Déu-n'hi-do, quin cap de setmana que tenim pel davant al Festival Eclèctic.
Tot una mostra artística de música, de teatre,
de persones que viuen la seva discapacitat d'una forma activa.
I aquest cap de setmana, concretament dissabte en particular,
es presentarà a partir de les 10 del matí
el programa educatiu d'Intermón Oxfam.
Es farà a l'Institut Municipal d'Educació
i en aquest marc es presentarà el llibre
Pistes per canviar l'escola.
Aquest llibre el presentarà Miguel Ángel Somba,
que és el responsable d'UNESCO, el director d'UNESCO aquí a Catalunya,
i que ara el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Senyor Somba, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
I gràcies per atendre la nostra trucada.
A vosaltres.
Vé a presentar un llibre que està molt en sintonia
amb l'organisme que vostè representa.
Tinc entès, jo no l'he llegit, ja l'hi confesso així d'entrada,
però tinc entès que és un d'aquells llibres
que entra en aquesta tendència
que hi ha ara aquest corrent d'educar en la ciutadania global, no?
Per descomptat, perquè aquest és l'assumpte.
En l'informe de l'ORS de final dels anys 90,
el segle passat,
ja s'identificava que els grans coneixements,
els grans aprenentatges que havien de fer les persones
en el segle XXI,
havien d'ampliar-se de 3 a 4.
sempre havien pensat que allò que havíem de necessitar les persones
eren coneixements, actituds i habilitats.
I faltava una cosa que s'ha demostrat realment que és molt important,
que és l'aprenentatge de la convivència.
I un aprenentatge de la convivència significa
que d'alguna manera repensem i reformulem la manera
en com entenem la ciutadania,
que no passa per una perspectiva local,
d'allà on un ha nascut o crescut,
sinó que passa per entendre's que això és important,
però s'ha de veure d'alguna manera també ampliat i dimensionat
amb el que seria la visió global,
que arriba a través de la televisió, dels mitjans
i de tot arreu en un món que cada cop està més interconnectat.
Un món molt interconnectat
i un món i un moment en què sembla que ens ho qüestionem tot
i un moment en què mai s'havia parlat tant de valors,
mai s'havia parlat tant d'aquesta necessitat que vostè apuntava,
potser perquè mai ens havíem encantat tant com ara?
La veritat és que ara en parlem molt i això és bo
perquè significa que hi ha un avenç
en el que serien les dinàmiques socials
i en tot el que podríem entendre
les dinàmiques de construcció d'aquesta ciutadania global.
El que passa és que també és cert
que el fet del contacte entre grups amb diversos orígens,
culturals, ètnics, religiosos,
implica de vegades situacions que cal fer front des del diàleg,
de vegades no sabem massa ben bé com afrontar aquest diàleg
i sobretot el que ens calen de vegades són eines.
És per això que des de l'educació sembla tan important
desenvolupar aquesta educació amb valors com una base
per aquesta construcció de convivència
i com una eina i un espai essencial
per poder anar resolent tot el que serien aquests processos de contacte,
perquè o aquests processos es desenvolupen
o anirem abocades i abocats a una societat dual
amb uns índexs bastant importants d'exclusió social.
Es planteja fer tota aquesta feina des de les aules,
des dels més petits,
a vegades sembla que tot ho derivem cap a les escoles
i les famílies, els pares, la mateixa societat
que és la primera educadora, ens agradi o no,
doncs ho relleguen tot a l'escola,
que li ensenyin a l'escola valors al nen.
Potser també anem una miqueta errats des d'aquest punt de vista.
Home, l'escola té unes funcions que no les pot evitar,
com són les funcions bàsiques de dotar les competències
que el ciutadà petit, l'infant, l'adolescent,
requereix per desenvolupar-se, per desplegar-se
i sobretot per anar creixent, diguem-ne,
en el que seria el context social.
Però aquí no podem perdre de vista
que quan parlem d'escola seguim parlant d'una institució
que és molt important per a l'educació de les persones,
però que no és el mateix parlar d'una escola
tancada en si mateixa
que d'una escola que treballa en xarxa,
d'una escola interconnectada amb el seu entorn,
una escola oberta, on participa tothom,
una escola molt diferent a l'escola, diguem-ne,
de fa 30, 40 anys, en la qual res de tot això passava,
potser tampoc perquè no hi havia massa necessitat social,
però vull dir que sí que és una necessitat social
i és aquest el model d'escola que necessitem.
L'escola ha d'assumir una educació amb valors.
No pot fugir d'estudir i dir,
des d'un discurs victimista,
és que se'ns carrega tot i resulta que no ho podem fer.
és cert que no s'ha de carregar tota l'escola,
però té una funció molt important que no pot evitar.
El que passa és que el repte no passa tant
pel fet que aquest repte l'hagi d'assumir o no,
sinó que les formes de treball canviïn
i canviïn la perspectiva des de les quals s'enfoca.
Clar, però fixi's, a vegades,
lògicament l'hem presentat com a director d'UNESCO,
però val a dir que vostè és professor,
és pedagog, professor del Departament de Pedagogia
aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona,
per tant, té un àmpli coneixement
del que és el món de la pedagogia.
Allò que es fa a l'escola,
moltes vegades els pares i les mares diuen
clar, és que jo també ho intento,
a l'escola ho intenten,
però la pressió global,
justament que vostè apuntava de mitjans de comunicació
de la pròpia vida al carrer,
sembla que vingui, a vegades, a tirar a terra
allò que sembla que s'ha construït en altres àmbits.
O allò perdura?
La veritat és que la clau està en això
que vinc de comentar,
és la capacitat de generar xarxa i sinèrgia.
La proposta educativa que no funciona
és aquella en la qual s'intenta vehicular
des d'un espai en exclusiva
i no des d'una perspectiva integrada.
Li posaré un exemple molt senzill.
A l'escola, per exemple,
es pot plantejar el tema
de treballar el valor de la sostenibilitat
i del reciclatge com un element important
per la sostenibilitat.
Però si el nen o la nena
que a l'escola treballa des d'aquesta perspectiva,
quan arriba a casa seva,
resulta que aquestes polítiques no es desenvolupen,
que quan va pel carrer
veu que en el seu ajuntament,
en el seu municipi,
no hi ha hagut una preocupació
perquè hi hagi diferents contenidors
on poder reciclar.
Quan veu que per la televisió
tot el que incita és a un consum
de vegades poc responsable o poc conscient,
el nen o la nena
que està en procés de creixement
té dificultat, i és lògic,
perquè els abusos de vegades
també ens passa
d'integrar els diferents missatges.
I és aquí on està la potència del missatge.
Jo crec que,
i està bastant vist,
que les escoles que treballen
des d'aquesta perspectiva
no tenen cap mena de problema,
on hi ha una sintonia forta
entre el que és
les entitats de l'entorn,
l'escola,
la família,
i tot el que seria, diguem-ne,
el món vital més significatiu
de l'infant,
ja pot haver-hi anuncis
del que convingui
per la televisió,
o ja pot haver-hi, diguem-ne,
les influències
que vinguin de més lluny,
que aquests són els contextos
significatius per l'infant,
i si això es fa
en plena sintonia,
no falla mai.
Per tant,
tot i que viuen
el seu procés de formació
en una permanent contradicció,
diguem-ne,
si allò que els hem explicat
a l'escola,
en el si de la família,
és sòlid,
van una miqueta blindats
per la vida, no?,
respecte a l'altre?
Evidentment,
perquè d'alguna manera
el que valoren els infants
i els adolescents
és la coherència,
la coherència de missatges
i la capacitat de veure
que allò que es diu
a tot arreu
de les persones
que valora respecte i estima
té una sintonia.
Això és el que d'alguna manera
fa que l'infant
vagi integrant,
interioritzant
i construint
aprenentatges
amb aquesta perspectiva.
Quan veu que hi ha
descoordinació
o falta de sintonia
és quan es produeix
realment,
diguem-ne,
la dificultat
de poder
construir de forma sòlida
uns determinats valors.
Això,
aquest llibre
que presentem dissabte
ho explica molt i bé.
Doncs realment
és un llibre
que val la pena,
eh?,
prestar-li molta atenció
com a pares
però com a ciutadans,
en definitiva.
per cert que posar
aquests fonaments
des de l'escola
per construir
aquest concert
de ciutadania global
afavoreix molt,
malgrà les dificultats
i el repte que presenta,
la presència
de noves cultures,
de nous alumnes
vinguts de tot el món,
no?
Això ho hem de prendre
positivament.
això pot ser vist
des de moltes perspectives,
no?
I una de les perspectives
que es veu
i és la que el llibre
de pistes,
doncs,
enfoca
és la de l'oportunitat.
És a dir,
la presència de persones
que venen de molt lluny
i que aporten llengües
que no s'han sentit mai
a Catalunya
fins ara,
que aporten
costums
i tradicions
positives
i respectuoses
amb els valors
i els drets humans,
si és que és així,
doncs,
que tenen un valor positiu.
és una oportunitat
i és un laboratori
extraordinari
de construcció
de convivència.
Res més ric,
diguem-ne,
que aquestes persones,
doncs,
bé,
que venen de lluny
puguin aportar
tot aquest saber
i aquest valor.
Ara bé,
això és important
que es faci
amb unes determinades condicions
i la primera condició
d'elles
és que pugui haver-hi
un marc
de respecte
en totes direccions
i respecte
a totes les direccions
i, sobretot,
també,
un marc
amb l'igualtat
de drets
perquè,
si resulta
que anem a descobrir
i aprofitar
aquesta riquesa
de la diversitat
en una situació
de desigualtat,
es farà molt difícil
que les persones
puguem aprofitar
tot una mica
de tots
i, si resulta
que el diàleg
que el diàleg
que hem d'establir
es fa
amb a priori
des dels quals
no importa
si és el que
viu a Tarragona
tota la vida
o el que acaba
d'arribar
fa un any
perquè
d'intolerants
i de fonamentalistes
n'hi ha
de tots els colors
i de tot el món.
Si el fonamentalisme
és una de les regles
que hi ha,
diguem-ne,
a l'hora de construir
o d'intentar
aprofitar
aquesta riquesa
de la diversitat,
aleshores la cosa
no funciona.
És imprescindible
que hi hagi
una base,
com dic,
de respecte
i d'igualtat
en el que seria,
diguem-ne,
de condicions
i de favorifes
que realment
doncs ha de saber
discriminar molt bé
de tothom
i a tot arreu
quins són
aquells valors
i aquelles pràctiques,
aquells comportaments
que són coherents
amb els drets humans
que també expliquem
al llibre Pistes
o bé
aquells
que realment
atenten
contra el que seria
doncs bé
un recorregut
que ha fet
la humanitat
molt lent,
molt pesarós
però que hi ha arribat
almenys
des d'una perspectiva formal
que és en aquesta
declaració universal
on es diu
que totes les persones
hem de ser iguals
amb drets,
llibertats
i oportunitats
amb independència
de quin sigui
el nostre orígen,
el color de la nostra pell,
el nostre sexe,
la nostra religió
o qualsevol altra
característica
d'una altra personal.
Per bé
o per mal
tenim prou
experiències negatives
i coses
que segurament
hem fet
molt mal fets
per intentar
redreçar
aquesta direcció
també hi ha
experiències
molt positives
a les aules,
més val
emmirallar-se en aquestes
i en tot cas
ser crític
o constructiu
amb les altres.
Hi ha molt
de camí encara
per fer,
no,
senyor Somba?
Hi ha moltíssim
perquè la veritat
és que
les cares
de la discriminació
són com un poliedre,
la discriminació
és polièdrica
i hi ha una discriminació
que és per motius
per exemple
d'ordre ètlic
o racial
o que no anomenem
el racisme,
però també hi ha
la discriminació
fruit del sexisme,
la discriminació
que prové
per exemple
de situacions
de classe social,
la discriminació
que ens prové
fins i tot
a vegades del territori,
no?
els que són de la ciutat
gran i important
i els que són
del territori
de poble petit
o d'entorn més rural.
Fins i tot
a l'escala de veïns,
no?
Sí, sí.
La discriminació
té múltiples cares
i múltiples formes
i és com un camaleó
que es va
d'alguna manera
introduint
d'una manera
molt silenciosa,
però certament
i per desgràcia
d'una manera
bastant important
en el que seria
el moment actual
en tot el que seria
en diverses esferes
de la vida, no?
I per tant
és aquesta
la qüestió
que crec
que ens ha de preocupar
perquè de vegades
el que com a societat
caiem en l'error
era d'intentar
identificar
el tema
de la discriminació
des d'una perspectiva
com sectorial,
com parcialitzada,
com si fossin
assignatures de l'escola.
No, no, miri,
jo només treballo
en l'àmbit
del racisme.
No, no, miri,
jo només treballo
en l'àmbit
del sexisme.
No, no, miri,
jo només treballo
en l'àmbit
de la desigualtat social
i el classisme.
No, no, escolti'm,
aquesta lluita
és una
i és el combat
contra la discriminació
perquè, si s'hi fixa,
a més a més,
les persones
que tenen
actituds discriminadores
acostumen a ser
discriminadores
en tot,
no només
en una part.
És molt difícil
trobar una persona
que digui
no, no, miri,
jo sóc una persona
que sóc racista,
jo crec que s'ha de
discriminar la gent
en funció del seu
origen ètnic o cultural,
però en canvi,
des del punt de vista
del sexe,
promoc la igualtat
de gènere
entre home i dona
i jo, per exemple,
sóc un home
i treballo i col·laboro
amb les feines
de la casa.
I des del punt de vista
de classe social,
vull que hi hagi
igualtat
entre totes les persones
amb independència
dels seus ingressos.
I des del punt de vista
territorial,
aquesta persona
no existeix.
La persona
que és discriminadora
tendeix a tenir
un factor comú
discriminador
que esquitxa
i amplia
tot el que serien
les esferes
vitals
de la societat
i és d'aquí
on hem d'inspirar.
En el tema de fons,
no en la superfície.
No és un club,
no és un partit polític,
és un corrent social
al qual no es discrimina
a ningú,
que és aconseguir
aquesta ciutadania global
i aquest model
educatiu-humanista
que és el que proposa
en definitiva
aquest llibre
del que podrem gaudir
es presentarà
aquest dissabte
en el marc
de la jornada
que organitza
Intermonoxfam.
No ens ho perdrem.
La jornada comença
a les 10,
el llibre,
si no vaig a Rada,
Miguel Ángel
el presentaran
cap a quarts d'11, no?
Sí,
a les quarts d'11
ha començat la presentació,
una presentació breu
perquè el que serà important
en aquesta jornada
serà tot el que vindrà després
que és la feina de fons
amb totes les persones
que hi han participat
i els obres de treballs
que es muntaran
per anar-hi gaudint
i anar-hi aprofundint.
Interessant,
sens dubte,
li agraïm moltíssim
a Miguel Ángel Ison,
més director d'UNESCO
a Catalunya,
però a més,
com deia,
en pedagog i professor
del Departament de Pedagogia
Aplicada
de la Universitat Autònoma
de Barcelona.
Has d'anar
una xerradeta molt breu
però com a mínim
jo crec donar pistes
als nostres oients
perquè se tancin
una estona
aquest dissabte
a l'Institut Municipal
d'Educació.
Moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
A vostès, bon dia.
Adéu-siau,
que vagi bé.