Participar en aquesta roda de premsa prèvia a la investidura com a doctor honoris causa del doctor Joaquim Maria Pujal.
Aquesta candidatura de doctorat honoris causa neix del Departament d'Estudis de Comunicació
i el seu director, el doctor Jordi Ferrer, ens pot fer un petit resum de la motivació d'aquesta candidatura.
Bé, bon dia a tothom. Jo crec que avui és un gran dia. Estem davant d'una festa grossa de la comunicació.
Per la professió periodística, aquesta ocasió és magnífica.
La Universitat Rovira i Virgili investirà com a doctor honoris causa Joaquim Maria Pujal i Ortiga.
Estem parlant d'un raravis en el món de la comunicació per la seva coherència, pel seu compromís,
per la seva professionalitat, per la seva capacitat de crear escola.
Bé, entre tots els que han treballat amb ell, se li reconeix i se'l tilla de mestre de periodistes
i mestre de la comunicació. I crec que molt més enllà de la seva activitat més reconeguda,
que és les seves retransmissions de futbol, des de fa molts anys va fer la seva primera retransmissió en català l'any 1976
i des d'aleshores fins avui. Continua fent molt més que retransmissions de futbol.
Té una capacitat de crear programes en els que la divulgació, l'entreteniment, el mestratge,
continuament apareixen. I des d'aquest punt de vista, les seves retransmissions de futbol
van molt més enllà del futbol i no cal dir també que tota la seva trajectòria televisiva,
tot i que ja fa uns quants anys que no apareix a la televisió,
continua sent, doncs, continua d'estar en el record, continua sent referència
i jo crec que els seus programes en la televisió que es fa avui en dia
encara engrandeixen molt més, doncs, el mèrit que van tenir.
I des d'aquest punt de vista jo crec que ens hem de felicitar.
La Universitat Rubí i Virgili és la primera universitat que proposa la investidura
com a doctor honoris causa a Joaquim Maria Pujal.
Jo crec que és un acte de justícia i des d'aquest punt de vista crec que ens hem de congratular tots.
Per tant, monora, estem molt satisfets des del Departament d'Estudis de Comunicació
de tenir aquesta ocasió que, com us dic, ens enorgulleix.
I bé, jo crec que tots tenim ganes d'escoltar el crac de la comunicació.
si parléssim d'altres països com Alemanya, Anglaterra, França,
la més prestigiada tradició comunicativa,
Pujal tindria aquests reconeixements des de fa molt de temps.
Avui jo crec que, com us he dit abans, fem un acte de justícia
i ho fem des de la Universitat Rubí i Virgili, pionera i capdavantera en aquest cas.
Bé, gràcies. Jo crec que tots volem escoltar.
Bon dia. Això és una roda de premsa i, per tant, en principi jo esperaria preguntes
perquè les coses que jo tinc ganes de dir les penso dir a la xerrada que faré després,
a l'agraïment, com se'n diu oficialment, doctor?
La magistral i l'électia.
La magistral i l'électia. Però això és una cosa formal.
En canvi, aquest acte és un acte més informal,
en el qual jo em poso a la vostra disposició per si hi ha alguna cosa que em vulgueu preguntar.
Com a marc general, aprofitant les amables paraules que s'han dit fins ara,
doncs us podria dir que, d'una banda, m'agrada molt pensar que la universitat ha valorat una feina,
independentment de la llengua amb què s'ha fet,
perquè en un món tan competitiu com el nostre,
si no aconsegueixes una força d'incidència,
independentment de la llengua que l'aconsegueixis,
no tens presència, no tens relleu, no tens això que ara se'n diu visibilitat.
És clar que la llengua és molt important,
però la llengua va al darrere.
La llengua mai ha d'anar al davant.
Viure amb normalitat una llengua vol dir això.
No vol dir pagar peatges emocionals.
Vol dir articular amb la màxima normalitat
l'activitat ordinària, la vida,
a través d'aquesta llengua.
I aleshores cal dots, treball, talent, equips, encert, sort,
circumstàncies favorables, ben de popa, que dirien els mariners,
per aconseguir arribar al nord que ens hem proposat.
Per tant, la primera idea és aquesta idea de la feina,
abans, molt abans que la idea de la llengua.
I la idea de la feina, com sabeu tots vosaltres,
la comunicació no és una idea individual.
a la comunicació.
Els que fem televisió depenem de 50 professionals.
Els que fem ràdio depenem de 25, o de 20, o de 10.
Els que fem diaris, vés a saber de quants.
Per tant, em ve de gust entendre que aquesta distinció
és una distinció a una feina d'un equip de gent
que entén la feina d'una determinada manera.
això sí, a un grup de gent que entenem
que la producció de missatges audiovisuals
hauria de ser d'una determinada manera
i no hauria de ser d'una altra determinada manera.
Dit això, la llengua va al darrere,
i el país,
i les referències simbòliques.
però la primera cosa, insisteixo,
perquè nosaltres estem en una lluita, tots ho diem pel mercat.
La primera cosa és guanyar aquesta lluita.
I naturalment fer-ho d'una determinada manera.
És a dir, sense les concessions que farien que aquesta victòria fos més fàcil,
però que perdés aleshores unes certes referències i condicions
que justifiquen l'existència.
Punt número dos.
Si estem parlant d'una manera de treballar,
si estem parlant d'una manera d'organitzar grups,
si estem parlant de la ràdio, de la televisió, de la premsa,
estem parlant del periodisme.
I una bona ocasió,
per dir en veu alta,
per fer sonar l'alarma,
com dèiem ahir parlant amb la Núria,
per fer sonar l'alarma
de la situació actual que hi ha la professió periodística,
és aquest acte d'avui.
El periodisme està en una situació crítica.
Fa molt de temps que els empresaris ens fan saber els seus problemes.
L'empresa periodística està en una situació crítica.
És un problema greu que a mi m'ho he unic al respecte.
El preu del paper,
la globalització,
la diversificació de mercats,
el conjunt de plataformes,
l'interferència d'internet,
és un problema greu,
però que desomplem els empresaris.
Estem massa amoïnats pels problemes
dels empresaris del periodisme
i nosaltres el que hauríem d'estar amoïnats és pel periodisme.
Perquè el periodisme ha existit sempre,
en formes diverses,
depenent del suport,
depenent de les tecnologies.
aquell elleta de la Marató es va fer famós perquè va morir,
quan va donar una notícia.
Aquell home era un periodista, no?
Esclar que jo no veiem ningú de vosaltres que us moriu, eh?
Però aquell home era un periodista.
Què fem els periodistes si no
veure el món,
mirar les coses que passen,
posar-les en consciència,
treure'n l'interès que puguin tenir
i explicar-les de manera entenedora als que ens escolten.
Evidentment,
mirant de no morir-nos pel camí.
Perquè nosaltres tampoc hem de ser herois.
Jo comprenc perfectament
que en les circumstàncies actuals
és molt difícil
mantenir totes les variables
que ens han assenyat a les facultats
quan, per exemple,
els nostres estudiants surten
amb uns contractes d'escobraries en el mercat.
Per tot això estic dient
que la situació del periodisme és dura,
és difícil.
I per tot això estic dient
que aquest dia d'avui,
que és un dia feliç,
que és un dia de cofoïsme,
jo voldria aprofitar-lo.
He dit abans,
perquè reflexioneu
i perquè situeu en l'eix
del reconeixement l'equip
i no la persona que teniu davant.
siguin els meus equips.
També les persones que van confiar
en una manera de fer ràdio, televisió,
però també per fer una ullada
sincera, franca, real, despullada
sobre aquesta feina que no morirà.
Perquè la gent,
amb la tecnologia que sigui,
seguirà parlant-se,
seguirà escoltant-se,
seguirà dient-se coses.
Els missatges seguiran circulant.
Nosaltres ens hauríem d'amoïnar
perquè aquests missatges
fossin, tant com sigui possible,
ajustats a principis
que hem de considerar bàsics.
Per exemple, evitar la mentida.
Estarem d'acord que aquest és un principi bàsic.
Lluitar per evitar la divulgació de mentides.
Per exemple,
mirar de lluitar
pensant en els interessos
del conjunt de les persones
i no en els interessos
de les minories dominants.
Aquest és un missatge bàsic.
Per exemple, mirar
d'observar amb el mateix respecte
l'activitat dels grups més potents
com els grups més desafavorits.
Els grups més desafavorits
són els grups
que tenen més debilitat simbòlica,
que tenen més debilitat en els mitjans,
que tenen més debilitat econòmica
i que quan hi ha torratrèmols
se'n van a pedra pel sà.
La transcendència de la feina del periodista,
la transcendència social
dels mitjans de comunicació,
no la pot negar ningú.
La reconeix la Constitució
per veure que hi hagi
alguns professionals
que se la tiren a l'esquena
perquè consideren
la praxi
i algú demostra
que poden fer la seva feina
passant de tot.
Hi ha un segon punt
d'aquesta segona part.
La primera part
era el reconeixement de l'equip,
en aquesta segona part
el primer punt era el periodisme
i el segon punt
d'altíssima preocupació
és una dèria personal
jo estimo la llengua que parlo.
Jo estimo les llengües que parlo.
Em fa molta angúnia
quan parlo
en anglès
perquè tinc limitacions
i noto que l'interlocutor
a vegades em mira
com volent dir
ara què m'està volent dir.
Em sento malament.
Em fa angúnia
quan parlo en vitalià
i em passa la mateixa cosa.
En francès em passa poc
i en castellà no em passa gens.
Els meus interlocutors
noten que tinc un registre
de castellà homologable.
En canvi,
quan jo sento parlar català
sóc jo que faig ganyotes
davant dels meus interlocutors
que en parlen
i moltes vegades
són persones importants.
Són persones capdavanteres
a la societat,
persones que són registres
lingüístics
de prescripció
i en persones
que prescriuen comportaments,
persones que són models,
persones que saben moltes coses,
però en canvi
parlen en la llengua
plena d'incorreccions,
amb un menyspreu
que a mi em sembla impropi
de la dignitat i del prestigi
que una llengua
la que sigui ha de tenir
pels seus parlants.
Aquesta manca
de preocupació individual
per la llengua
que no té res a veure
amb les institucionals campanyes,
que no té res a veure
amb les situacions
dels conflictes sociolingüístics,
que no té res a veure
amb les polítiques de comunicació,
que no té res a veure
amb si els diaris
estan en català o en castellà
i que no té res a veure
amb els pobres emigrats.
No té res a veure.
Aquesta situació
té a veure
amb la consciència lingüística
dels catalans,
amb la nostra dignitat lingüística.
Aquest punt
a mi em sembla
que és un punt
altament preocupant.
I això s'ha de dir
amb aquesta contundència
que vol dir també
amb el màxim respecte.
amb el màxim respecte.
O ens arremenguem
o perdrem la llengua.
la tercera cosa
que podria dir
i acabo
perquè si no
no farem una roda de premsa
és que el que més
m'agrada a la vida
deixar de la vida
deixar de la vida
deixar de la vida
satisfet les passions
és la comunicació.
res, no m'agrada més
que pensar
que pensar que esteu escrivint
que pensar que està mirant
aquest senyor a aquest senyor
que ara té el visor al davant
i l'he tocat
i l'he tocat ja dues vegades
que pensar per què riu
aquella persona
que a la meva dreta
està rient
i s'està tocant al nas
que pensassi això
que estic dient
s'està entenent
o no s'està entenent
que preguntar-me
per què el rector
tomba la cara
i ara em mira
que saber per què riu
també
l'altre company
que tinc allà
i per què ha triat
aquest moment
aquell senyor
per fer la foto
i no ha triat
un moment anterior
potser perquè
ara ha trobat un riure
doncs Berra
li donaré aquesta ploma
i li agradarà
aquesta ploma
i farà una foto
vol dir que som amics
com aquells
que al teatre fan màgia
i que diuen
ajupa't que ara serraré
aixeca't que ja he serrat
i ara surt sencer
no ben bé
vol dir que els que fem comunicació
els que analitzem la comunicació
els que coneixem la comunicació
els que coneixem
els processos comunicatius
els que entenem
el mar
la situació
la circumstància
els que enteneu
que hem vingut fa un quart d'hora
que heu aparcat
que heu esmorzat
ves què dirà el puyal
tu què creus
no sé què
hi ha de marxar corrent
em fan venir aquí
ara què volen
un sueltillo
dos minuts
em voldran deu
jo no ho gravaré
m'he d'anar
si m'esperaven
no sé on
jo em faig el càrrec
de totes aquestes coses
i quan vinc penso
els has de posar
la feina fàcil
amb aquesta gent
perquè se'n puguin anar
a fer-la tan bé
com puguin
perquè això anirà bé
per ells
i si va bé per ells
anirà bé per mi
i si va bé per ells
i va bé per mi
anirà bé per la universitat
que el que havia de fer
és el que volem
en aquest acte
per fer
una bona
anàlisi comunicativa
per trobar les claus
que hi ha
a la comunicació
i per resoldre
els problemes
de la comunicació
fa falta entrenament
com gairebé
per tota la vida
però
hi ha un avantatge complementari
i és que
qui sap
resoldre
aquest dit també funciona
per la foto
qui sap
qui sap resoldre
problemes de comunicació
sap resoldre
problemes de la vida
una pregunta
i el rector ho autoritza
la fem
i si no en voleu fer cap
que és la cosa més habitual
hem de ser votant
com a professional
del periodisme
de les redores de premsa
a les que jo mateix vaig
no fem preguntes
les preguntes que fem
no tenen res a veure
amb allò
que vol l'expositor
ara per exemple
jo he fet aquesta exposició
doncs ara
algú podria dir
qui guanyarà les eleccions del Barça
per exemple
o què passarà
amb el Villarato
o què
i llavors penses
la comunicació
tu t'has estat rumiant
estructurant un discurs
no sé què
però
les persones
volen sentir unes altres coses
que no són les coses
que tu vols dir
perquè ja les dius
el dissabte
a la ràdio
quan fas aquella feina
ara aquí no estàs
per fer aquella feina
però clar
és legítim
que tothom digui
el que vulgui
i també que tothom
contesti el que vulgui
jo podria ser molt crític
en molts àmbits
però jo ara estava
fent una nogi
de la comunicació
de fet
és a dir
si nosaltres
no fóssim periodistes
tots plegats
i això no fos
una roda de premsa
i això fos
una convocatòria
de treball
per venir a fer
una feina determinada
la meva obligació
també seria
ser amable
comunicatiu
posar-me al lloc vostre
pensar que aquesta persona
ha vingut
de fora
per tant és comprensible
que no parli la llengua
i no per això
deixaré de donar-li feina
si és una feina
que no és imprescindible
però no ens referia
simplement a la mobilitat
no
no
és que
en el fons
les formes
són beneficioses
per a tothom
evident
evident
evident
és que jo
l'amabilitat
potser he dit
la paraula
l'amabilitat
però l'hauria de retirar
si l'he dit
a l'estació
perquè m'agrada
anar amb tren
i aleshores
abans
vam parar
a Barcelona
va fer una queixalada
perquè venia
gairebé no tenia temps
i vaig anar
a un lloc
a fer un entrepà
i la persona que em portava
li vaig dir
trigaré 5 minuts
la persona que venia amb mi
a fer l'entrepà
em va dir
per què li has dit
que trigaré 5 minuts
jo li he dit
que trigaré 5 minuts
però ell ha d'entendre
que d'aquí 5 minuts
ha d'estar aquí
però a mi no m'agrada
dir-li
estigui aquí
d'aquí 5 minuts
m'agrada més dir-li
trigaré 5 minuts
i m'agrada que ell entengui
que li estic dient
estigui aquí
d'aquí 5 minuts
aquesta seria
una manera amable
com dèiem ara
però també seria
per tant
no tot seria això
el que seria sempre
és pensar amb el receptor
sigui amb la fórmula que sigui
i desautomatitzar
els processos comunicatius
si
jo tinc una discussió
amb la meva parella
i no soc capaç
d'allunyar-me
de la discussió
la discussió m'arrossega
la discussió m'arrossega
per què?
perquè em poden les emocions
perquè no tinc la capacitat
de passar la resposta
de la meva parella
pel cervell
abans de que
passi
per la
per la
per la
per la missió
en canvi
si tinc la serenor
de reflexionar
sobre per què està dient
el que està dient
puc entendre
que ella potser
està subjecta
a una situació emotiva
que li fa
que obtenir-se
en uns terrenys
en els quals
no seria
ni el seu desig
si es veiés ella
en un altre moment
si tinc aquesta distància
podré posar
un palet de fre
a les tensions
i l'acte comunicatiu
tal vegada
serà més rèixit
és clar que això
és difícil
quan jo estic
en plena batalla
podríem dir-ne
però
posar el cervell
en l'intermedi
entre l'expressió
i la visceralitat
sempre ajuda
en els actes
com ho he dit
que diu rèixits
per tant això
sempre seria interessant
de fer-ho
el ritme que jo tinc ara
no és el mateix
que el ritme
d'un partit de futbol
ara faig entonacions
faig pauses
puc mirar cap aquí
cap allà
perquè no se m'obliga
a tenir un ritme més alt
però també
perquè les coses
que estic dient
són coses molt més pensades
en un partit de futbol
em limito a narrar
el que passa
allà
em limito la descripció
per tant
la realitat real
és percebuda
pels sentits
hi ha un automatisme
d'emissió
de vocables
i es produeix
una realitat sonora
que és la realitat mediàtica
no hi ha gairebé interpretació
això un canvi
que estem fent ara
és pura interpretació
però és pura interpretació
sense un text previ
perquè això no és un discurs
per tot això
què cal?
un ritme més lent
per assegurar
que la densitat d'interès
que jo puc
emetre
que jo soc capaç
d'emetre
es va mantenint
dintre dels paràmetres
desesperables
jo crec que
des del punt de vista personal
és un campi qui pugui
no
podem demanar als periodistes
que siguem
dic siguem
perquè jo estaria sigut aquí
al costat
que siguem herois
la gent que té
una família
ha de passar
a vegades
per situacions incòmodes
per tant
què hem de demanar?
hem de demanar
que el periodista
estigui protegit
protegit per què?
protegit
pels seus propis companys
protegit
pels principis
de diontologia
professional
que haurien de ser
vetllats i observats
pels col·legis
professionals
per les institucions
que tenim
més o menys
escampades
i més o menys
desestructurades
protegits
i exigits
protegits
i exigits
perquè també
ens hauríem d'exigir
estem molt
desorganitzats
ens poden venir
els negociants
amb arguments
com els de la llibertat
d'expressió
aquesta és una fal·làcia
perillosa
perquè la llibertat
d'expressió
que m'ho expliquin a mi
és una qüestió
que va estar
molt present
i que va
fer falta
reivindicar
però avui en dia
en molts terrenys
la llibertat d'expressió
continua
trobant la falta
evidentment
no podem demanar-li
el periodista
un esforç individual
però corporativament
la professió
es podria organitzar
més que no
està organitzada
es podria estructurar
podria
amb l'audàcia
i amb
l'enginy
que calgui
oferir
una situació alternativa
a la situació actual
per fer com
els del futbol
els futbolistes de futbol
aquests que van a la patacada
quan van a rematar
s'aixequen
obren els braços
foten un cop de cols
a cada banda
i amb el cap rematen
guanyant la posició
si no fan això
els defenses
els aixafen
i això no és fer una falta
això és defensar
el teu territori
els periodistes
hauríem de defensar
perquè aquí tenim
l'empresa
i aquí tenim
la política
i hauríem de fer així
amb els empresaris
i els polítics
no pas per fer-los mal
senzillament
perquè ens deixessin
el nostre espai
és veritat que he dit això
i quan ho he dit
ja m'he adonat
que no estava dient
ben bé el que volia dir
parlar correctament
només ho exigiria
a les persones sàvies
a mi em faria vergonya
que un professor
d'una universitat
que un acadèmic
que un intel·lectual
parlés malament
aquesta llengua
perquè si parlés malament
al castellà
li faria vergonya a ell
per què no li fa vergonya
parlar malament al català
un presentador
de ràdio o de televisió
que parlés malament
al castellà
l'assenyalaria a tothom
en canvi
la ràdio o de televisió
en català
la gent parla
en català
de qualsevol manera
i no passa res
aquí parlaria
de la qualitat
ara bé
en el conjunt
de la societat
no parlaria
tant de la qualitat
en el conjunt
de la societat
parlaria
de l'assumpció
de la llengua pròpia
quina és la meva llengua
i si la meva llengua
és
la que jo decideixi
que és
quina vergonya
m'ha de fer
parlar en la meva llengua
per què he de tenir
la meva llengua
amagada
per què l'he de tenir
postergada
per què hi he de renunciar
en el meu país
per què no puc aspirar
que les persones
totes
que hi ha al meu país
puguin entendre
la meva llengua
evidentment
això vol dir
ser comprensiu
i amable
amb els que no la parlen
evidentment
evidentment
l'amabilitat
que dèiem abans
però això no vol dir
la renúncia permanent
sistemàtica
això no vol dir
l'abandó
i això no vol dir
de cap manera
un punt d'exigència
també
que les persones
que ja fa anys
que són aquí
amb els que hem estat amables
i amb els que hem estat
tolerants
i amb els que hem primat
el procés d'integració
a través de la llengua
que més ha convingut parlar
que al cap dels anys
no aspirem
que com a mínim
la puguin entendre
aquesta no és
una actitud xenòfoga
al contrari
jo soc un gran defensor
dels immigrants
perquè els immigrants
que venen aquí
fan bé de trobar feina
i fan bé de trobar feina
on poden
en tot cas
són els empresaris
que els donen feina
els que
si estan amb una activitat
de cara al públic
els han de dir
els han de dir
vostès es poden trobar
amb persones
que aquí tenen
drets lingüístics
vostè
que ve aquí
a aquest bar
potser podríem
que li dic
que vol un tallat
no si no vinc
i li digui un tallat
vostè hauria de saber
que això és un cafè
amb llet petit
i com en diuen
tallat
miri
li he fet aquí
una relació
de 20 paraules
tallat
escamarlà
perquè són 20 paraules
no anem més enllà
bé que li diu
que si ha de portar
una corbata d'allàs
o si ha de portar
una armilla negra
o si ha de carregar
les neveres
abans d'anar a dormir
o si ha d'obrir
la pressió
a les 8 del matí
n'hi hauria prou
que li digués
aquestes 8 coses
perquè no tinguéssim
un conflicte d'entrada
clar si quan dius
que el tallat
el vols
amb un palet
de llet
que no cremi gaire
no t'entén
aleshores
es pot entendre
que aquesta persona
no t'entés
i per tant
aleshores tu pots
comprendre
que aquesta persona
l'ajuda
però si és
una actitud inicial
d'entendre
què vol dir tallat
és una feina
que es fa
amb la bona relació
amb la bona sintonia
si no genera
aquesta necessitat
aquella persona
considera
que amb el seu coneixement
de la llengua
que porta
que té
que arrossega
aquí pot viure
com un altre
i aleshores
i això sí que els sociolingüistes
ens donen la raó
de llengües en contacte
durant anys
sempre n'hi ha una
que acaba guanyant
i una que acaba perdent
per tant
el problema aquí
és que tinguem consciència
de quina és la nostra llengua
sense anar contra
cap altra llengua
pensant
que si deixem
que les coses
segueixin la seva inèrcia
anem contra la llengua nostra
perquè per inèrcia
la inèrcia
ens porta
males notícies
m'agrada molt
aquesta roda de premsa
perquè encara no m'he preguntat
per la Porta
ni per el Barça
ni coses d'aquestes
i estem parlant de coses
que jo penso que estan bé
moltes gràcies
les persones rellevants
són prescriptores
si surt
una persona rellevant
de l'ordre que sigui
vestit d'una determinada manera
i això generalitza
aquestes referències
aquests models
fan aquestes coses
què us he de dir jo
que no sabeu
les persones rellevants
són les que la publicitat
t'agafa com a icones
pels seus anuncis
no?
si el Nadal du
una cinta pel cap
o si el Ronaldo
d'uns calçotets
o si l'altre du
doncs se suposa
que la gent fa el que fa
aquest home
és així o no és així
és així això
per tant
si aquesta persona
té un registre lingüístic
determinat
i té poder
i té autoritat
poder
perquè l'autoritat
seria una altra cosa
l'autoritat no es té
l'autoritat es reconeix
es té el poder
però no l'autoritat
això és una cosa important
té poder
i aquesta persona
doncs en el seu terreny
és un triomfador
els nostres fills
poden pensar
perquè m'he d'escarressar
parlar bé
si aquest és tan important
parlar malament
i se'l reconeix
és des d'aquest punt de vista
jo no estic dient
el que hauria de fer la gent
jo estic detectant
les coses que passen
i la gent que faci
el que vulgui
això per favor
no em feu dir
el que no he dit
jo no dic
el que ha de fer la gent
jo estic detectant
les coses que passen
jo
si fos
si ho visc a Madrid
i sentís que els locutors
de televisió
i els polítics
i els empresaris
importants
parlen el castellà
com parlen aquí el català
alguns
o bastants
allà ho trobaria insòlit
però la mateixa societat
ho trobaria insòlit
s'entén
la societat
ho trobaria insòlit
en canvi aquí
ens hi hem acostumat
perquè hem rebaixat
la dignitat de la llengua
fins a un extrem
que a mi em sembla
vergonyós
per tant
és una feina de tots
l'assumpció de la llengua
com una llengua pròpia
tenir algunes idees clares
que
defensar una llengua
no és anar contra una altra
tenir algunes idees clares
com que
jo per exemple
estic content
de parlar el castellà
m'agrada parlar-lo
tan bé com puc
m'agrada llegir
el castellà
no és ni una cosa
incompatible amb l'altra
jo estimo la llengua espanyola
però la meva llengua
és la catalana
i la llengua que jo parlo
els meus fills
quan neixen
el primer impuls
que em surt
és parlar amb la llengua
amb aquesta llengua
d'això en diuen
la llengua materna
perquè la mare
és qui més parla
amb els fills
descomplexar-nos
treure'ns de sobre
aquesta sensació
de
de no estar a l'alçada
de les circumstàncies
i això insisteixo
no vol dir
que estigui dient
que de pas universal
sempre i a tot arreu
hem de mantenir-nos
amb una actitud intransigent
no estic dient això
tampoc
no estic dient això
la comunicació
és molt important
i el fet comunicatiu
és molt important
i comunica't com puguis
amb qui puguis
i que sigui un acte reixit
però si nosaltres
estimem el país
si nosaltres
entenem
que com a grup
antropològic
som alguna cosa
nosaltres hem d'entendre
comprendre
acceptar i defensar
que la llengua
és normalment troncal
de les característiques
del nostre poble
quina llengua
la de
el que el teu padre
o la del que el teu aviat
quina llengua
la de
quins registres
aquest és un problema
que tenen tots els països
a tot el món
només les llengües desafavorides
se'l plantegen
les llengües no desafavorides
no se'l plantegen
que els locutors
de ràdio i televisió espanyola
els de Telecinco
o els d'Antena 3
es plantegin
si prenen una llengua
que és la que marca
la Real Acadèmia Espanyola
o la del carrer del dia a dia
no crec que s'ho plantegin
perquè
el que es poden plantejar
és el registre lingüístic
si el dia a dia
pel carrer
diuen conyo
joder cojones
i per Tele
no diuen conyo
joder cojones
això s'ho poden plantejar
el registre lingüístic
la tria
ara
que
l'adjectiu
ha de concordar
amb el subjecte
amb el nom
que
la frase
ha de tenir
una estructura sintàctica
determinada
que la
manera de dir
en castellà
per una acció
passada
del verb
volver
és
vuelto
y no volvido
no s'ho planteja ningú
i si algú diu
oye volvido haber
els propis companys
de Tertúlia
se'l miren
com volem dir
que no saps
que és vuelto
perquè hi ha aquest prestigi
i per tant
no hi ha conflicte
si han de parlar
la llengua del carrer
això és una cosa
molt mal intencionada
que s'ha posat de moda
això de parlar
la llengua del carrer
el carrer
parla la llengua
que parlen
les persones
que van pel carrer
i les persones
que anem pel carrer
tant tu
com tu
com jo
sabem perfectament
que
quan diem
bueno pues
estem dient
dues paraules
que no són
de la nostra llengua
i que les podem dir
olímpicament
és més
jo ara les diré
bueno pues
ja les he dit
no passa res
però jo sé
que
si jo estic
observant
la manera de dir
jo he de dir
bé doncs
i no hi veig cap avantatge
dir bueno pues
sobre bé doncs
no veig que aconsegueixi
més proximitat
més comunicació
més interès
no hi veig cap avantatge
amb aquesta expressió
respecte a l'altra
per tant
per més que la gent
digui bueno pues
jo no veig la necessitat
de dir bueno pues
si tinc bé doncs
i em cobreix perfectament
la necessitat comunicativa
i no és una paraula
passada de moda
ni és una paraula
que hagués quedat
que hagués quedat
el 18
que hagués quedat
i no és una paraula
que hagués quedat
que hagués quedat
la necessitat
que hagués quedat