Ara són dos quarts d'una del migdia, exactament.
Jo no sé si us passa a vosaltres que quan llegiu un llibre
d'aquells que realment et tenen absolutament concentrat
i que no el pots deixar, quan s'acaba,
tens la sensació d'abandonament i dius
per què no continuar?
Doncs a vegades això es pot fer.
I és el que ha fet Magí Sonia. Bon dia, Magí.
Hola, bon dia.
A tu t'havia passat mai? M'imagino que sí.
Oh, i tant, i tant.
I que no s'acabi i t'enfades fins i tot amb l'autodius.
Per què no l'ha fet més llarg? Home, li venia d'aquí?
Tu que ets escriptor i lector, aquesta sensació l'has tingut, dius.
Sí, fins i tot hi ha una altra cosa que, per exemple,
jo alguna vegada ho he comentat ja,
jo soc un, potser no ben bé un fan,
però em va agradar força la sèrie de Harry Potter, per exemple.
A mi també em va agradar molt, sí.
Em va agradar força.
I vaig agrair molt una cosa,
que és que l'últim volum l'autora posés unes quantes paginetes més
en què explicava què li ha passat,
no me'n recordo si és 15 anys després o 10 anys després o 20 anys després,
perquè era molt reposat i molt tranquil.
Perquè si no, sempre et queda allò de dir,
aquí hi ha Harry Potter mateix, no?
De dir, hi torna aquell individu?
I les coses es tornen a complicar de manera extraordinària.
És la incertesa.
I això no, això passa al cinema,
pel·lícules que t'han mantingut amb una tensió,
ja sigui emocional, del tipus que sigui, en tensió,
que els personatges ho passen fatal
i que al final apunta un final feliç i s'acaba la pel·li.
No, home no, 3 minutets per veure ja en un nou estat,
ja de tranquil·litat, com ho paeixen, com ho viuen i com ho gaudeixen.
Però no, ens ho tallen darrer.
Tu creus que Stevenson va tallar o va acabar l'Illa del Tresor
allà on l'havia d'acabar?
No, jo crec que sí.
Jo crec que la va acabar, on l'havia d'acabar.
De fet, de l'Illa del Tresor n'hi ha unes quantes continuacions.
Jo no les he llegides, però ara...
Però del mateix autor?
No, no, no.
Ah, d'altres autors.
D'altres autors.
Ah, però jo no ho sabia, que el mateix autor hagués fet una segona part.
No, no, no, vaja, crec que no.
Però jo no les he llegides, però n'hi ha, de continuacions.
I ara, per exemple, és curiós,
perquè aquesta setmana passada em va enviar un correu electrònic
el Josep Vallverdú, l'escriptor,
que diu, oh, he sabut que tu havies fet una continuació de l'Illa del Tresor.
Diu, jo també en vaig fer una.
Diu, adreçada sobretot, sobretot al públic juvenil.
I estic molt en relació amb, no me'n recordo aquí,
un escriptor anglès que també fa una continuació de l'Illa del Tresor.
Bé, jo no formo part del club, eh?
No, en absolut.
És un club secret, d'aquests que es reuneixen així d'amagat, no?
No, no, no, no, no, per no part del club, en absolut.
Va ser una idea, senzillament,
d'escriure aquesta novel·la i no més coses.
La novel·la es titula Jim,
i bé, ja heu intuït, a banda que abans ho comentàvem,
que no és una continuïtat de l'Illa del Tresor.
Ara ho parlarem amb el Magí.
És una novel·la que ha estat al Premi Roc Brunat, en 2011,
que convoca l'Organització Nacional de Sex.
I, a veure, la pregunta és evident,
i segur que vosaltres també li plantejaríeu al Magí Sunyer.
Per què l'Illa del Tresor i per què aquest personatge?
Si el que volies era donar continuïtat a una història,
la literatura universal en dona molts escenaris per fer aquest exercici.
I tu tries aquest, per què?
Alguna raó personal?
No, no, no, no.
Ho he pogut fer de qualsevol altre, no?
Senzillament hi va haver la coincidència
que vaig tornar a llegir l'Illa del Tresor
per una sèrie de qüestions en aquell moment
i vaig dir, si ho provés, dic, potser serà un conte.
I es va anar allargant, allargant,
tampoc no excessivament,
perquè són una miqueta més de 100 pàgines,
es va anar allargant, allargant,
i vaig dir, ah, doncs sí, doncs mira, ja està bé,
doncs m'agradava d'aquesta manera.
Però no, hauria pogut passar en qualsevol altre...
Però moltes vegades m'ha passat a mi això, eh?
De dir, i aquest personatge que la novel·la s'ha acabat
i té 40 anys i ara ha arribat a aquest punt,
què els passa, no?
Hi ha una frase, d'aquelles frases tan enginyoses
i tan sagasses del Joan Fuster,
i que de vegades tenen tanta mala voluntat, a més a més,
que penso que està molt bé
i que una mica reflecteix això, no?
Diu, al cap i la fi, diu,
si Romeu i Julieta s'haguessin casat,
diu, al cap d'uns quants mesos,
diu, cadascú hauria anat per la ciutat de l'Ambra.
S'haguessin separat, no?
És temptador, eh?
Continuar la història de Romeu i Julieta
allò i en plan Colabront gairebé,
perquè amb tantes famílies com hi havia.
Comandaves que per determinades circumstàncies,
que potser ara no venen el cas,
et vas retrobar amb l'illa del Tresor.
Aquest tipus de llibres, aquests autors,
jo no sé...
Jo diria que, és una opinió personalíssima,
de manera errònia,
s'han classificat,
quan es classificava la literatura,
amb determinats criteris,
com a novel·la juvenil.
Sota el meu punt de vista,
no és una novel·la estrictament juvenil.
I si parlem de l'illa del Tresor,
com podríem parlar d'altres publicacions contemporànies, no?
I que formen part del nostre imaginari de joventut.
No, no ho és, no ho és en absolut.
Fins i tot moltes vegades
que s'ha publicat l'illa del Tresor,
s'ha publicat, diríem, adaptada,
fins i tot ja, no?,
pel públic juvenil.
El que passa és que tot el que són aventures,
en principi, doncs,
està adreçat a un públic juvenil.
Bé, vull avisar que Jim no és una novel·la juvenil,
en absolut.
Per això et feia aquesta pregunta,
per aclarir-ho una mica.
Tot i que jo crec que una cosa,
jo crec que no tindria per què que existiu
una novel·la específicament juvenil.
Jo estic d'acord amb tu.
Harry Potter ho ha llegit molta gent menuda,
adolescents, però també molts adults.
En principi és literatura, no?
És literatura.
i jo crec que, sobretot a partir de no sé quina edat,
dels 12 a 13 anys,
els xiquets i les xiquetes poden llegir,
ho poden llegir tot.
La maduresa lectora és molt particular, no?
Sí.
Això ho va dir una vegada el Joan Francesc Mira,
diu, jo, diu, quan tenia 12 anys llegia,
que ve, diu, no llegia literatura juvenil.
No el llegia i di Blyton, segurament.
No, no, no, segurament que no.
Una cosa tampoc no té per què treure l'altra.
A veure, la novel·la, la novel·la del Magí Sonyer, Jim,
ja comença que Jim, justament,
està arribant al port de Bristol.
Vé de la seva aventura.
Sí, sí, sí.
És a dir, aquí deu venir destrossat, cansat,
acabat amb la seva part del botí.
Sí.
I a partir d'aquí, què passa?
Bé, explica el que puguis explicar, que és una novel·la, eh?
Sí, no, més que no pas explicar ben bé què passa,
el plantejament és aquest, no?
És una persona jove,
ara no recordo què té, però té 16 anys.
Sí, 16 o 17 anys, no en té més.
Una persona jove, molt rica i famosa, què fa?
Això, a veure...
Ara hi ha exemples, eh?
Sí, sí, sí.
En el món de la comunicació, sobretot al món aquest mediàtic,
hi ha molts exemples.
També, en el món...
Perquè jo sempre he posat un exemple...
A les teles està així, plena, de joves, rics i famosos.
Sí.
I després hi ha alguna circumstància,
i què passa després?
Perquè la vida tot just comença en aquell moment, no?
Jo posava una altra comparació,
que era potser més evident,
que és els futbolistes, no?
Aquests futbolistes que guanyen una quantitat de diners per minut
que nosaltres no guanyarem en tota la vida,
doncs, i que posem per cas,
un es lesiona als 24 anys.
Els 24 anys!
És la joventut absoluta.
Aquesta persona, quan...
Què fa?
Bé, en tenim exemples.
No que hagin acabat als 24,
però sí als 35 o una cosa així.
el famós Maradona,
que va entrar en el món de la droga
i que no se'n sortia de cap manera,
i molts altres.
La fama i els diners li va arribar abans en un moment
que no va saber pair-la.
Al Jim li passa el mateix.
Al Jim li passa el mateix.
Aquesta és la qüestió.
Al Jim li passa el mateix.
I aleshores, el Jim és un personatge
que en aquesta novel·la s'equivoca sempre.
S'equivoca pràcticament sempre.
I l'única cosa que realment he volgut dir,
diríem, en aquesta novel·la,
perquè em van preguntar la setmana passada,
i tu què volies dir?
Home, tampoc no cal voler dir res amb una novel·la.
Una novel·la és una novel·la.
Doncs, però, l'única cosa que potser he volgut dir
és una cosa,
que és dir una persona,
en qualsevol moment de la seva vida,
encara que sigui molt gran,
encara que sigui molt vell i tot això,
sempre pot tornar a començar a viure.
Sempre pot.
Pot.
De vegades hi ha gent que no pot.
Però en general...
Però sempre pot.
No vol dir que hi hagi una edat per fer una cosa,
després d'aquesta edat ja estiguis obligat a fer unes coses,
encara que estigui ordenat així,
perquè està ordenat d'aquesta manera.
Això és evident.
I romps amb una idea
que tothom ha pensat alguna vegada
però que no està generalitzada.
En la pràctica quotidiana
el que està generalitzat és tot el contrari.
Ja està la vida feta.
Això no es pot moure.
I probablement tu el que proposes
és completament una cosa diferent.
Però ara precisament vivim un moment
en què segurament que això
es dona molt més del que es pensàvem.
Quanta gent hi deu haver,
quantes persones absolutament instal·lades
en la vida muntada,
que guanyaven molts diners
i que de sobte s'han trobat sense res
i que tot el cafè no serveix de res.
Ho dic perquè en la crisi aquesta
tan terrible que hi ha i tot això,
quantes persones els hem fet creure
que allò que anar a un restaurant
que si pagaves menys de 100 euros per menjar
ja no calia que hi anessis
i totes aquestes coses i tot això,
i que ara de sobte no tenen res,
ningú no els fa cas,
ningú no tenen diners,
la feina que fan o que podríem fer no es valora.
Doncs bé, és una mica això, diríem.
O es queden en el camí
o diuen s'ha acabat, torna a començar,
com sigui.
Si poden ser.
Això és Jim en realitat.
Ja es gasta tots els diners del tresor, Jim?
Tots no, però com si ho fes.
Pel seu cas, sí, diríem.
Tot i que té una sortida.
Al final té una sortida.
No vull explicar més coses.
No ho volem explicar,
però jo crec que sí que et puc demanar
i insisteixo,
les novel·les s'han de llegir,
això sempre.
Però sí que et vull demanar
a veure si ens pots recrear una mica
en Desembarca Brístol.
Què es troba?
Es troba la seva família?
Es troba la taverna?
No es troba la taverna?
O parteix d'un escenari,
tot i que és el seu Brístol,
completament diferent?
Parteix d'un escenari diferent,
absolutament.
No hi ha cap referència
dels personatges de la novel·la anterior,
de l'original, com si diguéssim.
Continuament.
Continuament.
Fins i tot dintre de la novel·la
el personatge escriu
l'Illa del Tresor.
Perquè a l'Illa del Tresor
d'Estivinson s'explica
que els seus protectors,
diríem,
li van fer escriure la novel·la.
O sigui que l'escriptor
de l'Illa del Tresor
d'Estivinson,
segons Stevenson,
és Jim.
Això ho diu.
Doncs aquí s'explica com l'escriu
i quins condicionants té.
Hi ha un parell de capítols
de la novel·la
en què s'explica
de quina manera escriu
l'Illa del Tresor.
Diguem-ne, explica això.
I les referències
són constants
a John Silver Lallar
i a tots els altres.
Doncs les referències
són constants.
Però
la novel·la
no va en cap moment
per mar.
Se n'hi ha cap aventura
marítima.
I
tot el que passa
doncs està relacionat
més amb l'aprenentatge
d'aquest personatge
que aprèn molt malament,
tot s'ha de dir.
tant l'aprenentatge
d'aquest personatge
que no pas, diríem,
amb el que seria
una novel·la d'aventures.
Vull dir una cosa, també.
Jo crec que
l'Illa del Tresor
és una novel·la
situada
en un moment estrany.
Vull dir,
l'Estivenson és un escriptor...
L'Estivenson és un escriptor
de finals del segle XIX
i començaments del XX.
Aquest tipus de novel·la
s'escrivia 100 anys abans,
a finals del XVIII.
A finals del XIX i el XX
ja no hi ha pirates.
No.
Els pirates són d'un altre tipus,
si de cas.
Però ja no hi ha pirates
d'aquests que van pel mar.
Hi ha polícia marítima,
hi ha tota una altra sèrie de coses.
Vull dir que
a la novel·la hi ha un personatge
que es diu Mol
i que en realitat
és un homenatge
a la Moll Flanders
del Defoe.
Perquè crec que és
el clima real
on s'haurien de moure
aquestes novel·les,
diríem, no?
De la novel·la anglesa
de finals del segle XVIII,
més que no pas del XIX.
Més el tema colonial, no?
Aquesta cosa
dels desplaçaments
que hi havia d'Europa
cap a altres països,
cap a altres continents.
Clar,
pensem més en una cosa.
A finals del XVIII
i començaments del XIX
tot el món d'Amèrica
és un món desconegut.
O sigui, a veure,
tota la famosa conquesta
de l'Ouest
que ha donat
tots els westerns
del Cina
és una cosa
de la segona meitat
del segle XIX.
Això vol dir
que als Estats Units
d'Amèrica
hi havia
una part petita
a la costa atlàntica
colonitzada
per europeus
i la resta
era territori indi,
diríem, no?
I el mateix passava
amb aquestes illes
o del Carip
o del Pacífic
i tot això.
A finals del XIX
ja no és ben bé
d'aquesta manera.
Ja no és ben bé
d'aquesta manera.
Jo què sé,
quan Goguen
ha de buscar una illa
ja se'n va
a la Polinèsia,
no se'n va al Carip.
El Carip tot
ja estava molt apamat,
diríem, no?
I encara no hi havia
els risors,
però quasi,
eh?
Com a qui el que dius.
Ja, gairebé.
Escolta una cosa,
i no ho sé,
ara parlaves
d'aquest aspecte
que és una novel·la estranya
quan l'escriu.
Per què?
Per què exactament?
Per què creus
que Stevenson
escriu
L'Illa del Tresor
traient-la una mica
del context
fora del seu temps?
Bé,
és que Stevenson
era un personatge peculiar.
És l'autor també
del doctor
de Jack Hill
i Mr. Hyde.
Ja m'ho explicareu.
Adéu, sí.
Quina idea
més tronada,
en principi, no?
Si no se sapigués
quin és l'autor,
diríem,
ningú no ho relacionaria,
en absolut.
És un personatge peculiar,
diríem, no?
No ho sé,
jo crec que va voler
fer un homenatge
a un tipus
de literatura
que ja no era
el del seu temps.
Crec que és això, eh?
El que passa
que ha quedat
com el gran clàssic
de la novel·la de Pirates.
Ja, ja.
Magí,
a mi el que
em dóna la sensació
és que aquesta novel·la
és molt diferent
del que has escrit
anteriorment.
Sí,
sí i no.
Sí,
és una novel·la diferent
per aquesta raó.
No és perquè jo
habitualment
en la narrativa,
en part també en la poesia,
però sobretot
en la narrativa,
el que m'agrada
explicar
sobretot
és
les circumstàncies
vitals
de les persones.
Fer moure
els personatges,
és un personatge
d'avui en dia,
Jim,
no és un personatge
d'aquella època.
Això és el que m'interessa
i aquí ho torno a fer
una altra vegada.
I després
per una altra raó
també.
Jo
he treballat
molt
sobre obres
ja donades
d'una manera
o d'una altra.
En poesia,
per exemple,
poesia sobre art,
que és una cosa
que és un tema
donat.
Aquí,
a partir
de l'illa
del tresor,
i amb altres textos
de manera diferent,
de vegades
de manera molt més
dissimulada,
agafant l'esquema
d'una novel·la
molt coneguda,
que a mi m'agrada
especialment,
i canviant-la
absolutament.
I jo crec que això
doncs
crec que no és un desavantatge
ni és una falta
d'originalitat,
sobretot si s'explica
a més a més.
No, no,
és una opció
i que jo aplaudeixo
per aquella raó
que et deia,
que a vegades
els autors
et deixen ganes
de més
i és una injustícia.
El que fan amb els lectors,
alguns,
d'altres diuen
vinga va,
unes quantes paginetes més.
Jim,
una novel·la
que a mi em dóna
la sensació,
ho acaba de dir
el Magí,
aquest personatge
jo diria
que és un home modern
en el sentit
positiu i negatiu,
tot i que se situa
en aquest període històric,
però és un home modern,
és un home d'avui,
i que cau en les temptacions,
en els vicis,
en els avantatges
i els desavantatges
que podríem tenir
també en aquesta època
del segle XXI.
Sí, sí, sí,
absolutament.
És absolutament.
A més la voluntat
és aquesta.
jo no sé què passava
a finals del XIX,
a finals del XVIII,
ho sé una mica,
però no puc conèixer
com reaccionava la gent,
per tant,
les reaccions
són d'avui en dia.
Això és el que passa
en realitat
en la major part
de novel·la històrica.
Aquesta no és una novel·la històrica,
encara que estigui situada
en un moment determinat.
No hi ha cap voluntat
de reconstrucció
del món històric aquell,
no hi és, diríem,
però la major part
de vegades passa això,
vull dir,
quan es fa novel·la històrica,
en realitat,
les reaccions dels personatges,
tot és d'un món contemporani,
en realitat.
Havíem convidat
en Magí Sunyer,
sense dubte,
per parlar de la seva novel·la.
Jim,
ja teníem programada
aquesta conversa,
però es dona
la feliç casualitat,
diria jo,
i ell segur que no li molesta,
sinó tot el contrari,
que ahir al vespre
vam conèixer
que l'Ajuntament
i la Diputació,
en una iniciativa
de la gent del Llam,
publicaran l'obra
complerta
d'en Baixeres.
A banda de l'amistat personal
que et unia a tu mateix
com a escriptor,
doncs dins de la teva entitat
sou els impulsors.
És important
recuperar l'obra
d'en Baixeres,
no?
Jo crec que és molt important,
perquè a veure,
hi ha molts tipus d'escriptors,
però n'hi ha uns
que gairebé no escriuen,
però que contínuament
es promocionen.
Això són uns.
És una definició curiosa
aquesta que acabes de dir.
És que existeix això,
perquè de vegades dius
i aquesta persona
és molt coneguda,
però què ha escrit realment?
I què ha escrit
que paga la pena?
És veritat,
si mires el que ha escrit,
potser dos llibres
o un,
que podria estar bé,
però res més, no?
No passa d'aquí,
de vegades, no?
I en canvi,
hi ha altres escriptors
que escriuen
i no se'n preocupen gens.
Esclar,
en el cas de Baixeres,
a més a més,
va passar una cosa
que en el món literari
es perdona molt poc.
A veure,
en el món literari,
per desgràcia,
jo crec que per molta desgràcia,
és molt un món
de currículum vita,
dic jo, no?
És un món
en què la gent
ha de fer les coses
d'una manera ordenada
i seguir uns esquemes determinats,
perquè si no,
els que han de rebre tot això
i ho han d'amplificar
no en fan cas.
Qui marca aquestes pautes?
les editorials,
els lectors...
Una mica tots,
una mica...
Cada vegada més,
en aquests moments,
cada vegada més els agents.
Cada vegada més.
Els editorials també,
algunes editorials,
però com que les editorials
cada vegada més
han deixat de ser
autèntiques editorials,
doncs poc, diríem.
Aleshores,
Baixeres,
què va passar amb Baixeres?
Ell va començar a escriure,
va tenir una bona entrada
en el món literari català,
va guanyar el Premi Víctor Català,
parlo de finals dels anys 50,
va quedar finalista
del Premi Sant Jordi
i després va tenir més
una dedicació
a banda de professional,
que era advocat
i també s'havia de guanyar la vida,
doncs va tenir
una dedicació
al món
de la cultura
Tarragona.
Articulista, no?
Articulista.
Va ser un home de ràdio,
també,
va fer un programa de ràdio.
De fet,
es recuperaran,
també,
bona part de la seva feina
i la seva col·laboració
amb Ràdio Tarragona.
També, també.
I després va fer de polític.
De manera que
hi va haver un temps
en què
Baixeres era un escriptor,
havia estat un escriptor,
diríem,
en diríem
tot aquest d'això,
va durar força temps.
Després va deixar
la política
i es va tornar
a animar a escriure.
No vol dir que Entre Mics
no hagués escrit,
però no va publicar
o va publicar
molta cosa
o no cosa
que cridés molt l'atenció.
Després va tornar
a escriure
una altra vegada,
però jo crec que
en aquest nou moment
no crec que se li fes
en general
el cas
que realment
mereixia.
Hi ha una novel·la
de Baixeres
que és la seva segona novel·la
de Les Mares
que jo crec que és
una de les grans novel·les
de les últimes dècades,
però
potser no va entrar
en el moment
en què
se suposa
que havia d'entrar,
diríem.
És que
el món aquest
del reconeixement
i tot això
està tan submès
de vegades
o a maniobres determinades
o, si no,
a casualitats
de vegades.
Algú podia pensar
realment
que la pell freda
del Sánchez Pinyol
doncs hauria tingut
l'èxit que va tenir?
Que li preguntin
al Sánchez Pinyol
alguna vegada
passat per aquí
pel matí
d'aterrar una ràdio
que ni ell mateix
s'ho creia.
Està molt bé
i crec que és una cosa
merescuda,
però hauria pogut ser
una novel·la
que s'haguessin venut
mil,
dues mil...
Lluís Fafón
és un altre exemple.
Un altre exemple.
El seu llibre
és que no el coneixia ningú,
però ningú
i a més
recordem
que teòricament
es va presentar
uns premis
i no sé si era el planeta
o quin premi
i el van rebutjar.
Vull dir que
hi ha fenomenes
a vegades estranys
que són fruit de la casualitat
com dius, no?
Ho són, ho són.
I si passa al revés
doncs passa al revés
i en el cas Béixeres
això ha passat.
Esclar,
aleshores
jo crec que s'ha de recuperar
doncs
una part important
de...
Bueno,
s'ha de recuperar tota
però hi ha una part important
d'aquesta obra
que esclar
és que un llibre publicat
l'any 59
fa molt de temps
l'any 59.
Hi ha exemplars
d'algunes de les obres
d'en Béixeres?
Bé,
al mercat no.
Al mercat no,
al mercat segur que no.
No, no, no.
De les obres més actuals sí.
Sí,
perquè els últims anys
després de deixar
d'exercir com a advocat
doncs
es dedicava a escriure també.
Sí, sí, sí.
Ell havia anat
havia anat a escriure
havia traduït
força
de l'alemany
havia traduït força
havia escrit
darrerament
molt de teatre
i hi ha una part
d'aquest teatre
que és inèdit
i jo crec que
és una obra
que s'ha de recuperar
i ha d'estar
a l'abast
de la gent.
Com que per desgràcia
tenim aquest sistema
actual
en què
els llibres
desapareixen
tan ràpidament
de les llibreries
doncs com a mínim
que és l'obra
recollida
de manera que
qui vulgui llegir
doncs que hi tingui accés.
Hi ha novel·les
hi ha
contes
articles
com deies
llibres de tots els cils
algun assaig
també
tota l'obra
es publicarà?
Tota, tota.
Tota?
Sí, es publicarà
tota l'obra
fins i tot
això que dèiem
doncs
articles de diari
i les intervencions
a la premsa
que se n'han publicat
dos volums
però ara es publicarà
tot sencers
i ordenats.
Home, la gent del Llam
ja històricament
sempre heu treballat molt
en reivindicar
autors i autores
del territori
i anar recuperant
aquestes veus
i aquests autors i autores
que fruiten
de la no casualitat
no oportunitat
han quedat
restat una mica
oblidats
i que tenen
una qualitat literària
que val la pena
que els coneguin
com, si més no
les noves generacions
no?
Sí, a més el cas
de Beixer
el Beixer
va ser membre
de l'Ajunt del Llam
a partir d'un moment
i ell va estar
molt content
de ser-ho
recordo que
li vam
proposar per carta
i ens va contestar
amb una carta
molt divertida
perquè era molt divertit
el Josep Anton
doncs en què em deia
quan noteu
que faig que tu fuls
traieu-me
deia
no, no hi va haver
ocasió
diríem
ja no
ja no es va donar
el cas
però vull dir que
va entrar
la gent de Llam
que devia tenir
70 anys
ja
el Josep Anton
Beixeres
doncs va deixar
l'any 2008
però fins aleshores
era una persona
molt activa
la ciutat de Tarragona
fins a l'últim moment
és una persona
que era
doncs un activista
podríem dir
cultural de la ciutat
molt, molt
i en els últims anys
no tant ja
però
això que dèiem
en els anys
finals dels 50
i durant tots els 60
i 70
era una mica
el lloc
que en el món cultural
català d'aquell moment
doncs
en què tampoc
no hi havia tantíssima gent
doncs
que es bellogués
i tot això
era allò que es deia
l'home de Tarragona
diríem
no?
l'home de Tarragona
des d'Òmnium
des de
tot diríem
no?
des del món cultural
barceloní
que li agradava molt
tenir aquesta distribució
que després ja s'ha perdut
i això
perquè hi ha molta més gent
i ja és una altra cosa
Magí
tornem a la teva novel·la
que era el motiu
de la teva visita
en algun lloc
que he llegit
en les teves presentacions
que has fet
en diferents indrets
em deies
que és una novel·la
amb sort
aquesta de Jim
per què?
jo crec que té molta sort
perquè tinc una altra novel·la
que no hi ha manera
més o menys
jo crec que és millor
l'altre
estic convençut
que és molt millor
que no pas aquesta
i
jo he anat
anant apostant
i anant movent-la
i sempre tothom
diu que sí que sí
que està molt bé
però ningú no la publica
què hi farem?
doncs
ja es publicaran
en dia a volta
sinó mala sort
doncs
però aquesta
doncs
resulta
que vaig dir
dic mira
l'altre
és que l'he presentat
realment
amb unes quantes editorials
l'altre
dic l'altre
ja l'he bellugat molt
dic aquesta
l'envio el premi
l'envio el premi
i una meravella
la premien
la primera vegada
que l'envio
amb un premi
la premien
un premi
que està molt bé
perquè et donen
un acondiment important
de diners
pel que és una novel·la
de 100 pàgines
i que després
m'han tractat
meravellosament
la gent de la Fundació
de la ONCE
m'han tractat
meravellosament
i una cosa
que no em vull deixar de dir
que per mi
és molt important
també
hi ha una versió
en bralla
i hi ha una versió
gravada
amb cd
d'audio llibre
home
és el que t'anava
a preguntar
és un premi
de la Fundació
ONCE
és una gran cosa
també
que immediatament
en el moment
que es publica
en paper
a la manera tradicional
doncs també
es facin
aquestes versions
aquesta novel·la
doncs està al calaix
aquesta que
tothom diu
que molt bé
però no hi ha manera
sí
no ho sé
el dia d'alta
ja sortirà
fa un munt d'anys
que està feta
igual que aquesta
fa temps que està feta
o el Jim
sí
el Jim potser fa
no ho sé ara
però quatre anys
potser que està feta
o així
com tens el rebost
en tens més novel·les
no mira
ara tinc aquella altra novel·la
que és una novel·la curta
també
però molt diferent
i és una novel·la
del cicle
de les altres dues
que havia publicat
diríem
que van anar enqueixant
les peces
i després
una peça de teatre
tampoc no molt llarga
i tinc una peça de teatre
no tinc res més
alguna cosa de poesia
però no tinc res més
i a veure si trobo
les ganes
el temps seguit
i tot això
per escriure la novel·la
que vull escriure
però que no hi ha manera
perquè sempre tinc altres feines
de per tant és la idea ja
sí
exactament de quina novel·la
ho tinc molt clar
ara acaben les classes
a la universitat
m'imagino que
és igual
ja fa 5 o 6 anys
que tinc la idea
i com que ha de ser
més a més una novel·la
de 300 o 400 pàgines
doncs suposo
que això condiciona
jo trobo tan difícil
tan difícil
tan difícil
poder escriure una novel·la
i si ja em dius
de 300 o 400 pàgines
a mi em sembla màgia
què vols que digui?
però per exemple
Jim està escrita
en 3 setmanes
ja veus
sí
no quasi sí
però els lectors
som exigents
i voldríem que els escriptors
escrivissin al ritme
que nosaltres llegim
i això és impossible
no hi ha dubte
Magi Sunyer
enhorabona
de veritat
per aquest Jim
una novel·la
amb sort
és un bon subtítol
per aquesta aventura
que continua
la que en el seu dia
va crear Stevenson
de la illa del tresor
les aventures
i moltes desventures
d'aquest personatge
moltíssimes gràcies
i enhorabona
molt bé
Moltes gràcies
Adéu-siau