Quatre minuts, un quart d'una del migdia, Teatre Metropol, cent anys,
hem acabat ja la celebració del centenari,
tot i que el Teatre Metropol, en Déu n'hi do,
el teatre de la ciutat té molta, molta, molta vida pel davant.
Aquest cap de setmana, de fet, finalitzaven els actes de celebració del centenari
i s'ha editat també un llibre commemoratiu.
No podia ser d'una altra manera que quedés constància escrita
de tot el que han estat aquest segle del teatre modernista.
Un llibre que ha sortit dins la col·lecció dels quaders d'arxiu.
Els autors són Josep Maria Marçal, Joan Gisbert i Helena de Hortueta.
Ens acompanya aquí als estudis, Josep Maria Marçal.
Molt bon dia, Josep Maria.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir.
Amb l'Helena de Hortueta ens posarem en contacte d'aquí uns moments.
Ens ha demanat una miqueta de marge de temps,
immediatament la trucarem,
i Joan Gisbert no pot estar amb nosaltres,
tot i que la veritat és que li hauria agradat molt estar aquí,
però compromisos professionals no ho han fet possible.
Un llibre a sis mans.
Jo no sé com es treballa un llibre a sis mans.
Cadascú ha fet la seva part.
Llavors, com que han sigut parts independents,
la meva està directament relacionada amb els 15 anys
des de la reobertura del Teatre Metropol
fins pràcticament a aquesta última temporada.
15 anys, 15 temporades,
dividides gairebé sempre en tres,
la de tardor, la d'hivern i la de primavera.
Són moltíssims espectacles i una bona fènia.
És a dir, una de les particularitats del llibre,
és que l'han treballat no només a sis mans,
sinó en mans d'un periodista, historiadors,
i això li dona al llibre una heterogeneitat una mica diferent, no?
Sí, cadascú ha tractat un tema diferent.
Ja et dic que està basat des del tema històric,
des de la basant del que va començar sent el Teatre Metropol,
com a patronat obrer de la ciutat de Tarragona.
Després també està tractat des de les vertents diferents socials
i totes les èpoques històriques que han anat passant.
I ja et dic,
i l'última part és la part més lúdica,
la part més d'espectacles,
la que jo he viscut més,
a través de la meva relació amb el Teari de Tarragona,
i és la que m'ha tocat.
Home, doncs t'ha tocat un regalet.
Sí, la veritat és que m'ha tocat la part més divertida.
La més bonica, divertida.
Aquesta part, a més, té moltíssimes imatges gràfiques,
però també totes les referències als grans noms de l'escena
que han passat pel teatre.
I abans li preguntava al Josep Maria,
no només pel que fa a la imatge,
sinó a la part del text,
intentant cabir aquests 15 anys d'espectacles,
tenint en compte que és al Metropol un teatre molt i molt utilitzat.
Jo crec que no descansa mai aquest teatre nostre,
per una cosa o per una altra, no?
Pràcticament sempre,
sempre té alguna activitat,
ja sigui de les programacions, diguem, estables,
de les programacions més professionals,
o també de les programacions que es fan des de la mateixa ciutat.
Els segles que fa joventuts musicals,
que són, m'assembla que, si no recordo malament, dos a l'any.
Després, tot el que fa a l'Atenea, a Tarragona,
amb totes les seves temporades,
porta gairebé 50 anys ja fent teatre.
És moltíssim.
Moltíssim.
Després també trobem una sèrie de programacions
que, impulsades pel mateix Ajuntament i per la societat civil,
també s'inclouen dintre del Metropol.
Que tant, el cicle de teatre jove?
L'escena jove, el teatre a prop a la canalla,
les matinals...
Hi ha moltíssimes activitats,
moltíssimes activitats que intenta abarcar el major número de persones possibles
perquè el teatre metropol sigui un teatre molt familiar,
que hi pugui anar tothom i que tothom s'hi trobi un espai per veure les coses.
Hi ha una cosa que em crida l'atenció.
A vegades s'ha de tenir una imatge positiva de les coses, diria jo.
És l'únic teatre que tenim a Tarragona, com a teatre...
Per ara.
Aleshores, clar, també això ens dona una possibilitat de...
Mira que pillau, que està això, eh?
No, què diria...
Però ens dona una possibilitat, és a dir,
que un jove amateur de 15 anys que ha estat assajant l'obra amb el seu institut
trepitgi el mateix escenari que Josep Maria Flotats o Conxa Velasco.
Sí, això...
Això no ho poden fer tots els teatres.
No, això impressiona.
I la veritat que també per ells és molt difícil,
perquè les mateixes imitacions que comentàvem abans,
està tan ple que és molt difícil que aquest jove,
que avui està assajant la seva obra, la seva escola o el que sigui,
pugui també tindre un espai, tindre un temps per adaptar-se al teatre.
I que això també és important i això moltes vegades no ho sap.
La gent es pensa que allà hi entren i ja està.
Adaptar-se del que és el Saló d'Actes, del Col·legi, de l'Escola,
a el que és el Teatre Metropol és molt diferent.
En les seves limitacions tècniques que tenen els joves,
al poder assajar els seus llocs d'on pertanyen,
a el que és el Metropol, que és un teatre molt professional.
15 anys d'espectacles, aquests darrers 15 anys,
l'acumulació d'imatges, de noms, de programes de mà,
que et vas trobar damunt la taula per poder sintetitzar tot això,
Josep Maria, feina titànica, eh?
Sí, va ser impressionant.
Però bé, la meva idea, la que li vaig expressar al Jordi Giramé,
que va ser qui me va proposar per fer aquesta part del llibre,
va ser intentar fer un resum de la manera més periodística
que me sortigués en aquells moments,
de cada una de les temporades,
i fer una miqueta de resum any rere any,
destacant potser els aspectes que a mi m'assemblaven
que en aquell moment podien destacar més.
En aquest sentit, tu diries, tens una visió de conjunt,
vull dir que el Teatre Metropol ha pogut satisfer
les expectatives dels espectadors tarragonins,
del públic tarragoní, és a dir, hem pogut gaudir
una miqueta d'una mostra de tot el que és l'escena,
no només catalana, sinó espanyola?
Jo crec que sí, en aquests 15 anys han passat,
diguem, les primeres espases del Teatre Català,
del Teatre Nacional i moltes vegades de figures internacionals.
Una prova és que gairebé sempre el Teatre Metropol està ple,
i una altra de les proves és que té un públic molt fidel,
gràcies als seus abonats, que són gairebé la meitat
de la Foro del Metropol, pràcticament sempre
les funcions estan plenes.
I moltes vegades faltaria, potser si d'aquesta obra
podien fer dues funcions, en tres anirien bé,
però el que parlàvem abans, el Metropol és molt limitat
en el seu espai i en les seves hores d'actuació.
Com has viscut tu també com a persona que està vinculada
i que cobreixes aquest tipus d'informacions
als actes del centenari?
Que també han entrat, i s'han pogut encabir
a última hora ni que fos alguna imatge, no?, en el llibre?
Sí, aviam.
El llibre no s'improvisa?
No, el llibre t'ha portat molta feina.
I a més una feina que per mi va ser bastant complicada,
m'ha agafat en uns moments bastant difícils,
i també moltes...
Quan veia les programacions, recordava moltes coses, no?,
i amb les persones que havia estat veient
aquell teatre, aquell recital de música,
i aquestes coses també me van fer pensar
sobre com enfocar una mica el text, no?
I hi ha moltes coses que sí que són molt, diguem, íntimes,
meves records dels primers anys,
que jo recordo del Metropol com un teatre fosc,
com un teatre on s'ha fet els pastorets i poqueta cosa més,
que després va incloure programacions de cinema,
però dels primers records que tinc,
que també els plasmos llibres,
són això, no?, un teatre molt fosc,
amb unes cadires molt dures, molt de fusta.
Jo saps que recordo també en un període,
allò, entraves, baixaves, tot estava fos,
i aleshores hi havia aquella barra de bar.
Un passadís enorme.
Sí, i alguna vegada es feien alguns valls de Carnaval,
perquè era quan estava la salle,
doncs, que utilitzava també aquell espai,
vull dir que aquell teatre se li ha donat un ús de tot,
però aquesta foscor que deies, aquell passadís enorme,
deies, clar, quan vam rascar la pintura,
si em permeteu l'expressió,
i vam veure...
I obrir les finestres.
I obrir les finestres,
vam veure que allò era un teatre modernista,
vam dir, aquí hi havia un teatre modernista,
sota aquesta pàtina, diguem-ne,
ja una miqueta gastada,
doncs sí, efectivament, eh?
I no era conegut.
No era conegut.
I no era conegut.
I jo crec que gràcies a aquests 15 anys,
a part de la promoció d'espectacles que s'han fet
i de fidelitzar un públic
que avui en dia necessita
de les activitats culturals que es fan al Metropol,
també s'ha recuperat, en primer lloc,
el teatre Metropol
i, en segon lloc, la figura del Jujol.
Clar, ha anat en paral·lel.
Sí, jo crec que sí.
Perquè també era una persona
que no era molt coneguda a Tarragona,
a Tarragona Ciutat.
Jo la coneixia més aviat per la vessant de Setmana Santa,
com a autor dels passos del...
Del gremi de Sant Llorens.
Del gremi de Sant Llorens.
Llavors, sabia que havia fet els planells una mica,
del teatre Metropol,
però amb la intensitat en la que després
hi ha pogut conèixer tota la seva obra,
és que és impressionant el que hi ha dintre el Metropol.
Clar, perquè també figura el llibre,
en una altra de les parts,
però clar, el Josep Maria perfectament se'n recorda,
com tots, quan es va fer la inauguració,
que van a càrrec de comedians,
després d'aquesta àmplia remodelació,
que va començar a aparèixer,
que si una làmpada, que si el famós foguerill,
que a més es va perdre i no es trobava
el dia de la inauguració,
tot aquest tipus d'anècdotes,
va començar a aparèixer mobiliari
i objectes relacionats amb el món modernista de Jujol.
Va ser una troballa extraordinària.
Sí, i s'han anat recuperant moltes coses.
A les golfes del teatre
hi havia molta cosa depositada,
que potser, o depositada,
o amagada, o llançada,
o vés a saber-ho.
Perquè hi ha qui diu que va desaparèixer molta cosa, també.
I segurament en els anys que ha tingut, diguem,
la decadència del metropol,
s'ha perdut moltíssima de la cosa que hi havia.
Sobretot, no crec que per desinterès,
però sí per falta de coneixement
del que veritablement era el metropol
i el que havia dintre del metropol.
Tu recordes aquell 10 de març de 1995?
El recordo molt vagament.
Jo, Jolanda, me'n recordo molt poques coses.
Tinc una memòria de peix
que m'hi diuen els amics
que recordo poques coses.
Però sí, del que més recordo
és d'una entrada festiva, lúdica,
i d'una sortida als balcons
per part dels comedians
i veure el teatre tot encès.
Veure tota la façana encesa,
que és una de les coses
que encara crec que li manquen al metropol.
És a dir, que sigui com a edifici de la Rambla que és,
que també tingui una personalitat pròpia,
una il·luminació pròpia
i un caire més espectacular del que té.
Passa una mica a desapercebó de la façana.
Totalment.
És el que tu dius,
mai diria ningú que és un teatre.
Si vens de fora i no ho saps,
és una casa bonica de la Rambla.
És una casa i res més.
No té aquest sentiment
com poden tindre altres teatres d'altres ciutats.
no se li dona la importància que té a tot l'edifici.
S'ha de posar una mica a vestir-lo de gala cada dia,
segurament des d'aquesta perspectiva.
Jo crec que sí.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic
Helena de Hortueta,
que s'incorpora a aquesta conversa amb Josep Maria Marçal.
Helena, molt bon dia.
Molt bon dia.
Amb el Jura Maria parlàvem de tota aquesta vessant
més periodística,
basada en les dades, en les imatges,
programes de mà,
però sobretot partint de la seva experiència personal
i els seus records.
Quina ha estat la teva part del treball
en aquest llibre del centenari?
Home, la meva aportació realment ha sigut
l'evolució de l'ocupació del parcel·lari,
és a dir, dels edificis que va haver-hi abans
de la construcció del metropol,
i el projecte realment de Jujol,
l'ocupació del pati de l'illa de cases,
perquè ocupa dues illes de cases
a la part de darrere del carrer Armanyà,
i també la pèrdua dels elements estètics
arran, sobretot, dels bombardejos
durant la Guerra Civil del 38
i la recuperació final
unes breus aportacions
per entendre millor realment l'obra
i les aportacions de Jujol.
No era la primera vegada
que, com a historiadora,
diguem-ne, t'ocupaves de Jujol
ni d'aquest espai de la ciutat?
No, jo la meva tesi estructural
la vaig desenvolupar
sobre l'arquitectura i l'urbanisme a Tarragona
al segle XIX i part del XX.
Llavors, això també m'ha permet
entendre
quin edifici era la Rambla Nova,
que va ser uns dels primers edificis,
un edifici amb una façada de caràcter eclèctic o historicista,
amb molt bona construcció de materials,
perquè procedia la pedra dels mons de la pròpia Rambla Nova,
i també entendre una miqueta
com se va, finalment,
definint tot l'espai
on ara actualment està
el metropòleg.
És a dir, el pati,
que no és realment el pati
que correspon a Rambla Nova 64,
sinó el pati que correspon
a altra casa del costat
de la banda, diguem-ne, dreta-esquerra,
segons es miri.
El llibre contempla tot un seguit
de plànols, no?,
del teatre del patronat obrer.
No solament a l'article
parlo del teatre del patronat obrer
i aporto com una cosa
totalment novedosa
i que no hi estaven publicats
els dos projectes de Jujol,
la secció
i la planta de l'edifici,
que es veu perfectament
en el disseny, per exemple,
de la boca del teatre,
cosa que no es va desenvolupant,
no es va realment realitzar,
sinó també parlo
de l'edifici que va fer abans Ramon Sales,
de l'ocupació del parcel·lari
de la zona
amb un cinematògraf
per banda de Maria Pujol de Barberà,
que era llavors architecte municipal,
Ramon Sales era arquitecte diocesà,
i després també tots els projectes
de Francesc Montrabà
o Francisco Montrabà
amb els diferents canvis
que n'hi ha hagut sobre aquest projecte.
Home, canvis,
això pel que fa a la qüestió urbanística
de disseny,
per ara que utilitzem aquestes tendències
més contemporànies,
de fer espais polivalents,
sales polivalents.
Jo no sé si era molt polivalent o no,
però que en aquest teatre s'ha fet de tot.
Això és evident, eh?
Sí, mira, a veure,
si mires el llibre,
hi ha dues planes.
Un projecte que és de l'Ateneo Terraconense,
que estava molt a prop
de l'edifici del Patronat Obrer,
pensem,
la zona de la cantera
era una zona industrial,
és a dir,
encara, a veure,
quan jo era petita,
vivia per la zona,
vaig veure com hi havia,
hi havia zones,
hi havia molts magatzems industrials a la zona,
o sigui,
era una zona realment
de caire industrial.
Estava molt a prop de la Ramla Nova,
però una zona,
realment aquesta zona del carrer Manyà
era de caire,
podem dir,
industrial.
Llavors,
si mirem a l'edifici
de l'Ateneo Terraconense,
és un edifici
amb la planta
que es diu italiana,
és a dir,
en forma de ferradura,
en canvi,
la planta de Jujol,
i aquesta és una
de les seves aportacions,
és una planta totalment,
podem dir,
no simètrica,
i per una ocupació
millor de l'espai
i que permeti
una major ocupació
de l'església
i això va permetre també
que des del primer moment
va ser cinematògraf,
teatre,
salón de congressos,
conferències,
això sí,
sempre sota el domini
ideològic
de l'església
que era part
la que va finançar
o buscar
els promotors
d'aquesta obra.
Un teatre
que es va aixecar
a la que aleshores
s'anomenava
Rambla de Sant Joan,
en aquell moment,
no?
No era la Rambla,
no.
Va causar la guerra
molta destrucció
a l'edifici del teatre,
Elena?
Es van caure
i sobretot
el que són
les bòvedes
de la passarela
i pensem que
Jujol
va fer també
uns luminaris
amb colors,
és a dir,
el teatre
tenia
finestres de colors
i aquestes finestres
de colors
se van tapir
i se van
malmetre.
Això
hem de pensar
que va donar
una altra concepció
de l'espai,
un altre efecte
lumínic
i aquest joc
amb formes
i colors
era realment
una de les grans
aportacions de Jujol
i que actualment
no es conserva
perquè
el projecte de Ginàs
va haver d'acomodar
les noves exigències
tècniques,
va haver d'eliminar
totes les deformitats
podem dir estètiques
procedent
de l'ocupació
de la reutilització
per una normativa
com a cinema
i llavors
clar,
es va perdre
molt d'aquesta
herència
podem dir
d'aquest teatre.
Per cert,
que el llibre
en la part de l'Helena
inclou una fotografia
de la cabina
de projecció
del cinema.
Sí.
És que clar,
a algú li pot ser
un estrany això
a algú
que no tingui
l'edat
que podem tenir
els que som aquí
a l'estudi
i més no
perquè cinema
n'hem vist
ara ho dèiem
amb el Josep Maria
a més programa doble
era programa doble
i hi havia
el Barreto
i en columna
i en columna,
sí senyora.
Déu-n'hi-do.
Això ja sé
que s'ha explicat
moltes vegades
però clar,
jo intento
anar una mica
en el temps
i dius
home,
fa un segle
el modernisme
a Jujol.
Tot això
tenia unes connotacions
que en una ciutat
com a Tarragona
a part que no hi hauria
arquitectes.
Per què es van
decantar
per encarregar
aquest projecte
a un arquitecte
com Jujol,
amb un corrent
d'expressió
com modernista?
A veure,
jo crec
que no
hem de pensar
el modernisme
com un tòpic,
una etiqueta.
Hem de pensar
el modernisme
com un moviment
que és de tot,
tant de mobiliari,
disseny de l'habitatge,
cortinatges,
era un moviment total.
Això és important
de tindre
un compte
també de literatura.
A veure,
l'encàrrec
de Jujol,
jo crec
que en Josep Maria Pujol
de Barberà
va tindre
un seguit
de problemes
amb l'Ajuntament,
llavors
va tindre
Canarsa.
Llavors,
en aquest moment
estava també
Ramon Sales,
Ramon Sales
comença
alguna cosa
com a arquitecte
diossessà,
però finalment
el patronat,
jo crec,
per amistats
i vinculació
de l'Església
amb Jujol
i tots els amics,
podem dir,
intel·lectuals
que envoltaven
a Jujol
li encarreguen
per això
l'obra.
Hi ha una notícia,
em sembla,
el correu,
que diu
que va vindre
a Gaudí
a visitar
l'obra
i llavors
pot ser
que en aquest moment
d'aquesta visita
de l'obra
que no es refereixi
a l'obra
de en Jujol
sinó a les obres
que estava executant
en Josep Maria Pujol
de Barberà
i en aquesta visita
pot ser
que llavors
ja li encarreguen
definitivament
a ell
els membres
del patronat obrer.
Ja,
al costat
de la fotografia
que esmentàvem
de la cabina
de projecció
hi ha una fotografia
de la façana
del cinema
Metropol
de l'any 1961.
Amb el Josep Maria Helena
ara comentava,
amb ell ho comentava
i vaja
jo crec que tots
estem d'acord
quan tu parlaves
de la façana
del teatre
que li falta
prestància
després de 100 anys
que li falta
il·luminació
que li falta
que no passi
desapercebut
com un edifici
búnic més
de la Rambla Nova
per qualsevol persona
nosaltres sabem
que allà està
el Metropol
però potser
li falta allò
de dir
que jo soc un teatre
i estic aquí
no?
Tu què creus?
El problema
és que el teatre
en si
no és l'edifici
de la Rambla Nova
és el pati d'Illas
llavors
també
això ho parlo
podem dir
que gràcies
a Déu
una miqueta
l'especulació
la piqueta
no va fer
o no va
almetre
el Metropol
perquè com he dit
el carrer
Armanyà
era un carrer
de segones
realment
als anys 80
no es considerava
un gran carrer
llavors
per això
també
es va
conservar
realment
tot
tot el Metropol
per la seva ubicació
si hi hagués sigut
una façana
de baissos
i una entreplanta
una planta més
potser que la cosa
hagués sigut
com el teatre principal
o tants d'altres edificis
a Tarragona
que van morir
que van morir
efectivament
i ara m'imagino
l'entrada
pel carrer Armanyà
home no farem
que canviïn res
però no estàs
malament entrar
pel pati
això és bonic
no?
a veure
l'entrada
sempre va ser
per la Rambla
per la Rambla
és a dir
perquè a més
jo començo
el meu article
amb una visió
que realment
quan s'inaugura
diuen
la bona societat
és a dir
els promotors
van utilitzar
l'edifici
no els beneficiaris
sobretot també
els promotors
això és una cosa
que
llavors
al començament
els nens obrers
entraven
per l'edifici
de la Rambla
abans que en Jujol
fessi el projecte
és a dir
el 1890
però després
ja el 1890
comencen a entrar
per la zona
de darrere
perquè llavors
s'habiliten
allí també
unes oficines
i uns locals
que després
se van reutilitzar
se van remodelar
amb el projecte
d'en Jujol
Més contemporaneament
a la ciutat
parlo de la ciutat
en general
ens va costar
tornar a posar
en valor
aquest espai
a banda de la titularitat
que no era municipal
en el seu moment
jo m'imagino
que això era un factor
important
però probablement
com que no li veiem
la cara autèntica
a aquest teatre
ens va costar
una mica
assumir-lo
com una joia
del modernisme
o com una joia
en general
jo crec
que el problema
és que Tarraona
té molt bona arquitectura
de molt bona qualitat
però
la població
no s'ha adonat
no ha vist
encara
aquesta bona qualitat
d'aquesta arquitectura
i la singularitat
per exemple
de l'ús
d'uns materials
com és la pedra
perquè molts edificis
són de pedra
o sigui
de materials
molt nobles
i jo crec
que la ciutat
deania
encara
no ho
no ho ha percebut
i no ho ha percebut
aquests espais
com seus
és que no valorem
el que tenim
en aquesta ciutat
potser ens hem abocat
tant i tant
i amb raó
segurament
al patrimoni romà
que hem perdut de vista
un altre patrimoni
que és realment extraordinari
sembla que ara
comencen
d'un temps cap aquí
haver intents
guies modernistes
o altre tipus
però en general
potser sí que estaríem
tots d'acord
que no hem valorat
fins ara
tot allò que teníem
jo per exemple
vaig fer la campanya
de civilització
dels edificis
a Rambla Nova
també he participat
en el catàleg de patrimoni
de monuments immobles
de la ciutat
això també ha donat
que es posi
en valor
i més que res
que la gent ve
i que té un patrimoni
increïble
potser hem de començar
a mirar-nos la ciutat
amb ulls de turista
jo crec que sí
allò de no anar
mirant el terreno
anar aixecant el cap
si anem per la Rambla
i pensar que estem fent turisme
i potser comencem a descobrir
més que valorar
descobrir
te'n dones compte
moltes vegades
del que tenim a Tarragona
quan vas a l'estranger
quan vas fora
a l'estranger
part dels Pirineus
per amunt
o qualsevol altra ciutat
de l'estat espanyol
te'n dones compte
de l'únic
que és Tarragona
quan hi tornes
doncs val la pena
que ens adonem
mentre hi som
jo crec que hi ha
pocs eixos
urbans
que per una banda
tinguis el mar
i per l'altra banda
la muntanya
o sigui
la Rambla Nova
pots veure tant
el mar
com la muntanya
això és únic
o sigui
inclús la geografia
de la ciutat
amb la part alta
més elevada
com una talalla
la zona de l'Eixample
més
i després
la zona del port
també tens
tres ambients
d'una qualitat
que no tens
en moltes poblacions
intel·ligents
que eren els romans
jo no sé
quan dieu
que no valorem
però és curiós
que quan parlem
aquí a la ràdio
afortunadament
tenim oportunitat
de compartir
bones estones
de conversa
amb convidats
amb oients
no valorem
bé
potser és com
una figura abstracta
jo a mi mateix
m'he sorprès
moltíssimes vegades
parlant amb algú
que hagi vingut
de fora dient
és que aquesta ciutat
és extraordinària
és a dir
venent la ciutat
perquè realment
t'ho creus
és extraordinària
aquesta descripció
que acaba de fer l'Helena
de la situació geogràfica
de la disposició
de la mateixa ciutat
del mar
de la muntanya
clar
fa que sigui
una ciutat
realment excepcional
és que ho expliques
a la gent
que et ve de fora
que un quart d'hora
pots estar
a la catedral
al Serrall
i no s'ho creuen
i a més
tenim un teatre modernista
ho hem descobert
amb el temps
i hem celebrat
cent anys
i encara
i té molt bona salut
per tant
caldrà
engaudir-lo
i a veure si arreglem
això de la il·luminació
Josep Maria
entre tots fem una campanya
de firmes
o un altre
tindrien que fer
algun punt
no
algun punt
d'atracció
com
que és un teatre
però
això és
la problemàtica
perquè en si
l'edifici
que veiem
és un edifici
de casa de jove
un habitatge normal
de la Rambla Nova
dintre del
que podem entendre
normal
Després entres a l'interior
i et trobes
el magnífic teatre
em val a dir
que el llibre
ha estat
un treball
a sis mans
com dèiem
a l'inici
Helena de Hortueta
Josep Maria Marçal
i Joan Gisbert
que abasta
el metropol
des d'allà
on ho deixa l'Helena
doncs ell ho agafa
fins l'any 1095
i pren el relleu
Josep Maria Marçal
la veritat
és que
també val a dir
que a Joan Gisbert
li hauria encantat
venir
però ha estat
impossible a ser
i cal destacar
que és un llibre
que s'ha presentat
recentment
que el busqueu
perquè de veritat
que val la pena
quadersen de l'arxiu
teatre
metropol
cent anys
Helena
moltíssimes gràcies
per atendre
la nostra trucada
gràcies a vostès
fins la propera
Josep Maria Marçal
un plaer
continuarem
en el teatre
i gaudint
dels espectacles
esperem que
dintre de pocs mesos
segons va anunciar
l'alcalde
que a finals d'any
ja l'obra
del teatre
de Tarragona
estarà enllestida
i que pel primer trimestre
d'allà en què ve
es veu
que ja tenen ganes
de posar
hi ha algú
allà dintre
si no
sempre podem fer
un llibre
de les obres
del teatre Tarragona
sí
seria
un volum
molt més gran
que aquest
jo diria que sí
amb moltes fotografies
i amb un article
molt i molt extens
moltíssimes gràcies
i molt bon dia
agraci
una altra
diar
diar
d'allà
i
dir
com
no
no
no
em
el
que