Les 12 del migdia, en 10 minuts,
com us comentava ara fa un moment al sumari,
volem presentar-vos, si és que no els coneixeu,
Joan Rioner i Àlex Manri,
que formen la companyia Genovesa Narratives Teatrals.
Joan, Àlex, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Molt bon dia.
Gràcies per ser aquí.
Els hem convidat, a banda que són persones molt actives
en tot el que és el teixit cultural de la ciutat de Tarragona,
ara ho comentàvem amb ells,
ells formen part de Genovesa,
però estan altres col·lectius de la ciutat de Tarragona
que utilitzen diferents llenguatges d'expressió.
I m'explico per què dic això de diferents llenguatges.
Perquè, en principi, Genovesa Narrativa Teatrals,
podríeu pensar que és un col·lectiu de teatre,
que poden fer algun tipus de muntatges determinats,
però jo diria que és una cosa que va més enllà.
La prova, justament, és aquesta feina,
aquesta instal·lació artística i interactiva
que han fet destinada al Museu Chillida, l'ECU,
justament per donar a conèixer l'obra i el pensament.
de l'artista.
Un grup de teatre fent cosetes manuals,
en principi, al gran públic li pot sobtar una mica, no?
Bé, un grup de teatre fent cosetes manuals.
Sí, qualsevol persona que vulgui fer teatre,
i això ho saben tots els que n'hem fet o els que n'hem vist,
és molt important tota la qüestió plàstica,
perquè sempre tens un treball visual,
tant de llums com de scenografies.
I en el nostre cas concret,
en el de la companyia Genovesa,
té la peculiaritat que el llenguatge és el teatre d'objectes
i un teatre visual.
I per fer qualsevol cosa donem tanta informació
a la cosa que entra per la vista
com a la cosa que entra per les oïdes.
Jo no sé si us esteu especialitzant
en, diguem-ne,
narratives teatrals patrimonials,
perquè, de fet, l'antecedent,
i aquí ens podríeu explicar com preneu contacte
amb el Museu Txillida,
l'antecedent justament va ser aquella magnífica exposició
que vam veure al Museu d'Art Moderna
de la Farinera, de Rollo Miró.
Vosaltres ja vau fer un treball
que va ser una mica a l'origen d'aquest,
i va ser la mateixa gent de Txillida
que ho van veure i us van encarregar
que fessiu una acció similar.
Doncs sí, exacte,
que com molt bé dius, va ser així.
A l'origen o a l'embrio d'aquest projecte
que acabem de presentar al Museu Txillida
el trobem aquí a Tarragona,
en una instal·lació,
que també era una caixa de l'artista,
una mena de caixa interactiva,
tot i que plàsticament era molt diferent
i en la que vam participar també tots dos,
dedicada a en Joan Miró.
I com bé has dit,
els del Museu Txillida,
que ara la companyia per circumstàncies
es mou entre Tarragona,
o entre Catalunya i el País Basc,
doncs es van assabentar d'aquesta proposta,
buscaven una cosa semblant
i ens van dir que senzillament
que volien alguna cosa semblant
pel seu artista,
i els hi van fer això.
L'ho va sorprendre, la petició?
Ens va sorprendre positivament.
No, clar, ja m'imagino
que un disgust no es van donar.
No, no, va ser un encàrrec molt curiós,
més que res perquè, clar,
agafar el concepte,
Joan, suposo que quan es va dirigir directament al xiu de l'Eco,
vam anar amb el treball del Miró.
I, clar, veure que el concepte i la idea
de fer un element interactiu
per poder conèixer i descobrir l'artista,
dius, suposo que és el que em va sorprendre més.
I a partir d'ahir, el desenvolupament del concepte
i el treball ha sigut una mica complex,
perquè ens ha implicat molta feina d'estudi
del mateix Ida,
que això ho ha portat gairebé tot el Joan,
que és la part que ha portat tot el treball
d'intel·lectiu conceptual i de desenvolupament plàstic.
I la realització ha sigut també molt complexa,
perquè el buscar el material,
el com fer,
com encaixar totes aquestes capses
dintre d'una cosa tan...
Ha sigut tot un treball, un descobriment,
va ser una experiència molt, molt interessant.
La instal·lació es diu La Caixa de l'Artista,
ara en parlarem.
És curiós, a vegades, les coincidències i les casualitats,
perquè una de les grans exposicions
que ens ha ofert Caixa Fòrum en els últims temps
va ser justament dedicada a Xillida,
lògicament van portar l'obra més petita,
més transportable fins al Caixa Fòrum.
Va venir un dels fills,
que a més és qui gestiona el seu patrimoni,
i el Xillida l'ECU.
I es dona aquesta circumstància,
que venen i un any o any i mig després
vosaltres aneu a presentar
a qui treballa més per encàrrec d'ells.
Són casualitats d'aquelles boniques i tot.
Sí, però són casualitats
que una cosa et porta a una altra,
perquè hi ha moltes similituds
entre la manera d'entendre la vida
d'en Joan Miró
amb el Xillida.
En això teniu un màster, vosaltres, ara.
Sí, ara mateix sí.
Podeu fer un màster amb Miró-Xillida.
Miró-Xillida.
I si no la sabem, doncs ens la inventarem.
Que per això sou teatreros.
Doncs va ser molt fàcil
treballar amb els dos artistes.
I no crec que fos casualitat,
perquè ja en vida,
tot i que en Joan Miró era una mica més gran,
doncs ja es van conèixer
i tenien moltíssima simpatia,
tant l'un com per l'altre.
I bé,
doncs sí,
apropar un artista a l'altre
i apropar un país amb l'altre,
en aquest cas ha estat
bastant senzill, eh?
La caixa de l'artista
és justament una caixa.
Jo he vist alguna fotografia
en els mitjans de comunicació
que han publicat la notícia
i amb una fotografia
d'aquesta caixa
que jo me l'emportaria cap a casa.
Jo us ho dic ara,
perquè aquests calaixos,
petitets,
que sobren...
És bonica, a més.
A banda que vull ser molt pedagògica i tot,
visualment és molt bonica.
Vaja, a mi m'ho sembla.
Sorprèn molt,
sorprèn molt,
perquè la primera impressió
pot donar una sensació
no freda,
perquè vam buscar
des del primer moment
tant tonalitats
com materials molt càlids,
però pot donar
una sensació
una mica de totxo.
Realment, dius,
el primer cop és aquello de dir
és una caixa,
és una gran caixa,
és un gran volum.
De dimensions considerables, eh?
Sí, sí,
fa aproximadament
un metro i 60 d'alçada
per un pin,
per un 30.
O sigui,
és un element gran.
Però en el moment
en què un ja comença,
que és quizás el gran joc,
a interaccionar
dintre de la caixa,
comença a descobrir
que realment, dius,
tota aquesta primera sensació
de bloc pesat,
dius,
és totalment fals
o totalment irreal
perquè porta un sistema
de rodes
que gairebé no es veu,
perquè realment, dius,
en les fotografies
no es veu en cap moment
que porti rodes.
Llavors, dius,
és molt lleugera de moviment,
llavors, dius,
comences
i la pots manipular
amb una certa facilitat,
llavors la pots anar girant,
portar d'una banda a una altra
i comences a descobrir
que realment, dius,
quizás el gran joc
de les dues caixes,
tant la de Miró
com la d'Exigida,
és el fet
que realment, dius,
comences a descobrir
coses dintre d'això.
Llavors,
comences en un joc,
vas obrir en un calaix,
llavors cada calaix
té una història.
Perquè com funciona?
Uf!
Com funciona la caixa?
O digue,
té un funcionament,
té un itinerari marcat,
té un funcionament
molt obert
en funció
de l'activitat
que es fa,
clar?
Bé...
Té el llibre d'instruccions?
Els hi estem elaborant,
bé,
els hi vam elaborar,
els del museu,
clar,
els hi vam elaborar
tota una memòria
i tota una idea
de funcionament.
Tot el que s'ha fet,
no s'ha fet res
sense consultar-ho
i sense pensar-ho molt,
no?
Efectivament,
hi ha un recorregut
que està preestablert,
però no creiem
que sigui obligatori
seguir-lo,
sinó aquesta caixa
que crec que
entrarà en funcionament
precisament avui,
ja fa més d'unes dues setmanes
que els hi vam entregar,
però a partir d'avui
la començaven a fer funcionar
amb els seus guies,
perquè és un museu
que té un servei de guies
i en són bastants,
a més,
però clar,
els hi feien faltes
unes setmanetes
per formar
tots els treballadors
i això.
Doncs els hi vam explicar,
no?,
que hi ha una manera,
no hi ha una manera exacta
de fer servir aquesta capsa,
sinó que hi ha una manera
per a cada persona
que la vulgui fer servir.
En funció del col·lectiu,
si portes un grup de nens,
per exemple,
o d'adults,
no?,
imagino que és diferent.
I el funcionament,
bé,
és una mena de cup gegant
amb quatre cares
i cada cara
té una temàtica
que se representa.
La primera
és la de contextualització,
tant de l'artista
com del paisatge,
com de l'espai
en el que està ubicat,
com en el que està col·locat,
que és el museu aquest.
La segona es titula
La naturaleza
com a fuente d'inspiración.
La tercera cara
és la dedicada
als materials,
i tenim mostres tocables
sempre,
amb arbre,
de fusta,
d'alabastro,
ciment.
I l'última cara
és la d'un passeo
por Chigui de l'Eco,
que amb una sèrie
de petits mecanismes
i jocs interactius
pots fer una visita
a través dels sentits
per aquell mateix museu.
És una visita
en miniatura.
I finalment
hi ha una última cara
que és la que
ens vam inventar nosaltres
que l'Alex Manriquez
que va enginyar
un sistema
per poder obrir
tota la caixa
i tenir accés dins.
I això és
l'última cara
o és l'últim espai.
Cosa que va molt bé
per explicar
els conceptes
d'espai-temps
que són molt importants
en l'obra d'aquest artista.
Home, importants
i has parlat
de materials
quan has esmentat
la fusta
al marbre
a l'arabastre
de fet eren els materials
que més s'aprova a la xillida.
I són tot el ferro.
I el ferro.
Ferro, el...
I fos justament
aquells materials
que ja comencen
a obrir-te
quan surts aquesta extensió
i comences a veure
aquestes escultures
de grans dimensions.
Digueu-me materialista.
Digueu-me materialista.
Jo només dono la idea
a vosaltres mateixos.
Teniu
la caixa de Miró,
la caixa de xillida.
llistat d'artistes
i anar oferint
caixes pels artistes.
Què?
Bueno,
aquesta és una de les idees
originals nostres.
Per què t'ho dic?
Però no és tan fàcil.
Home, ja m'ho penso
si no ho faria jo
o ho faria qualsevol altre.
No, clar, perquè treballes
en uns museus
o en unes institucions
que no estan gaire acostumades
a entrar al teatre
dins dels seus espais.
I no totes et posen
les facilitats
que en aquests dos casos, no?
Però trobo que a poc a poc
ens n'obrim pas
en aquest món.
La didàctica dels museus
s'ha canviat molt, eh?
En els últims anys.
Sí, sí, moltíssima.
Avui en dia, déu-n'hi-do
la quantitat
d'activitats pedagògiques
des de la teatralització
dels mateixos personatges
que viuen als museus
fins a...
Vés a saber, no?
Però és una línia
de treball realment interessant.
És una opció,
però amb això
el Joan té molta raó.
Encara estem molt enclats
amb aquesta museografia
estàndard
de...
Dius, tu toques,
però no toques
si el material,
no veus una poètica
de l'artista,
sinó que senzillament
tot és com dades, dades, dades, dades, dades.
No és entrar dintre
de l'artista
com conèixer la seva obra,
el seu espai,
el per què genera aquest sentit,
sinó tot és una acumulació de dades.
Llavors, dius,
aquest tipus de treball
nosaltres considerem que és molt interessant
i que realment, dius,
la xillida va ser la gran sorpresa,
però també és un camp totalment nou
que s'obre molt.
però, clar, dius,
la qüestió és
si s'arriscaran
si s'arriscaran
a entrar en aquest joc
o no s'arriscaran.
Però heu entrat una mica
per la porta gran.
Amb Miró,
amb Rollo,
amb Chillida,
estem parlant
de grans artistes
reconeguts internacionalment,
per tant,
no és que vas allà
amb tot el respecte del món
amb un artista
d'una obra més modesta,
probablement no tan coneguda
de forma universal.
Per tant,
l'aposta ha estat molt forta
des del començament
amb aquests dos noms.
Sí,
i el que et deia
que més que de l'artista
de si és més important
o si és menys
depèn de la concepció
del museu
i de què és el que vulgui fer.
En el cas de Chillida
va ser per una necessitat
i no per curiositat.
Ells tenen un gran espai museoístic,
és molt, molt gran,
però amb el petit problema
que el 90% és extern,
com tu dius.
I si estigués situat aquí a Tarragona,
doncs cap problema,
però està
on està,
que és a Hernani,
a 10 quilòmetres de Sant Sebastià,
en Donosti,
i allí plou dia sí,
dia també.
I es troben que
quan han de fer visites,
quan els hi ve gent,
que els hi va moltíssima gent,
els hi plou.
i la part de la visita,
que és exterior,
doncs no la poden fer.
Buscaven aquesta eina,
ells parlen més d'una eina pedagògica,
i nosaltres parlem més d'un joc teatral,
però aquí està la gràcia,
que hem barrejat un munt de conceptes,
els nostres són coses teatrals,
ells van aportar més la cosa museogràfica,
Àlex va aportar totes les solucions escenogràfiques,
que van haver de ser moltíssimes,
i tenim aquesta eina
que ens permet això,
substituir en part aquesta visita exterior
amb aquest aparell.
I què esteu fent ara?
Què teniu entre mans,
com a Genovesa
o amb altres col·lectius,
perquè tinc entès,
i hem sabut que aquesta setmana
hi ha una acció en la que participeu també,
que podríem aprofitar per explicar-ho també als ullens,
ja que sou aquí, no?
I tant.
I tant.
Bé, com a Genovesa,
dius projectes que porta
el Joan,
que també té alguna actuació per fora?
Sí,
ara com a Genovesa aquesta setmana que ve
presentem,
que ja l'hem estrenat,
però no l'hem fet més,
que hem estrenat fa un mes,
un espectacle que es diu
Le Cuac,
perquè és mitjà en castellà,
és mitjà en eusquera,
i no em feu dir cap frase ara,
perquè fa dies que no reposo el text,
i Le Cuac en català vol dir indrets.
I resumint-ho breument,
és un espectacle de teatre d'objectes,
teatre visual,
de molt petit format,
que té com a eix vertebrador narratiu,
és una metàfora sobre el moviment,
però no sobre el moviment físic,
sinó el moviment metafòric
de les persones que venen i van.
I com ahir dèiem en el diari de Tarragona,
hi ha ajuntaments de la Catalunya Central
que els aniria molt bé veure aquest espectacle,
perquè pot ajudar a canviar alguna mentalitat,
que estan malauradament molt de moda.
Respecte al moviment, dius, no?
Sí, de les persones,
tot i que moure's per fer exercici,
que això us ho passeu cada dia per la tele,
amb el futbol,
això també està molt bé,
però del moviment de les persones,
d'aquestos que ens venen,
d'aquestos que ens van,
que ara ens venen,
però és possible que ens toqui marxar a nosaltres,
i ara jo...
I és possible que els enyorem, fins i tot?
Sí, sí, sí.
I en el seu moment ja van marxar molts,
vam haver de marxar i tornar després.
Exacte.
Bé, jo també, a part de,
bé, treballa amb el Joan,
estic també amb el Sam Salata,
no sé, és una companyia aquí de Tarragona
que porta molt de temps.
Amb Joan Pasqual.
Amb Joan Pasqual, justament,
i que justament aquest dijous i aquest divendres
farem una presentació d'una performance
que vam preestrenar al setembre
i que ara estrenarem definitivament
i l'estrenarem al Pretori Romà,
a les 9.
I, bé, també va del moviment,
però d'un altre moviment,
és el tema del moviment de la cultura,
que no ens imposin les coses
i que ens hem de moure per nosaltres mateixos.
De fet, el títol de la performance és
No deixeu que llegeixin per vosaltres.
I a llibrar-se en aquest...
Això és una miqueta.
Eh?
He corregat per ahir un vídeo,
he vist una miqueta.
Sí, sí, sí.
N'hi ha alguna coseta que hem penjat
en YouTube de tema de llibres.
I és més que res això,
que ens hem de moure per nosaltres
i que moltes vegades
no ens hem deixat d'imposar coses
que ens venen predeterminades
o marcades des de fora.
I aquest és un dels projectes
perquè realment, dius,
o anem interligant
i ens hem lligant amb els treballs
tant companyies com Genovesa, Salata,
que de fet hem estat vinculats
tots dos a l'aula de teatre
a la universitat,
que ha sigut quizás un nucli també...
Que és on conèixer, sí, sí.
que ens ha ajudat molt
a entre nosaltres anar treballant
i, o sigui, bueno,
que és el que ens facilita
el poder anar fent coses
perquè si no, dius,
moltes vegades ens quedem clavat
en que en una sola cosa
és complicat.
I apostar per altres maneres
d'entendre el fet teatral
i altres maneres d'expressió
menys convencionals
probablement que són
a les que estem sovint més acostumats.
Per tant, d'alguna manera
reserveu aquesta activitat vostra
també a donar-nos a conèixer
que es poden fer.
que hi ha altres alternatives
en la comunicació teatral, no?
Sí, i aquesta és una
de les grans mèrits
de l'aula de teatre
de la universitat
que ens ha obert
moltíssimes possibilitats
a noves idees.
La gent que va sortint
normalment som una mena de gent
que ens ve de gust
fer coses diferents.
I les feu.
I les fem.
I les fem.
Gràcies moltes vegades.
Encara de resignació,
com dient, les fem com podem,
però les fem.
Sí, tu has dit justament.
Encara de resignació
perquè moltes vegades
si no fos per justament
a l'aula de teatre
i pròpies iniciatives
que moltes vegades
és això,
que et contractin
des d'Hernani
per poder portar feines
o arriscar-se
com moltes vegades
s'ha fet el Joan
de liar-se la mental cap
i dir
jo ho faig
perquè en tinc ganes
o com nosaltres
com amb salata
que portem
moltíssims anys treballant.
i és com un curcó
potser en aquesta ciutat
que anem fent,
anem fent,
anem fent
i a vegades desapareixem
però sempre tornem a aparèixer.
Sempre esteu allà, eh?
Sempre estem aguantant.
Veniu amb allò del moviment
que deia el Joan,
però sempre estarem per aquí.
Joan Rion i Àlex Manriquez,
moltíssimes gràcies
per venir avui.
Enhorabona, eh?
De veritat.
Fins la propera.
Moltes gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.