Aquí seguim amb tots vosaltres, matí de Tarragona Ràdio,
ara passen sis minuts, s'han de dos quarts d'una
i tinc entre les mans el darrer llibre de Toni Orensanza, el falsari.
Toni, molt bon dia.
Molt bon dia.
Benvingut. Un llibre que en principi aparentment no té res a veure
amb els teus llibres anteriors, però sí que cal dir
que has fet una mica allò que se'n diu en termes gastronòmics,
cuina d'aprofitament, una mica només,
perquè els teus llibres anteriors han estat una miqueta inspiradors,
aquest falsari.
Sí, indiscutiblement.
Cal mínim el treball de recerca que va ser.
Jo ho aprofito tot, eh?
Com la gent de poble, com ha de ser.
I els periodistes ho tenim, això, no?
Al final, tot ha de servir per fer una bona peça, no?
I sí, és a dir, en principi el nou llibre, el falsari,
neix de parlar amb la gent gran.
I parlar amb la gent gran d'on?
Doncs del meu poble, de falset.
Fent l'òmnibus de l'amor, me'n vaig fer fars de parlar amb gent
que t'explicava a banda de la història que jo buscava llavors,
de l'autobús, recorrent pobles, assassinant gent a l'estiu del 36,
t'explicava històries que en bona mesura a mi em semblaven bones històries.
I així, mentre que en el cas de l'òmnibus de la mort vaig fer un exercici d'empacham de veritat,
intentant saber al màxim què era aquell autobús que havia passat i com havia anat tot,
aquí em permeto la llicència de no saber si és veritat o mentida el que s'explica.
i decideixo jugar, i decideixo no només permetre'm la llicència
de no saber si és veritat o no el que s'explica, sinó d'inventar.
I a partir d'una història, doncs, si em convé inventar un personatge
per tancar-la d'una manera que a mi em sembla millor, doncs ho faig.
A més, jo m'imagino que en el teu anterior llibre,
que per cert ha estat un èxit, ja ha conegut a tothom,
amb la qual cosa estem molt contents i t'hem de donar l'enhorabona.
És un gran treball. De fet, és que no podia ser d'una altra manera.
Clar, aquesta introspecció, aquest contacte més cru amb la història més recent,
això té moltes implicacions, encara, fins i tot a les nostres generacions,
en les nostres vides.
Permeter la llicència de deixar-te anar una miqueta,
de divertir-te, entre cometes, o buscar una part més lúdica,
més divertida en la literatura, doncs també t'ha ajudat, no?
Estic d'acord. És a dir, a veure, la veritat,
i sobretot quan entres en veritat d'aquesta que t'arriba,
perquè ens entenguem, la brossa a la cintura,
la veritat és que cansa.
És a dir, jo vaig acabar molt cansat de l'òmnibus de la mort
i realment me vaig qüestionar molt.
I et qüestiones molt com a ser humà.
I et qüestiones molt com a poble, com a comunitat,
com a ciutadà.
I realment em venia de gust jugar,
perquè és que hi ha gent que em diu de l'òmnibus de la mort
que faràs una segona part, no em ve de gust.
Igual d'aquí uns anys em ve de gust.
Però realment és un tema dur, negre, fosc.
Molt dolorós encara.
Molt dolorós encara.
I vaig acabar amb mal cos,
amb la sensació d'acabar cansadíssim d'allò.
I realment m'he tornat més fosc des d'aquell moment.
És a dir, hi ha coses...
Van ser sis anys perseguint uns assassins del 36.
I realment et qüestiones moltes coses.
I aquí jugo.
I en bona mesura a mi el que ara m'ha sorprès
és que els lectors, les primeres reaccions,
és que m'estan dient he rigut molt.
És que és un divertiment del llibre.
Clar, però jo no era conscient que hagués fet un llibre tan divertit.
I la gent em diu que fa riure.
I possiblement faig riure sense ser-ne conscient
perquè em venia de gust una mica descomprimim.
És a dir, em venia de gust.
Jo confesso que no l'he acabat,
però com que tinc intenció d'acabar-ho,
doncs l'he dit al Toni,
l'he començat però no l'he acabat.
Podria haver-me estalviat de dir l'he llegit o no,
però és que m'ho acabaré.
Per moltes raons.
Per les pròpies històries, naturalment.
Però és que comences a veure una desfilada de personatges,
capellans, pagesos, anarquistes...
Hi ha un butxí por ahí, també.
Hi ha tot un seguit de personatges que dius,
estan localitzats a Falset, al Priorat...
Però clar, jo recordo, històricament,
i quan era petita,
perquè encara em va tocar una miqueta
alguna que altra nit a la fresca,
a l'explicar històries.
Que per cert, diguem optimista,
però això que ens expliquin històries,
ens agraden molt les tecnologies,
molta informació,
que ens expliquin històries,
jo estic segura que ens agrada a tots encara.
Quan hi ha una reunió familiar aquelles típiques,
escolta, te'n recordes del papito que no sé què,
fins i tot la canalla, els adolescents,
tots paren orella.
I segur que has mentida,
que aquella història no li va passar a la teva cosina.
li va passar a algú altre,
però tots manllevem les històries alienes
i les fem nostres.
Tots.
És a dir, al final,
a mi hi ha gent que em pregunta aquests dies,
fent això a la presentació del llibre,
fent entrevistes,
em pregunten si sento nostàlgia
d'aquest temps en què s'explicaven històries al carrer.
I jo els estic dient que no.
És a dir, aquest llibre no vol ser un llibre nostàlgic,
en el sentit de dir,
abans, que bonic que era,
quan la gent gran o la gent
ens explicàvem històries al carrer.
allò estava molt bé,
però d'històries,
no se n'expliquem
i ens n'explicarem sempre.
A vegades canvien els mitjans,
perquè ara la gent se n'explica moltes d'històries
a través del Twitter,
a través del Facebook,
els blogs,
més, més, més,
explosió d'explicar històries
que no hi ha hagut a través dels blogs.
El que passa és que sí que és cert
que jo tinc una certa sensació,
jo sóc nascut al 1970
i tinc la sensació de ser com el vagó de cua
d'haver vist un món rural
que s'acabava.
És a dir,
quan jo sóc petit a falseta al meu poble
hi ha cent i pico sumeres encara.
Cent i pico.
Avui dia no n'hi ha...
No havia arribat la modernó del vi,
de la cultura del vi,
tot això era tan exquisit i tan estupendo.
Ni la modernó de la cultura del vi...
Calia conèixer el priorat en aquella època,
que era molt dura la vida allà.
Era molt dura, molt dura.
I érem pobres.
I la gent en aquest país,
a vegades,
perdem de vista que érem pobres.
Aquest era un país pobre.
I de gent miserable.
I al camp més encara.
I amb misèria.
I al camp encara més
i al priorat on el segle XX
va ser una centúria calamitosa encara més.
Per tant,
sí que tinc la sensació
d'haver vist en un determinat moment
un món rural que s'estava acabant.
I avui dia,
tu vas als pobles d'aquest país,
a les zones rurals d'aquest país,
i la gent som urbans.
La gent som urbans.
Vivim com se viu a les ciutats.
I a Falset hi ha gent...
I els mateixos hàbits i tot plegat.
Exacte, tots els hàbits.
I la gent va al col·legi
a buscar els nens al col·legi amb cotxe.
I jo ho faig a vegades.
No la gent ho fa i jo no ho fa.
No, no, jo vaig a buscar uns fills
al col·legi amb cotxe.
I a vegades tens la sensació
que vius a un carrer de poble
però és com si visquessis
a la Diagonal de Barcelona.
I més avui dia,
amb tota la història aquesta d'internet,
etcètera, etcètera.
Al final jo el que volia,
això sí, era una mica...
Explicava unes històries
que a mi em semblaven bones
i marcar, fixar un cert testimoni
d'això sí,
d'un món que possiblement
s'està acabant
i que són arquetips.
Arquetips que es produeixen a Falset,
personatges arquetípics
que et trobes a Falset
però que et trobes a tot arreu.
Perquè a tots els pobles d'aquest país
va passar que quan se't moria
una somera a casa,
als baixos de casa,
tenies un problema.
I les solucions han sigut múltiples històries,
d'aquestes se n'expliquen moltes a tot arreu.
És una mica maca,
m'agrada molt,
ja et dic de la part que he llegit,
coses que no són explícites
però que te les imagines
per aquest referent comú que tenim,
sigui del poble del Priorat
o sigui un poble de la costa,
és que és un altre dels valors del llibre,
que ho pots situar
a qualsevol territori de la Mediterrània,
en un context més o menys rural,
però vaja,
que podríem traslladar-lo
a una aldea grega.
Sí, sí.
Per posar un exemple.
Jo crec que sí.
Són aquelles mirades
des del carrer.
És a dir,
hi ha relats
que estic llegint
i m'imagino
en una cantonada d'un carrer
observant.
És a dir,
poses el lector
com que està
en un carrer d'aquests
amb llambordes,
assegut allà
en una laborera
o com sigui
i observant
com es van movent
els actors de les històries.
Sí.
Jo crec que aquesta...
Gràcies.
Et posa el lector
en un lloc de privilegi,
un seient de primera fila,
però des del carrer també.
és a dir,
et trasllades a una mena
de realismo mágico
si em permets la cosa,
a la catalana.
Sí,
a veure,
i ara m'ho han dit,
és com si haguessis creat
un univers literari propi,
no?
Possiblement,
si jo a vegades dic
que jo visc,
és a dir,
el poble que jo tinc al meu cap
és un poble
que en realitat
no existeix.
És un poble
en el qual...
És un macondo
del Priorat.
Sí,
una cosa,
no?
És a dir,
el màrquedès
és déu nostre senyor.
No, no.
Però perquè ens entenguem,
és a dir,
realment jo crec
que el món
en què acabem vivint,
la teva comunitat,
el teu poble,
la teva ciutat,
arriba un moment
quan tens una certa edat
en què existeix,
tu tens un poble
al teu cap
que no té per què ser
el poble que té
o el barri que té
una altra persona.
Perquè realment
ja és un conjunt,
una suma
del que veus,
del que has vist,
del que t'has imaginat,
de les històries
que t'han explicat
de la veïna del tercer
o del segon
o del carrer.
i realment
tots vivim,
penso jo,
un poble
a una ciutat,
a un barri
que en certa mesura
és imaginària
que tenim dins
del nostre cap.
El que jo faig aquí
és volcar
aquest falset
que jo tinc
dins del meu cap
i d'aquí el nom
del llibre,
que és una declaració
d'intencions,
el falsari.
Jo jugo.
No, ets molt honest
per dir,
escolta,
que no estic explicant
cap veritat,
que explico el que vull
i el que a mi em sembla.
Exacte.
Tot i que sí
que m'he permès el joc
que la majoria
de personatges
del llibre,
una gran majoria
de personatges
del llibre,
han existit
o fins i tot
existeixen.
Jo he anat a parlar
amb gent del poble.
I has posat els seus noms?
Sí, amb els seus noms.
He anat a parlament
i hem llegit el conte.
Escolta, Javier,
explico això de tu.
I he llegit.
Ja ho pots posar
amb el teu nom
perquè arriba un moment
que dius,
a veure,
aquesta història
que estic explicant
cap bona mesura real
o és com s'explica,
per què no la puc posar
amb el nom real?
O per exemple,
Joan Pí,
que era un germà
de Munyaio,
que era un paleta
que va rifar un xalet,
que és una de les històries.
Sí, sí, sí.
Una de les històries potents.
Existia, existia.
I Ònicomedes Mendes,
el butxí,
de què parlo,
que va estar falset
el 1893.
Que va executar
tres persones,
alguna dona també.
Una dona i dos homes.
Nicomedes Mendes
va existir.
I és un personatge
realment formidable,
des del meu punt de vista,
d'una negró,
d'una negró
negríssima.
Podries dedicar-li
un relat sencer
amb ell, no?
Una novel·la sencera.
Sí, perquè és això,
és a dir,
jo penso que moltes vegades...
I el pregoner de falset
que anuncia
la mort de Carrero Blanco,
o el pregoner,
l'Enric Soldevila,
exacte.
L'Enric Soldevila
va morir fa pocs mesos
i ha parlat amb la seva família
i s'obre amb el seu nom
i amb els seus cognoms.
I llavors, clar,
són tota una sèrie de personatges
que, clar,
des d'un punt de vista local
jo trobo que tenen molta força
i llavors penses,
coi,
que aquestes històries
les vull compartir.
I Nicomedes Mendes,
per exemple,
que dius,
hòstia,
és que no cal inventar res,
eh?
Nicomedes Mendes
era el botxí
de l'Audiència de Barcelona,
va estar falset el 1893
i aquest senyor
va acabar sortint
a una taverna
del Paral·lel de Barcelona
a parlar tots els dimecres
a fer un monòleg,
a fer un monòleg
que era explicar l'ofici.
Un monòleg, com ho entenem ara,
no?
És a dir,
com la pel·lícula de Berlanga.
A defensar l'ofici.
I ell sortia,
bones tardes,
oi Nicomedes Mendes
i feia una defensa
de la pena de mort
a una taverna del Paral·lel
i explicava casos
de quan ejecutia
Fulanito o Menganito,
i clar,
realment dius
això t'ho inventes
i la gent
diu
quina imaginació tens,
no?
No, no,
aquest personatge va existir
i de fet
la premsa
de l'època
quan està falset,
a mi aquest personatge
em comença a agradar
perquè llegint
un diari de Reus
del 1893
parlen de
el verdugo
Nicomedes Mendes
és un sujeto
de trato muy simpático.
Tenia d'on de gentes?
Parlaven públic
cada setmana,
què vols?
Vull dir que hi ha uns personatges
a la història
d'aquest país,
de gent anònima
amb una força literària
que jo penso
que moltes vegades
els periodistes
els que hem de fer
simplement
és localitzar-los,
és a dir,
jo no soc
un Tolkien
d'una gran imaginació,
jo soc una persona
que possiblement
el que sí que tinc
és un cert radar
per detectar històries
que són bones
i a partir d'aquí
m'hi serveixen
de matèria primera
per ajudar.
Però fixa't
que no has marxat gaire lluny,
t'has quedat a casa
per detectar aquestes històries
perquè a més
estàs parlant
del teu context
de la teva vida quotidiana,
és curiós també.
Però jo penso,
Iolanda,
que moltes vegades
tendim a pensar
i això als periodistes
no es passa molt
avui dia també,
que les bones històries
passen totes
a la Diagonal de Barcelona
o a la cinquena avinguda
de Nova York.
I realment jo penso
que bones històries
n'hi ha
a la cantonada
més propera,
és a dir,
bones històries
n'hi ha a tot arreu,
personatges universals
i històries universals
n'hi ha absolutament
a tot arreu
i possiblement
a tots els pobles
i ciutats
d'aquest país
si hi hagués
un Jesús Moncada
del Camí de Cirga
hi podria haver,
cada poble
podria ser
és a dir,
una matèria literària.
Per tant,
jo el que sí que crec
és que,
bueno,
si tu tens
una certa sensibilitat
per trobar històries a prop
i tens els canals
se poden trobar.
I llavors,
clar,
quina és la diferència?
Doncs que,
els Estats Units
tenen una indústria
cultural i comunicativa
que realment
ens creiem
que quan la història
de Manhattan
és més bona
que la que tens a prop
quan realment
a tot arreu
el poble més petit
a Tarragona
a tot arreu
el barri
i a qualsevol barri
de Tarragona
en aquests moments
segur que hi ha històries
que són d'una matèria primera
per fer un article
per fer una novel·la
per fer un conte
que segur
que són impagables.
De fet,
perdó,
mirant
la història
de la narrativa
a veure,
de la més recent
sí que trobem històries
a Manhattan
a Barcelona
com deies
però
les grans històries
realment
van situant
escenaris
doncs
molt petitets
molt localitzables
i sorgeixen
a vegades
del més insignificant.
Abans has fet
una reflexió
molt interessant
sobre el que era
el món rural
i això em fa pensar
alguna vegada
parlant
amb gent
que ha viscut
tradicionalment
en pobles
que ho han passat
molt malament
però que afortunadament
amb el pas del temps
han incorporat
equipaments
serveis
infraestructures
i aleshores
arriba la gent
i diu
això ja no és el que era
tan bonic
aquell carrer
i tant
i anaves
i anaves a la comuna
sense lavabos
i tot això
i la gent que diu
al poble
escolta
la gent que ens quedem aquí
volem confort
volem comoditats
i s'ha de renunciar
a aquesta cosa
que forma part del passat
i el que és interessant
és que hi hagi una tradició
obral
que després es pugui recollir
no estem reivindicant
una manera de viure
com fa 40 anys
perquè a vegades
la gent dels pobles
ho diu
però escolta
què voleu
que visqueu
com 30 anys enrere
i vosaltres
en comitats
perquè vingueu aquí
i trobeu la fotografia
bucòlica
absolutament d'acord
això hi havia un cas
que a mi sempre m'agradava
que era
quan Siurana
que va ser l'últim poble
de la província de Tarragona
que no va tindre
carretera asfaltada
i d'això fa 20 anys
suposo que recordo
me sembla recordar
que la van fer
el que era el capellà
de Cornudella
i Siurana
sempre ho deia
la carretera
l'han de fer
per baixar
no per pujar
és a dir
en el fons
què passarà
si un dia
algú està Siurana
i hi ha una dona embarassada
i ha de sortir de part
i ha de baixar pel camí
és a dir
realment jo crec
que moltes vegades
això que diem
això és molt autèntic
Som uns esnops
Sí
estem enyorant
a veure
jo crec que no som conscients
de fins a quin punt
aquest país ha canviat a millor
n'estic absolutament convençut
això no vol dir
amb totes les reserves
i les crítiques
amb totes les reserves
això no vol dir
que en la manera
d'entendre el passat
dels nostres
iaios
dels nostres avis
no se'n pugui aprendre
alguna cosa
naturalment que se'n pot aprendre
i molt
però realment
aquest país
ho torno a dir
era un país molt pobre
i realment
quan tu et mires
per exemple
que és molt interessant
llegir els informes
dels metges higienistes
de principis del segle XX
la mortalitat infantil
les condicions d'higiene
sanitàries
dels nostres avis


de la proximitat de vida quotidiana
perquè realment el que t'ajuda a entendre't qui ets
d'on vens
i fins a quin punt
valorar també el que tens
afortunadament
en línies acadèmiques
ja fa temps
que en alguns països
es va apostar
per posar
énfasi
en aquesta història
de vida quotidiana
que al final
és el que
ens dona
respostes
a com hem arribat aquí
i aquí ens falta molt
encara amb això
jo amb això
tinc molta mania
perquè
jo que soc periodista
i no soc historiador
a mi la història
realment
m'ha interessat
al moment
des de la proximitat
des de la lupa
és a dir
si a l'hora d'explicar
la història
dels jueus
de Tarragona
en comptes d'explicar
l'expulsió dels jueus
com una cosa abstracta
te l'expliquen
li poses cara
i li poses cara
carrers
de Tarragona
ciutat
i tu veus la gent
i coneixes la història
d'aquella persona
que vivia
en aquell carrer
on estàs tu
o per on tu passes
o on tu vivies
i a partir d'allí
vas obrint el foco
i vas entenent
que va ser l'expulsió
dels jueus
que eren
els reis catòlics
jo crec que s'entén més
i no m'invento res
això és el que es fa
ara amb ciències naturals
que nosaltres
quan anàvem a col·legi
començàvem per l'Orinoco
i ara comencen
doncs pel riu
jo què sé
pel Gaià
o pel Francolí
això està bé
ja el llibre
té moltíssimes virtuts
jo suposo
que les haureu detectat
l'heu de llegir
per mi
sota el meu punt de vista
té una altra virtut
encara que podem afegir-li
la gent que ens agrada
les paraules
per elles mateixes
doncs gaudim moltíssim
quan comprovem
la gran riquesa
de la nostra llengua
quan s'adopten
formes dialectals
és el cas
està escrit
en falsetà
falsetí com s'ha de dir
en falsetà
està escrit en falsetà
i hi ha expressions
si arribés a dir
això és un barbarisme
això és un castellanisme
ni parlar-ne
això és correctíssim
en falsetà
i has apostat
per parlar
en la teva variant dialectal
sí
perquè a veure
em semblava
lògic
és a dir
si realment
aquest llibre
com és
és d'autor
de la tradició oral
en certa mesura
del meu poble
hi va haver un moment
que no tenia sentit
escriure en estàndard
però també
perquè jo crec que
ens hem de desacomplexar
és a dir
moltes vegades
ens hem arribat a creure
que parlar bé
en aquest país
era parlar
com si visquessis
al barri de Gràcia
de Barcelona
el català estàndard
que deia fa anys
no?
sí, sí, exacte
i que només hi hagi
una manera
d'escriure
el català
i que dir
este
com diu
Nat Hortosa
és incorrecte
o que és un castellanisme
és a dir
jo crec que
que ens hem empanat
una mica
i que naturalment
hi ha d'haver
un català estàndard
però que també
és normatiu
escriure este
com fa Nat Hortosa
ho escriure
o menys
i que això
és normatiu
és a dir
el que passa
el sud català
continuem arrossegant
des d'aquest punt de vista
complexos importants
i complexos
d'inferioritat
i complexos
d'intentar encaixar
amb aquesta Catalunya
única
que des de
la renaixença
es dissenya
o una mica
es planteja
i jo
volia fer-ho
i volia parlar
amb l'Os
que també
escriure
com parlo
i així està
i jo crec que això
a veure
això passa
ho comentàvem abans
de començar l'entrevista
això ho fan molts escriptors europeus
que després llegim traduïts
i als lectors ho agraïm
això
perquè ens trasllada la realitat
de l'escenari
del que està passat
i és més real
i Andrea Camilleri
el del comissari Montalbano
escriu en sicilià
i no passa res
i no passa absolutament res
a nosaltres
ens sembla fantàstic
però si a lo millor
aquí s'escriu
amb una varietat dialectal
del català
ai escolta
vols dir que és correcta
és clar que és correcta
és correcta
l'escriptor
l'escriptora
ja se n'assegura
bé
que sigui normatiu
i el llibre
aquí amb cosetània
amb l'editorial
hem treballat
amb una correctora
fantàstica
i hem fet treball d'això
és a dir
perquè clar
moltes vegades
el que et passa
jo amb prou feines
diguéssim
jo vaig començar
a aprendre a llegir
i a escriure en castellà
encara
jo soc de l'any 70
quan se m'ho de Franco
té 5 anys
i començo en castellà
per tant
el català
ja el començo
a escriure tard
i a mi ningú
m'ha ensenyat
tampoc a escriure
diguéssim
amb el que és
el dialecte local
i per tant
has de fer un esforç
no la generació
del BUP
veja la meva
que és la primera
el català
en principi
no estava dins del currículum
clar
després quan entres
en català
a estudiar en català
aprens el català
estàndard
absolutament
allò
monolític
i normatiu
i a partir d'aquí
diguéssim
bueno
has de fer un exercici
i a mi
o sigui
no és senzill
perquè a vegades
fins i tot dubtes
en quin moment
has d'utilitzar-lo
o no
per una qüestió
de liessons
coses d'aquestes currículums
bé
el resultat és aquest
i de veritat
que és molt recomanable
ens queden dos minuts
has esmentat
Nicomedes Méndez
entre d'altres
vols dir que en un minutet
pots destacar
un altre personatge
allò com
per orir boca
els futurs lectors
del falsari
sí
a mi
m'agraden molt
els mixos
els personatges
els mixos
els mixos
són uns germans
solters
allò que se'n diuen
fedrins vells
solterons
que
concos
concos
és una paraula
que aquí també es diu
els concos
els fedrins vells
que se'ls hi mor
la mula a casa
una mula
que
no volen vendre
perquè se l'estimen molt
i la mula
se'ls hi mor a casa
i clar
tenen el problema
que no la poden treure
perquè una mula
mort a casa
com la treus
i decideixen
esquerterar-la
i decideixen
treure la bocins
que és una història
com aquest un pungore
que diuen ara
un punt de Tarantino
sanguinolent
decideixen
treure la trossos
i anar prenent
els bocins
cap al camp
cap al tros
i
la història
acaba com acaba
i això no ho veu
al final no
al final mai s'ha d'explicar
al final d'una història
heu de llegir
el falsari
l'està presentant
el Toni Orensanta
aquests dies
l'altre dia ho va fer
aquí a la llibreria
la Capona
i bé
ja comença
a tenir reaccions
de lectors
esperem que en rebis moltes
perquè voldrà dir
que s'ho hauran llegit
a moltíssimes persones
hi ha algun projecte
i em penso
i em penso
però de moment
el tens
de nou llibre
i estic treballant
mirar-nos cap a Horta
de Sant Joan
alguna cosa
tiro cap a Horta
de Sant Joan
i l'estada de Picasso
del 1909
però
encara no tinc clar
com l'afronto
tinc molta documentació
m'ho he mirat molt
a mi m'agrada
sempre partir
d'això
de mirar primer
i després explicar
pairem al falsari
tu sobretot
que escriure un llibre
no és fàcil
Déu-n'hi-do
i ja continuarem parlant
Toni i Oren Sanzan
de veritat
que ha estat un plaer
que ens hagis acompanyat
i enhorabona
una vegada més
per aquest llibre
gràcies a vosaltres
adeu-sia
bon dia
és la una
les notícies
tornem immediatament
i ho farem des de l'exterior
des del balcó del Mediterrani