Joan Fuster, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
És una visita gairebé obligada cada estiu aquí al matí de Tarragona Ràdio,
tot i que el Centre de Cooperació del Desenvolupament,
la URB Solidaria, treballa tot l'any des dels diferents àmbits.
Quan arriba l'estiu sí que ens agrada recordar i posar damunt la taula
tots aquests projectes que són propis del mateix centre
i d'altres amb els quals la universitat també hi col·labora.
Una tasca que feu ja fa molts i molts anys,
per tant, jo m'imagino que hi ha projectes nous de trinca,
per altres que aneu donant continuïtat un estiu i un altre estiu.
Evidentment, hi ha de tot.
Hi ha aquells projectes que anem conservant any rere any
i alguns d'ells que s'iniciaran per primer cop aquest mateix estiu.
Això és normal.
De tota la tasca que feu de projectes solidaris,
quin percentatge serien els que són de producció pròpia,
si em permets l'expressió,
i quins serien aquells que es desenvolupen altres entitats i institucions
i en els quals vosaltres hi col·laboreu de diferents maneres?
Mira, això ho podríem comptabilitzar de diferents maneres.
Ho podríem comptabilitzar pressupostàriament,
és a dir, quins són aquells que destinem més diners,
ho podríem comptabilitzar per nombre de projectes
i també ho podríem comptabilitzar per nombre de persones
vinculades amb aquest projecte.
Si vols, fem una mica de l'estrès.
A nivell pressupostari, clar, nosaltres no som un organisme finançador
i no disposem d'uns recursos massa grans,
i els hem de repartir molt ben repartits.
Però a nivell pressupostari,
destinem aproximadament uns 60.000 euros
en projectes de cooperació externs,
és a dir, que són d'altres ONGs a les quals col·laborem.
Enguany hem estrenat una partida
a la qual hem destinat 40.000 euros
en projectes d'acció social local,
aquí a casa nostra,
que això no ho havíem fet mai,
ho hem estrenat aquest any,
ja estem parlant de 100.000 euros,
i destinarem al voltant d'uns 40.000
en aquests projectes propis, per aquest any.
Per aquest any estem parlant,
entre unes coses i altres, uns 150.000 euros.
I a nivell de persones, clar,
jo puc respondre pels nostres projectes.
Enguany desplaçarem a fer projectes propis
aproximadament unes 60 persones.
barrejades entre estudiants i professors,
el qual és molt, molt, molt interessant.
Bé, hi ha alguna persona d'administració i serveis,
el qual encara és més interessant.
Sí, home, es van incorporar
en altres col·lectius de la universitat.
Important, naturalment,
la inversió econòmica que es fa,
important el projecte,
però no oblidem que és una universitat.
La vessant acadèmica,
aquests coneixements que atorguen
la participació directa en els projectes dels alumnes,
és un altre dels valors que cal tenir en compte.
No tant del destí,
sinó des de la universitat,
aquest potencial que té.
Mira, has donat el clau.
És el que jo anomeno el currículum ocult.
És a dir,
en els alumnes,
òbviament,
se'ls donen uns continguts docents
a les seves pròpies carreres,
uns ensenyaments,
una educació,
una formació tècnica,
però nosaltres ens encarreguem
de fer aquell currículum ocult,
que no surt a la titulació,
que no surt a la qualificació del final de l'alumne,
a les notes,
no surt,
però existeix.
Perquè nosaltres,
jo sempre dic que formem persones,
fent persones diferents.
I el fet que aquestes persones
les involucrem en els nostres projectes,
perquè sempre s'acaben...
O sigui,
nosaltres els convidem,
els formem,
i els,
d'alguna manera,
els incentivem
a formar part d'aquests projectes.
Però quan acaba el projecte,
s'hi queden,
que és la part bonica del tema.
No es desvinculen mai.
Per tant,
això forma part també
d'un currículum ocult
i d'estudiants
que acaben sent millors persones.
Acaben sent professionals
i jo crec que millors persones.
És curiós,
perquè l'altre dia
parlàvem també aquí al matí
de Tarragona Ràdio
amb el director de l'Observatori,
no sé si és exactament aquest el nom
que rep de l'Ocupació
de la Universitat Rovira i Virgili,
arrel d'un estudi molt interessant
que han tret de la inserció laboral
dels alumnes
de la promoció del 2004.
Em penso,
si m'equivoco amb les xifres,
però bé,
el sentit és que aquests estudis
són molt interessants
perquè també permeten veure
cap a on s'ha de moure
la universitat,
les mancances
que pot tenir
l'accés d'informació acadèmica,
a vegades,
i apuntaven aquesta falta,
a vegades,
que es troba
en la preparació acadèmica
de l'alumne
d'aquestes habilitats socials,
d'aquesta capacitat de lideratge,
d'aquest fer més persones
i no tant,
diguem-ne,
individus amb molts de coneixements.
Per tant,
va una miqueta en la línia,
no?,
va molt lligat i espero
que la tendència en el futur
sigui aquesta
perquè és la que necessitem
a la societat,
en general.
No entrarem en tots
els projectes aquests
que has esmentat
de diferent participació,
però si en tot cas,
què posaríem la mirada
en els que esteu treballant
aquest estiu,
actualment?
Bé,
mira,
aquest estiu,
tots no tindríem temps
per anomenar-los
perquè estarem a l'Equador,
estarem a Guatemala,
estarem a Mèxic,
a Perú,
a Senegal,
i en cada un d'aquests països
diferents projectes
i diferents equips de treball
i diferents persones.
Si vols,
en comentem alguns.
Alguns són veterans,
és a dir,
que tenen continuïtat a cada any.
Mira,
alguns com el de l'Equador
és veteran,
és l'enfortiment
de la gestió pública ambiental
on desplacem
quasi sempre
persones vinculades
amb dos àmbits,
a l'àmbit tècnic
de les enginyeries químiques
i de la química
i a l'àmbit també
de l'assessoria jurídica.
Per què?
Perquè nosaltres
allí fem una labor
que ajudem
a la comunitat local
concretament a...
Mira,
a més a més,
és molt oportú
perquè l'alcaldessa
d'aquesta població
estava per aquí aquests dies.
Aquesta setmana, sí.
Aquesta setmana.
Aquesta setmana.
Que ens ha vingut a saludar,
agrair,
a veure què podem fer més.
Vull dir que és molt indicatiu
que una alcaldessa
d'una petita població
de l'Amazònia equatoriana,
que és San Francisco de Orellana,
ens vingui a veure.
I encara ha sigut molt més curiós
perquè justament ha vingut
i la van portar,
jo concretament no,
a visitar per fora
la refineria de Repsol.
És a dir,
ella ha vingut a veure l'origen
perquè ella allà en el seu poble
té el final de la cadena.
Té la indústria extractiva.
I és molt curiós
perquè ja ha vist
els dos extrems del circuit
i li ha fet molta gràcia.
I nosaltres allí
el que estem fent
és d'alguna manera
ajudar a la població local
a enfrontar-se
a determinades,
i no parlo per aquesta companyia
que he dit ara,
que són d'altres,
a defensar-se
sobre vertits,
sobre contaminació atmosfèrica,
contaminació en l'aigua...
En t'he sentit,
nosaltres també
tenim la nostra feina,
que no era una cosa exclusiva,
vull dir que és normal
que tinguin aquest interès.
Sí, sí, sí.
Llavors els estem ajudant
amb això.
I és molt interessant
perquè hi tenim vinculats
a diferents àrees
de la universitat
i amb molt d'interès.
I és més,
per experiència,
les persones en les que portem
en aquests projectes
s'hi acaben quedant.
És a dir,
un cop acabat el projecte,
és una mica el que deia abans,
acabat el projecte,
es vinculen.
Es vinculen amb ONGs,
amb la comunitat
i continuen una feina contínua.
I és molt interessant.
Professionalment s'hi dedica
i a vegades fins i tot
en el mateix escenari
que en estudi.
I en algun cas,
vam tenir el cas
de l'any passat
d'un estudiant
que va redireccionar
la seva tesi doctoral
per dedicar-la
a una qüestió
en la que l'havien portat
a cooperar,
a fer cooperació.
El qual és molt interessant.
Saps que crida molt l'atenció
quan parlaves
dels diferents àmbits universitaris
que tradicionalment,
anys enrere,
quan es parlava
de cooperació
i projectes humanitaris,
sempre eren estudis
vinculats a les branques
socials,
sanitàries.
Ara,
diguem-ne que
parlaves d'estudiants de dret,
si parlem de dret ambiental,
enginyeries.
És a dir,
ara sí que
totes les àrees acadèmiques
de la URB
tenen cabuda
amb projectes de cooperació.
Evidentment,
evidentment.
Com tu dius,
abans es percebia
que només es podia fer
cooperació
si eres de l'àmbit sanitari,
no?
No, no, no.
No,
perquè hi ha moltes comunitats
necessitades en el planeta
on l'ajut prioritari
no és bàsicament aquest,
que això ja ho tenen resol
en alguns casos,
però, per exemple,
en aquest cas,
des de l'àmbit jurídic
els ajudem a fer denúncia.
Ells no en saben,
no tenen les capacitats,
tenen gent malalta,
tenen gent que es mor a vegades
per qüestions de contaminació
i d'enverinaments
i això cal denunciar-ho
i no ho poden fer
ni saben fer
ni tenen les tècniques
per fer-ho.
Els ensenyem els circuits,
a investigar-ho,
a moure la paperassa,
com s'ha d'actuar
i col·laborem també
amb els propis juristes
que hi ha en els llocs.
A partir de quin moment
un estudiant de la URB
pot participar?
En quin grau ha d'estar?
En quina edat tenen?
Anem a fer un prototip
de projecte,
perquè és molt diferent.
Però generalment busquem estudiants
que tinguin ja
un cert grau de formació,
és a dir,
que estiguin en un nivell
de la seva carrera elevat.
A vegades es dona el cas,
anecdòtica...
La meitat cap al final,
per simplificar?
Jo diria ja
directament cap al final.
Jo diria directament cap al final.
I tot i amb això,
tampoc mai n'hi ha prou.
Mai n'hi ha prou.
Perquè l'estudiant,
no solament...
Després busquem perfils també,
perquè no tothom està preparat.
fem tot una...
És a dir,
no és que enviem a la gent
en un projecte i ja està.
No, no.
Fem tot un procés de formació
i on intentem també averiguar
fins i tot l'estat de salut.
És a dir,
a vegades hi ha gent
molt preparada intel·lectualment,
però físicament
no ho està...
o anímicament,
a vegades,
on no està fort del tot.
És un xoc important.
Clar, és un xoc.
A vegades vas a determinats projectes
que són molt durs
per la realitat social
que et trobes
o a vegades simplement
per qüestions ambientals
o per la dificultat
del lloc on et toca viure.
Per les condicions de vida.
Exacte,
no és el mateix
viure en una cabana a la selva
que viure en una ciutat
amb uns...
diguéssim...
amb unes facilitats mínimes,
no?,
per resoldre el dia a dia.
Per tant,
això també ho mirem.
Això també ho mirem.
Per tant,
un jove a punt d'acabar la carrera
pràcticament
amb un cert equilibri
emocional
i emocional,
una salut acceptable
i aleshores
és l'estudiant
qui tria el projecte
davant de les diferents propostes?
No, no.
En el cas nostre
dels projectes
que tirem endavant nosaltres
fem una mena...
bé,
també tenim diferents tipologies,
però també
anem a fer una tipologia típica.
Normalment,
nosaltres posem en contacte
la necessitat que té l'ONG,
bé una ONG,
fem una mica
perquè la gent ens entengui
d'ETT.
és a dir,
ens ve una ONG
i ens diu
escolta'm,
jo tinc un problema
a tal lloc
i necessitaria tenir
dos enginyers
perquè em facilitin
aquesta tasca,
perquè no tenim
els recursos necessaris.
Bé,
com que jo sempre dic
que a l'universitat
sempre hi ha algú
que sap fer de tot
i és una de les potencialitats
que té la universitat,
doncs intentem identificar
aquesta persona.
També cal
que aquesta persona
tingui disponibilitat
perquè evidentment
també hi ha la gent,
hi ha molta gent
que sap fer aquella tasca
però no tothom
té disponibilitat.
Qüestions familiars,
qüestions d'estudis...
O els seus interessos
estan molt allunyats
d'aquesta realitat.
Això també succeeix.
Bé,
de fet,
he de dir
que sempre hi ha candidats,
sempre,
i això és un gran avantatge.
Bé,
doncs quan trobem
les persones
que podrien ser candidates
els posem en contacte.
Els dient,
mira,
hi ha aquesta ONG
que reclama
un professional com tu
o un especialista com tu
per fer tal cosa
en aquest mes
o aquests mesos,
depèn del temps.
Els posem en contacte.
si es posen d'acord,
si s'hi avenen,
si veuen que...
A partir d'aquí
comencem a treballar.
I nosaltres el que fem
és una cosa
que des del món
de la cooperació
no està massa ben vist
i això ho he de reconèixer jo,
però s'ha de fer.
En el nostre cas
crec que ho hem de fer,
que és pagar viatges.
Per què?
Perquè és que si no,
no es faria.
D'aquesta manera
quan la ONG diu
ostres,
aquest estudiant
que m'heu enviat
és perfecte
per integrar-lo
amb aquest projecte
de salut
o amb aquest projecte
de, jo què sé,
de tensió social.
A partir d'aquí
nosaltres el que fem
és pagar-li
el viatge
a aquest estudiant
perquè pugui anar
allà
tirant davant el projecte
de tal manera
que a ell
no li ha de costar
com a mínim
no li ha de costar
res al viatge.
Després
l'estat
o el que vulgui
fer allà
ja s'ho
va a costa d'ell.
I la ONG
el que posa
és
com a mínim
un mínim
de manutenció
i d'allotjament.
Però dius, Joan,
perdona que t'interrompeixi
que no està ben vist
però és que també
això entra dins
del canvi de mentalitat
del que és la cooperació
i no pas la caritat.
Exactament.
Estem enviant un professional
seriós i que es compromet.
Per tant,
uns mínims
s'havia d'oferir
aquell professional.
Exacte.
No és allò de m'agafar
un atac de hipisme
i me'n vaig a salvar el món.
Correcte.
És que és molt diferent
sense tenir coneixements
ni formació.
Afortunadament
aquesta ja és una tipologia
una mica desfasada
i el que fem
és això.
Efectivament
no cobra aquesta persona
per fer la tasca,
la fa voluntàriament
però com a mínim
ens fem càrrec
que com a mínim
no li costi res.
Com a mínim
el viatge.
a la feina
hi ha els coneixements
i l'entusiasme
que és molt, eh?
Exacte.
I després tenim
aquest valor afegit
que a posteriori
s'hi quedarà segur.
Segur.
Es vincularan.
Aquesta ONG
i aquest especialista
acabaran vinculats
perquè quan un projecte
té noms, cognoms,
persones, cares, famílies
un no el pot abandonar.
Això tu ho saps per l'experiència.
Ho saps.
Sempre ho dic.
perquè has estat cuiner
abans que farà ara, no?
Sí, sí.
Sempre dic que jo vaig
durant un temps
vaig tenir una tesi
vinculada amb la cooperació
i va deixar de ser tesi
perquè quan els teus estudis científics
es transformen en persones
que tenen noms, cognoms,
problemes
has d'estripar la tesi
i t'hi poses
el que em dic jo
t'arromangues
i et poses a treballar, no?
I és un problema
perquè no hi ha forma
d'acabar cap tesi
d'aquesta manera.
És més fàcil
tancar-se en un laboratori
i no veure ningú.
S'integra a la teva vida
i això dispersa una mica.
Sí, sí, sí.
Parlaves d'aquest projecte
de cooperació
mediambiental
a l'Equador.
Quins altres projectes
teniu en dança
en aquest moment?
Podríem parlar
d'un altre
que ja és una tradició
que és el que fem
a Chiapas, a Mèxic
amb alumnes de Medicina.
Aquest projecte
ja fa, em sembla
que serà el cinquè any
que el tirem endavant
i és formació
de formadors.
És a dir, els nostres estudiants
que només
al principi de tot
només eren
de l'àmbit
eren metges
i metgesses
quasi, quasi
que hauríem de parlar
en femení
perquè tots són dones
o majoritàriament
són dones.
En aquest projecte.
Sí, sí, sí.
I ara ja són
metgesses,
infermeres,
fisioterapeutes,
nutricionistes.
Vull dir que és
molt interessant.
Quina és la seva missió?
La seva missió és
anar a Chiapas
durant un període
i formar formadors.
És a dir,
allà hi ha una...
Bueno, fan altres coses,
però hem de resumir.
El que fan és formar
el que allà en diuen
dinamizadores de salut,
que són persones
amb gran cultura
de la medicina natural,
però amb gens
de cultura
de la medicina,
diguéssim,
occidental.
Coses simples,
a vegades,
coses d'ús
d'instruments
molt simples,
com pot ser
un termòmetre,
per exemple,
sense anar més lluny.
I després els fisioterapeutes
expliquen
qüestions posturals,
qüestions que són gent
que treballa al camp,
massatges,
coses d'aquestes...
És medicina comunitària.
Sí, sí,
és medicina comunitària,
molt simple,
és una medicina molt simple
i l'expliquen
no a la gent,
sinó als formadors,
els dinamizadores
de salut,
de tal manera
que els dinamizadors
de salut
poden posar en pràctica
aquestes coneixements.
Alhora,
ells també reben
cultura local
i arriben també
amb un bagatge
de medicina tradicional
que és molt útil.
Que és molt,
molt útil.
i és molt interessant.
I mentre es fan
aquesta tasca,
també en algun moment
determinat,
diguem-ne que està permès
o es donen circumstàncies
que han de fer
alguna tasca assistencial
en el cas de...
Sempre, sempre, sempre, sempre.
De campanyes de vacunació
o que es puguin fer...
Sempre acaben vacunant,
curant ferides,
fractures,
fent...
Bé,
de tot,
de tot,
i assistències,
malalties de tot tipus.
Això és normal.
Això és normal.
Quan ells arriben allà,
a vegades tenen cues
de persones
amb diferents coses,
coses cutànies,
coses, bé,
de tot tipus.
I, evidentment,
se'ls atén
si es pot atendre,
perquè tot ho fem
amb molta cura,
i si no es pot atendre,
com a mínim,
se'ls trasllada
a la mida de les possibilitats
en el lloc més proper
on hi hagi un metge
que els pugui atendre.
Ecuador,
Chiapas...
Sí, sí,
Mèxic,
Senegal,
Perú,
en fi,
molts països.
Molts països.
Senegal també anem a fer una cosa
que serà una primícia en guany,
perquè ara ja desplacem
un equip de treball,
és l'àmbit de la salut,
amb això començo a dir
unes petites coses,
no?
Les puc dir totes,
perquè quan passi l'estiu
farem una primícia
i donarem a conèixer
una cosa molt interessant
que ens donarà molta feina
i ens té molt il·lusionats
el proper any,
però d'entrada ja portarem
el Senegal
amb un hospital
que està germanat
amb un altre hospital,
deixem dir-ho així,
de la ciutat,
i començarem a fer
uns projectes de salut
a Senegal
interessantíssims
amb molts metges
de la universitat
i de fora de la universitat.
D'aquest hospital.
D'aquest hospital.
Que a més tenen
molta experiència en cooperació
i que tenen molta experiència
en cooperació.
I qui no sàpiga quin és
que vaig a les hemeroteques.
Molt bé.
Escolta, Joan,
ja han sortit
tots aquests estudiants
i professors també,
no oblidem que tu les comentaves
i hi ha professors
que acompanyen també
aquests estudiants.
Efectivament, efectivament.
A vegades hi ha grups
que van acompanyats
i dirigits
per algun professor
i en aquests moments
tenim ja persones traslladades.
En aquests moments
ja en tenim un parell
que corren per l'Equador,
un parell no,
tres que corren per l'Equador
i algun altre
que començarà
de forma imminent
però el gruix
de tots
començaran a sortir
a finals d'aquest
d'aquest propi mes.
A Pergú és un programa
que hi ha
amb nens i adolescents
que he vist per aquí?
Sí, sí, sí.
Aquest és relativament nou, no?
Aquest és nou d'enguany.
Aquest és nou d'enguany.
Ens el va demanar
una ONG
i hem portat
un estudiant
bé,
forma part d'un projecte
ara també m'allargaria molt
però és d'assistència social
pràcticament.
Sí, sí,
amb nens i adolescents
amb problemes,
etcètera.
Si estaran tot l'estiu?
o té un període...
Depèn. No, generalment,
per norma general,
les projectes acostumen...
les estades acostumen
a ser d'un mes
però en tenim
de dos i de tres
i fins i tot de més
però
a terme mig
és un mes.
Doncs escolta,
quan tornin
jo crec que seria interessant
que poguessin passar
la mesura possible.
Quan estiguin descansaders...
Farem una tria.
Sí, sí, sí,
farem una tria.
Home, de fet,
nosaltres ja els hi demanem.
De fet,
dintre del, entre cometes,
contracte,
hi ha l'obligatorietat.
Han de fer bolos.
Han de fer difusió,
han de fer difusió,
han d'explicar a la seva comunitat,
que és la universitària,
allò que han anat a fer
i després a la comunitat
de l'entorn,
lògicament.
Per tant,
si tu ens convides,
vindrem aquí
esteu ja convidats
a parlar-ne.
I si vols,
portem un membre
de cada un dels projectes
perquè puguin fer
la cosa més dinàmica
i es coneixin entre ells.
Mira,
deixa'm que t'expliqui,
si vols,
abans que tu m'ho preguntis,
una altra de les primícies
que és la coral universitària.
Que l'any passat
vam fer una primera acció
amb la coral universitària
a Nicaragua.
Va ser un èxit tremendo.
Tal va ser l'èxit
que en guany
se'n va anar a Guatemala.
La gent es pensa
que la coral va a cantar.
Home, sí,
ja que hi van,
canten.
Perquè en aquests països
quan ve una coral
i una coral tan extraordinària
com la nostra
no volen perdre l'oportunitat
i els conviden a fer actuacions.
Però jo ho vaig descobrir
perquè jo no soc un especialista
en qüestions de cant coral
ni de música,
però vaig descobrir
que es pot fer una labor social
interessantíssima
a través d'aquest tipus d'accions
que són les accions
dels cants corals
i tal,
cohesió social,
qüestions de gènere,
es poden treballar
tantes coses
a través del cant coral
i d'aquest tipus d'activitats
que és magnífic.
És que no deixa de ser
un moviment associatiu.
Exacte, exacte.
Mira,
amb una coral tens
persones de diferent sexe,
de diferent classe social,
de diferent criteri polític,
de diferent,
fins i tot a vegades,
discapacitats.
si algú va estar el diumenge
veient aquests nens
del Malagassi Gospel
com vaig estar allò,
va ser brutal.
Doncs bé,
els tens tots lluitant
per un mateix objectiu,
que és cantar bé una cançó.
I allí ningú es discuteix res,
ningú es discuteix si tu ets dona,
jo soc home,
si l'altre és més ric
i l'altre és més pobre.
No, no,
hem de cantar bé
i hem de cantar aquesta cançó.
Fem-ho.
I això és fantàstic.
A més té un sentit metafòric.
Exacte.
Dóna l'esperança
que sí que som capaços
de posar-nos d'acord
per un projecte
de comunicació i una cançó.
Molt bé,
molt bé.
Exacte.
Doncs d'això es tracta.
I l'any passat
això ho vam poder fer veure,
a més vam fer un vídeo
que està molt bé
i que ho expliquen
molt millor que jo,
evidentment.
I tal va ser l'èxit
que els han convidat
i ara en guany
aniran a...
De fet,
estaran centrats a Guatemala,
però passaran també
per El Salvador
i acabaran a Nicaragua.
Jo recordo que l'any passat
vam trucar a Nicaragua
a la directora de la Coral
i vam parlar amb ella
i realment tenien un entusiasme.
Estaven absolutament...
La directora de la Coral
està entusiasmadíssima.
Doncs està molt bé
que es doni continuïtat
a aquest projecte.
Sí, sí.
El Centre de Cooperació
i Desenvolupament
de la URB Solidària
fa molts projectes
o acabeu de constatar.
Hem fet,
hem tocat uns quants només.
També té una tasca
assistencial
en d'urgència momentània.
Per un dels seus objectius
i d'aquí
l'interès
que tots aquests joves
que participen en els projectes
divulguin
després de tot el que estan fent
és la sensibilització
de la societat
cap a determinades qüestions.
I jo recordo
que l'última vegada
que vam parlar amb el Joan
va ser arrell
del terratrèmol d'Aití.
I qui se'n recorda d'Aití avui, Joan?
Oi que ho dèiem?
Oi que ho dèiem?
Ningú.
Quan hem trigat a no oblidar-ho?
Res.
El temps que ha jugat
la Roja al futbol.
I com està Aití?
Fatal.
Aití està fatal.
Fatal.
Fatal.
Aití està fatal.
Sí, sí.
Olvidem molt ràpid.
Olvidem amb una...
massa ràpid.
És a dir,
i a més a més,
no és Aití.
És que hi ha molts Aitís.
No és Aití sol.
Abans Aití hi havia altres escenaris terribles.
Abans Aití hi havia altres escenaris terribles.
I tenim aquesta tendència
de la vida,
de la quotidianitat,
de la premsa diària,
i tot això,
que ens fa oblidar
el que havia passat ahir mateix.
I hi ha coses
que no les hauríem d'oblidar.
Doncs per això
s'ha de parlar
i parlar
i parlar
i anar explicant
que la cooperació,
el desenvolupament,
l'impulsen institucions,
organitzacions,
però que en definitiva
ens hem de fer
d'alguna manera
i des de la nostra posició
tots corresponsables.
Sí, sí.
Joan Fuster,
del Centre de Cooperació
al Desenvolupament
de la URB Solidària,
moltes gràcies per acompanyar-nos.
A vosaltres.
I bon estiu.
A disposar.
Adéu-siau.
Gràcies.