Us ho explicàvem en el temps del sumari.
La Clínica del Dolor de l'Hospital Universitari Joan XXIII
ha desenvolupat un programa, podríem dir,
per millorar la memòria dels pacients.
Un total de 90 persones amb dolor crònic
s'han submès a un procés que millora
la percepció de les seves competències cognitives.
Interessant, important, transcendent,
i per això hem convidat avui i hem vingut
i li agraïm moltíssim al psicòleg de la Clínica del Dolor,
Antoni Castell, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per ser aquí, ara ho dèiem.
Enviure amb dolor és de les experiències més terribles
que només saben les persones que ho viuen
i els psicòlegs o les persones que les atenen.
Bé, psicòlegs, metges, infermeres, etcètera,
que convivim dia a dia amb aquests pacients.
Efectivament, el dolor, quan dure temps, anys inclús,
és una situació complexa pels malalts.
Ara bé, no només, el que dèiem abans,
no només els malalts amb dolor crònic tenen dolor,
sinó que moltes vegades tenen fatiga,
tenen dificultats per desenvolupar activitats quotidianes,
moltes vegades pateixen reaccions emocionals
de tipus depressiu o ansiós, secundaris al seu dolor.
La vida se'ls limita, la seva qualitat de vida disminueix
i també moltes vegades tenen problemes de memòria i atenció.
I la relació amb el seu entorn segurament també es dificulta moltíssim.
el dolor no és només una percepció física, són moltes coses més, oi?
Bé, el dolor en principi...
En principi, el dolor, diferenciaríem dolor i sofriment, o patiment.
D'entrada, el dolor sempre, la definició de la IAS,
per a l'Organització Mundial de la Salut,
diu que el dolor és una experiència sensorial i emocional desagradable.
Per tant, té els dos components.
hi ha una sensació de dolor, cremó, cuiçó o pressió,
per a l'expressió un component emocional important
i això constitueix una experiència.
L'experiència del dolor és una experiència de cada pacient
que, a més a més, anem a dir-ho així,
és diferent en cadascun
i que pot tenir una càrrega de sensacions
que és diferent en funció de la patologia de base
i, a més a més, una càrrega emocional
que depèn de moltíssims factors.
El dintell del dolor cadascú el tenim diferent?
Sí, en principi sí, depèn de moltíssim factors.
El que em fa mal a mi, l'altre li fa un mal horrorós
i, al contrari, per tant, treballar...
Hi ha una mena d'acudit que diu
el dolor propi és insuportable
i el de los demás es exagerado, no?
Sí, sí, sí, és molt humana aquesta frase.
Segurament és així.
Vosaltres vau detectar que
precisament una de les problemàtiques
que es presentava amb pacients
que patien dolor crònic
era que experimentaven una pèrdua de memòria.
Sí, aquest és un tema
al que ja se li està prestande atenció
des de fa uns anys.
Potser jo, com a psicòleg,
és clar, tens...
La clínica del dolor
és una unitat multidisciplinar,
per tant, hi ha diferents especialitats mèdiques
i no mèdiques.
És clar, una de les coses
que sentim sovint amb els pacients
amb dolor crònic és això.
Veig que vaig a la nevera
a buscar un iogurt de maduixa,
em diuen no sé què
i quan arribo a la nevera
ja no sé què vaig a buscar.
i, a més a més,
això evidentment
que interfereix moltes vegades
en les activitats quotidianes,
en la feina, etcètera, etcètera.
Des del 2006
estem fent uns estudis
d'estudi de funcions cognitives
amb els malalts en dolor crònic.
Hem fet una mostra
de més de 200-13 malalts estudiats,
però també, doncs,
d'alguna manera vam veure
que valia la pena fer un taller
o fer algun tipus d'activitat
que ajudés els malalts
a millorar determinades funcions cognitives
justament perquè això és un tema
que els preocupava.
És a dir, no només estàvem interessats
en estudiar aquest fenomen,
sinó d'alguna manera
ens interessava també
a ajudar els malalts
en aquest aspecte.
Però, perdona,
em vau veure
que hi havia una...
Diguem-ne,
què era conseqüència del dolor
aquesta pèrdua de memòria?
Què era una de les conseqüències?
Es devia exactament...
És a dir, la pèrdua de memòria
obeia aquest estat
de dolor crònic del pacient?
No, únicament.
O hi ha altres factors?
Hi ha altres factors.
És un tema controvertit,
difícil i que estem estudiant.
Hi ha diversos factors.
Un d'ells és
la intensitat del dolor.
És a dir,
no és el mateix
una intensitat baixa
que una més alta.
Un altre és
la sola presència
de tenir dolor.
Un altre pot ser
els efectes secundaris
de la medicació.
Hi ha determinats medicaments,
anticonvulsivants,
benzodiazepines,
etcètera, etcètera,
que tenen efectivament
efectes amb funcions cognitives.
Després hi ha
l'estat d'ànim,
amb pacients deprimits
o amb una depressió
major
o una depressió
no tan...
Un cansament, ja,
no?
Després hi ha la fatiga.
És un altre
de les factors.
És a dir,
que les funcions cognitives
estan influïdes
per molts aspectes.
El que sí que veiem
és que els malalts
amb dolor crònic
tenen
específicament
més problemes de memòria
que els subjectes normals
que tu i jo,
que no tenen cap
patologia crònica.
I llavors aquest és un tema
que en funció
de segons quines patologies
semblaria ser
que té una incidència diferent.
És un tema
que està en estudi
en aquest moment,
eh?
Tampoc
penso que estem treballant
en una línia
que els últims anys
tot aquest tema
que fa referència
als altres aspectes
que van associats al dolor
doncs cada vegada
interessem-nos
als investigadors
i als clínics
que estem dia a dia
amb els pacients.
També hi ha una exigència social
que a aquest moment
veníem a patir
i ara venim a tot el contrari.
En principi
és la nostra pretensió
i això no s'acompleix
i aleshores és quan
diguem-ne
hi ha aquesta contradicció.
Efectivament
els equips professionals
estem sotmesos
a canvis en les demandes,
no?
És a dir,
abans la gent
doncs és això
venien a patir
i ara volen...
Et resignaves?
Ara el que volen
és no patir
i a més a més
és una mica el que jo feia abans
o avui seguir fent.
Moltes vegades
aquí sí que tenim un problema
en quant les expectatives
dels malalts
no coincideixen
amb allò
que se'ls pot oferir sempre,
no?
Però, ja dic,
des d'una visió
més multidisciplinar
el que busquem
és que els malalts
d'alguna manera
puguin ser atesos
en diferents aspectes,
no només
amb una tècnica invasiva
o no només
amb un determinant medicament
sinó moltes vegades
amb coses
que els poden ajudar
en el dia a dia
i, bueno,
i d'alguna manera
la clínica del dolor
té aquesta filosofia
com a totes les unitats
multidisciplinars
que hi ha a Espanya
i al món.
Una línia de treball
que es transforma
en un estudi,
un treball que es fa
al llarg del 2008-2009
que ja té les conclusions
i per això
podem parlar.
Per tirar endavant
aquest estudi
feu una mostra
de població
que sigui significativa.
Per tant,
trieu determinades persones
en funció del sexe,
l'edat,
el tipus de malaltia
o patologia
que li provoca
el dolor crònic?
No, no.
El que anem a comentar
és un programa
és diferent.
Quan tu fas un estudi
d'investigació
el que intentes
és que la mostra
sigui representativa
de la població
a la que al final
et refereixes.
Quan estem parlant
d'un programa
d'intervenció
el que fem
en aquest cas
va ser
senzillament
proposar
als pacients
que teníem
si volien participar
en el programa
i llavors
eren pacients
que tenien
des de patologies
reumatològiques
com a fibromialgia
o artritis reumatoidea
a pacients
amb lumbàlgies
o amb dolor neuropàtic
que hi havia
senzillament
eren pacients
que els interessava
aquest tema
perquè veien
que efectivament
tenien problemes
de memòria.
I aleshores
els plantegeu
fer uns tallers
en què consistien?
Aquest taller
el vam estar dissenyant
de fet
haig de dir
potser una cosa
que penso
que val la pena
que això
ho hem pogut fer
perquè hem tingut
un premi
de Caixa Sabadell
que ens ha subvencionat
poder fer això
i el sistema
no ho pot oferir
justament
era una proposta
de Caixa Sabadell
que hem pogut
desenvolupar
això
estava dirigit
en principi
a 100 malalts
n'hem tingut 90
no sempre pots tenir
tots els malalts
que vols
la gent s'apunt
després no ve
etcètera
i eren uns tallers
de 12 sessions
que es feien
en un mes i mig
en una hora i mitja
cada sessió
per tant 18 hores
de treball
hem treballat
aspectes organitzatius
aspectes de memòria
aspectes atencionals
hem avaluat
els malalts
pel que fa
a les seves funcions
de memòria
atenció
també pel que fa
a les seves percepcions
de problemes de memòria
i també
el seu estat d'ànim
i la seva qualitat de vida
Quines són les conclusions
que heu tret
després d'aquestes
tantes hores de treball?
que més o menys
un 30% dels pacients
han millorat
amb aspectes
de memòria
demorada
i immediata
en canvi
només un 3%
dels pacients
han millorat
amb aspectes
de memòria
de treball
que potser
més esqueixen
que el 100%
dels pacients
estaven satisfets
de fet
23%
si no recordo
malament
satisfets
i no era
o 73%
molt satisfets
i que a més a més
havien millorat
la percepció
de les seves competències
cognitives
és a dir
tenien la sensació
que
ho feien més bé
que abans
hem de dir-ho així
després l'estat d'ànim
també havia millorat
i havia millorat
la percepció
de vida quotidiana
és a dir
podíem fer més coses
i al mateix temps
havia millorat
la seva percepció
d'estat de salut
és a dir
que en conjunt
hem de dir
que estem molt satisfets
d'aquest treball
a més a més
tenint en compte
l'esforç que ha implicat
és un esforç intens
però eren grups
de 10 malalts
vull dir que hem treballat
força bé
potser pregunto
una bajanada
però independentment
de la metodologia
que s'ha aplicat
en aquest taller
no pot haver-hi també
o podria haver-hi
un factor
que tinguessin
un objectiu
en el dia a dia
que no fos
exclusivament patir
pensar que podien
assolir
doncs
un benestar
no dic que fos
un placebo
ni de bon tros
però que també
això de posar
un objectiu
a mig termini
la seva vida
pot haver influït
en aquests bons resultats
evidentment que sí
hi ha una cosa
que nosaltres anomenem
els tècnics
que són els efectes
inespecífics
és a dir
quan tu fas
qualsevol intervenció
hi ha el que són
els efectes específics
que són els deguts
al tractament
específicament
i els que són
els efectes inespecífics
per exemple
anar a un lloc
que et presti una atenció
que tinguis un professional
al teu costat
el que passa
que això era un programa
no era un estudi
d'investigació
per tant
en un estudi
d'investigació
intentes
el que es fa sempre
és diferenciar
entre grups
de malalts
i subjectes control
és a dir
justament
intentes neutralitzar
el que serien
els efectes
inespecífics
del tractament
aquest és un tema
metodològicament
molt complex
en aquest cas
no fèiem això
perquè no era
l'objectiu
el que volíem fer
és
hem vist aquest problema
amb els malalts
els malalts
es queixen d'aquest tema
és un tema
que estem estudiant
però a part de
veure 200 malalts
i que vinguin allà
a l'hospital
a fer determinades proves
home
que els hi podem donar
a canvi
els hi podem oferir
alguna cosa
que els preocupa
doncs una mica
l'objectiu va ser
aquest d'aquest programa
anem a oferir
una cosa als malalts
que els hi pugui anar bé
i això sí
anem a veure
si això ha funcionat
evidentment
per tant
evaluem una sèrie
de coses
al començament
i evaluem
aquestes mateixes coses
al final del programa
i és el que hem pogut veure
que els malalts
estaven més bé
i el tipus de tècniques
que heu aplicat
són similars
a les que es podria aplicar
per exemple
en talles
que fan
en persones
que comencen a patir
els efectes de l'Alzheimer
sí, absolutament
absolutament
tècniques
memotècniques
coses d'aquest tipus
senzilles
sí, sí
coses molt simples
pensem que la memòria
és una funció
que s'entrena
és a dir
jo he de la funció
anar a fer l'òrgan
o no
d'alguna manera
és a dir
si tu no treballes
la memòria
perds capacitat
si no treballes
l'atenció
perds capacitat
el pacient endulocrànic
moltes vegades
està molt
que ha ficat
amb el seu problema
molt tancat
ha baixat molt
el seu nivell
d'activitats
socials
funcionals
és a dir
no es relaciona
o es relaciona
menys amb gent
no pot llegir
té dificultats
per seguir la televisió
per tant
les seves limitacions
en aquest aspecte
són més grans
de moment que tu
ho fas
d'una manera sistemàtica
d'intentar donar eines
fer-ho en grups
és molt important
el malalt
no se sent
únic
veu que li passa
més gent
el fet que hi hagi
un equip hospitalari
que estigui pendent
de tu
el fet que vagis
a unes aules
de l'hospital
en aquest cas
que també
la unitat de docència
ens ha ajudat força
per desenvolupar
tot això
fa que treguis
el malalt
d'aquella situació
però al mateix temps
l'ajudis
a treballar
aquestes funcions
de vegades
és un punt
de
bé
vostè està
en aquest punt
dolent
anem a treballar
això
i llavors
és tornar
a engegar
la màquina
per dir-ho així
el que ens comenten
els malalts
temps després
que els que ja han acabat
aquest programa
és que els hi ha anat
força bé
en el sentit
que han recuperat
funcions
que tenien deixades
llegir per exemple
que és bàsic
o fer
trencar closques
o fer
crucigrames
en molts
s'han creuats
això
i això
ells
el que han après
ho poden continuar aplicant
a la seva vida cotidiana
de manera autodidacta
absolutament
sí
el que ells han vist
és que
potser
la seva memòria
estava malament
però no tant
com pensaven
que en funció
de si feien
determinades coses
tenien menys despistes
s'organitzaven més bé
no es deixaven
les claus
etc.
i això els ha ajudat
evidentment
que
aquest programa
té limitacions
jo no sé
què passarà
amb aquests malalts
d'aquí un any
el que sí sabem
és el que ha passat
15 dies després
quan fèiem l'avaluació
és a dir
fèiem
8 setmanes de temps
entre
l'avaluació inicial
i l'avaluació final
que és el mínim
que podíem tenir
per fer una avaluació
una mica ben feta
no?
en principi
un dels temes
que tenim
amb salut
és que
el compliment
terapèutic
és a dir
el seguir fent coses
que impliquen
hàbits de salut
només ho fa
el 20%
de la població
és a dir
quan diem
vostè ha d'anar a caminar
doncs els estudis
indiquen
que el 80%
de la gent
incompleix
aquestes pautes
quan parlem
de medicació
és a dir
prenguis
aquesta pastilla
també sabem
que el 50%
de la gent
incompleix
aquestes normes
terapèutiques
per tant
aquest és un dels reptes
un programa
com aquest tipus
pot ser molt útil
però després
cal avaluar
el seu seguiment
no és l'objectiu
que preteníem
amb aquest
generalment
es diu
que som una societat
força indisciplinada
i més en aquest aspecte
de tenir cura
de la nostra salut
de manera preventiva
i després
suposo que sí
em crida molt l'atenció
quan ha comentat
el tema
que tornaven a llegir
tornaven a fer
trencaclosques
o alguna activitat
perquè això va
una mica també
en allò que
popular
diem
no hi pensis
si et fa mal
no hi pensis
com si
no pensant-hi
doncs
el mal
l'allunyaves
probablement
aquestes estones
de distracció
sí que fan
que es relaxi
una miqueta
tot el nostre organisme
aquesta tensió
que provoca el dolor
a veure
hi ha un mecanisme
que és el mecanisme
de la comporta
de Mel Zaki-Wall
que va ser descrit
el 1965
és a dir que hi ha
dels seus anys
que el que postula
és que hi ha
determinats aspectes
que amplifiquen
el dolor
i altres aspectes
que disminueixen
el dolor
sabem positivament
els que treballem
amb dolor crònic
que coses com
la distracció
l'estar més relaxat
el ser més positiu
doncs
disminueix el dolor
la percepció de dolor
és una experiència
sensorial i emocional
que dèiem abans
i també sabem
que l'estar
ser molt nerviós
o agafar les coses
a la tremenda
o fixar-t'hi molt
en el dolor
el que fa és interferir
moltes vegades
justament les feines
dels psicòlegs
a les unitats
del dolor
això és instaurar
uns hàbits
diferents
que el pacient
pugui aprendre
aquestes coses
i les pugui aplicar
de manera que
moltes de les coses
que determinen
el nivell d'activitat
del malalt
no és tant la intensitat
del dolor
sinó com reacciona
davant d'això
és a dir
hi ha gent que
a pesar del dolor
intenta mantenir
un nivell d'activitat
més o menys
adequat
o habitual
i hi ha altres
que davant d'aquest
mateix dolor
disminueixen molt
el seu nivell d'activitat
quan això ho analitzem
a mig i llarg termini
el que veiem
és que els pacients
que d'alguna manera
tenen una actitud
més positiva
envers el seu dolor
i intenten mantenir
nivells d'activitats
estan més bé
que aquells
que fan justament
el contrari
és a dir
que això
efectivament és així
el que passa
és que no és simple
no és una cosa
de dir
vostè no hi pensi
amb el dolor
això no té cap sentit
o allò que diem
si et relaxes
no et farà tant de mal
si relaxa't tu
el problema
el malalt
diu
això com se hace
punt primer
i punt segon
és que
moltes vegades
el malalt està crispat
i està enfadat
amb el món
amb el món
amb els professionals
i amb tothom
sí sí efectivament
algú li ha de donar la culpa
perquè és tan injust
sentir-se d'aquella manera
m'imagino que
per això esteu vosaltres
hi ha estudis
en aquest aspecte
que són curiosos
que indiquen
que per exemple
quan un malalt
una persona accidentada
el que ha succeït
l'accident
és d'alguna forma
produït
per una falla personal
l'evolució
és
anem a dir
aquell malalt
està menys enfadat
que quan és per culpa
d'una tercera persona
no li pot donar la culpa
a ningú
per tant
no
però és curiós
perquè generalment
l'evolució
d'aquests malalts
és una mica diferent
és a dir
hi ha moltes
moltes variables
que entren en joc
amb el dolor crònic
és una cosa
terriblement complexa
si sabrà ells
si som de complexes
les persones
atenent
des de la clínica
del dolor
de Joan XXIII
moltíssimes persones
gairebé dues dècades
abans ho comentàvem
aquesta
a més
aquesta disposició multidisciplinar
que té la clínica
parlem amb el psicòleg
però hi ha altres terapeutes
lògicament
això no d'una manera
arreglada
i formal
però sí que us permet
anar tenint un banc de dades
que en un moment determinat
pot donar a conèixer
noves tècniques
segurament
sí
el problema
a veure
nosaltres
com a unitat multidisciplinar
fa
com va venir
la doctora Maria Rui
que era cap de servei
a Sant Joan de Reus
va venir a Joan XXIII
doncs ja
ella es va
tenir molt
aquesta filosofia
de la feina multidisciplinar
i a veure
si ja som un equip
en aquest aspecte
una unitat multidisciplinar
el problema
que hi ha
sí
podem tenir moltes dades
però també
després hi ha
la pressió assistencial
és a dir
les unitats
de nivell quadre
per exemple
que són
el que aspirem
d'alguna manera
són unitats
que han de compaginar
l'assistència
als malalts
la docència
als professionals
i la investigació
sobre allò
que estàs treballant
d'alguna manera
intentem complir
tots aquests aspectes
però moltes vegades
hi ha limitacions dades
en tenim moltes
i de fet
jo penso que la clínica
del Dolors
Joan XXIII
és un equip
bastant actiu
per no dir molt actiu
el que passa
que tenim
és un equip
relativament petit
i amb les limitacions
òbvies
de la pressió
assistencial
perquè tenim
més de 700
nous malalts
cada any
és un nombre
molt elevat
a part dels que
ja estem tenent
de manera habitual
i per tant
és una qüestió
complexa
i aquí aspira
a ser immortal
però jo m'atreviria
a dir que
aquí sí que hi hauria
unanimitat
tota la humanitat
esperem a no patir dolor
i això és molt complicat
però en fi
podem apaipegar
alguns dels seus efectes
segurament
segurament
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos
Antoni Castell
és el psicòleg
de la Clínica del Dolor
de l'Hospital Universitari
Joan XXIII
de Tarragona
de veritat que ha estat
un pla
i enhorabona
pel programa
que heu tirat endavant
moltíssimes gràcies
adeu-siau
bon dia
adeu-siau
adeu-siau