Ara passen quatre minuts i mig de les set del vespre
i el Ja Tardes, cada dia,
amb aquesta darrera mitjana de programa,
ens dediquem a parlar de cinema,
però és que els divendres ho volem fer rigorosament
i per això convidem l'especialista en cinema,
l'Ester Ferrer, que ens explica
les novetats, les pel·lis que entren en cartellera.
El que passa és que se li girà feina a l'Ester
perquè últimament estem veient molta pel·lícula
amb regust d'Òscar i avui una supergrana estrena.
Ester, bona tarda.
Sí, però no s'han dut ni mig globus.
la qual cosa a mi em fa patir, eh?
Perquè sí que diuen, és veritat, no?
Diuen que qui guanya els globus d'hora...
Vull dir, és un indicatiu de com poden anar a l'Ester.
Diuen que sí, però a veure,
és que la taquilla és fonamental.
I llavors, com que Avatar segueix arrasant,
però d'una manera brutal,
vas als cinemes aquí de Tarragona,
ja no cal mirar estadístiques globals,
i veus que sessió darrera sessió
s'omple la sala.
I tothom en diu bé.
No decep, que això és molt difícil.
I a més a més, bé, tothom en diu bé,
exceptuant alguns que no en diuen tan bé, però...
A veure, l'argument,
el fil argumental és el que la gent,
el pes de la història...
Clar, és el que jo dic sempre,
suposo que amb el tema de la novetat tecnològica
anirà baixant,
però el que sí que és cert
és que l'oferta és en 3D i normal, no?
I realment la sala comples la de 3D,
que costa 10 euros.
I amb gent que repeteix,
i gent que no és la seva primera experiència 3D,
que dius, bueno, jo ja ho he provat.
Sí, sí, sí, evidentment.
No, no, és aquest fenomen.
Llavors, clar, això cada any que hi ha hagut una pel·lícula,
una pel·lículassa d'aquestes,
que realment, doncs, rebenta taquilles,
sempre s'emporta als Òscars,
i és lògic,
perquè la indústria ha de reforçar una mica
el que la manté d'en peus, no?
I és així.
I el que passa és que aquesta pel·lícula
que presentem avui
ve, sincera de manera, una competidora...
L'estrany és que guanyin els Coen, no?
Clar, però els Coen no són competència directa
perquè no pretén aquest any.
No, no, em refereixo a anys anteriors,
a l'any dels País para Viejos, per exemple.
Doncs això és l'estrany, no?
I és aquells anys que dius,
ostres, l'acadèmia està potent, no?
A nivell, doncs, d'un altre tipus de cinema.
Però van repartint,
i aquest any era d'esperar i era llògic,
i a mi no m'estranya.
I bé, el que passa,
jo t'he demanat una coseta avui
que m'agradaria que començéssim.
Abans de començar,
m'agradaria que em posessis un tall musical.
Faríem com un endivinatge.
Quin vols, el dantes o el dara?
El dantes.
El dantes.
A veure si funcionen tots els botonets
que han de funcionar.
A veure si sona això.
És, Esther, una banda sonora d'aquelles que tenim a dins el cap.
Fa bens el cap.
Però vols dir què és?
A més a més, la majoria de la gent
l'haurà sentit en 50.000 llocs
i possiblement els més joves
sàpiguen poc d'on prové.
La joguesca és,
i si després els oients volen que ho parlem,
doncs ho parlarem també.
És que hi ha entre aquesta banda sonora que ara poses
i la banda sonora que ara posaràs,
que aparentment són molt diferents.
A veure, a veure, que funcioni tot bé.
Espera't, he de tancar l'altra.
Dos coses alhora no les puc posar.
Què ha passat entre aquesta primera banda i aquesta...
aquesta potència...
És temps de ser italià.
Jo vull ser italiana, Esther.
Sí, jo també.
Jo vull cantar, jo vull ser italià,
jo vull ser director de cinema.
Per què m'has fet posar,
comprar aquestes dues cançons?
Doncs perquè estan íntimament relacionades.
La relació és la següent.
La pel·lícula que avui s'estrena es diu Nine.
És la que té la banda sonora que hem escoltat en segon lloc.
I la primera es deia Vuit i mig,
Fellini, Vuit i mig.
Fellini, Vuit i mig és una pel·lícula que va fer Federico Fellini
com a punt de reflexió, no?
Ell havia fet vuit pel·lícules i mitja.
Havia fet vuit pel·lícules i un mig metratge documental
i va decidir parar i fer una reflexió sobre les dones de la seva vida
i sobre el cinema de la seva vida
i va fer Federico Fellini, vuit i mig,
que tothom sap que és una obra mestra.
I aleshores, poc temps després,
li va sortir l'oportunitat de fer un musical,
que jo fins i tot això ho desconeixia,
vull dir, sempre se'ns escapen coses,
sempre queda alguna cosa per aprendre en cinema.
I aquest musical que va fer,
doncs li va posar Nine, nou.
De Vuit i mig ja va passar el nou,
ja va arrodonir el nombre d'obra feta, no?
Que vols dir que és un superhomenatge, Fellini, tot plegat.
Llavors, què és?
Doncs, simplement, aquesta pel·lícula Nine
és passar al cinema, com ja s'ha fet moltes altres vegades,
un musical de Broadway i de l'Esten
de tot l'èxit, no?
Taquiller.
I sorprèn, no?
Que Fellini es posés a fer,
però s'entén perquè, clar, evidentment,
era sobre una obra seva pròpia, no?
Aleshores, ara el que s'ha fet és això, simplement.
I, d'alguna manera, què s'ha fet també?
Doncs, el que era en aquell moment Marcello Mastrojani,
que era l'alter ego del propi Fellini,
o sigui, va buscar aquest actor, que era el seu actor fetitxe,
per representar-lo a si mateix, a Fellini Vuit i mig,
doncs, ara el que tenim, fent del director de cinema,
que d'alguna manera és l'alegoria de Fellini,
en Nine és el Daniel Day-Lewis, que està extraordinari.
Però a veure, a veure, si jo t'he entès, Esther,
això és la posada en escena d'una obra de Broadway?
Que, alhora, està basada en la pel·lícula Fellini Vuit i mig.
Val, l'obra ja estava basada en la pel·lícula.
Sí, sí, sí, evidentment, l'obra de Broadway ja va ser el propi Fellini
qui es va fer també el guió del musical,
cosa totalment estranya en la seva carrera, no?
Ah, va ser el mateix Fellini el que va fer l'obra de Broadway.
Exacte, el que va adaptar la seva pel·lícula a un musical que ja és dir, no?
I que, de fet, és la seva història, pel que dius, és ell que fa una parada...
Sí, sí, és com una mena de parada testamental, no?
Que hi ha les seves dones, d'alguna manera allí reflecteix la Júlia Tamassina,
que va ser la seva gran dona, la seva pròpia mare, les seves amants,
i una mica tot el món de la dona, de la feminitat, de la voluptuositat, de la sexualitat.
Doncs tot això apareix en aquest Fellini Vuit.
Sí, que quan estem veient l'estupendo d'Anil Day-Lewis,
que l'està fascinada és com si veiéssim a Marcella Mastrellana
i com si veiéssim a Fellini, no?
Sí, exactament, és la línia que ens condueix fins aquí.
I què veurem, doncs, per representar totes aquestes dones sensuals, eròtiques, femenines?
Doncs veurem la Judi Denys, que és la més gran de totes.
Una dona de pes, eh?
Sí, però una dona de pes.
La Marion Cotillard, veurem, que fa de la seva dona, la Kate Hudson,
veurem també la Penélope Cruz, i clar, doncs...
La Nicole Kidman.
La Nicole Kidman, que és la musa intocable, diríem.
La Sofia Loren.
I la Sofia Loren, que a mi em fa molta gràcia, perquè aquí també es fa una mica aquell joc,
perquè ja fa temps que es parla de la Penélope Cruz,
sobretot amb la lectura que em fa el Modover, no?, com una mica la Sofia Loren espanyola, no?
I aquí es trobarà encara a cara, eh?
I jo penso que la Sofia Loren encara guanya amb els anys que té, eh?
Perquè jo he vist entrevistes de totes tres parlant de la pel·lícula,
i la Sofia Loren és una senyora que està esplèndida, sempre està esplèndida,
és una cosa increïble.
Per tant, un repartiment de dones brutal.
I una cosa sorprenent sobre la pel·lícula és que,
tot i que això podria fer pensar que seria una pel·lícula a la que hi anirien bàsicament els senyors,
perquè es veu cuixa i ben feta, diríem.
Però als musicals no els agraven, als senyors.
Doncs no, es veu que no, que no hi ha manera,
perquè és una pel·lícula que als Estats Units no ha fet massa taquilla,
però que, a més a més, bàsicament qui han anat han estat les dones, eh?
Per tant, és curiós.
Jo penso que és una pel·lícula, però, i és avui la meva recomanació, diríem, més comercial,
perquè n'hi ha un altre també, hi ha un parell més de molt interessants aquesta setmana,
que també s'han de veure.
Però, doncs, aquesta pel·lícula, a veure, ve dirigida per Rob Marshall,
que és el director de Chicago.
I que, de fet, només l'hem vist al tràiler, no he vist més que això.
Té aquell dinamisme del musical modern de Chicago.
Sí, aquell dinamisme, més a més, amb una música extraordinària.
En el cas de fer Llin i Vuit i Mig era Nino Rota,
en aquest cas és un compositor que ha fet molt poquetes coses,
que és nou, però jo penso que amb el ritme que porta aquesta banda sonora
acabarà sent un dels importants en bandes sonores.
I dir, també, que en aquesta versió, en Nine, que és la que s'estrenarà,
una altra curiositat és que qui va fer de coguionista
era Antoni Minguella, que va morir, doncs, jo crec que fa un any,
un any i mitja escàs, que també, doncs, sap greu, no?,
perquè era un director que ens agradava prou.
Aleshores, què hi tenim?
Tornant a recuperar tot el que hem dit,
tot un planter d'actrius increïbles, eh?
A més, en el registre musical que hi ha un plus.
Compatint pel Daniel Day-Luis, d'alguna manera.
I tu dius que està fantàstic.
Que està fantàstic perquè té una rialla d'aquelles canalles extraordinàries,
que és del que ha de tenir, una rialla canalla, no?,
perquè és un home, doncs, rodejat de dones que sedueix.
És un home que arriba a la cinquantena i que en aquesta cinquantena
és un director de cinema, ha tingut molt d'èxit,
però de sobte es queda sense cap mena d'argument, no?,
es queda sense idees.
I aleshores, doncs, bé, aquesta crisi desencadena, diríem,
tot aquest musical, eh?
I abans que em miraves, quan parlava de lo d'Antoni Minguella,
és el director del Paciente Inglés, eh?
Val, val, val.
Una mica per col·locar els oients, no?
Per tant, jo penso que tota la gent que hi ha al redó d'aquesta pel·lícula
es mereix molt i molt que hi anem, eh?
I Rod Marshall, ara per ara, tot i que la gent diuen que com Chicago
ja no en farà cap altre, eh?
Que aquesta última anà i no està a l'alçada de Chicago,
doncs jo penso que sí, eh?
Que realment és una pel·lícula que s'ha de veure i que ens ho farà passar molt bé.
I un altre dels títols que podreu recordar també de Rod Marshall
és Memòries d'una geixa, que aquesta sí que va tenir un èxit.
Però, o sigui, la crítica la va deixar malament, però la gent li va agradar molt.
Vull dir que, a veure...
Jo recomanaria que si no heu vist mai un musical, us traieu manies.
Especialment si no heu vist...
Si heu vist Chicago i no heu comprat, vinga.
Però si no heu vist mai cap musical, o penseu en els clàssics de la metro,
traieu-vos manies i aneu-hi.
I si no ho teniu clar, poseu-vos a veure trailers,
que us agafaran unes ganes perquè comences a cantar via singer, via itàlia, no?
I ja està, ja s'ha enganxat la banda sonora.
Què tal Penélope Crut? Que en saps alguna cosa?
Penélope Crut?
Hi ha moltes vegades per donar i és que si surt la Penélope...
Clar, la Penélope diríem que és l'actriu menor de tota aquesta història,
és la que fa de l'amant del director.
I tot i així estan sonant campanes de candidata a l'Òscar com a actriu de repartiment.
A veure, a Sensuals i a Potents estan totes que no saps per on girar-te,
perquè estan totes guapíssimes, francament.
Però vols dir que Penélope no ha d'interpretar molt, llavors...?
No ho sé, què passarà, no ho sé, perquè clar, és que hi ha molta gent bona aquí.
Jo penso que la Nicole Kidman de totes mes té un paper més menor, molt més distant.
Ella té un paper molt més emocionalment potent, perquè és l'amant del director,
que d'alguna manera lluita pel seu amor i contra la dona, vull dir el típic, no?
I que l'altre no és la mussa que està una mica, doncs, això, en el sete cel, no?
Però ara, si havíem parlat d'un senyor extraordinari, que és Daniel Day-Luís,
que té les seves fans, ara parlarem d'un altre que en té tot un altre grup de fans.
És un pobre senyor que de tant en tant el veiem a la tele i que li cau un piano al damunt.
George Clooney, amb una pel·lícula que té pinta de molt divertida.
Ah, Pindy, eh? És una comèdia que té tocs dramàtics a estones, també,
perquè parla de crisi, parla de pèrdua de treball, parla de gent que no té relacions,
de gent que es passa el dia...
Que viu als aeroports.
Que viu als aeroports i que això en fa el sentit de la seva vida i que es passa la vida acomiadant gent.
O sigui, ell va d'aeroport a aeroport per anar a les ciutats a donar males notícies a les empreses.
És a dir, tu no t'atreveixes a acomiadar els teus treballadors, no pateixis que això ja ho faré jo, la feina bruta.
Fins que algun dia li comença a tocar amb ell, perquè les coses canvien en tots els sectors de la producció,
i l'home, doncs, ja no ho veu tan clar, llavors.
I, a part, amb tot això s'hi relaciona, doncs, una història amb dues dones, no?
Una companya de treball i una dona que coneix que, d'alguna manera, doncs, fa una feina similar a la d'ell, no?
Aquesta pel·lícula està dirigida per Jason Reitman, que és el senyor de Gràcies por fumar i Juno,
que era un director, doncs, diríem, Sundance, entre cometes,
que s'ha anat fent un forat en el cinema, que és fill de director,
i que, per tant, doncs, tot això es deu portar una mica a la sang, també, no?
I que el cert és que avui ja es deien coses com,
possiblement, ja es pot començar a dir que serà una de les millors pel·lícules del 2010.
Una pel·lícula menor, una pel·lícula senzilleta,
però molt ben construïda, una pel·lícula que ve de gust veure,
i que, per tant, hem de tenir molt, molt en compte, que es diu Up in the Air.
Ah, amb George Clooney, que poca broma, també, eh?
Bé, poca broma, poquíssima, eh?
Està ja maduret, però està increïble.
A més a més, aquí va d'executiu, amunt i avall,
en la qual hi porta tot el que posseeix,
perquè tot l'altre que posseeix ho deu tenir en bancs.
El que faig és una mica desgraciat, no?
Sí, sí.
Tipo Coen, també.
Home, és un senyor que té diners,
és un senyor que la màxima il·lusió que té a la seva vida
és d'entendre que és acumular 10 milions de milles de viatge, no?
Això és el sentit de la seva vida, clar.
Home, el pas que va, ho pot arribar a aconseguir,
si no es queda sense feina, allò que està quasi a punt,
a punt d'aconseguir-ho, no?
Jo ja us dic, aquesta és una altra de les pel·lícules
que en un format no tan grandiloqüent com Nine,
doncs que també ha de mereixer la nostra atenció.
T'ha caigut bé, Els Globos d'Or?
No, tampoc.
No, no, no.
Els Globos d'Or ha resat tota la història d'això, d'Avatar.
Bàsicament, ara no recordo quants, però Déu-n'hi-do.
I després tenim pel·lícula francesa, però no en versió original.
Això ja vindrà més endavant, ja n'anirem parlant,
perquè ja se senten tocar campanes de versió original.
Vindran, tindran.
A Les Gavarres, jo penso que sí, que la cosa acabarà quallant.
I de moment ve, doncs, en castellà.
La pregla es diu Riqui, i és d'un director...
Jo no recordo cap altra estrena d'aquest director francès,
François Zosson, que és almenys en cinemes comercials per Tarragona.
Ara tiro de memòria, diríem, per tant és una mica arriscat.
Però bé, és un director, diríem, dels de major prestigi a França en aquests moments.
És un director jove, d'aquests que estan entre la quarantena i cinquantena.
Vull dir, no és un d'aquests consagrats, ni un Nobel Vague, ni res, ni una vella glòria,
sinó que és un dels nous valors francesos.
I ha comptat, com ja ve passant de fa temps, i possiblement per això s'estrena aquí, amb Sergi López.
Sí, sí, que no par de treballar a França.
Totalment desmaquillat, exactament igual que l'Alexandra Lamy, que fa molta pena, perquè es tracta d'això.
Perquè, de fet, l'argument és que una senyora molt normal, més aviat, diguem-ne, sense ànim de ferir, vulgar,
coneix un altre senyor vulgar, ordinari, d'allò de carrer que ni te'l mires,
però aquesta parella s'enamoren, engendren un bebè, tenen un bebè, i aquest bebè és sorprenent.
És un bebè adorable, preciós, però és que, a més a més, vola, vola.
Té aletes, té unes aletes al darrere, com un angelet, i vola.
Com xala, ara m'has dirat tot per terra.
I això, que en principi pot semblar una cosa ridícula, de dir, però quin argument, no?, que ens prendrà.
No, no, perquè és una faula, és una metàfora, és una reflexió sobre la gent corrent,
sobre les relacions familiars, sobre què passa quan es té un fill diferent,
i tot això plantejat també en un to una mica agredol, no?, que barreja els dos nivells.
I això, sobretot, amb gent molt normaleta, François Ozon ens presenta, Riqui.
I, ja us dic, les fans de Sergi López, tranquil·les, que porta dos dits de barba tota l'estona,
i més aviat sembla que no es canvia ni la camisa.
O sigui que...
Vaja, com tothom, com la gent normal.
Com la gent normal.
Però de George Clooney.
Exacte.
Sí, o sigui, amb Daniel Day-Luis fent de director i el George Clooney d'executiu,
aquesta setmana ja tenim el cupo ple.
I després ve l'altra pel·lícula de Hollywood, que aquesta sí que tornaven a anar d'ales,
d'ales, però aquestes són grosses, es diu Rompedientes,
i és la Tooth Fairy, o sigui, la fada dels dents, de les dents, en anglès, en americà.
Ah, vaja.
El que seria la que de l'en a l'Angelet.
El Ratoncito Pérez.
El Ratoncito Pérez i l'Angelet, eh?
Doncs, efectivament, aquí el Dwayne Johnson, te l'imagines,
amb la seva alçada i la seva potència, el senyor que s'havia anomenat la Roca,
doncs aquest senyor, com que es porta molt malament, la Julie Andrews,
que és la gran fada, fadrina de totes les fades,
el condemna haver de fer feliços els nens i portar-los el regalet aquell del dia que els hi cau la dent.
Llavors, imagina't aquest senyor, doncs, amb tutu i amb unes alasses que li surten,
que a més a més és molt petós, que vola molt malament,
que es va donant cops per tot arreu, pel·lícula de la Disney,
per entretenir petits i grans, però sense cap mena de pretensió.
Però que no saben fer pel·lícules familiars, no saben ja parar d'ajuntar homes forçuts
que hem vist en pel·lícules d'acció i violentes amb nens?
Aquesta, en general, l'hauria fet Schwarzenegger o Estaloni,
però com que ja estan molt l'ans, doncs ara li ha tocat aquest senyor.
Bé, no s'en surt malament, l'home no s'en surt malament, ara tampoc no n'espereu res.
I la pel·lícula espanyola és una producció que ja va anar Sant Sebastià,
és a presentar allà, de José Luis Alemán, que es diu L'herencia Valdemar,
que és pel·lícula de terror autèntica, basada en Lovecraft,
i amb tots aquests autors, vull dir, és una mena de barreja
de diferents contes de Lovecraft,
i és una pel·lícula de 13 milions d'euros,
que per Hollywood no és res, però que per Espanya diríem
que és una gran producció.
A més, amb un públic seguidor, perquè hi ha molts fans de Lovecraft,
el que passa és que diuen que tothom que ha intentat portar Lovecraft
a la gran pantalla no se n'ha sortit, perquè l'imaginari d'aquest escriptor
és tan, tan, tan, tan, que és molt difícil plasmar-lo.
Doncs, a més, se n'han sortit prou bé, i això va d'una casa,
d'una casa misteriosa i estranya, que quan va algú allà
a intentar vendre-la o a fer alguna transacció, acaba desapareixent,
i, per tant, el que fan és llogar un senyor o un detectiu
perquè averigui què ha passat en aquesta primera desaparició,
i després desaparicions, diríem, que n'hi ha més al llarg de la cinta,
hi ha molt d'ensurt, hi ha molta foscor,
està ambientada molt amb aquest ambient gòtic que toca,
i, per tant, els amants del terror, doncs, també recomanació
i, a més a més, de pel·lícula espanyola,
que jo penso que val la pena, doncs, això, no?,
que sempre que puguem donem suport al cinema espanyol.
Quatre, cinc minuts i mig, perdoneu,
perquè siguin dos quarts de vuit del vespre,
ràpidament obrim línies telefòniques,
977-24-47-67, 977-24-47-67.
Us convidem a trucar ja, si voleu guanyar aquests vals dos
per operar al cinema, a Ocina les Gavarres,
i, a més, si voleu aprofitar, que tenim l'Ester aquí
per fer-li qualsevol pregunta o que us recomani alguna pel·lícula.
Recordo el telèfon, mira, ja no caldrà.
Ja està aquí.
Ràpidament, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Qui ets?
Em dic Mònica Bodesca.
Mònica, li vols preguntar a l'Ester alguna pel·li
o li vols explicar quina pel·li aniràs a veure?
Jo tinc moltes ganes d'anar a veure Nine.
Doncs sí, xiqueta.
Sí?
Vinga, va, posa les botes, l'abric i surt, surt ja, cap allà, cap al cinema.
Com és que en tens ganes, Ester, que ets fan dels musicals?
No, Ester, no, ella no és Ester, eh?
Sí, i ara feia temps que al cinema no n'havia vist cap.
També em ve de gust veure la Penélope Cruz cantant.
Però canta la Penélope, Ester, ho sabem, això?
Sí, canta tothom allí.
Sí, canta tothom, és que ara se n'ha de saber...
De fet, a Brotway ho va fer l'Antonio Banderas, eh?, el musical aquest.
També va tenir molt d'èxit, no?
Sí, i de fet, se li va proposar al Bardem, però en aquell moment va dir que no.
I jo gairebé me n'alegro, eh?
Sí?
Sí, sí.
Bé, bé.
Doncs, Mònica, molt bé.
A les 22, 15, Mònica, eh?
Molt bé.
S'estrena avui, pots esperar, eh?
Sí, mònica, s'ha estrenat, s'ha estrenat a les 5 de la tarda,
o sigui que hi haurà algú que ja l'he vist.
Segurament, sí.
Mònica, moltíssimes gràcies, i t'ha guardat aquest bal dos per un.
Molt bé, gràcies a vosaltres.
Adéu, adéu.
Adéu.
Mira, has convençut, Esther?
Sí, sí.
Convenç del Pep?
Perquè abans deia jo, musical...
El Pep, el Pep sempre m'enganya, diu que ja anirà,
i després li pregunto la setmana següent,
ai, és que m'ha sortit una cosa, no?
Hola.
Hola, Pep.
No hi he anat, eh?
No, no, però...
No, no, no he pogut anar-hi, no.
Ell té voluntat, però jo crec que...
Però vaig anar a veure a la tarda, l'última va ser a la tarda, eh?
Molt bé.
Ja faries.
Tot se't posa en contra perquè vagis al cine, no, Pep?
Sí, però el Sherlock Holmes la tinc al punt de mira, eh?
L'avui na veu.
El Sherlock Holmes és molt entretinguda i val molt la pena, també.
L'has vist, ja?
Jo no, però tinc ulls repartits per poder-ho veure tot,
dels quals m'enfio molt,
i m'han dit que sí, que realment t'ho passes molt bé,
distreu molt, i arriba a un extent molt públic, eh?
Vull dir, des de gairebé adolescents,
s'hi pot anar amb els fills adolescents tranquil·lament
i passar-s'ho molt bé.
Què t'esqueres?
Si en aquesta hi hagués cua, quina seria la segona opció?
Quina podria anar a veure?
La de Nine.
Home, després hauries d'anar a veure a Pindier, segur.
La de George Clooney.
La de George Clooney.
Se'ns ajunt de feina, no?
Oh, molta, molta.
Aquesta adaptació de l'Off-Ruff també té molt bona pinta, eh?
I penseu que si no heu vist la celda 211,
encara està en cartellera,
perquè com que va als Goya amb molta força,
si caigués de la cartellera,
fins i tot encara es podria recuperar, eh?
Que això ha passat moltes vegades.
Però jo crec que aguantarà fins i tot els Goya
i llavors encara la posaran més sessions,
perquè és una pel·lícula que també, Déu-n'hi-do, eh?
Està fent molta feina així, en silenci.