Passen tres minuts a dos quarts onze del matí.
Seguim endavant en aquesta quarta hora del matí de Tarragona Ràdio,
canviant absolutament de registre.
Deixem les qüestions econòmiques,
l'anàlisi de la crisi econòmica que ens ha ocupat
durant els últims minuts.
Parlarem d'una altra situació, potser també de crisi,
del crisi en el sector del món de la comunicació.
Aquesta tarda comença aquí a Tarragona
un cicle de xerrades, un cicle de conferències
titulat Experiència de Periodista.
És la segona edició d'aquest cicle
que organitzen conjuntament la Universitat Rovira i Virgília,
el Col·legi de Periodistes de Catalunya
i la pròpia Fundació Caixa Tarragona.
Un cicle que arrenca aquesta tarda a les set
amb la presència de Milagros Pérez Oliva,
periodista, treballa al diari El País des de l'any 1982,
actualment és la defensora del lector d'aquest diari
i a més col·labora regularment com a analista
en diferents programes de ràdio i de televisió,
a Catalunya Ràdio, a la Cadena Ser, a TV3,
Televisió Espanyola Catalunya.
En fi, amb Milagros Pérez Oliva volem conversar
durant uns minuts en aquest matí de dilluns,
en les hores prèvies a la xerrada que farà aquesta tarda.
Milagros Pérez Oliva, molt bon dia.
Hola, bon dia.
El cicle s'anomena Experiència de Periodista.
Entenem, doncs, que la periodista
cobrirà aquesta tarda el cicle.
D'alguna manera ens faràs una repassada
de la teva experiència en el món de la comunicació.
No es tracta, evidentment, que ara a través de la ràdio
ens expliquis el sentit o les idees de la teva xerrada,
però sí, en pocs segons, com explicaries aquesta experiència de periodista
d'una llarga trajectòria periodística?
Doncs bé, jo, més que parlar de la història i d'aquests anys de periodisme,
em centraré sobretot en la situació que viu actualment la premsa escrita,
en particular, perquè jo soc sempre treballat en premsa escrita,
perquè després de... hem passat, en menys de tres anys,
hem passat d'una situació de màxims beneficis
i de rècords d'audiència, en general,
en els mitjans de comunicació escrits,
a una crisi en què molts experts no s'atreveixen a vaticinar
si dintre de deu anys seguiran existint els diaris de paper
tal com ara els coneixem, no?
I parlaré d'aquesta situació de crisi en què vivim.
Des del meu punt de vista, el problema el que fa inquietant
la situació actual és que se superposen tres crisis alhora.
Una crisi econòmica, com tots altres sectors,
ens afecta també a la premsa perquè ha caigut la publicitat
i, per tant, hem invat molt una de les principals fonts d'ingressos
dels diaris, però aquesta crisi econòmica que pateix tota la societat
s'hi afegeix, en el nostre cas, en el cas de la premsa escrita,
una crisi de model industrial per a l'emergència d'internet
i a sobre d'aquesta crisi de model industrial
hi ha també una crisi social, una crisi de credibilitat,
una crisi de funció del periodisme.
No sabem ben bé quin és el nostre paper,
o en fi, hem de reajustar el nostre paper
a les noves demandes de la societat.
I tu creus, doncs, que pot desaparèixer a mig termini,
tal com coneixem ara la premsa escrita, la premsa de paper,
els diaris de paper, aquells que anem a comprar al quiosc cada dia?
Doncs hi ha divisió d'opinions.
En aquesta qüestió no es posen d'acord els experts.
Hi ha qui diu que queda paper per molt de temps encara,
com queden llibres impressos per molt de temps encara,
malgrat que vinguin les noves tecnologies digitals.
Però hi ha també qui diu que el paper tendirà a ser un producte
molt més elitista, molt més car, molt més per minories,
i que la difusió més massiva de notícies es farà a través de les webs,
dels diaris o a través d'internet.
Això canvia completament la manera de fer periodisme,
perquè internet representa que el diari que fins ara teníem 24 hores
per renovar el producte cada dia,
amb les edicions digitals dels diaris treballem pràcticament
com una agència o com una agència de notícies a 24 hores oberta.
I, per tant, la mentalitat i la manera de treballar és diferent.
En aquests moments convivim en la mateixa redacció
periodistes que treballen per posar la notícia
a tan bon punt arriba la redacció immediatament a la web
i periodistes que treballen per fer un producte més reposat,
més interpretatiu per l'edició de paper.
Però això ens crea bastantes dificultats d'ajustament,
de què posem en l'edició digital, què posem al paper, etcètera.
Jo crec que encara hi ha paper per dies,
però la difusió, la gran audiència, la tindrem a internet.
De fet, ara mateix ja passa.
Un diari com El País té les mateixes proporcions ja
que un diari com el New York Times.
El New York Times té una tirada d'un milió d'egemplars
en paper diaris i un milió 400.000 el cap de setmana,
però té més de 20 milions de persones que el visiten,
visitants únics, cada dia a través de la web.
Per tant, la gran audiència, el gran potencial de creixement
el tenim realment en l'edició digital.
Si fa 10 anys ens haguessin dit als periodistes,
a mi, per exemple, treballant al País,
o quan vaig entrar al País l'any 82 m'hagessin dit
arribarà a un punt que tindreu més de 4 milions
de visitants diaris únics, doncs hagués pensat,
mare meva, quina difusió, no?,
perquè llavors ja arribar als 300.000 d'exemplars
serà una odissea, no?
Doncs ara estem en aquest punt.
Tenim milions d'usuaris i, a més, tenim un potencial de créixer,
en el cas dels diaris que s'escriuen en castellà,
a tota la zona de Parla Castellana, no?,
i és un potencial enorme.
El problema és que a internet s'ha implantat la cultura de la gratuïtat
i tenim més lectors que mai,
però menys lectors disposats a pagar el producte que consumeixen.
I això és un problema...
I això crea una contradicció brutal.
Clar, és un problema gravíssim,
perquè si aleshores el periodisme digital no és viable econòmicament,
en el sentit que no es negoci, en fi, cap a on anem?
Exactament.
En aquests moments es manté el model
perquè encara ara els lectors que compren els diaris al kiosc
i els subscriptors que paguen cada dia el seu diari
estan, de fet, subvencionant a tots aquests altres
que entren a través de la web.
De fet, en el cas del New York Times o en el cas del País,
passa el mateix.
Cada lector que compra el diari subvenciona a 4, 5, 6,
en el cas del New York Times, fins a 20,
lectors de les pàgines digitals.
L'altra qüestió a plantejar és, bé,
quin tipus de producte és el que està esperant la ciutadania
i quin tipus de funció hem de fer els periodistes.
Nosaltres hem sigut sempre els grans intermediaris de la informació,
però internet permet que les fonts comuniquin directament
els seus continguts als usuaris, directament,
no necessiten intermediaris.
És més, les fonts tendeixen ara a eludir, sempre que poden,
aquest intermediari crític que sol ser la premsa,
perquè la premsa no és un intermediari que, diríem,
que críticament serveix no més com a missatger
d'una cosa que han dit en un lloc i transmetre-la a un altre,
sinó que interpreta la realitat.
I, de fet, un diari és una proposta de jerarquia de la realitat.
Doncs, clar, les persones que no volen
o que volen evitar les fonts o els organismes,
que volen evitar aquest filtre crític,
doncs preferiran sempre anar a través d'internet
a transmetre la informació directament.
Els lectors o els receptors han de tenir en compte
que fer bona informació avui requereix més recursos humans,
més coneixement, més temps, més despeses que mai.
I, per tant, tota aquella informació que els arriba gratuïtament
han de preguntar-se qui està pagant aquella informació
i per quin interès està pagant aquella informació.
Llavors, moltes vegades se n'adonaran que són informacions interessades,
que porten interessos ocults, interessos amagats,
i jo crec que al final, al final d'aquesta crisi,
al final, quan tot s'aposenti,
quan internet ja no sigui aquesta novetat tan extraordinària,
la gent, els usuaris que són intel·ligents,
veuran que una bona informació requereix una bona marca que la garanteixi.
I aquesta bona informació es podrà donar a través d'internet
previ pagament per part dels usuaris, creus tu?
De fet, jo estic convençuda que estem abocats a cobrar
la informació que s'obministra per internet,
perquè en aquests moments la gent que accedeix gratuïtament
a aquesta informació és perquè algú altre l'ha pagat,
en aquest cas un altre lector.
Però si només poguéssim, si disminueixen les vendes en quios,
perquè la gent, òbviament, si pot aconseguir la mateixa informació
i fins i tot a vegades millor a través d'internet,
aviat pensarà que no val la pena anar a comprar el diari al quios,
doncs conforme vagi baixant l'audiència de compradors,
de persones que compren i paguen cada dia el diari,
per molt que augmenti l'audiència a internet,
si a més la publicitat no va a internet,
i de fet en aquests moments no hi està anant,
perquè és un tipus, els lectors d'internet també rebutgen la publicitat
i té molt menys impacte la publicitat a través d'internet
que a través de la que tenia a través de l'empremsa.
Doncs al final serà inviable fer un diari econòmicament.
I si és inviable, doncs anirem a aquest model
que es podrà trobar molta informació a la xarxa gratuïta,
però de quina qualitat i amb quins interessos
i amb quina independència,
això és el que s'hauran de plantejar.
Totes aquestes reflexions segur que sortiran aquesta tarda en la conferència.
No ens allargarem més en aquest aspecte,
però sí que m'agradaria preguntar-li a la Milagros Prezoliva
per la seva feina actual com a defensora del lector.
Entre altres coses, perquè aquesta és una funció
que si no tenen molt pocs diaris al nostre país,
només el país, l'avantguàrdia,
i no sé si hi ha algun altre...
3 o 4 mitjans ja en total.
Què vol dir?
Què representa, per explicar-ho a la nostra audiència,
això de ser defensora del lector?
Doncs el defensor del lector és una figura
que està instaurada en el diari El País des de 1985
i que és un puntal fonamental per a la participació dels lectors
i és un mètode de control de qualitat i d'autocrítica interna.
És a dir, la defensora del lector és un càrrec
que decideix el director,
però que un cop decidit no pot ser cessat
per les activitats que emprengui,
que pot actuar a demanda dels lectors
per queixes o per suggeriments de lectors
o per iniciativa pròpia,
i la missió que té és recollir les queixes dels lectors
i fer complir, vigilar el compliment del llibre d'estil del diari,
que el llibre d'estil del diari
és un compendi de normes ètiques i professionals
que han de seguir tots els periodistes
perquè la informació sigui tot lo rigorosa que volem que sigui.
Llavors, la figura del defensor s'ocupa de vigilar
que el llibre d'estil es compleix
i, a més, d'atendre les queixes dels lectors.
I té un mandat d'un any prorrogable a dos
i excepcionalment prorrogable a quatre anys
i, com t'he dit, no pot ser cessat pels seus comentaris.
I tens moltes queixes, per curiositat?
Poso d'un article cada diumenge per explicar aquests casos que tinc
i, a més, ara tindré també una pàgina activa a l'edició digital.
I tens moltes queixes, per curiositat?
Sí, sí, hi ha bastantes queixes.
Hi ha moltes queixes, moltes, d'incorreccions que fem,
ja siguin lingüístiques,
ja siguin errors en càlculs matemàtics,
en expressions, en qüestions geogràfiques, etcètera.
Un diari, com tu saps, és un producte que es fa cada 24 hores
i, encara que hi posem tota l'atenció del món,
doncs, moltes vegades, la precipitació fa que hi hagi errors, diríem.
Hi ha moltes d'aquestes.
Però hi ha cada vegada més, el que jo en dic,
queixes de sensibilitat, és a dir,
persones que no estan d'acord, per alguna raó,
amb algunes dels enfocs o de les maneres
que nosaltres tenim de presentar una informació.
Hi ha vegades que rebo queixes contradictòries
sobre la mateixa informació,
particularment quan hi ha conflictes que estan molt ideologitzats,
com podria ser, per exemple, el conflicte entre Israel i Palestina.
Una mateixa crònica del corresponsal a Jerusalem
pot provocar cartes de persones que diuen
que és absolutament pro-palestí
i cartes d'altres persones que són pro-palestines
i que diuen que li fa el joc al govern d'Israel.
O sigui, els lectors estan...
Hi ha dos tipus de lectors, no?
Hi ha un tipus de lector que el que busca
és que el diari li doni la informació el més escèptica possible,
les màximes dades possibles
perquè ell es faci la seva pròpia opinió
i després li doni també articles d'opinió clarament diferenciats
que ell pugui llegir com a articles d'opinió
i sapiguer si està d'acord o no.
I hi ha un altre tipus de lector
que busca més en el diari la confirmació
de les seves pròpies posicions
sobre determinats qüestions, diríem, no?
i moltes vegades, doncs, des d'aquest punt de vista,
en el diari, quan més, diríem, equànim intenta ser
o quan més objectiu intenta ser,
tot i sabent que tots els diaris tenen les seves tendències,
tot i així, sempre hi ha lectors que consideren
que se senten defraudats perquè el diari
no representa prou bé aquell punt de vista
que ell té sobre un conflicte determinat.
Doncs són exemples d'això, de la feina que està fent
com a defensora del lector del país
la periodista Milagros Pérez Oliva.
Amb ella hem conversat aquest matí uns minuts
en les hores prèvies a la xerrada que farà aquesta tarda
i que servirà per obrir aquest cicle de conferències
que organitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Milagros Pérez Oliva, moltes gràcies per atendre la nostra trucada
i t'escoltarem i et veurem aquest vespre aquí a Tarragona.
Gràcies.
Moltes gràcies a vosaltres, ha estat un plaer.
Que vagi bé, adéu-sia, bon dia.
Milagros Pérez Oliva, que com dèiem,
obrirà aquesta tarda a les 7 aquest cicle de conferències
que continuarà el proper dilluns amb Joan Salvat, de TV3,
el dia 15 de març amb Jordi Basté, de RACU,
i el dilluns 22 de març es tancarà aquest cicle
amb el fotògraf Pepe Baeza del diari La Vanguardia.
Passen 3 minuts de 3 quarts d'11 del matí.