Ja fa una estoneta que és aquí als nostres estudis,
és el doctor Javier Allué.
Molt bon dia, doctor Allué, benvingut.
Què tal, bon dia, Jelena, com estàs?
Ens acompanya avui en condició de coordinador d'aquesta iniciativa
que es materialitza a la ciberaula de l'Hospital Universitari
Joan XXIII de Tarragona.
Es tracta de fer un curs a escola de pares
i és que sembla que no n'hi ha prou amb estimar-los, no?
No, no.
Si n'hi hagués prou només amb estimar-los, que fàcil que seria.
Els infants donen molta feina i per aquesta feina,
com a moltes d'altres, pots accedir per les bones
o amb una certa formació, suposo que...
Però aquesta formació no hi és, no existeix tal cosa
com el sistema educacional públic t'ensenyen moltíssimes coses,
però hi ha quatre o cinc que no te les ensenyen.
No t'ensenyen a conduir, has d'anar a una acadèmia privada.
Ara comencen a ensenyar-te informàtica,
però abans també havies d'anar a una acadèmia.
No t'ensenyen anglès, has d'anar a una acadèmia.
És veritat.
No t'ensenyen mecanografia, també no has d'anar a aprendre pel teu compte.
I totes aquestes coses que són...
Tampoc t'ensenyen a menjar, ni a carrer.
Tampoc, no?
Això també, d'una manera natural, t'has de buscar la vida.
T'has de buscar la vida pel carrer.
I a fer de pare, tampoc.
O sigui, no hi ha una assignatura que digui paternitat
o paternitat responsable o el que vulguis.
Jo me la imagino fàcilment als estudis de batxiller,
que com a mínim, dins del tema de la...
Igual ara comença a haver educació sexual.
Però educació per a la paternitat, no hi hagi.
I escolta, el negoci aquest de tenir nens
és el negoci més important
perquè és l'única garantia que tenim del nostre futur.
És a dir, parlem des del punt de vista social, no?
Des del punt de vista social, des del punt de vista demogràfic,
des del punt de vista humà, com a espècie...
I cal que formem personetes en condicions, segurament, no?
En condicions, en millors possibles, no?
Entre d'altres raons, perquè són els que hauran de pagar
les nostres pensions.
Digui el que digui el senyor Zapatero, digui el que diguin uns i altres.
Intentarem que les paguin si més no.
I que sembla que aquestes coses que són eternes,
com, què sé jo, Wall Street és etern,
no, un dia caurà i desapareixerà.
L'església és eterna? Tampoc.
Però de qualsevol manera, tant Wall Street com l'església,
com l'exèrcit, es nodreixen de gent.
I la gent la fan els papes i les mames, de tant en tant.
I convé que ho facin bé.
Saps què passa, Javier?
Aquest ofici és un tòpic, però com tots els tòpics,
té una base de veritat.
És absolutament complexa desconcertant la criança dels fills
des de tots els punts de vista.
Què és el primer que fem quan tenim la primera criatura?
No ens hi caben més revistes i llibres a casa.
I és tot tan bonic, i sembla tot tan de sentit comú, tan fàcil,
però la realitat és tossuda.
I quan ens hi trobem amb aquella coseta que no saps ni agafar-la
i calla, després quan creixen i ve el segon o el tercer,
doncs vés a saber, ja és complexíssim.
Bueno, l'experiència és un grau, eh?
Per això diem sempre que el segon és més fàcil que el primer.
El segon i el tercer són molt més fàcils.
Si en tens 15, pots tenir fills, hi ha gent que els ha tingut,
i encara tenim dues o tres famílies que tenen més de 10.
que, lògicament, les relacions allà són absolutament diferents.
Però és cert, com tu dius, tu ets mare, no?
I dius, bueno, i què fas el primer dia?
On t'està el llibre d'instruccions?
Perquè te'n donen molt, però aquell específic, no.
Aquests llibres d'instruccions que venen a tots els electrodomèstics,
que estan escits en buit o d'idiomes que no els entén ningú,
i no trobes mai el que està en català perquè no el posen,
i després vols trobar amb un espanyol o un francès,
i més o menys t'apanyes,
i, bueno, més o menys els va seguint, les coses funcionen, perquè els nens, no?
A veure, l'escola de pares no pretén fer una educació integral
de l'atenció amb els nens,
però sí obrir un espai d'activitat formativa amb l'atenció als nens molt ample.
I, en principi, està situat en un hospital,
que en podria pensar, bueno, és que això es fa pensant en la salut dels nens,
que és molt important.
Sí, però no la salut física només,
sinó també la seva salut mental i la seva salut social.
I aquest és el projecte, i de fet el temari, que el tenen per aquí,
Sí, sí, el tinc aquí, completíssim.
Doncs inclou temes com a molt genèrics.
L'escola el que pretén és donar instruments per aprendre.
Doncs, per exemple, això que dius que tens un munt de revistes,
doncs allà potser t'ensenyarem a quines revistes ens hem de mirar
i quines potser les deixes en què estan.
o quina és la manera d'accedir a informació immediata,
si la necessites avui, ara i en aquest moment,
perquè el que m'està passant és...
O quines, et pots prendre un cert temps i dir,
bueno, doncs demà, que tinc un rato lliure,
em dedicaré a anar a una biblioteca o entrar a internet.
I internet, precisament, és el lloc més en feu d'orientar els pares,
perquè hi ha de tot, clar.
La idea d'aquesta escola és donar instruments per aprendre,
perquè el que no podem fer són unes classes particulars de paternitat,
tot i que algú s'hi apuntaria,
més que res perquè, a veure,
també té que haver una part d'autoaprenentatge.
I això que comentàvem de l'experiència del segon o del tercer fill,
doncs no és més que autoaprenentatge.
I dius, i això és bo, home,
això el que condueix és a la singularitat de les famílies,
a la singularitat de les persones.
A veure, s'ha d'educar els fills, però els pots educar tots iguals,
com a l'època dels nazis, no?
No, igual tots no.
Tu eduques el teu com tu vols, i el teu...
Com a mínim tens aquesta responsabilitat.
Igual algú diu, no, no, a mi que me l'eduqui i me'l torni educadet, no?
Però la responsabilitat que tens és que el teu fill sigui teu, no?
I, per tant, que arrossegui totes les teves qualitats
i probablement alguns dels defectes que intentaràs reconduir
perquè no es transmetin de generació en generació.
I, per tant, aquesta part d'autoaprenentatge
té també les seves avantatges.
I jo agraeixes, no?
Perquè a vegades quan s'enrelega tot a altres espais,
l'escola, que sens dubte és un model educatiu
interessant des del punt de vista de la sociabilitat,
dels hàbits socials de relacionar-te amb els altres,
però, clar, és el que tu dius,
els pares, a partir de les seves creences,
de les seves ideologies, de la seva manera de sentir,
són els que han d'educar amb valors els seus fills, no?
No a altres àmbits.
Però vosaltres el que feu és donar les eines
i a partir d'aquestes eines cadascú de nosaltres
ens hem de fer el nostre model educatiu.
Que cadascú s'ho monti
i que sàpiga que nosaltres estarem al darrere, també.
Perquè si surten dubtes,
doncs tindrem un espai obert.
Inicialment, això ara és experimental,
comencem a posar en marxa aquesta escola de pares,
però si la fem concretament a la Ciberaula,
que pels que no ho sàpiguen,
és un espai que hi ha a l'Hospital Jum 23,
esponsoritzat per la Caixa,
la Caixa, el Caixa Fòrum,
que té, és un espai multidisciplinari,
vull dir que hi ha ordinadors,
hi ha una sala de reunions,
hi ha unes taules de jocs,
hi ha una mini-hemeroteca per mirar revistes,
té com a projecte que sigui bastant ciber,
i ciber entenent allò que és transmissible
per l'electrònica a través de les xarxes.
És a dir, que si ara oferim aquesta Ciberaula presencial
perquè la gent vingui a la nostra escola de pares,
però també per donar-li instruments
perquè després pugui continuar venint,
potser a través d'internet,
amb una pàgina web o un espai,
o comunicar-nos per Facebook, Twitter o el que sigui.
Per tant, això és un projecte de mitja llarga.
És un projecte, sí.
Perquè hi hagi una continuïtat.
Que això, doncs, probablement,
l'objectiu inicial,
els primers que s'haurien d'apuntar
són els papes i les mames
que comencen a tenir un fill allà.
Escolti, quan marxi vostè d'aquí,
per cert, si té algun dubte,
la pot intentar consultar a través d'aquí.
Que, lògicament,
la resposta moltes vegades en temes de salut
és parli amb el seu pediatre,
o parli amb el seu mestre,
amb el tutor del nen,
perquè pot ser una resposta molt comuna i habitual.
Però és que potser també cal que li diguin amb algú.
Ah, això ho he de preguntar al tutor?
Sí, sí, vagi al tutor,
que aquell és el que li dirà què és el que ha de fer.
O vagi al jutge,
perquè això ja no té remei.
Saps que m'ha cridat moltíssim l'atenció?
Tenim aquí davant el Tamari.
Dius, el primer tema,
introducció a la policultura.
A veure, és bàsic,
hem de cuidar els nostres fills
d'un punt de vista material, físic.
Però després entrem en uns territoris
que aquí sí que hem estat molt òrfans.
Des de parlant de, per exemple,
l'utilització dels recursos de la medicina
a la medicina pública, a la medicina privada.
L'economia de la cura dels fills.
Ens parlareu del sistema sanitari català,
saber quins són els camins,
els circuits que hem de seguir
davant de qualsevol problemàtica
i no quedar-nos allà aturadets a la finestreta.
Coneixer també els nostres drets
i alhora els nostres deures
quan entrem en tot el que és el circuit sanitari
de la sanitat pública.
Alimentació, l'adolescència,
també teniu intenció d'abordar-la.
Per tant, és una manera
de tractar molt globalment
el fet de ser pares,
no només en la intimitat
de l'allar familiar,
sinó tot el que té a veure
amb l'entorn social de la criança.
Els nens són complicats i complexes.
Hi ha molts aspectes a tothom.
Hi ha moltes coses per aprendre.
El logo que hem posat en l'escola
és què fem als nens
quan no s'ha de fer-ne.
Perquè el que intentem
és donar la resposta amb això.
Bé sigui immediat,
de dir, escolta,
he de canviar de llet
perquè el nen vomita
i el pediatre ja m'ho ha dit
que canviï
però no la trobo, aquesta llet.
Doncs mira,
i vaig al lloc que la trobarà,
pot ser una resposta immediata
o, escolta, no s'atabali.
Totes les llets són iguals.
No es compliqui la vida
canviant de llet.
Els nens ploren
perquè han de plorar, per exemple.
Si ha de canviar de llet,
és que la veïna m'ha dit,
doncs no escolti la veïna,
deixo estar.
O bé la resposta dient,
escolta,
tinc un nen que té ara 11 anys
i que és bastant animalot
i em fa por
que quan tingui 14
i faci un pan més
dels que fa ara,
no es m'ho trenqui tot.
I com he de posar
les coses a casa
perquè com que aquest
és bastant atabalat,
si ara que té 11 anys
va com va,
quan tingui...
No, doncs,
hi haurà un munt de respostes
de dir,
escolta,
porti el seu nen
al neuròleg
perquè potser realment
el que té
és un problema
d'hiperactivitat
i s'ha d'avaluar
o no,
o simplement
apunti-la
a un club desportiu
que ja es desfogarà
i quan arriba a casa
estarà tranquil.
És que, Javier,
tots tenim una mica
tendència,
afortunadament,
la majoria de persones.
M'imagino que hem tingut
unes famílies excel·lents
i uns pares
que ens han traslladat
els seus valors,
també segurament
els seus defectes.
La majoria.
La majoria.
El que passa
és que aquesta societat nostra
és molt canviant
i no només parlo
des d'un punt de vista
de decomposició social
amb tota l'arribada
de nou vinguts,
que això diguem
que en la criança
del dia a dia
és un factor,
però també,
si més no,
jo vull sentir,
tu com a pediatre
segur que d'això
ens pots parlar,
que la infantesa
cada cop és més curta
i l'adolescència
més llarga.
Estem assistint
a un model,
fins i tot,
de canvi dels nostres fills
des del punt de vista sociològic.
Jo no sé si això
és un titular fàcil
o realment s'està experimentant.
Els els nenes
semblen més grans,
ara acaben la infantesa abans
però després,
escolta,
perllonguen l'adolescència
fins a límits
realment tremendos.
És una bona manera
de plantejar-lo.
A veure,
adolescència
vol dir el que aprèn
fer-se adult.
És adolescer,
és fer-te adult.
I, bueno,
quan et fas adult,
doncs si amb una
mires la dentadura
o ara quan hi havia
aquestes discussions
sobre si un era
major o menor d'edat,
la datòsia
i pots dir,
bueno,
als 18 anys
tens dret a votar,
aquest país
diu que tens dret a votar,
si tens usificats
tots els nuclis
d'usificació
es pot demostrar
que tens 18 anys
i per tant
ja ets un adult.
Busca't la vida,
adiós,
fot-me fora de casa.
No.
L'adolescència
física és una,
la psicològica
és una altra,
la social
és una altra,
28 anys,
no tinc feina,
he acabat els estudis,
no sé què,
em quedo a casa
o fins i tot
l'adolescència
post-emancipació.
M'he casat,
m'han fet fora de casa,
torno a casa dels pares
perquè em cuidin.
Perquè deixeu de ser pares
per tota la vida,
aquí està la cosa, no?
Jo acostumo a dir,
les mares,
mira,
això de l'embaràs
no són nomesos,
algú l'ha enganyat,
no són nomesos.
Això és fins al segon divorci
del seu fill.
Torna a casa.
Clar,
la primera vegada
quan ve a casa
amb el cap cot,
m'han fet fora de casa,
soc un desastre,
no sé què,
i diu,
bueno,
va,
vinga,
la cuixa la segona vegada,
i els nens,
fora,
s'acabat.
Ja tens una edat.
Ja s'ha acabat.
Però a vegades
aquests paràmetres
que ens han educat a nosaltres,
que és l'únic referent
que tenim per educar
les seves mares
quan tenien 10 o 11 anys.
Sí,
però igual...
Però aquelles mares
respecte a les àvies
no eren tan diferents,
no?
Potser no,
però la ciència s'ha de l'entendre
que és una barbaritat
i l'evolució social també,
però igual
també va per,
això també va per barris,
no?
A veure,
de,
jo recordo de petit
que deies,
bueno,
hi havia algú,
les coses,
aquests són de poble,
i els que era de poble
semblava com més,
entre cometes,
tot tu,
no?
Perquè,
doncs,
no sabia com cruar el carrer,
perquè, bueno,
s'estaven com més...
Justament,
que era exactament el contrari
quan anaves a viure en poble,
en una zona rural,
diien,
aquests són de ciutat,
no veuen res,
trepitjant en les pedres,
no saben...
Vull dir que la maduresa
s'adquireix també
per la zona on t'estiguis,
no?
I el context...
Doncs la canalla,
aquesta superllesta de barriada
que, bueno,
que són capaços de fer tot
i en canvi,
doncs un que viu
amb una barriada
més sedentària
i més llarga durada
pot ser,
pot semblar com a poc espavilat
i al contrari.
I el mateix es pot dir
sobre la generació
de valors,
no?
Dius,
bueno,
doncs igual
amb un àmbit urbà
hem adquirit uns valors
de respectar,
doncs no sé,
doncs el deixar el pas
als cotxes
perquè no sé què
i a tot això
li posem un valor,
la vida ciutadana,
no cridar,
no fer soroll
i en canvi
el que viu al camp
doncs tot això
no li és més important
i a lo millor
té molt més interès
en un respecte
per la natura
perquè allò serà
el seu que viure
i, bueno,
vull dir que
la veritat és enorme
i el que nosaltres
lògicament
no podem donar
resposta a totes les preguntes
però que si t'intentarem
és dir,
bueno,
mira,
això no ho sabem
però ho trobaràs aquí
o com a mínim
torna demà
que haurem mirat
a veure on tu pots trobar
i on tu poden explicar
en detall.
Lògicament tots som diferents
i és bo que no hi hagi
un model únic
d'educació
el que és important
és que s'hi posi interès
i sobretot
intentar fer-se
amb el màxim
d'informació.
Entrem en el terreny
més pràctic
com s'estructura
vull dir
perquè és obert a tothom
en principi
però hem de fer
una inscripció prèvia
lògicament
perquè vosaltres
pugueu fer una previsió
La Cibraula
ara farà inicialment
un curs
d'unes lliçons
que són sis
totes seran els dijous
cap a la tarda
al vespre
Comenceu demà
per cert
Comencem demà
a partir de les sis
de sis a set i mitja
assistència
absolutament lliure
a tothom que vulgui venir
t'has d'inscriure abans
perquè
i això
es fa simplement
trucar
al 977
29
58
00
extensió
10-25
que és on està
la Cibraula
bàsicament pel matí
per poder-te inscriure
o et pots inscriure allí mateix
el que vingui demà a la tarda
a les 6
a 23
i digui
hola a la Cibraula
l'inscriuran
i bueno
ja veurem
quan acabem
i si veiem
que hi ha molta gent
doncs farem dos torns
i si veiem
que no hi ha gaires
doncs igual tanquem
i ho deixem
correspir
per oportunitat
vull dir que això
això va com va
el que sí és
que la Cibraula
està oberta cada dia
i algunes pot
atensar per allà
preguntar-ho
o trucar
i com que a més
és un curs obert
doncs el que no pugui
anar el primer dijous
i pot anar l'altre dijous
doncs tant de bo
tampoc serà una dificultat
per tant diguem-ne que sí
que ha d'haver-hi
un cert compromís
com tota la vida
però no és allò
de no es passeu llista
com aquell
evidentment no
ni donarem notes
a final de curs
però el que sí donarem
serà sobretot això
un contacte
a partir d'ara
es pot contactar
aquí o allà
per qüestions
que pugui tenir
sobre el que és
la criança
dels infants
des de que néixen
fins que
anava a dir
fins que marxen de casa
perquè és massa temps
fins que s'acabi
el Peter Pan
però hi ha algú
que encara
amb 50-60
aquests pares
són els que necessitaran
més instruccions
com desfer-se
d'un fill de 35 anys
que és un drop
i estàs tirat a casa
doncs ja li donarem
una adreça
no hi ha dubte
a veure
jo dic pares i mares
però ara se m'acaba
d'acudir
ja veig que
tenint en compte
que aquesta societat
en la que vivim ara
cada cop més
o hi ha molts casos
que són els avis i les àvies
que tenen cura
en bona part de la criança
i no de la malcriança
dels fills
com segurament
hauria de ser de forma natural
avis i àvies
també podrien deixar-se caure
no?
què et sembla?
sí, però el que passa
és que això s'incorporaria
amb el cos docent
més aviat
sí, no?
segurament per la seva experiència
evidentment
a veure
la primera cosa
que hem de dir
als papes
que deixen que els seus fills
els curin els avis
és que això no
això no sé
això no és educar
això no és educar
a veure
he buscat la vida
i perquè
escolta, mira
aquest cap de setmana
he anat a fer la mona
com gairebé tothom
i lògicament
he fet la mona
amb els meus amics
que són tots coetanis
i per l'edat que tinc
doncs l'edat que tenen
tots tenen nets
i tots hem vingut a dir
el mateix
menys mal que avui hem marxat
i s'han anat a fer la mona
en un altre lloc
perquè portem
tota la setmana santa
carregant amb els crios
això sí que és un calvari
no, no
el tema dels calendaris escolars
l'assumeixen
els avis
i tots
dient-ho divertit
i de lo macos que eren
els seus nets
i totes les fotos
que ens han ensenyat
els uns i els altres
però tots reconeixent
que diuen
escolta
a veure
entre que
tenen feina
o no han pogut fer
les vacances
o que no sé què
els nens
d'ençà que tenen
vacances
els tenim a casa
no?
hi havia uns que eren bascos
que tenen tota aquesta setmana
de festes
i el col·le
no comença fins a l'altra setmana
fan un break
com això que fan
aquí a Salou
els anglesos
ara
l'spring break
on va anar
que és el que hem fet
tota la vida
i dius
i què fem
i els nens
tothom treballa
els nens a casa
a casa dels avis
a veure
és un recurs
però no es pot abusar
d'això
cadascú coneix
les seves circumstàncies
personals
però el que sí
és cert
és que de tant en tant
també
s'ha de donar
un toc d'atenció
aquests pares i mares
que ja han fet la criança
dels seus fills
i prou van tenir
i ara doncs
mareixant descans
anar a l'escola aquesta
podria ser també una excusa
per lliurar-se
aquella tarda
tenir alguna tarda lliure
el que vulgui venir amb nens
que vingui
no hi ha cap problema
comença demà
ja ho sabeu
feu la inscripció prèvia
es perllongarà
fins al mes de maig
o juny
juny
si no ho tinc mal entès
i en tot cas
hi ha un telèfon
al 977 29 58 00
entre les 10 del matí
l'una del migdia
a les 4 i les 8 del vespre
o us atenceu directament
a l'hospital universitari
Joan XXIII de Tarragona
doctor Llué
moltíssimes gràcies
per venir a explicar-nos
aquesta iniciativa
que sens dubte
serà molt enriquidora
i tant de bo
que tingui continuïtat
ja sigui de forma presencial
o virtual
fins la propera
adeu-siau
adeu-siau
a l'hospital