Tornem a l'escenari del Teatre Metropol un dia més
per fer-nos ressò de l'obra que arriba aquesta setmana.
Mireu, serà divendres, en cita habitual,
a dos quarts de deu de la nit,
quan podrem veure Un Déu Salvatge,
una obra de Jasmina Retza dirigida, atenció,
per Times in Thousand, una directora que té més que solvència contrastada.
La qualitat està garantida, però és que, a més,
treballarà o treballa amb un planter d'artistes
amb quatre actors i actrius, d'aquells de renom també.
Roser Camí, Ramon Madaula, Vicent Andongo i Òscar Rabadant.
Òscar, bon dia.
Hola, bon dia.
Esteu ben atents a l'entrevista que farem amb l'Òscar
perquè després, a la recta final,
quan faltin deu minutets per tancar edició,
us regalarem dues entrades perquè pugueu anar a veure aquest Déu Salvatge.
Ah, mira que bé.
Sí, sí.
El feia gràcia perquè sentia la popa de mafomet.
Dic, jo, la popa de mafomet, el meu avi...
Sí?
...hi havia viscut i tinc família.
Ah, sí?
Sí, amb Pere Giralda, la popa de mafomet.
I aprofitaràs la visita a Tarragona per anar-los a veure
o et vindran a veure ells al teatre, potser, no?
Els trucaré, els trucaré fa molt de temps que no els veig ara mateix,
sí, sí, però em fa molta gràcia.
Sí, sí, sí.
Doncs mira, a Tarragona ho coneixes ja, Òscar.
A Tarragona i tant.
Sí, sí, a Metropol, fantàstic teatre.
Què has fet, 50 anys ara?
De la remodelació?
Sí, sí, sí, estan d'aniversari.
Això, sí, sí.
Estan d'aniversari ja tancant amb les celebracions.
No sé, sí, sí.
Òscar, ara m'has descol·locat, nen.
Ara no sé què t'anava a fer compte.
T'entrar directe amb la popa de mafomet.
Sí, escolta, ja t'has guanyat el públic.
T'has guanyat l'Oyen de Tarragona a Ràbia.
Home, jo tinc sang tarragonina aquí.
I tu què diries que amb aquesta sang tarragonina
hi va la part salvatge?
Jo m'imagino que els vostres personatges despleguen això,
una part salvatge important.
Sí, que ho portem tots una mica,
només el que diu el meu personatge sobretot,
que és el que ho té més clar, que ho té,
aquesta part salvatge, i no se n'amaga, no?
I diu, en un moment de la funció,
diu que jo crec que en un déu salvatge
és ell qui ens governa sense solució de continuïtat
des de la fosca nit dels temps, no?
Llavors hi ha gent que ho té més amagat,
més culturalment amagat,
llavors hi ha gent que ho té com més flor de pell.
Però el cap i a la fi del que parla l'obra
és que a partir d'una anècdota,
que pot, bueno, una anècdota,
una cosa que pot semblar important,
però tampoc ho és tant,
però la gent, depèn de com ho valora cada personatge,
ho és més o menys,
com l'anècdota aquesta
que dos nens es peguen al col·legi
i un li trenca les dents a l'altre,
a partir d'això,
que pot ser molt greu o no,
depèn de la persona i de la visió,
a partir d'això,
doncs cadascú treu la seva part salvatge de dintre,
se li escapa amb alguns,
i et dic un altre com el meu personatge
el porta més assumit, que és així,
i n'hi ha d'altres que ni saben que el tenen
i de no l'altre diu,
ostres, però si m'estic comportant com una bèstia.
i és una miqueta això,
i això és la gràcia,
que a la gent en una situació determinada
se'ls escapa de cop i volta i dius,
ostres, com és que he reaccionat així,
pel que diu el meu personatge una mica,
que tots tenim capes de moral,
tenim capes d'educació,
però hi ha vegades que s'enfiltra
per alguna escletxa,
alguna mica de salvatgisme.
Perdeu la compostura,
aquestes dues parelles,
representeu dues parelles,
que sou els pares de dos nens
que han tingut conflicte a l'escola
i intenteu solucionar els conflictes.
Sobretot el meu pare i el meu fill
ha pagat el dels altres.
Això, a partir d'aquí.
Són tots els personatges molt definits
en el sentit que n'hi ha alguns
que són molt, com te diria,
directament dolents o airats,
i els altres...
Tenen etiqueta d'arquetips o no?
No, no, no és arquetípic,
el que passa pel tarannà de les pròpies feines
sí que crea personatge.
El Madaula fa un ferreter,
un home que ven parament de la llar,
llavors jo li fa certa flema, tranquil·litat,
que també l'aperta en algun moment.
La Rosi Camí és una treballadora
on treballa en una llibreria,
és mitja escriptora,
és d'ONG, és molt pacífica,
intenta raonar-ho tot i tal,
però acaba traient, també.
Jo crec que el més interessant
i divertit és dintre aquella mena d'atenció
que no passa res en concret,
però com arribem a explotar,
amb una qualitat de text i de discurs
que té la Jasmina, també.
La Jasmina ha escrit un text molt punyent
en moments, però alhora molt sorprenent en altres,
i com destria els moments
de les veritats absolutes,
se'ls escapen els personatges
d'una manera quasi inconscient.
O sigui, el text pesa molt,
el text és molt important, pel que dius.
El text és molt bo, molt important,
i parla una mica d'això,
de tot això de les relacions entre nosaltres,
de les relacions amb el món,
i com la gestionem.
I tot això que podria tractar-se
d'una manera absolutament dramàtica,
per bogeria dels personatges
i això i alliberament,
té un puntet irònic
que fa que entri molt millor, no?
Clar, no, no és un drama.
O sigui, normalment el que ens fa riure
no és tant per lo graciós,
sinó per lo sorprenent, no?
Moltes vegades.
O sigui, una persona que cau.
Es pot haver fet molt mal,
però d'entrada hi ha molta gent que fa, ostres!
I llavors és una mica això,
el text és sorprenent,
i de cop i volta dius,
ostres, per on ha sortit aquest?
Ostres, se li ha escapat això?
Ostres, com és que ha arribat a dir això
en aquest moment,
això fa gràcia.
No és de riallada,
en moments sí,
hi ha dos, tres moments
que són fantàstics,
crec jo, de riallada, no?
Però en altres,
dins un riure continu,
dius, ostres,
com s'estan despullant
a poc a poc sense voler,
com...
I jo crec que és magistral
de com ha escrit la Jasmina
i com ha fet aquest disseny
perfecte de relacions, no?
Ai, Òscar,
que ens hi veurem una mica reflectits
amb les reaccions
d'alguns dels personatges,
que agafarem una mica
de vergonya pròpia.
No, no,
en algun moment,
però, clar,
tu quan veus un personatge
no et pots sentir,
no sé,
és igual que jo,
no,
algun tret,
és característic,
que es pot semblar
a algunes coses
que puguem dir nosaltres,
o alguna cosa,
però,
no,
no,
no,
tampoc són tan arquetípics,
i tant, no.
I no és una catarsi,
allò,
pel públic, eh?
No,
al contrari,
no.
Els personatges sí que semblen.
És una catarsi de dir,
bueno,
aviam,
on arribaran?
On?
Fins a quin punt?
No?
Hòstia,
que bèsties,
no?
Sí?
Riem de la bestialitat,
però no és una bestialitat,
no,
hi ha sang,
no,
no és un tarantí,
no,
per entendre'ns,
tampoc.
No,
no,
no,
al contrari,
és una comèdia molt més amable,
no arribem a pagant-se,
però quasi.
I tant,
tant modus ets?
Tot està portat des d'un punt de vista també.
Sí que podria ser un pel més dramàtic,
però també ho hem enriquit amb molta,
amb una mica més de xispa,
perquè jo crec que també en el cap i a la fil
la gent s'ho vol passar bé i vol riure,
i vol,
sí que també podíem,
haurem quedat a la part més dramàtica
i de discurs dramàtic,
però jo crec que no.
El teatre està també per divertir
i per donar a la gent una miqueta això,
no,
que volen que dir,
ah,
que els sorprenin,
no,
i pel ritme actoral,
no només per l'obra,
per els actors entre nosaltres,
com ens relacionem,
tot plegat,
fa que sigui jo molt distreta,
molt divertida,
i molt inquietant en moments
i que aviam fins a quin punt arribaran,
hòstia que véssia el que li he dit,
hola,
i això és divertit,
d'alguna manera,
encara que són misèries humanes.
Sí.
Però bueno.
Al final és divertit,
però no és cap drama ni cap,
al contrari.
Doncs, Òscar,
jo crec que ens has aclarit ja una miqueta més
i no donem més pistes,
tu,
que deixem el factor sorpresa,
clar que sí.
Jo crec que és un divertimento de funció,
tant per nosaltres com a actors
com per el públic que la veu.
Un Déu salvatge,
la proposta del Metropol,
aquest divendres a dos quarts de deu.
Anem a estar parlant amb un dels quatre actors,
l'Òscar Rabedant.
Òscar,
escolta,
molta merda per divendres.
Sí,
gràcies.
I t'esperem aquí a Tarragona.
Vinga,
espero que qui vingui
li sopassi molt bé.
Segur,
segur que sí.
que vingui amb ganes també
de buscar...
Salvatjades.
De buscar bé això.
Gràcies, Òscar.
Un petó molt gran.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.