La primera entrevista que ens ocupa en aquesta recta final del matí de Tarragona Ràdio
té a veure amb literatura, i literatura a través d'internet,
i a més amb una autora molt, molt jove.
I és que ahir a la nit, en un acte públic,
que es va fer entrega i es va fer públic també el nom de la guanyadora
del Premi de Narrativa Curta per Internet, TINET,
en la seva catorzena edició.
Un premi que va recaure sobre la jove Laia Alzina.
Laia, bon dia.
Hola, bon dia.
Bé, jo que ets molt joaneta, no?
Bueno.
Quants anys tens? Va, digues, digues, confessa.
22.
22 anys. Ets d'Argentona?
Sí, d'Argentona.
Explica'ns una mica com se't va acudir això de presentar la teva composició
en el Premi Tiret.
Doncs, mira, perquè a mi m'agrada molt escriure,
escric des que era encara més petita, des de res.
La meva mare és professora de llengua catalana
i des de petita em va induir a escriure
i ja em vaig començar a presentar la mostra literària del Maresme,
a fase local i comarcal.
I ara feia anys que no em presentava enlloc,
però tenia material acumulat.
I, bueno, i anar xafardejant una mica premis i concursos,
doncs vaig sortir net i em va semblar interessant.
Com te'n vas enterar? Via internet, també?
Via internet, sí.
Molt bé, molt bé.
T'ho van dir, tu ja ho sabies,
vaja, i vas venir a Tarragona a la nit o no?
No, és que em queda una mica lluny.
Ai, ja, ja, ja.
Vamos, que no et van poder fer entrega oficialment del Premi, no?
No, el dissabte, el dia, ens hi deixarem caure.
Molt bé.
Laia, explica'ns una mica de què va Matí, que és l'obra premiada.
Com, com?
Sí, de què va Matí, Matí és l'obra premiada amb aquest Premi.
De què va?
Doncs, a veure, és una penyora d'amor.
És, bé, és una exposició de sentiments molt forts i molt prudents
que tots tenim quan ens enamorem
i quan potser ens enamorem de la persona equivocada o no equivocada
i quan vius a cavall d'una manera real impossible.
És, home, tal com ho dius, sembla una espècie de novel·la, novel·la no,
perquè és més curt però, vaja, una novel·la rosa o no?
Bé, sí, té un punt, té un punt, però és més...
Sí, és més que d'accions parlo de sentiments.
Bé, o sigui, és com una pintura dels sentiments que tens quan et passa això.
Més que no pas explicar què passa de passar, és l'expressió d'un sentiment,
d'un sentiment genèric i molt concret a la vegada.
Suposo que per tu el significat o l'avàlua de matí d'aquest treball
ha estat tot, com t'ho diria, l'exercici d'estil que has fet,
l'exercici que has fet amb el llenguatge.
Sí, sí, sí.
Més que no pas, és el que deus tu, més que no pas, el fil narratiu?
No, perquè d'història no em passa gaire, vull dir,
és simplement una noia, que en aquest cas seria jo,
perquè està explicada en primera persona,
que s'aixeca un matí i que va comprar dos croissants
i després torna a casa.
La línia narrativa és aquesta,
però a cavall d'això passen moltes coses
i intento explicar les emocions de forma molt descriptiva
i, sobretot, plàstica.
Faig moltes referències a la pintura
i és com materialitzar amb coses físiques
uns sentiments que són intangibles, en realitat.
Que pintes també, Laia?
No, bueno, això em ve perquè vaig estar fent
un any d'història de l'Aga, la UB, suposo,
i suposo que d'aquí em ve, que em va quedar alguna cosa.
No ho sé, què significa per tu haver guanyat
aquest premi de narrativa curta per internet?
Perquè en què consisteix el premi?
Home, el premi em dóna el Museu de Brons a Ciutat de Tarragona,
que em fa molt de riure, per com es diu el títol,
i després, bueno, significa haver guanyat mil euros,
que sempre van bé, però a mi, sobretot,
el que em fa il·lusió és que és un reconeixement
a una de les meves grans passions, que és escriure,
i a la qual hi he dedicat moltes hores sempre,
que m'agrada molt, i bé, i sempre està bé,
que a part d'escriure com un exercici d'autocompleença,
doncs que t'ho reconeguin i que et diguin que el que escrius val,
doncs és molt gratificant, la veritat.
Creus que ets una gota enmig d'un oceà aquí a Argentona?
Vull dir, a Argentona té alguna cosa especial
que hi ha molta gent que té aquesta passió d'escriure,
o no? Tu simplement, doncs, t'ha agafat per aquí i ja està.
A veure, jo suposo que a gent que li agrada escriure ni a tot arreu,
vull dir, no és que a Argentona sigui, no sé,
que siguem especialment escritors, penso jo,
hi ha gent que escriu, hi ha gent que no escriu,
però jo ja et dic, jo escric sobretot perquè des de molt petita,
molt petita, la meva mare m'ha impulsat molt per fer-ho,
i des de llavors que no m'he pogut desenganxar.
Diries que aquesta peça curta, aquest matí,
és identificatiu, de moment, del teu estil?
O és un exercici més i diferent de tot el que ha sigut fins ara?
No, no, o sigui, és clarament el meu estil.
Jo sempre dic que, precisament perquè he estudiat
Història de l'Art a la UB,
jo sempre explico que si hagués de definir el meu estil,
ho definiria com a expressionisme,
l'expressionisme pictòric seria el crit de Munts,
que el que fa Munts és, a part de dibuixar un crit,
doncs intentar materialitzar el crit en tot el paisatge.
Llavors jo em defineixo,
bé, potser sembla una mica, no ho sé, pretensiós,
però jo penso que jo el que procuro fer és això,
a part de parlar d'un sentiment, sobretot materialitzar-ho
en imatges físiques, en el paisatge, en coses físiques.
Per això dic expressionisme i sempre tiro línies.
Laia, què faràs a partir d'ara?
Suposo que continues escrivint i la teva trajectòria va per aquí,
per anar-te presentant a Premis i una mica a poc a poc fer-te pública,
fer-te un nom.
Bé, la meva trajectòria no sé per on va.
Jo soc una mica tast a ulletes.
Jo ara estic estudiant interpretació a l'Institut del Teatre de Barcelona
i pel que fa a escriure, sí, evidentment.
Vull dir, a part del reconeixement que significa,
clar, ja t'obre, és com si t'obrissin una petita porteta
que t'ofereix noves possibilitats.
El que passa és que jo també tinc un problema
que va molt enlaçat amb el que et deia del meu estil,
que precisament com que, podríem dir que tinc una forma d'escriure expressionista
que parteix molt dels meus sentiments.
Jo sempre dic que quan escric vomito.
És a dir, que és en plan posar-me davant de l'ordinador,
deixar anar el que necessito, deixar anar en aquell moment i s'ha acabat.
Llavors jo, per exemple, sempre dic que seria incapaç d'escriure una novel·la
o alguna cosa més llarga perquè soc molt més passional.
és a dir, no tinc la capacitat d'escriure una cosa llarga
i construïda i amb un fil.
Llavors és una mica difícil de dir
perquè com que soc així que escric quan tinc la necessitat d'escriure,
perquè escric per necessitat,
doncs també soc una mica imprevisible.
Però escolta, jo et veig ara, ja que estàs a l'Institut del Teatre,
fent una peça de teatre.
Sí, n'estic escrivint una, de fet.
Sí?
Sí, n'estic escrivint una de l'obra de teatre, sí.
El que passa és que això ja és molt diferent, no?
Escriure per posar en escena, perquè clar, tot aquest punt de plàstic que dius tu,
tota aquesta plasticitat, ja, no ho sé, ja és diferent.
Sí, és diferent, però no deixa de ser el mateix,
perquè, o sigui, parlo d'emocions sempre.
O sigui, parlo d'emocions.
Llavors, llavors també és molt gratificant escriure teatre, per mi,
perquè com que estic estudiant teatre, i a part m'agrada escriure,
escrius des de la visió de dramaturg, però també d'actor.
Llavors ja escrius el que penses que donaria joc,
que donaria joc com per interpretar.
De fet, l'obra aquesta que estic escrivint, que es diu O,
que parla sobre les obsessions humanes,
que és un tema que m'interessa molt,
o sigui, el vaig començar a escriure pensant,
en aquest cas, més que en la necessitat d'escriure,
en les ganes d'interpretar i de fer alguna cosa.
De fet, vull dir, ja vaig amarrar a tres companys de classe
per tirar-ho endavant, és a dir, que estic escrivint una cosa
que un dels quatre personatges que han de sortir
ho ni està pensat per mi.
M'entens? Això també és fantàstic perquè
jo me lo visto, jo me lo como.
Però que no, que jo penso que en aquest cas està bé
perquè, com que tinc el punt de vista també d'actiu,
doncs ja m'ho fico fàcil, o penso que ja ho fico fàcil.
Moltes obres de teatre, d'aquestes que es fan en petit format,
que es fan avui en dia, també ja neixen així,
dels mateixos actors que diuen, vinga, va,
anem a muntar-nos alguna cosa al nostre gust i per nosaltres.
Sí, perquè és molt difícil també entrar en el mundillo,
bé, com en l'escriptura i com en les arts en general.
Llavors, a vegades, més que esperar que et piquin a la porta,
a vegades dius, bueno, doncs posem-nos-hi,
i segueix sent difícil, però no sé,
jo he vist coses d'això, de petit format,
molt xules i molt interessants,
i que penso que tenen molt de valor perquè es comença realment des de zero
i amb ganes, i amb moltes ganes,
i les ganes són el més important.
Que aviam, que jo tampoc sé on anirà aquesta obra,
ni si l'acabaré, ni si algun dia la farem, ni res,
però bueno, el projecte hi és, aquí.
Jo t'aviso que aquí a Tarragona tenim una sala especialment petita
i de proximitat per aquest tipus d'obres, eh?
Vull dir que jo et veig, Laia, vinculada a Tarragona.
Això ha sigut el primer pas, la primera entrada.
Vinculada a Tarragona.
A veure, a veure, a tu ja et seguirem de prova a partir d'ara.
No, mira, ja vaig fer el meu primer Sant Magí aquest estiu.
Sí?
Sí, aquí a Tarragona, és una ciutat que m'agrada molt,
conec gent de per aquí.
Ara has de fer una Santa Tecla.
Què? Sí, em falta una Santa Tecla.
Te falta una Santa Tecla i ja no et mouràs d'aquí.
Tampoc és qüestió de fer-ho tot de cop,
perquè ja el Sant Magí, Déu-n'hi-do, el vam viure des de dintre,
que tinc amics per aquí i ja m'hi van ficar de ple.
Doncs ja ho veieu amb la Laia Alzina, aquesta jove artista, diria jo,
en general, pel que hem conegut d'ella avui.
Hem començat parlant de literatura, hem passat per la pintura,
ara parlàvem de teatre i mira, hem acabat amb Sant Magí.
Laia Alzina és la guanyadora del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet,
Tinet, amb una obra que es diu Al matí,
que com ella mateixa diu, és com una retrata plàstica expressionista,
pintat amb paraules.
Laia, moltíssimes felicitats i et seguirem de prop.
Que et vagi tot molt bé.
Moltes gràcies.