.
Aquestes sonoritats ens porten cap a Guatemala, ens hi porten.
De fet, aquesta tarda, a través dels ulls de Ramon Bosch,
una persona que coneix molt bé aquest país
i que hi va fer una tasca humanitària, una tasca social prou important.
Ella és missioner Saglar, avui ens acompanya.
Mira, ara, Núria, quan escoltàvem la música, ella l'ha identificat de seguida.
Ramon Bosch, que tal, bona tarda.
Bona tarda, bona tarda.
Ara em deies marimba, no? Em deies marimba?
Sí, i tant, i tant.
Sí, et sona aquesta sonoritat, eh?
Sí, sí, sí.
És la música típica d'allí, o l'instrument típic, sí.
Sí que és un instrument, sí que és veritat.
Com és?
Això ja és curiositat en l'edat, eh?
Sí, és com el xilòfon.
Val.
Sembla que és d'origen africà, però al final, doncs, ha quedat pràcticament...
És l'instrument oficial de Guatemala, sí.
El Ramon Bosch es va jubilar i, escolta, no te'n vas anar a jugar a bitlles
o et vas apuntar a un esplai de jubilats, a un club de jubilats.
No, no, te'n vas anar a Guatemala. Com va ser, això?
Bé, sí, és veritat el que dius, però en realitat vaig fer el que m'agradava, també.
Vull dir, com tothom, no és una cosa especial.
Sempre havia tingut aquesta fal·lera, diguem, d'anar a missió.
I llavors, quan va ser l'oportunitat, doncs, cap allà.
Cap allà, sí.
En aquest petit poble, aquest salt, ja hi portes tres anys, no?
Sí, ja vaig per quatre, exactament.
Jo li he de preguntar al Ramon com s'ho va aprendre a la teva família.
Quan els hi vas dir, escolteu, ara ja no tinc obligacions laborals aquí, me'n vaig allà.
Ja ho sabien, eh, ja ho sabien.
Ja s'ho veiem venir, no?
Sí, sí, eren conscients que...
Bé, mai els hi havia, diem, ocultat aquesta cosa
i sabien que jo tenia ganes, doncs, de marxar cap a algun lloc així.
En principi potser m'hagués agradat més l'Àfrica, però el tema de l'idioma, doncs, en aquestes altures de la vida ja no era massa pràctic.
I per què Guatemala? I per què concretament aquest poblet petitó rural d'aquest salt?
Sí, això ja va ser una mica casualitat perquè el contacte que vam fer va ser a través del comitè Oscar Romero,
que jo estic aquí a Tarragona amb aquest comitè, està bé, encara hi seré, això és clar.
I el bisbe d'allà, que és el Ramazzini, mon senyor Ramazzini,
que és justament el president de l'Organització Mundial dels Comitès Oscar Romero.
Llavors va ser un contacte fàcil i bé, així va ser, una mica casualitat, sí, realment.
Matineu molt, no?
Això sí, allinem com el sol, vull dir, el dematí quan surt el sol la gent comença a treballar,
vol dir que una hora abans o així ja veus la gent pel carrer, no?
I al vespre igual, quan se posa el sol, doncs hi ha tothom cap a casa.
Estem parlant de les 5 del matí, eh?
5, 4, 6, no?
Exacte. I a la tarda, doncs, a les 7, a les 8,
a les 9 ja pràcticament no hi ha gent pel carrer.
Quina és, doncs, la realitat de Guatemala o d'aquest salt concretament?
I és tal com tu esperaves o va estar-hi una sorpresa en els primers dies?
Sí, sí. La sorpresa és inevitable perquè, bé,
no ho coneixes, no?
Vull dir, encara que te facis la idea, que et miris de llegir
i d'informar-te de tot això, doncs, després la realitat és diferent de sempre, no?
Clar, si tens una miqueta de preparació, doncs, no et trobes potser amb tanta diferència, si vols,
però res a veure o poc a veure amb el que almenys jo m'imaginava, no?
Llavors, la realitat, amb algunes coses és molt més dura
i amb altres coses, doncs, és molt més gratificant, no?
Llavors és qüestió, doncs, de, almenys, així ho he entès jo,
els primers temps, el que diuen, no?, veure, escoltar i callar
i aprendre, que és la base, perquè si no difícilment te pots integrar
i el que és lògic és que t'has d'integrar o mirar d'integrar,
si no, no pots fer res.
Per delimitar-ho una miqueta i només a moda de titular,
perquè, clar, això seria molt complex d'analitzar,
però quina seria la realitat amb la parcel·la, per exemple,
doncs, social, econòmica, política, en aquestes diferents parcel·les?
Bé, tot el país és difícil, jo no podria pas valorar-ho,
perquè és molt divers el país, pensa que hi ha una sèrie d'ètnies,
es parlen 18 llengües diferents,
vull dir, llavors hi ha unes realitats molt diferents, no?
Ara, a nivell del poble, sí, clar, que és el Llumpis, que jo ho conec més,
i nosaltres estem en una zona que és al 100% finques de cafè.
Llavors, la problemàtica aquí és una problemàtica molt específica de finca, no?,
on la gent no té res més que les mans per treballar
i feina, doncs, si ens hi donen, si no ens hi donen, no.
Llavors, doncs, la dependència és total, per tant, hi ha una pobresa molt gran
i molt percentatge d'extrema pobresa
i amb molt poques perspectives de futur,
perquè el futur està en sortir d'allí, si no surts d'allí no tens res a fer, clar.
Llavors, serveis és molt poc, els serveis pots representar
un 3, un 5% de la gent que està en quatre tendes
i algunes cosetes més que hi ha, però...
És una situació típica de finca, de finca.
I ja hi ha violència gratuïta, és a dir,
s'ha extès també en aquesta zona els assassinats selectius...
De violència n'hi ha molta.
En tot el país n'hi ha, jo, el dia abans de venir, vaig venir el dia 25, el dia 24,
i al poble hi va haver un mort,
va estar a punt d'haver-hi dos linxaments,
i un que se'n va escapar, que després el van agafar,
i, bueno, tota una història, no?, això el dia abans.
I per posar més dada una miqueta més ampla,
des de començaments d'abril fins al dia que va juvenir,
o sigui, un poc més de mes i mig,
hi va haver més de 40 atracaments,
i vora 30 violacions.
Bé, això el meu poble sol, no?
Un poble de pocs habitants, eh?
Sí, en total deu tenir uns 20 i alguna cosa mil habitants,
però al municipi estrictament,
hi ha un...
hi ha el centre del municipi, som uns 7.000, potser, no?
La violència és molt extrema, però mai, mai,
això nosaltres ho tenim ja clar i assumit, eh?
no és violència espontània ni que no obeeix a res.
Vull dir, no són bandes gratuïtes d'aficionats, no.
No, estan ben...
algunes molt ben organitzades i sempre,
sempre amb totes trobes que hi ha fils darrere que les mouen.
Vull dir, no, no és gratuïta mai, no.
Hi ha moltes ramificacions, eh?
Sí, sí, sí.
Hi ha un sistema que pot anar coix per alguns cantons, no?
Sí, nosaltres allí, clar, estem trobant a la frontera de Mèxic
i això també condiciona, no?
Però allí està bastant clar que, a part de la corrupció que hi ha al país,
que és un mal, doncs, molt endèmic,
allí nosaltres ens sentim molt del narcotràfic,
de les organitzacions de narcotràfic, no?
Això, doncs, es nota...
Bé, nosaltres se sap, perquè es coneixen molta gent.
Fulano, doncs, que és el rei d'aquesta zona,
l'altre que és el de l'altra zona, etcètera, no?
Sí.
S'hi posen amb vosaltres?
És a dir, us amenacen o es coaccionen en certa manera?
No, jo crec, crec, eh?
Això no ho puc pas afirmar segurament,
però crec que el fet de ser estrangers
ens dona un cert avantatge,
perquè, esclar, la nostra coixa, doncs, el coneixen
i llavors, doncs, no hem patit mai
cap problema d'aquest tipus,
perquè sempre el fet de ser estranger,
doncs, implica que després hi hauria una investigació
amb més certesa que no pas.
Pensa que al país hi ha un 98% d'impunitat
de les coses que passen,
o sigui, s'investiguen un 2%,
per tant, llavors nosaltres, jo crec,
que estem una miqueta protegits per a què fent, no?
Però, doncs, sempre bases una miqueta amb la por, no?
I la preocupació, això està clar.
Però, bueno, doncs, ja has d'agostumar.
És com viure en la guerra.
Ramon, amb aquest panorama que teniu,
què és el que vosaltres podeu fer?
Què és el que esteu fent a sobreterreny?
Quins projectes esteu engegats?
Bé, nosaltres allà tenim dos aspectes ben clars, no?
Com a...
Jo estic, concretament, treballant, bàsicament,
amb unes germanes, unes monjes que hi ha allí,
que són de les germanes, d'amor de Dios,
és una congregació espanyola que es dediquen a l'ensenyament,
però allí, concretament, no.
Allí, concretament, es dediquen, doncs,
a activitats de pastoral i socials, no?
Jo treballo més a l'àmbit social, però no exclusivament.
Llavors, les dues vessants, sempre molt marcades,
és la vessant, diem, doncs, de pastoral,
de formació, evangelització directament,
i llavors la part social.
La part social, doncs, també.
nosaltres, amb la part social, tenim una sèrie d'activitats
que anem tirant endavant,
i, vaja, n'estem molt contents, no?
Per exemple, hi ha el tema dels avis,
un col·lectiu d'avis que, està clar,
això és assistència, sobrenent,
però és una miqueta el reconeixement
de la seva dignitat de persona, no?
Que no es morin de gana.
Ho tenen molt malament, no? Els avis, la gent gran?
Sí, clar, perquè, fixa't, allí, per exemple,
el Quetzal, amb aquestes...
tota aquesta gent que hi ha que hagin pogut treballar
durant la vida, n'hi ha menys de 500
que cobrin de l'assegurança del que fóra aquí
la seguretat social. Això en va a tot el municipi,
amb 25.000 habitants o així, no?
N'hi ha més de 500, i el que cobren són 300...
no arriba als 400 Quetzals al mes,
que, traduït a euros, són uns 40 euros al mes.
Vull dir, però això és una minoria,
o sigui, 500 en 25.000 és una minoria total.
Llavors, el normal és que no tinguin cap ajuda de cap classe,
i quan se'ls acaben les forces,
doncs, simplement es moren,
els ajuden els veïns i s'acaben, pobrets, no?
Alguns tenen la família, que els aguanta,
però, doncs, n'hi ha molts que no,
que estan, doncs, pràcticament abandonats.
Clar, nosaltres anem amb aquests, no?
I anem amb els més necessitats, no?
Llavors, ara mateix anem amb un col·lectiu de 110,
i els hi donem què viure's,
què viure's, cada mes els hi donem què viure's.
Gairebé el suficient per menjar,
almenys per sobreviure, no?
I per ells, doncs, clar, és, home,
almenys un reconeixement a la seva vida
i a la seva dignitat de persona humana, no?
Aquest és un programa,
que és un programa, doncs, molt bonic,
perquè compensa molt, no?
No trobes reaccions i gratificacions immenses.
Llavors tenim les beques,
les beques és una altra cosa que crec jo
que és el més important que fem,
perquè això sí que és desenvolupament, no?
Vull dir, els nens, els nois que estudien,
doncs, s'emporten això posat per tota la vida.
I, bàsicament, clar, ajudem nois també
que no podrien, si no fos així,
no podrien anar a col·legi.
En aquest sentit,
perquè hi ha mà d'obra als cafetals, eh?, infantil.
Sí, clar.
I en aquest sentit, vosaltres ajudeu
a que vagin a escola, no?
Que tinguin un futur.
Sí, però és que és curiós el cas perquè el curs escolar
ja està adaptat, des del gener comença,
fins al setembre-octubre,
de manera que la meitat de setembre-octubre, novembre i desembre,
que és el temps de la collita,
ells puguin estar a la collita del cafè,
perquè la llei del país permet que treballin els nens
amb unes condicions, no?,
que tampoc es compleixen, però, bueno,
és una cosa que està contemplada.
I te'n dones compte quan ets allà que és necessari
perquè és que això no poden menjar, vull dir, esclar,
les situacions de dependència,
hi ha quasi que, diria, d'esclavatge, no?
El fet que al poble, doncs, hi hagi unes quantes finques,
unes quantes, doncs, cinc o sis,
i no hi ha res més, clar, llavors,
on vas a lluitar o a exigir res, no?
Si et donen feina, menges, i si no, has de marxar.
És així de simple, no?
Llavors, les beques, sí, les beques és una ajuda,
jo crec que molt bona,
perquè el camí és sortir del poble,
com deia abans, el camí és sortir d'allí, clar,
si no, allí no tens per vindre.
I això, doncs, ja en comencem a veure els sol·lits.
Ja hi ha alguns nois que, en aquests anys,
doncs, ja han acabat la carrera
i els trobes, doncs, treballant en bancs,
en supermercats, en uns granes magasins,
és fora del poble, no?, naturalment.
Però és una manera de desenvolupament,
això sí que és desenvolupament.
De tota manera, això són projectes que,
imagino, requereixen uns fons, uns diners, en definitiva, no?,
perquè, clar, és del tot necessari, no?,
que hi hagi unes aportacions
i que vosaltres pugueu vehicular-les, no?,
cap a aquests projectes.
Sí, sí, sí, sempre.
Al final de comptes, vull dir,
ens agradi o no,
quasi que l'única manera de traduir l'ajuda
és amb diners, està clar, no?
Llavors, nosaltres,
les dues necessitats més importants que tenim
són aquestes.
Els avis, doncs, que és una cosa de caritat,
si volem dir, perquè ho és així de caritat,
però crec que és bàsica, no?,
i les beques,
que potser estan molt més de cara al desenvolupament,
però que també, doncs, donen un fruit,
jo penso que fantàstic.
Nosaltres n'estem bé,
de les beques n'estem totalment convençuts, no?,
perquè, a més a més, les seguim molt de prop,
clar, hi tenim ara mateix,
i en guany ja tenim 104 nois que estudien,
ja quan estudien, doncs, fora del primari, no?,
ja estudies,
diem una miqueta superiors,
per dir-ho d'alguna manera.
Llavors, també tenim la clínica,
però la clínica, ara ja hem aconseguit,
ja és autosuficient.
La clínica ja fa dos anys que branda
i ara ja es manté, vull dir,
donen un servei molt bo,
perquè allà el poble hi ha un servei mèdic, doncs,
públic, però el públic, doncs,
pràcticament no atén,
i sobretot no tenen medicaments,
llavors la gent no hi va.
I nosaltres, doncs,
cobrim aquest espai
a uns preus supermòdics,
o sigui, vull dir, quan, per exemple,
una visita d'un mitjà costa, doncs,
5 o 6 euros,
que serien 50 o 60 gatsals,
nosaltres cobrem 15 gatsals,
que és un euro i mig,
i els medicaments, doncs, pràcticament hi ha prou de cost.
I carreguem una miqueta
per poder pagar els sous, clar, però res més.
Si algú us vol ajudar,
com ho pot fer?
Com ho pot vehicular el seu ajut?
Perquè, clar, sou allà, sou a Guatemala,
no es tracta tampoc de consumir,
diguéssim, aportacions a Guatemala, no?
Imagino que no.
A través d'aquí de l'Arcabesbat,
o a través de...
Ja teniu alguna forma de contactar?
Sí, tenim dos camins,
o sigui, dos camins que qualsevol dels dos és bo, no?
Un és a través dels comitès d'Eusker Romero,
que és per on vam començar, diem,
jo vaig començar, millor dit,
el comitès d'Eusker Romero,
de Tarragona Reus,
doncs, hi ha una possibilitat de contactar a través d'ells,
simplement, doncs, dient que és per Guatemala.
A Guatemala, com que del comitès només hi soc jo,
doncs ells ja saben que és per a mi.
Tenen seu nova percera a Torreforta, eh?
Exacte.
Si voleu localitzar-los,
tenen seu estrenat de fa poques setmanes,
i és fàcil de trobar, eh?
Exactament.
Pregunteu per a Paco Chamar i cap problema.
Exacte, ni més ni menys.
Al Paco Chamar, bé, sí,
del comitès d'Eusker Romero.
I l'altre és, també, a través de l'Arcabisbat,
l'Arcabisbat ara ha obert una compta especial
dedicada, també, pels projectes aquests de Guatemala,
no?, per veure si...
Perquè fins ara, doncs, hem anat bé, diem,
hem tingut mitjans.
Però ara, amb la crisi,
esperem que continuï la cosa,
però som conscients que l'any que ve segur que ens costarà més.
Això ho tenim bastant clar.
El Ramon Bosch és missioner,
però s'aglara.
Això vol dir que no forma part,
vol dir que no és capellà per entendre'ns, eh?
No, no, no.
Li pregunto això perquè abans ha comentat,
diu, jo ja faig una tasca social i evangelitzadora.
Què creu que aporten els evangelis en aquest sentit?
Sí, sí, clar.
Bé, jo amb això, jo ho tinc molt clar,
no sé si ho sabré explicar tan clar,
però jo ho tinc molt clar, no?
Vull dir, Jesús va ser un nivell revolucionari,
al seu temps,
i ell va posar de manifest clarament
la seva manera d'entendre Déu,
el Pare, no?
Amb la realitat del seu país,
amb la realitat d'aquell moment, no?
I ens va donar amb això una guia,
jo crec que completíssima, no?
Però una guia perquè l'anem repetint
i l'anem posant en pràctica
a les circumstàncies,
amb el context de cada moment, no?
I per tant, vull dir, evangelitzar això
és buscar la felicitat de les persones,
els reiners, això, no?
Vull dir, no ens hem de complicar la vida,
ni ens hem d'imaginar mons futurs
o no, no, és el món de cada dia
i som la gent de cada dia
que el que vol és que siguem feliços, no?
Això està clar.
Per tant, és el que nosaltres en diem allà
evangelització lliberadora,
que lliberi a la persona
moltes vegades de coses que portem a dintre,
com són, doncs, ambicions,
com són, doncs, enveges,
com són...
Bé, al fons, moltes vegades,
és desplaçar el Déu diner
per un Déu Pare
i que ens estima, no?
És, en definitiva, també,
si ho passem al terreny, doncs,
a secular-ho, no?
Una qüestió d'establir un codi
de... també de funcionament.
Sí, sí, sí.
Sembla que a vegades falta el codi.
Sí, és que cadascú
amb aquest...
a la nostra vida
ens creem uns...
uns patrons, uns models,
unes metes, no?
I llavors, davant de tot,
ja has de posar una utopia,
un ideal, no?
I jo, així, en principi,
els que veig més marcats,
són un ideal de bondat,
que jo, per mi, doncs,
tindria un ideal de justícia
i de bondat,
que és el que...
és Déu, no?
Amb la idea, potser,
una miqueta especial,
no tal, potser,
com ens l'han ensenyat,
però a fi de comptes,
Déu.
I un altre,
que és un Déu
que s'ha creat
i que és el que està dominant
molt,
que és el Déu diner, no?
El Déu diner comporta
l'ambició,
l'egoisme,
l'individualisme,
la insolidaritat,
amb total injustícia,
el mal repartiment
de les coses,
etcètera.
Vull dir,
jo crec que és bastant simple
i crec que és així, no?
Vaja,
ho crec profundament,
no?
Estic convençut.
Quan les persones
ho passen malament,
com és el cas, no?
En aquesta comunitat,
hi ha algunes persones
que ho passen francament malament.
Són més properes
a la fe?
És a dir,
costa menys arribar-hi
des del camí de la fe?
Jo crec que no,
jo crec que no.
El que passa és que
allí la fe,
molta gent,
molta gent la troben
com un lloc
on aferrar-se
per no desesperar-se,
però és clar,
la fe no és això.
La fe ha de ser
alliberadora, no?
I t'ha de fer comprendre
la vida
i en aquest cas d'ells,
doncs,
està clar que
potser no tenen
altra solució,
alguns no,
però ha d'omplir molt més,
ha d'omplir molt més,
vull dir,
els ha de fer sentir,
ser i sentir dignes
com a persones
i per tant,
doncs,
demanar justícia,
però a canvi també
ha de ser bona gent,
vull dir,
res a veure,
ser pobre amb ser bo,
són coses diferents,
però sí,
és un ideal,
és un model
que ha d'omplir
la vida de tots,
dels que estan allà
i també nostre,
dels que estem aquí,
que som més rics,
potser no.
Ja per anar acabant,
Ramon,
estem a la recta final,
però jo tinc curiositat,
alguna d'aquestes matinades,
a les 5 del matí,
has vist algun quetzal,
algun ocell d'aquests
que són...
No.
Diuen que són
dels més bonics del món,
no?
He vist colibris,
colibris i n'he vist.
Quetzals no,
per lluny a la nostra zona
no n'hi ha,
no n'hi ha,
n'hi ha més,
bueno,
no massa lluny potser d'allí,
però amb una zona
més salvatica,
més frondosa,
que hi ha una miqueta més amunt.
Nosaltres estem els nostres metres
del nivell del mar
i això,
el quetzal,
doncs,
està surts als 1.500-2.000.
Està en perill d'extinció,
és un animal...
Sí,
sí,
sí,
sí,
està molt.
Quan tornes cap a Guatemala,
Ramon?
Doncs mira,
el dia 25.
I per quedar-t'hi quant de temps?
No,
aquesta és la pregunta del millor.
No se sap.
Hi ha viatge d'anada,
però no se sap.
Sí,
el meu compromís,
en principi,
era tres anys
per posar un temps,
no també,
perquè dius,
no saps què seran
i com aniran i tal i qual.
Ara tinc molt clar
que això dels tres anys,
doncs,
ja han passat
i que no soc capaç
de respondre
aquesta pregunta,
no soc capaç.
Vull dir,
si em plantejo
de tornar cap aquí,
m'assembla
que mentre tingui
forces i tal,
doncs,
estic millor allà.
Per tant,
no ho sé.
Bé,
perquè ara has estat
tres anys
ininterrompudament allà,
no has vingut.
Sí,
sí,
vas anar venint.
Sí,
vaig venint sovint,
perquè aquí tinc la família,
sobretot els nets
i els fills,
no?
Llavors,
doncs,
tampoc no pots estar massa.
I després també es necessita,
la veritat és que també es necessita
una miqueta de desconnexió,
perquè allí la vida
és bastant monòtona,
no hi ha masses activitats,
i acabes,
doncs,
que cada dia fas el mateix,
dissabtes,
diumenges,
dilluns,
etcètera,
no?
Llavors,
doncs,
va bé,
com a relax,
va bé venir de tant en tant,
sí.
Molt bé,
Ramon,
ha estat un plaer,
ha estat un plaer
i bon viatge el dia 25,
el proper dia 25,
i en fi,
doncs,
que podeu continuar fent aquesta feina.
Recordem-nos que hi ha aquesta crida,
perquè pugueu garantir,
doncs,
els projectes,
tant d'una banda,
els que feu amb els jubilats,
com també les beques per als joves
i aquests diferents canals,
a través de les quals,
doncs,
podeu cooperar amb ells,
que són a Guatemala,
d'una banda,
a través del comitè d'Oscar Romero
i, d'altra banda,
doncs,
a través de l'Arc Abisbat,
doncs,
que també us hi va i colorant.
Ramon,
ha estat un plaer
i fins a la propera.
Fins a la propera.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.