Us volem parlar d'un llibre que encara no s'ha presentat,
encara fa olor a tinta, ja el tenim aquí damunt de la taula.
Es presentarà el proper dia 15 d'abril a l'Ajuntament de Tarragona.
Es titula Cròniques de Tarragona, històries urbanes i mundanes
i és del periodista Joan Antoni Domènech, que avui ens acompanya.
Bon dia, Joan Antoni.
Hola, bon dia.
Gràcies per venir i el que deia, fa oloreta de tinta, encara el llibre.
Sí, acaba de sortir, imagino que segurament el dimarts que ve
ja hi serà a les Iberies i als quioscos de Roslena.
Esperem.
Esperem, esperem que sí. Val a dir que, aviam,
jo havia, amb l'amabilitat que ha tingut el Joan Antoni,
que ens va traslladar part d'aquest llibre a l'arxiu PDF per poder mirar
i jo, des de la primera pàgina fins a l'última,
algunes no perquè tampoc no som tan grans,
he gaudit moltíssim perquè he vist i he significat
tants moments de vida quotidian aquí a la ciutat de Tarragona.
Dentro de la portada veiem el Bar Motoclub.
Sí, és un...
Que té el tandal molt net.
Això sí que li deia molts anys enrere, eh?
No, la foto, doncs...
Bé, és una...
Conté la portada, està molt treballada des del punt de vista del disseny,
conté una pita trampa.
És una foto actual,
que l'han virat amb un color així, sèpia.
Bé, el Motoclub és un referent, no?
Un referent en el qual han passat molts personatges,
dels que es parla amb el llibre,
pincerades molt curtes,
a mi m'han interessat molt
i, de fet, ara estic pensant
d'alguna manera en aprofundir, no?
Amb aquesta gent
que tenien una gran personalitat,
que disfrutàvem de la vida,
sobretot de la nit,
de l'alcohol,
i a vegada feien la feina que tenien que fer, no?
Hi ha anèdotes que no surten al llibre
i altres personatges que no es poden anomenar
perquè o viuen o viuen els seus fills,
i homes ja tenen més delicats,
però
arrasaven a la nit, no?
És a dir, són gent que disfrutaven,
com te deia,
i a les 8 del matí es presentaven a la feina, no?
I que trenquen el mit aquell
que a Tarragona abans no hi havia ambient,
no hi havia ambient, diguem-ne, visible.
Jo crec que era més dur i més fort que el d'ara, no?
És a dir, sense el component de la química inòptica,
de les drogues,
era un ambient duríssim,
gent que aguantava molt, no?
Però, clar, per exemple,
hi ha un personatge, el Marcelino Gabaldà,
que mereixeria una petita biografia,
era secretari de l'Audiència,
i era un senyor que a vegades l'havien trobat
dormint en un banc.
Ja veus, per parir d'una farra, com si diguéssim.
Sí, sí, sí, i aquest senyor
tenia un pis a Tarragona
i, en canvi, vivia a l'hostal del Sol
perquè allà se sentia a gust, no?
Però és que a les 8 del matí
anava a la seva feina,
i en aquell temps,
ser secretari d'Audiència no era qualsevol cosa, no?
Era tot un referent a Tarragona
i a les seves comarques.
És a dir, personatges amb molta personalitat
i una certa duresa i templança
per aguantar tot això, que era un contínu.
Unes nits que més compartien pel que expliques
des d'executius de la Química,
passant per funcionaris públics d'una certa categoria.
Com diu ell, no tot es pot dir,
però, bueno, es pot intuir algunes coses.
A veure, els executius de la Química,
parlo del bar aquest al Xaló,
que està al costat de la Vila Rambla.
Bueno, aquests, bueno,
anaven allà a fer la copa, no?
Però els postos on se tancava, no?
Doncs segurament el motoclub va ser un referent molt fort, no?
I després això va estar molt associat
amb un món que jo vaig descobrir,
ara recentment,
que era el món del joc, no?
Que això sí que va ser realment
molt potent a Tarragona.
Més del que es podem arribar a pensar,
tot i que, clar, evidentment,
pot ser que hi jugàvem un centenar de persones,
però els locals eren abundants
i les timbes van ser famoses
en personatges i en diners.
Clar, el llibre penseu que és un recorregut
per bars i locals que són absolutament familiars.
Alguns d'ells hi han desaparegut,
altres encara romanen,
ja han canviat la seva fesomia,
alguns han passat de pares a fills
i mantenen, doncs,
és el cas d'alguns d'aquests bars.
Però hi ha locals que ja no existeixen
i hi ha locals que, com bé deies,
doncs eren autèntics llocs de joc.
El joc, en principi, estava prohibit en aquella època
que parla dels 70.
Estava prohibit de 50, 60, 70
i principis dels 80.
Després, amb l'arribada dels bingos,
que es van legalitzar l'any 76,
tot això va canviar.
I ara, per suposat,
perquè ara amb el joc online
ja no és el mateix.
És a dir, el tema del joc era...
Jo sempre he pensat que era una sortida,
una vàlva d'escapa social,
una manera de fugir.
El que passa és que el joc,
com saben bé els psicòlegs i els psiquiatres,
és l'audiopatia més difícil de curar.
I els jocs amb diners tenen gràcia,
però aquesta gent sense diners no en tenen.
Però és que s'arribava a jugar durant el dia,
al parxís.
El que primava eren les cartes i a la nit,
no?
I les partides,
doncs tenien uns jocs per jugar
i estava,
si més no, tolerat, no?
Totalment prohibit,
però estava tolerat i controlat.
Va haver alguna ratxa policial
que s'explica en el llibre, no?
Clar, això és un capítol de llibre
que es podia allargar molt.
El que passa és que aquí,
jo he intentat ser molt curós
en el tema de noms,
perquè hi ha gent que viu,
sembla el cas dels prestamistes,
que s'anomenen el llibre,
que són gent que va fer fortuna.
Ah, però és que parles
d'unes quantitats de diners
al llibre extraordinàries, eh?
Sí, sí.
I tu anaves sense diners
a jugar fins i tot
i tenies sempre el senyor,
el prestamista al costat
i li deies
escolta, necessito diners per jugar
i t'ho diria que sí,
el 10% d'interès
però que el tens que pagar
a l'endemà.
I com a favor extraordinari
podies retardar el pagament
dos dies,
una setmana,
en fi,
però era així,
però clar,
el 10% sobre quantitats
i sobre...
Quines quantitats
podríem parlar
als anys 50 o 60,
per exemple?
Home, no,
als anys 60
una bona partida
podria acumular
unes 100.000 pessetes
i als anys 70
unes...
a partir de 300
fins a un milió
i en algun cas
hi ha una famosa timba
que hi menciono
d'un senyor,
algú va haver de marxar
de Tarragona
que va perdre
5 milions de pessetes, no?
És a dir,
hi ha gent que es va arruïnar
amb el temps
d'aquí a Tarragona, eh?
Sí, sí.
No, totalment.
Hi ha un cas
paradigmàtic
que a més era
un empresari conegut,
aquest va tindre
que marxar, no?
I clar,
qualsevol joc
es jugava
i parlo del...
perquè jo això
ho he viscut
d'adolescent
ho he vist
el tema de l'ideal
que és jugar
al parxís
al migdia
i els diners
no es veien.
Encara deies
el parxís
jugar a diners...
És a dir,
que sota una aparència
d'un tímid joc
de taula
hi havia autèntiques timbes.
Sí, sí, timbes
famosíssimes
amb jugadors
molt coneguts.
La majoria d'ells
empresaris
o professionals liberals,
no?
Alguns d'ells
se jugaven
amb el que no tenien,
no?
O el que portaven
al damunt.
En algun cas
era el rellotge,
el cotxe,
s'explica
d'un senyor
que deixa
el cotxe
com a prenda,
el recupera
i el torna a perdre.
Bueno,
això era una cosa
del més habitual.
i després hi havia
un grup entre ells
que tenien
tanta afició
que marxaven
a França
de tant en tant.
Clar,
el llibre explico,
t'hauria de fer un incís
que el llibre,
això és un capítol
del llibre,
no?
Així diguem,
capítols canalles
o golfos
pot haver dos o tres,
la resta del llibre
són reflexions
privades sobre llocs.
Sí, no,
i ho comentarem també
perquè ja fa la pena.
Hi havia gent
que marxava a França,
marxava a França
en un moment
que no havia autopista,
anaven de nit,
es tenien
que amagar els diners
perquè a la frontera
avui hi ha un control,
no?
No existeix
però et poden aturar
i preguntar
quan portes,
no sé si avui dia
pots portar 9.000 euros
en efectiu,
però en aquella època
els caïtats
eren molt inferiors.
I tot això,
i a l'endemà tornar,
jugar a prop de Perpinyà
amb els casinos
que hi havia allà,
que encara hi són,
i tornar aquí,
o sigui,
l'afissió era terrible,
duríssima,
però el tema
dels casinos,
els casinos
és una altra història.
Aquí aquesta gent
no s'hi sentia gust,
no s'hi senten gust
perquè,
el casino sempre guanya.
I no era un tema
només,
m'imagino,
de les cartes
i aquesta suposada ludopatia,
sinó l'ambient
que envoltava,
l'espai...
Sí,
però pensa que ells,
el que els movia
realment
era el joc
i només el joc.
Aquest ambient
podia ser
realment circumstanciat.
Una altra cosa és
un cert esnovisme
que podia haver,
o que,
com tu i jo,
un dia podem anar
a un casino
a veure què hi ha,
i fins i tot
no jugar res,
simplement veure,
no?
Però no,
no,
ells anaven
al que anaven
i allò
tenia una força
que ells
realment
no la podien controlar,
no?
Algun d'ells
ha arribat a...
Alguns te diuen
que ells
controlaven,
que anaven a guanyar diners,
això no...
Bueno,
sempre es controla
quan realment
no tens control
sobre les coses,
no?
Sí,
jo crec que
sempre perds,
el que passa
és que tens altres recursos
per pagar,
doncs,
bueno,
i continues,
i continues durant anys
i anys,
es comença amb 16-17 anys
i això pot durar
60-70
i qualsevol cosa
et sembla bona
per jugar.
Jo la imatge de...
Ara esmentaves l'ideal,
però hi ha altres bars
de la ciutat,
la imatge que tinc també
d'adolescència,
com deies,
és passar per davant
de determinats bars
de la ciutat de Tarragona
i sempre al voltant
de la taula hi havia gent
fent una botifarra
o jugant al dòmino.
Aquesta imatge
jo la tinc molt de Tarragona,
perquè bars que es podia jugar,
el Moca...
Que es podia jugar...
Bueno,
que es podia jugar,
que es jugava,
on es jugava.
Doncs tens el Moca,
l'ideal,
el Dorado,
la pizzeria Doria,
que segurament era el puesto.
La pizzeria Doria
era el carrer August,
ara hi ha una cafeteria
que curiosament
estava a 20 metres
de la comissaria
i allí
és bastant probable
que tingués en lloc
les timbes més importants.
Les timbes més importants
al Doria,
al Doria
i a un local
d'alterne
de la part baixa
que també el menciono,
que són timbes
en les quals
tu has de pagar
per participar.
Allà...
Allò ja era...
Professional, vaja.
Sí, semblava professional.
Encara que els professionals
que venien aquí
eren, realment,
explico alguna anècdota,
simulaven ser
viatges de comerç...
Perquè organitzava gent de fora
les timbes aquestes
importants
amb el món de diner
o gent d'aquí?
No, gent d'aquí.
El jugador professional
venia aquí,
preguntava,
es feia el tonto,
la primera nit
perdia diners,
s'ha d'atendre
molta sanfreda
per això,
i la segona
desplomava, no?
I després ja
aquest senyor
s'anava a València
o a Barcelona
o Madrid
o on fos, no?
Clar, evidentment,
el que és molt jugador
i tenia molts diners
podria anar a altres llocs,
però és que
el que és curiós
és que a Tarragona
es van arribar a jugar
amb unes quantitats
inversemblants, no?
I que, a més a més,
hi havia molta ficció.
Que dius, bueno,
com és possible
que això,
doncs sí,
doncs hi era.
Llavors,
en una ciutat
que sempre han dit
no passa res,
molt tranquil.
A veure, que també passava a Reus, no?
I aquests jugadors de Tarragona
anaven a Reus
i hi havia un local
a Sabol també
bastant famós
que es jugava durant el dia.
A veure,
sortien,
coneixem cares noves,
experiències noves,
però el joc,
el joc, el joc.
Clar, a veure,
algú es pensarà
que a Tarragona
tots els bars
i tots els locals
només eren escenaris de joc,
però de fet
eren escenaris
de reunió
de col·lectius
de persones
que d'una manera natural
s'aglutinaven
en diferents bars.
I això també
el Joan Antoni
en el llibre
ho deixa molt bé,
que sí,
persones que eren
una miqueta de classe
més benestant
cap al Lehmann,
per exemple,
altres més progres
entre cometes
feien cap al motoclub,
vull dir que
aquestes tendències
hi eren.
I esmentes,
a mi m'ha fet molta gràcia
el Maxims,
el Nightclub,
que hi havia
al carrer Sant Francesc,
el bar d'Alterne
per autonomàcia
de la ciutat de Tarragona
durant molts anys,
no?
Sí, senyora,
aquí és el títol
del capítol
de, bueno,
parlo una mica
de les cases de barres
que Déu-n'hi-do.
Hi havia unes quantes,
com a cinquantena.
Cinquantena?
Sí, sí, sí,
l'element era una cosa
tremenda.
El que passa
que era molt curiós
perquè al Màxims,
i jo explico
la meva nota personal,
clar,
el trobaves allà,
al carrer Sant Francesc,
jo l'associava
amb la ciutat nord-americana,
diia,
ostres,
això ha de ser
el Nova Mas,
però clar...
I quanta canalla
no obria la porta
i la tancava ràpidament
i marxava corrents
en aquella època.
Sí,
és així,
és així.
Senyora,
això és una cosa
que veus
que es podia fer
Curiosament,
el Miquel Quimeno
era un senyor de Reus
que va morir fa anys
i a prop d'allà
al Carregus
hi havia l'Èmbasi.
Diguem,
aquests eren
els que tenien
més categoria.
Al Màxims
hi havia una mica
d'espectacle també.
Hi havia una mica
d'espectacle,
no,
no,
no,
d'espectacle,
la seva orquestra,
no.
A veure,
jo tenia un cert nivell
que, bueno,
que podia representar
una Tarragona
fins i tot fictícia,
no?
I després hi havia,
doncs,
la part alta
que, bueno,
que jo...
jo era...
I cases de barrets
tradicionals,
com si diguéssim,
hi havia i es van mantenir
al llarg del temps
o van tancar...
Home,
jo és un món
que m'atreu
perquè explico
el problema
que el desconeixo,
no?
I quan parles amb la gent
diuen,
mira,
hi havia això,
però escolta,
hi havia algun mueble,
algun pis,
així,
una cosa,
no,
això no.
Home,
en queden unes quantes
a la part alta,
però pot ser que hi quedaran
una dotzena
i ara estic dient
un número molt alt,
no?
Però la famosa,
la clàssica
que tothom parla
és Calacarola,
no?
Calacarola,
aquesta molt antiga,
no?
Molt antiga,
aquesta crec que és
dels anys 20.
Per la plaça del Fòrum
o per la...
No,
no ho sé.
No,
això estava al costat
de l'Arden Toda,
que hi ha l'art que trobes
pel carrer del Roser,
que es diu,
a mà dreta,
em sembla que no existeix
ni el solar on hi era.
Aquesta va ser
la més famosa
de totes,
a més a més,
era molt popular
i sembla ser
que la Màlia Kidd,
que era la propietària
de la qual va heredar
aquest dom de la Carola,
però realment hi havia
abans una altra propietària
que li va traspassar
el negoci
als anys 30.
Aquesta tenia
una visió
molt comercial
del negoci
i tractava
les seves pupilles
amb una certa educació,
fins i tot.
És a dir,
que era una persona
intel·ligent i pràctica
que deia,
escolta,
anem a fer-ho bé,
que és la manera
que el negoci funcioni.
El que passa
és que allò
era la carn
per la carn.
Molt sòrdid,
aquí d'alguna manera
es barrejaven
els ambients
de l'època.
Això era una cosa
molt amagada
i a més,
fins i tot
una mica dura.
Els llocs
no tenien
precisament
una decoració
soberana.
Al màxim
que crida l'atenció
per aquesta altra història
i perquè també
està al centre
de la ciutat.
I aquella pretensió
que tenia
de ser un autèntic
cabaret,
perquè el cabaret bo
que va haver-hi a Tarragona,
la plaça Pona
era l'Oasis,
que sembla que va ser
una autèntica revolució.
Com a cabaret,
dius?
Com a autèntic cabaret,
amb espectacles
però també
al final
es va convertir
en una època
de sala d'alterna
i després
ja va ser
amb actuacions
una mica
de cams,
de música
amb orquestra,
de música
d'aficionats,
etcètera.
Però sí,
efectivament
el màxim
es va marcar
una època
i es parla
que allà
es van decidir
coses molt importants.
De fet,
quan algú volia
tancar un negoci
important a Tarragona
el tenia que portar allà.
Acabaven allà.
Bueno,
acabaven o començava
diguem-ne
la festa de tancament
del negoci.
O començava,
no?
A veure,
al Motoclub
li dediques
un ampli capítol,
tant d'altres coses,
perquè és un dels
embarts de tota l'època
que resta actiu
i que continua
sent un punt
de referència
a la ciutat.
Parles del lema
també,
que justament el nom
expliques
al llibre,
són d'aquelles anècdotes
boniques,
us ho recomanem,
perquè el seu propietari
va estar treballant
a Suïssa,
no?
Sí,
a Suïssa
i el lema,
fins i tot ara,
ha quedat com un referent,
a veure,
jo diria que
pretén tindre
un cert esnovisme,
no?
És a dir,
si ho compares
amb altres locals,
altres ciutats del món,
evidentment,
no té res a dir,
però a Tarragona
encara
arrossega
un tipus de gent,
explico el llibre
a partir dels 40 anys,
no?
I que,
sobretot professionals
liberals,
empresaris,
i que, bueno,
ja se senten a gust,
i això és
l'important
d'un local,
no?
Que tu
et sentis a gust,
que és una mica
el que també li passa
al motoclub,
que si tu entres
i el coneixes
la primera vegada,
i dius,
bueno,
però això què és?
Està tot fumat,
està tot...
Però a la gent
li agrada
i és molt comprensible
que ja se senten a gust,
que,
amb un altre
vessant,
que explico el llibre,
del tema
dels famosos bocates,
li passa encara avui
al Boada, no?
Al Boada.
Al Papitu,
perquè no el tenim,
que ja fa temps
que ens el van treure.
Que també li dediques
unes pàgines al Papitu.
No el tenim,
però al Boada
és una cosa que...
A veure,
jo he parlat amb gent
que ve de fora,
de molt lluny,
a conèixer aquest bar,
no?
Aquest bar
és molt especial
i crec que...
El seu propietari
és molt especial.
Sí,
crec que tancarà aviat,
perquè clar,
té 67 anys
i això no...
Fa temps que es diu
que comença a ser
una llegenda urbana
i afortunadament
no es tanca,
no?
Sí, no,
però ara només als matins,
al cap de setmana
tancat
i bueno,
i és un home
que ho ha sàpigut fer bé
i t'he diria
que si des del punt
de vista econòmic
li preguntés
si es guanya la vida,
potser sí,
però no com la gent
s'hi pensa, eh?
No,
ell està fent una tasca
de manteniment
de la seva clientela
tradicional, no?
És molt amic
dels seus clients.
Si seguim per la Rambla,
doncs al Baviera,
que era el més menjador.
Baviera, fabulós, sí.
L'Arimany.
L'Arimany, sí.
A veure,
hi ha altres que no surten,
per exemple,
el Joyer
mereixeria un capítol, no?
Oh, clar.
Ah, perquè molta gent
no ha fet partides de futbol
i el Joyer aquí, eh?
Jo dic que...
Però moltes,
tothom ha jugat alguna vegada.
Molt jovent s'ha doctorat
allà al futbol.
Jo diria que sí, eh?
Hi havia grans partides
de futbol i, a més a més,
hi havia un ambient
pel jovent
que jo crec que...
que era ideal
en aquella època.
És que no hi havia tan...
Encara hi és,
encara funciona
i amb un aire nou,
lògicament,
com ha de ser, no?
Encara funciona
i té el seu
velador de marbre
que és extraordinari
i, bueno,
i esperem que duri molts anys
i em sembla
que és el bar
més antic
de la Rambla, no?
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Segurament, no?
Fa referència també
al Chaplin
de l'Avinguda Catalunya
que era el bar dels soldats
perquè estaven
les casernes
allà davant mateix
i una determinada...
Tots anaven cap allà
canviar-se de roba
i agafar l'endrapà.
Cap allà i cap allà.
I a vegades cap al Boada,
bueno, ja parlo
de finals dels anys 50-60,
que el que sobrava
al quartel
era par.
Llavors,
explico al llibre
que es portaven dos xuscos
i el Boada
acceptava un
a canvi
que li fessin
un altre pen.
Però és que en aquella època
un entrepà era un luxe.
I tant.
Pensem que...
I es passava molta gana
fer un d'amilín,
eh?
En aquella època.
Sí.
A veure,
jo penso,
explico al llibre,
que potser
no es menjava malament
dintre d'algú.
Però, clar,
les persones joves
ja saps que...
Són de vida.
la gana aquell adolescent
que menjaries
a tota hora
i busques
el gran entrepà
i per això
s'anava molt.
Per exemple,
el Pepito,
no?
El Pepito
era els entrepans
de truita
amb pa amb tomàquet.
Era un quilo,
mig quilo de pa.
Ja no he evocat.
O més.
O com a poc...
Però la barra de mig,
pràcticament.
Sí, sí.
Si la demanaves
te la feien,
no?
I com tot estirant,
el més petit que feien
era la meitat d'això,
no?
No estaven per pamplines,
no?
Hi ha un capítol
que té importància,
molta importància
i a més
és d'actualitat,
d'actualitat,
perdó,
que és el que està dedicat
a l'hostal del Sol.
Sí,
a l'hostal del Sol
té un estor.
És aquell edifici
que tots hem passat
tota la vida.
Tant de bo
pogués viure aquí,
no parla.
És que té
una ubicació
extraordinària,
clar.
Sí, sí.
L'hostal del Sol
coincideix
que la meva tia
que ens va muntar
el negoci,
no?
Però com una cosa,
de fet,
hi ha una qüestió familiar,
no?
Perquè ella el que volia
és estar ocupada.
I va dir, bueno,
tenia una mentitat
d'empresària
i va decidir
muntar amb el seu marit,
el Josep Prat Ferrando,
muntar l'hostal del Sol,
que va durar poc,
però es va crear
un ambient molt especial
allà dintre.
Per què va durar poc?
Per què?
És un lloc magnífic, eh?
Perquè ella va morir.
I llavors
es va decidir
vendre-ho
i no va tenir
continuïtat,
perquè tampoc
ni a la família
hi havia aquesta edició.
Però va sorgir
com una residència privada,
no va sorgir com a hostal?
No, no, no.
Allò era un xalet
que es va comprar
crec que als finals dels anys 40
i a partir d'aquí
es va decidir,
aquesta gent vivia a la Rambla
i, bueno,
van decidir,
bueno,
fem alguna cosa
per ocupar-nos
i van anar allà
i allà
també diuen,
això és molt solitari,
és que en aquella època
on estava l'hostal...
Els defores, clar.
Sí, doncs pràcticament,
no?
Les distàncies
no les veiem com ara,
no perquè hi hagi
mitjans d'automoció,
sinó perquè la gent
segurament,
la gent ve n'estan
això de caminar tant,
uf,
bueno,
doncs es va muntar,
va anar creixent,
es va fer gran
i, bueno,
sortadament,
doncs,
en Núria Domènech
va morir
l'any 76,
es va tancar
i ja està,
i després es va vendre,
vam ser amb els professors
que ho van comprar
i ja sabeu,
després tota la trajectòria
que hi ha hagut
i, bueno,
realment, clar,
un edifici avui així
no es podria construir,
les alçades
són enormes,
però, bueno,
tenia la seva amiga
i la seva gent
que va crear
una tertulia important,
no?
Fixeu-vos que hem parlat
de timbes d'activitat nocturna
de bars i locals,
però, home,
tampoc no s'escapen
zones de la ciutat
i en aquest sentit
hi ha un capítol
que és el carrer de l'Or,
la calle de l'Oro,
sí,
que és el carrer Canelles,
per què li diem...
Perquè deien els comerciants
això és el carrer de l'Or
perquè, clar,
és un carrer petit,
potser té 30 metres de llargària
i passava moltíssima gent
i passa ara,
hi havia el mercat,
quan hi havia
tard de toros
s'obrien les botigues
perquè hi havia
una jornació de gent
que passava per allà,
estava a prop
d'Hicenda,
dels sindicats,
de la seguretat social...
De la seguretat social...
Sí, sí.
Comercialment,
sí, potser avui no,
no és el carrer
més comercial de Tarragona,
però en aquella època,
en aquella època te parlo,
ho ha sigut durant 30 anys,
ho era.
Pensa que, per exemple,
la farmàcia Martínez,
jo sempre dic
que era un aminador,
tenia la seguretat social del costat,
allò era tremendo,
era com una parada d'autobús
plena de gent,
sempre hi havia,
sempre al carrer de l'Or.
I, de fet...
En negoci que muntaves allò,
segur que et feies torno.
Sí,
se'n van produir,
fins i tot,
a finals dels anys 70,
alguns traspassos importants
en un moment de diner considerable.
I, bueno,
s'han aguantat,
hi ha comerços importants...
El Bombau,
la Sabateria Núria...
Sí,
el Rodríguez,
aquests són antics,
són els més antics que hi ha.
I,
quan comercialment es va iniciar
tota aquesta activitat,
de fet,
hi vivia molt poca gent
en aquest carrer,
no?
És un carrer que,
jo sempre dic,
es va construir
per comunicar la Rambla
amb el mercat,
no?
Jo tinc la sensació que
tu has passat molt bé fent aquest llibre.
M'ho he passat molt bé,
no tenia una idea certa de fer-ho,
però parlant amb la gent,
bueno,
de fet,
m'he deixat molts capítols
per publicar,
perquè l'editor,
bueno,
han de treure alguna cosa.
A veure,
jo m'he preocupat molt
en comptar històries,
però sobretot
amb el com,
no?
Intentar trobar un estil
el més a més possible
i que la gent
pogués dir,
bueno,
capítols curtets,
això m'agrada,
això no m'agrada,
perquè hi ha molts,
els dos últims,
però són moltes reflexions personals,
no?
Sobre paisatges
que ha tingut a Tarragona,
un capítol dedicat a un pintor
en el que menciono
especialment el Tomàs Olivar,
perquè m'agrada,
eh?
Simplement.
Però sí,
sí,
m'ho he passat bé
i sobretot,
ja et dic,
te diria al principi,
surten uns personatges
que mereixen
una dedicació
sobre paper especial
perquè s'estan oblidant,
no?
I van marcar
una època
i que no tornarà
i jo crec
que tenien
aquesta personalitat
suficient
perquè es pugui parlar
de la seva
trajectòria vital.
Pot ser que algun dia
es publiqui
un altre llibre,
així, no?
Jo m'imagino
que quan es fa
una tasca de recerca,
un treball de camp,
doncs,
per trobar
tota aquella informació
que necessites,
queden molts papers,
moltes carpetes
que poden donar
de si per un altre llibre,
segurament, no?
Sí,
per exemple,
hi ha una cosa
que,
un capítol que vaig treure
a última hora,
t'explico
perquè per mi,
va ser molt interessant,
que eren els prestamistes,
la gent tanque
es dedicava
a donar diners,
no?
I deies,
bueno,
que eren uns tios
amagats
amb els seus pisos,
no, no, no,
eren comerciants.
En una època
en la que
els bancs
tancaven
al cap de setmana,
no hi havia
caixers automàtics,
tu,
si te trobaves
sense diners
o els tenies a casa
o els demanaves
a un amic
com per un normal,
no?
Però va haver
una sèrie
de comerciants
que van pensar,
home,
a mi,
tinc la botiga
oberta el dissabte,
resulta que aquí entran,
em demanen diners,
doncs, bueno,
això té un interès,
no?
I ho van fer
i es van guanyar
molt bé la vida,
no?
Clar,
són coses que això...
Coses que ara ens sorprenen
però tampoc no
eren pràctiques
de fa tants anys,
eh?
Parlem de tres dècades,
quatre,
com el màxim.
Sí, sí, sí, sí,
alguna cosa
que s'explica
és recent,
però sí,
efectivament,
als anys 70,
80,
i, bueno,
i crec,
jo estic convençut
que hi ha molta cosa
per explicar,
que evidentment aquí
he tingut que contrastar
el tema dels propietaris,
les dates,
però l'altre
que a mi és el més interessant
perquè jo no vull fer història
amb aquest llibre,
no?,
ni entrar en el camp
dels historiadors,
jo crec que Tarragona
dona molt de sí.
No és una ciutat
tan apàtica i levítica
com s'ha dit sempre,
no?
Aquesta és la conclusió
principal
que una pot es treure
a banda del plaer
de llegir
i de compartir
aquestes anècdotes,
a dir,
home,
allò que semblava
no era,
hi havia una altra Tarragona,
així,
hi havia uns senyors
que deien,
bé,
són les 12 de la nit,
què anem a fer?
Si està tot tancat,
on anem?
Doncs anem a Salou,
a Barcelona,
o juguem a cartes,
o fem,
oh,
però si demà,
això no ens preocupava,
si estàs les buides del llibre,
o en algun cas aquí
s'explica
alguna partida
48 hores seguides,
per exemple,
no?
Clar,
els que hi participen amb això
és el màxim plaer
que una persona pot sentir,
és inexplicable.
ja m'ho penso.
Per ells.
no vols fer d'historiador,
però has contrastat la teva informació,
m'imagino que has passat moltes hores
parlant amb molta gent.
Sí,
però pensa que
a vegades hi ha personatges
vius i que treballen
realment joves
que t'expliquen
una quantitat d'històries
que després,
evidentment,
has de contestar
perquè dius
aquí hi ha un pou d'informació
que això,
amb tot això,
hauríem de fer alguna cosa.
Sí que,
evidentment,
en alguns casos,
suposo que el que agrada a la gent
una mica això,
golf o canalla,
no?
Però
surten coses
que no sortiran mai
als grans anals
de la història local,
però que convé
que d'alguna manera
queden plasmades.
Doncs una part,
només una part,
segur que pot haver-hi
una segona i una tercera,
queden en aquestes
històries urbanes i mundanes
cròniques de Tarragona
de Joan Antoni Domènech.
El presenta el dia 15 d'abril
a l'Ajuntament?
Em penso que ho presenta
l'alcalde
i el cronista de la ciutat,
el senyor Sabaté.
Molt bé,
doncs serà un bon moment
per retrobar-se.
Abans ja el tindrem,
com deies,
a llibreries i quioscos?
Sí, sí,
jo crec,
pel que m'han dit
des de l'editor
que el dimarts que ve
a les llibreries de Tarragona
i als quioscos de Roslena
està present.
Doncs ja ho sabeu,
si voleu conèixer
aquesta Tarragona
i retrobar-vos
en una part del vostre passat,
fins i tot més recent,
ho podreu fer
en aquestes cròniques de Tarragona
de Joan Antoni Domènech,
que li agraïm moltíssim
que hagi vingut avui
i hagi tingut la deferència
de presentar-nos
a la Ràdio de la Ciutat
al seu llibre.
Moltíssimes gràcies
i enhorabona.
A vosaltres, gràcies.
Adéu-siau.