Visca Santa Tecla! Visca Tarragona!
Tarragona Ràdio és la ràdio de les festes.
Aquests dies, programació especial de Santa Tecla a Tarragona Ràdio.
Des de l'estat de la Rambla Nova i des de tots els escenaris de la festa.
Tenim tots els protagonistes, totes les músiques i tots els sons de la festa major.
T'aprovem l'ambient dels carrers i els moments més emocionants de la seqüència ritual.
Escolta la festa en directe a Tarragona Ràdio i quan vulguis a tarragonaradio.cat.
Ja tardes.
Justament d'això es tracta. Ara sí.
A partir de dos quarts de set durant aquests dies marxem dels estudis
i ens n'anem cap a un dels punts neuràgics de la festa aquests dies.
almenys és el punt de referència on si teniu algun dubte
necessiteu informació sobre les festes de Santa Tecla us hi podeu adreçar.
Això i si necessiteu també anar a bitllats amb el marxandatge d'aquestes festes,
la samarreta, que us falta el barret per anar al Vall de Diables,
que no teniu el mocador i el necessiteu.
Una bossa per guardar-hi els quatre estris que necessiteu també per anar com a més còmodes.
Tot això trobareu a l'estat de les festes situat a la Rambla Nova.
Ara ens diran exactament el punt, jo diria, si és com cada any que està a l'alçada del Teatre Metropol.
Allà han tingut a bé deixar-nos un espai perquè puguem fer ràdio en directe
i és el que farem durant aquests dies a partir de dos quarts de set
amb la inestimable ajuda de Sílvia García.
Aquí ja saludem. Sílvia, bona tarda.
Hola, bona tarda, Núria.
No ens trobem ben bé just davant del Teatre Metropol,
sinó que estem més a prop de tocar ferro que una altra cosa.
Més amunt?
Sí, una miqueta més amunt.
Una miqueta més amunt i ens han deixat aquí un lloc
en el qual veiem com passa la gent, com es va passejant per la Rambla.
A més, avui el dia ha estat fantàstic.
Esperem que continuï i que ens acompanyi durant aquests dies de festa
que sempre, no sé per què, toco fusta una altra vegada.
Mira, el Josep Marieta també està tocando fusta.
No ferro, no.
De cop i volta hem pensat tot.
Són una mica de mal temps i hem anat directe a la taula a tocar fusta.
Això vol dir que ja estàs acompanyada, eh?
Sí, sí, molt ben acompanyada, eh?
Doncs vinga, presenta'ns, Sílvia, si et sembla.
Doncs mira, tenim per una banda l'Anna Mula, presidenta del Club Maginat,
en el qual avui especialment li donem les gràcies per estar aquí amb nosaltres.
Anna, bona tarda.
Bona tarda.
També tenim amb nosaltres la Rosa Marqués, ella és la pintora,
i també la persona que va idear en el seu moment aquesta preciosa nina,
que es diu la Tecleta.
Sí, bona tarda.
I també ens acompanya...
Hola, Josep Maria.
Hola, Tàpia.
La confiança fa una mica fàstic, eh?
Sí, una miqueta, a vegades.
A Josep Maria Martí, que ella és vocal del Club Maginat.
Sí.
Fet primer les senyores amb el teu permís, eh?
Home, clar, per favor.
A més per categories.
Ella és primer.
A veure, Rosem, Anna, explica'm una miqueta el naixement d'aquesta nina.
Jo crec que us coneixeu per la forma que us heu tractat aquests moments d'entrada a l'entrevista.
Com va anar una mica la història?
A veure, fa uns cinc o sis anys, no?
La Roser ens va vindre a veure perquè ella volia fer el capgros de la Tecleta.
I llavors resulta que, bé, nosaltres ens feia molta il·lusió.
La Roser, l'any 96, va fer un dibuix.
I llavors, bé, més val que ho expliqui ell, potser ella, no?
La meva relació és aquesta, no?
Si fas la introducció, no?
Jo vaig conèixer la Roser perquè ella ens va venir a buscar perquè volia fer,
volia que, a veure si podíem fer entre tots, el capgros de la Tecleta.
Ara que expliqui la Roser com va néixer la Tecleta.
Bé, jo us explico.
Mira, l'any 96 se va crear la Tecleta.
Va crear i, bé, va quedar així una mica parat.
Va sortir els diaris i va a dir.
Llavors jo, no sé, el cap de...
Què, el 2004 o el poble, així vaig fer una exposició
que era, pel Santa Tecla, a l'examma primer, a l'Ajuntament,
que eren els nens que es disfressaven de tot el que seguís i popular.
Llegades, nanos i bestiari i castellers.
Llavors jo volia, doncs, fer un nen amb el maginés.
vaig estar buscant, a veure si em donaven permís
i vaig anar que l'ho imaginem.
Me van dir que sí.
I llavors, és quan me'n vaig donar a conèixer
que el dibuix de la Tecleta ho havia fet jo.
Ah, molt bé.
Sí, i resulta que, bé, doncs, els nostres pares
s'hi més coneixien, sabeu què és això,
i no coneixem d'altra.
I d'on ve l'inspiració de la Tecleta?
Eh?
És una nena real que tu la vas fer dibuix?
No, mira, això va començar,
la van comanar, a mi em va venir a saber-ho d'un amic meu,
que ell no la podia fer i me la va passar a mi.
Però això va ser de l'Agustí Mallal,
del regidor que estava llavors a l'Ajuntament,
en la campanya del Medi Ambient.
I llavors...
Una campanya de Medi Ambient que estava als contenidors,
no sé si...
Ah, sí, és veritat.
Que hi havia el maginet i les guants.
Sí, fa molts anys.
Sí, sí, sí.
Però s'havien de fer moltes coses i així va quedar.
Doncs mira.
Bé, hi vaig fer això i amb aquesta exposició
vaig presentar també una figureta,
que era la Tecleta,
que la vaig fer entre jo i el cosí meu,
que és escultor.
I llavors allí vam posar,
doncs també hi havia un nen i una nena a vestidets.
Ah, molt bé.
I va ser el començament d'iniciar,
vaig fer també unes nines tamany de nens,
amb totes les samarretes de diversos anys
que havien anat replegant de les festes.
Aquestes nines se van vendre,
se van vendre...
12 nines se'n van vendre 6,
aquests diners van retirar-los
i llavors, bueno, retirar-los,
d'aquests 6 que es van vendre
se van fer les primeres samarretes
dels dibuixos meus de la Tecleta i omexinès.
Molt bé.
Que aquell any va tindre molt dèxit
perquè fèiem la samarreta de la talla 1-2,
que no n'hi havia cap.
Clar, pels més petitets.
Llavors les esperaven amb candeletes.
Se'n van vendre moltes i bé.
Amb els centres de les primeres van fer les segones.
Aquestes, com les entitats van fer talles petites,
la cosa i van fer més samarretes,
ja no va tindre tant dèxit.
I llavors, a partir d'aquí,
aquests diners també eren estrenats a Calgròs,
van dir, bueno, aquests diners no en tenim prou.
Anem a l'Ajuntament.
Anem a l'Ajuntament, no?
Sí.
I allí se van anar passant fins a l'últim,
que ja no podia passar ningú més.
Sí, que dius, bueno, parem-ho aquí i ja vagis.
I bueno, a què es podeu donar?
A què es podeu fer?
Alguna donació?
Alguna donació el conserge faria.
Segur, seguríssim.
I bueno, llavors van dir que el que podíem fer per n'Antus
era el tenderet de la que hi ha de la Coca-Cola
a la platja del Miracle, doncs Fox.
Ah.
I els diners que recolléssim d'allí, doncs nostres.
I que tal va reaccionar allà la gent o què?
Va anar bé?
Sí, sí, molt bé.
Jo no hi havia estat mai a veure els Fox tan a prop.
Ah, molt bé.
Allà fent entrepans a la platja.
Sí, de les 4 fins a les 8.
Què dius, sí?
Sí.
Ella jo i ella més aviat,
perquè el de matí ja hi anava a preparar el Tenglado.
I llavors, mira, entre els diners aquests
i els que havia reunit jo,
que vaig fer mitjans i mitjans, quasi,
o se va fer a Capgrós.
Sí, sí.
I havien estat vigilant a veure què ho podia fer
i vam anar a l'Anca a les Cantos.
Uh-huh.
I vaig donar tots els dibuixos que tenia,
i vaig estar perseguint durant tot el rato.
I llavors, doncs, se va fer a Capgrós a la tecleta.
I quan va sortir?
Quan va sortir per primera vegada?
Fes-me una miqueta de memòria.
La tecleta, el 2007.
Perquè, d'alguna manera, seria la nòvia, Anna,
tu i jo, del Maginet.
Sí.
Sí, la nòvia.
És que a mi m'ha...
L'amiga de classe.
L'amiga de classe.
A mi el dibuix me'l van encarregar
com a companya d'en Maginet
i em van dir que sigui una nena dolça.
Ah, no, no, ho és, ho és.
I si ara vejessis el castell,
la làmina que està aquí,
si després la vols veure,
aquí les veuen aquí,
que no te l'he portat.
Bueno, és així, però és més mona.
Sí.
No, perquè també està molt guapa, eh?
Vaig servir la cara, no, eh?
Però la posa, eh?
Me la vaig posar jo davant d'un migdall,
com no tinc nens ni res,
i me la vaig mirar jo i la vaig fer.
Ah, és que tots tenim una nena a dins.
Clar.
I mira, a la Roser va sortir.
A la Roser li va sortir la nena que tinc a dins.
Sí.
I llavors va ser així, van fer el cas gros,
i bueno, la gent m'ha agradat molt,
i va anar passant,
i llavors un dia l'Anna me diu,
escolta, jo havia pensat això de la nena,
però són molts diners.
Clar.
I no saps també, jo no sóc...
És que s'ha de fer una bona inversió, diguem-ho així, no?
I llavors no hi estic posada jo dins d'aquestes coses,
però no sabia.
I m'ha venit i diu, les mares ho han demanat,
ho havien demanat amb una amiga d'ella,
ho han demanat les mares,
i diu, bueno, dic, a mi ja m'agradaria,
però a veure, vam anar, bueno,
hi havia una altra persona que,
que una vegada, si fas alguna cosa m'ho dius?
Sí.
I vam anar, i aquesta persona, pues no.
I llavors, pues mira, ho vaig decidir, ho vaig fer jo.
Però clar, només n'he pogut fer 60.
Home, però són 60 gairebé de col·leccionisme,
per la gent que les jo ha de seguir.
Són nomerades.
Són nomerades, estan fetes una per una,
i te dic una cosa,
doncs la primera, bueno, va començar,
que la gent que després ho vulgui veure,
com va començar tot,
a casa per ell, el dissabte, faran un aparador.
I la primera que vaig començar,
perquè com no m'hi veia cap tenint l'aparada de caterates,
va ser per veure proporcions.
I vaig fent rotllos de paper higiènic
i rotllos de cuina.
Ai, m'està ja.
Ai, ja us puc a veure.
Llavors, quan me van haver operat,
doncs no vivia massa per poder brodar i fer alguna cosa.
Per poder acabar de treballar.
I llavors la vaig fer una mica millor,
però en paper.
I la tercera, doncs ja la vaig fer,
doncs la vaig brodar,
que no havia brodat mai a la meva vida.
No, però és que m'agrada tot.
T'estàs descobrint amb les tecletes.
Llavors la vaig fer,
i vaig fer, doncs,
vaig fer diversos peçons,
i a més vaig fer amb,
fet així, en roba,
la cap, els cabells tots,
el llast,
la cara brodada,
i el cos fins aquí.
O sigui, artesanal 100%.
Sí.
El que més artesanal
és que menys la que portera el dia 21,
que és una que restava inacabada
i que la faré servir,
que la portaré aquí com si hi portés una motxilleta.
Ah, sí.
Aquella coll no està fet per mi,
perquè a mi no m'agradava,
la veritat.
I els 60 colls,
també,
sense fer-ho a màquina,
a màquina,
perquè no en tinc.
O sigui, fet tot.
Sí, tot fet a mà.
Sí, sí, tot fet a mà.
Els colls,
artesanal, que dèiem.
Sobretot a més,
un fet a Barcelona,
els tres anirs de Carme Piquet.
I també cal dir que la Roser
va tindre la precaució,
i això també t'ho dic,
de portar-ho a la Universitat de Vellaterra,
per fer-li les proves
de la Comunitat Econòmica Europea.
Clar.
O sigui...
Com va destinat als nens.
Els nens.
Sí, sí.
Hi ha una sèrie de tràmits
que s'han de fer.
Encara que siguin de col·lecció.
Fogar és una...
Estar cuidada fins al detall, eh?
Jo les he vist,
ja les he tingut a les teves mans.
Jo les he tingut a les meves mans.
Bueno, quan van venir,
són els primers.
Ella, la dona és un germà
i la nena és un germà.
Van venir tot el rato
que vam estar a casa
la van tindre així.
És una nena que es fa abraçar.
Jo te puc dir que és preciosa, eh?
És jo...
A veure,
és una nena realment de col·leccionista.
A veure,
si hi ha alguna nena,
a veure,
si hi ha alguns pares
que la vulguin comprar,
que la se poden comprar,
perquè la portarem després
i comentarem que es presentaran dissabte
però que es posen a la venda.
Exacte.
I hi ha totes 50 que són limitades,
seran 50?
60.
60, perdó.
L'únic que quan hi ha compromisos
i coses,
aquí no estan.
D'acord.
Aquí ara, de moment,
n'hi ha 20.
la tinc més a casa
per si després,
si s'acabessin,
ojalà,
la pogués portar més.
Tant de bo,
tant de bo.
Si aniríem treballant
de cara a l'any vinent,
ja saps que és més feina, eh?
Sí, sí.
Quan t'éssit,
l'any vinent més coses, eh?
S'han de fer.
Bueno.
Ara la Rosa s'ha pensat, eh?
Espera, espera,
que ara estava pensant
en una altra cosa.
Tornem-ho a repetir,
tornem-ho a repetir.
Primer acabem aquest any
i l'any vinent
ja tornarem a parlar, no?
Sí, sí, sí, sí, sí, sí.
Llavors, aquesta nina,
també,
doncs, bueno,
vaig anar i jo dic,
bueno,
és que al final,
dos anys i mig
patrullant amb això.
I al final,
dic, bueno,
jo de la Comunitat Europea,
com que jo no sé
com va la veritat,
oi,
pregunta-ho al teu abogat,
d'això,
i jo dic,
oh, va,
tu t'ho tindríeu de sapiguer.
I me van enviar
que telefonés a França.
I, bueno,
jo no sé idiomes
i, bueno,
què faig?
I aquest,
aquest senyor,
que és el Carlos Preto,
que és abogat meu,
diu,
no,
diu,
això,
aquest Aragona,
Espanya o Catalunya
té d'haver.
A Indústria, no?
Seria un...
A Vellaterra ho vam trobar.
A Vellaterra.
A la Universitat de Vellaterra.
Ell deia,
això són per nenes de 12,
que és molt maca,
bueno,
l'idea que va prendre ell.
I, llavors,
jo deia,
no,
jo vull això.
I allà li van dir que no,
que era un peluix
i era per nens petits.
I llavors se'n fan 6 proves
molt curioses,
perquè m'agrada tindre-ho,
que valen un pico.
I després,
puc ja el registre
de propietats industrials,
tot el que tinc l'edut,
i si tu aprou,
els títols,
una altra paga, paga, paga,
i després,
perquè tu conservin 10 anys,
i vés pagat.
Vull dir,
jo el preu...
Això quan toca la butxaca
sempre es fa mal, eh?
Si és veritat.
Però, bueno,
són unes proves
que s'han de passar
perquè si no,
no la pots arribar a venda,
no la pot arribar al mercat.
Bueno,
una d'aquestes coses que mira...
És que, clar,
l'únic que es vengui aquí,
doncs jo és que no estic tranquil·la.
I, a més a més,
jo vaig posar,
també el de prohibir
a menors de 6 anys
per cavalletes.
Jo vaig posar,
i per ni que m'hagin aprovat tot,
jo ho poso això,
a més a més.
És per avisar.
Perquè quan me van arribar a casa,
vaig fer una sessió
de 4 hores de pelucaria,
perquè alguns tenien
el de servei més a llarg,
i...
No, no he vist...
Anna,
hem tingut a la Roser
molt enfeinada
amb les nines, eh?
Molt.
Jo crec que hem arribat,
jo crec que...
A veure,
ella les va portar...
Jo m'agrada tot,
jo mira,
a mi m'agrada pinxar
però reixat,
soc reixista,
i el natural,
si pot ser,
però,
vaig a manualitzar,
i m'encanta tot el manual,
tot,
però seria...
M'agrada crear,
el que sigui.
El que sigui,
el que li agrada,
és el que fa,
però bé.
Sí, sí, sí.
Llavors, clar.
I una vegada ja ha fet
i que m'he quedat satisfeta,
llavors ho ensenyo,
i llavors...
Sí,
perquè em va passar una cosa,
doncs,
que m'ho vam fer,
que...
jo vaig fer aquí,
la primera,
vaig fer amb una llana,
que era l'afombra,
i tenia un pes,
una consistència,
una cantissa.
Allí,
doncs,
me van fer,
primer,
quatre pèls.
Dic,
no vull.
I m'enviaven,
color carabassa,
perquè hi vaig anar,
però molt de temps,
allà.
Però a vegades,
perquè no vinguis tant,
enviem.
I al final,
vaig dir,
bueno,
és que no me'n puc ser,
oh,
que aquesta llana és molt cara,
oh,
que això.
Dic,
quant,
quant de cara?
I vaig trucar,
dic,
si voleu,
posa,
passo diners,
li deixo.
Dic,
mira,
jo,
si no me la compren la gent,
per què?
Doncs,
per què no es poden gastar aquests diners,
no?
Que si vas mirant,
per tot el que hi ha,
no és cara,
però són uns diners.
I dic,
doncs,
llavors,
vale,
dic,
però si no me la compren,
per què no agrada,
dic,
això ja no ho emmeto.
I va ser així.
Jo preu,
que la venc,
és el preu de confecció de la nina,
no el preu de Comunitat Europea i Registes,
eh?
que són 600 euros.
60 euros.
I no me quedo ni 5 centins.
Que m'ho estàs explicant,
jo te prometo que val la pena.
No,
és que no me quedo ni 5 centins
i que ara em vaig gastant més coses,
i més coses,
i més coses.
I llavors m'he gastat.
Jo no ho puc dir perquè no me l'han deixat veure.
No te l'han deixat veure?
T'han castigat.
No,
no em deixen veure-la.
És que si vols te deixo la fotografia.
Jo només la foto,
sí que l'he vist,
i ja està.
Però jo,
pel part de mi...
Bueno,
i la nena,
t'ha dit una cosa,
per al dissabte.
Sílvia,
la tacleta,
ara ens ho diran.
La tacleta capgros,
que és la filla de l'Anna,
la Blanca,
no l'ha vist.
Tampoc?
Perquè el Maginel l'he enxegarà amb ella.
Un dia la portava així,
i diu,
i vist què?
Què?
Què pots veure?
Res.
La Maginel l'he enxegarà amb ella,
i a l'altra la nena de son germà,
que a vegades també ha portat el capgros,
i, bueno,
i el millor que haurà...
Són les dues portants de la tacleta.
Sí.
Les dues nenes,
són les portants de la tacleta.
Doncs fem una cosa,
perquè vosaltres sou d'alguna manera
que feu el bateig d'aquesta nena,
d'aquesta tacleta.
Exacte.
N'altros l'hem viscuda també, eh?
Sí.
N'altros l'he viscut,
l'heu patit...
És que n'altros m'ho ha passat una cosa,
també.
No, heu estat al parc.
Tant a l'Anna com a mi
m'ho ha passat una cosa,
que és com si s'haguessin conegut
tota la vida,
no sé què ha passat.
Però de començament, de començament.
Sí, sí.
Hem d'haver dit que es fa aquest dissabte.
Sí.
Expliqueu a mi i a tots els oients
on es fa.
Es fa aquí a l'estamp de les festes,
a dos quarts de sis de la tarda,
i llabarans, bé,
farem aquí la presentació,
i a veure,
que vulgui vindre a veure-la,
jo ja us dic, eh?
I us ho dic amb el cor a la mà
i no perquè estigui la Roser davant,
sinó que és preciosa.
És una cocada.
És d'aquelles nines que
tan dolces
que es fan abraçar, no?
De fet, la tecleta...
A més, la tecleta...
A més, la tecleta també,
bueno, que porta la pata de...
Porta-te calcetes amb...
Porta-te calcetes amb...
Bueno, amb l'honda, amb la blonda.
Amb un xe de brudat ingles.
Bueno, i una altra cosa,
a darrere,
a darrere,
si dius el bastinet,
porta la masca,
tecleta brudada,
i Roser Marqués Brudat.
I porta també la te de Tarragona.
La te de Tarragona.
Exacte.
I porta el seu llacet,
amb uns cloreines,
amb una cosa així en rosa,
molt dolça,
també el que dèiem abans, no?
És que la tecleta és una nina dolça.
És que hi ha amb el cap gros, també.
Sí, sí.
La veritat és que
quan la gent la mira,
no allò que és com s'entendria.
Veuen una nena de veritat amb el cap gros.
Exacte.
Exacte, ni més ni menys.
I segurament que la tecleta
també la portareu, el cap gros.
Home, sí.
Amb el vaginet,
que també serà present.
Sí, amb el vaginet i la tecleta,
amb els dos.
Heu d'estar.
Estarem aquí, i tant.
I en què consistirà,
més o menys,
a veure aquesta presentació.
Segurament que explicar una miqueta
el que ja us heu dit
fa una estoneta, no?
Sí.
Posar una mica l'antecedent
a tota la gent que s'apropi.
Exacte.
I llavors comentarem una miqueta
tota aquesta història.
Explicarem una mica també la història,
com ha sorgit la Nina,
com això.
Després, esperem,
suposem que vindran els padrins
de la tecleta, del cap gros.
Sí, quan us us heu invitat.
Que estan convidats,
que són l'Agustí Malloli
i la Sandra Coloma.
Sí.
I llavors farem,
bé, doncs això.
És una mica la presentació de la Nina
i una mica el tret de sortida
de dir, vinga,
ja la podeu comprar.
Ah, ja la tenim, no?
Vinga, va,
espavileu-ho a comprar.
Traiem tot,
que estem de festes, no?
Exacte.
Que no s'ha de guardar res.
Bueno, l'alcalde també l'invitem.
Home, clar.
Ara, si pot vindre.
A veure,
la qüestió d'actes,
jo crec que per coincidir,
poqueta cosa, potser,
alguna cosa puntual que pot haver-hi.
Sí, però bueno.
Jo crec que si s'escalza...
Bueno, el cap gros va poder vindre,
el cap gros.
Per això,
que...
Es va vindre.
Està convidat,
si ens escolta,
que vingui.
Que està més de convidat, eh?
El dissabte,
a dos quarts de cinc de la tarda.
Sí,
que volia dir una cosa,
que la nina aquesta,
la de rà,
doncs està com el dibuix
que vaig crear jo.
Ah,
que és la làmina,
la venem aquí també.
Tornem a la història de la tecleta.
És que aquestes làmines,
sempre que les ha deixat la Roser aquí,
perquè les...
perquè les puguem donar
als oients de Tarragona Ràdio
que es vulguin apropar,
que es vulguin anar a tancar
aquí a l'estat de les fistes,
que els hi farem entrega
d'aquesta làmina
que és la Mar de Maca
i explica,
no?
La història de la tecleta.
I bueno,
també volia fer una cosa,
jo,
perquè d'això volia
totes les tecles
que hi ha a Tarragona,
sí,
que queden invitades.
Home,
i tant,
i tant,
i tant.
A més,
d'alguna manera,
millor se senten fins i tot reflectides
de quan anàvem al col·legi
amb aquesta bata tan maca
i t'ho veiem posada.
Sí, sí, perquè molts no m'han...
O sigui,
jo no m'ho veig posada.
Me'n vull emportar a la tecla,
jo soc tecla,
però també m'havia emportar
a la tecla cap a casa,
no?
Exacte.
La meva nina tecleta,
no?
Perquè visc una miqueta més.
Ens queda molt poc temps,
jo no sé si la Núria...
Núria,
estàs per aquí?
I soc,
i soc.
Mira,
ens queden 4 minuts,
Sílvia.
4 minuts.
És que volíem parlar també
del Club Imaginet,
de la Valdufa,
de la Valdufa,
el concurs de Valdufa.
Anna,
Josep Maria,
expliqueu-me quan es fa
el concurs de Valdufa,
quan ens podem apuntar,
encara hi som a temps,
podem fer in situ...
Ara,
el concurs de Valdufa
és el dissabte,
també dia 18,
a les 12 del migdia,
a la plaça La Font,
i llavors la inscripció
és allà mateix.
D'acord.
En el moment d'una hora abans,
més o menys,
estem ja per allà,
amb tot muntat,
llavors ja l'agència Tants
allà i s'han inscrivit.
D'acord.
Hi ha dues categories,
la de petits i la de grans,
i hi ha tres premis
pels grans
i tres premis pels petits,
i...
I consta de...
a veure qui la fa rodar
més temps.
Clar.
O sigui,
allà amb el cronòmetre
i cadascú...
Cadascú s'aporta
la seva valdufa?
No.
No.
Perquè hi ha molta gent,
clar,
cadascú està acostumat
potser a casa seva
a fer rodar...
Sí,
però llavors teníem problemes,
perquè allò de la valdufa
porta molta passió.
D'acord.
I llavors
hi ha problemes
de veure
si la teva pesa més,
si la meva pesava minús...
Ah, però no entrar
en aquestes històries.
Molt bé.
Llavors, tothom té
el mateix model de valdufa
i així ja no hi ha susceptibilitats.
La valdufa
la part a l'organització,
diguem.
Sí, sí.
No, perquè aquestes coses
passen potser
com les bicicletes,
per dir alguna cosa,
i guardar les distàncies.
Clar,
hi ha una bicicleta
que pot córrer més
perquè potser està feita
d'una cosa,
tots caiem per la mateixa
i la punta,
si la punta és carnissera
o la punta és rodona,
és que és una prensa.
És una cultura,
allò de la valdufa.
S'ha de ser professional
de la valdufa.
Ho tant.
Jo crec que aquest món
el vas descobrint
conforme van passant els anys.
Quants anys fa que es feu
el concurs de valdufes?
Uns quants, no?
Molts.
Uns quants?
La veritat és que...
33 o 34.
33 o 34.
Bueno, vosaltres no hi éreu encara.
No.
Sí.
Sí.
La valdufa sí.
La valdufa sí.
La valdufa sí.
Jo aquí que ens volia posar...
El de Castell de Sorranó.
El de Carme, Carme.
El de...
El Prumaginat tampoc.
Bueno, el de la valdufa sí.
Sí.
L'Anna diu,
m'encampés,
diu,
assenteixa'm al cap.
I clar,
en aquests anys...
Ja tenim una edat.
Segurament que hem passat ja...
Han passat de pares a fills.
Sí.
Heu vist la correlació, no?
La passió dels pares
cap als fills i dels fills
gairebé cap als nets, també.
A més, el que m'ha cridat molt l'atenció
és que, a veure,
sobretot quan anaven els nens,
els meus fills a l'escola,
que després del concurs de valdufes
vies els nens a l'escola amb la valdufa.
D'acord?
I llavors, clar, era...
Com dir,
bueno, hem recuperat una cosa
que és tradicional,
és un joc tradicional
i que els nens
s'agafen com una mica
d'afició, no?
Sí que els hi dura poc
perquè actualment
hi ha tantes coses...
Actualment durà ser poc.
I les màquinetes
i consoles, etcètera, etcètera.
Però
veus que durant un temps,
després del concurs de valdufa,
veus els nens amb valdufes pel carrer
que dius, mira,
m'ha fa com a gràcia.
Almenys ja tenim aquest punt d'atenció,
no?
Exacte.
De cara a trencar potser
aquesta rutina
d'en consoles
i el que dèiem, no?
Sílvia,
el problema que té la val...
Ai, perdó.
No, la va dir que vam de deixar aquí,
ara sí.
Ai,
ara sí.
Fem una cosa,
si voleu saber més de la valdufa.
Anna,
hi ha algun número de telèfon
que es puguin posar en contacte
amb vosaltres
a algun lloc determinat?
Bueno,
que se tancin al Club Maginet,
o si no que truquen...
977
977
24
24
39
39
25
que és el del Club.
25,
que és el telèfon del Club Maginet,
molt bé.
Recordem molt ràpidament,
aquest dissabte al matí
al concurs de valdufes
a les 12 del migdia
a dos quarts de sis de la tarda
aquí a l'estat de les festes
en el qual ens trobem
la presentació oficial
de la Nina Tacleta
amb un de gent
i que esteu més que convidats.
Anna,
Josep Maria,
Roser,
moltíssimes gràcies
i que vagi molt bé
la presentació i el concurs.
Gràcies a tu.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.