Senyor Sobirans, bon dia.
Pot dir bona hora?
Pel que he explicat, aquest espai era molt diferent fa...
Sí, sí, sí, molt diferent, molt diferent.
Aquella minestra era més petita.
I veig que hem reestablert la Llaonera,
la porteta petita,
i ens em portaven els que havien d'anar a fusellar,
però falta aquí un forat,
que era una cloaca romana on veníem a fer les necessitats.
I parlava...
A veure si es recuperen.
Parlava també de xinxes en aquest llet.
Sí, sí, tota aquesta bòveda,
tot estava plena de xinxes.
Nosaltres érem 300 d'aquí,
i estàvem de costat,
havíem de dormir de costat,
no podíem dormir plans.
I, clar, per la nit baixàvem les xinxes,
i l'època, amb la fam que es passava aquí,
encara que alguns, com jo,
la família es portava al menjar de tant en tant,
que encara podíem haver-hi sentit,
però no sé què hi trobava en les xinxes,
ja, amb els nostres cossos.
Vostè va estar aquí 3 anys,
era molt jove,
devia ser dels més joves que estaven aquí.
Jo vaig entrar aquí amb 19 anys,
i quan me'n van condenar tenia 19 anys.
I avui no m'ho he explicat,
però el dia que he tingut la més gran alegria de la meva vida,
vaig firmar la recursió en perpètua,
perquè ja m'afusellava.
i jo tenia 19 anys,
i és quan llavors vaig pensar,
doncs,
mi que la recursió en perpètua,
en 30 anys,
als 40 i escaig ho sortiré,
i si no arribin a perdre els alemans,
jo compleixo la recursió en perpètua.
El fet de ser periodista, llavors...
Oh, és fatal.
O sigui,
ser periodista era la pitjor de tot, ja.
Els directors del diari,
que abans meu,
els dos els van afusellar.
i hi havia un altre director d'un diari a Tortosa,
que era cego,
i el van afusellar també a Vinerós.
I el primer que van afusellar va ser el Rahola,
a Girona.
Però després,
perquè no em van trobar, eh?
Però entraves de periodista i sorties...
El moment, eh?
Sorties condenat a mort,
perquè d'una forma o l'altra,
doncs te posaven articles que havies publicat, eh?
Era d'això, precisament,
del que la causaven a vostè, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
El ser director d'un diari era una acusació,
doncs ja,
de mort.
Jo, amb l'assumpte de l'edat,
com que el Còdic Institut Militar deia
que els delictes entre els 16 i els 18 anys
se'ls condenava a un grado inferior
a la pena que me corresponde,
i clar, jo, quan venia a la guerra,
ja tenia 16 anys,
i quan vaig ser director,
en tenia 17.
i d'una forma o l'altra,
doncs em van aplicar
en un grado inferior
al que em correspon
de beneficiar,
al final,
la recològia perpèdua.
Però durant set mesos
vaig estar a veure,
esperant,
com que,
quan nombraven,
per emportar-se a l'executat,
doncs,
de José,
perquè llavors això de Josep no s'estigava,
de José n'hi havia molts,
molts,
i a més,
a les nostres comarques,
això també hi havia molts solidats,
de forma que t'havies d'esperar
el segon com nom,
però saber que no ho he dit tu.
El moment que li van dir
que pot estar en lliure,
estar en llibertat,
què vas sentir?
Com va ser?
Home,
el d'estar en llibertat
ja portava set anys
a les presons,
no?
I havien petut els elements,
jo quan van petre els elements
jo vaig pensar
que d'una forma o l'altra netejarien,
i llavors van establir un sistema
de pressió en atenuada,
com ara això del tercer grado,
no?
O sigui que,
i en aquella època també al carrer,
tampoc no n'estaves de lliure,
o sigui que no tenies la sensació
de sortir en llibertat.
Va continuar ser periodista,
fer de periodista?
De què?
De periodista de res.
D'aquí ve que...
Llavors me vaig complicar
el sortir de la presó
amb la qüestió clandestina,
i dirigia un diari clandestí
que es deia Ara,
que era de la Juventut d'Esquerra Republicana
de Catalunya,
a Barcelona.
I al final me'ls van tornar a agafar,
i a la policia,
el que volien saber,
en quina...
jo estava a l'impremta.
Però jo,
que ja estava molt escarmentat,
no vaig voler saber mai
en què estava l'impremta.
Jo estava tan tranquil,
li podeu preguntar el que voleu,
com que no ho sé, eh?
Però hi havia un que deia
que sí,
que jo sabia,
perquè...
un altre me ho havia dit.
i la policia ens va dir,
doncs vinga,
a veure,
aquest que li va dir,
eh?
Vamos a venir.
I un dels policis va dir,
doncs no perdamos el tempo,
si este lo sabe,
doncs que no sé.
I se'n van emportar amb aquella allà
i van descobrir.
I hi ha un impremta,
que a més es feia un semanari
o un periòdic de la CNT.
i llavors vaig tornar a anar a la modal.
I quan vaig sortir a la Terradellas,
amb un de Manresa,
que era també jove,
i jo ens va dir
que mos separeixen ja
de la costó de la primera fila clandestina
i que mos dediquéssim a preparar-nos
per a que ho haguéssim de governar,
perquè en aquella àpoca
havien perdut els alemans
i hi havia moltes esperances
que tornaixen a venir
al règim republicà.
I vaig començar a estudiar
i com que va tardar tant
a canviar el règim,
vaig arribar a ser doctor
en censes econòmiques.
O sigui, vaig fer...
I vaig arribar a ser doctor
en censes econòmiques
i professor de la universitat.
I de forma que, clar,
que alguns,
quan va venir la transició
i vaig anar jo de senador,
de candidat de senador per l'entesa,
em deien,
però escolta,
com se menja això?
Vostè surt de la presó
després de tants anys
i tantes coses
i ara me'l trobem a vostè
doctor en censes econòmiques
i professor de la universitat.
I dic,
doncs mira,
jo era una família modesta
i tot això ho vaig fer,
passant gana,
treballant,
estudiant
i dormint poc.
També he dedicat molts anys
a recuperar la memòria
del que va passar durant...
Sí, sí,
quan vaig,
sobretot,
quan vaig acabar el meu mandat
a Luxemburg,
volia que tornés a la universitat
per explicar la fiscalitat
de la Unió Europea.
Al final,
jo vaig especialitzar
en qüestions tributàries.
Jo vaig dir que no,
que jo em volia dedicar
a recuperar la memòria històrica.
D'aquí ve els llibres
que he escrit,
entre ells dos de la...
El Pilatos,
que han fet tres edicions,
l'última en català
i he incorporat
tota la informació
obtinguda
després de...
d'haver desclassificat
els humaníssims.
Per això ho puc explicar
en molts casos
qui eren els denunciants.
I després les soplates,
que és un llibre
que estic molt orgullós
perquè...
Llavors què passava amb les dones?
Si semblava que les dones
que havien estat un balneari
o què?
Llavors he explicat
el drama de les dones.
Però molt després
de sortir el llibre
meu,
va aparèixer
que una dona
que havia a la presó
havia deixat escrit
en forma
d'una mica novel·la
l'edat
el seu pas per la presó.
I 25 anys
després de morta
la família
ho va trobar
i ho van entregar
i al final
ho han reconstruït
i hem fet
un llibret
que es diu
La Sala Llarga
una dona de Reus
però
amb el que diu allí
si l'hagués tingut jo
aquell
hauria aprofitat
bastant
del que diu
però
almenys
les dones
ha quedat clar
que van passar
primer aquí
i després
a les obrates
1.400 dones
i les condenades
els sofriments
i tot d'elles
ha quedat
recullit
si no
no hagués quedat
moltes gràcies
no faltava més
vosaltres