Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
No sé, suposo que tu deus d'imaginar que va pel mateix camí però que és diferent la cosa, saps?
I llavors, doncs, bueno, és que t'ho imagina.
Tu saps quines són les condicions de vida de nois com Hamad i Hamad, no?
Saps que són condicions de vida molt dures.
Bé, bueno, allí fa molta calor a l'estiu i molt fred a l'hivern i llavors, doncs, no sé, també t'ho expliquen ells i t'ho vas guardar i tal.
Paqui, no és la primera vegada que, no és la primera vegada que vas decidir que vas decidir que un nen o una nena passés l'estiu a casa teva?
Bé, això va ser per una companya de feina que tenia, des de feia anys, tenia la mateixa nena i va ser el mateix que la companya.
perquè en pocs dies me va i animava i trucava i diu, bueno, si teniu algun nen, això va ser el juny, si teniu algun nen, doncs, me truqueu i, vinga, ho provarem.
I si es va quedar ell sol, que tenia 11 anys l'any passat, i em van dir si volia un nen de 11 anys, més gran que els meus, diu, bueno, ho provarem.
Quina edat tenen els teus?
10, 7 i un de 4 mesos.
I què tal? Com es relacionen?
Bé, tots nens, bé.
Ah, tots són nens?
Sí, sí, sí.
Déu mi don, eh?
Ets la reina de la casa, tú, igual que veig.
Sí, sí.
Ahmed, què tal? En casa de Paqui y con sus hijos?
Bien.
Bien.
¿Qué haces? Tiene algún hijo que es un poquito más pequeño que tu de edad, ¿verdad?
¿Y qué hacéis?
Todos.
Todos los más pequeños.
Sí, sí, sí, es el gran.
O sea, que tú eres el mayor estos días.
Eres el que tiene que vigilar, el que tiene que controlar.
¿Y tú tienes más hermanos?
Cinco.
Cinco hermanos que están en Sáhara y son mayores que tú o más pequeños?
Son más, pero hay una que es más pequeña que yo. Tiene un año y tres meses.
Un año y tres meses. Chicos y chicas.
Tres chicas y un chico.
¿Y los echas de menos?
No, ahora no.
Después voy a volver.
¿Cómo vas a volver, Claudia? Anda, los voy a echar de menos y aquí me lo debo estar pasando muy, pero que muy bien.
¿Y tú, Ahmad, tienes hermanos y hermanas?
Nueve.
Nueve, ni más ni menos. ¿Y tú qué eres? Entre el de más mayor al más pequeño, ¿tú dónde estás?
Dos niñas, dos niñas. Una tiene ocho años, más pequeña que yo. Y una tiene dos años, más pequeña que yo también. Pero la otra es más grande que yo.
O sea que tú también estás... Y muchas chicas, ¿eh? En tu casa muchas mujeres.
Sí.
¿Te miman mucho?
¿Qué?
¿Te miman mucho?
Mira, seis viven... No viven en casa conmigo. Viven tres...
¿Kilómetros? Ah, viven tres hermanas contigo.
Tres hermanas.
Muy bien.
Y una tiene dieciséis años, y una tiene ocho años, y una tiene dos años. Y la otra es... Tres en Auschwitz, y una en Spana y la otra en Tunduf, trabajar.
¿Y te llevas bien con ellas?
Sí.
¿Sí?
Sí.
¿Y tú te llevas bien con tus hermanos, Ahmed? ¿Sí?
Bien.
Oye, ¿cómo ha ido el colegio este año?
Bien.
¿Bien? ¿Habéis sacado buenas notas?
Sí, sí.
Porque además me parece que los que venís aquí a Tarragona a pasar el verano, si no sacáis buenas notas, no podéis venir.
A ver.
Me parece que esa es una de las condiciones, ¿verdad? Es un premio.
Sí.
Por haber estudiado y trabajado duro.
Sí.
Porque en el Sáhara es muy duro vivir e ir a la escuela, ¿eh?
Ya.
¿A que sí? ¿Tenéis la escuela muy lejos de casa?
No.
¿Cerquita?
Yo no.
¿Tú tampoco la tienes cerca?
Yo, como de aquí...
No muy lejos.
Como de aquí...
No, no. Es muy lejos. Como de aquí abajo de Tarragona.
No tienes que andar mucho.
Y hace mucho calor ahora en Sáhara, ¿no?
Ahora en Sáhara es frío. Por la noche es frío, ¿no?
Por la noche es frío y por la tarde o...
Por la mañana.
Sí, por la mañana frío. Hasta las 10.
Hasta las 10 o hasta las 11, calor.
Calor. Mucho calor, además.
Sí.
La que aquí está Isla Mar de Bien.
¿Qué habéis hecho aquí en Tarragona desde que habéis llegado?
¿Tú también viniste el año pasado?
Yo, sí.
O sea que...
Tres años.
Ah, pues ya conocéis la ciudad.
Ya.
Pero no es de esta familia.
No es de esta familia.
No estabas con Monse, estabas con otra familia.
Sí.
¿Y los has podido ver este año?
¿Qué?
¿Has visto a las familias de otros años? ¿Les has visto?
No.
¿No?
Primera familia, sí.
Ajá.
Primera familia, sí.
Sí que la has visto.
Segunda, no.
¿Y tú, Ahmed, es el segundo año también?
Sí.
Y como nos comentaba Paki, ya estabas en su casa antes.
¿También conoces ya Tarragona y lo conoces todo a la Mar de Bien, no?
Sí.
A ver, ¿qué te digo Paki?
Digues, digues Paki.
No, que son del Morell.
Ah, son del Morell, clar.
Ah, molt bé.
Vengo aquí a Tarragona.
Molt bé, molt bé.
Home, de fet això també ho podem comentar perquè ara ja s'incorpora aquí al matí de Tarragona Ràdio
i la saludem.
Estem encantats de fer-ho, Rosa Maria López.
Bon dia, Rosa Maria.
Bon dia.
Molt ben representada l'associació amb els convidats i convidades que avui ens acompanyen.
Ara deia la Paki, que són del Morell, la Montse esteu a Tarragona, ciutat?
A Torredambarra.
A Torredambarra també.
De fet, són famílies que participen a tota la demarcació i de famílies que volen tenir
aquests nens a casa seva aquest estiu no en falten.
El que passa que cada any, jo m'imagino que us trobeu com a associació amb el problema
econòmic que els bitllets d'aviós són caríssims i no poden venir tants nens com
voldrien les famílies, segurament.
Bé, en principi sempre busquem tantes famílies com a diners per pagar bitllets tenim, no?
En principi aquest any no ha hagut cap problema i bé, hem trobat famílies per tots els nens
que havíem demanat.
De tota manera, tampoc va així a la lleugera.
Nosaltres fem una previsió dels nens que podem assumir com a associació el finançament
d'aquests bitllets i, segons això, també demanem nens.
No venen 100 nens i no estan col·locats.
Això és a tot arreu, no?
Cada associació fa una estimació dels nens que podrà assignar i que podrà pagar, evidentment.
En el cas de Tarragona, quants nens teniu en guany?
Tarragona Capital o a tota la demarcació?
Tenim 50.
I a Tarragona Capital?
6.
6.
Vull dir, hi ha una demanda per tot el territori.
Sí, cada vegada més.
Es va corrent la veu i cada vegada tenim més pobles, perquè estem en una demarcació
que hi ha molts pobles petitets, que això també comporta algun problema, perquè a les ajuntaments
petits fer-se càrrec també és una dificultat.
Però sí que és cert que aquest any, per exemple, jo penso que n'hi ha una pila de poblets
que tenen una representació dintre del municipi.
Home, també els pobles, diguem-ne que el ritme és diferent que el que farien aquí
a la ciutat de Tarragona, no?
És una altra manera, estan més al carrer, poden jugar més, tenen més llibertat.
Bicicletes, al tros, a les bases...
Al parquet mateix, o a baixar a casa, al carrer, una buqueta...
S'agafa la bicicleta i se'n va, que això, per exemple, aquí a Tarragona...
Ah, seria impensable.
Però s'agafa la bicicleta i se'n va i ja vindré.
Em vaig al camp de futbol i se'n va al camp de futbol.
I té un ritme semblant, una mica més semblant.
Jo suposo que per això he volgut repetir enguany.
No havia repetit mai.
I pensava, digui, enguany, potser no repeteix, però...
I escolta, Paqui, admet que està amb tu per segon any consecutiu.
Què passa quan arribi el 23 d'agost i marxi?
Se'l trobareu molt a faltar, no?
Perquè dos mesos de convivència, Déu-n'hi-do, es nota, eh, després?
Sí, al mes i tant.
Es nota moltíssim.
Es dona la circumstància, per experiència d'altres anys,
que les famílies acollidores tard o d'hora van al Marroc
a conèixer les famílies dels nens.
Ai, al Marroc no, perdona.
No, perdona, els camps del Sahara.
És que anava a preguntar-te pel tema del Marroc,
ara justament ha estat un lapsus.
Van als camps i van a conèixer les famílies?
Es dona aquesta circumstància sovint?
Sí, cada any, ja sabeu que n'hi ha dos viatges
que es realitzen per a que les famílies puguin anar a veure els nens.
Un que cau ara cap al pont de l'Ada Constitució,
a principis de desembre,
i l'altre que és per Setmana Santa
i cada any s'omplen els avions.
Vull dir que sí, sí que hi van i tant.
Montse Pac, i vosaltres heu anat?
No, però m'agradaria anar-hi.
La idea és anar-hi.
Us feu una idea de com és la vida d'aquestes famílies,
no dels nens i les nenes, de les famílies en general?
Sí, tu imagines, perquè t'han explicat molt
i també tens ganes de conèixer els pares,
de veure com viuen allí.
Contacteu telefònicament amb els pares
mentre els nens estan aquí?
Sí, sí.
I què us pregunten?
Com està la família, com estan tots,
els fills, els pares.
Sí, sí, la família sobre todo.
I vosaltres quan parlàis amb vostra família,
Hamad, què les explicàis?
L'ho que estàs fent?
O què els preguntan els pares i les madres?
Preguntan, i nosaltres també.
I vosaltres què preguntàis?
També per la família d'allí?
Sí.
Com estan?
Bé.
Jo m'imagino que sí, que pasant calor,
com decíem abans.
Oye, què habéis hecho?
Perquè abans ens comentava Paki, per exemple,
que en el Murell van en bicicleta,
en Torre de Embarra, me imagino que també.
Què hacéis durant el dia?
Bueno, al cole, a la playa.
¿Cómo que al cole, al cole?
¿Al cole de estudiar?
No.
¿O te hacen estudiar aquí también?
No.
Aquí no.
Aquí no, hombre.
Aquí no.
A vos, de vacaciones.
Y jugamos al fútbol en la piscina
y después viene a casa ella a comer
y después dormir la siesta
y después a la playa.
Pues yo me apunto,
yo quiero hacer lo mismo que tú.
Muy bien.
¿Y has visto alguna cosa en particular, especial?
Porque ahora en Torre de Embarra
habéis estado de fiestas.
Sí.
Las fiestas del cuadro de Santa Rosalía.
¿Ha sido alguna cosa de las fiestas?
Las fiestas.
Bueno.
No, no va a guanar res.
Molt bé.
I tu, admet, què fas?
¿Qué haces en el Morell?
¿También un poco lo mismo que tu, compañero?
Jugando.
El fútbol, ¿no?
Sí, al campus de fútbol.
A campus de fútbol.
T'agrada jugar al fútbol.
Sí, molt.
Jo aquí tinc dues senyoretes
que han vingut també amb la Rosa Maria
i en tot cas, Rosa Maria,
ens les presentes, ens dius els seus noms, eh?
Sí, la Najat.
Najat, ¿quién és?
És el primer any que ve aquí, a Tarragona,
bueno, a Catalunya.
a Tarragona.
És la més petita.
La més petita, la Najat.
Najat i la Ratja,
que aquest ja és el seu cinquè any,
o sigui que compleix ja amb tot el període
i aquest serà l'últim any que està entre nosaltres.
Ui, Ratja, buenos dias, bon dia.
Bon dia.
És l'últim any que estaràs aquí,
diguem-ne, en aquest programa,
que no vol dir que no puguis venir
en qualsevol altre moment en el futur, no?
Sí, és l'últim any.
Cinco anys, què tal?
Has estado en Tarragona a los cinco anys,
en Tarragona Ciudad?
Sí.
¿Y qué tal?
No.
Bueno, ¿en dónde has estado?
¿En diferentes sitios?
En Cambrils.
En Cambrils.
¿Y qué tal la experiencia de estos cinco años?
Bien.
¿Siempre con la misma familia?
No.
¿Con familias diferentes?
Sí.
¿Y de todos estos cinco años y estos veranos,
con qué te quedas?
¿Tú te acuerdas de la primera vez que viniste?
Sí.
¿Cómo fue la impresión?
La primera vez.
Porque es el primer año, un poco asustada,
y después ya me...
Ya estoy...
¿Cuántos años tienes ahora?
Tengo 12 años.
12 años.
O sea, que desde muy pequeñita que viniste.
Y oye, claro, 12 años, viniste con 7.
¿No te daba un poco de cosita alejarte de tu familia
y venir a un sitio que no conocías con 7 años?
Sí.
¿Eh?
¿Los echabas mucho de menos al principio?
Uh-huh.
¿Y el segundo año ya más tranquila?
Ya estoy acostumbrada.
¿Y te gusta?
Sí.
¿Cómo ha ido el colegio?
Bien.
Bien.
Es que ahora comentábamos también con tus compañeros
que una de las condiciones para que vengáis aquí de vacaciones
es que saquéis buenas notas, ¿no?
Y tu compañera Najat.
Hola, Najat.
Hola.
Buenos días.
Buenos días.
¿Es el primer año que vienes?
Sí.
¿Cuántos años tienes tú?
12.
12.
¿Y qué tal?
¿Qué tal el primer día?
11, 11, 11.
¿Y qué tal?
Bien.
¿Estás contenta?
Sí.
¿Te costó un poquito los primeros días o no?
No.
No.
¿Estás con una familia que también tiene niños?
Sí.
¿Como tú, de tu edad más o menos?
Sí.
¿Niños o niñas?
Niños.
Niños.
¿Y qué tal se portan?
Bien.
¿Se portan bien?
Sí.
¿Sí?
¿Juegas con ellos?
Sí.
¿Qué es lo que más te gusta hacer aquí en Tarragona?
Que ya llevas poquitos días, pero ya te ha dado tiempo pues un poco a ver lo que más
te gusta.
la playa, la playa, la playa o la piscina, quizás.
La piscina.
La piscina más que la playa.
Estáis de arena un poco hartos ya, ¿eh?
Yo ya lo entiendo que si tengo que elegir bañarme, prefiero en vuestras circunstancias, preferiría
también una piscina.
y has hecho otras cosas que nos quieras contar.
¿Qué te gusta?
A ver, por ejemplo, que esto somos muy nospesados y siempre os lo preguntamos.
Antes comentaba Matt, dice, vamos a comer.
¿La comida os gusta?
Porque cuando vamos a un sitio que no es nuestra casa, a veces nos cuesta, a todos, ¿eh?
Sí.
¿Os gusta la comida de aquí?
Sí.
¿Sí?
¿Qué es lo que más os gusta a ti, por ejemplo?
Bueno.
Todo, ¿no?
Fruta.
La fruta.
Y la comida, todo.
Montse, ¿no te problemas para comer?
Las judías verdes, no.
Bueno, a los de aquí tampoco no les agrada la verdura.
Això sí que es universal, ¿eh?
Això no se para un eix a la canalla, seguro.
¿Ah, sí que no te gustan las judías verdes?
La verdura no.
La fruta, pero el resto sí.
La verdura sí, pero judías verdes no.
¿Judías verdes no?
¿Para qué?
Pues las coman los animales, las judías verdes, ¿no?
Que eso es verde, eso no...
¿Eh?
Y a ti, Najat, ¿qué es lo que más te gusta o qué no te gusta de la comida de aquí?
¿Te gusta todo?
Me gusta el pollo.
El pollo te gusta.
¿Y hay algo que no te guste?
La verdura.
Tampoco te gusta, me parece.
¿No te gusta la verdura?
La verdura no.
Raja, tú estás más acostumbrada.
Yo me imagino que ya la comida de aquí...
Le dejas el micrófono a tu compañera.
¿A ti qué es lo que más te gusta aquí?
Hamburguesas.
Las hamburguesas.
Otro tema universal.
Y lo que no te gusta nada, pero te tienes que comer...
Pescado.
El pescado.
Ya estamos.
A ver, caballero, ¿cómo estamos de comidas?
¿A ti qué te gusta?
Jo...
Yo...
Te gusta pizza.
La pizza, también.
Y lo que no te gusta...
Pescado.
Pescado.
Pero les cuesta...
¿Els cuesta adaptar-se als primers dies?
Bé, ja és el segon any a ells, però el primer any, els primers dies, els cuesta adaptar-se a aquestes rutines d'aquí, que són una mica diferents o no?
Sí, una miqueta, sí.
On noten més el canvi? On es troben com a més estranys?
A les costums que tens tu, doncs, de sentar-te, per exemple, a taula i esperar que estén tots.
Això els hi costa.
Sí.
Després també a l'hora de fer-te cas, no ho sé, són una miqueta independents, no?
I has d'estar vigilant-los i espera't un moment, que nosaltres estem aquí.
Però bueno, ens ha costat una miqueta, però ja ho hem aconseguit, eh?
Ara estem la merda ben bé.
Nosaltres som d'una cultura molt de les normes, no?, del dia a dia.
Però bueno, ella parla perquè serà el seu cas.
A nivell personal.
A veure, els nens són igual que els nostres, eh?
Igual, exactament que els nostres, n'hi ha de tot.
Jo no he tingut mai cap problema amb cap nen, afant el que jo els dic.
I clar, a veure, cap nen és clar, cap nen, no?
I ella pot haver tingut aquesta dificultat amb aquest nen, però no sé si la Paqui ha tingut aquesta dificultat.
Pot haver tingut unes altres, però com a persones diferents que som tots plegats, no?
Ell pot ser més rebel en certs aspectes, i en un altre, potser li costa més adaptar-se als costums més habituals.
Sí, més tímids, més extrovertits.
Rentar-se a les dents, o... Aquestes costums sí que són més difícils, no?
Perquè en això sí que no estan habituats.
A més, en aquesta línia, també, jo us ho comentava, en el sentit que, clar,
parlem d'un ritme de vida, d'una quotidianitat que no té res a veure.
Primer que tot, per la duresa de les condicions de vida que tenen allà.
I després, perquè també som cultures diferents, lògicament, que tenim els nostres hàbits i la manera d'entendre, no?
Però jo et diré una cosa.
Si n'hi ha nens respectuosos, aquests ho són, i molt, molt més que els nostres.
Molt més que els nostres.
I ho veiem també.
Evidentment, el que et dic, hi haurà més moguts, i n'hi haurà d'altres que dius,
oi, què li passa, que no es va llogar mai, no?
Però com a nens respectuosos, no n'hi ha cap dubte.
Perquè estan educats també en un sentit molt estricte respecte a la gent gran,
a la gent més gran que ells, a obeir el que és gran.
I això es nota de seguida aquí, eh?
De fet, la família és fonamental en la seva cultura,
i la jerarquia familiar, i el sentit de comunitat, cosa que aquí no tenim.
Per tant, és el que tu dius.
Hi ha un respecte al que diu la família, doncs, és allò que s'ha de complir, no?
Sí, sí, i el cap és el cap, i el professor és el professor,
i vull dir que aquesta jerarquia la mantenen, però d'una forma correctíssima.
El que passa és que, clar, després cada criatura tindrà les seves característiques.
Jo en tinc tres a casa, per exemple, i no tinc cap problema en cap d'ells.
Tres, tens... Repeteixen enguany o són nous, alguns d'ells?
Els que acaben enguany i l'ha nejat, que és el seu primer any.
Mira, doncs, no sé si és una qüestió de sort o no,
però jo sempre penso que és això, no?
Que igual que tu pots tenir tres fills, i cada fill te sortirà d'una manera, no?
I un necessita una manera de fer,
i l'altre, encara que l'estiguis educant amb les mateixes bases,
doncs segur que també l'has de tractar d'una altra manera en els seus aspectes,
perquè si no, no funciona com l'altre.
I aquests nens són iguals.
Et deies, tens algun dels nens i nenes que estan amb tu l'últim any,
com el cas de la ratxa.
S'ha donat el cas alguna vegada d'algun noi i noia
que a través de diferents circuits ha pogut tornar i estudiar aquí,
fer estudis de secundària i fins i tot anar a la universitat.
Es dona algun cas a vegades, no?
Amb aquest contacte, més enllà de l'entitat, probablement.
Nosaltres no...
No, no, no vosaltres com a associació.
No, com a associació no ho portem, no.
No ho porteu, però sí que es donen casos.
Sí, sí, sí.
No és habitual, però es dona.
N'hi ha alguns projectes que funcionen en aquest sentit,
però habitualment el que passa és que es queden sense papers.
No és que vagin a través d'un projecte,
sinó que quan acaba la seva estada de projecte
poden quedar-se, però estan convenents i regulars.
Per tant, nosaltres de l'associació això no ho recolzem de cap manera.
No, no t'ho deia en aquest sentit.
No me l'interpretis, perquè el que t'està dient que a vegades
s'havien donat casos que no a través de la vostra associació,
sinó per una sèrie de circumstàncies es podia facilitar
que alguns nois o noies poguessin fer estudis aquí.
No, no, si jo t'agraeixo que me facis aquesta pregunta,
perquè és una pregunta que surt molt sovint amb les famílies,
sobretot quan s'atença l'últim any, no?
I per això t'agraeixo, no et malinterpreto.
Estic intentant explicar que des de l'associació
no es recolza aquest tipus d'actuació, no?
Perquè, a veure, aquests nens a casa seva tenen el primordial.
Tenen la seva família, tenen escola,
tenen possibilitats d'estudiar legalment a altres països,
a Argèlia, a Cuba, a Líbia,
i, per tant, per mi és una errada absoluta
separar-los dels seus pares amb els que estan bé
i després que estiguin en el nostre país
d'una forma que no sigui absolutament legal, no?
Perquè un dia o un altre poden tenir...
No tenen un reconeixement internacional jurídic, clar.
Exactament, i un dia o un altre poden tenir molts problemes.
Per tant, jo, el que vingui després d'una forma legal,
amb els seus papers, xapó, vull dir,
la meva casa està oberta sempre, en aquest sentit, no?
Però el fet de quedar-se amb el nen parat,
donar-li més possibilitats,
doncs no és ben bé la manera de fer, no?
Perquè més possibilitats no és que li donguin,
allà també les tenen.
Aquí estan de vacances, dos mesos, eh?
Per a païsagar la calor que tenen allà.
O poden quedar-se, com en el cas de l'Ana Jat,
l'Ana Jat enguany es quedarà
perquè ha de patir tres operacions.
Aquesta nena es quedarà mentre s'ha de fer
totes aquestes cirurgies
per arreglar el problema de visió que té.
Però quan acabi i estigui ja bé la nena,
doncs tornarà a casa seva.
Perquè, de fet, és una de les característiques
d'aquestes estades, que són les revisions mèdiques,
que es fan aquests nois i noies, molt complertes,
i en el cas que sempre i quan es detecti
la necessitat d'alguna intervenció o algun tractament específic,
sí que se'ls dona continuïtat i se'ls pot aplicar.
Sempre que no tingui solució dintre dels campaments,
llavors es poden quedar aquí.
O sigui, aquelles operacions que són més complicades
o que necessiten un tractament molt llarg
per una sèrie de revisions o proves,
llavors es queden aquí.
Si són un altre tipus d'adaptament
o d'operacions que es poden realitzar
en els campaments, tornen cap a casa seva.
A veure, el desitjable és que vinguessin
de turistes en un futur.
Això fora el desitjable,
perquè la situació del Sàhara
és una situació que s'ha cronificat
d'una manera a nivell internacional,
que sembla que en un moment determinat
hi ha com a petites puntes
que diuen, sembla que sí, i és que no.
És a dir, és un poble que està absolutament decepcionat
de la comunitat internacional,
no ens enganyem,
i hem de fer aquest exercici d'autocrítica,
absolutament tots,
que estem pensant que hi ha milers i milers de persones
que estan visquent en aquestes condicions
des d'allà fa dècades.
I, a més, amb la promesa dels governs democràtics
de recolzar la seva autonomia
i el seu reconeixement com a nació.
I això no arriba mai.
No.
És una d'aquelles coses incomprensibles, no?
Bé, és incomprensible
des del punt de vista més humà, no?
Des del punt de vista polític o econòmic,
és comprensible.
Té la seva lògica.
Hi ha molts interessos.
El Sàhara, de veritat,
és un país molt ric en moltes coses.
Si fos pobres, segur que ja hi serien a la seva terra.
Llavors, és molt complicat
perquè hi ha interessos de grans potències
i, evidentment, aquestes potències
no deixaran el territori lliure per als saharauis,
mentre puguin, doncs,
surt la paraula,
puguin treure tot el profit d'aquelles terres, no?
I aquest és el problema.
Vull dir, si el Sàhara fos un territori pobre, doncs...
I pel teu contacte que té a través de l'Associació Rosa,
com aguanten?
Com aguanten?
Com aguanten?
Cada vegada menys, eh?
Cada vegada menys, tant en el territori ocupat com en els campaments.
A veure, ara hi ha tota una sèrie de generacions
que ja han nascut, els campaments,
i que s'han sentit ja moltes vegades.
El Sàhara serà lliure alguna vegada
i per la via de la pau, no de la violència.
I clar, els anys van passant.
Com tu deies, són més de 33 anys.
Ara farà 34 anys que estan així.
Evidentment, la gent gran encara pot tenir certes maneres,
però els joves cada vegada en tenen menys.
I aquesta és una altra lluita que està tenint el Frente Polisario,
perquè ells volen mantenir-se en la via del diàleg
i buscar la pau pacíficament, no violentament.
En canvi, la joventut cada vegada
està més decidida a anar pel territori dels armes.
I és molt difícil, però també és comprensible.
Per altra banda, en els territoris ocupats,
els saharauis ho estan passant molt malament.
Són gent que estan pràcticament tancada a casa,
no poden manifestar-se, no poden reunir-se,
no tenen llibertat per res.
Per tant, n'hi ha molts detinguts, molts torturats,
molta gent que està patint les conseqüències
de voler ser lliure.
I, clar, ara són dos focus que estan,
la veritat, molt calents, molt calents.
I jo és que, clar, quan es pregunten
tu què creus, no ho sé, a mi m'agradaria, evidentment,
que tot es solucionés per la via de la negociació,
i que els governs democràtics que tenim
complissin amb allò que hem promès durant tants anys.
és el que m'agradaria.
I el nostre país, que té una gran responsabilitat
en el tema del saharau, no ho oblidem.
Per tant, hi ha una gran precarietat material, com dèiem,
però també hi ha una repressió important
cap a les persones que lluiten d'una manera activa.
Montse, Paqui, vosaltres detecteu, malgrat la seva joventut,
aquesta estimació pel seu país, per la seva nació.
Ho dic perquè abans, quan posàvem la música,
ràpidament, Hamadit, mira, música de Sahara.
Vosaltres noteu, ho viuen ells ja des de petits,
aquest sentiment de pertanyent-se a una nació.
I parlen, a vegades fan algun comentari.
Sí, jo quan hi ha companys,
allí dels meus fills,
i li dic els noms,
dic, aquest és del Marroc.
Alguna vegada, no sé, li he dit com tu,
i ell diu, no,
i Marruecos no, jo Sahara.
Marruecos luchamos.
I bueno, ara...
Diu, no, vale, vale, no passa res.
El que deia la Rosa, son moltes generacions ja...
Sí, sí, un tecla, un tecla, això.
...visquen així.
¿Hoy què erais, en lo que queda del día?
¿Tenéis algun plan?
¿Vas a hacer algo en particular?
¿Vas a ir a la piscina?
¿Qué vas a hacer hoy?
¿Lo sabes?
Hoy vamos a la playa.
Qué bien.
No, yo no voy a la playa.
¿Y siesta?
¿Y siesta después?
Sobre todo a la siesta, eh?
Que no se te lo...
¿No vas a la playa, tú?
No, voy al médico y después a la playa.
¿Hoy te toca ir al médico?
Sí, daré un visit a la mecha.
¿Y qué hacemos, una revisión de algo?
Sí.
Pero no pasa nada por ir al médico, ¿no?
Ya está.
¿Y tú qué plan tienes hoy, Ahmed?
¿Qué vais a hacer ahora?
Yo a la tarde voy a Reus.
Vas a Reus.
¿Y a qué va...?
A ver, si se puede preguntar.
¿A qué vas a Reus?
¿No has estado todavía en Reus?
Sí, nosotros formamos parte de Reus
cuando hacen algunas activitats.
i han preparat una activitat...
Activitats de manualitats
per als nens saharauis de la part de Reus.
Molt bé.
Raja, ¿qué harás hoy?
¿Qué plan tienes?
Coge el micrófono, si no, no te diremos.
¿Qué plan tienes para hoy?
No, no la sabeu.
Ah, no la sabeu.
Bueno, pues a improvisar,
que para eso está el verano y las vacaciones.
I, Najat, ¿tú qué vas a hacer?
Jo.
¿Sabes qué va a ser de ti en las próximas horas?
¿Dónde vas a ir?
Yo me quedé a ir a la piscina.
A la piscina.
No sortiríeu de la piscina, si pogués ser.
Rosa, serà fins al 23 d'agost, no?
Que estaran tots aquests nois i noies
que tornaran a casa seva,
que us enyorareu moltíssim,
però amb l'alegria
que heu compartit dos mesos
amb persones que tenen un gran futur pel davant
i que tant de bo sigui com el desitjant.
I amb l'esperança de retrobar-los
allà en els campaments
quan els anem a visitar.
Molt bé.
Moltíssimes gràcies a tots i a totes
i bon estiu.
A vosaltres.
Que t'enganxin un bon verano, eh?
Sí.
Vinga.