La una del migdia i onze minuts, la sintonia del Caixa Fòrum
que ens acompanya en aquesta recta final de la Ràdio de les Festes,
un Caixa Fòrum que celebra Santa Tecla aquests dies
amb dues magnífiques exposicions,
de les quals ja vam parlar precisament en les dues setmanes anteriors,
coincidint amb la seva inauguració.
Dues exposicions, una més propera geogràficament,
podríem dir, i una altra molt allunyada,
la de l'Espanya Oculta de Cristina García Rodero
i la de Cambotja, terra d'esperança de Gervasio Sánchez.
Carles Marqués, molt bon dia.
Molt bon dia.
Carles Marqués és el director del Caixa Fòrum Tarragona.
Avui ve acompanyat d'Ester Ferrer.
Ester, molt bon dia.
Bon dia.
L'Ester Ferrer, segur que molts oients de Tarragona Ràdio
li hauran reconegut la veu,
perquè ella ens acompanya habitualment els divendres a la tarda
per comentar actualitat cinematogràfica
amb la nostra companya Núria Cartanyà del Ja Tardes.
Perquè avui parlarem de fotografia i de cinema.
En efecte.
Podríem dir, no?
Podríem dir, a més, quan deies que és l'exposició de les dues més allunyada,
depèn de com t'ho miris.
Exacte.
Diria que totes dues són prou...
Allunyades geogràficament.
Exactament.
Prou properes, perquè en aquest cas hem volgut triar
una coordinadora, una presentadora local del cicle de pel·lícules
sobre Cambotja, com és l'Ester i, a més, col·laboradora d'aquesta ràdio.
Per tant, diguéssim, tot hem volgut donar-hi aquesta proximitat.
I aleshores és un cicle que comença el dia 30 de setembre,
ja després de la ressaca de les festes,
però bé, que ja en volem començar a parlar ara.
I les exposicions, què tal?
Les exposicions estan anant molt bé,
perquè, a més, el fet d'això d'inaugurar per Santa Tegla...
Bé, ha inaugurat dues exposicions seguides,
Déu-n'hi-do, el Fandango, que suposa,
per un centre com el nostre,
però...
però bé, realment, realment, ha passat molta gent,
i tot i tenir en compte les pluges salvatges que hi va haver l'altre dia,
una mica amenaça, que en part, no sé...
Home, fins i tot la pluja, però igual la pluja fins i tot pot ser un factor positiu,
perquè busca...
La gent busca...
La gent busca supluig, exactament.
Exacte.
Però no, no, estan anant molt bé,
la gent està responent molt bé.
A més, totes dues, torno a dir,
tenen certa connexió, Tarragona connection,
com ja vam explicar,
una, la de Gervasio, és evident,
perquè, vull dir,
ell va fer el batxiller aquí,
com deia l'escriptor aquell Max Aup,
una persona és d'on estudia batxillerat,
vull dir, no d'on neix ni d'on allò,
és d'on estudia batxillerat,
no sé si és així,
Gervasio és de Tarragona.
I l'altra,
perquè, com vam poder també comprovar la setmana passada,
la fotògrafa Cristina García Rodero
coneix molt bé les festes de Santa Tegla, precisament.
Realment són dues exposicions complementàries,
tu què creus que...
Quina de les dues agradarà més?
O això...
Feu una enquesta al Caixa Fòrum?
Sí que fem enquestes de les dues,
no sé si de les dues,
o una de les exposicions,
segur que es fan enquestes,
però, clar, vull dir,
no es fa la comparativa en qualsevol cas,
es parla de la pròpia exposició en si.
No ho sé, no ho sé, vull dir,
a més, si m'ho preguntes,
a mi, a part que em posaràs en un destret,
i no t'ho podré dir,
crec que són complementaris,
a més, això, vull dir,
dialoguen molt bé,
que són molt diferents,
unes amb un blanc i negre,
però, bueno, molt lluminós,
perquè tampoc, tot i retratar situacions a vegades
prou potents,
és molt blanca i lluminosa,
i l'altre, tot i que també, evidentment,
retrata persones mutilades,
que estan refent la seva vida,
també ho fa, com diu el títol de l'exposició,
des d'una esperança,
i, per tant, també és molt lluminós,
és a dir, són dos temes durs,
és a dir, però tractats tots amb molta,
amb molta elegància i amb molta llum.
Una qüestió pràctica, Carles,
aquests dies que, en fi, estem de festa,
que hi ha molta gent que s'agafa vacances,
o mitges vacances,
els horaris del Caixa Fòrum?
De 9 a 9, vull dir, per tant...
Tots els dies?
Sí.
Sigui Santa Tecla...
Sigui Santa Tecla...
La Mercè...
Els festius, dissabtes i festius,
fem de 10 del matí a 2,
i de 5 a 9, és a dir,
tanqueu al migdia.
Al migdia, tanqueu al migdia,
però no festius, eh?,
però la resta del dia és oberta dilluns,
de divendres, que no sigui festiu,
de 9 a 9, vull dir, per tant,
n'excusa...
Més facilitats impossibles.
A més això, més són dies,
que hi ha molta gent pel carrer,
probablement hi ha gent que fins i tot
o no ha entrat mai a Caixa Fòrum,
o sap on és,
però allò que no s'acaba de decidir,
doncs home, ara és un dia...
Sabeu aquella mitjora que queda sempre
entre acte i acte,
i ara on em fico,
i sobretot si estàs a punt de ploure i tal,
doncs cap allà.
Perfecte.
Dues exposicions molt recomanables.
A més, una,
d'això en volem parlar ara,
una tindrà...
De fet, gairebé sempre les exposicions
del Caixa Fòrum
tenen activitats complementàries.
Moltes vegades aquestes activitats
són en forma de cinema.
i l'exposició del Gervasio Sánchez,
Cambotja, Terra d'Esperança,
té com a complement realment interessant
un cicle de pel·lícules
que ha coordinat l'Ester Ferrer.
Ester, com es coordina un cicle?
Abans de parlar dels continguts
i de les pel·lícules,
quan rep segurament un encàrrec de dir
escolta, fem un cicle
de quatre pel·lícules en aquest cas
que ens situïn en aquest territori,
en aquest país concretament,
i no sé si en unes situacions determinades
o en un moment determinat
de la seva història.
Com es fa això?
Bé, això no és una part que vaig fer jo, Carles,
perquè em va venir donada,
però de totes maneres
jo potser no hauria diferit massa.
Possiblement hagués posat un documental
que la pròpia organització no va poder posar
perquè ja s'havia vist en un altre moment,
que era S21, la màquina vermella de matar
sobre els camps d'extermini de Cambotja,
però, evidentment, clar, com que aquesta no es podia posar,
doncs han tingut molt d'encert
posant-ne un altre del mateix director
de Ritipan, que és l'agenda de la Rosal.
I aleshores, una mica jo hi he trobat,
tot i que això, no?,
que jo no he estat la persona que ha triat les pel·lícules,
he trobat un sentit molt clar, no?,
en aquestes quatre pel·lícules.
N'hi ha dues que parlen del conflicte
de dues maneres molt diferents.
The Killing Fields, que és Los gritos del silencio,
és una pel·lícula que tracta del conflicte
quan neix el conflicte, d'alguna manera,
que hi ha els bombardejos amb la frontera.
I llavors, d'alguna manera, en Vietnam,
els Gemmes Rojos fan el seu ascens
i entren ja a la capital, a Nong Peng,
i tot això està narrat en primera persona
per un corresponsal de nord-americà
que estava allà en aquell moment.
I és una pel·lícula molt interessant
perquè ens situa molt bé en el moment aquell.
Després hi ha una altra, que és Apocalipsis Nau,
que parla d'alguna manera indirectament,
però un dels motius pels quals es va enfatitzar,
o sigui, la guerra va anar més,
va ser pels bombardejos que feia preventius
a la frontera entre Cambotja i Vietnam,
a l'exèrcit dels Estats Units.
I això és el que apareix a Apocalipsis Nau
i el tinent curs està precisament amagat allí,
en aquell lloc, aquella terra de ningú
que hi ha a la frontera entre Cambotja i Vietnam.
O sigui, que el conflicte es veu des dels crits del silenci,
des d'Apocalipsis Nau.
Després hi ha la gent de l'Arrozal,
que és gairebé com una mena de documental sense ser-ho,
però que narra molt bé la vida de la gent que viu de l'arròs,
que d'alguna manera està abocada,
únicament la seva vida només té un objectiu,
que són aquests camps d'arròs,
que només n'hi ha una collita,
i que en el moment en què aquesta collita trontolla
per algun motiu o que algun element de la família es mor
o té un problema i no pot treballar,
tota l'estructura familiar es desmunta.
I en aquest sentit parla això,
de la vida quotidiana dels campotjans.
I després hi ha un altre,
que és la Ciutat dels Fantasmes, de Matt Dillon,
que parla d'aquell, diria jo, personal, entre cometes,
que molts cops fa cap a països que estan en situacions de conflicte
i que d'alguna manera aprofiten la inentesa
per fer negocis bruts
o per tenir contactes amb gent poc recomanable.
I aquesta és l'última,
la Ciutat dels Fantasmes, de Matt Dillon,
que precisament és un actor que va fer amb aquesta pel·lícula
el seu primer intent, també la protagonitza,
de dirigir cinema.
I aquestes són les quatre.
Totes les pel·lícules són nord-americanes?
Doncs no, perquè precisament
La gente de la Rosal és una pel·lícula cambutjana,
de director cambutjà,
que és el Ritipan,
que és de fet l'únic,
és un home que va marxar del país,
va estar als camps d'extermini aquests,
els Kilinfels,
i va poder marxar cap a Tailàndia
i després va poder fugir cap a França
i de fet la seva filmografia l'ha fet des d'allà.
Però doncs sí que és d'origen cambutjà
i jo penso que és ideal perquè retrata molt bé
aquesta vida, aquest viure per una cosa
que és l'arròs, pràcticament.
Que nosaltres, que tenim unes vides tan complexes
i tan variades, ens sona una mica estrany.
Segurament,
hem fet les quatre pel·lícules que comentaves,
les dues primeres que has comentat,
que són les que es refereixen més al conflicte,
potser també són les més conegudes,
pel gran públic.
Sí, evidentment.
Clar, Los Gritos del Silencio.
Oscaritzades,
després Coppola va fer un altre muntatge
d'Apocalipsis Nau.
A part, Apocalipsis Nau va ser una pel·lícula
que en el seu procés de producció
va tenir moltes complicacions,
tothom en parlava,
Coppola es va arruïnar un altre cop
amb la seva productora
perquè va estar un any muntant-la,
van haver d'anar canes
i no sabien si aquell muntatge
era ja definitiu o no.
Era d'alguna manera...
I després encara va tenir el valor
de tornar a cridar el seu equip,
que d'alguna manera
havien acabat d'ell una mica tips,
i dir, doncs,
ara sabeu què?
Hi ha un extra
en un dels vídeos d'Apocalipsis Nau
que ho explica,
el muntador,
quan el va tornar a trucar
volia desaparèixer del mapa,
no socorro,
un altre cop,
el Coppola,
que vol que agafi això
que ens va costar tant.
Però ho van fer
i la pel·lícula,
Els Redux,
que és la que passarem aquí,
que és la versió completa i definitiva,
jo penso que va tenir també
molt bona acollida
i que jo penso que és una pel·lícula
que ha de veure qualsevol persona
que li agrada el cinema,
però sens dubte,
perquè és allò,
és prescriptiva.
Estava pensant
que algunes d'aquestes pel·lícules,
quan es programen en un cicle
com aquest d'activitats complementàries
a una exposició,
és possible que el públic
que ja l'hagi vist,
la vegi,
la torni a veure,
en aquest cas,
el que això fórum d'una altra manera?
És a dir,
com que és una activitat complementària
a una exposició,
en aquest cas,
va segurament ja amb una predisposició
a buscar o escoltar
i a veure coses
que potser t'havien passat desapercebudes,
encara que ja has vist la pel·lícula,
no?
Sí,
jo penso que sí,
i de fet,
sobretot Apocalipsis i nau,
és una pel·lícula
que cada vegada que la veus,
la veus de forma diferent
i amb lectures noves,
hi ha poques pel·lícules
que tinguin aquesta capacitat
de fer-te,
perquè a més a més,
els espectadors anem creixent,
i amb els anys,
sobretot si han passat anys,
evidentment,
i si ets capaç de recuperar
com la vas veure,
millor quan eres adolescent,
o quan ets més jove,
doncs dius,
ostres,
realment són pel·lícules
que permeten la lectura
en funció de l'edat
i de l'experiència vital que tens,
i aquesta n'és una.
D'Aquí a l'Infields també,
i a veure,
la gent de la Rosala
ens quedarà només
una mica més allunyada,
i l'última és un thriller,
que potser per això
queda més distant,
però penso que també
és un altre enfoc interessant.
El segle,
en fi,
l'heu organitzat
inclouent-hi
una presentació a Carrecteu,
no?
Exacte.
És a dir,
tu faràs la introducció.
Jo faig la introducció
i després suposo
que moderarem el debat,
que esperem
que hi hagi molta gent
interessada a parlar-ne,
no?
És a dir,
que hi ha una possibilitat
d'interactuar
amb els espectadors.
En efecte,
i a més,
com sol ser freqüent
aquest fòrum,
es debata al final,
ja t'ho dic,
que sempre hi ha...
Segurament,
pel que deia ara fa un moment,
que clar,
la gent,
segurament,
clar,
Los gritos del silencio
i Apocalipsis en Nou
són pel·lícules aquelles
que, en fi,
ha vist molta gent,
potser les altres
no són tan conegudes,
però potser sí que es van a veure
des d'un altre...
Exacte,
pel que deia
amb un altre objectiu,
no?
Aquí és evident,
perquè si fas allò,
el lligam entre la pel·lícula
i de què es parla a la pel·lícula
i després amb l'exposició,
t'adones
que són pel·lícules realistes
i retraten situacions
que donen com a resultat
el que pots veure a l'exposició,
és a dir,
persones mutilades,
camps de mines
que encara, diguéssim,
exploten en aquests moments.
Per tant,
el distanciament
que sempre hi ha
en una experiència film
que cal veure a una pel·lícula
o és una pel·lícula,
et fa pensar,
en aquest cas,
que sí,
evidentment,
és una pel·lícula
i són bones pel·lícules,
l'Escopla,
com deia l'Ester,
és ineludible,
però, clar,
diguéssim,
com deia,
no sé qui,
però escolti'm,
això mata,
i sí,
la guerra mata
i la guerra
provoca
situacions
com les que podem veure
a l'exposició.
Segurament,
aleshores,
la lectura és diferent,
no pot ser tan
distanciada,
deu ser molt més
pròxima,
fa pensar més.
Pel·lícules en versió
original,
l'Ester.
Sí, sí,
i amb això que deies
que la guerra mata,
hi ha una frase
cèlebre també
de Còpola,
que deia,
jo no represento
el Vietnam,
més o menys va així,
diu,
això és el Vietnam,
i realment,
de fet,
van utilitzar
d'això,
helicòpters
de l'exèrcit,
i d'alguna manera,
és una pel·lícula
que sí,
que si ets capaç
de submergir-t'hi,
jo penso que allà
és un bon lloc
per fer-ho,
perquè a vegades a casa
aquestes pel·lícules
jo no les recomano a casa,
vull dir,
aquestes pel·lícules
s'han de veure fosques
i t'has de poder
submergir en la història,
i aleshores,
realment,
jo penso que ens sentirem
bombardejats,
ens sentirem atacats
i viurem la guerra
com en primera persona,
no?
Jo penso que aquestes pel·lícules
és importantíssim
que algú
les pugui passar
en una sala
en condicions,
no?
Perquè llavors,
també,
allò que deies amants,
es veuen d'una altra manera.
Són quatre pel·lícules,
el segle comença
el dijous,
dia 30 de setembre,
les dues primeres pel·lícules
seran en dijous,
el 30 de setembre
i el 7 d'octubre,
i després passarem
a divendres,
el 15 d'octubre
i el 22 d'octubre,
en els quatre casos
són a les 7 de la tarda.
Versió original,
que això,
els cinèfils
com l'Esther,
això sempre ho reivindiquen,
bueno,
jo crec que ja no ho reivindiquen,
ho donen per fet,
i m'imagino
que el públic també
que vol anar a veure
aquestes pel·lícules
en el context
en el que estem parlant
és el que vol, no?
Sí, sí,
jo penso que sí.
Està fora de discussió,
per dir-ho d'alguna manera.
Jo crec que
això de la versió original
és fer el salt
i en el punt
en què l'has fet,
i això són potser
5-6 pel·lícules,
després ja quan surts de la sala
no te n'adones
que has llegit.
És una cosa
que s'automatitza,
és com conduir.
Jo, per tant,
recomanaria a la gent
que no està basada
en la versió original
que ho provi, no?
I ja et dic,
són 4-5 pel·lícules
i després ja no ho notes.
que vagin aquestes 4
en aquests finals de setembre
i principis d'octubre
i ja no tindran problema.
Totes són a les 7 de la tarda,
Carles, sí?
Correcte?
Sí, és allò que
anèiem la temporada passada,
l'horari i caixa fòrum.
L'horari i caixa fòrum,
l'horari de pel·lícula,
són una miqueta llargues
en algun cas,
però en fi,
Esther,
també és com el tema
de la versió original,
la gent ja predisposada
a el que sigui.
Cal berenar,
diríem,
és una hora, no?
Que es pot berenar,
no, Carles?
Abans d'entrar a fer un cafè
i una pasta,
un té.
I llavors ja estàs preparat
per totes les guerres
i per tots els debats posteriors,
o sigui que això no és un problema.
Ja sé que és impossible
amb 4 pel·lícules,
però amb les 4,
tu creus que la gent
que potser no tingui gaire idea
de la situació de Cambotxa
o d'aquella regió
del sud-est asiàtic,
s'emporta una bona panoràmica?
Jo penso que sí,
però sobretot amb la primera,
que no se la perden.
Si volen tenir una idea clara,
sobretot del conflicte
amb els gèmers,
perquè de fet Cambotxa
ha estat un país
que sempre ha estat atacat
per una banda i per una altra
i els Estats Units
tot i que no hi van entrar directament
a invadir-los,
Déu-n'hi-do el mal que els hi han fet,
però doncs això que et deia,
que sobretot el gran conflicte,
el gran drama
que es va a desapareixer
una quarta part de la població
amb els gèmers rojos
es veu molt bé
a D'Aquilín Fils,
a l'origen
i al naixement
d'aquest conflicte.
i també com un home
sobreviu en aquesta situació
i Déu-n'hi-do,
dramàtica,
és coneguda,
però jo penso que és una pel·lícula
que cal tornar-hi,
d'aquells territoris
que s'ha de tornar.
És de l'any 84,
en el seu moment
va tenir un gran èxit,
però segons dubte
que revisar aquesta pel·lícula
pot ser una molt bona oportunitat
tenint-la ara aquí a Tarragona.
El dijous 30 de setembre
a les 7 de la tarda
és la primera d'aquest cicle
de projeccions
al voltant de l'exposició
Campotja Terra d'Esperança.
Està Ferrer,
que vagi molt bé.
Moltes gràcies.
Que tu passis molt bé.
Segur.
Tu i els espectadors.
Jo segur.
I espero que ells també.
Exacte.
Espereu,
anirem parlant al llarg
dels propers dies
quan comentem les activitats
del Caixa Fórum, Carles.
Fins dilluns que ve, no?
Moltes gràcies.
Fins dilluns que ve
que estarem de plena ressaca
entre cometes,
festiva,
després del que ens espera
tota aquesta setmana.
Que vagi molt bé
també les exposicions
que podem veure
de 9 del matí
a 9 del vespre
al Caixa Fórum Tarragona,
al carrer Colom número 2.
Carles, bona setmana,
bones festes.
Igualment.
A tots dos.
Que vagi bé.