Il·lustríssim senyor alcalde de la ciutat de Tarragona,
excel·lentíssim i reverendíssim senyor arcabisbe de Tarragona,
metropolità i primat de les Espanyes,
senyor delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya,
senyor president de l'agrupació d'associacions de Setmana Santa de Tarragona,
regidors i regidores,
digníssimes autoritats, presidents de les diferents associacions,
confreries, congregacions, germandats i gremis de l'esmentada associació,
tarragonins i tarragonines, amics i amigues.
Permeti-me en primer lloc manifestar el meu agraïment
per l'honor d'haver estat escollit com a pregoner de la Setmana Santa
en aquest acte tradicional i integrat en la memòria col·lectiva dels tarragonins.
De manera especial vull fer palès el meu agraïment al senyor Joaquim Julià
i al senyor Josep Maria Sabater,
que molt amablement m'han introduït en el significat de la Setmana Santa tarragonina.
En moltes ocasions els pregoners tenen una forta relació amb l'entitat anfitriona
o amb la ciutat que l'acull.
No és el meu cas.
Les meves relacions són molt personals.
Són relacions passionals, emotives i afectives.
Les tinc gràcies a Pep Fèlix Ballesteros, magnífica persona i excel·lent alcalde.
En Pep Fèlix m'honora amb la seva amistat des de fa temps.
A través d'ell he conegut l'esforç i la il·lusió d'una ciutat
que vol unir passat, present i futur en un projecte ple d'identitat i de sentit.
Gràcies a l'arcabisbe Jaume Pujol, pastor i amic.
Gràcies a ell he conegut a fons l'Església tarragonina,
comunitat eclesial viva, acollidora i pastoralment atenta a les persones.
Església fidel a l'herència dels seus màrtirs fundadors.
Gràcies al bon amic Josep Maria Sala, infatigable company d'esperances polítiques.
Gràcies a ell he descobert les múltiples facetes de la política popular.
Aquella que es viu i es fa en les confreries, penyes flamenques,
castellers i trabucaires, associacions d'immigrants o en un cafè de poble.
En tots aquests llocs hi ha una Catalunya desperta en ganes de construir un país diferent.
Gràcies al pare Ignasi Maria Foses, monjo de Montserrat i bon amic,
home de seny, reposat i temorós de Déu, que sempre té una bona paraula per resposta.
Els consells del pare Ignasi Maria m'han ajudat a donar densitat a aquest pregó.
També vull agrair, com no podria ser d'altra manera, la Lluïsa,
persona amb la qual comparteixo les mirades plenes de futur.
Gràcies a ella vaig descobrir Tarragona com a ciutat monumental
amb un passat que superava el que em podia imaginar.
Les llargues passejades m'ajudaren a apamar la riquesa d'aquesta ciutat.
El meu darrer agraïment és més col·lectiu.
Gràcies, Tarragona, per haver estat primer tàrraco.
Recordo l'emoció que vaig sentir a Roma
quan, després d'una llarga passejada pel foro romà,
quasi bé al final, al tocar del Coliseu,
vaig adonar-me que en un immens mural hi havia dibuixat l'abast de l'imperi romà.
En un extrem, en un racó del món romà anomenat Hispània,
en bona part de la seva extensa superfície,
sobressortia el nom de Tàrraco com a capital de la Tarraconensis.
Al seu costat hi havia les petites províncies de l'Hocitània i Bètica.
Mentre les altres ciutats i pobles d'aquest gran país nostre
encara no existien o estaven en els seus inicis,
Tàrraco era porta de civilització.
Aquest és un dels grans patrimonis de Tarragona.
Gràcies a tots vosaltres, Pep Fèlix, el que visbe Jaume,
i el que visbo Jaume, el que visbo Jaume i la Tarraconensis.
Practico amb rigor inestable, però molt bona voluntat.
No sóc cap aferrissat piatista,
però reconec que les pràctiques religioses estables
m'ajuden a situar-me.
Confio en la fe viva més que en la dogmàtica desmesurada.
M'he acostumat a viure la fe en la intempèria
i en algun cop en la diàspora.
Comparteixo l'esperança i els trets de l'arameu arran del Deuteronomi.
En confesso de vot apassionat de la Mare Déu de Montserrat.
La seva presència és constant a la meva vida.
Mai podré agarrir prou al molt honorable president de la Generalitat
la seva confiança al nomenar-me president
de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat.
La meva feina permet unir la devoció personal
amb una activitat professional lligada a la defensa i promoció
d'aquest patrimoni espiritual i simbòlic de Catalunya.
Vull adreçar una part del meu pregó a la societat secular,
allí on els cristians vivim, celebrem i proclamem la fe
sense més seguretat que les nostres creences i conviccions.
Això és una oportunitat per viure sincerament l'herència
que hem rebut dels primers cristians
al contemplar el misteri de la fe.
Avui, més que mai, hem de viure la fe enmig de la plaça pública.
És allí on cal explicar de forma entenedora
el sentit que té la Setmana Santa pels cristians.
Un cop abandonades les seguretats proporcionades
per a una fe emparada per a una societat cristianitzada
des de les institucions públiques,
ara ens toca viure la fe a molta més intempèria.
La fe es purifica i esdevé senzilla.
És una fe construïda també sobre devocions,
creences, populars, sentiments i emocions.
La nuesa de la fe.
Bet aquí el repte.
Què és la Setmana Santa?
Per a algunes persones són unes simples vacances de primavera.
Pels creients, a més d'un petit parèntesi en les ocupacions,
és un moment per viure la profunditat d'aquest temps litúrgic.
La Setmana Santa és un moment àlgid en les tradicions cristianes.
Es recorda la passió, la mort i ressurrecció de Jesús al Crist.
La contemplació d'aquest misteri,
que no ens deixa indiferents com a cristians,
és una bona nova a proclamar a la societat no religiosa.
Cal saber explicar la força de la Pasqua,
la certesa que amb la ressurrecció, la vida,
vens la mort,
a través de l'amor del Pare,
revelat per Jesucrist, penjat en l'arba de la creu.
Que aquesta creu, en la mesura que la compartim,
ens orienta cap a la joia de la ressurrecció.
Els cristians hem d'oferir a la societat secularitzada
la possibilitat de viure aquests dies de forma humanitzadora.
El seu sentit allibera.
Què proposem?
Moltes persones, nosaltres mateixos,
cerquem en el fet religiós les seguretats indispensables per viure.
La religió que contemplem durant la Setmana Santa
no dona falses seguretats.
Déu, diu el Salm,
no es complau en la força dels cavalls
ni en els peus lleugers del guerrer.
El Senyor es complau en els qui el veneren,
en els qui confien en el seu amor.
Certament, l'amor tot ho canvia, tot ho transforma.
L'amor, l'estimació, la compassió, la misericòrdia, la caritat
estan en el nucli de la nostra fe.
La litúrgia de dijous sant ens ho recorda quan diu
«Us dono un manament nou», diu el Senyor,
que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.
L'amor, tot ho transforma, fins i tot la mort.
La nostra societat està necessitada de la força transformadora de l'amor
per vèncer les xacres físiques o morals,
la crisi econòmica i els seus efectes,
l'atur i les noves exclusions socials,
la precarietat laboral.
Les persistents injustícies estan arrabassant l'esperança de les persones.
La societat, al marge de les seves creences,
cerca motius d'esperança.
El missatge del Concili Provincial Tarragonense,
proclamat a l'Església Catedral Metropolitana de Tarragona
el dia de Pentecoste de 1995,
convidava els catòlics catalans a anunciar des de la plaça pública
que hi ha esperança perquè l'amor de Déu és universal
i ens ha fet a tots germans.
Hem de seguir proclamant aquesta bona nova.
La processó és una bona metàfora del caminar dels cristians en el món.
Sovint cantem, en els temples,
som poble de Déu, poble en marxa,
junts fent camí, poble de Déu, església que avança.
Certament, som individus que ens reunim per viure comunitàriament
la recerca de Déu que dona sentit i densitat a la vida.
Avancem junts i com a persones
en un peregrinatge en recerca de la font d'aigua viva.
No ho fem sols, som comunitat eclesial
i estem en el món compartint esperances
amb altres persones que també esperen.
Som peregrins en la terra perquè tenim set de Déu, del Déu que és vida.
El tema central del concili provincial
fou anunciar el Crist a aquells que el desconeixien.
En el seu moment s'indicar que per fer-ho calia desenvolupar una nova pastoral
amb exigència i creativitat.
Les associacions, confreries, congregacions, germandats i gremis
formen part d'aquesta demanda conciliar
perquè vostès són instruments d'evangelització.
L'Església i els cristians
hem d'entendre i valorar el paper
que vostès tenen dins dels complexos processos de transmissió de la fe.
L'Església ha de tenir entitats com les seves
perquè porten una catequesi viva al carrer i a les places.
Vostès saben explicar a través dels sentiments i emocions
el misteri de la fe.
Vostès han sabut treure la fe fora dels temples
i fer-la entenedora a la gent.
Quan els primers cristians de la vall de Boí
feien els pantocrators,
estaven fent catequesi a partir de la bellesa de l'art.
Vostès fan el mateix a través de la capacitat innata del poble
d'entendre el sentit de les imatges.
Les persones necessitem imatges,
igual que situem les paraules dintre de frases
i aquestes s'articulen per formar les paràboles,
contes i metàfores que fem servir per explicar la fe.
Les imatges ens permeten lligar el món dels somnis amb la realitat.
Al darrere de cada imatge de les processons
hi ha l'experiència del misteri de la fe.
La seva teologia és lluable.
Vostès acosten el misteri de Déu
a la comprensió de la mirada nua de la fe.
Al contemplar les processons,
les persones ens veiem a nosaltres mateixos
com a peregrins.
Són peregrins i contemplatius.
Les processons de Setmana Santa
conviden el silenci
per contemplar el dolor i el sofriment de la humanitat.
La contemplació de la passió
que ens proposen plàsticament els passos de Tarragona
ens permeten comprendre
que tant el dolor com el sofriment
colpidors de cors i consciències
es poden assumir
des de l'experiència de la mort
i la ressurrecció de Jesuquís.
Contemplant la imagineria dels seus passos
entenem que el sofriment de Jesús no fou ambar.
I a tot, imatges, soledat, colors,
aromes, símbols, ciris cremant
i el fregament de l'encaminar dels passos
són invitacions a la contemplació
del misteri de la passió.
Pels cristians tenim molt d'avantatge
respecte als primers seguidors de Jesús.
Ells, davant de la seva mort,
no entengueren res.
Restaren perplexos
i en un profund silenci d'incomprensió.
L'estabat mater
reflexa perfectament els sentiments
d'aquells moments.
Res semblava tenir sentit.
Els improperis,
profundes recaminacions de Déu al seu poble,
presagiaven la possibilitat
del triomf del no-res
després de la mort de Jesús.
En aquells moments hi havia
un to de desesperança i por.
Però no.
Després d'un temps de nit,
de foscor,
l'arba de la creu
donà la llum al món.
Aquesta és la novetat
que cal proclamar avui.
La ressurrecció
ha vençut tota mort.
Els cristians sabem
que després de la creu
sempre hi ha la ressurrecció.
En un dels textos més primitius
del nou testament
es diu simplement
creiem que Jesús
mori i ressuscitar.
També creiem que Déu
s'endurà amb Jesús
els qui han mort en ell.
Això mateix
ens ho ha indicat molt bé
l'arcabisbe Jaume
en el llibre programa
de la Setmana Santa.
Quan diu
tota la nostra fe
està centrada
en el fet de la ressurrecció
del nostre Senyor Jesucrist
sense diumenge de Pasqua
el divendres sant
no té sentit.
Per això
sempre
he trobat a faltar
en la imatgeria
de la Setmana Santa
la representació
del Crist ressuscitat.
Necessito viure
la passió
des de la seguretat
de la ressurrecció
perquè això
és el que sabem
i ens dona vigor.
Això
és el que experimentaren
els deixebles
de Maús.
L'anunci
joiós
de la Pasqua
és que els cristians
hem de transmetre
a les persones
que cercen
el sentit
de la vida.
Necessitem explicar
amb joia
el sentit
de l'encontre
de Maria
i el fill
amb el fill vivent.
És el nostre punt
de partida
com a creients.
Crist
ha ressuscitat
realment
ha ressuscitat.
Aquesta vivència
personal
que la mort
és vençuda
per l'amor
és la catequesi
que les seves entitats
poden fer
al món d'avui.
És un sí
rotund.
L'amor
pot ser
vençuda
per l'amor.
Ell
que havia estimat
els seus
que eren
en el món
els estimar
fins a l'extrem
ens diu
Joan.
L'amor infinit
de Déu
segueix Joan
allibera
ningú té
un amor més gran
que el qui dona
la vida
pels seus amics.
No es tracta
de cercar
nous màrtirs
però sí
testimoniar
la magnificència
de l'amor.
Per això
l'associacionisme
cristià
el que vostès
representen
amb les seves entitats
ha de saber
proclamar
la força
de l'amor.
Cal testimoniar
la preeminència
de l'estimar
perquè l'amor
redimeix
la soletat
de l'abandó.
L'amor
obre les portes
a la solidaritat.
la solidaritat
ens allibera
de l'egoisme
que ens fa indiferents
al sofriment
del polisme.
Abans
he parlat
de la força
catequètica
de les seves entitats.
Ara
voldria
referir-me
a la seva
capacitat
de portar
calidesa humana,
justícia
i solidaritat.
He quedat
admirat
de descobrir
com
aquests valors
estan escrits
en la pròpia
història
de les seves
entitats.
Naixeren
per la pietat,
la formació
dels laics
i les obres
de caritat.
Per això
la seva vida
no fou
efímera.
Tenen
una tradició
centenària
que troba
sentit
més enllà
dels dies
concrets
de la Setmana
Santa.
La societat
està necessitada
d'associacions
com les seves.
Davant
del sofriment
i el dolor
cal crear
espais
de solidaritat
activa.
vostès
poden ser
espais
de fraternitat
perquè la
germanor
forma part
de la seva
entitat.
Vivim
en temps
de canvi,
de profundes
crisis
i turbulències.
Ens
interroguem
si els nostres
valors
i principis
encara
interessen
a la societat.
Però no
podem
instal·lar-nos
en el dubte.
Cal
mirar fora
dels nostres
temples
i adonar-nos
que evangelitzar
comporta
també
la solidaritat
amb els que
pateixen
els efectes
de la crisi
econòmica.
L'Església
catòlica,
els creients
i les institucions
religioses
han de construir
la justícia
en aquest món.
Homes
de Galilea,
per què
us esteu
mirant
al cel?
Cantarem
a l'antífona
del dia
de l'ascensió.
El mateix
ens podem
preguntar
davant
de l'afabliment
de la cohesió
de la societat
com a resultat
de les noves
exclusions
socials.
On
cal
mirar?
Tenia fam
i en donàre-ho
menjar.
Tenia set
i en donàre-ho
beure.
Era foraster
i em
vau
acollir.
Anava
despullat
i em
vau
vestir.
Estava
malalt
i em
vau
visitar.
Era
la presó
i em
vinguéreu
a
veure'm.
Les
paraules
de l'evangelista
Mateu
no són cap eufemisme,
és tot un programa
d'acció
per a les entitats
d'arrels
cristianes.
En temps
de riscos
impensables,
de tragèdies
i catàstrofes,
d'injustícies,
d'enfrontament
tribals
o d'infermetats
de patiment
prolongat,
la humanitat
sempre
es fa
la mateixa
pregunta.
On
està Déu?
En la plaça
pública,
més d'una
veu
ens interroga.
on és
el teu
Déu?
Això
diu un
psalm.
Per
respondre
a la
pregunta
retorno
a un
dels
temes
centrals
de la
Setmana
Santa
que
vostès
veneren,
la
soletat.
Les
persones
podem
experimentar
la
soletat
davant
del
dolor
o la
incomprensió
de tan
mal
desaforat
que
afecta
els
més
febles,
però
no
podem
culpar
Déu
d'això.
ens
podem
abatre,
sentir-nos
abandonats,
podem
esclavar
com el
salmista,
per què
aquesta
tristor,
ànima
meva,
per què
aquest
turbament?
Fins
i tot
podem
encarar-nos
a Déu
pel
seu
aparent
silenci,
però
la teologia
al carrer,
la que es
commemora
en les
processons
de Setmana
Santa,
ens
mostra
que Déu
no
està
absent.
Déu
ens ha
donat
a nosaltres
la responsabilitat
de la nostra
història.
Déu
no està
amagat,
està
al costat
dels que
estan
patint.
Déu
es fa
present
en la
mort
al
proisme,
en l'acolliment
al
necessitat
i en
l'acompanyament
al
solitari.
L'assassionisme
cristià
ha de portar
respostes
esperançades
a la
desesperança
de moltes
persones.
les seves
entitats
han de ser
testimonis
de la
presència
de Déu
en el
món.
Les seves
associacions,
confreries,
congregacions,
germandats
i gremis
són
espais
privilegiats
per viure
la fraternitat
humana
a través
de la
solidaritat
amb els
atrapats
per les
múltiples
injustícies
socials.
La
germandat
garantia
antigament
la protecció
davant de la
feblesa
assistencial
de les
institucions
públiques.
La
germandat
donava
l'acolliment
càlid
i protecció
social.
Avui
cal fer
el mateix
tot i
que la
caritat
política
ha
transformat
una part
del sentiment
immediat
de l'amor
al
puisme
donant-li
l'estatut
de bé
públic.
Aquest
és l'origen
del nostre
estat
del benestar.
Abans
d'acabar
permeti'm
una proposta.
Les
associacions
confreries,
congregacions,
germandats
i gremis
són espais
càlids
d'acolliment
de les
persones.
La societat
necessita
d'aquests
espais.
Les
seves
entitats
han de
ser nuclis
vius
dins
d'una
àmplia
xarxa
d'integració
social.
Vostès
són
entitats
associatives
on
les
persones
es
troben,
es
relacionen
i
es
comprometen
en un
projecte
comú.
Aquests
valors
tenen
una
profunda
vàlua
social.
Les
seves
entitats
són
escoles
de
convivència
i
de
civilitat.
No
perdin
aquest
esperit
de
relació
humana.
La
societat
catalana
necessita
d'entitats
com
les
seves
per
integrar
a
moltes
persones
que han
vingut
a casa
nostra
i que
cercen
àmbits
de
relament.
El
sentit
de
pertinença
a la
nova
societat
d'acollida
es
construeix
de
moltes
maneres,
però
és
segur
que
en
aquest
camp
les
associacions,
confreries,
congregacions,
germandats
i gremis
poden
desenvolupar
un
paper
actiu.
Molts
dels
nous
catalans
provenen
de
països
amb
una
tradició
religiosa
similar
a la
nostra.
Molts
d'ells
tenen
una
fe
viscuda
i
expressada
a través
de
la
simbologia
popular.
És
una
fe
senzilla
i
sincera.
Aquestes
persones,
sense
renunciar
a les
seves
senyes
d'identitat
particulars,
aquelles
en les
quals
van
aprendre
a dirigir-se
a Déu,
poden
incorporar
també
noves
formes
d'expressió
cultural
de la
fe
a través
de la
trobada
amb
entitats
com
les
seves.
Llavors,
les
associacions,
confreries,
congregacions,
germandats
i gremis
seran
també
espais
destinats
a
mantenir
una
fe
i per
altres
llocs
on
els
nous
catalans
poden
sentir-se
acollits
per la
nova
societat.
Hi ha
una part
d'aquests
nous
catalans
que poden
ser
indiferents
al fet
religiós,
d'altres,
entre els
quals
hi ha
els
musulmans,
tenen
una fe
identificada
amb altres
creences
i referents
culturals
diferents
als nostres.
Penso
que la
Pietat de
Setmana
Santa
és una
proposta
dirigida
a ells.
és molt
humà
al marge
de les
creences
particulars
sentir-se
conmogut
davant del dolor
d'una mare
al peu
de la creu
on han
executat
injustament
el seu
fill.
El
sofriment
de Maria
expressat
en molts
passos
a Setmana
Santa
ha de ser
un valor
compartit
perquè ens
germana
en el
sofriment
de la
humanitat
davant
de qualsevol
injustícia.
Les
seves
processons
han d'ajudar
el diàleg
intercultural
que ens ha
de permetre
conviure
aquí i avui
a homes
i dones
amb diferents
sensibilitats
i orígens
però amb la
voluntat
compartida
de fer
de Catalunya
el nostre
país.
Les
seves
associacions
confreries
congregacions
germandats
i gremis
administren
part del
patrimoni
sentimental
dels
tarragonins
però
les seves
entitats
van més
enllà
de les
emocions
que aboquen
les imatges
dels
passos.
Les
seves
entitats
tenen un valor
cívic
i eclesial
que cal
preservar.
L'ànima
de la societat
necessita
de la
religiositat
popular.
La
pietat
popular
forma part
de les
arrels
de la
nostra
societat,
prové
d'una
tradició
arrelada
i avui
s'expressa
amb
noves
formes.
No
m'imagino
una societat
sense
religió.
La
humanitat
necessita
de la
religió
per
enlaidar-se
en la
recerca
d'un
referent
transcendent
a la
finitud.
Vostès
han heredat
una tradició
cristiana
que cal
reivindicar
i preservar
perquè els
valors
sòlids
que
vostès
viuen
ajuden
a la
construcció
de l'ànima
de la
societat.
En el
centre
de la
religió
hi ha
la
necessitat
de
transcendència
de les
persones.
Els homes
i dones
d'avui
es segueixen
interrogant
sobre el
sentit
de la
vida
i
cercen
respostes
que vagin
més enllà
de les
limitacions
reals
del
propi
coneixement
humà.
Quan
les
persones
s'interroguen
és
quan
Déu
es
deixa
trobar.
La
seva
proposta
és una
resposta
plausible
més
enllà
de la
finitud
de la
raó
humana.
La
necessitat
del
transcendent
està
inscrita
en la
condició
humana.
És més,
demano
que els
creients
afirmem
a la
plaça
pública,
allí
on les
persones
hem
après
a
expressar-nos
per
entendre's
amb
convivència
i
harmonia,
que els
creients
donem
les raons
de la
nostra
esperança.
Ho hem
de fer
sense
por,
sense
amagar
quina és
la font
de les nostres
conviccions,
com diu el
Salm,
com les
hèrboles
de l'eix
per les
fons
d'aigua,
també
endaleixo
jo per tu,
Déu meu.
Tot jo
tinc set
de Déu,
del Déu
que més
vida.
Afirmar
aquesta necessitat
de Déu
no ens fa
ni millors
ni pitjors
que altres
ciutadans,
simplement,
els
catòlics,
som uns
ciutadans
creients
que no
amaguem
les raons
de la nostra
esperança.
Com a associacions
religioses,
les associacions,
confreries,
congregacions,
germandats
i gremis
han alimentat
la fe
de moltes
persones
i han ajudat
a madurar
aquesta fe.
Les processons
són un patrimoni
d'una fe
viscuda
des d'antic
a través
de les generacions
que els han precedit.
Tal com
he esmentat
abans,
vostès ajuden
a contemplar
el misteri
de la passió
i ressurrecció
de Jesucrist.
Les seves processons
expressen
la manera
de ser
del poble
de Tarragona.
Com a entitats
cíviques,
a més de tenir
un valor social
lligat
a la cohesió
social,
vostès formen
part de la tradició
cultural
de Catalunya.
Les seves processons
estan
integrades
en el saber
tradicional
del poble
català.
Vostès
han aconseguit
que la seva
estimació
per a les processons
de Setmana Santa
sigui cada cop
més compartida
a tot Catalunya.
No es pot
oblidar
el valor
cultural
de les seves
processons.
Els seus passos
amb les imatges
i música
són part
valuosa
de l'art
sacra
català.
Comparteixo
la idea
que cal
protegir
amb més
atenció
el valor
cultural
de les imatges
dels seus
passos.
Tarragona,
ciutat patrimoni
de la humanitat,
té unes
processons
de Setmana Santa
que són
un bé
cultural
indiscutible
de Catalunya.
En aquest sentit,
i per acabar,
permeti-me esmentar
unes paraules
de l'abat de Montserrat,
Josep Maria Soler,
pronunciades en una ocasió
similar a la que ara
celebrem,
deia el pare abat.
Serà bo
que, també tots,
si cal,
augmentem el nostre esforç
per fer que l'amor
que nosaltres sentim
per les processons
de Setmana Santa
sigui cada vegada
més compartit.
Així,
contribuirem a fer
que el llegat
dels nostres
avantpassats
doni ànima
a la nostra identitat
i ens ajudi
a sentir-nos
més ben arrelats
en el nostre patrimoni
cultural
i religiós.
moltes gràcies
per la seva atenció.
Els animo
a no defallir,
a créixer
i renovar
aquest camí
de testimoniatge
de la fe,
de solidaritat
i de compromís
cívic
de les seves entitats
i els desitjo
una santa pasqua.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.