Toni, molt bon dia.
Benvingut. Un llibre que en principi
aparentment no té res a veure
amb els teus llibres anteriors,
però sí que cal dir que has fet una mica
allò que se'n diu en termes gastronòmics,
cuina d'aprofitament. Una mica només.
Perquè els teus llibres anteriors
han estat una miqueta inspiradors, aquest falsari.
Sí, indiscutiblement.
Al mínim el treball de recerca que vas fer.
Jo ho aprofito tot.
Com la gent de poble, com ha de ser.
I els periodistes ho tenim, això.
Al final, tot ha de servir
per fer una bona peça.
I sí, és a dir,
en principi el nou llibre, El Falsari,
neix de parlar amb la gent gran.
I parlar amb la gent gran d'on?
Doncs del meu poble de falset.
Fent l'Òmnibus de la mort,
em vaig fer fars de parlar amb gent
que t'explicava a banda de la història
que jo buscava llavors, de l'autobús,
recorrent pobles, assassinant gent
a l'estiu del 36, t'explicava històries
que en bona mesura
a mi em semblaven bones històries.
I així, mentre que en el cas
de l'Òmnibus de la mort vaig fer un exercici
d'empatxar-me de veritat,
intentant saber al màxim
què era aquell autobús que havia passat
i com havia anat tot,
aquí em permeto la llicència
de no saber si és veritat o mentida
el que s'explica.
I decideixo jugar.
I decideixo...
No només permetre'm la llicència
de no saber si és veritat o no
el que s'explica,
sinó d'inventar.
I a partir d'una història,
doncs, si em convé
inventar un personatge
per tancar-la d'una manera
que a mi em sembla millor,
doncs, ho faig.
A més, jo m'imagino
que en el teu anterior llibre,
que per cert,
ha estat un èxit,
ja ha conegut a tothom,
a qual cosa estem molt contents
i t'hem de donar l'enhorabona,
és un gran treball.
De fet, és que no podia ser
d'una altra manera.
Clar, aquesta introspecció,
aquest contacte més cru
amb la història més recent,
això té moltes implicacions,
encara, fins i tot
a les nostres generacions,
en les nostres vides.
Permet la llicència
de deixar-te anar una miqueta,
de divertir-te,
entre cometes,
o buscar una part més lúdica,
més divertida en la literatura,
doncs, també t'ha ajudat, no?
Estic d'acord.
És a dir, a veure,
la veritat,
i sobretot quan entres en veritat
d'aquesta que t'arriba,
perquè ens entenguem,
la brossa a la cintura,
la veritat és que cansa.
És a dir, jo vaig acabar molt cansat
de l'òmnibus de la mort
i realment me vaig qüestionar molt.
I et qüestiones molt com a ser humà.
I et qüestiones molt com a poble,
com a comunitat,
com a ciutadà.
I realment em venia de gust jugar,
perquè és que hi ha gent
que em diu de l'òmnibus de la mort,
faràs una segona part,
no em ve de gust.
No em ve de gust.
Igual d'aquí uns anys em ve de gust,
però realment
és un tema dur,
negre, fosc,
i realment...
Molt dolorós encara.
Molt dolorós encara,
i vaig acabar amb mal cos,
amb la sensació
d'acabar cansadíssim d'allò, no?
I realment m'he tornat més fosc
des d'aquell moment, eh?
És a dir, hi ha coses...
Van ser sis anys perseguint,
uns assassins del 36.
I realment et qüestiones moltes coses.
I aquí jugo.
I en bona mesura,
a mi el que ara m'ha sorprès
és que els lectors,
les primeres reaccions,
és que m'estan dient
he rigut molt.
És que és un divertiment del llibre.
Clar,
però jo no era conscient
que hagués fet un llibre tan divertit.
I la gent em diu
és que fa riure.
I possiblement fa-hi riure,
sense ser-ne conscient,
perquè em venia de gust
una mica descomprimim.
No?
És a dir,
em venia de gust.
Jo confesso que no l'he acabat,
però com que tinc intenció d'acabar-ho,
doncs l'he dit al Toni,
dic,
l'he començat però no l'he acabat.
Podria haver-me estalviat
de dir l'he llegit o no,
però és que m'ho acabaré.
Per moltes raons.
Per les pròpies històries,
naturalment.
Però és que comences a veure
una desfilada de personatges,
capellans,
pagesos,
anarquistes,
hi ha un butxí por ahí també.
Hi ha tot un seguit de personatges
que dius
estan localitzats a Falset,
al Priorat,
però clar,
jo recordo
històricament
i quan era petita
perquè encara em va tocar
doncs una miqueta
alguna que altra nit
a la fresca
a l'explicar històries.
Que per cert,
diguem optimista,
però això que ens expliquin històries,
ens agrada molt,
les tecnologies,
molta informació,
que ens expliquin històries,
jo estic segura
que ens agrada a tots encara.
Quan hi ha una reunió familiar
aquelles típiques,
escolta,
te'n recordes del papi,
tu que no sé què,
fins i tot la canalla,
els adolescents,
tots paren orella
i segur que és mentida
que aquella història
no li va passar a la teva cosina,
li va passar a algú altre,
però tots
manllevem les històries alienes
i les fem nostres.
Tots,
és a dir,
al final,
a mi hi ha gent
que em pregunta aquests dies
fent això,
la presentació del llibre,
fent entrevistes,
em pregunten
si sento nostàlgia
d'aquest temps
en què
s'explicaven històries
al carrer
i jo els estic dient
que no,
és a dir,
aquest llibre no vol ser
un llibre nostàlgic
en el sentit de dir
abans
que bonic era
quan la gent gran
o la gent
ens explicàvem històries
al carrer.
Allò estava molt bé,
però d'històries,
no se n'expliquem
i ens n'explicarem
sempre.
A vegades
canvien els mitjans
perquè ara la gent
se n'explica moltes d'històries
a través del Twitter,
a través del Facebook,
els blogs,
més, més, més,
explosió
d'explicar històries
que no hi ha hagut
a través dels blogs.
El que passa
és que sí que és cert
que jo tinc
una certa sensació,
jo sóc nascut
al 1970
i tinc la sensació
de ser com
el vagó de cua
d'haver vist
un món rural
que s'acabava.
És a dir,
quan jo sóc petit
a falseta
al meu poble
hi ha cent i pico
sumeres encara,
cent i pico.
Avui dia no n'hi ha...
No havia arribat
la modernó del vi
i de la cultura del vi,
tot això era tan exquisit
i tan estupendo.
ni la modernó
de la cultura del vi...
Calia conèixer
el priorat en aquella època,
que era molt dura
la vida allà.
Era molt dura,
molt dura.
I érem pobres.
I la gent en aquest país
a vegades
perdem de vista
que érem pobres.
Aquest era un país pobre
i de gent miserable.
I al camp més encara.
I amb misèria.
I al camp encara més
i al priorat
on el segle XX
va ser una centúria calamitosa
encara més.
Per tant,
sí que tinc la sensació
d'haver vist
en un determinat moment
un món rural
que s'estava acabant.
I avui dia
tu vas als pobles
d'aquest país,
a les zones rodals
d'aquest país
i la gent som urbans.
La gent som urbans.
Vivim com se viu
a les ciutats.
I a Falset hi ha gent...
I els mateixos hàbits
i tot.
Tots els hàbits.
I la gent va al col·legi
a buscar els nens
al col·legi amb cotxe.
I jo ho faig a vegades.
No la gent ho fa
i jo no ho fa.
No, no.
Jo vaig a buscar
mons fills
al col·legi amb cotxe
i a vegades
tens la sensació
que vius
a un carrer de poble
però és com si visquessis
a la Diagonal de Barcelona.
i a més avui dia
amb tota la història
aquesta d'internet,
etcètera, etcètera.
Al final jo el que volia
això sí era una mica
explicar unes històries
que a mi em semblaven bones
i marcar,
fixar un cert testimoni
d'això sí,
d'un món
que possiblement
s'està acabant
i que són arquetips.
Arquetips
que es produeixen
a Falset.
Personatges arquetípics
que et trobes a Falset
però que et trobes
a tot arreu.
Perquè a tots els pobles
d'aquest país
va passar que quan se't moria
una somera a casa
als baixos de casa
tenies un problema
i les solucions
han sigut múltiples històries
d'aquestes
se n'expliquen moltes
a tot arreu.
És una mica
que m'agrada molt
ja et dic
de la part que he llegit
coses que no són explícites
però que te les imagines
per aquest referent comú
que tenim
sigui del poble del Priorat
o sigui un poble de la costa
és que és un altre
dels valors del llibre
que ho pot situar
a qualsevol territori
de la Mediterrània
en un context
més o menys rural
però vaja
que podríem traslladar-lo
a una aldea grega
per posar un exemple
jo crec que sí
són aquelles mirades
des del carrer
és a dir
hi ha relats
que estic llegint
i m'imagino
en una cantonada
d'un carrer
observant
és a dir
poses el lector
com que està
en un carrer d'aquests
amb llambordes
assegut allà
en una laborera
o com sigui
i observant
com es van movent
els actors
de les històries
jo crec que aquesta
posa el lector
en un lloc de privilegi
un seient de primera fila
però des del carrer
també
és a dir
et trasllades
una mena de realismo mágico
si em permets la cosa
a la catalana
sí
a veure
i ara m'ho han dit
és com si haguessis creat
un univers literari propi
possiblement
si jo a vegades
dic
que jo visc
és a dir
el poble que jo tinc al meu cap
és un poble
que en realitat
no existeix
és un poble
en el qual
és un macondo
del priorat
és una cosa
és déu nostre senyor
però perquè ens entenguem
és a dir
realment jo crec
que el món
en el que acabem vivint
la teva comunitat
el teu poble
la teva ciutat
arriba un moment
quan tens una certa edat
en què existeix
tu tens un poble
al teu cap
que no té per què ser
el poble que té
o el barri que té
una altra persona
perquè realment
ja és un conjunt
una suma
del que veus
del que has vist
del que t'has imaginat
de les històries
que t'han explicat
de la veïna
del tercer
o del segon
o del carrer
i realment
tots vivim
penso jo
un poble
a una ciutat
a un barri
que en certa mesura
és imaginari
i que tenim
dins del nostre cap
el que jo feia aquí
és volcar
aquest falset
que jo tinc
dins del meu cap
i d'aquí
el nom
del llibre
que és una declaració
d'intencions
el falsari
jo jugo
ets molt honest
per dir
escolta que no estic
explicant cap veritat
aquí explico el que vull
i el que a mi em sembla
tot i que sí
que m'he permès
el joc
que la majoria
de personatges
del llibre
una gran majoria
de personatges
del llibre
han existit
o fins i tot
existeixen
jo he anat a parlar
amb gent del poble
i has posat els seus noms
reals
i no tenen cap problema
i hem llegit el conte
escolta Javier
explico això de tu
i llegi
ja ho pots posar
amb el teu nom
perquè és que
arriba un moment
que dius
a veure aquesta història
que estic explicant
cap bona mesura real
o és com s'explica
per què no la puc posar
amb el nom
amb el nom real
o per exemple
Joan Pí
que era
un germà
de Munyaio
que era un paleta
que va rifar un xalet
que és una de les històries
és una de les històries
potents
existia
existia
i Nicomedes Méndez
el botxí
de què parlo
que va estar falset
el 1893
que va executar
tres persones
alguna dona
també
una dona
i dos homes
Nicomedes Méndez
va existir
i és un personatge
realment
formidable
des del meu punt de vista
d'una negró
d'una negró
negríssima
podries dedicar-li
un relat sencer
amb ell
una novel·la sencera
Sí, perquè és això
és a dir
jo penso que moltes vegades
i el pregoner
de falset
que anunciava
la mort de Carrero Blanco
Exacte
l'Henric Sol de Vila
va morir fa pocs mesos
i ha parlat amb la seva família
i s'obre amb el seu nom
i amb els seus cognoms
i llavors clar
són tota una sèrie
de personatges
que clar
des d'un punt de vista local
jo trobo que tenen molta força
i llavors penses
coi que aquestes històries
les vull compartir
i Nicomedes Méndez
per exemple
que dius
hòstia
és que no cal inventar res
Nicomedes Méndez
de l'Audiència de Barcelona
va estar falset el 1893
i aquest senyor
va acabar
sortint a una taverna
del Paral·lel de Barcelona
a parlar tots els dimecres
a fer un monòleg
a fer un monòleg
que era explicar l'ofici
Monòleg com ho entenem ara
és a dir
com la pel·lícula de Berlanga
a defensar l'ofici
i ell sortia
bones tardes
soi Nicomedes Méndez
i feia una defensa
de la pena de mort
a una taverna del Paral·lel
i explicava casos
de quan ejecutia
a Fulanito o a Menganito
i clar
realment dius
això t'ho inventes
i la gent
diu
quina imaginació tens
no?
no, no
aquest personatge
va existir
i de fet
la premsa
la premsa de l'època
quan està falset
a mi aquest personatge
em comença a agradar
perquè llegint un diari
de Reus
del 1893
parlen de
el verdugo
Nicomedes Méndez
és un sujeto
de trato muy simpático
clar
tenia don de gentes
parlava en públic
cada setmana
què vols?
vull dir que hi ha uns personatges
a la història
d'aquest país
de gent anònima
amb una força literària
que jo penso que moltes vegades
els periodistes
els que hem de fer
simplement és localitzar-los
és a dir
jo no soc un Tolkien
d'una gran imaginació
jo soc una persona
que possiblement
el que sí que tinc
és un cert radar
per detectar històries
que són bones
i a partir d'aquí
m'hi serveixen
de matèria primera
per jugar
però fixa't que no has marxat gaire lluny
t'has quedat a casa
per detectar aquestes històries
perquè a més
estàs parlant del teu context
de la teva vida quotidiana
és curiós també
però jo penso Iolanda
que a veure
moltes vegades
tendim a pensar
i això als periodistes
no es passa molt avui dia
també
que les bones històries
passen totes
a la diagonal de Barcelona
o a la cinquena avinguda
de Nova York
i realment
jo penso que bones històries
n'hi ha
a la cantonada
més propera
és a dir
bones històries
n'hi ha a tot arreu
personatges universals
i històries universals
n'hi ha absolutament
a tot arreu
i possiblement
a tots els pobles
i ciutats d'aquest país
si hi hagués un Jesús Moncada
del camí de Sirga
hi podria haver
cada poble
podria ser
és a dir
un home
o sigui
matèria literària
per tant
jo el que sí que crec
és que
si tu tens
una certa sensibilitat
per trobar històries a prop
i tens els canals
se poden trobar
i llavors clar
quina és la diferència
doncs que clar
els Estats Units
tenen una indústria cultural
i comunicativa
que realment ens creiem
que quan la història de Manhattan
és més bona
que la que tens a prop
quan realment
a tot arreu
el poble més petit
a Tarragona
a tot arreu
el barri
i a qualsevol barri
de Tarragona
en aquests moments
segur que hi ha històries
que són d'una matèria primera
per fer un article
per fer una novel·la
per fer un conte
que segur
que són impagables
de fet
perdòs
mirant
la història
de la narrativa
a veure
de la més recent
sí que trobem històries
a Manhattan
a Barcelona
com deies
però
les grans històries
realment
van situant escenaris
doncs
molt petitets
molt localitzables
i sorgeixen a vegades
del més insignificant
abans has fet una reflexió
molt interessant
sobre el que era
el món rural
i això em fa pensar
alguna vegada
parlant
amb gent
que ha viscut
tradicionalment
en pobles
que ho han passat
molt malament
però que afortunadament
amb el pas del temps
han incorporat
equipaments
serveis
infraestructures
i aleshores
arriba la gent
i diu
això ja no és el que era
tan bonic
aquell carrer
i tant
allò
i anaves
i anaves a la comuna
sense lavabos
i tot això
i la gent que diu
al poble
escolta
la gent que ens quedem aquí
volem confort
volem comoditats
i s'ha de renunciar
aquesta cosa
que forma part del passat
i el que és interessant
és que hi hagi
una tradició
obral que després es pugui recollir
no estem reivindicant
una manera de viure
com fa 40 anys
perquè a vegades
la gent dels pobles
ho diu
però escolta
què voleu
que visqueu
com 30 anys enrere
i vosaltres
en comoditats
perquè vingueu aquí
i trobeu la fotografia
bucòlica
absolutament d'acord
això hi havia un cas
que a mi
sempre m'agradava
que era
quan Siurana
que va ser l'últim poble
de la província de Tarragona
que no va tindre
carretera asfaltada
i d'això fa 20 anys
suposo que
me sembla recordar
que la van fer
el que era el capellà
de Cornudella
i Siurana
sempre ho deia
la carretera
l'han de fer
per baixar
no per pujar
és a dir
en el fons
què passarà
si un dia
algú està a Siurana
i hi ha una dona embarassada
i ha de sortir de part
i ha de baixar pel camí
és a dir
realment jo crec
que moltes vegades
això que diem
això és molt autèntic
som uns esnops
estem enyorant
a veure
jo crec que no som conscients
de fins a quin punt
aquest país
ha canviat a millor
n'estic absolutament convençut
això no vol dir
amb totes les reserves
i les crítiques
això no vol dir
que en la manera
d'entendre el passat
dels nostres
iaios
dels nostres avis
no se'n pugui aprendre
alguna cosa
naturalment que se'n pot aprendre
i molt
però realment
aquest país
ho torno a dir
era un país molt pobre
i realment
quan tu et mires
per exemple
que és molt interessant
llegir els informes
dels metges higienistes
de principis del segle XX
de quines eren
les condicions d'higiene
sanitàries
dels nostres avis
realment
t'adones
de com aquest país
ha canviat a millor
perquè és que
la lluita
dels metges higienistes
a principis del segle XX
era de coses tan bàsiques
com que no s'agafés
l'aigua dels pous
pròxims al cementiri
per evitar mortalitat
o que la gent
es desabotonés
l'últim botó
de la camisa
o que la gent
obrís les finestres
de les cases
perquè corrés l'aire
estem parlant
de coses
tan elementals
com aquestes
és a dir
veníem de molt enrere
i jo el que sí que crec
que és interessant
és
que ens siguem conscients
a vegades
pensem
que aprendre d'història
jo crec que s'apren més
d'història
sabent que això
que la gent no tenia
vàter a casa
i que les comunes
eren una cosa normal
i que si no rentaven
és perquè no hi havia
aigua calenta
entre altres raons
aprens més
d'on venim
com a persones
que no realment
sabent la història
de Carles III
que també l'has de saber
jo crec molt
en aquest punt
que hem d'aprendre
hem de fer història
de proximitat
història de proximitat
de vida quotidiana
perquè realment
el que t'ajuda
a entendre
qui ets
d'on vens
i fins a quin punt
valorar també
el que tens
afortunadament
en línies acadèmiques
ja fa temps
que en alguns països
es va apostar
per posar
énfasi
en aquesta història
de vida quotidiana
que al final
és el que
ens dona
respostes
a com hem arribat
aquí
i aquí ens falta
molt encara
amb això
jo amb això
tinc molta mania
perquè
jo que soc periodista
i no soc historiador
a mi la història
realment
m'ha interessat
al moment
des de la proximitat
des de la lupa
és a dir
si a l'hora
d'explicar
la història
dels jueus
de Tarragona
en comptes
d'explicar
l'expulsió
dels jueus
com una cosa
abstracta
te l'expliquen
li poses cara
i li poses cara
carrers
de Tarragona
ciutat
i tu veus
la gent
i coneixes
la història
d'aquella persona
que vivia
en aquell carrer
on estàs tu
o per on tu passes
o on tu vivies
i a partir d'allí
vas obrint el foco
i vas entenent
que va ser
l'expulsió
dels jueus
que eren
els reis catòlics
jo crec que s'entén més
i no m'invento res
això és el que es fa
ara amb ciències naturals
que nosaltres
quan anàvem a col·legi
començàvem per l'Orinoco
i ara comencen
pel riu
pel Gaià
o pel Francolí
això està bé
el llibre
té moltíssimes virtuts
jo suposo
que les haureu detectat
l'heu de llegir
per mi
sota el meu punt de vista
té una altra virtut
encara que podem afegir-li
la gent
que ens agrada
les paraules
per elles mateixes
doncs gaudim moltíssim
quan comprovem
la gran riquesa
de la nostra llengua
quan s'adopten
formes dialectals
és el cas
està escrit
en falsetà
falsetí
com s'ha de dir
en falsetà
està escrit
en falsetà
i hi ha expressions
bé si arribés
això
això és un barbarisme
això és un castellanisme
ni parlar-ne
això és correctíssim
en falsetà
i has apostat
per parlar
en la teva variant dialectal
sí
perquè a veure
em semblava
lògic
és a dir
si realment
aquest llibre
com és
és d'autor
de la tradició oral
en certa mesura
del meu poble
hi va haver un moment
que no tenia sentit
escriure en estàndard
però també
perquè jo crec que
ens hem de desacomplexar
és a dir
moltes vegades
ens hem arribat a creure
que parlar bé
en aquest país
era parlar
com si visquessis
al barri de Gràcia
de Barcelona
el català estàndard
que deia fa anys
i que només hi hagi
una manera
d'escriure
el català
i que dir
este
com diu
una tortosa
és incorrecte
o que és un castellanisme
és a dir
jo crec que
ens hem empanat
una mica
i que naturalment
hi ha d'haver
un català estàndard
però que també
és normatiu
escriure este
com fa una tortosa
o escriure
o almenys
i que això
és normatiu
és a dir
el que passa
el sud
català
continuem arrossegant
des d'aquest punt de vista
complexos importants
i complexos
d'inferioritat
i complexos
d'intentar encaixar
amb aquesta Catalunya
única
que des de
la renaixença
es dissenya
o una mica
es planteja
i jo
volia fer-ho
i volia parlar
amb l'Osc
que també
escriure
com parlo
i així està
i jo crec que això
a veure
això passa
ho comentàvem abans
de començar l'entrevista
això ho fan molts
escriptors europeus
que després
llegim traduïts
i els lectors
ho agraïm
això
perquè ens trasllada
la realitat
de l'escenari
del que està passat
i és més real
i Andrea
per exemple
Andrea Camilleri
el del comissari
Montalbano
escriu en sicilià
i tant
i no passa res
i no passa
absolutament res
a nosaltres
ens sembla fantàstic
però si a lo millor
aquí s'escriu
amb una varietat
dialectal del català
ai escolta
vols dir que és correcte
és clar que és correcte
és correcte
l'escriptor o l'escriptora
ja se n'assegura
bé que sigui normatiu
i el llibre
i el llibre
aquí amb cosetània
amb l'editorial
hem treballat
amb una correctora
fantàstica
i hem fet treball
d'això
és a dir
perquè clar
moltes vegades
el que et passa
jo amb prou feines
diguéssim
jo vaig començar
a aprendre a llegir
i a escriure
en castellà
encara
jo soc de l'any 70
quan se mori Franco
té 5 anys
i començo en castellà
per tant
el català
ja el començo
a escriure tard
i a mi ningú
m'ha ensenyat
tampoc
a escriure
diguéssim
amb el que és
el dialecte local
i per tant
has de fer un esforç
no
la generació del BUP
veja la meva
que és la primera
el català
en principi
no estava
dins del currículum
clar
després quan entres
en català
a estudiar en català
aprens el català
estàndard
absolutament
allò
monolític
i normatiu
i a partir d'aquí
diguéssim
bueno
has de fer un exercici
i a mi
o sigui
no és senzill
perquè a vegades
fins i tot dubtes
en quin moment
has d'utilitzar-lo
o no
per una qüestió
de liesons
coses d'aquestes
sí
bé
el resultat és aquest
i de veritat
que és molt recomanable
ens queden dos minuts
has esmentat
Nicomedes Méndez
entre d'altres
vols dir que en un minutet
pots destacar
un altre personatge
allò
com per orir boca
els futurs lectors
del falsari
sí
a mi
m'agraden molt
els michos
els personatges
els michos
els michos
són uns
uns germans
solters
allò que se'n diuen
fadrins vells
solterons
que concos
concos
és una paraula
que aquí també es diu
a les comarques
de regones
els fadrins vells
que se'ls hi mor
la mula a casa
una mula
que no volen vendre
perquè se l'estimen molt
i la mula
se'ls mor a casa
i clar
tenen el problema
que no la poden treure
perquè una mula
mort a casa
com la treus
i decideixen
esquarterala
i decideixen
treure la bocins
que és una història
com aquest
un pungore
que diuen ara
un punt de Tarantino
sanguinolent
decideixen
treure la trossos
i anar prenent
els bocins
cap al camp
cap al tros
i
la història
acaba com acaba
i això no ho veu
al final no
al final mai s'ha d'explicar
al final d'una història
heu de llegir
el falsari
l'està presentant
el Toni Orens Sanz
aquests dies
l'altre dia ho va fer
aquí a la llibreria
La Capona
i bé
ja comença
a tenir reaccions
de lectors
esperem que en revis moltes
perquè voldrà dir
que s'ho hauran llegit
a moltíssimes persones
hi ha algun projecte
per ahi
em penso
però de moment
el tens
de nou llibre
ja estic treballant
mirar-les cap a Horta
de Sant Joan
més cap a Horta
tiro cap a Horta
de Sant Joan
i l'estada de Picasso
del 1909
però
encara no tinc clar
com l'afronto
tinc molta documentació
m'ho he mirat molt
a mi m'agrada
sempre partir d'això
de mirar primer
i després explicar
pairem al falsari
tu sobretot
que escriure un llibre
no és fàcil
Déu-n'hi-do
i ja continuarem parlant
Toni Orens Sanz
de veritat
que ha estat un plaer
que ens hagis acompanyat
i enhorabona
una vegada més
per aquest llibre
gràcies a valtros
adeu-sia
bon dia
és la una
les notícies
tornem immediatament
i ho farem des de l'exterior
des del balcó del Mediterrani