Doncs continuem aquí a l'estat de les festes,
a la ràdio de les festes,
com ja fa una setmana que som aquí a la Rambla Nova
parlant de les festes de Santa Tec.
L'hem parlat ara del Club Vaixell
i toca parlar ara també, mirant també el cap de setmana,
aquest proper cap de setmana,
a una altra proposta teatral,
de gaire diferent, en aquest cas és de la companyia Teatre Blanc,
que porten a Tarragona,
Juglas Vingueren, que de casa ens tragueren.
I ens acompanya el seu director artístic, el Marc Chornet.
Marc, bon dia.
Molt bon dia.
Director artístic, eh?
Sí.
Sí, és el títol, aquest.
Sí, és el que em toca, sí.
Escolta'm, és la primera vegada que actueu per Santa Tecla?
Així és, la Mar de Contents.
I què tal?
Què portareu a Tarragona?
Bé, l'espectacle aquest de Juglas Vingueren,
que de casa ens tragueren,
és un espectacle de petit format, de carrer,
que farem allò de carrer a l'antiga,
és a dir, al mig de la plaça, sense microfonia, sense res,
és a dir, només hi ha els actors,
els músics que acompanyen breument les cançons i el públic
amb un contacte totalment directe,
un espectacle de mitja hora
que ironitza sobre el paper dels juglars
en un món contemporani,
és a dir, és com si un juglar amb les seves coses,
les seves rimes, els seus versos, els seus romansos,
arribés a la plaça d'un poble, en aquest cas a les nostres ciutats,
per explicar-nos la nostra pròpia actualitat
des de la mirada d'un estrany del segle XIII.
i a partir d'aquesta ironia es construeix l'humor
i la trama d'una breu història,
que quasi és com un noticiari medieval,
perquè ens en tanquem,
i a través de tot això es canalitza l'humor
en el màxim exponent possible,
perquè és un espectacle festiu de carrer.
Clar, dieu que és sobre l'actualitat més o menys actual.
Exacte.
I què vol dir això?
Bé, vol dir això,
vol dir que parla sobre el nostre món
des de la perspectiva del món antic,
i llavors es dona la paradoxa
que l'espectador entre rialles i carcajades
entén que potser no hem evolucionat tant,
vull dir que potser agafem cançons del segle XII, XIII
o ni tan sols més antigues que no sabem l'origen exacte,
cançons del cançoner popular català,
quasi, quasi sense tocar la lletra
les posem al mig d'una plaça d'una ciutat com les nostres
i resulta que ens està parlant d'avui en dia,
que ens està parlant de violència de gènere,
que resulta que ens està parlant de corrupció política,
de guerres...
Clar, dona molt de joc, no?
Sí, sí, realment l'espectacle,
té aquesta gràcia i la ironia la pot portar molt lluny.
L'heu representat ja en diverses ocasions.
Sí.
Com ha anat això?
El vam presentar per primera vegada a l'abril d'enguany
a l'Institut del Teatre de Barcelona.
Era un d'aquestos espectacles que neixen una miqueta
més que perquè hi hagi un gran pressupost de producció
que no era així, sinó per la voluntat de la companyia
d'explorar nous llenguatges.
En aquest cas, tenia moltes ganes
una miqueta també cavilant amb això
de com ho fem per sobreviure amb això de la crisi econòmica.
i vam pensar que era important...
Reinventar-se o morir, no?
M'imagino.
Sí, sense abandonar res del que havíem anat fent,
és a dir, espectacles de sala, de teatre,
normalment espectacles de teatre musical,
música en directe, microfonia inalàmbrica,
tot això que més o menys ens ha anat caracteritzant,
reconvertir-nos una mica per trobar nous espais,
per trobar noves ofertes també,
nous productes que oferir a les institucions i tot això.
I també per intentar entrar en circuits de festivals
que de moment no hi havíem entrat,
és a dir, teatre de carrer té un circuit
que no tenia el nostre tipus de teatre
i que des d'aquí a Tarragona potser no l'havíem pogut moure tant
com ens hagués agradat.
I així va néixer la idea de començar a explorar un terreny
al qual nosaltres érem profans i ens hi vam posar de cap.
I vam partir també de la idea aquesta que he comentat,
de les cançons tradicionals,
amb la Teresa Valls i amb mi vam començar a buscar
quines cançons podien tenir aquest component,
no ens parlaven molt directament d'un passat,
sinó que tenien aquesta característica temporal
i llavors amb un company dramaturg de Sesilles
ens vam començar a escriure el guió,
una part del guió, l'altra part es va construir
base d'improvisacions, ens vam amenaçjar a Menorca,
cosa que no va estar de més,
ens vam poder aïllar una miqueta durant un parell de setmanes
i d'aquí va néixer l'espectacle,
el vam presentar a l'Institut del Teatre com una primera prova,
va funcionar molt bé, el vam portar a Montblanc,
en vam sortir ben premiats al concurs de jugadors de Montblanc,
que és un dels més importants que hi ha a Catalunya d'aquest gènere
i a partir d'allò a l'estiu l'hem enroscat
i a partir d'ara la intenció és moure'l
i la primera gran estació és Santa Tecla,
que com dèieu és la primera vegada que podem actuar per Santa Tecla,
potser perquè no teníem el gènere adequat per actuar
i realment fa molta il·lusió per actuar a les teves festes,
a la teva ciutat i a més en un context obert, festiu.
Per tant, era la primera vegada que sortíeu al carrer a fer teatre.
Sí, sí, alguna intervenció puntual...
D'aquest caire era la primera vegada.
Era la primera vegada que fèiem teatre de carrer.
I us ha entrat el cuquet de continuar en aquest sentit?
Us ha agradat?
Jo crec que sí.
Jo crec que sense abandonar cap de les línies que portàvem treballant,
jo crec que el carrer ens ha interessat.
Té uns mecanismes propis...
Què dóna el carrer?
Què dóna?
Aviam.
Dóna, primer, una perspectiva diferent de l'espai.
És a dir, potser el públic no ho percep així,
però actuant des de dintre canvia totalment el fet de tenir el públic al davant
i haver-li d'explicar unes coses,
amb el fet d'haver de seduir un públic que està dispers per tot arreu,
que no té direcció concreta...
No té una butaca, per entendre's.
Sí, no té una butaca.
Es mou...
que et pot estar mirant des d'un balcó a 100 metres
i també estàs fent l'espectacle per aquella persona que està lluny
i ell et veu, o sigui, realment ell et veu
i tu no entens la consciència que està amb els ulls damunt teu, no?
Llavors, aquesta consciència,
que actualment és una cosa nova per nosaltres,
doncs hem hagut d'anar assimilant, no?
En això Montblanc ens va anar de perles,
perquè com vam haver de fer tres bolos,
el primer bolo va ser que et dius
Ai, què està passant?
Després també he de dir que, bueno,
vam anar analitzant el Jaume Villalba,
que és un professor de comèdia i de l'arte de Tarragona
a la Universitat de Múnich,
ens va acompanyar aquell dia,
ens va donar diversos consells,
perquè, clar, la comèdia i de l'arte
bàsicament està destinada al carrer,
vam estar parlant, vam estar incorporant propostes
i vam començar a entendre quin era el mecanisme
de captar la mirada,
més que no de buscar-la,
que és la idea que tu tens quan estàs d'un escenari,
no que vas a buscar
i aquí és al revés,
és que les mirades han de venir,
les has de treure, no?
I a partir d'aquí, bé,
clar, el gènere t'obliga a una velocitat,
a un dinamisme, a una energia,
a una facilitat d'agac,
a una simplicitat en la comicitat
que et fa un espectacle molt directe i molt eficaç.
Clar, perquè hi ha molta complicitat amb el públic,
m'imagino perquè el tens molt proper,
molt a prop d'allà on estàs actuant,
clar, la complicitat és important també.
És importantíssima i, a més,
és molt bonic el fet de,
quan estàs treballant de carrer,
la necessitat de ser un pallasso,
com a actor,
en el sentit de la tendresa,
és a dir,
en el sentit que ningú es pot sentir amenaçat per allò,
que de vegades passa,
de vegades dóna sensació que un actor,
o fins i tot d'un espectacle,
que ells, ai, que em treuen,
que no em treuen, ai, no sé quantos,
aquesta agressivitat,
amb la tendresa pròpia del pallasso,
s'ha d'aconseguir a buidar,
i establir una relació de confiança amb l'espectador,
que és molt difícil,
però que és molt bonica,
que és molt entranyable,
i que quan l'aconsegueixes fa que tot funcioni sol,
saps,
que es posa tot a cuesto
i les rosques comencen a funcionar soles.
I teniu més bobos amb aquest espectacle,
a part d'aquest cap de setmana a Santa Tecla?
Sí, sí, sí,
aquest espectacle,
ara estem negociant a veure si va el cuver,
a la fira de Bandolers,
que la fan a l'octubre,
després al novembre ens anem al castell de Montesquiu,
en motiu de...
és que ara ho diré molt malament,
ho diré molt malament,
però és una mena de...
Montesquiu no ens en tiran, ara, no pateixis.
És una mena de convenció d'ONGs,
és una mena de convenció de les federacions d'ONGs
mediambentalistes de Catalunya,
ho he dit fatal, eh?
O sigui, el concepte és aquest,
el nom no s'hi assembla,
i llavors també en un castell emblemàtic,
doncs hi podem passar de l'espectacle
i estem començant a mirar ja
per les fires medievals, no?
Que és el seu terreny propi, potser, no?
El seu espai natural de l'any que ve de l'hivern-viner.
Clar, a més a Catalunya
hi ha molta tradició d'això de fires medievals,
vull dir que és un camí també a explorar, també, m'imagino.
Com deies, també hi ha tot un circuit de teatres al carrer,
fires de teatre al carrer...
Sí, sí, la fira medieval és una cosa que ha funcionat molt
arreu del territori com a reivindicacions festives
d'un munt de poblacions, no?
Això suposo que diu molt dels nostres orígens,
que, bé, clar, aquí a Tarragona estem obsessionats amb els romans,
cosa que és la mar de sa,
però en el fons les arrels culturals directes
de les nostres poblacions segurament estan en aquesta mena
d'edat mitjana incipient,
quan marxa tot el món Serraí
i comença a instaurar-se al món catòlic, no?
Aquesta mena d'edat medieval fosca
que nosaltres tenim al cap d'aquestos castells
i d'aquestos mites, no?
Sí, clar, va atacar directament això,
directament aquest imaginari popular
sense renunciar a l'actualitat,
és a dir, sense anar a fer un espectacle arcaic
quasi historicista, no?
O sigui, agafa aquest imaginari
i ens el transporta a l'actualitat
i és això que dèiem,
que és on s'articula l'humor de l'espectacle.
I a banda d'aquests juguers vingueren
que de casa ens tragueren,
ja teniu alguna cosa ja al cap en aquest sentit?
També en Teat al carrer
o teniu ara algun projecte ja entremans?
Tenim coses, estan incipients.
Tenim un encàrrec molt maco de l'Ajuntament
per aquest novembre,
que és el muntar la gala de l'entrega de Premis Literaris,
que bé, ja sé que és una cosa molt puntual,
però ens ha fet molta il·lusió
i encara que allò, evidentment,
una gala totalment institucional
i, evidentment, el teatre metropol,
hi posarem petits elements d'aquestos
que hem anat descobrint,
sobretot sonoritats,
sonoritats d'aquestes antigues mediterrànies
que les inclourem a l'espectacle.
Aquí, doncs, ja tenim, diguéssim,
una línia que hem anat aprofitant.
Aquest espectacle ens fa molta il·lusió,
després nosaltres per Nadal
sempre fem una campanya nadalenca
amb espectacles familiars
que normalment movem pel camp de Tarragona
i estem començant ja a pensar si coses per l'hivern,
però encara està en l'ambient tan incipient
que ja no m'atreveixo ni a dir
ni noms d'actors ni res
perquè encara estem negociant,
estem en fase molt de preproducció.
Ara ens centrem en aquest cap de setmana.
Quan us podrem veure?
Quines hores?
Bé, a l'hora del vermut.
A l'hora del vermut.
Això és la mar de bé.
Això és estupendo, eh?
Sí, a l'hora del vermut
la gent pot anar a fer el vermut a diversos llocs.
La clau és anar-lo a fer a la plaça del Fòrum
el dissabte a les 12
o a la plaça de la Font el dissabte a la 1
i el diumenge també a les 12 a la 1
a la plaça de les Cols a les 12
i a la plaça del Rei a la 1.
Per tant, cada dia un escenari diferent, a sobre.
Sí, sí, sí.
Això va ser proposta de l'Ajuntament, de festes,
cosa que vaig trobar molt maca
és a dir, la voluntat de dinamitzar
l'espai festiu, la part alta,
fora dels, diguéssim, dels dies
dels nuclis d'ús de la festa
que ja tenen la seva litúrgia particular
i de dinamitzar tots els dindrets de la part alta
per poder-nos fer la foto a diversos llocs
i arribar a molts vermuts,
al màxim de vermuts possibles.
Vaig trobar una iniciativa molt maca i molt interessant.
Evidentment, de plaça en plaça
anirem fent una mica d'itinerància
i li han una miqueta l'ambient pels carrers.
perquè la gent, doncs, vagi cap allà.
Doncs és la proposta del Teatre Blanc
que arriba aquest cap de setmana a Tarragona
amb aquestes quatre actuacions juglars vingueren
que de casa ens tragueren
en aquests quatre punts de la ciutat
a l'hora del vermut, eh?
Les 12 i la 1, tant dissabte com diumenge.
Doncs, Marc, molta sort.
A vosaltres, moltes gràcies.
Que vagi bé aquesta primera actuació a Tarragona.
Molt bé.
Una abraçada, vagi bé.
Igualament.