Doncs sí, s'està emocionat perquè no pensaven,
després de tots els abatars i de totes les coses que venim passant,
ja no pensàvem gairebé que aquest dia arribés.
Malauradament, són molts els que ja no hi poden estar aquí al nostre costat.
Però, diu el refranc, nunca es tarde cuando llega.
Sou bastants encara els que podeu celebrar-ho, encara que ja n'hi ha molts.
Doncs afortunadament, com que la vida s'ha perllongat,
doncs ens permeten molts poder-hi arribar.
Vostè va ser molt activa durant tot aquell període
i també va ser una de les persones que van patir aquella repressió.
Què ens recorda d'aquella època?
Doncs mira, recordes d'aquella època la duresa en què vivies,
de la persecució, el difícil que va ser per tu de tirar endavant,
però també els companys amb els quals treballaves
i l'entusiasme que no vam perdre mai
per lluitar per una causa justa,
d'acabar amb una dictadura
i d'acabar amb uns vestigis que ens van portar
amb una guerra civil cruenta i dolorosa
que el poble no la va buscar.
En aquest cas, vostè treballava, suposo, molt cols a cols amb el seu marit, no?
Doncs en Leandro tenim molta part de vida junts,
des de França, que vam començar amb les guerrilles junts,
i després a Espanya, el temps que ell va estar trencat de la presó
i quan va sortir de la presó, doncs ja l'any 50 i pico,
i va sortir l'any 55, doncs vam començar ja des de sortir de la presó
i posar-se en contacte per començar a reorganitzar les coses
i els contactes amb els amics que no havien perdut,
doncs va ser un matrimoni que va estar a disposició
de tot el treball i de tots els amics
que en aquell moment participaven.
Carme, vostè, no sé si com a dona,
va participar molt activament en tota aquesta lluita,
no sé si era gaire habitual en les dones en aquell moment.
Doncs més de lo que us podeu pensar.
Més de lo que us podeu pensar.
Les presó ens van estar tiburrades de dones,
però el gostria.
I aquestes dones, quan van sortir al carrer,
les que no van anar a parar al davant dels pelotons d'execució,
quan van sortir al carrer,
moltes d'elles es van incorporar de nou a la lluita,
perquè la lluita era engrescadora
perquè teníem una il·lusió
d'acabar amb aquella fantasmagada de dictadura.
I la dona no va escatimar sacrificis ni esforços,
perquè igual que casa nostra,
era una casa de tots i érem junts.
Ell i jo marxàvem a l'uníson
i eren les reunions
i era el preparar treballs
i era el preparar octavilles
i era el preparar reunions
i era el preparar entrevistes
i era donar suport a tota una sèrie de coses.
I casa, doncs, estava oberta
a tots els companys,
malgrat la persecució de la que era un objecte.
La procuraves burlar tant com podies.
Vam tindre sort
que nosaltres teníem dos pisos.
primer vam ser al carrer Merceria
i al carrer Merceria
van vindre molts àmics
que sortien de la presó de Burgos
i venien aquí a Tarragona
i van quedar-se aquí a Tarragona
alguns a complir el temps
fins que van poder reincorporar-se al seu domicili,
al lloc que no es podien arribar a casa seva.
i vam tindre la gran sort
que la policia va vindre moltes vegades
però cada vegada que va vindre
no va trobar ningú a casa.
Entens?
La sort ens acompanyava.
I quan vam marxar ja cap a Sant Salvador,
que ens vam instal·lar a Sant Salvador,
malgrat que la Guàrdia Civil de Constantí,
malgrat que la policia secreta,
malgrat que la paral·lela,
que eren els de Falange,
doncs te buscaven per tot arreu,
doncs no hi van trobar mai res a casa.
Molt bé.
Això vol dir que ho teníeu ben organitzat.
Sí, s'estava ben organitzat
i els fills ben educats.
Molt bé.
Que li faran fer Parlament avui aquí?
Sí.
Què explicarà?
Doncs és un donar les gràcies.
El tinc aquí.
Té, em té escrit i tot.
Molt bé.
És el donar les gràcies per això,
agraiem tots
i recordar senzillament
la gent que ha caigut
aquells anys
i la satisfacció
d'haver pogut arribar fins aquí.