Se sabrà tot de Javier Bosch, Premi Sant Jordi 2009
i la dona que fugia de la boira, d'Albert Llimós.
Ens acompanyen tots dos a la una.
Estaran a la llibreria La Capona per fer la seva presentació.
Per tant, els agraïm moltíssim que hagin vingut abans
aquí al matí de Tarragona Ràdio.
Javier Bosch, Albert Llimós, molt bon dia.
Bon dia.
Benvinguts. I li agraïm també al Pitu Rovira,
que és el que fa d'acompanyant, tot i que no el sentiu.
Heu llegit els respectius llibres?
Jo encara, malauradament, no he tingut temps
perquè l'Albert i jo ens els vam intercanviar dedicats,
però no he tingut temps de llegir amb la dona que fugia de la boira.
Però si vols te l'explico.
Fatal, eh? Fatal.
Jo l'he llegit.
Veus? Per això et deia fatal, perquè estava sol.
Ja m'has vist la cara.
Saps què passa?
T'he vist la cara de dir, veuràs ara.
L'Albert és periodista i no ha pogut resistir la temptació de llegir.
Efectivament.
L'afecta bastant el que explica el Xavier.
L'Albert és periodista, el Xavier és periodista.
Avui esteu en qualitat d'escriptors.
Jo no sé si és que com a escriptors podeu dir coses
que a vegades com a periodistes li donaríeu una volteta.
Sens dubte.
La llibertat que dones te sol al teu teclat,
inventar-te la història per fer-ne els personatges per on vulguis,
per urdir les trames, matar amb un, matar amb l'altre,
que practiquin sexe amb qui més et convé,
això no té preu.
Al periodisme estem molt senyits a mirar d'explicar una realitat tal com és
i per tant aquest espai de llibertat, aquesta fugida, aquest aire que agafem a l'hora d'escriure,
a mi m'ha anat molt bé.
Però no hi ha temptacions, hi ha moltes temptacions de filtejar amb la realitat.
Tinc llicència, tinc llicència perquè això és ficció.
Sí, sí, esclar.
I em quedo tan ample.
No, clar, naturalment.
El que vull és que tot tingués un aire de barsemblança,
que tot el que passa, sobretot, no és real, però podria ser-ho.
Podria haver passat, pot passar, o potser en algun cas fins i tot passarà.
Per tant, és una novel·la d'ara i aquí, aquí vull dir a Barcelona, a Catalunya,
i ara vol dir just abans de la crisi, en la decadència ja de la bombolla immobiliària.
No sabria fer novel·la històrica.
De totes maneres, que ningú es pensi, i la prova és que, a veure,
és un llibre, miraven les llistes de vendes del suplement de l'avantguarda,
s'està venent, és el número 1 en els llibres de ficció.
I cal subratllar aquesta paraula perquè, clar, dic el que vull, faig el que vull,
però el paral·lelisme amb la realitat de la política, del periodisme,
jo m'imagino que l'Albert, que sí que l'ha llegit, no com tu vols seu,
doncs en deu pensar una mica, així que sí, sabem que és una història de ficció.
Però tots ens hem sentit una mica temptats a posar-hi cares reals als personatges.
És inevitable.
És inevitable, sí.
Amb tot, jo no escric la novel·la per un grup d'amics
que coneixen les persones que han treballat amb mi a l'avui,
ni per al gremi de periodistes.
Espero que la història la llegeixi, com està passant,
molta més gent que ni coneix l'autor,
i que els atrapi per la novel·la en si.
I que si mai aquest llibre es tradueix a l'italià,
que un lector de Vicença no buscarà qui és qui ni buscarà referents
en les cares del periodisme del nostre país,
ni amb els mitjans, ni amb els poders econòmics o polítics.
Espero fer una història que traspassi l'anècdota, francament.
Sí, però el titular que queda, majoritàriament,
i no només és un llibre que estan llegint molt els periodistes,
i això aprofitem per dir-ho que és un llibre d'interès per a tothom,
per a tots els públics, no pels periodistes,
pel fet que els periodistes siguin protagonistes.
És com si una novel·la d'advocats només la miressin advocats,
o sigui, saps?
Però em ve a explicar una mica la tesi que, a veure,
el tema de la llibertat a l'hora d'informar en la realitat,
no en el plano de la ficció,
el tema de la corrupció,
que sabem que no és un tema que s'imagina ningú,
és una qüestió real,
i que sovint els periodistes,
disfotadament, són la notícia,
i això també passa en la realitat.
Hi ha una certa tendència a fer de l'ofici i del professional
la notícia.
Això és el pitjor que li pot passar en un mitjà de comunicació,
convertir-se en protagonista, no?
I em fa l'efecte que al cap de vall,
un dels protagonistes de la història,
el director, el Dani Santana,
acaba plegant quan veu que estan arrossegant el diari
a ser protagonista d'una informació
no precisament positiva.
pel que fa als periodistes en si,
les estrelles, la vanitat, els egos,
és una cosa que n'hi ha en moltes professions,
però aquesta, que estem a l'aparador de la ràdio,
de la televisió, d'escriure articles,
doncs costa sovint que l'ego se't freni.
Però hem de tenir molt clar que només som mitjancers
que estem aquí per explicar a la societat,
que és el nostre únic compromís,
estar amb el lector, amb l'oient,
i explicar el que creiem objectivament que passa.
Però poses èmfasi en la falta de llibertat
que tenen els periodistes a la novel·la
i en la realitat,
però els periodistes no són corresponsables
també d'aquesta falta de llibertat?
O no en saben fer l'ús?
El que no podem fer és rendir-nos.
És lògic que hi hagi un joc d'equilibris
amb el poder econòmic, amb el poder polític
i amb els amos dels mitjans de comunicació.
Però el que no podem fer...
Mira, la setmana passada, fa 10 dies,
va ser aquí el Joaquim Maria Pujal,
que el vau fer doctor Noriscausa per la Rovira i Virgili,
i va fer una metàfora, ell que ja és molt donat a fer-ne,
molt bona,
que va dir que els periodistes hem de ser com els pivots de bàsquet
que quan entren a la zona busquen l'espai traient els colzes,
per no deixar-se guanyar la posició,
per poder agafar un rebot o per rebre la passada
i després ensistellar.
Doncs aquesta metàfora de lluitar amb els colzes
perquè el nostre espai vital hi ha de prou sí, prou malmès,
no quedi encara més reduït.
No rendir-nos per saber-ho,
està clar que hi haurà pressions,
està clar que l'allau de departaments de comunicació
miren de laminar-nos les nostres informacions
i de pressionar-nos.
Però atès que estem en democràcia,
que el nostre espai de llibertat
pugui continuar sent el que és.
Hem de ser un control de qualitat de la democràcia.
La professió també ha de ser una miqueta autocrítica
perquè justament en aquest mateix acte
que vam recollir des d'aquí,
en aquest nomenament,
apuntava també que els periodistes,
avui en dia,
estan massa preocupats
pels problemes de les empreses de comunicació
i no tant per explicar les coses.
Crec que és una generalització excessiva,
en aquest cas.
Sí, jo he vist la redacció de RAC1
durant set anys,
la redacció de l'avui durant 13 mesos,
ara porto mig any llarga TV3
i em fa l'efecte que tots tenim la curiositat universal
de saber què està passant al nostre voltant
i què els passa als nostres amos
i les relacions que tenen amb els grups de poder.
Però que en el dia a dia
estem preocupats per fer bé la nostra feina.
Per cert, deixa'm donar una opinió molt personal.
De tots els personatges de la novel·la,
els propietaris de les empreses,
els has fet un palet horteres, eh?
D'aquells que te'ls imagines allò
amb un rotllo nuevo rico, eh?
Jo ets una miqueta horteres, francament.
Potser, potser, potser.
És una ironia.
En canvi, la gent...
No, no, és pintoresc, es queda bé, eh?
Les dues o tres dones que hi surten
són les més intel·ligents del llibre.
Doncs sí, jo no sé, però últimament als homes
els encanta posar-nos a les dones fantàsticament bé
a tot arreu.
L'Albert, la teva novel·la,
tot i que la teva protagonista,
també comença a agradar-li això del poder
i de la cosa d'estar amb els que manen, eh?
Sí, sí, sí.
La meva és una història d'una dona, ara.
Molt diferent del Xavier.
Jo no parlo de l'ara.
Parlo de l'ara, podríem dir, històric,
de tot el segle XX al nostre país, a Catalunya.
És una història de personatge
d'una dona que pateix molt
i és una novel·la molt de...
per a la gent que li agrada llegir
les novel·les de personatge,
sentir molta empatia amb el personatge,
però, com dius, al final hi ha una evolució
en tota persona.
Igual que hi ha una evolució
amb un periodista dins d'un mitjà de comunicació,
també hi ha una evolució
per a una dona qualsevol,
per a una dona que pateix molt
en els seus inicis
i, al final, potser sí que...
Creus que la fas patir
d'una manera exagerada?
No, jo crec que hi ha moltes.
La protagonista de La dona que fugia a la boira
és la Teresa
i jo crec que històries com la de la Teresa
n'hi ha hagut, n'hi ha
i n'hi haurà moltíssimes aquí.
Per tant, jo crec que el que s'intenta fer
en aquest llibre, en aquesta novel·la,
és recollir la història,
una història impersonal,
una història anònima
d'un personatge com és la Teresa
i ensenyar-lo a la gent,
perquè hi va haver moltes treses aquí,
i hi van patir molt.
Perdeixen pràcticament la dictadura
de Primo de Rivera
comença a principis de segles
fins la transició.
Efectivament, sí, sí.
És un reconegut a la història de Catalunya,
podríem dir.
Home, el títol és prou eloquent
perquè, en definitiva,
vens a explicar també allò
que apareix a la novel·la del Javier
que el passat sempre hi torna.
Som el que hem estat.
I a més, vol cobrar interessos, generalment, no?
T'ho he vist.
Sí, sí, som el que hem estat
i és molt important tot el passat
perquè explica els nostres...
el dia a dia,
la quotidianitat d'avui,
doncs, ens l'explica tot el que hem patit.
I sí, sí, el passat sempre torna
en forma de fantasma o no,
però sempre hi ha un passat
que retorna una i altra vegada,
sobretot si no has fet les paus amb el passat.
Jo comentava el Mare,
fent...
No hi ha paral·lelisme, eh?
Però que, en un context diferent,
la Teresa també es veu temptada pel poder.
Sí, al final és el que et deia,
doncs, una dona patidora,
una dona lluitadora, sobretot.
Jo crec que també hi ha
una certa orientació optimista en el llibre
i, al final, ella, doncs,
segurament, doncs,
cansada de lluitar,
de rebre cops,
d'haver-se d'aixecar dia rere dia,
doncs, al final,
ella arriba a una situació,
doncs, que assumeix una nova condició social,
podríem dir.
Però és la història,
repeteixo, doncs,
que li ha passat a molta gent, no?
Doncs, que va patir molt d'infància
en qualsevol context
i arriba un moment, doncs,
que el seu estatus
li permet, doncs,
un altre tipus de vida.
És la teva primera novel·la?
És la primera...
El primer relat.
El primer relat.
Ni 10 pàgines,
ni 12 pàgines,
a banda dels treballs típics d'universitat
i alguna cosa com aquesta,
però sí, sí,
la primera immersió,
doncs,
al món de la literatura.
I com a periodista,
si no ho tinc mal entès,
et dediques a...
A esports.
A esports.
Sí, sí,
ben diferent.
Molta gent m'ho comenta
que quan veuen el títol d'aquest llibre,
La dona que fugia a la boira,
s'imaginen que darrere
hi ha una dona de 60 anys
amb una experiència similar a la Teresa,
amb una experiència
de tot el que ha passat a la Catalunya
d'aquesta segona meitat de segle
i després es troben
un noi de 28 anys,
de 27,
quan va escriure la novel·la,
fins i tot la novel·la
neix de bastant més enrere,
doncs, sorprèn, sorprèn.
I l'has situat al teu territori?
Comença a Lleida,
però acaba a Vora Mar,
acaba a Barcelona.
A més,
el trajecte personal que jo he fet
de les terres de Ponent,
d'aquesta boira,
doncs,
que ens submergeix
segons els hiverns
durant molts dies
sense veure el sol
i al final acaba,
jo crec que també
és la metàfora
de l'optimisme de la novel·la
a Vora Mar,
amb la llum.
Ja havia set pregunta
per la novel·la de l'Albert,
ja pots explicar.
Sí, sí,
hem fet prou actes conjunts
des de l'11 de desembre
i tant ell com jo
algun dia fins i tot
hem fet la broma
de dir
al proper mitjà
de comunicació
que ens entrevisti,
tu respons
les meves preguntes
i jo respon les teves.
Sí, està bé.
Si vols ho podem fer
a partir d'ara.
Ah, no, no,
com vull dir.
No, però espera,
és que aquí tenim,
farem un exercici
ben curiós
perquè en aquesta ràdio
sembla que no n'hi ha prou,
amb què treballem,
ens posen deures,
trabajos extraescolares.
el director ens va regalar
uns quants exemplars
a la gent de la redacció
de la teva novel·la.
Home,
he de donar les gràcies
al director.
Doncs sí,
perquè va fer un gasto
i ens deia,
ara,
hem de llegir una novel·la
i no, no, no,
que no us obligo,
només falta,
és un detallet
que vull tenir amb vosaltres
perquè m'han dit que està bé
i com que parla de periodistes
dic,
call,
és el director,
què has de dir?
Sí, sí,
que no fos un càstig.
No, no,
de veritat que no ha estat un càstig,
però, a veure,
una de les característiques
que té aquesta novel·la
i això és absolutament objectiu
és que la comences
i no la pots deixar
perquè tens unes ganes
de saber què passa al final.
Cadascun dels personatges
són com són.
A veure,
respecte els personatges,
el cas és que el Ricard
ens va regalar aquests exemplars
i he dit a la redacció
escolteu,
què voleu fer alguna pregunta?
Diu, xata,
que no tenim altra feina
que entrar a l'estudi
que estem preparant
l'informatiu d'Oscalla
que pren nota
i mira,
la Teresa Ortega
de les veteranes
de la redacció
fa dues preguntes.
Una,
fixa la seva mirada
en el CENSA
i diu
si et cau bé
a tu personalment
aquest personatge
i si el tindries
treballant
a la teva redacció.
El David Cid,
el CENSA,
és el cap
de la secció
de Societat
que està de baixa
per depressió
i que torna al diari
i que és,
com diu molt bé
la crítica avui
de la Vanguardia
o Julià Guillemont,
ell ha sabut veure
que és el protagonista real
de la novel·la.
Em cau bé?
Sí.
El tindria la redacció
treballant?
Sí,
sens dubte,
perquè és un periodista
de raça.
Fa alguna cosa
que no està bé
com publicar una cosa
sense que ho sàpiguen
els subdirectors
ni el director
del diari.
Ho fa de matinada
a última hora
perquè quan ja són fora
els jefes
pugui colar la informació.
Però més enllà d'això,
m'estimo més
aquests periodistes
de raça
que com feia
el Jack Lemmon
a la pel·lícula
de primera plana
quan tots
van seguint el xèrif
perquè anuncia
que farà una roda de premsa
tota la resta de companys,
ell veu que la dona
de fer feines
porta una galleda
que raja aigua
perquè hi ha un tret
de bal a la galleda
i decideix passar
de la roda de premsa
i se'n va
aconseguint
la dona de fer feines
amb la galleda
gotejant
i gràcies a això
ell troba
on està amagat
l'home
que anaven a executar
i que s'escapa
i que està tancat
en un armari
de la redacció.
M'agraden aquests periodistes
que tenen mirada pròpia,
que tenen criteri propi
i que defugen
d'aquest adotzenament
general
de la nostra feina.
Però us heu fixat
que tots els periodistes
de ficció
anomenats de raça
són uns desgraciadets
en la seva vida
i sempre tenen
una mala fi.
A la vida
hi ha molt desgraciadet
no només
a la nostra professió
sinó que hi ha molta gent
que ha mal de partir endavant
per pagar les factures
per arribar a final de mes
i per tant
aquest és un mes.
Jo estic d'acord
amb aquest article
que deia.
Tu tindries el sense
a la redacció?
Jo sí.
Passaries
d'allò
cada dia seria una festa
una sorpresa.
El que sí que tens garantit
és que no t'avorries.
Anar a treballar
dius a veure
què em passarà avui, no?
que això ja és un bon estímul
en aquesta i en qualsevol
professió.
És cert que
és el protagonista real
més que el director
del diari
és el protagonista real
no hi ha dubte.
Una altra pregunta
Teresa Ortega
com que és veterana
té bulla
i en fa dues
els altres
no l'hem deixat.
Diu
aquesta
no t'agradarà
o sí
no ho sé
em fa una llista
de quatre noms
i diu si algun
d'aquests personatges
està inspirat.
Josep Cuní,
Javier Trias,
Joan Saura
o Jordi Areu.
Jordi Areu
i Joan Saura
ho hem sospitat.
Hi ha algun episodi
hi ha viscut
amb ells
degudament
tonejat i pentinat.
Ja, ja, sí.
Per tant, sí.
Hi ha aquesta
inspiració.
Anna Plaza
diguem que està en la mitjana
entre els veterans
i els més joves
està a la mitjana.
Fa referència
a una part final
del llibre
que vens a dir
no textualment
perquè no el teníem a mà
però el concepte
jo crec que segurament
que l'identifiques a la pàgina
diu
els governs més febles
són els que
tenen més por
i d'aquí
el control
que volen exercir
sempre sobre la informació.
Hi ha tendència
a que això succeeixi
en la realitat.
Passa generalment?
Passa generalment.
Passa no només
en els governs
passa en el Barça.
Com més febles estan
com més coses
mal fetes han fet
més por tenen
de la crítica
perquè estan en fals.
Senzillament per això
perquè estan en fals.
Perquè com se'ls descobreixi
la malifeta
el pastís
el nepotisme
l'indici de corrupció
digue-li com vulguis
tenen els peus de fang.
Clar, però això
no és anar
amb el lliri a la mà
però a vegades
en dius
actuar d'una manera intel·ligent
seria ser transparent
i que ho hagis fet malament
i la ciutadania
segurament ho perdonaria
i ho respectaria molt més
que actuar d'aquesta manera
d'amagat.
Jo espero
que algun dia
tinguem un país
i un Barça
que parlàvem d'això
on als ciutadans
o als socis
se'ls pugui explicar
tot el que es fa
que no s'hagi d'amagar res.
Finalment
estan aquí
per gestionar
la població
que tot funcioni
per gestionar el club
que tot rutlli
i per tant
els amos del club
són els socis
i la democràcia
que se sustenten
la ciutadania.
Per tant
que gestionin
també com sàpiguen
es poden equivocar
lògicament
com tothom
però
fent sempre
tot que es pugui explicar.
La credibilitat
dels polítics
tot el dia
anem remenant el mateix
que els polítics
no tenen credibilitat
que la política
no la política
que la política
és una cosa fonamental
importantíssima
l'acció
dels polítics
que tenim ara
doncs no cal
ara no desvetllarem res
però en paral·lel
a vegades es diu
que la professió periodística
comença a tenir
aquest nivell negatiu
com a la pròpia
classe política
creieu que està tan malament
és que clar
al final dius
El que passa
és que caiem
en el parany
de convertir
en periodisme
de declaracions
frases
que es van dient
els uns i els altres
per tocar-se la cresta
per interès
per benefici
del seu propi partit
etc.
Però de fets
en parlem menys
del que caldria
o sigui
ens basem més
en el discurs
que el fan també
per omplir
per tenir quota
de minuts
d'antena de ràdio
per tenir més línies
que l'oposició
en pàgines de diari
i estem caient
el seu parany
novament
per no tenir
criteri propi
Però que hi ha
la tendència
l'Albert també
això ho ve
en el dia a dia
és a fer una mica
de periodisme
seguint l'agenda
dels polítics
a cop de roda
de premsa
Aquest és el parany
Cada dilluns
a Barcelona
hi ha executives
dels sis partits
amb seu parlamentària
Les papeles
que diem
com van
Sí, sí
per això
això és culpa nostra
està clar
hauràs de seguir-ho
Molt bé
Tu això també
Albert
els esports
també
Déu-n'hi-do
Podríeu fer una novel·la
sobre tot aquest mundillo
No només els esports
també he treballat
fora dels esports
També el que passa
és que
a vegades
t'exigeixen
omplir tanta estona
per exemple
dones
tanta estona
de programes
que a vegades
tens tan poc temps
per poder fer
allò que veritablement
és el que parleu ara
periodisme
és veritat
el rebuscar
el anar fora
de les convocatòries
de premsa
del que diuen
els òrgans de govern
del que diuen
els partits
i a vegades
també
el problema
és aquesta conjuntura
dels mitjans
de comunicació
cada vegada
som menys periodistes
per una redacció
s'ha d'omplir
les mateixes hores
i a vegades
el problema
és aquest
que tu has d'omplir
unes hores
de dona
unes hores
de programa
i tens poca feina
o poc temps
perdó
per poder rebuscar
en allò
que veritablement
és la notícia
Conjuntures
Conjuntures
que som optimistes
positius
i ja canviaran
tard o d'hora
el més jove
de la redacció
Josep Ardila
és normal
que pregunti això
és el més jove
és un periodista
molt jove
molt competent
també
s'ha de dir
i pregunta
quina visió
creu que dona
el llibre
als nous periodistes
pregunta interessada
sens dubte
per la seva joventut
moltes claus
que li poden servir
jo crec que
qui més
qui menys
periodistes
o no
lectors de diaris
interpreten
que la realitat
va per aquí
la gent no és tonta
i per tant
quan veuen
que una mateixa informació
el mundo
i el país
la donen de manera
tan diferent
ja sabem
llegir entre línies
que hi ha uns interessos
editorials
al darrere
determinats
per tant
jo crec
que qualsevol persona
que sigui periodista jove
que vulgui ser periodista
la novel·la
li interessarà molt
i no per això
li passaran les ganes
de fer la nostra feina
que bàsicament
és vocacional
i precisament per això
la fem amb moltes ganes
quantes vegades
has hagut de
de respondre
a la pregunta
de quin paral·lelisme
hi ha
entre el teu personatge
jo
la veritat
51
51
a totes
jo és que
quan llegia
quan llegia
la novel·la
el primer que vaig pensar
dic que aquí
la temptació del lector
primera
sempre és buscar
per què busquem
a la literatura
el paral·lelisme
amb la realitat
si realment
hi ha un morbo inicial
però el que volem
a la literatura
també és trobar històries
que no siguin quotidianes
que per això
ja tenim els nostres veïns
i la realitat
jo vaig ser director de l'Avui
durant 13 mesos
i el càrrec em va durar
unes sabates
igual que el Dani Santana
cap davant del Crònica
que és director
quina entrada
allò de les sabates
em va durar el càrrec
com unes sabates
frase lapidària
ja
entrada
i per tant
inicialment
vaig sortir del diari
sense fer fressa
dient als dos amos
en el present del diari
hi havia gent que treballava
més estretament amb mi
al Consell de Redacció
els motius per als quals
plegava
després no vaig fer ni
amb aquesta mateixa
cenografia del llibre
en una sala
similar sí
per tant
fins aquí
tot s'assembla molt
per sort
a mi no em passa res
del que passa
al Se Sabre Tot
perquè
hauria durat bastant menys
i hauria patit molt més
com a director de diari
Déu-n'hi-do
què t'ha semblat
el llibre del Javier?
M'ha agradat
també el mateix
amb dues
amb dues tardes
me'l vaig llegir
i no només
per l'interès periodístic
sinó també pel narratiu
efectivament
no vaig anar a buscar
molt tampoc
les cares
no vaig fer aquest joc
de buscar els paral·lelismes
el vaig llegir com un llibre
com una novel·la més
doncs la veritat
és que és un llibre molt àgil
i amb dues tardes
doncs el vaig ventilar
els cinc membres del jurat
del Premi Sant Jordi
no n'hi ha cap
que sigui periodista
una qual cosa
ell s'ho va llegir
amb uns ulls més verges
per dir-ho així
i van trobar unes virtuts
igual que si aquesta novel·la
que es parlava
no sé
d'un altre món
a mi el que m'agrada
és que quan vaig
a la Capona
i en Pitu
et recomana un llibre
o qualsevol altra llibreria
del país
que els llibres de són
els que en saben
em recomanin un llibre
que expliqui un món
que retrati un món
que al sortir d'allà
jo sàpiga més
sobre jardineria
sobre vigorexia
i culturisme
en els gimnasos
a través d'una ficció
a través de novel·la
però que fins i tot
sàpiga més vocabulari
en acabar de llegir
aquelles 300 o 400 pàgines
i això és el que volia fer jo
a través del periodisme
agafar un tema
que per mi era
la manca de llibertat
la manca de llibertat
del periodisme
aquest ofici
cada vegada més amenaçat
o la manca de llibertat
encara més miserable
de la gent que no té res
que ven al nostre país
intentant viure millor
que no a casa seva
i que es troben sent
extorquits
per màfies paquistaneses
al Raval
o subsaharianes
que estan esclavitzades
obligades a prostituir-se
a la Rambla de Barcelona
i no ja fer l'amor
o si és que se'n pot dir amor
en un llit
o en una habitació
amb un tancat reservat
sinó al mig del carrer
Patritsol
a l'Intempèrie
per tant
volia agafar
la manca de llibertat
com a tema
aquesta realitat
enmanillada
i a partir d'aquí
muntar una història
m'he servit d'un món
que coneixia
bé
que era el del periodisme
i he tingut la sort
en els últims
deu anys de la meva vida
d'accedir a uns àmbits
de poder
i a uns despatxos
i a uns converses
que la majoria de gent
no té
perquè té una altra professió
i de tot això
m'he servit
per muntar una història
que certament
els periodistes
s'han abragonat
a les llibreries
a comprar el llibre
com el director
de Tardagona Ràdio
pel Morro
però la història
està agradant
més enllà
del nostre ofici
afortunadament
perquè és una història
de veritat
que t'enganxa
des de la primera pàgina
terroristes del Qaeda
el drama
de la immigració
amb una mirada
molt diferent
de fet
un dels personatges
molt secundari
parla de
de quan fa una anàlisi
de com és el dia a dia
amb els immigrants
només parleu d'això
només parleu d'allò altre
però aquí darrere
hi ha una altra realitat
que sovint està amagada
i també està amagada
sovint pel periodisme
Sí, per exemple
al Raval de Barcelona
la lluita
entre
entre
paquistanesos
i gent del nord d'Àfrica
ha sigut una lluita
molt dura
per fer-se'm al barri
però per ciutat
tots són immigrants
exactament igual
homogenitzen perfectament
aquesta immigració
però ells mateixos
s'han separat
dintre del barri
i han lluitat
per veure qui
finalment guanyava
el barri
han guanyat els paquistanesos
i d'això
se n'ha parlat
molt poquet
a la premsa
si agafem la marotega
dels diaris
ara
a xarxa
digitals
trobarem
algú
que n'informa
molt de tant en tant
però d'aquesta batalla
se n'ha parlat
molt poc
Un bany de contemporanitat
podríem dir
un bany d'història
propera
en el territori
i també propera
en el temps
en la teva novel·la
Sí
és una història
d'empatia
podríem dir
perquè sobretot
ara he de dir al Xavier
que els inputs
que li arriben
dels llibreters
que són molt importants
perquè són la gent
que veritablement
coneix com són
aquestes històries
a mi també
el que de moment
portem un mes
crec demà
fa un mes
que els llibres
van sortir
a la venda
sobretot
jo que soc
una mica novell
en aquest món
que acabo d'arribar
doncs
t'omple molt
la veritat
és molt gratificant
quan algú et ve
i et dius
és que he plorat
tota la tarda
amb la novel·la
o m'ha agradat moltíssim
aquesta història
això t'anima
a seguir
amb una història
ja sigui contemporària
en el meu cas
és una història
més històrica
d'aquest segle XX
però és una porta
molt gran
la veritat
aquest Premi Sant Jordi
pel Xavier
aquest finalista
per mi
i sí, sí
és una història
d'empatia
i de personatge
que gratifica molt
que heu entrat
per la porta gran
al nom del món
de la narrativa
tu amb el primer relat
que em deies
ni un relat breu
en el teu cas
si no vaig a redar
novel·la juvenil
i una obra de teatre
i dos llibres de contes
i dos llibres de contes
aquest és el quart llibre
per tant
per la porta gran
com dèiem
el Premi Sant Jordi
realment et posa
en una posició
de privilegi
perquè
quan ahir Guardiola
rebia el Premi
de Català de l'any
i deia
em fa una mica de vergonya
a mi francament també
com puc ser
super vendes
les vendes
és una cosa
que va al marge
però que et posin
la mateixa alineació
on hi ha gent
com el Jaume Cabré
el Pere Caldés
o el Josep Maria Espinàs
que són els tres homes
que m'han donat més plaer
a la vida literàriament parlant
esclar
em fa una mica de vergonya
per tant ara
cap a la propera
si de vol
de moment
per ahir aquesta
digerir-ho bé
que funcione bé
totes dues novedes
i després ja
tenim molt recorregut
per endavant
i el dia del Sant Jordi
que és un dia
que ens fa molta il·lusió
si ens el feia
com a vianants
ara com a protagonistes
encara més
i seure a signar llibres
això que els escriptors
es queixen molt
diuen que és pesadíssim
jo m'imagino
que a vosaltres
us fa il·lusió
les primeres vegades
de tot fa il·lusió
si continuem a escriure
per mi
jo crec que és un dia
que ens fa il·lusió a tots
perquè enlloc del món
em sembla que hi ha
un dia tan bonic
pel llibre
i per la relosa també
com és el dia Sant Jordi
la gent que està fora de turisme
que ve de fora de turisme
i aquests dies
per casualitat
es troba al Sant Jordi
a Tarragona
Barcelona on sigui
al·lucina
al·lucina
perquè és
difícilment exportable
el sentiment
que hi ha al carrer aquest dia
a mi em posa
la pell de gallina
de pensar-hi
a mi em passa igual
i amb el Pitu
ho hem parlat moltes vegades
a mi és el dia de l'any
que més m'agrada
per sobre de qualsevol altre
i quan a vegades
ho comentem
hauria de ser festa nacional
home
si és festa
la gent marxarà a la platja
i no vindran
com que no vindran
i tant que vindran
i es pot perdre un Sant Jordi
en una Rambla
en una plaça de Catalunya
és també que sigui laborable
em sembla
sí, tu creus?
però tampoc passaria res
és que no passaria res
i aquí hi ha una cosa
a l'horitzó proper
dintre de dos anys
em sembla que és dintre dos o tres anys
Sant Jordi
cau
si no és el divendres Sant
és dijous Sant
i com ho farem a la Rambla
per la processó de divendres?
és l'any que ve
l'any que ve ja
amb dissabte
amb dissabte Sant
jo no sé a Barcelona
com ho teniu
però aquí ho tenim una mica
jo diria que no ha de passar res
però si fan aquelles grades
que posen
i tot això
aprofitareu
deixeu-me aquí
ja ho veurem
jo estic molt d'acord
amb el que dieu
Sant Jordi
és un dia molt especial
és un dia on
a les llibreries
hi participa tothom
que pots
entre cometes
engalipar
el veí
el cosí
el germà
l'amic
perquè et vingui
a carregar
i ho fan amb una alegria
desmesurada
que si els digués
jo avui
escolta'm
ajutem a descarregar
el camionet de llibres
que m'acaben d'arribar
engegarien a
a pastar fang
però aquell dia
que
enredes a la família
el germà
el cosí
la nòvia
encara no oficial
del fill
i et ve
i et ve a la cinc del dematí
a ajudar-te
i ho fan amb una alegria
a canvi
de què?
doncs d'un entrepà
per mal esforçar
i d'un entrepà
per mal dinar
i estar
pràcticament
a la intempèrie
això que has dit
és fonamental
perquè
nosaltres lògicament
com qualsevol mitjà de comunicació
estar al carrer
des de primera hora del matí
fins al vespre
aquell dia estem tots eufòrics
i a més ho comentem sempre
normalment fa sol
a vegades plou
però és igual
hi ha com una mena
d'exaltació
d'alegria
de bon rotllo
al final entre la gent
una pessigolla
per dintre
la gent no està tan contenta
és el que la gent
se saluda pels carrers
és una mica
dia happy
i això
hi ha orgull
optimisme
de satisfacció
això jo
a vegades
ho he comparat
amb un fet
singular
també
sabeu que
per Sant Joan
es fan els focs
al Canigó
i tota la història
si teniu
un dia la sort
d'anar per Sant Joan
a la Catalunya Nord
veureu que els surt
el sentiment catalanista
aquells dos dies
els hi surt
són catalans
treuen les banderes
es posen barretines
i són catalans
per aquell dia
tots es converteixen en catalans
intenten parlar en català
el Sant Jordi
ve a ser una cosa d'aquestes
és una alegria
que ens surt a tots
i som capaços
i que ens cal
i que ens cal
perquè tal com tenim
la crisi
el país i tot plegat
ens cal eufòries
i dosis
puntuals
però bé
una miqueta positius
aquesta alegria
criticar
fer de periodista
analitzar
denunciar el que convingui
però sense perdre
aquest taranar
de que tot això
que sigui a fi de bé
com diuen les àvies
no
escolteu
a la una de sèrie
a la llibreria
quasi que us deixi anar
perquè si no
no arribareu a temps
i no s'ha de ser
descortés
amb el públic
i els altres mitjans
us agraeixo moltíssim
de veritat
la vostra visita
avui al matí
de Tarragona Ràdio
fins al proper llibre
si no és abans
d'acord
mirarem que sigui abans
i tant que sigui
enhorabona
de veritat
bon dia
bon dia