Enguany, la persona distingida és la historiadora Maria Antònia Ferrer Bós
i ella ens acompanya aquest matí en les hores prèvies
a que li lliurin aquest Premi al Balcó.
Maria Antònia Ferrer, molt bon dia.
Bon dia.
Com estem?
Doncs molt bé.
Contenta pel Premi, per la distinció?
Home, sempre fa il·lusió que et donin un Premi
i sobretot que et reconeguin alguna cosa de Tarragonina.
Això també m'agrada.
Premi al Balcó, el Tarragoní o Tarragonina de l'any.
El Tarragonina de l'any.
Sona important.
Sona important perquè el Balcó forma part de la nostra vida.
El Balcó és on surts i vas cada dia, mires el mar, veus tota la grandiositat
i llavors això és molt important.
La Maria Antònia va molt al Balcó?
Sí, procurar-hi cada dia.
Allò que som els tarragonins a tocar ferro, que diuen.
És a dir, que manté la tradició.
Sí, sí, sí.
Què suposa rebre aquesta distinció que no és un Premi amb una dotació econòmica
sinó que és bàsicament, doncs això, una distinció d'una entitat com a Òmnium Cultural
que representa una part de la societat civil tarragonina,
en fi, que li lliurin fins i tot, doncs això, en el mar de les festes a Santa Tecla,
en un dia com avui en què hi ha el pregó de les festes.
Què suposa per a vostè?
Mira, jo no ho esperava gens, perquè, bueno, tarragonina en soc, vaig néixer a Tarragona,
ho explico sempre, el meu pare va vindre quan es va dissoldre la Generalitat de Catalunya
que havia fet el Francesc Macià, i llavors jo vaig, el meu pare va ser traslladat a Tarragona
i jo vaig néixer llavors mateix a Tarragona, per tant, jo vaig vindre de la Catalunya Nova,
em vaig instal·lar aquí, es van instal·lar aquí els meus pares, vaig néixer jo.
T'haig de dir que Tarragona no és una ciutat fàcil, ja ho explicaré avui,
és una ciutat que és tancada amb ella mateixa per moltes raons històriques.
Jo, tarragonina, em va costar ser-ho, encara que havies nascut a Tarragona,
és allò que els pares no ho érem, no teníem parents aquí a Tarragona,
no tenia, els meus pares sí que tenien amics, però tampoc no massa,
i jo fins que no em vaig casar, no em vaig sentir, em vaig casar amb un gran tarragoní
i llavors vaig ser tarragonina. Els meus fills van néixer a Tarragona
i em vaig sentir tarragonina. I ara aquest premi em dona una seguretat de la tarragonitat,
vull dir que m'ajuda, perquè a Tarragona ja ho saps, no és fàcil,
vull dir, la gent arriba i es posa, fa el seu rotllo, els altres també,
i els tarragonins també. I llavors jo, a partir d'aquell moment,
vaig començar a treballar, ja havia acabat d'estudiar, vaig vindre a Tarragona,
vaig començar a treballar, em vaig involucrar a la vida tarragonina,
vaig fer tot el que vaig poder per Tarragona, etc.
I llavors aquest premi, ara que ja soc vella,
em dona com una seguretat del tarragonisme,
i per això sí que m'és agradable.
Què pensa dir aquesta tarda en el seu Parlament?
Home, ara si t'ho explico, llavors no interessarà.
Una miqueta, un titular.
Ja dir, Tarragona és difícil en si mateixa.
Això és el primer que penso explicar.
La meva vinguda a Tarragona,
com jo no em sentia igual que els tarragonins,
era diferent, el parlar era diferent,
jo parlava de la Catalunya Nord,
però bé, això ja ho explicaré,
o sigui, com jo no em sentia pròpiament tarragonina,
i com ho vaig sentir quan me'n vaig casar amb un tarragoní.
Llavors vaig començar a fer uns grans amics tarragonins,
que encara els tinc, vaig tindre família a Tarragona,
em vaig sentir vinculada a Tarragona.
Però, de totes maneres, la gent que arriba encara ara,
els hi costa sentir-se tarragonins.
O sigui, la primera generació és difícil a Tarragona.
No és ben acollida, sí que és ben acollida, però no, no.
Llavors penso explicar això,
penso explicar com Tarragona
no solament és la punta de la Catalunya,
o sigui, la Catalunya surt, que diuen amb una mica de despreci,
sinó que la Tarragona és la que ens uneix a tota la conquesta després de Mallorca,
de València, de Sicília,
i que ens fa gran els catalans amb l'expansió.
I això passa aquí a Tarragona.
potser poca gent ho valora,
i jo ho penso explicar una miqueta amb el cur,
perquè a la tarda no hi ha gaire temps.
Però és una mica...
El que diré és això.
La podrem escoltar aquesta tarda, per cert,
a través de Tarragona Ràdio,
perquè la retransmissió d'aquesta tarda
inclou el pregó de les festes,
però també el lliurament del Premi al Balcó a Maria Antonia Ferrer.
Jo l'he presentat com a historiadora,
però és alguna cosa més que historiadora,
o ja li agrada?
Mira, això del Premi,
quan vaig rebre el president d'Òmnium,
em deia que era el reconeixement meu,
de la meva labor o feina,
o el que vulguis dir,
com a historiadora i com a investigadora
i escritora sobre Tarragona.
I això em va agradar molt,
perquè jo he fet moltes coses.
I com que he fet moltes coses,
pensava, com m'ha dit per telèfon,
tens el primer i pensava,
i per què?
Per quina de les coses?
Llavors, quan el van donar
perquè jo havia escrit sobre Tarragona,
això em va agradar més,
perquè al fi de cap és un reconeixement
que moltes vegades no es té en compte.
Vull dir, els llibres,
la gent els compra, no els compra,
els llegeix, no els llegeix,
i t'aparta una miqueta.
I al dir-me què era per aquesta vessant,
vaig estar contentíssima.
I és aquesta de la que se sent vostè més orgullosa,
de la seva vida professional?
No, això no.
De totes.
Vull dir, jo he fet moltes coses,
i esclar, tinc molts anys,
per tant he tingut temps de fer un munt de coses,
i de totes me'n sento contenta.
Algunes més que les altres,
però sí, de totes me'n sento contenta.
Penso que al llarg de la vida,
quan sumes,
després de tants anys sumes, sumes,
penses, sí que he fet coses,
no m'ho hauria pensat
quan anaves fent amb miqueta, amb miqueta.
Però esclar,
quan hi arribes al final,
penses, sí,
doncs mira,
he fet moltes coses,
i de totes estic contenta,
perquè ho he fet de veritat,
vull dir,
no ho he fet ni per reconeixement,
ni per consideració,
ni per guanyar diners,
perquè no n'he guanyat gaires,
ni...
A mi no me'n paguen mai res,
allò que diuen el premi,
que m'has dit tu,
és un reconeixement.
A mi m'han reconegut,
però no m'han pagat mai res,
m'han demanat articles,
m'han demanat coses,
però cobrar,
cobrar,
bueno,
cobrava el meu sou,
com a professora,
però vull dir que
hi ha gent que cobra per tot,
jo el xiquet no he cobrat mai per res.
Totes les coses que ha fet,
com que el premi està especialment
per aquesta trajectòria
de recerca,
d'investigació
i d'història de Tarragona,
en fi,
de la història de Tarragona
que va escriure
ara no fa gaires anys,
se sent especialment,
això,
orgullosa,
va ser un treball,
m'imagino...
Mira,
va ser un treball,
ja t'explicaré,
em van demanar,
a Rola Ditos,
que fes una història de Tarragona,
que havia de ser amb un volum
que fos manejable
i que el pogués llegir tothom.
Fer una història de Tarragona
des de la prehistòria fins ara,
amb un volum,
era al·lucinant,
vull dir,
i al principi pensava
que no ho sabria fer.
Després,
sí,
em va agradar molt,
ho vaig passar molt bé,
amb uns trossos més que altres,
ja es veu,
perquè hi ha uns trossos
que hi dedico moltes pàgines
i uns altres que n'hi dedico més,
però em va agradar
perquè jo mateix
em vaig resumir
la història de Tarragona
i penso que això,
i almenys m'han dit,
que serveix
la gent que llegeix
per tindre una noció
de què és Tarragona.
De totes maneres,
no és una història de Tarragona
que fabulo,
sinó que tot té
un fonament documental,
vull dir,
que no està feta
de qualsevol manera,
però sí que don la impressió
de poder-la llegir tranquil·lament
i de, bueno,
hi ha gent que em diu,
o és que no l'he pogut
de llegir tot de seguida,
home, esclar,
no cal que la llegeixis
tot de seguida,
sí, vull dir,
tot de seguida és pesada,
hi ha uns trossos
que m'agraden més,
que es veu,
i uns altres que menys,
també es veu.
Suposo que se sent més orgullosa
d'haver pogut assolir
aquesta capacitat de cintes.
i és allò que dic
que...
Com un repte,
va ser com un repte.
Mira,
a vegades dic,
la gent me diuen,
he començat la història de Tarragona,
això,
però tot de seguida
no la llegiré,
jo els dic,
comenceu per l'última part,
perquè quan vaig arribar,
no sé si tu ho has llegit,
quan vaig arribar a l'última part,
que era
la que jo vivia,
visc molt,
o sigui,
de dir-ho d'una manera,
de la guerra fins al franquisme,
no ho sabia explicar
a través de llibres,
sinó que jo l'havia viscut,
aquella història.
I llavors la vaig explicar
com a primera persona.
Per tant,
és una història
que acaba parlant jo.
I el que jo vaig sentir,
no puc explicar moltes coses
perquè moltes ja no hi cabien
en el llibre,
però sí que vaig poder...
Llavors,
potser es fa més amè
aquesta part
i si la gent llegeix
al final,
es veu més capaç
de llegir el principi.
No sé si m'has explicat,
però és una mica
el que jo vaig fer
i vaig disfrutar
explicant el que em semblava
d'aquell moment,
el que jo pensava
d'aquell moment.
I és clar,
això et dona una capacitat
d'explicació diferent.
Maria Antònia Ferrer,
en fi,
una llarguíssima
i deletada trajectòria professional,
molt vinculada a la universitat,
com a professora.
Com a professora, sí.
I què?
Però, a veure,
com a professora,
es pot dir que van ser
els últims anys
de la meva carrera professional,
perquè va ser
quan la universitat
va vindre aquí,
que llavors jo
vaig veure clar
que podia estar-hi,
perquè jo,
jo sempre he sigut,
encara m'envien els papers
de la Universitat de Tarragona.
Jo no he sigut mai
de la Universitat de Barcelona.
De Tarragona
no ho he sigut.
Llavors,
quan em va vindre aquí,
va ser quan jo vaig pensar
ara sí que puc entrar-hi.
Vaig fer els passos pertinents,
vaig fer les proves
que em demanaven
i llavors vaig dedicar
i ho vaig passar molt bé.
És el que li anava a preguntar.
Ha disfrutat com a professora?
A mi m'ha agradat sempre.
Jo explico una cosa
que suposo que ara
no té importància,
però jo sempre,
quan era petita del tot,
quan jugàvem,
érem quatre germans,
jugàvem molt, etc.
Jo sempre volia fer
dues coses
que em deixaven triar.
Una era mestra,
perquè m'agradava,
i l'altra una cosa
que fa riure,
de minyona,
perquè feia coses.
Perquè allò
d'estar sentada mirant
no m'agradava
i sempre els meus germans
ja ho recorden
que jo feia
o de mestra o de minyona.
O netejava
o ensenyava.
Per tant,
la vocació de mestra
l'he tinguda sempre.
És el que m'agraden més.
I això vol dir també
reflexar que Maria Antònia Ferrer
sempre ha estat una dona
molt activa.
Això és el minyona.
Amb moltes ganes
de fer coses, no?
Sí, sempre.
I de tants anys,
perquè la Maria Antònia Ferrer
ho podem dir,
té 84 anys
i es troba
en fi la mar de bé,
de tots aquests anys
de quines coses
se'n recorda especialment
que digui
d'això em sento
especialment orgulls.
Abans ja sé que ha dit
de tot.
De tot.
Però hi ha algunes coses,
treballs,
recerques,
en fi,
alguna cosa que hagi fet
que li recordi,
que li porti bons records
especialment?
No ho sé.
S'ho pensa molt.
Sí, sí.
Perquè si et dic
que és la meva vida professional,
mira,
quan vaig començar
donant classes
a l'institut
que vaig fer
unes substitucions.
Després,
a l'ensenyant-se,
els anys que vaig donar
classes a l'ensenyant-se,
que encara que fos
d'història
jo donava lletí grec,
són els anys més bonics
de la meva vida.
Tenia unes noies
que estaven internes
dels pobles
amb unes ganes
de saber
que jo no ho he trobat
mai més.
Sempre dic
que els anys
que vaig passar,
que em sembla
que no hi vaig passar
10 o 12,
van ser meravellosos.
Per tant,
també em van agradar molt.
Després vaig estar,
vam fundar el PACS.
El PACS
em va omplir del tot
perquè podia,
podíem
posar a la pràctica
coses que havíem pensat
que no podien ser
mai més.
I vam poder
parlar en català,
vam poder
recuperar coses
de català
i vam poder
ens dedicar
a l'ensenyant-se
com pensaven
que havia de ser.
Per tant,
també va ser molt bonic.
I quan vaig jugar al PACS
vaig començar
a la universitat
que potser és el final
més agradable
de la carrera.
El poder-me
tindre alumnes
ja grans,
alumnes que encara
són molt amics meus
i que amb ells
me vaig poder realitzar.
Per tant,
és tota la meva projecció
que m'agrada.
No puc dir aquest tros
m'agrada més que l'altre,
no ho sé.
Com veu la universitat ara?
La universitat d'aquí?
La Rubí i Virgili,
la Universitat de Tarana?
Si vols que t'ho digui,
no entenc res
de la universitat ara.
No entenc?
No,
perquè em diu
encara fan
cada quatre mesos
és un curs,
cada no sé què,
ja no vull saber-ho.
No ho entenc.
Per tant,
no ho sé.
El teva de Bolònia,
no?
M'imagino.
Tot això,
a veure,
jo penso que el de Bolònia,
no sé com va,
diria una mentida,
perquè no me n'he preocupat,
però penso que és bo
costar-nos Europa.
Això que està en contra,
jo no.
Tot el que ens costa Europa,
penso que és positiu.
Per tant,
encara que sigui dolent,
jo interiorment
el defenso sempre.
Per tant,
no ho sé.
I com veu Tarragona?
Vostè que és historiadora
i que coneix molt bé
la seva història,
el seu passat.
Com veu la Tarragona del 2010?
Jo és que no sé definir-la.
Ho veig difícil.
No veig,
no ho sé,
si dic la veritat,
he sigut una dona molt política,
però en aquest moment
no crec en la política,
gens.
Llavors,
no sé com dir-te
que veig Tarragona ara.
No t'ho vull dir
perquè podria ofendre gent
i no en tinc ganes.
Sí?
Per estar decebuda
en aquest sentit?
Penso que sí,
que sí.
Però no a Tarragona solament.
En general?
En general.
de Catalunya,
d'Espanya,
d'Europa,
no.
Penso que estem
a la fi
d'una època
molt important,
però que estem acabant-se.
Jo ja no ho veuré a la fi,
però potser tu sí.
És a dir,
que d'aquí dècades
podrem veure
en perspectiva històrica
que potser ara,
en aquesta arrencada
del segle XXI...
no podem...
No, no.
Jo no veig
que hi ha ganes
de fer coses,
que la gent
té ganes
d'això,
però no.
Veig que és massa important
el que la gent
vulgui ser polític
i que faci tot el que possible
per arribar a ser polític
més que tot l'altre.
i això
em fa com una mica
de besar-te.
Jo no ho sé.
S'ha implicat molt en política
durant la seva vida?
A mi m'agrada molt
l'estar a la política,
i sí.
Per això no...
Quina època recorda millor?
El final potser del franquisme
i la transició?
Sí, la transició.
El final del franquisme...
No, et diria, eh?
Jo, bueno,
a casa del meu pare
va ser dels...
dels castigats pel franquisme
i ho vaig viure molt a prop.
I per tant
em vaig fer càrrec
de molt aviat,
vull dir,
des que va acabar la guerra,
que vam patir
tot un munt
de depuracions
i de coses, etcètera.
Per tant,
política,
ja m'hi vaig tornar llavors.
Ara ha canviat l'època
i ja no...
Ara no.
Ara tot ha canviat.
Sí.
Acabo.
En què està treballant?
Perquè segur que alguna cosa està fent.
En aquell moment,
només quan me demanen una cosa
ho faig.
Sí?
I si no,
a vegades,
però no sé si ho faré mai,
m'agradaria fer
totes les meves memòries,
però aquestes professionals,
per dir-ho d'una manera.
I estic recollint coses,
dates,
però no tinc ganes de fer res
que em condicioni,
que em faci posar nerviosa.
Vull viure els últims anys
amb tota la tranquil·licat del món.
Vol anar al seu ritme.
Vull anar al meu ritme.
Si rep algun encàrrec
i el pot assumir,
el fa?
El faig i si no,
dic que no.
Ja n'he dit que no.
I el tema de les memòries,
doncs?
Això,
comencem.
Maria Antònia Ferrebosa,
ha estat un plaer compartir
aquesta estoneta
amb vostè
i que hagi estat aquí
als Estudis de Tarraona Ràdio
per explicar
com veu la Tarraona actual,
quin balanç fa
de la seva trajectòria professional,
que d'alguna manera
és el que aquesta tarda
li reconeixerà
a la ciutat de Tarraona
a través d'aquest premi.
Ja deien que no era
un premi econòmic,
és una distinció,
és el premi al balcó
que atorga Òmnium Cultural
i que a més es farà
en un marc solemne
com és el del Saló de Plens
de l'Ajuntament de Tarragona
i en una data
tan simbòlica
per la ciutat
com és la tarda
en què es pronuncia
el pregó de les festes
de Santa Tecla.
Moltes felicitats,
enhorabona
i que vagi molt bé
l'acte d'aquesta tarda
i en fi,
aquestes memòries
que està preparant.
Molt bé,
moltes gràcies.
Gràcies, Maria Antònia.
que t'omplés amb tu.
Adéu-sia, bon dia.
Adéu-sia.