Maria Parra, bon dia.
Hola, bon dia.
El concert de diumenge serà especial, m'imagino.
El més especial de tots.
Penso que fins ara seria, jo remarcaria, o el visc així,
potser el més especial de la meva carrera.
Clar, serà un homenatge a Alicia de la Rocha.
Tu hi vas passar molts anys estudiant amb ella a Barcelona.
Aquest màster que, a més a més, ets l'única dona a Espanya
que ha obtingut aquest diploma de postgrau en música espanyola
a l'Acadèmia Marshall de Barcelona.
Això ho fa doblement especial.
Sí, ho fa o triplement especial.
O sigui, és el fet d'homenatjar una figura
que ja, desgraciadament, ja no és amb nosaltres,
que ha estat la més rellevant, penso jo,
de la història de la música clàssica a Espanya com a pianista.
Després, el fet de ser dona, que ja no és gaire fàcil
en el món de l'art.
El fet que sigui la meva ciutat,
encara que no hagi nascut aquí,
però jo porto des que tinc un any
i he fet tots els estudis aquí, visc aquí,
les meves filles són d'aquí.
Vull dir que Tarragona és molt especial per mi
i, evidentment, aquest màster ha estat únic
i realment puc dir que sóc l'única espanyola que el posseix.
Això per la teva carrera és importantíssim,
és un títol importantíssim.
Sí, aquest títol, realment, quan jo vaig fer l'aposta,
perquè va ser una aposta,
ho vaig fer una mica amb aquesta intenció.
Evidentment, després van fer una cosa fortuïta,
que va ser el fet que es posés malalta,
va fer que el meu fos únic, no?
Però quan vaig fer aquesta aposta,
va ser dir, bueno, en comptes de marxar a l'estranger
i fer uns estudis, potser, amb una altra figura rellevant,
doncs m'ha quedat aquí i m'ha quedat amb algú de casa, no?
Aquest diumenge hi haurà aquest concert a Tarragona.
És el primer i serà l'últim?
Concert Homenatge a Vici de la Roixa?
No, de fet...
O l'objectiu és, de fet,
la relació esteta que potser vau tenir
o que vau tenir a fer aquests estudis,
que tingui una continuïtat, això?
La màxima continuïtat, evidentment,
perquè mai estaré prou agraïda
al fet d'haver tingut el privilegi
de treballar amb ella.
Vull dir, ella no tenia cap obligació
a treballar amb mi
i va ser, evidentment, un gran privilegi.
I arribar fins al final.
Vam començar molts i no tots vam acabar.
Per què?
Perquè era molt dur.
És a dir, el repertori era molt, molt llarg,
molt estens,
requeria molta dedicació exclusiva,
gairebé,
i molta gent que venia de l'estranger
ho va deixar,
o perquè era massa dents,
o perquè l'Alícia, en algun moment,
Donat va dir,
no continuo amb tu perquè no m'interesses.
Així és de clar i de dur.
I per què Maria Parra va acabar fins al final,
que va ser la constància,
les ganes de fer-ho, la il·lusió?
A veure, la meva vida pianística no ha sigut fàcil
i ha sigut sempre un instint de superació.
Diguéssim que Espanya no és un país amb tradició musical,
ni a nivell d'educació, ni a nivell de concerts.
Jo, per sort, vaig tenir una infància molt,
vaig mamar molt el fet de la música clàssica a casa
i per mi era natural.
O sigui, jo pensava,
el pop no el vaig descobrir fins a l'adolescència.
Jo pensava que la música era tota clàssica.
I clar, quan vaig decidir d'una manera molt íntima
que jo volia ser pianista,
em vaig trobar que l'entorn no m'ho facilitava.
Llavors, clar, ha sigut una lluita
pel fet que era el meu somni
i després pel fet que, evidentment,
no tenia els mitjans, ni tampoc gaire els recolzaments.
O sigui, m'ho he tingut que fer jo tot sola.
I clar, durant aquests anys treballar amb ella al costat
doncs va ser això, no?
Aquest instint de superació contínua.
Sí, perquè, de fet, jo veia que era molt dents,
mai vaig pensar...
Uf, ho deixaré córrer perquè és massa complicat.
vaig pensar fins al final.
Quan acabis ja ho hauràs acabat.
I el dia que vaig acabar no m'ho creia.
O sigui, hi vaig pensar...
I ara què, no?
Perquè ja havia fet els estudis de rigor,
havia fet estudis a l'estranger...
Vull dir, començava a tocar com jo volia.
Però això va ser com una espècie de dir...
Doncs tindré una imprompte que no sé fins cap a on m'aportarà,
però la intuïció me va dir...
Això és important.
I després d'un any, m'imagino que ja...
Quant fa que ho vas aconseguir, això?
Això, per aconseguir-ho, va trigar set anys.
Set anys, eh? Set anys.
Set anys.
Me'l dona a finals del 2004
i, per desgràcia, es posa de cop molt malalta.
Vull dir, té una sèrie de xaques de salut
que la fa que ja no pot ni continuar ni ensenyant gaire bé.
O d'una manera molt, molt esporàdica.
Però aquesta inversió d'energia, de temps, de constància
que va fer tant amb mi com amb una sèrie de gent
de les quals, al final, signats per ella,
de diplomes n'hi ha tres, realment.
O sigui, que hi ha dues japoneses i el meu.
I el teu, això és únic.
Això és únic, sí.
I després de preguntar aquest després què?
I ara que ja fa uns anys...
Sí.
Quina valoració falsa?
Mirant enrere, què penses?
No m'apenedeixo, però no ha sigut tampoc un avantatge
tenir aquest diploma,
perquè el fet de ser únic
m'ha sigut més contraproductiu que noventajós.
Per què?
Per qüestions de...
No interessava que se sabés,
o no interessa encara que se sàpiga.
Perquè, evidentment, han hagut altres diplomes,
però no signats per l'Àlícia de la Roja.
El concert, com dèiem,
que oferirà la Maria aquest diumenge,
a Bauritòria Caixa, Tarragona,
amb aquest concert,
homenatge a Bici de Barrotxa,
quin és el repertori que tens preparat?
O com us prepara un concert com aquest?
Bé, jo penso que la música espanyola
no té massa bon prestigi aquí a Espanya.
El fet ja de dir espanyola
és com a bastant pejoratiu
per qüestions ja de memòria política, si vols.
I és complicat, perquè normalment,
què dius, música catalana?
Vull dir, per exemple,
a Tretfaya,
Granados i el Beniz
són o eren catalans.
Això no ho sap gairebé ningú,
perquè, evidentment,
vam viure el que és l'època del nacionalisme,
que estava molt de la mà
amb el que es feia a França
a nivell d'impressionisme,
llavors, o a Rússia,
que es feia el nacionalisme rus.
Doncs en aquella època,
que va ser principis,
finals del XIX, principis del XX,
s'estava fent una música,
doncs, coherent
amb l'època que s'estava vivint,
i era la música espanyola,
que abarcava, evidentment,
tot el que era la piel de toro, no?
I t'agafava, bueno,
era un sentiment
que en aquella època
era totalment coherent
i viscut molt
des del cor, no?,
d'aquests compositors.
I el que passa
que avui dia
dir música espanyola a Espanya
és complicat
i quan jo vaig dissenyar
aquest programa
vaig dir, bueno,
n'hi ha molts compositors espanyols
que ara són vius
o que són catalans,
com ara Montsalvatge
o Montpou,
que jo he treballat
moltes obres d'ells,
però per fer-ho
una mica més emblemàtic
i sobretot
perquè la intenció
és que tot això
acabi amb un disc,
el que més es coneix,
el que és més típic
serien aquests tres compositors,
que són el que
es pot dir ben millor
la imatge de música espanyola
i ben millor una mica
tot el que forma part
de la trajectòria
d'Alicia de la Rocha, no?
Fent referència a això
que deies,
per tant,
la música espanyola
està més ben valorada
a l'extranger
que no passa a Espanya.
Evidentment.
Això passa amb tot,
amb l'art,
amb els llibres,
amb tot.
Amb tot.
Per què?
Jo penso que és un problema
de l'època
que van partir
del franquisme.
Aquí va haver un peron
de 40 anys,
Europa va evolucionar,
el món va evolucionar,
però aquí
tot el que anava
de la mà de l'espèrit
i de...
estava...
Evidentment donava...
És la llibertat
que té cada persona
d'expressar-se,
però quan tu vius
en un estat
de...
de...
bueno,
un estat autoritari,
un estat
en el que no pot ser lliure,
tot el que surt
de l'espèrit
és perillós.
Per tant,
evidentment no vol dir
que no hi hagués
ni escrit
tots ni músics
ni poetes
ni tot això,
però no es podien
expressar aquí,
llavors teníem
que marxar a l'estranger.
I aquesta manca
d'arcolzament
la patim
des de llavors
i perquè també
la història
de la humanitat
ha avançat
des del que és
l'època
de la industrialització,
els valors
bàsics
per la...
la...
la supervivència
era menjar
i sobreviure,
vull dir,
quan tu ja tens
això cobert
pots pensar
que ja
pots dedicar-te
a una altra dimensió
que potser és
lo espiritual
o lo que t'omple
a tu com a persona.
Però per això
tot l'altre
ha de ser cobert.
Si tu vens
d'una postguerra mundial
i d'una guerra civil
que traumatitza
tot un país
i després tens
40 anys
de paró en total,
evidentment
tot això
és inútil.
I tu creus
que per exemple
la teva música
o la teva carrera
professional
com a pianista
és més reconeguda
o està més reconeguda
fora d'Espanya
que aquí?
Sí,
perquè l'avantatge
que té la música espanyola
a veure,
fora Espanya
és flamenco,
guitarra flamenca
i poc més,
vull dir,
són els típics tòpics
desgraciadament.
Però quan tu vens
per una banda
que és la música clàssica,
culta,
i dius
ei,
hi ha uns compositors
també
en aquest país
i això sona així
amb caires romàntics
com per exemple
Granados
o amb caires
de molta passió
com ara Falla
o amb uns colors
gairebé impressionistes
com ara el Venice,
la gent se queda flipada
i diu
carai,
això és diferent
de lo típic
dels Brahms,
Chopin,
Beethoven,
que toca a tothom
i que evidentment
forma part
de la carrera
de qualsevol pianista.
Llavors,
evidentment,
també va ser una mica
la reflexió que em vaig fer
en el seu moment.
A veure,
aquesta música
dels clàssics,
dels romàntics,
dels impressionistes,
això ho toca a tothom.
Vaig ser una mica atrevida.
Vas buscar el punt diferenciador
també una miqueta,
no?
Perquè en aquest món
és important això també.
És que la diferenciació
també era una manera
d'identificació.
Ficar-te.
Clar,
perquè
i ara m'adono,
vull dir,
és mantenir la flama viva
d'una dona excepcional
que hem tingut,
que no hi haurà
una altra comella,
segur.
Després del fet
que jo soc espanyola
i després d'un repertori
espanyol,
vull dir,
penso que això
té un valor.
I una mica
és la meva missió,
no?
De dir,
això no pot morir,
no pot tampoc
quedar soterrat
i s'ha,
d'alguna manera,
dignificat,
d'alguna manera
o reconeixer
aquest esforç,
no?
En quins projectes
està ara,
Maria Parra?
Bé,
el més immediat
després d'aquest concert
de diumenge
seria al Conservatori
Tarragona,
que és on jo he fet
la gran part
dels meus estudis
i tinc molt bona relació
amb tothom.
Bé,
doncs hi haurà
una conferència
a concert
el dia 11
de novembre,
una mica,
evidentment,
destinat a l'alumnat,
però em sembla
que és obert
a tothom.
i la conferència
està enfocada
des del aspecte
de les vivències
meves
amb ella.
No faré
un estudi
objectiu
de la figura
d'Isera Rocha,
sinó
que explicaré...
Purament subjectiu, eh?
Subjectiu,
o sigui,
subjectiu.
Tot el que dèiem,
les vivències
que vaig tenir,
evidentment,
anècdotes,
el que ella
com a dona,
dona,
artista
i després
com a mestra
me va portar
i evidentment
doncs és això
el que jo vull transmetre,
no?
Clar, perquè
fem un inciso
també en això,
perquè abans deies
és que ja és difícil
ser pianista,
però si ets dona
encara més.
Encara ara
és complicat això?
Sí,
és complicat.
Sí,
perquè a veure,
la dona
d'alguna manera
i això també
ho portem
arrossegant
des de,
bueno,
des de tota la història.
La dona
estava mal vist
que ella fos
individu
per dret propi
i si a més a més
té aquest plus
de ser artista,
uf,
com que hi ha
tota una retaila
i sense ànim
de, evidentment,
d'ofendre ningú, eh?
Però
hi ha molts homes
que hi ha
artistes
que no pas dones
i això
et fa pensar
què és el que passa, no?
Suposo que també
la maternitat
no ajuda gaire
i el repartiment
de rols
a les famílies
tampoc.
Com a qual,
doncs,
una dona
que és artista
o bé
deixa tot
i s'aconsegra
a la seva carrera
o aquí
com al revés
dels presidents
o grans homes
de la història
dius,
darrere d'una gran dona
hi ha un gran home.
Tu ho has pogut
combinar bé, això?
No gaire.
És precisament ara
que més o menys
soc
duenya absoluta
de la meva vida
que puc plantejar-m'ho, sí.
I quan diguis
o expliquis als fills
o en un futur
que n'expliquis
jo és que vaig estudiar
amb Alicia Barrotxa
que és allò
que vas aprendre.
És a dir,
la cosa més important
que vas aprendre
d'haver estat
amb ella?
Que era una dona
de cap a peus
en tots els sentits
però va ser mare
i això
potser no ho sap ningú.
Hi ha una anècdota
que va ser
quan jo vaig tenir
dues classes
amb ella
amb uns bombos
de nou mesos
de les dues
meves filles
i aquest
aquest
bueno,
aquest episodi
va fer que ella
li sortís
unes tendres
envers mi
com a dient
Carà i Maria
o sigui,
tu vens aquí
i anava amb la canestilla
vull dir
és que en qualsevol moment
jo podies
tocant alguna peça
i a més a més
vaig tocar una peça
amb la segona filla
que estava realment
molt avançada
i gairebé no arribava
a les tecles
o clau
que si no és complicat
és complicat
sí,
però és que aquesta peça
que va amb una fuga
era una sonata
de Ningú en ell
molt bonica
molt poc coneguda
però és que al final
era metràlla pura
i ella
que ja ho sabia
em diu
vostè està segura
de que quiere tocar
esta obra
hasta el final
diu
sí
i em va explicar
una anècdota
que ella també
amb 8 mesos d'embaràs
també va tocar
un concert de Brahms
i tothom s'esgarri
i fa
però què hace
a veure
el pitjor que podia passar
és
senyors i senyors
jo tinc que sortir
a l'hospital corrent
perquè no queda
perquè no queda otra
però bé
forma part de la vida
i la música
en el cas del músic
la música i la vida
van de la mà
no pots dir
com una feina
jo faig 8 hores de feina
i després ja
m'ho dedico a viure
és que
l'artista
és 24 hores al dia
artista
amb
amb el seu tarannà
no vol dir
que estiguis
tot el dia
amb notes al cap
ni que parlis
només de música
però és una manera
de viure
sí, evidentment
deies que
el proper projecte
és això
també a Tarragona
amb aquesta conferència
i alguna altra cosa més
pendent
sí
tot anés
bé
hi podria haver
hi podria haver un disc
però això
va una mica
en funció dels
esdeveniments
esdeveniments
futurs
sí, clar
això ja és més
més de cara al futur
sí
perquè tu
es pot viure
de la música
ara?
depèn
depèn
depèn
d'una manera immediata
en una carrera
i així
són unes oposicions
i donen classes
i és una manera
bonica
també
de viure
aportar-los
a la gent
evidentment
el que tens
que aportar
és fins i tot
un deure
perquè
les generacions
que venen
tenen dret
de tenir
aquestes vivències
d'algú
amb experiència
o sigui
totalment
digne
però viure
diguéssim
del fet del concert
ja és més complicat
és més difícil
és més difícil
sí
però jo
llegint
i buscant
una mica
la teva biografia
la teva carrera
m'ha agradat una frase
que deies
que
Maria Parra
només reclama
ser escoltada
sí
és el que demana
un músic
només ser escoltat?
bueno
jo
en el meu cas particular
jo no
no és una qüestió
egocèntrica
estoy aquí
mirant-me
i escolti
no
jo penso que és una
interactuació
o sigui
l'artista no existeix
sense el públic
és així
però penso que l'artista
quan crea
o quan ofereix el seu art
és un acte
d'amor
de fet
vull dir
el que intentes provocar
és una emoció
en el públic
que és tan escàs
però tan humà
i tan necessari
que és una mica
la màgia
que aporta
l'artista
i en particular
al músic
la música és màgia
i la màgia
fa part
o sigui
quan parlem de màgia
parlem
de tot el que
belluga
l'ésser humà
des del punt de vista
emocional
i d'ànima
i de cor
clar
perquè la música
a més a més
mou molts sentiments
o toca molts sentiments
també
jo
el que m'agrada més
quan acabo un concert
és que se m'apropi
algú
i em digui
que té els pels de punta
o que ha plorat
o que en aquell moment
no sabia on era
perquè estava navegant
pels espais siderals
de massa allà
i jo
amb això encantadíssima
això és important
al final dels concerts
i a veure si també
s'anima la gent
a participar-hi aquest diumenge
estàs nerviosa o no
Maria?
Home
sempre hi ha un respecte
sempre no?
Sempre
vull dir
tranquil·la
no hi ets mai
i sempre és un instint
de superació
i quan acabi aquest concert
trobaré coses a millorar
pel següent
i així estàs
sempre
no vull dir
que sigui
una constant
descontent
o insatisfacció
perquè això és
pejoratiu
i és negatiu
sinó que
estàs en la búsqueda
sempre
d'anar més enllà
de superar-te
i de perfeccionar-te
som humans
ens equivoquem
no som perfectes
això
llavors és
és un repte
arribar a fer-ho
el millor
i sempre
en aquest esperit
de don
o sigui
de donar-te
als altres
Maria Parra
Penyafió
moltíssimes gràcies
que vagi molt bé
al concert
recordeu
aquest diumenge
dia 24
a les 7 de la tarda
a l'Auditori de Caixa Tarragona
en aquest cicle
de Tarragona estrena
en Maria Parra
que farà aquest homenatge
a Vícia de Barroja
ja ho heu sentit
té una relació
molt especial
i va haver entre elles dues
quan va estar
gairebé set anys
estudiant
en aquest màster
i que és l'única dona espanyola
que posseix
aquest títol
gràcies
i que vagi bé
gràcies a vosaltres
moltes gràcies
gràcies
gràcies