Senyor Llorac, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per venir avui aquí a l'estat de les festes.
No es mereixen les gràcies, és a vosaltres que sou els que ens convideu
i que doneu èxit a la festa.
I vostè, que després de tants anys en la trajectòria dins de les bars Santa Tecla,
doncs realment esteu sentit molt orgullós de veure
com la ciutat ha anat recollint tota la feina que han fet totes les entitats
i en particular la que vostè ha representat durant tants anys.
Orgullós i sobtat, perquè al primer moment que te van dir que eres el preparador
et vas quedar de pedra.
Però vaja, és una cosa que s'hi serem acostumant
i que els que ja fa tants anys que ho portem tirem endavant.
Parlar del senyor Llorac, parlar de Llorac i parlar de Guasc,
ara ho comentàvem a micròfon tancat,
és parlar de festa, parlar de tradició i parlar de dansa catalana.
I a més dansa catalana en molts moments innovadora, a més a més.
Sí, tens tota la raó.
La dansa catalana la procurem innovar el màxim possible
per no veure'ns immersos en aquells valls tan empelagosos que es feien abans.
Fa molts anys que anem amb la cosa de festa major.
a Tarragona ens crida molt i som festers, encara que no ho vulguem, de naixement.
A l'esbarçant de tecla, vostès, allò que es parla moltes vegades
de les entitats del relleu generacional, aquest problema no el tenen?
De moment no, perquè tenim nets, bisnets i molta gent de fora
que ens apoia i que balla amb nosaltres, llògicament.
Senyor Llorac, vostè recorda altres èpoques no tan brillants com ara,
de la dansa catalana i dels esbars?
Prou, prou.
Com eren?
Abans es necessitava permís
fins a reunir-nos quatre persones del govern.
El casal tarragoní va ser un dels pioners
i d'allí vam sortir els que avui en dia som homenejats.
I com eren aquells començaments?
Com es va plantejar vostè formar part d'un esbar, per exemple?
Com va anar la cosa?
Perquè, doncs mira, els fills es tiraven molt
i me vaig trobar al mig sense durar-me'n compte.
El papa farà, el papa farà
i així ha sigut.
El papa ho ha fet
i al cap de 30 anys
rebem un just homenatge.
tant l'amic Salvador farà com un servidor.
Vostès es coneixien i molt, lògicament, el Salvador i vostè.
Però de petits anàvem junts a l'escola.
Eren companys d'escola?
Sí.
Ah.
De l'escola Saavedra vam anar
i allí ens vam conèixer
i veïns del carrer perquè ell vivia
al cos del Bou i jo a la plaça a la forn.
o sigui que tocava...
érem germans, com aquell que diu.
Hi havia una amistat veritable de tot cor
encara que aparentment
i potser semblés que fóssim una mica enemics.
Home, però això és com a Espanyol-Barça,
Beti Sevilla...
Senyor Llora, com li van comunicar
que seria perpetuador enguany?
Li van dir per telèfon?
No sé, a través d'algun amic?
Com va anar la cosa?
La meva filla,
que forma part de la comissió,
un dia va vindre a casa,
diu, bueno,
enguany es diu,
ara, sí, sí,
diu, l'han nombrat perpetuador.
No, sí, vaja,
vaig quedar sobtat
que no vaig saber què dir en aquells moments.
Ara ja m'he anat despejant,
ja m'he fet la idea
i puc parlar més lliurement,
però estic molt content
que es reconeixin uns mèrits
que amb tota franquesa ja no hi comptava.
Senyor Llorac,
Enhorabona,
més que ha merescut aquest reconeixement
i que demà sigui un moment important per vostè,
demà a l'Ajuntament a la crida.
No hi ha cap dubte,
que ho serà i ho és important
dintre d'una vida particular.