Com us dèiem ara fa un moment, continuem parlant de la història de Tarragona,
però no anem tan lluny al segle I, II, després de Crist,
sinó que ens quedem en les últimes dècades del segle XX,
que realment van tenir esdeveniments d'aquells històrics que s'escriuen en majúscula,
però la història de la vida quotidiana, la història escrita en lletra minúscula,
a vegades no deixa de ser un traspàs de coneixement oral.
I és interessant que aquelles vivències que a nivell personal cadascú va visquent,
trobin també el seu espai escrit i constin, que passin a la posteritat, que dirien alguns.
En aquest sentit, us volem parlar d'un llibre que encara no s'ha presentat,
encara fa olor a tinta i el tenim aquí damunt de la taula.
Es presentarà el proper dia 15 d'abril a l'Ajuntament de Tarragona.
Es titula Cròniques de Tarragona, històries urbanes i mundanes
i és del periodista Joan Antoni Domènec, que avui ens acompanya.
Bon dia, Joan Antoni.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir i el que deia en fa oloreta de tinta, encara el llibre.
Sí, acaba de sortir, imagino que segurament el dimarts que ve
ja hi serà a les Iberies i als quioscos de Roslena.
Esperem.
Esperem, esperem que sí.
Val a dir que, aviam, jo aviam, amb l'amabilitat que ha tingut el Joan Antoni,
que ens va traslladar part d'aquest llibre a l'Arxiu PEDF per poder mirar.
I jo, des de la primera pàgina fins a l'última,
algunes no perquè tampoc no som tan grans,
he gaudit moltíssim perquè he vist i he significat
tants moments de vida quotidiana aquí a la ciutat de Tarragona.
Dentro de la portada veiem el Bar Motoclub.
Sí, és un...
Que té el tant dalt molt net.
Això sí que hi havia molts anys enrere, eh?
No, la foto, doncs...
Bueno, conté la portada,
està molt treballada des del punt de vista del disseny,
conté una pita trampa.
És una foto actual,
el que passa que l'han virat amb un color així, sèpia.
Bueno, el Motoclub és un referent, no?
Un referent en el qual han passat molts personatges,
dels que es parla amb el llibre,
pinciades molt curtes,
a mi m'han interessat molt
i, de fet, ara estic pensant
d'alguna manera en aprofundir, no?,
amb aquesta gent
que tenien una gran personalitat,
que disfrutàvem de la vida,
sobretot de la nit,
de l'alcohol,
i, a vegada,
feien la feina que tenien que fer, no?
Hi ha anècdotes que no surten al llibre
i altres personatges que no es poden anomenar
perquè o viuen o viuen els seus fills
i homes hi ha temes delicats,
però arrasaven a la nit, no?
És a dir, són gent que disfrutaven,
com te deia,
i a les 8 del matí es presentaven la feina, no?
I que trenquen el mit aquell
que a Tarragona abans no hi havia ambient,
no hi havia ambient, diguem-ne, visible.
No, no.
Jo crec que era més dur i més fort que el d'ara, no?
És a dir, sense el component de la química inòptica,
no?, de les drogues,
era un ambient duríssim,
gent que aguantava molt, no?
Però, clar, per exemple,
hi ha un personatge, el Marcelino Gabaldà,
que mereixeria una petita biografia,
era secretari de l'Audiència,
i era un senyor que, a vegades,
l'havíem trobat dormint en un banc.
Ja veus, per venir d'una farra, com si diguéssim.
Sí, sí, sí, i aquest senyor tenia un pis a Tarragona
i, en canvi, vivia a l'hostal del Sol
perquè allà se sentia a gust, no?
Però és que a les 8 del matí
anava a la seva feina
i, en aquell temps, ser secretari d'Audiència
no era qualsevol cosa, no?
Era tot un referent a Tarragona
i a les seves comarques.
És a dir, personatges amb molta personalitat
i una certa duresa i templança
per aguantar tot això,
que era un contínuo.
Clar, unes nits que més compartien pel que expliques
des d'executius de la Química
passant per funcionaris públics d'una certa categoria.
Com diu ell, no tot es pot dir,
però, bueno, es pot intuir algunes coses.
No, sí, a veure, a les executius de la Química
parlo del bar aquest al Xaló,
que està al costat de la Vila Rambla.
Bueno, aquests, bueno, anaven allà a fer la copa, no?
Però els postos on se tancava, no?
Doncs segurament el motoclub va ser un referent molt fort, no?
I després això va estar molt associat
amb un món que jo vaig descobrir.
ara, recentment, que era el món del joc, no?
Que això sí que va ser realment molt potent a Tarragona.
Més del que podem arribar a pensar,
tot i que, clar, evidentment,
pot ser que hi jugàvem un centenar de persones,
però els locals eren abundants
i les timbes van ser famoses
amb personatges i amb diners.
Clar, el llibre penseu que és un recorregut
per bars i locals que són absolutament familiars.
Alguns d'ells ja han desaparegut,
altres encara romanen ja han canviat la seva fesomí,
alguns han passat de pares a fills
i m'entenen, doncs, és el cas d'alguns d'aquests bars.
Però hi ha locals que ja no existeixen
i hi ha locals que, com bé deies,
doncs eren autèntics llocs de joc.
El joc, en principi, estava prohibit en aquella època,
que parlem dels 70?
Estava prohibit de 50, 60, 70
i principis dels 80.
Després, amb l'arribada dels bingos,
que es van legalitzar l'any 76,
tot això va canviar.
I ara, per suposat, perquè ara amb el joc online
ja no és el mateix.
És a dir, el tema del joc era...
Jo sempre he pensat que era una sortida,
una vàlula d'escapa social,
una manera de fugir.
El que passa és que el joc,
com saben bé els psicòlegs i els psiquiatres,
és l'audiopatia més difícil de curar.
I els jocs amb diners tenen gràcia,
però aquesta gent sense diners no en tenen.
Però és que s'arribava a jugar durant el dia,
al parxís.
El que primava eren les cartes i a la nit,
i les partides tenien uns jocs per jugar
i estava, si més no, tolerat.
Totalment prohibit, però estava tolerat i controlat.
Va haver-hi alguna ratxa policial,
que s'explica en el llibre.
Això és un capítol de la llibre que es podia allargar molt.
El que passa és que aquí,
jo he intentat ser molt curós en el tema de noms,
perquè hi ha gent que viu,
sembla el cas dels prestamistes,
que s'anomenen al llibre,
que són gent que va fer fortuna.
Però és que parles d'unes quantitats de diners al llibre extraordinàries.
Sí, sí, i tu anaves sense diners a jugar fins i tot,
i tenies sempre el senyor, el prestamista, al costat,
i li deies, escolta, necessito diners per jugar,
i te diria que sí, el 10% d'interès,
però que el tens que pagar a l'endemà.
I com a favor extraordinari podies retardar el pagament
dos dies, una setmana, en fi,
però era així, però clar, el 10% sobre quantitats i sobre...
Quines quantitats podríem parlar als anys 50 o 60, per exemple?
Home, no, als anys 60 una bona partida
podria acumular unes 100.000 pessetes,
als anys 70 unes...
a partir de 300, fins i tot un millor,
i en algun cas hi ha una famosa timba
que hi menciono, d'un senyor,
algú va haver de marxar de Tarragona
que va perdre 5 milions de pessetes.
És a dir, hi ha gent que es va arruïnar
amb el joc d'aquí a Tarragona, eh?
Sí, sí, totalment.
I en un cas paradigmàtic,
que a més era un empresari conegut,
aquest va tindre que marxar, no?
I clar, qualsevol joc es jugava,
i parlo del...
perquè jo això ho he viscut,
d'adolescent ho he vist,
el tema de l'ideal,
que és jugar al partís...
I tant, a l'ideal,
i a la botifarra.
I els diners no es veien.
I encara dius,
el partís juga a diners.
És a dir,
que sota una aparència d'un tímid joc de taula
hi havia autèntiques timbes.
Sí, sí, timbes famosíssimes,
amb jugadors molt coneguts.
La majoria d'ells empresaris
o professionals liberals, no?
Alguns d'ells se jugaven
amb el que no tenien, no?
O el que portaven al damunt.
En algun cas era el rellotge,
el cotxe,
s'explica d'un senyor
que deixa el cotxe com a prenda,
el recupera i el torna a perdre.
Això era una cosa del més habitual.
I després hi havia un grup entre ells
que tenien tanta afició
que marxaven a França de tant en tant.
Clar, el llibre explico...
T'hauria de fer un incís
que el llibre...
Això és un capítol del llibre, no?
Així diguem capítols canalles o golfos,
pot haver dos o tres.
La resta del llibre
són reflexions privades sobre llocs.
Sí, no, i ho comentarem també,
perquè ja fa la pena...
Hi havia gent que marxava a França.
Marxava a França en un moment
que no hi havia autopista,
anaven de nit,
es tenien que amagar els diners
perquè a la frontera
avui hi ha un control, no?
No existeix,
però et poden aturar i preguntar
quan portes.
No sé si avui dia
pots portar 9.000 euros en efectiu,
però en aquella època
els caïtats eren molt inferiors.
I tot això...
I l'endemà tornar,
jugar a prop de Perpinyà,
amb els casinos que hi havia allà,
que encara hi són,
i tornar aquí.
O sigui, l'afissió era terrible,
duríssima,
però el tema dels casinos,
els casinos és una altra història.
Aquí aquesta gent no s'hi sentia gust,
no s'hi senten gust perquè el casino sempre guanya.
I no era un tema només, m'imagino,
de les cartes i aquesta suposada ludopatia,
sinó l'ambient que envoltava l'espai...
Sí, però pensa que ells,
el que els movia realment
era el joc i només el joc.
Aquest ambient podia ser
realment circumstànciat.
Una altra cosa és,
com ser el novisme que podia haver,
o que, com tu i jo,
un dia podem anar a un casino
a veure què hi ha,
i fins i tot no jugar res,
simplement veure, no?
Però no, no, no,
ells anaven a el que anaven
i allò tenia una força
que ells realment
no la podien controlar, no?
Algun d'ells ha arribat a...
alguns te diuen que ells controlaven,
que anaven a guanyar diners,
això no...
Bueno, sempre es controla
quan realment no tens control
sobre les coses, no?
Sí, jo crec que sempre perds,
el que passa és que tens altres recursos
per pagar,
i continues,
i continues durant anys i anys.
Es comença amb 16 o 17 anys
i això pot durar 60 o 70
i qualsevol cosa et sembla bona per jugar.
Jo la imatge de...
Ara esmentaves l'ideal,
però hi ha altres bars de la seta
de la imatge que tinc també
d'adolescència, com deies,
és passar per davant
de determinats bars
de la ciutat de Tarragona
i sempre al voltant de la taula
hi havia gent fent una botifarra
o jugant al dòmino.
Aquesta imatge jo la tinc molt de Tarragona,
perquè bars que es podia jugar,
el Moca...
Que es podia jugar...
Bueno, que es podia jugar,
on es jugava, no?
On es jugava.
Doncs tens el Moca, l'ideal,
el Dorado,
el Dorado,
la Pizzeria Doria,
que segurament era el puesto.
La Pizzeria Doria era el carrer Augusta,
exacte.
Ara hi ha una cafeteria
que curiosament estava a 20 metres
de la comissaria
i allà és bastant probable
que tingués en lloc
les timbes més importants.
Les timbes més importants...
Al Doria?
Al Doria
i a un local d'alterne
de la part baixa,
que també el menciono,
que són timbes
en les quals tu has de pagar
per participar.
Allà...
Professional, vaja.
Sí, semblava professional.
Encara que els professionals
que venien aquí
eren...
Realment,
explico alguna anècdota,
simulaven ser
viatges de comerç...
Perquè organitzava gent de fora
les timbes aquestes importants
amb el món de diner
o gent d'aquí?
No, gent d'aquí.
Gent d'aquí.
El jugador professional
venia aquí,
preguntava,
es feia el tonto,
la primera nit
perdia diners,
s'ha de tenir molta Sant Freda
per això,
i la segona et desplomava.
I després ja
aquest senyor
s'anava a València
o a Barcelona
o Madrid,
on fos.
Clar,
evidentment,
el que és molt jugador
i tenia molts diners
podria anar a altres llocs,
però és que el que és curiós
és que a Tarragona
es van arribar a jugar
amb unes quantitats
inversemblants,
no?
I que a més a més
hi havia molta ficció.
Que dius,
bueno,
com és possible que això,
doncs sí,
doncs hi era.
Llavors en una ciutat
que sempre hem dit
no passa res,
molt tranquil.
A veure,
que també passava a Reus,
no?
I aquells jugadors
de Tarragona
anaven a Reus,
hi havia un local
a Sabol també
bastant famós
que es jugava
durant el dia,
a veure,
sortien,
coneixem cares noves,
experiències noves,
però el joc,
el joc,
el joc.
Clar,
a veure,
algú es pensarà
que a Tarragona
tots els bars
i tots els locals
només eren escenaris
de joc,
però de fet
eren escenaris
de reunió
de col·lectius
de persones
que d'una manera natural
s'aglutinaven
en diferents bars.
i això també
el Joan Antoni
en el llibre
ho deixa molt bé,
que sí,
persones que eren
una miqueta
de classe més benestant
cap al Lehmann,
per exemple,
altres més progres
entre cometes
feien cap al motoclub,
vull dir que
aquestes tendències
hi eren.
I esmentes,
a mi m'ha fet molta gràcia
el Maxims,
el Nightclub,
que hi havia
al carrer Sant Francesc,
el bar d'Alterne
per autonomàcia
de la ciutat de Tarragona
durant molts anys,
no?
Sí, senyora,
aquí és el títol
del capítol
de, bueno,
parla una mica
de les cases de Barres,
que Déu-n'hi-do,
hi havia unes quantes,
no?
Una cincuantena,
eh?
Cincuantena.
Sí, sí, sí,
l'element era una cosa
tremenda,
el que passa
que era molt curiós
perquè al Màxims,
i jo explico
la meva identitat personal,
clar,
el trobaves allà,
al carrer Sant Francesc,
jo l'associava
amb la ciutat nord-americana,
diia,
ostres,
això ho ha de ser
el Nova Mas,
però clar...
I quanta canalla
no obria la porta
i la tancava ràpidament
i marxava corrents
en aquella època.
Sí,
doncs és així,
és així.
Senyora,
això és una cosa
que veus
que es podia fer
ficada al llibre
i en aquell mateix carrer
hi havia el 777,
al màxim,
curiosament,
el va el Miquel Quimeno
era un senyor de Reus
que va morir fa anys
i a prop d'allà
al carrer Gusa
hi havia l'embàstia,
diguem,
aquests eren els
que tenien més categoria
de l'embàstia.
Al Màxims hi havia
una mica d'espectacle,
també.
Hi havia una mica d'espectacle,
no,
no,
no,
era espectacle,
en la seva orquestra,
no,
a veure,
jo tenia un cert nivell
que,
que,
bueno,
que podia representar
una Tarragona
fins i tot fictícia,
no,
i després hi havia,
doncs,
la part alta
que,
que,
bueno,
que jo...
Els barretos petitens,
aquells,
allò.
Sí,
jo,
jo era...
I cases de barrets tradicionals,
com si diguéssim,
ja es van mantenir
al llarg del temps
o van tancar...
Home,
jo és un món
que m'atreu
perquè explico el problema
que el desconeixo,
no,
i quan parles amb la gent
diuen,
mira,
si hi havia això,
escolta,
hi havia algun mueble,
algun pis,
així,
una cosa,
no,
això no.
Home,
en queden unes quantes
a la part alta,
però pot ser que hi quedaran
una dotzena
i ara estic dient
un número molt alt,
no?
Però la famosa,
la clàssica
que tothom parla
és Calacarola,
no?
Calacarola,
aquesta molt antiga,
no?
Molt antiga,
aquesta crec que és dels anys 20.
Per la plaça del Fòrum
o per la...
No,
no ho sé,
no ho sé.
Això estava al costat
de l'Arden Toda,
que hi ha l'arc que trobes
pel carrer del Roser,
que es diu a mà dreta,
em sembla que no existeix
ni al solar on hi era.
Aquesta va ser
la més famosa
de totes,
a més a més,
era molt popular
i sembla ser que
l'Amàlia Quidd,
que era la propietària
de la qual va heredar
aquest dom de la Carola,
però realment hi havia
abans una altra propietària
que li va traspassar el negoci
als anys 30,
aquesta tenia
una visió molt comercial
del negoci
i tractava
les seves pupilles
amb una certa educació,
fins i tot.
És a dir,
que era una persona
intel·ligent i pràctica
que deia,
escolta,
anem a fer-ho bé
que és la manera
que el negoci funcioni.
el que passa
que jo,
bé,
era la carn
per la carn,
molt sòrdid,
aquí d'alguna manera
es barrejaven
els ambients
de l'època,
això era una cosa
molt amagada
i a més,
fins i tot
una mica dura,
els jocs no tenien
precisament
una decoració
soberana.
Al màxims,
diguem-ne,
que crida l'atenció
per aquesta altra història
i perquè també
està al centre
de la ciutat.
I aquella pretensió
que tenia
de ser un autèntic cabaret,
perquè el cabaret bo
que va haver de Tarragona,
la plaça Pona
era l'Oasis,
que sembla ser
que va ser
una autèntica revolució.
Com a cabaret,
dius?
Com a autèntic cabaret,
amb espectacles,
però també al final
es va convertir
en una època
de sala d'alterna
i després ja va ser
amb actuacions
una mica
de cams,
de música
amb orquestra,
de música
d'aficionats,
etcètera.
Però sí,
efectivament el màxims
va marcar una època
i es parla
que allà es van decidir
coses molt importants.
De fet,
quan algú volia
tancar un negoci
important a Tarragona,
el tenia que portar allà.
Acabaven allà.
Bé,
acabaven o començava
la festa de tancament
del negoci.
O començava, no?
A veure,
al motoclub
li dediques
un ampli capítol
en tant les coses
perquè és un dels
embarts de tota l'època
que resta actiu
i que continua
sent un punt
de referència
a la ciutat.
Parles del lema
també,
que justament el nom
expliques
al llibre,
són d'aquelles anècdotes
boniques,
us ho recomanem,
perquè el seu propietari
va estar treballant
a Suïssa, no?
Sí,
a Suïssa
i el lema,
fins i tot ara
ha quedat com un referent,
a veure,
jo diria
que pretén
tindre un cert esnovisme,
no?
És a dir,
si ho compares
amb altres locals
d'altres ciutats del món,
evidentment,
no té res a dir,
però a Tarragona
encara
arrossega
un tipus de gent,
explico el llibre
a partir dels 40 anys,
no?
I que,
sobretot professionals liberals,
empresaris,
i que, bueno,
ja se senten a gust,
i això és l'important
d'un local,
no?
Que tu te sentis a gust,
que és una mica
el que també li passa
al motoclub,
que si tu entres
i el coneixes
la primera vegada,
i dius,
bueno,
però això què és?
Està tot fumat,
està tot...
però a la gent
li agrada
i és molt comprensible
que se senten a gust,
que en un altre
vessant que explico al llibre
del tema
dels famosos bocates
li passa
encara avui
al Boada,
no?
Al Boada,
al Papitu
perquè no el tenim,
que ja fa temps
que ens el van treure,
que també li dediques
unes pàgines al Papitu.
Sí,
no el tenim,
però al Boada
és una cosa que,
a veure,
jo he parlat amb gent
que ve de fora
de molt lluny
a conèixer aquest bar,
no?
Aquest bar
és molt especial
i crec que...
El seu propietari
és molt especial.
Sí,
crec que tancarà aviat,
perquè clar,
té 67 anys
i això no...
Fa temps que es diu
que comença a ser
una llegenda urbana
i afortunadament
no es tanca,
però ara només als matins,
al cap de setmana
tancat
i és un home
que ho ha sabut fer bé
i et diria
que si des del punt
de vista econòmic
li preguntessin
si es guanya la vida,
potser sí,
però no com la gent
se'n pensa.
No,
ell està fent una tasca
de manteniment
de la seva clientèdat
tradicional.
és molt amic
dels seus clients.
Si seguim per la Rambla,
doncs el Baviera,
que era el més menjador.
Baviera fabulós,
sí.
L'Arimany.
L'Arimany,
sí,
hi ha altres
que no surten,
perquè sempre
el joie
mereixeria un capítol,
no?
Oh, clar.
Però...
Molta gent
no ha fet partides
de futbolí
al joie aquí.
Jo dic que...
Però moltes,
tothom ha jugat
alguna vegada.
Molts jovens s'han doctorat
allà al futbolí.
Jo diria que sí.
Hi havia grans partides
de futbolí
i a més a més
hi havia un ambient
pel jovent
que jo crec
que era ideal
en aquella època.
És que no hi havia
tan recursos.
Encara hi és,
encara funciona
i amb un aire nou,
lògicament,
com ha de ser, no?
Encara funciona
i té el seu
velador de marbre
que és extraordinari
i, bueno,
esperem que duri molts anys.
Em sembla que és el bar
més antic
de la Rambla, no?
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Segurament, no?
Fa referència també
al Chaplin
de l'Avinguda de Catalunya
que era
el bar dels soldats
perquè estaven
les casernes
allà davant mateix
i tots anaven cap allà
a canviar-se de roba
i agafar l'entrepà.
Cap allà i cap a...
I a vegades cap al Boada,
bueno, ja parlo
de finals dels anys 50-60,
que el que sobrava
al quartel
era pa.
Llavors explico al llibre
que es portaven
dos xuscos
i el Boada
acceptava un
a canvi
que li feixin
un altre pel.
Però és que en aquella època
un entrepà
era un luxe.
Pensem que...
Es passava molta gana
fent la milín,
en aquella època.
Sí, i a veure,
jo penso,
explico al llibre
que potser
no es menjava malament
dintre d'algú,
però clar,
les persones joves
ja saps que...
Som de vida.
No, la gana
aquell adolescent
que menjaries
a tota hora
i busques
el gran entrepà
i per això
s'anava molt,
per exemple,
el Pepitu, no?
El Pepitu
eren els entrepans
de truita
amb pa amb tomàquet.
Tremendos, sí, sí.
Mig quilo de pa
allà en una bocata.
O més.
O com a poc...
Però la barra de mig
pràcticament, no?
Sí, sí.
Si la demanaves
te la feien, no?
I com a tot estirant,
el més petit que feien
era la meitat d'això, no?
No estaven per pamplines, no?
Hi ha un capítol
que té importància,
molta importància
i a més
és d'actualitat,
d'actualitat, perdó,
que és el que està dedicat
a l'hostal del Sol.
Sí,
a l'hostal del Sol
té un...
És aquell edifici
que tots hem passat
tota la vida.
Tant de bo
pogués viure aquí,
no parlaix.
És que té
una ubicació
extraordinària, clar.
Sí, sí.
L'hostal del Sol
coincideix
que la meva tia
que em passa
de descans
i va muntar el negoci, no?
Però com una cosa...
De fet,
hi ha una qüestió familiar, no?
Perquè ella el que volia
és estar ocupada.
I va dir, bueno,
tenia una mentitat d'empresària
i va decidir
muntar amb el seu marit,
el Josep Prat Ferrando,
muntar l'hostal del Sol
que va durar poc
però es va crear
un ambient molt especial
allà dintre.
Per què va durar poc?
Va durar poc perquè...
És un lloc magnífic, eh?
Perquè ella va morir.
I llavors
es va decidir
vendre-ho
i, bueno,
no va tenir continuïtat
perquè tampoc ni a la família
hi havia aquesta tradició
a l'hostal.
Però va sorgir
com una residència privada,
no?
Va sorgir com a hostal?
No, no, no.
Allò era un...
era un xalet
que es va comprar
crec que als finals dels anys 40
i a partir d'aquí
es va decidir...
Aquesta gent vivia a la Rambla
i, bueno,
van decidir, bueno,
fem alguna cosa
per ocupar-nos
i van anar allà
i allà
doncs també diuen
això és molt solitari
que és que en aquella època
on està l'hostal...
Els afores, clar.
Sí, doncs pràcticament, no?
I on has d'anar?
Les distàncies
no les veiem com ara.
No perquè hi hagi
mitjans d'automoció
sinó perquè la gent
segurament
la gent venestant
això de caminar tant
ufff...
bé, doncs...
es va muntar, va anar creixent,
es va fer gran
i, bueno,
assortadament,
doncs,
en Núria Domènech
va morir
l'any...
que va ser l'any 76,
es va tancar
i ja està
i després es va vendre
uns inversors
que ho van comprar
i ja sabeu
després tota la trajectòria
que hi ha hagut
i, bueno,
realment, clar,
un edifici avui així
no es podria construir.
Les alçades
són enormes
i, bueno,
tenia la seva amiga
i la seva gent
que va crear
allà una tertulia important,
no?
Fixeu-vos que hem parlat
de timbes
d'activitat nocturna
de bars i locals
però tampoc
no s'escapen
zones de la ciutat
i en aquest sentit
hi ha un capítol
que és
al carrer de l'Or,
la Calle de l'Oro,
que és el carrer
Canelles.
Per què li diem...
Perquè
deien els comerciants
això és el carrer de l'Or
perquè, clar,
és un carrer petit,
potser té 30 metres
de llargària
i passava moltíssima gent
i passa ara,
hi havia el mercat,
quan hi havia
tard de toros
s'obrien les botigues
perquè hi havia
una jornació
de gent
que passava per allà,
estava a prop
d'Hicenda,
dels sindicats,
de la seguretat social...
Del centre-centre.
Sí, sí.
Comercialment,
sí, potser avui no,
no és el carrer
més comercial de Tarragona
però en aquella època,
en aquella època
te parlo,
ho ha sigut
durant 30 anys,
ho era.
Pensa que, per exemple,
la farmàcia Martínez,
jo sempre dic
que jo era un aminador,
tenia la seguretat social
del costat.
Allò era tremendo,
tremendo.
Era com una parada
d'autobús plena de gent,
sempre hi havia,
sempre al carrer de l'Or.
I, de fet...
El negoci que muntaves allò segur
que et feia estor, no?
Sí,
se'n van produir fins i tot
a finals dels anys 70
alguns traspassos importants
en un moment de diner
considerable, no?
I, bueno,
s'han aguantat,
hi ha comerços importants...
El Bombau,
la Sabateria Núria,
que aquests tenen...
Sí, el Rodríguez,
aquests són antics,
són els més antics que hi ha.
I quan comercialment
es va iniciar
tota aquesta activitat,
de fet,
hi vivia molt poca gent
en aquest carrer, no?
És un carrer que jo sempre dic
que es va construir
per comunicar la Rambla
amb el mercat, no?
Jo tinc la sensació que
tu has passat molt bé fent aquest llibre.
M'ho he passat molt bé,
no tenia una idea certa de fer-ho,
però parlant amb la gent,
bueno,
de fet,
m'he deixat molts capítols
per publicar,
perquè l'editor, bueno,
han de treure alguna cosa.
A veure,
jo m'he preocupat molt
en comptar històries,
però sobretot
amb el com, no?
intentar trobar un estil
el més a més possible
i que la gent pogués dir,
bueno,
capítols curtets,
això m'agrada,
això no m'agrada,
perquè hi ha molts,
els dos últims,
però són moltes reflexions personals,
no?,
sobre paisatges
característiques de Tarragona,
un capítol dedicat a un pintor
en el que menciono
especialment al Tomàs Olivar,
perquè m'agrada,
simplement.
però sí,
sí,
m'ho he passat bé
i sobretot,
ja et dic,
de dir al principi,
surten uns personatges
que mereixen
una dedicació
sobre paper especial
perquè s'estan oblidant,
no?
I van marcar una època
i que no tornarà
i jo crec que tenien
aquesta personalitat
suficient
perquè es pugui parlar
de la seva
trajectòria vital.
Pot ser que algun dia
es publiqui
un altre llibre,
així, no?
Jo m'imagino
que quan es fa
una tasca de recerca,
un treball de camp,
per trobar
tota aquella informació
que necessites,
queden molts papers,
moltes carpetes
que poden donar
de si per un altre llibre,
segurament, no?
Sí,
per exemple,
hi ha una cosa
que,
un capítol que vaig treure
a última hora
i t'explico
perquè per mi
va ser molt interessant
que eren els prestamistes,
la gent de l'hora
que es dedicava
a donar-li més, no?
I deies,
bueno,
que eren uns tios
amagats amb els seus pisos,
no, no, no,
eren comerciants.
En una època
en la que
els bancs
tancaven
al cap de setmana
no hi havia
queixis automàtics,
tu si te trobaves
sense diners
o els tenies a casa
o els demanaves
a un amic
un parell normal, no?
Però va haver
una sèrie de comerciants
que van pensar,
home,
a mi tinc la botiga
oberta el dissabte,
resulta que aquí entren,
em demanen diners,
doncs, bueno,
això té un interès, no?
I ho van fer
i es van guanyar
molt bé la vida, no?
Clar,
són coses que això...
Coses que ara ens sorprenen
però tampoc no
eren pràctiques
de fa tants anys, eh?
Parlem de tres dècades,
quatre,
al màxim.
Sí, sí, sí, sí,
alguna cosa
que s'explica
és recent,
però sí,
efectivament,
als anys 70,
80,
i, bueno,
i crec,
jo estic convençut
que hi ha molta cosa
per explicar.
Evidentment,
aquí ha hagut de contrastar
el tema dels propietaris,
les dates,
però l'altre
que a mi és el més interessant
perquè jo no vull fer història
amb aquest llibre,
ni entrar en el camp
dels historiadors,
jo crec que Tarragona
dona molt de sí.
No és una ciutat
tan apàtica i levítica
com s'ha dit sempre,
no?
Aquesta és la conclusió
principal
que una pot es treure
a banda del plaer
de llegir
i de compartir
aquestes anècdotes,
és a dir,
home,
allò que semblava
doncs no era.
Doncs no.
Hi havia una altra Tarragona
així per sobre.
No, hi havia uns...
uns senyors que dèiem
que són les 12 de la nit,
què anem a fer?
Si està tot tancat,
on anem?
Doncs anem a Salou,
a Barcelona,
o juguem a cartes,
o fem...
Oh, però si demà...
Això no ens preocupava,
que estan les buides del llibre.
O en algun cas aquí
s'explica alguna partida
i 48 hores seguides,
per exemple, no?
Clar,
els que hi parlen amb això
és el màxim plaer
que una persona pot sentir.
És inexplicable.
Ja m'ho penso.
Per ells.
No vols fer d'historiador,
però has contrastat
la teva informació,
m'imagino que has passat
moltes hores parlant amb molta gent.
Sí,
però pensa que
a vegades hi ha personatges
vius i que treballen
realment joves
que t'expliquen
una quantitat d'històries
que després,
evidentment,
has de contestar
perquè dius
aquí hi ha un pou d'informació
que això,
amb tot això,
hauríem de fer alguna cosa.
Sí que, evidentment,
en alguns casos,
suposo que el que agradava a la gent
una mica això,
golf o canalla,
però
surten coses
que no sortiran mai
als grans anals
de la història local,
però que convé
que d'alguna manera
queden plasmades.
Doncs una part,
només una part,
segur que pot haver-hi
una segona i una tercera,
queden en aquestes
històries urbanes i mundanes
cròniques de Tarragona
de Joan Antoni Domènech.
El presenta el dia 15 d'abril
a l'Ajuntament?
Em penso que ho presenta
l'alcalde
i el cronista de la ciutat,
el senyor Sabater.
Molt bé,
doncs serà un bon moment
per retrobar-se.
Abans ja el tindrem,
com deies,
a llibreries i quioscos?
Sí, sí, jo crec,
pel que m'han dit
des de l'editor,
que el dimarts que ve
a les llibreries de Tarragona
i als quioscos de Roslena
està present.
Doncs ja ho sabeu,
si voleu conèixer
aquesta Tarragona
i retrobar-vos
amb una part
del vostre passat,
fins i tot més recent,
ho podreu fer
en aquestes cròniques
de Tarragona
de Joan Antoni Domènech,
que li agraïm moltíssim
que hagi vingut avui
i hagi tingut la deferència
de presentar-nos
a la ràdio de la ciutat
del seu llibre.
Moltíssimes gràcies i enhorabona.
A vosaltres, gràcies.
Adéu-siau.