Doncs ja la tenim aquí entre nosaltres, és en Jassi Molins.
Jo diria que moltíssima gent de Tarragona la coneix
i no només de l'àmbit sanitari,
perquè per les seves mans, en el sentit més positiu de la paraula,
ha passat a moltíssimes persones d'aquesta ciutat.
Jassi, molt bon dia.
Hola, bon dia.
La Jassi Molins, això m'ho he de llegir,
perquè escolteu quin currículum més brillant.
Ella és metgessa, fa 30 anys que treballa de metgessa.
A més, és metgessa especialista en rehabilitació.
podríem dir que exerceix i exercit tasques en directives
dins de l'àmbit sanitari.
De fet, ara, si no m'equivoco,
Jassi, ets la cap del Servei de Rehabilitació de la Xarxa de Santa Tecla.
Em penso que és així.
Professora universitària de Medicina, Fisioteràpia i Coaching
en màster de Gestió Sanitària a la Rovira i Virgil
i també professora del postgrau de Coaching
a la Universitat Pompeu i Fabra.
A mi també m'agradaria destacar que,
tot i que la Jassi exerceix de tot això de metgessa
des de fa 30 anys, diguem-ne que coneix
totes les interioritats del món sanitari
perquè ella ha estat també auxiliar d'infermeria i infermera.
Sí, sí.
Home, jo no dic que sense menys tenia ningú,
però abans de ser metge,
passar per tots els estadis del món sanitari,
home, una visió molt àmplia te dona, eh?,
de tot aquest món.
Sí, sí, i a més a més ha passat molts anys
amb la qual ha canviat molt la sanitat, no?
Vull dir, jo, bueno, aquí,
ara em posaria batallites, no?
Però vull dir que jo havia vist
quan encara les xeringues, per dir alguna cosa,
no s'esteralitzaven de la mateixa manera que es fan ara,
que venen tot en basada.
Jo també, jo també vull dir, sí.
Venia el practicant a casa,
traia aquella capseta metàl·lica,
passava a la cuina,
bullia les xeringues i després et punxaven.
Però això no pot ser, perquè tu ets molt més jove que jo.
Ui, gràcies, jo t'ho agraeixo per allò, això.
Jo també ho he viscut, eh?
Jo també ho he viscut, eh?
Jo també ho he viscut.
Llavors, esclar, he passat una mica diferents,
he vist de créixer la sanitat
i no en parlem ara de com està ara.
No, no, però està relacionat en com ha evolucionat,
perquè a més, també tots recordem,
no només el tema de la xeringa,
sinó aquella sanitat molt jerarquitzada,
la infermera tenia un paper,
el metge tenia un altre,
una de les grans revolucions,
i no només científiques,
és aquest, dic jo, vist des de fora,
és aquest concepte de col·lectiu en general
i, sobretot, de treballar la sanitat
des de les àrees bàsiques
i treballar en col·laboració
amb tots els professionals.
Afortunadament, el món de la infermeria,
per exemple, ha existit a una autèntica revolució,
no només en formació,
sinó també en responsabilitats que estan assumint.
Sí, sí, vull dir, ara més a més es treballa en equip
i primer va començar a millorar moltíssim
a nivell d'hospitals,
però després, realment,
ha hagut una transformació molt important a la primària
i jo penso que fan una tasca molt important
que estan més a prop del pacient.
Jo, quan he anat escrivint el llibre,
bueno, això ara m'he avançat.
Sí, sí, no, no, i ara hi canta.
Pots avançar, retrocedir tot el que vulguis,
només faltaria.
He pensat també en diferents col·lectius,
però, principalment,
jo crec que molt en la primària, també,
tot i que jo sempre,
gairebé sempre he estat als hospitals.
He pensat molt en la primària.
Més canvis.
A veure, tradicionalment,
encara hi ha pacients, eh?,
que ells mateixos volen funcionar així,
ja sigui una malaltia puntual,
ja sigui una malaltia crònica.
Anem al metge
i esperem que el metge ens digui el que hem de fer.
Això també està canviant
i es demana la participació,
la implicació del pacient.
Entrarem a parlar del coaching,
perquè per aquí va la cosa, no?
Sí, sí, sí, va per aquí la cosa, va.
Això ha començat a canviar, també,
no d'una manera reglada,
sinó que va començar en el seu moment
una mica per l'actitud
dels mateixos professionals de la sanitat, no?
Sí, jo crec que cada vegada
els professionals se n'adonen
de la importància de la comunicació amb el pacient,
perquè és bàsic
i es basa en la confiança
i moltes vegades aconseguir, no?,
que el pacient s'impliqui més
depèn en definitiva d'això, no?
No de la simple recepta,
sinó de la comunicació.
I també ja tenim tot el tema
de la informació,
de molts llibres,
ha hagut com un boom, no?,
perquè la gent busca més coses, no?,
perquè moltes vegades
la medicina tradicional,
per dir-ho d'alguna manera, no?,
ha avançat moltíssim,
però hi ha hagut alguna petita parcel·la
d'aquestes que s'ha de treballar més,
s'ha de treballar més.
La parcela més deontològica,
també, no?,
perquè és relativament recent,
hi ha hagut moments
que a cop de legislació
doncs s'ha hagut de dotar,
des del punt de vista de la comunicació
i dels drets del pacient, no?,
allò de que si el metge
considerava que se li havia de dir clarament
un pacient què era, què no era,
què tenia,
ho feia o no,
però una mica en funció
del seu criteri deontològic,
però avui en dia el pacient
té dret a la informació
i aquí val la pena crear un pont, no?,
entre metge i pacient.
Sí, però més enllà
del que són les coses escrites,
jo penso que és el canvi de cultura, no?,
del que realment es fan les coses
quan surten de dintre.
O sigui, si jo faig signar un paper
per dir alguna cosa, no?,
un consentiment,
però ho faig com per obligació,
jo em sembla que això no acaba de funcionar.
és més important quan pensem, no?,
que el pacient mereix un respecte,
no perquè un sigui professional
i l'altre sigui pacient,
doncs vol dir que un està en una situació superior,
sinó que en aquell aspecte
tu ja en tens més,
però que hauria d'haver-hi
una situació més simètrica.
Clar.
Ja si som una societat
una mica hipocondríaca en general
i que sempre ens fa mal alguna cosa
i que estem massa amatents
al nostre organisme,
als nostres símptomes,
de tot fem una malaltia,
de tot a tot li posem nom,
quan en realitat
el que experimentem
són els canvis normals de la vida
i la degeneració del nostre cos
i els factors ambientals
i els estats emocionals.
De tot això fem malaltia.
Sí, sí,
m'ha unit molt en la societat del benestar,
vull dir que volem solucions ràpides per tot,
com que tot està muntat sobre el benestar,
està molt guapos, meravellosos,
no envellir,
llavors a la gent li costa
superar aquestes coses.
Jo tinc l'avantatge
que tinc més de 50 anys
i em va molt bé
perquè llavors la gent
els entenc més,
per una banda,
i per l'altra banda,
en contra,
perquè els dic
jo també ho tinc
i és normal això
i això a la gent li costa acceptar-ho.
però el pacient se l'ha de renyar també,
de dir,
escolta,
perquè clar,
tants caps,
tants barrets,
hi ha pacients
que fan honor
a la seva condició
i tenen molta paciència
i no volen...
però hi ha d'altres
que es desesperen de seguida
i que per qualsevol coseta
ja es posen rebels.
També s'han de renyar
els pacients quan toca?
No.
Bé,
clar,
cadascú té el seu propi estil,
jo no tinc aquest estil de renyar,
vull dir,
sinó que,
en tot cas,
el que poses
és la situació
com està allà sobre la taula,
de dir,
hi ha algunes patologies
o alguns problemes
que es poden solucionar
prenent-se una pastilla
o fent una intervenció
i amb això s'avançant molt.
Però n'hi ha uns altres
que depenen molt del pacient,
no?
I llavors,
la situació està així,
vull dir,
un pot decidir
si fa o no fa,
no?
Per exemple,
amb rehabilitació
moltes vegades
ens passa
que la gent
és poc constant,
abandona el tractament,
fa moltes faltes,
assistència,
no es tracta d'arrenyar-lo,
però es tracta de dir,
bueno,
això és el que hi ha,
no?
O et compromets
o no ho tirarem endavant,
no?
Per definició,
a veure,
això del coaching
és un procés
de canvi personal,
estic en una determinada situació
que no m'acaba de fer el pes,
vull fer canvis
a la meva vida,
el primer que he de fer
és visualitzar,
fer una anàlisi
del que passa,
del que tinc
i del que vull.
Suposo que va per aquí
en general,
perquè tu també fas coaching
així més en general,
no només de la salut,
també amb famílies,
amb directius,
no?
Exacte.
Realment,
el coaching
va sortir d'això,
va sortir primer
de l'esport,
més o menys,
i després també he anat
passant sobretot
pels directius,
a nivell personal,
en diferents àrees
de la vida,
no?
I llavors això
es fa normalment,
doncs clar,
una consulta privada,
fora d'hores
de la feina,
no?
I llavors és això,
el primer pas
és que la persona
es faci conscient
de la situació actual,
no?
D'on estic
i quines coses
em plantejo.
I moltes vegades
la gent ho aconsegueix
espontàniament,
tots a la vida
hem fet moltes coses
i ens n'hem sortit
afortunadament.
Ara,
de vegades,
tots podem estar
encallats
en un moment donat
o potser
perquè ens plantegem
massa coses a la vegada
o que ens posem
un nivell massa alt,
llavors aquí és
on el coaching,
el coach,
que és l'entrenador personal,
ajudaria a clarificar,
a donar els primers passos,
no?
A facilitar
que es puguin donar
aquests passos.
i una mica
la novetat,
no?
És que jo
vaig veure claríssim
que això era unes bones eines
per poder utilitzar
amb els pacients.
Però això no és una,
diguem-ne,
no és una tasca
que tradicionalment
era una mica branca
o tasca dels psicòlegs?
Sí.
Hi ha problemes
i allò que t'ensenyen
les eines
perquè tu solet
te'n surtis,
allò clàssic
que es diu
de la teràpia psicològica.
En realitat,
el coaching
no és com a tal
un model,
sinó que
és una manera,
una metodologia,
un mètode
que ha aprofitat
de moltes àrees diferents.
Per una banda,
això,
des del punt de vista
de l'entrenament,
del rendiment,
a nivell empresari
i tot això,
però per l'altra banda,
també utilitzant
moltes eines psicològiques
i de diferents escoles
de psicologia.
El clàssic,
per exemple,
el psicoanàlisi,
doncs ja sabem
que va tenir
el seu paper
molt important
i que encara pot tenir,
depèn de l'enfoc,
però, clar,
és un procés massa llarg.
Llavors,
hi ha altres corrents psicològiques
que s'enfoquen més
a les solucions,
no tant als problemes.
I és d'aquí on
el coaching
bàsicament
s'ha inspirat més.
Jo veig una mica
com que es fa
individualment,
però també es fa
en col·lectius,
col·lectius empresarials
o en una mateixa família.
Dius,
el psicòleg,
la figura del mediador,
vull dir que són
diferents figures
que sembla que convergeixen
justament en aquesta imatge.
i com deia la Jassi,
ella,
doncs,
va veure
que això podia ser
una eina realment important
en el tractament,
en la relació
entre metges i pacients.
Exacte.
Perquè
sempre hi ha
pacients
que et preocupen,
et preocupen
perquè veus
que no avancen,
no milloren.
Jo,
concretament,
en el tema
de la rehabilitació,
és molt important
la implicació
del pacient,
perquè,
clar,
per poder aconseguir
caminar,
s'ha de caminar.
Llavors,
tu pots ajudar,
pots buscar,
posar-li unes crosses,
pots posar-li uns aparells
si és que aquella persona,
per exemple,
té una paràlisi,
no?
Sempre,
en plan realista,
jo no faré caminar
un paralític
que va en cadires de rodes,
però aquest mateix paralític
que va en cadires de rodes,
depèn de com es pren
la seva malaltia,
pot aconseguir
fer coses
i una vida
satisfactòria
o, en canvi,
pot estar tancat a casa.
I la situació física
pot ser la mateixa
que canvies l'actitud
d'aquella persona
respecte a les seves
limitacions físiques
en aquest moment.
Exacte.
Llavors,
hi ha persona que,
o perquè prèviament
la seva situació
psíquica
o del seu entorn
o la seva manera de ser
ja era favorable,
hi ha persona
que després,
quan té una malaltia,
pot fer primer
un baixón,
però que després s'adapta
i les persones
tenen recursos
i capacitats.
Però, en canvi,
hi ha casos
que,
pel motiu que sigui,
o perquè ja era una persona
potser poc empenta
o poc optimista
o té altres circumstàncies,
moltes vegades
sempre hi ha al darrere
doncs problemes,
pot haver-hi problemes familiars,
problemes econòmics,
socials,
hi ha moltes variables.
Jo estic contenta
d'haver fet
una preparació prèvia
amb això del coaching
en què vaig fer
formació en psicoteràpia
que era una psicoteràpia familiar.
Entendre la família
com el nucli més bàsic...
A partir d'alguna persona malalta,
és allò del cuidador principal,
tot aquest tipus de coses,
amb malalts crònics.
Clar,
aniria per aquí,
jo vaig fer una formació bàsica
per entendre les famílies,
que quan a una persona li passa
té un problema,
moltes vegades
és el portador
d'altres conflictes
que poden haver-hi familiars.
Però estudiem la família
perquè és la cosa,
el nucli més l'espropé.
Però també hi ha,
per exemple,
el millor problema
és en les relacions laborals,
etcètera.
Llavors,
tornant una mica
amb això,
doncs,
aquests pacients
que et preocupen
perquè penses
que podríem fer més
perquè a lo millor
caminen amb una crossa,
per exemple,
però n'hi ha altres
que van amb dos
o van amb cadira i surten
i en canvi el que va amb una
i a lo millor no surt
o no fa exercicis.
Doncs,
a partir d'aquí,
com aconseguir
fer aquests petits canvis?
Una part del llibre,
petita,
proporcionalment
a totes les seves pàgines,
la Jasi el que fa
és explicar-nos una miqueta
de la teoria
i l'aplicació pràctica
del coaching.
Però la segona part
són casos reals,
és a dir,
parteixes no només
del coneixement teòric
i docent,
perquè has estat alumna
però ara ets professora
justament d'aquesta pràctica,
no només et fonamentes
en els coneixements teòrics,
acadèmics,
sinó que has irromput
amb la teva experiència personal
i els teus casos.
Sí,
jo no sóc escriptora,
ara he fet un llibre,
ara podria dir que sóc escriptora
però encara no m'ho acabo de creure.
Jo havia de partir,
jo de moment
no seria pas capaç
de fer una novel·la,
havia de partir
d'alguna cosa
que realment
jo primer
que m'ho crec
i després
de casos concrets,
no?
En general,
jo
quan
faig cursos,
bé,
els faig,
els rebo,
els rebo,
em formo,
llegeixo,
sempre procuro
provar-me
les coses
a mi mateixa,
com el primer pas.
Primer
m'ho aplico
jo mateixa
i després
els del meu entorn
i després ja
ho passo més
a l'àrea professional,
no?
Si no ets una mica
que caus en el perill
de ser excessivament
exigent amb els altres,
primer tu exigeixes a tu
a veure si arribes,
no?
No, no, no,
al contrari.
Ah.
Precisament
el que propongo jo
una mica
en aquest llibre
i en general
és perquè penso
que moltes vegades
les persones
a nosaltres mateixos
i amb els altres
no fem perquè
ens proposem massa.
O sigui,
si tu, per exemple,
un pacient i dius
va,
surti a caminar una hora,
que és l'estàndard,
bé,
no tots ara,
la propaganda ho diu,
no?
Sí, sí,
una hora al dia.
Una hora al dia
és meravellós,
no?
Pel que ho fa.
I a bon ritme.
A més o menys,
no,
res de mirar paradors,
com diuen, no?
Sí, sí, sí,
és que és genial,
perquè a més a més
és el més barat,
no?
i el més fisiològic
i per això
s'han inventat les cames
que tinc jo.
Però si tu et trobes
amb un pacient
que resulta que li dius
camini una hora
o mitja
i fa zero,
o sigui,
no surt de casa,
potser només surt
per anar al metge
i prou.
Si li repetim
el mateix,
el mateix mateix,
obtindrem el mateix resultat,
que no farà res.
Perquè encara que nosaltres
ho veiem fàcil
i per la patologia que té
ho podria fer,
per alguna raó
no ho fa.
I llavors repetir el mateix
no serveix de res.
Llavors jo,
el que faig
és demanar-li
molt poc.
És, per exemple,
bueno,
vostè té un forn
a la cantonada
per anar a comprar el pa,
per exemple,
i llavors vull dir,
si aconseguim
que la persona
en faci 10 metres,
llavors tenim
més possibilitats
que d'aquests 10 metres
en surtin 20 o 30
i de mica en mica
ens vagi animant.
Trenca una mica
la dinàmica
aquesta negativa,
no?
Sí,
amb petites coses.
Exacte, exacte.
I amb això
tots tenim coses
on ens ho podem aplicar.
Jo sempre explico
en els cursos
que jo abans
sempre tenia el discurs
de que sóc negada
a la informàtica.
Ara,
si és algú
que m'escoltés
d'així dels meus companys,
m'ho han sentit
aquest discurs.
fins que hi va haver un dia
que vaig dir,
va molt bé,
soc negada,
negadíssima,
i no m'agrada gens,
però,
és que ho necessito,
doncs he d'aprendre un mínim
i aquest mínim
vaig aprendre molt poquet,
o sigui,
però i molt poquet
de persones
que no en sabien massa,
potser una filla
m'explicava
el que era
agafar el ratolí
i una altra
com s'ha fet un correu,
i molt poquet a poquet
perquè si era massa estona
m'atabalava
perquè a mi no m'agradava,
vull dir,
jo m'agrada llegir,
per exemple,
en paper,
vull dir,
la pantalla no m'agrada
i, per exemple,
doncs m'agrada molt
fer sudokus
o autodefinits
i tot això,
però en paper.
Clar,
el tema d'ordinador
i deies...
Allò d'hi ha gent
que es posa a fer jocs
i tal,
no per la meva generació,
vull dir,
hi ha gent
que ho passo molt bé,
però jo mentre em vaig dir
jo mateixa,
soc negada,
doncs era negada
i no feia res,
perquè, clar...
Però és conscient
que això ho havies de canviar
perquè era necessari,
clar.
Llavors vaig començar
molt a poquet a poquet,
fins i tot me'n recordo,
la persona que m'ha ensenyat
a tallar i enganxar,
una altra que m'ha ensenyat
una tecla que servia
però no sé què.
Tinc molts mestres,
doncs, eh?
Sí,
jo no tinc masses problemes
a demanar ajuda,
vull dir,
al voltant,
però sempre gent
que no en sàpiga molt,
perquè si en saben molt
no me n'ensenyen.
Llavors,
això mateix,
tots tenim algun aspecte
d'aquests,
que, bueno,
vull dir,
un tindrà problemes
amb els idiomes,
l'altre tindrà problemes
amb l'informàtica...
I ara no podries prescindir
de les tecnologies?
No, clar,
no podria prescindir.
I has anat evolucionant
i aprenent més,
és a dir,
has passat del forn
de pa,
de la cantonada,
ara ja te'n vas
a fer quasi
l'horeta de caminar,
no?
No, no,
jo em quedo a mitja hora.
A mitja horeta.
Bé,
és qüestió de temps, eh?
També ho sé així.
Exacte, exacte.
A veure,
quan en tot aquest seguit
de capítols
parla l'exèrcit
de casos reals,
estem parlant
de qüestions
molt sèries, eh?
Estem parlant
de pacients
que han patit
una hemiplègia,
de diabetis,
d'artrosi,
de fibromiàlgia,
estem parlant
d'esclerosi múltiple
i després,
diguem-ne,
altres problemàtiques
conjunturals,
com pot ser
l'ansietat
que ens provoca
qualsevol situació,
l'insomni,
els conflictes laborals,
toques tots els pals
com el flamenc, eh?
I temes molt,
molt sabiosos,
realment,
persones que tenen
una qualitat de vida
molt baixa
degut a aquestes
malalties cròniques.
Poden trobar
una mica
allò de camí,
no?
Sí.
Re,
vaig prendre una decisió,
que sempre s'ha de prendre,
no?,
al començament,
de dir,
en lloc de fer,
per exemple,
un cas sencer,
no?,
de tot el procés
i com se fa
i quins diàlegs tenim
i quines preguntes,
perquè el coaching
és fer preguntes,
no?
Doncs,
en lloc de fer,
doncs,
això,
un sol cas
o dos,
vaig preferir
fer-ne diversos
perquè es vegi
que es pot aplicar
a diferents coses
i, a més,
a més,
com a un mostreig
en què a cada cas
hi aplico
alguna tècnica diferent.
O sigui,
hi ha un bàsic,
que és preguntar,
escoltar,
tots uns passos
que es fa
amb el coaching,
però,
sobretot això,
no?,
que en cada cas
vaig escollir
un tipus de tècniques
i llavors,
esclar,
amb això,
aproximadament,
cada cas té
unes 10 pàgines,
aproximadament,
es llegeix
senzill,
perquè jo el que volia
és que ho pogués llegir
tant els professionals
com els pacients.
Amb això,
em sembla que
per les coses
que em diuen
els del voltant
ho he aconseguit.
pot ser que
pot ser
que
gent així
més
més
savis,
més intel·lectuals,
puguin pensar
que el llibre
és massa superficial,
també
és un risc,
no?
No pot agradar
a tothom,
però vaig sacrificar
precisament
això
per reduir
els casos
i ficar coses
molt pràctiques
i molt
de la meva vida
quotidiana
i de les coses
que jo sé
i que jo aplico.
Jo soc una persona
bàsicament molt pràctica.
És que en el coaching
no podem esperar
que ens donin
un manual
d'instruccions
ni consells.
Bàsicament
el que es fa
tu bé deies
és preguntar
escoltar
crea una certa empatia
per tant
és un exercici
de comunicació
fonamentalment.
Sí, perfecte.
Això els periodistes
en sabeu moltíssim.
Sí, sí, sí.
Vull dir,
perquè clar
la facultat de Medicina
ara ha començat.
Em consta
que aquí
a la Pau Vira Virgili
hi ha una assignatura
de comunicació.
Per això
és una excepció.
És una
raresa.
Fins ara
doncs mira
sorties
o millor
sabies
molta patologia
o molts tractaments
però
el comunicar-te
era purament
espontàni
i el que anaves
de prevenir
és obrar la marxa
i en canvi
jo crec que s'hauria
d'avançar més
i estaria molt bé
que els periodistes
anéssiu a la millor
a les facultats de Medicina
a ensenyar una miqueta.
O aprendre també.
Aprendre
a donar informació
sobre el món
de la Medicina
que Déu-n'hi-do.
Ens falta també
una bona capeta
de vernís
amb molts temes
també als periodistes.
Déu-n'hi-do.
Ja sí,
has pogut veure resultats?
Perquè clar,
aquí hi ha tota una sèrie
d'experiències.
Ningú pot esperar
que els resultats
siguin ràpids,
immediats,
amb aquesta mania
que tenim,
que tot ha de ser de pressa
i en tres dies.
T'has pogut veure
ja en alguns pacients
si realment
han pogut anar
millorant la seva qualitat
de vida
aplicant el cotxe?
Sí, sí,
és clar que els he vist.
A veure,
n'hi ha algun...
Podem sintetitzar-ho
una miqueta.
A veure,
n'hi ha algun cas
que, clar,
ja explico
que és una excepció,
perquè no acostuma
a passar
que en una sola sessió
o en dues
la persona realment
entengui
el que li passa.
Per exemple,
m'ha agradat molt,
per exemple,
perquè un dels casos
és una persona
que li fa mal
a les cervicals,
mal al coll,
mal al cartell,
és clàssic,
perquè...
I tots sabem,
la majoria,
si ho volem saber,
que una part important
d'aquest dolor d'aquí
i la contractura
ve per l'estrès.
Per l'estrès,
la tensió,
els problemes,
etcètera.
Això és la part més important.
Això no vol dir
que n'hi hagi algun cas
que pugui tenir
una hernia discal
o una altra cosa,
no?
Una altra patologia.
Però un cop està fet
el diagnòstic
i els metges
que estem acostumats
a veure aquest tipus
de pacients,
de seguida ho captem.
Per què?
Clar,
perquè hi ha una discordància.
La persona que té
una patologia greu
és que no pot
al millor
moure gens ni mica
i en canvi
l'altre explica
que està molt malament
però en canvi
l'exploració
és molt fàcil.
Llavors,
quan ja fa anys
que t'hi dediques
ho captes bastant aviat.
Llavors,
per exemple,
tinc un cas d'aquests
i era un cas
a més a més
molt exagerat,
perquè llavors
a vegades
s'entra en un cercle viciós.
Estic malament,
em prenc pastilles,
m'emprenc més,
vaig a urgències,
em fico en culleret,
me'l poso,
me'l trec,
em fico això,
allò,
allò,
i a vegades
es fa una bola
molt gran,
molt gran.
Llavors,
un cas d'una noia jove
que des del primer moment
vaig veure
que aquí passava
alguna cosa més
i vaig pensar
que valia la pena
estar una estoneta més
amb aquesta persona
i començar
primer
a guanyar-me la confiança
perquè no es pot anar
d'entrada
i dir-li
quins problemes tens.
Explica'm la teva vida.
Exacte.
Però llavors,
a mica en mica,
d'anar preguntant
quins problemes,
clar,
de seguida penses
amb la família,
però moltes vegades
no és la família,
moltes vegades
és la feina.
O avui dia
amb problemes de la crisi
hi ha molta gent
que ho està passant
molt malament
i potser té problemes
econòmics,
problemes de molts tipus,
i tot això
percuteix en algun lloc.
Llavors,
amb aquesta persona,
mica en mica,
vam anar fent
i li vaig ensenyar
unes tècniques
de relaxació
i ella mateixa
se'n va adonar
de la diferència
que hi havia
i que eren
els mateixos problemes
que tenia en el cas.
D'aquest cas
era a la feina,
precisament.
Era una noia
que era mestra
i tenia problemes
a l'escola,
no?
I bé,
això va ser
un procés molt ràpid
perquè vaig fer
un primer dia
i després un segon
i ja està.
I aquella persona
doncs ja va tenir
les eines suficients
perquè després
ella fes canvis
importants
en el seu món laboral.
Però em va agradar molt
el que ara fa
molt poquets dies
perquè el llibre
fa molt poquet
que està al carrer
que una infermera
de l'hospital
que el té
em va comentar
que feia uns anys
que a ella
li havia passat el mateix.
Era una fase
de la seva vida
que estava estressada
o el que sigui
i tenia un dolor
de cervicals
que anava caient
i recaient
i no millorava
fins que se'n va adonar
un moment donat
quina relació
hi havia
amb altres coses.
Llavors allò
que dèiem
de la consciència
a partir del moment
que te n'adones
per exemple
jo avui
a mi em fa mal
a l'hora dels cervicals
perquè clar
de l'atenció d'aquests dies
de llibre
i a més a més
allò
que m'estic molta estona
a l'ordinador
quan estic molta estona
a l'ordinador
acabo que em fan mal
els cervicals.
T'has d'aplicar
el teu mètode.
No he de parar.
El meu cas
és que és un avís
a vegades si li fas cas
em fan mal els cervicals
i he d'anar-me
a prendre una pastilla
i jo dic
per què em passa?
Perquè he estat molta estona
a l'ordinador
perquè estic en tensió
llavors es tracta
de parar
fer una altra activitat
relaxar-te una mica
i després més tard
hi tornarem.
Jo veig claríssim
que entre altres coses
també de tot això
que m'ha explicat
és una invitació
també a l'autoconeixement.
Deia la Jassim
tot això del coaching
va sorgir
amb el tema esportiu.
És un entrenador.
Quan parlem d'entrenador
de seguida veiem
un esportista
i el seu entrenador.
Un esportista
que neix
amb unes capacitats
i uns talents
per l'esport
que si no té
un entrenador al costat
que li faci aquest acompanyament
probablement
no les podria explotar.
En principi
tots nosaltres
neixem
amb unes habilitats
per autogestionar
la nostra vida
però per diferents circumstàncies
sembla que necessitem
també algú
que ens faci veure
que tenim talent
i habilitats
per ensortir-nos
de qualsevol situació difícil.
I tant.
Home, hi ha un cert
surts tracte.
Per exemple,
un esportista pot millorar
però dins de les seves capacitats
això també
s'ha de ser realista.
Però sí que vam veure
fa molts anys
que el tope
no era la limitació física
sinó la psicològica
el diàleg interior
que un es diu
de vegades
no soc capaç.
quan ho canvies
per si que soc capaç
clar,
jo el que explico
és que un
no decideix
tenir una malaltia.
Vull dir que
si pel que sigui
per herències
o per circumstàncies
o per un accident
una té
una situació
no l'has escollida
no és el mateix
que el que se'n va
a fer footing
per exemple.
Clar, clar, clar.
Hi ha molta diferència
però què fas
amb allò
amb aquella situació
que tens?
Pots estar-te
tot el dia lamentant-te
que està bé
el començament
sobretot si és una malaltia
important
vull dir
tu no pots estar content
el primer dia
ja posar-te en marxa
és un temps
jo quan vaig estar
a Vallabrón
ho vaig veure
d'un cas
per exemple
d'un noi
que va tenir un accident
esportiu
es va quedar
paraplègic
amb cadira de rodes
i al principi
estàveu fort
i com si no li hagués passat res
no era normal
tu et quedes així
és lògic
que passis
tot un procés
una etapa
és un procés de dol
de pèrdua
clar, però per exemple
això era que
tothom ho sap
i tothom ho coneix
jo quan estava a Vallabrón
és que ni se'n parlava
del procés de dol
i aquest què fa
ho intuïes
que hi havia casos
que es passaven
per un extrem
o per un altre
és una primera etapa
d'això
del procés de dol
i després una segona etapa
de dir
què faig amb el que tinc
i quines possibilitats
tinc
i quines capacitats
perquè sempre
les persones
ja sabem tots
l'exemple
aquell del
savi aquell
el Hawkins
que està
en una cadira
i que és un savi
molt gran
sempre trobes
alguna
porta
de sortida
coaching
i salut
pacientes médicos
no he
una nueva actitud
de la doctora
Jassi Molins
fruit del seu
coneixement
i fruit
de la seva
experiència vital
perquè la Jassi
de la manera
que és
la frontera
entre experiència vital
i experiència professional
no la té
gaire marcada
segurament
i això és bo
sobretot
pels lectors
d'aquest llibre
i els seus pacients
el presentes avui
a l'Ajuntament
no?
a les 7 de la tarda
a les 7 de la tarda
doncs tothom està convidat
aneu-hi
perquè de veritat
et fa la presentació
la doctora Cinta Daufí?
no
la Cinta Daufí
està a la taula
està a la taula
també
ho presenta
l'escriptora
Núria Gómez
molt bé
periodista també
de Torra d'en Barra
i que també coneix
tot això del coaching
li agrada molt
i ha fet altres presentacions
molt bé
molt bé
tothom està convidat
ho pot dir la Jassi
però ja
em permets
que convida tothom
tothom està convidat
a gaudir
d'aquesta presentació
que jo crec
que pot aportar
moltíssim
tant com aquest llibre
que insistim
no està adreçat
només a professionals
de la sanitat
al públic en general
i professionals també
Jassi
moltíssimes gràcies
gràcies a tu
per convidar-me
enhorabona
i cap al següent llibre
descansa
una mica de coaching
i després a continuar
això mateix
moltes gràcies
bon dia
adeu-siau