Al matí de Tarragona Ràdio obrim el temps de l'espai Tasta.
Ja sabeu que per tercer any consecutiu
l'Àrea de Salut de l'Ajuntament de Tarragona
i l'Associació de Professionals per a la Prevenció del Tabaquisme
de la Regió Sanitària del Camp de Tarragona
impulsen aquesta campanya per convidar la ciutadania
a tastar la vida sense fum, és a dir, a deixar de fumar.
I què és el que fem des de la sintonia de la ràdio de la ciutat?
Doncs intentar difondre tots aquells aspectes
que val la pena tenir en compte
quan algú, i esperem que siguin molts,
espantegi deixar de fumar.
Des d'una informació que sigui veraç, en real,
fins a un guiatge, una ajuda, un suport
quan arribi el moment de prendre la decisió d'abandonar el tabac.
I això ho dic perquè recordeu que us podeu apuntar al tastar
a través de qualsevol àrea bàsica de salut.
Ja sabeu que els professionals que treballen
en la prevenció del tabaquisme ja fa temps
que el missatge no és ni de prohibició ni de por,
sinó anar facilitant informació a la ciutadania
a través d'experiències reals com les que us presentarem avui.
Jo vull saludar l'Empard Valdivieso i l'Ester Granados.
Empar, molt bon dia.
Esther, benvingudes.
Elles són professionals que estan juntament
en aquesta associació de professionals
per a la prevenció del tabaquisme.
Intenteu donar moltes formes a aquesta informació.
I una de les millors maneres
és portar experiències reals de fumadors i exfumadors
amb persones laringectomitzades,
és a dir, persones que han patit un càncer de laringe,
que els han hagut d'emputar amb totes les conseqüències que té.
I aquestes persones han anat per als instituts,
amb alumnes de secundària, de tercer d'ESO,
i han parlat de la seva experiència.
Doncs sí, això va ser una experiència molt emocionant.
Jo penso que per nosaltres, com a professionals,
pels pacients laringectomitzats i sobretot pels alumnes.
Feien unes cares d'impactats, que era per gravar-los.
És el mateix, no fumeu, que és dolent,
mireu la salut, mireu quin és l'impacte que té sobre el vostre organisme,
i un altre, sentir els testimonis com els d'Antonio Gallardo
i Josep Llopis, que avui ens acompanya.
Antonio, Josep, molt bon dia.
Buenos dias.
Bon dia.
Gràcies per venir.
Vosaltres pertanyeu,
sou persones molt actives dins de l'associació de laringectomitzats de Tarragona.
Vosaltres vau patir un càncer de laringe.
Sí, pel tabaco.
Tu eres fumador actiu.
Sí, yo fumaba últimamente dos paquetes diarios.
Durant quants anys vas arribar a fumar això?
Bueno, yo empecé con 19 años, pues hasta ahora fue paulatinamente.
Cada vez el cuerpo te va pidiendo más tabaco que hasta que me toco la lotería.
En el cas del Josep, no ha fumat mai una cigarreta?
No, no, jo sóc fumador passiu.
Fumador passiu, és a dir, i convivien persones fumadores.
Sí, jo treballava en una oficina i érem uns 20 companys,
i jo era de... no fumava, i els altres fumaven per mi.
I Josep, quan vostè va al metge li diagnostiquen un càncer per tabac?
No, primer em van trobar amb uns pòlips del coll.
I vam fer una sessió de treure'ls mitjançant de láser.
Però, en aquell moment, eren malignes.
Però, en cap d'un mes, els van tornar a refer,
i llavors ja van ser malignes.
I ja vam optar per l'operació.
D'alguna manera, en tot aquest procés,
el metge li comunicaria que probablement,
o que amb una seguretat més o menys important,
era conseqüència d'haver viscut en un ambient del tabac?
Sí, sí, directament.
directament, ja quan vam fer la biòpsia primera,
i em van dir que aquests pòlips
eren conseqüència de la inhalació del tabac.
Per tant, a veure,
qui vulgui deixar de fumar, que ho deixi.
Qui vulgui continuar fumant, que fumi.
Però, sisplau, com a mínim,
no fumeu al voltant d'altres persones.
Això d'entrada, avui és un acte de llibertat, d'acord.
Llibertat entre cometes,
que ja ho anirem parlant tot això al llarg dels propers espais.
Però, sisplau, fumeu, però no fumeu allà.
on persones com el Josep puguin inhalar aquest fum.
Antonio, què passa el dia que va al metge
i li diu que té un càncer de laringe?
Uy, esto fue una experiencia muy dura,
que no se la deseo a nadie.
Yo iba cada día a trabajar la más de bien.
y me creía que estaba constipado.
Pero claro, cada los siete u ocho días,
digo que esto es normal.
Que tenía tos.
Porque yo perdía la voz.
Yo hablaba y cada vez perdía la voz.
Y descubría mucho.
Entonces, me fui al médico y me miró y me vio que tenía la garganta muy irritada.
Y me mandó a la especialista.
Me hicieron una biopsia y vieron que era cáncer de laringe.
y me dieron un mes, perdón, un año de vida.
Si no, me operaban.
Digo, pues, pide la vez.
Un año de vida, si no, le operaban.
Y operar, quería decir, es una mutilación.
Sí.
Es mutilar la laringe.
Claro, la laringe y las cuerdas vocales.
Y una operación que se hace justo en el cuello.
Sí.
Sí.
Mira, Antonio ha levantado esto.
Ahora explicaremos un poco cómo hace una rehabilitación.
Si no nos muestra las cicatrices, realmente es una operación compleja.
Claro.
Porque yo ahora respiro por aquí.
Usted respira por este agujero que tiene practicado en la garganta.
Claro, en la tráquea.
Sí.
¿Qué pasó después?
¿Mucho tiempo de recuperación?
Porque es una operación complicada, ¿verdad?
Sí.
Bueno, conmigo se tiraron ocho horas todo el equipo médico de Juan XXIII, que encabezaba el doctor Grisco.
Y muy bien.
En el seu cas, en Josep.
Mira, a mi em van operar del clínic de Barcelona.
El que passa que la recuperació depèn de cada pacient.
Generalment, de 15 dies, ja surten de l'hospital.
Però a mi se'm va complicar, perquè vaig fer d'una fístola, d'una fístola més, que queda un poro d'aquí al colla i no es tanga.
I llavors, fins que no es tanga, no pots menjar ni fer res per la boca.
I vaig passar per l'hospital tres mesos, menjant de través d'un turu que va posar pel nas, directament a la panxa.
I va haver-hi ríquids, només i papilles.
Un cop passat, els tres mesos que se'm va tancar la fístola, ja vaig anar a casa.
I llavors, de mica en mica, ja vaig fer vida normal.
Vida normal, parlem de la vida normal, després de ser la nínge atomitzat.
Com és la vida normal?
És normal, és normal.
D'entrada, sí, digui, digui-me, Antonio.
Depèn de los amigos y de la familia que tengas.
Yo, en este caso, he tenido mucha suerte, porque tengo una familia que ha estado conmigo siempre.
Y unos amigos que creo que no me lo verán.
Jo imagino que si han estat allà, al costat és perquè s'ho mereixia,
si no, no crec que s'haguessin quedat, segurament.
Muy bien, muy bien.
Vida normal amb moltes ganes de recuperar-se, perquè, clar, hi ha una pèrdua de la veu,
absoluta.
I important, important.
Dificultats per deglutir, per menjar, en principi, o després ja no?
No, després ja no, jo no.
És a dir, la dificultat més greu i més notòria és la parla.
Correcte.
Perquè, clar, nosaltres parlem de través de l'estómac.
Amb el diafragma.
Amb el diafragma.
I llavors, tens un procés d'aprenentatge, de poder tregar aire d'expulsar-lo i intentar emetre
paraules coherents.
Depèn de cadascú d'això, hi ha més o menys dificultat.
Ja diré que a mi, parlar com parlo ara, va costar cinc mesos.
Primer, primer, només pronunciava vocals.
La A, E, D, després síl·labes.
La, L, I, L, I, L, I.
I, amb mica en mica, que vas agafant pràctica i aconsegueixo parlar.
El que passa que, clar, hi ha una dificultat de nivell de veu.
Si jo vaig, per exemple, a un restaurant, a dinar, a menjar,
i el volum de veu, de sololl, és alt, no em senten.
Clar.
Va més que calli.
Porten aquí al coll, una mica, això què és?
Una xapa.
Una xapa, això perquè, quina és la seva utilitat?
Només perquè no es vegi el forat.
És res.
Bueno, després també serveix, perquè, clar, si tu tens aquest forat a la vista de tothom,
o un contacte amb l'aire, com aquest fa el forat, va directament a tots els plomons,
qualsevol mosca, insecte o polen, que hi hagués,
on l'enviem a la tantreria, de dintre els plomons.
I això és un protector.
Clar.
Per tant, a veure, jo com els hi deia, poden fer vida normal,
perquè a més som vostès, ja es nota, persones voluntarioses,
i que a més volen compartir tot això, la mostra és que estan fent totes les campanyes
i tota la difusió que calgui.
Però hi ha altres dificultats en el dia a dia.
Això que m'acaba de comentar vostè, no?
S'ha d'anar amb compte, doncs, de portar el que és el forat, doncs, cobert,
perquè no hi hagi cap incidència, no?
Però llavors, com que quan respires mal pel nas,
tu tens els filtres del nas que eviten moltes coses,
dels constipats, de les impulses,
i, en canvi, quan tu tens aquest forat,
és més propens a acostumar-te.
Clar.
Llavors, a l'hivern, doncs, te tances el coll
o et poses un mocador, una corbata
i evites que tinguis aquest possible incident.
Per tant, vostès, per la higiene o anar a la platja a l'estiu per banyar-se,
això han d'anar amb molt de compte?
A la platja...
I a la dutxa han d'anar amb molt de compte, també, que no caigui aigua, no?
Sí, el que passa és que a la dutxa ja tens dominat la tècnica
que de jucs el cap i l'aigua ja regalim a sola.
En canvi, per la platja has d'evitar que et donin espèntes
i puguin tirar dintre l'aigua,
perquè llavors per l'aigua passaria directament per els polmons.
Seria un problema molt greu.
Les persones, no dic que vostès o altres persones laringetumitzades,
poden practicar esport, per exemple?
Sí, jo, per exemple, l'idea practicó l'esquí.
És a dir, poden fer pràctica esportiva,
compta amb l'aigua,
ja dèiem que l'acte de menjada de glutí,
doncs, físicament, diguem-ne,
que un cop ha passat aquest duríssim període de recuperació,
poden fer una vida, com dèiem, normal.
Relativament.
Sí, que a ver, que esfuerzo no podemos hacer,
porque yo antes de operar, coge el aire.
Clar, perquè capés o el que...
Sí, aguanta, que ahora no.
Ara no pot.
Se va, conforme, lo coge,
cada vez que esfuerzo se va.
No aguanto, que no sé, que me ponga un tapón.
Si me ponga un tapón, hago...
Clar, clar.
O sigui, és una malaltia que et donen l'invalonés total.
És el que els anava a dir,
perquè des del punt de vista laboral, la feina...
S'ha acabat, s'ha acabat.
A veure, potser pots fer algun tipus de feina,
per exemple, informàtica, que no vols.
Però generalment, si has d'anar, no sé,
a alguna fàbrica, a alguna obra, això és...
No, no, que has de fer esforç segur que no.
El dèiem, el fet de tenir limitat el to de veu,
que en un moment determinant necessites comunicar-te
amb els companys o estàs a la feina,
doncs és una dificultat.
Els fatiga parlar molt seguidament?
És una mica.
Claro, cansa.
I bé, hi ha una cosa que no tots els companys
aconsegueixen tindre d'un grau de fluïdesa a parlar.
I hi ha jove caràcters que aconsegueixen més bé
i altres que no aconsegueixen tant.
És molt important la feina que fan vostès des de l'associació,
perquè moltes persones que passin pel que han passat vostès,
si es troben, per molt de suport que tinguin amb la família,
poder compartir amb altres malalts
i que a més els estiguin ajudant a recuperar-se
i a veure que no s'acaba tot.
Vull dir que puc reconstruir la meva vida
amb aquestes limitacions,
però puc reconstruir-la.
El paper de l'associació és fonamental.
Que no, que una cadena.
Yo voy a l'hospital a veure que a un paciente
que ha operado igual que yo,
que va a veure la cara.
Pero usted lo debe encontrar hundido
cuando llega allí, ¿verdad?
Pero cuando no ve, si este habla,
yo, ¿por qué no?
También sí cogen una moral.
Que pa'ven, oi?
Pa'ven.
Por eso, lo que tu,
que ajudes els altres,
i sembla que els altres
estiguin contents de la teva ajuda,
però també és al revés,
perquè clar, si tu veus
coi que m'ho que tu,
aportes, serveix,
perquè algú se senti més bé,
agafi més ànims,
aconsegueixi deixar de fumar
i et apagat.
Et sents útil.
i et apagats.
Et sents molt útil,
perquè, de fet,
a veure, no vull semblar exagerada,
però, objectivament,
una persona que fumi una estoneta
parlant amb vostès
i explicant tot el procés,
estan salvant una vida.
Ojalá.
Amb aquesta xerradeta.
Ojalá.
I probablement estan preservant,
han preservat
que molts joves fumin
amb aquestes xerrades
que han fet als instituts.
Quina experiència, no?,
amb els joves.
Parabéns-ho.
Que més la...
Macos, no?
Jo diria...
Està encantats.
La pregunta
que te llegan a hacer
de todo.
Sí.
¿Cómo apareixen,
por ejemplo,
Antonio?
A ver.
Te voy a cagar una
que un poco...
De anécdotas,
venga, sí, sí.
Sí, sí.
Sí, sí.
Podía hacer que el amor
de hombre.
Hombre,
pero es que...
Pero es que piensas...
No,
que lo que me han...
Es la...
No lo otro.
No tiene nada.
No,
pero es normal.
Porque ante una enfermedad
tan grave,
tan grave,
claro,
lo primero que piensa
un joven o no joven
es saber
cómo queda mi vida limitada,
¿no?
y en qué sentido.
Es que yo me quedé
parado.
No me lo esperaba.
Les vieron impresionados,
¿verdad?
Sobre todo a los chavales.
que alguno dice
es que mi padre fuma.
Pues la preocupación
que deben tener ahora,
¿no?
De pensar que su padre
o su madre...
Voy a hacer todo lo posible
porque deje de fumar.
Digo ahí,
muy bien,
chavales.
En general,
quan observen
les persones que fumen,
jo imagino
que deuen pensar
quina llestima
tant de bo
que ho deixessin.
Si són parents seus,
persones molt properes,
ja es deuen posar
una miqueta més beligerants.
Si els fills
o la dona,
si són familiars directes,
jo crec que...
I que deuen estar
una mica fent campanya
a casa,
no?
És normal.
Sobre todo
cuando ves
que chavales
tan jóvenes
de 12,
13 años,
digo,
por favor.
Sí, sí, sí.
Es muy fuerte
ver lo que te ha pasado
y ver
con un chico
fumar
para que trate
que llorara.
L'empari
i l'Esther
són expertes.
No sé
què em pensen.
Jo modestament
que no ho soc,
que a mi em sembla
que les millors campanyes
de prevenció
que es poden fer
són les que protagonitzen
persones que,
tot i passar
per aquesta experiència negativa,
no només no s'han tancat
a casa seva,
sinó que estan fent
aquesta feina
sota el meu punt de vista extraordinària
de parlar amb els joves
i no joves
i no prohibir res
i no fer cap discurs
senzillament.
Jo fumava
passiva
o activament,
em va passar això
tu mateix.
és que estem
diciendo la realitat
que està aquí
no és
per a ocultar-lo,
per a ocultar-lo,
que el que quiera ver-lo
que se passe
por la
asociación
que
te damos
toda clase
de detalles.
Dónde está
la asociación
vamos a recordar-lo.
Al carrer
de Pere Martell
de 13.
Sí, sí,
just a la casa
i a la cantonada
d'aquella...
Jo no els vull
fatigar més,
és que em dóna
la sensació
que la veritat
com que ho desconec,
realment,
gràcies a vostès
doncs ja
ho conec
una mica millor.
De totes maneres,
en quant
a vida social,
tertúlies,
allò,
converses amb els amics,
vull dir,
els amics ja coneixen
la seva dificultat,
el seu hàndicap,
però poden bé
fer una vida social
també,
no s'hi senten malament
vostès.
Jo, home,
cada setmana,
cada empresa
donde trabajaba,
la mano bien,
hablar con los compañeros
y con el jefe,
la mano bien.
El que passa
que sempre tens
el moment
que el tipus de la veritat
que tu no pots cridar
i llavors
sempre domina
les converses
dels companys.
Fins que tal,
que sí que tu
t'ha de parlar
amb el Josep.
Clar,
sempre hi ha algú
que té una...
Però també penso,
a l'hora de comprar,
vull dir,
si vas a la botigueta
més o menys petita,
sí,
però jo m'imagino
un divendres
a les set de la tarda
al mercat
que està així.
Aquests actes quotidians
imagino que un s'ha d'anar
acostumant
i creant estratègies,
no?
De posar-te allà davant
primer...
I les teniu,
no?
Sí,
perquè a les classes
jo he quedat
al·lucinada
de com els nois
que a nosaltres,
a la Marisa i a la Mica
anàvem a fer les activitats,
doncs ens era tan difícil
controlar
com els escoltaven,
no?
I és que quan s'adonaven
que no podien cridar,
tots estàvem callats.
Silenci total.
Sí,
fins i tot els professors
ho deien.
Ja,
no es volien perdre
ni una poca.
No?
I continuaran,
clar,
continuen fent xerrades
o si no els instituts
per allà...
Allà,
a fer bolos,
no?
Continuarà fent bolos
sempre i quan,
doncs...
A veure si podem
continuar fent més coses.
Estan molt disposats.
Ells estan molt disposats,
el que passa és que el projecte,
com ja saps,
és un projecte de recerca,
i, clar,
finalitzar aquest curs
i hem demanat finançament
per poder continuar
seguint el grup
fins al quart de l'ESO,
primer debat i segon debat.
Llavors,
si podem aconseguir
aquest finançament,
doncs segur que ells,
mira,
ja aixequen els braços.
Els hi creurem d'alguna manera
perquè ens ha semblat
una estratègia
absolutament fantàstica.
El Josep i l'Antonio
són persones que
ens acabem de conèixer,
però algú que supera
una malaltia com aquesta,
supera les dificultats
i després generosament,
en lloc de quedar-se
tancat a casa,
comparteix l'experiència
perquè pugui ajudar d'altres,
doncs ja implica
que tenen un taranà,
un caràcter i una predisposició.
Hi ha altres persones
que els costa més sortir-se.
Amb vostès,
des de l'associació,
segur que veuen persones
que cauen en una depressió,
que pensen que la seva vida
s'ha acabat.
Aquesta és l'altra cara.
Vostès és la cara
de lluitadora,
positiva,
però hi ha una altra cara
després d'una operació
d'un càncer de laringe.
Per això,
quan venen
cada associació,
el primer que fem
és abraçar-los
i donar-los
un ànimo
para que
se cojan
su moral
tan bien
como nosotros,
que gana
con un dite.
para que arriba.
I he salvat la vida,
com a mínim
l'aprofito, no?
I tanto,
hay quien no puede
te dirlo.
L'entorn
tu te mous,
t'ajuda molt.
Si tu
et quedes a casa
tancat
i no surts,
no faràs res.
No faràs res.
Jo recordo
que
quan vaig començar
a parlar,
anava pel carrer
llegint
i vocalitzant
tots els ròtols
del restaurant
de la fleca
i la gent
que em mirava
s'estranyava
i jo li deia
què hi farem.
Practicaves
les 24 hores del dia, eh?
És la manera.
Voluntat,
voluntat,
voluntat
i vocació de servei.
Caló,
primero,
que un poco
fuerte.
Quant fa
que els van operar
vostès?
A mi,
que també
hace 5 años ya.
5 años.
Jo ja
del femení
va fer 5 anys.
Són veterans,
doncs, eh?
No,
el que passa
que
pel primer any
jo vaig passar
molt malament.
Perquè,
clar,
entre la fístola
que no es tancava
em van fer
35 sessions
de radioterapia.
Ja,
se'l veu a ràdio,
quimio,
depèn.
Després,
és que,
clar,
després ve la segona part
també.
Colla,
bueno,
això,
l'autoritat
es queda
a zero
i les hores
a casa
costen molt
per passar.
Antonio Gallardo,
Josep Llopis,
jo espero que tinguem
ocasions de retrobar-nos,
d'anar compartint
aquestes experiències
que puguin ser
d'utilitat
als oients
i de veritat
que els agraeixo
moltíssim
que hagin vingut avui
aquí al matí
de Tarragona Ràdio
i col·laborant
en aquesta campanya
Tasta,
que a veure,
que el que vol
és convidar,
convidar i subrellem
aquest verb
a la gent que fuma
a que deixi de fumar
o, si més no,
que s'ho comenci
a plantejar,
que és una coseta
que cal fer
amb molta calma.
En part,
Esther,
moltíssimes gràcies.
No tenim més temps
i mira que podríem
tirar, eh?
Tirar milles
de tertúlia
amb dues persones
l'arenjotomitzades.
Que sembla mentida
que es pot fer
i es pot continuar.
Moltíssimes gràcies
i enhorabona
per la vostra feina
i el vostre exemple.
Que vagi molt bé.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.
.
Fins demà.