I en teníem ganes, de veritat, que comencés ja la temporada d'hivern
del Teatre Metropol.
El tret de sortida, magnífic, perquè aquest dissabte a la nit
es representa l'obra Nixon-Frost, tant de Peter Morgan,
sota la direcció d'Àlex Enrigola,
un munt d'actors i actius realment rellevants,
i com a actors protagonistes, si més no,
perquè són qui donen vida a Nixon, d'una banda,
que és Lluís Marco, i Frost,
per un altre que és Joan Carreras,
i el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Joan, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Has vingut moltes més vegades a Tarragona?
He vingut diverses vegades, sí,
la millor és que s'està molt bé a casa vostra.
Jo me'n recordo, perquè a més hem parlat,
perquè per aquí passa tothom que després se'n va al Metropol,
i la veritat és que sempre heu deixat molt ben,
molt bon gust de boca.
Que bé, me l'alegro.
Arriveu a un obre, jo, el primer que et vull preguntar,
perquè m'ha cridat molt l'atenció.
Quan es va estrenar aquesta producció del lliure,
diguem que s'estrenaven dues produccions,
dues versions, podríem dir.
Sí.
El primer que et vull preguntar és quina ve a Tarragona?
Bé, la versió en plagues, que la diguem.
Ah, molt bé.
Que és la versió més essencial.
És a dir, en un principi es van plantejar de fer les dues opcions,
més que també per una qüestió de mobilitat,
perquè hi ha teatres que no accepten proporcions tan grans,
però una qüestió econòmica també,
i també perquè hi havia una idea primària
de fer l'obra sense artificis
i fer-la tota el més essencial possible.
Llavors, la versió gran, diguéssim,
és com si és tot...
Tot és des d'un hiperrealisme,
tots els espais existeixen,
la corporalitat és molt més present,
i en aquesta, la que veureu vosaltres,
és tot molt més essencial.
Tot passa en el mateix espai,
tots els actors ens estem entre tots,
tots estem tota l'estona a escena,
és que l'obra es manté exactament la mateixa,
és el mateix,
llavors tot és molt més suggerent,
els espais es creen en el moment,
a través de projeccions gravades en unes maquetes,
a través del nostre propòs de moviment,
és a dir, és tot, queda tot molt més constatat.
Per això li diem la versió en plàguit,
que no és desendollada,
perquè realment hi ha molts cables sueltos,
però és això, és molt més essencial.
Però per a mi també, com acabes de dir,
aquest joc audiovisual que proposa Rigola,
en aquest muntatge.
No ens quedem sense vídeo, per entendre'ns, no?
No, no, el vídeo ja sabeu,
pels que seguiu el Rigola,
que és com un estigma declarat,
això del vídeo,
i en aquest cas es recolza molt bé,
perquè ara la versió en plàguit és molt subtil,
és només per donar referències espaials
i per donar referències de llocs i de temps,
i també l'importància d'aquesta obra
és tant que els primers plans
són una de les bases de l'obra,
perquè pensem que és una obra
que es basa en les entrevistes
que van tenir David Frost i Richard Nixon,
i realment on va ser més punyent tot plegat
és que això va ser vist per moltíssima gent,
i va ser aquest primer pla el que va debatar
el mateix president, no?
I llavors tot això queda molt patent en l'espectacle,
perquè hi ha una pantalla molt gran darrere
en el qual tots aquests primers planos
de les entrevistes s'hi veuen tota l'estona.
Que està basada, com bé deies,
i la presència dels mitjans de comunicació,
a banda que sigui un estigma, com deies,
de l'Irrigola,
havia de ser-hi aquí.
Allò, llegint una miqueta,
pensem que és una obra teatral
que es va fer la versió cinematogràfica,
en el seu moment,
és una obra prou coneguda,
la sensació aquella que sembla que es dirimeixen més
els grans conflictes i els grans temes
en els mitjans de comunicació
que no pensen en els tribunals de justícia,
perquè, de fet, en aquell moment
es va reconèixer la culpabilitat de Nixon
i no va ser en un tribunal de justícia,
sinó en una televisió.
Exacte.
A Richard Nixon se les va empescar molt bé
per no ser enganxat,
per no ser jutjat d'una manera oficiosa.
Sí que és veritat que just en l'època
en la qual s'escriuria un possible judici
com que a Richard Nixon va caure malalt,
la gent no se va plantejar com a excusa.
Total, que al final el tio va sortir bastant a sus anxes.
Llavors, que això es va considerar
com aquesta de judici públic
o de confessió pública,
una confessió que mai havia fet.
Ell va dimitir el càrrec
i en cap moment va admetre la culpa del Watergate.
Heu vist la pel·lícula,
els actors que interpreteu aquesta obra?
No, ens hem negat.
Ha estat millor, no?
De fet, fa un any i pico que encara hi som
i encara ens queden tres mesos de gira
i jo no la veuré fins que acabi tot.
És que t'ensenyi la teva feina
el teu propi actor, saps?
És com si ho tinguessis tot mastegat.
I a més, tenint els referents tan clars.
És a dir, les entrevistes existeixen.
De fet, les entrevistes que veureu al teatre
són transcripcions reals de les entrevistes originals.
Per tant, és un material que és tan viu
que el vam fer servir molt nosaltres
per inspirar-nos en el personatge.
És a dir,
normalment quan fas obres de teatre
que són obres en les quals són personatges imaginaris
has d'agafar o referents literaris
o referents pictòrics
o fins i tot si són històrics
o algun referent autobiogràfic, no?
Però en aquest cas encara es viu.
David Frost es viu
i més material que d'ell impossible tenir-me, no?
Tant de bo tots els personatges
tinguessin tant material per poder treballar.
Home, això suposo que té una part positiva
i d'altra negativa, no?
Perquè està tan vinculat amb la realitat,
amb la documentació entre cometes
pot fer sentir una mica de dir
a veure, quantes llicències em puc permetre?
No es tracta de fer un llibre d'història
d'una obra de teatre
però vaja, poc o molt condiciona.
Exacte.
El que tenia molt clar
és que no volíem fer una imitació
de cap dels personatges
perquè a mi és absurd
perquè llavors sembla que hi hagi una part
castrana de la pròpia feina de lector, no?
La feina de lector és reinterpretar un personatge
i imaginar-te-la a partir del comet.
El que passa és que els referents físics
o els referents que té clans
hem agafat molt.
Nosaltres hem fet una immersió bastant gran
dins de les entrevistes
i llavors hi ha una corporalitat
que s'assemblen en els dos personatges
i hem agafat l'aire que cadascú té, no?
I l'essència del que puguis conèixer
els personatges.
I llavors sí que hi ha retirades
però és millor agafar l'aire
perquè si fas una imitació
acabes una mica castrat com a actor.
No és gaire orgànic, no?
En el teu cas és aquest periodista
famós, mediàtic,
suelto, que va per la vida
i que s'ho menja tot, no?
Exacte, sí.
És un home que busca visualitzar.
Realment com és Fros, no?
Sí, sí.
I a més sempre ha sigut així.
Ell no s'ha...
Vull dir que no s'ha desvit mai d'això.
Diguéssim que seria...
És com si, per exemple,
un president
hagi entrevistat, doncs, jo què sé,
d'un imatge pel Bonafont
o pel Wyoming, saps?
Que a priori
ningú li donaria
una certa credibilitat política.
No és un analista polític, Fros.
Llavors és per això
que segurament Nixon es va relaxar
i va dir
que aquí t'agrada
l'home menjo un patates, no?
Però llavors sempre hem de pensar
que tots els bons professionals
per ser bons
es rodeixen d'un gran equip.
I això passa aquí
i passa a tot arreu, no?
Llavors aquest equip
és el que es va començar a assessorar,
va començar a investigar,
va començar a buscar
les escombraries de Nixon
i al final van trobar proves
perquè l'incrimineixin, no?
Algú podria pensar, Joan,
de dir
a veure, m'agrada molt la idea,
m'agraden els actors,
segueixo el director
per a veure jo,
després de tants anys
Watergate, Nixon.
Com que els personatges reals,
la història la trobo una mica
doncs desfassada,
que no m'interessa,
però com passa al teatre
sempre es pot anar més enllà
de la història
i de l'anècdota, no?
Sí, jo penso, sincerament,
que desfassat
no té absolutament res.
Encara que ens quedi lluny,
les corrupteles polítiques
estan tan a l'ordre del dia
i tan a prop nostre
que vull dir
que tot és relacionable.
Hi ha frases
que diu el president
el president Nixon
davant de la confessió
que tant de vol
es sentíssim
amb més d'un polític
dels que tenim, no?
És a dir, que ja està molt vigent
les corrupteles
que constantment van sortir
i després ens n'entenem
al cap dels anys, no?
Passen 10 anys
i diem
oh, mira el que va fer.
Però en el moment, diguéssim,
no ho sabem.
I jo penso que són
moltes coses relacionables, no?
És a dir,
aquesta impunitat
que a través del poder
gent pot arribar a fer
el que li dóna la gana
només pel simple fet
d'estar a la pultona del poder,
Richard Nixon ho va fer
amb totes les de la no llei, diguéssim.
I llavors té efectes
completament retroactius,
és a dir, que és una cosa
que està amb molt...
vull dir que és molt contemporane,
és molt d'àrabe.
Clar, tu ho comentava
intencionadament
per aquells que diuen
no hi ha mai de situar
en aquestes èpoques
i amb el Nixon
i és curiós això
que dius
que Nixon
finalment, diguem-ne,
manifesta
que havia estat dolent
però prèviament
va passar per Caixa
que va ser més
de mig milió de dòlars
que va cobrar, no?
Molts diners.
És que fins i tot
aquests que van de Salvadors
paguen perquè...
Ui, ui, i tant.
I tant i tant.
Pensa que després
d'aquestes entrevistes
butxaca molt plena,
retirat,
sense cap problema,
l'únic va ser que, bueno,
va quedar retratat
davant de tota l'opinió pública
però ell va viure molt feliç
i va guanyar molts diners.
Entre la seva biografia
i entre els diners
que va guanyar de l'entrevista
era un home molt milionari, eh?
Molt milionari.
Jo m'imagino, Joan,
tu, Déu-n'hi-do,
ja tens una expertesa
i una carrera com a actor
a treballar amb Lluís Marco.
Home, segur que ha estat
tan deliciós.
Amb Àlex Rigola
ja havies treballat.
Sí, amb el Rigola
em portem, no sé,
aquest deu ser l'11 espectacle
que faig amb ell, potser.
Sí, sí, amb l'Àlex
ja no cal que ens diguem res
perquè ens coneixem molt.
I amb el Lluís
és un plaer.
Amb el Lluís
ja ho vam començar a encetar,
ens vam conèixer ja treballant,
ens coneixíem d'abans,
però treballant amb el rock and roll
que va ser una experiència meravellosa
i és un actor generós,
és un actor franc,
és un actor excepcional.
I llavors resulta tot molt més fàcil
perquè és una obra
que les complicitats
són molt necessàries
perquè totes les entrevistes,
que és una part important de l'obra,
estem sotmesos
d'un rigorós primer pla
que el veu tot l'espectador.
És un primer pla
en el qual no pots mentir.
Tot és aquell primer pla,
aquell terrible primer pla
en el qual es veuen
les virtuts i els efectes
de cadascun dels personatges,
i que va ser un dels motius
pels quals Nixon
va acabar confessant
perquè no dominava aquest primer pla.
Llavors només es pot fer
si les complicitats són molt bones
i si treballes amb màquines,
si aquest del Marcos és una màquina.
Primer pla i un tercer grau
perquè tota l'obra
esteu tots dos a l'escenari,
com deies, no?
Bé, tots els actors en aquest cas.
Tots els actors
i entre tots nosaltres
fem tot el que s'escau,
és a dir,
des de la manipulació de càmeres
fins a la manipulació
de les posicions de les maquetes,
fins al moviment de mobiliari,
és a dir,
tot és una barreja especial
entre on no saps ben bé
on acaba l'actor
i on comença el personatge.
La cita aquest dissabte
en tenia moltes ganes
que tornés al teatre,
al Metropol
i que torni amb aquesta obra,
doncs la veritat
és que és un atractiu doble.
Joan Carrera,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra trucada.
Sempre és un plaer parlar amb tu.
Moltíssimes gràcies a vosaltres.
Fins ara.
Fins la propera.
Adéu-siau.
Acabà de bé.
Adéu-siau, adéu-siau.
Adéu-siau.