Fins demà!
Divendres, tenim un ull posat en la cartellera cinematogràfica,
la d'Oscina Les Gavarres, perquè és dia d'estrenes
i volem saber què és lo nou que arriba
i quines pel·lícules cauran del cartell.
I per això convidem l'Àster Ferrer,
que és el nostre especialista en cinema
i que ja ens ha vingut amb una cara a mig desencaixada
i diu, buah, aquesta setmana no, eh?
Home, aquesta setmana per mi no,
però jo en sé més d'una i més de dues fans de Colin Firth
que aquestes sí que...
Aquestes sí.
Aquestes sí, aquestes estaran molt contentes, eh?
jo dic per una amiga meva, un conclet,
que es diu Sílvia, que no sé si m'escoltarà.
Salutació, Sílvia.
Aquelles dedicatòries que es feien abans, no?
Que sàpigues que no ets l'única que t'agrada Colin Firth.
Bé, doncs la pel·lícula es diu
A Single Man, un hombre soltero.
És de Tom Ford,
que és un senyor que...
És la primera pel·lícula que fa
i que va aparèixer com a intèrpret en una sola pel·lícula.
És curiós, eh?
Començar així tan fort, ara explicaré el per què.
En una pel·lícula que jo pràcticament ni recordo
que es deia Valentino,
que era sobre el dissenyador de moda...
Ah, Valentino.
I aquest Tom Ford, doncs,
comença amb Colin Firth i Julian Moore
amb una història que va aconseguir a Venècia
que el senyor Colin Firth s'emportés
per un paper dramàtic,
perquè sempre acostuma a fer d'allò d'amant
que a les dones no li fan cas,
pobre home, fins al final, diríem, no?
Ha fet comèdies, sobretot.
També ha fet alguna cosa més d'època.
Però bé, bàsicament comèdies i cosa d'època,
però un paper així, diríem, dels anys 60,
de com és aquest, en un paper molt dramàtic,
a més a més fent d'homosexual mai a la vida,
i va guanyar la Copa Volpi a Venècia,
el millor actor.
Per tant, escolta, Déu-n'hi-do.
En aquest sentit sí que,
al marge que siguem o no fans d'ell,
tothom parla d'algun Òscar per la Julian Moore
i de, possiblement, ell també pugui rascar alguna coseta,
tot i que és un actor anglès,
però és igual, la pel·lícula és americana i, per tant,
és una pel·lícula que està ambientada l'any 62,
en el temps de la crisi dels míssils.
Ell és un senyor, un professor universitari,
jo crec que no té tants anys,
com els que volen que aparenti a la pel·lícula,
de 50 i pico,
i es troba en un moment de la seva vida
en què ha mort la seva parella,
el seu company sentimental,
i l'home ho posa tot en crisi,
té una íntima amiga,
que és aquesta Julian Moore,
i diríem que el que narra la pel·lícula són les hores en què ells dos posen en la balança tot el viscut
i el que els hi queda per viure,
si és que val la pena seguir vivint, no?
Per tant, ja veieu,
drama important,
drama d'aquells vitals,
i a més a més un duel interpretatiu de primera.
I no busqueu trobar cap diàleg en el tràiler,
perquè el tràiler és mut,
però és un tràiler artísticament molt recomanable.
Doncs és un tràiler que no podrem fer-vos escoltar aquí als ja tardes,
però us recomanem que el mireu.
Com es diu la pel·lícula?
Recordem el títol.
La pel·lícula és Un hombre soltero,
que és ell.
És curiós i fes bé d'avisar,
perquè associem Un hombre soltero,
títol,
amb Colin Firth,
i tothom pensa comèdia.
Comèdia, no, no, en absolut, no, no.
Cosa molt sèria, molt sèria,
de replantejaments vitals, eh?
Per tant,
després troba un estudiant que d'alguna manera
és possible que el torni a fer creure
en la possibilitat de reemprendre una vida
més o menys feliç, no?,
entre cometes,
però vull dir, són aquells moments
en què un arriba allò que diem en català, no?,
al cap del carrer,
i es fa un plantejament,
i a vegades es tira en banda,
a vegades no,
hi ha de tot.
I ara,
una altra pel·lícula
de plantejaments radicals,
aquesta espanyola,
també una pel·lícula vital,
però, o sigui,
de temes vitals,
però presa amb un to més lleuger, no?,
tot i que profunda,
perquè darrere hi ha
un senyor que es diu Miguel Alba de Lejo,
que en aquest cas
ha treballat amb el Viralindo, també,
que abans li havia adaptat
Manolito Gafotes,
que en recordeu,
i que té títols
al seu currículum
com El cielo abierto
o Volando hoy.
I aquesta és una història
molt, molt interessant
de dones
que es diu
Nacides para Sofrir,
que jo deia
Nacía para Sofrir,
però no,
no són andaluses, eh?
Era una mica
per fer broma.
Bé,
és una senyora,
la Flora,
que és una actriu increïble,
ja ho veureu,
que l'haureu vist a poc,
aquesta dona,
però ho fa molt bé,
i que
té 72 anys,
està soltera,
d'alguna manera
és d'aquelles dones
que han dedicat la seva vida
als familiars,
no?
A cuidar
vells,
sí, bueno,
la tia soltera,
no?
Però arriba un punt
que ella ja es fa gran
i amb ella la cuida
una altra xicota,
que en aquest cas
és l'Adriana Zores,
que també està extraordinària,
i aleshores
entre elles
neix una relació
molt especial,
que d'alguna manera
no entén ningú
ni el poble,
perquè això és un poble petitet,
és un ambient rural,
ni entre la família
que d'alguna manera
potser el que esperen
és que la tieta es mori
d'una vegada
i puguem cobrar la rei.
I qui és aquesta,
aquesta xica jove
que està allà?
Sí,
que això passa bastant,
no?
Aquestes cuidadores,
no?
que tenen mala fama,
que sí,
s'emportaran els diners
de la tieta,
no se'ls emportaran.
I una mica
és aquesta història
i l'interessant
és que això és profund,
però està explicat
en un to divertit,
diria jo,
i ha estat seleccionada
al Festival de Berlín.
O sigui que és,
aquest any,
que jo sàpiga,
l'única pel·lícula espanyola
que va a competició a Berlín.
Per tant,
jo penso que és un títol
que val la pena veure.
Nacides per a sofrir.
Nacides per a sofrir.
És un títol dur, eh?
Però veus que és al revés.
Sí, sí.
Aquí realment sí
que és per a sofrir,
perquè a les pobres
la seva vida és dura,
però està explicada
en un to que diverteix,
que a vegades pot ratllar
fins i tot a l'humor negre,
segons com t'ho miris.
Després,
estrenada en
millors dates impossibles,
històries de Sant Valentín.
Clar.
No, eh?
Per què?
Que és veritat.
Toca, toca.
Clar.
Pel·lícula absolutament coral
de Gary Marshall,
Sant Valentín's Day,
i el que explica
amb Julia Roberts,
en Hathaway,
i això explica
moltes històries
que conflueixen
per temes amorosos
i perquè acaben
això en el dia
de Sant Valentí,
que es veu que els americans
ho deuen celebrar
molt i molt, eh?
El títol original
és exactament el mateix,
llavors,
doncs,
un que torna de l'Iraq,
una senyora jubilada,
una altra que té una floristeria,
no?
Aquestes històries
que normalment
doncs acostumen a funcionar,
perquè si una no t'agrada tant
o no t'hi identifiques tant,
t'hi identifiques amb l'altra,
més amb l'altra,
vull dir,
ja estan pensades
una mica per agradar
i passa això,
que hi ha històries
de totes les edats
i d'alguna manera
aconsegueixen això,
que el públic s'impliqui
i aquesta sí que és
en toco mèdia.
S'anen fent moltes
d'aquest estil,
moltes pel·lícules
d'aquest tipus.
Sí,
perquè és com una mena
de carta segura,
no?
Tampoc són mai
allò supervendes,
diríem,
però sí que,
doncs,
fan calaix
i es venen bé,
diríem.
Ara ve la sessió
de terror semanal,
que ja es venia esperant,
que és
l'Hombre Lobo
de Wolfman,
exactament.
Tal qual,
l'Hombre Lobo.
L'Hombre Lobo,
no enganya tampoc aquesta.
Sorpresa,
Anthony Hopkins
i Benicio del Toro
fent d'Hombre Lobo.
Que ja té allò...
Ja sí,
ja t'ho troba.
Ja és com a feroig
el Benicio del Toro,
té unes faccions grosses,
dures,
eh?
I el director,
que és Joe Johnston,
doncs té títols com
Jurassic Park 3
del 2001,
el Jumanji,
amb Robin Williams,
o Carinyo encogido
a los niños.
Per tant,
coses així diríem...
De caracterització del saber.
No,
però el més terrorífic
que ha fet
seria el Parc Juràsic,
perquè,
doncs això,
Carinyo encogido
a los niños
era una comedia esbojarrada
i Jumanji era,
de fet,
una pel·lícula
basada en un joc,
eh?
I amb Robin Williams,
doncs,
fent de les seves per allà,
vull dir que...
I ara,
doncs,
aquesta pel·lícula
se suposa que ens ha
d'aterrorir,
per tant...
Però,
sí,
s'ho agafen així
com a una pel·li de terror,
terror?
Sí, sí, sí.
A més,
és això,
és una pel·lícula
que intenta,
doncs,
ser una altra aportació
a la història
de l'home-llop,
no?
Realment,
mira,
mira quina foto
més terrorífica
del llop
en qüestió.
Sí,
però,
clar,
el tema de l'home-llop
t'ho has agafat
des del punt de vista
fins i tot filosòfic,
moral,
i no,
i aquí estem parlant
de la pel·lícula d'error.
Sí, sí, sí,
diu que
el Benicio del Toro
de fet cada vegada,
i tampoc m'ha semblat tant,
perquè se'n diuen
de molt grosses,
cada vegada que li havien
de posar el maquillatge
tardaven tres hores,
per tant,
Déu-n'hi-do,
vull dir que...
I això que ell ja té
una mica cara de brut,
sí,
que si fos un senyor finet,
imagina't,
per convertir-lo en un home allò
pel que hagués costat.
Per tant,
els amants del terror
tenen una altra opció,
un altre punt de vista
de la història típica
del licàntrop,
de l'home llop.
I una aposta també final
pels nens,
Lili i la princesa Ada.
La setmana passada
la Disney estrenava,
i aquesta setmana
estrena pel·lícula alemana,
que normalment
animació d'Alemanya
no en tenim,
d'Alemanya no en ve massa.
I llavors,
doncs,
és una història molt clàssica,
amb un dibuix molt de sempre,
d'aquells contes
que potser teníem
fa 20 anys,
vull dir que
potser,
fins i tot,
a les mares
els agradaran més
que a les filles,
perquè els hi vindran
al cap
històries
que elles ja havien llegit,
de princeses,
de fades
i de regnes encantats,
com sempre.
Sí,
que és per un públic
molt, molt, molt petitet.
Sí,
molt petitet.
Gràcies, Esther,
fins la setmana que ve.
A tu, adeu.
A tu,