Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Sí, sí. Hi ha alguna col·laboració d'algun altre músic, però bàsicament som els xalapartaris, sí.
Xala, bé, anem parlant diverses vegades amb vosaltres, especialment des del programa del matí.
Sí, sí.
Alguna vegada a la tarda per telèfon, recordo, el que havíem fet, perquè, home, però posem-nos en antecedents, expliquem a la gent que els ve tot de nou qui sou. Fa temps ja que funcioneu, no?
Doncs, mira, sí. Nosaltres som, bé, com a formació no fa tants anys, però com a xalapartaris, doncs, el Nando i jo vam començar aquest projecte el 2001.
Sí. I bé, ens vam incuriosir molt per aquest instrument, vam viatjar al País Basc diverses vegades i finalment el vam portar cap aquí per formar el grup Xala amb tota la resta de components l'any 2003.
2003. 2003. Home, doncs, sí, això em quadra amb la imatge que tinc jo de...
Sí, sí, el que passa que vam estar dos anys, perquè aquest instrument és bastant peculiar, és de fabricació pròpia, ningú, o sigui, no el pots anar a comprar, diguéssim, i vam estar dos anys investigant, viatjant al País Basc, estudiant, i per treure el màxim rendiment i poder adaptar-lo a la nostra música, que en el fons, pel qual el volem és per tocar la nostra música.
Doncs, quasi que us preguntaria directament, què té d'especial aquest instrument, com el vau descobrir i què és?
Bueno, aquest instrument és... De fet, la qualificació d'instrument l'hi donen al País Basc a partir de la dècada dels anys 80, no?
Fins... L'història, doncs, l'història diu que era un instrument... Bueno, un instrument, que era una eina que utilitzaven per matxacar la poma per fer la cidra, de les fustes del lagar, de l'obrador per fer la cidra, treien un taulor d'aquests,
i per avisar a les altres cases que la cidra ja estava feta, utilitzaven aquest taulor picant amb aquests pals que matxacaven les pomes per fer la cidra.
Per tant, primer utilitzaven la fusta per matxacar, per fer la cidra, i després la mateixa fusta la traien fora i servia per avisar que ja estava fet.
Exacte. I llavors, totes les cases del costat venien, provaven la cidra i ja està. Llavors, a partir d'aquí, l'instrument evoluciona, no?
Que és l'acordionista en Quepa Junquera, qui evoluciona l'instrument afegint-li més taulons, perquè la xalaparta original només és d'un sol taulor.
I clar, per tant, és monossò, vull dir, només tanitó, no?
Exacte, és unissò i llavors, clar, evolucionen l'instrument.
Déu-n'hi-do, i això comença a passar a partir dels 80.
Sí, a finals dels... Sí, als principis de la dècada dels 80 és quan comencen a ensenyar l'instrument com a tal,
i és quan comencen a aparèixer les primeres xalapartes escoles al País Basc, que és sobretot al nord de Guipuscoa, no?
I escoles, escoles per a veure com s'ho toca.
Sí, sí, sí. Hi ha la xalaparta escola d'Arnani, la xalaparta escola d'Irun, i, bueno, diferents... És tot per a la zona del nord de Guipuscoa, més que res.
Com ho vol descobrir, vosaltres, la xalaparta, si escuto, per exemple?
Mira, nosaltres érem, com ha dit el Nando, seguidors d'en Quepa Junquera, i res, seguidors, però seguidors en directe, també.
O sigui, ens anàvem a veure els seus concerts, i el Quepa Junquera sempre portava l'Arcaix Martínez i l'Igurochoa, que eren els dos xalapartes seus,
i en Nando i jo, doncs, es coneixíem d'estudiar percussió junts a conservatoris, a escoles...
Clar, tots dos veniu del món de la percussió, per tant, era un instrument que ja tenia números perquè es cridés l'atenció, clar.
Exacte, la percussió ens atreia, però no només a xalaparta, sinó en general, no?
I vam dir, escolta, ostres, un dia a un concert, ens quedem a veure com ho fan aquesta gent, perquè això és molt interessant,
o sigui, és un instrument que es toca en parella, en unes dimensions molt peculiars, ens quedem, parlem amb ells, els hi preguntem,
perquè en principi era més que res per curiositat.
I, sí, sí, així va ser, vam anar a un concert, ens vam quedar després, vam parlar amb els xalapartes que ens van rebre encantats,
i, bueno, el senyor Nando, aquí al meu costat, va començar a comprar fustes.
Sí, perquè, a més, clar, sí, perquè...
Pomes no, no?
No, pomes no, però fustes sí, perquè al principi no sabíem ni quina fusta havíem d'utilitzar, quina fusta sonava millor.
És que no hi ha res escrit sobre aquest instrument, no?
Exacte.
I l'Arcaix, com que ara hi tenim molta amistat, i la primera frase que ens va dir,
diu, és tu, és tu, és tu, és tu, és tu, és tu, és tu, és tu.
Ah, vostra bola.
Sí, vostra bola.
L'atxa a la porta catalana, ho feu posar, no?
Sí, sí, sí, no?
Però tarragonina, fins i tot, perquè potser l'agafen d'altres...
I, simplement, a vegades, la gent diu, home, aquest instrument del País Bascol per nosaltres és un instrument de percussió,
igual que pot ser qualsevol instrument, i nosaltres som percussionistes de professió,
i al grup, a més, hi ha més percussionistes, que són el David Rincón i el Pep Busquets,
que també els hi ha passant la percussió, i entre tots, vam dir, també serà una manera que puguem tocar junts.
Xala, sou un munt de gent, i no només hi ha percussionistes, va, fem una mica els sonors,
no només hi ha percussionistes i gent de base rítmica, sinó que, clar, també estem escoltant violins per aquí,
o sigui, cordes, no?, la part més melòdica.
Sí, sí, la corda s'encarrega...
No sou un grup de batucada, que quedi clar que a vegades es diu percussió, batucada, no.
No, no, no, no, no, és un altre rotllo.
Sí, sí, sí, sí.
Qui sou? A veure, fem una mica els honors a la gent que falta.
Vinga, va, te'ls vaig presentant. Comencem.
Com he dit, el Pep Busquets i el David Rincón, les percussions, que són els expercussionistes i bateria de la padrina,
i després es van enjar amb aquest projecte, també estudiant amb nosaltres, ens coneixíem i aquestes coses, i endavant.
Tenim la secció de corda més extensa, que és l'Héctor Beberide,
que ell porta des de guitarras, busuquis, guitarrons, mandolines, diferents seccions de corda.
Què és un weasel?
Un weasel és una flauta irlandesa.
d'aquelles que són així més estratèptiques, pel que ho pugui visualitzar.
I després tenim l'altra secció de corda, que és l'Albert Carbonell, que ens fa els violins.
Evidentment, portem baix elèctric, i la primera línia amb les xalapartes,
que en portem tres en directe, de pedra, de fusta i de ferro,
i finalment el Guillem Manguera amb l'acordió diatònic.
M'ha cridat molt l'atenció que la majoria de cançons estan composades pel Guillem Manguera,
que és el violinista.
Acordionista.
No, acordionista.
Doncs no us ho he dit bé.
Pel Quim Miracle, volia dir.
El Quim Miracle n'ha composat alguna, també, sí.
Sí, sí, val, és que el veig molt aquí.
I dius, clar, una cançó que està composada per violí i també per tocar la guitarra, el Quim suposa que...
Sí, el que passa és que el Quim ara està viatjant per arreu del món i en substitueix a l'Albert Carbonell.
Val, val, val, val. Un altre violinista.
Sí, sí, sí.
La qüestió és que les cançons, primer estan pensades per altres instruments,
i després és la xalaparta i les diferents percussions que s'hi afegeixen?
Depèn del tema.
Val.
Però sí, una manera de composar que tenim amb xala i que ens agrada molt i que de moment ens agrada el resultat
és que el compositor aporta una proposta i després entre tots fem els arrenjaments.
Això comporta que la proposta estigui escrita i després incorporam les xales.
Després ho treballem tots.
Després ho treballem tots.
Encara que la xalaparta sigui l'instrument a base que donen amb el grup i que és una mica la curiositat,
potser l'última que entra, no?
Acaba de donar el toc.
Pot ser que després de l'arranjament pot ser que et passi això, sí, sí.
Al revés.
Al revés, potser el que porta la idea la porta per xalaparta.
Sí, clar.
Pot ser que el Guillem o pot ser que el Quim o pot ser que l'Hèctor porti la idea de pensat
com la xalaparta podeu fer això i després ho musiquem tots.
Sí, sí, sí.
O sigui, l'arranjament el fem tots, no?
Igual que ell i jo, el Sisko i jo, s'han d'estudiar la nostra part sols.
O sigui, com menys gent hi hagi millor.
Doncs clar, llavors ho ajuntem tot i a partir d'aquí, doncs bé, sempre decidim a veure què fem,
això ho fem, això no ho fem, això fora, ara ho posem, ara ho traiem.
I és així com realment s'arranjen els temes, però és una sola partitura que porta el que composa.
Això ens porta a les discussions que ens comporta, també ens discutim i això.
Oh, ja m'ho penso perquè amb tanta gent.
Sí, el que passa és que els compositors, bàsicament en Guillem i l'Hèctor, que són el que han composat la majoria de temes,
ells sempre diuen que és molt més forta l'opinió del propi instrumentista perquè és qui coneix el seu instrument.
Llavors ells porten la idea, la proposta i nosaltres opinem, per exemple, jo opino i el Nando,
opinem sobre la xalaparta, però aquí podríem fer això, i etcètera, etcètera, amb tots els instruments.
Creiem que els arranjaments fets d'aquesta manera, tot i que ens discutim a bones, doncs són millors pel grup.
Ja m'imagino, l'alcalde de cultiu que hi deva haver al local d'assaig, eh?
Clar, són vuit opinions diferents.
A més, que veu el local d'assaig amb aquestes tablotes tan grans de fusta que teniu?
Bueno, la fanyada tenim, que a vegades n'hem de desmuntar una per muntar l'altra, però bueno.
Mare de Déu, ara, mira, esclatxa l'aparta perquè us feu una idea.
Físicament, jo us ho explico si no ho heu vist mai, per entendre's, jo ho explicaré malament, després ells matisen.
Són com a dos cavallets, val? Un dos cavallets de fusta i damunt dels cavallets hi poseu fustes, llistons de fusta, pim-pam.
Sí, és com un xilòfon gegant, no?
Sí, és peculiar l'instrument des que es fabrica la seva pròpia composició fins al so que li dona la sonoritat.
Sí, una sonoritat totalment ancestral.
És un so molt primitiu.
És un so primitiu.
I com a molt orgànic, no? Molt de fusta, de veritat.
Sí, sí, sí, sí. Natural, natural, fusta.
Com es fabrica la xilaparta? Heu dit, la fusta no se sap.
Sí, no, la fusta la fusta la pots provar a les que vulguis.
Menys mal que tenim una estufa i podem anar cremant, però...
Oi, no hi ha una fusta estàndard, un tipus de fusta estàndard?
No, no, no.
Ni al País Basc?
No, no.
No, perquè, a veure, normalment a Euskadi el que utilitzen molt és el roure, però clar, no té res a veure amb el roure del nord d'Euskadi que amb el roure que tenim aquí.
Ha de ser fusta, en tot cas, sense polir.
Sempre amb fustes nobles.
I sense polir.
Sense polir, tal com la talles del tronc, llavors l'afines.
O sigui, tipus de fusta ja ens fa alguna cosa, el gruix de la fusta és el que ens dóna l'afinació?
Evidentment.
Sí, sí.
El gruix i la llargada.
El gruix i la llargada, sí.
Sí, però pot passar, que a vegades ens ha passat, que un el vam haver de llençar i tot, que tens la mateixa dimensió que la que tenies...
Sí, allò...
Amb la mateixa fusta...
Amb la mateixa fusta i tot.
Se m'ha fet molt bé, faig un altre de recanvi, eh?
Exacte.
El fas igual i et sona diferent.
I no sona.
Per què?
A dintre de la fusta et pots trobar un mus, et pots trobar...
No hi som a dintre, ens pots trocar el sol.
La densitat de la fusta...
I llavors on s'aconsegueixen aquests llistons de fusta?
Perquè si ja us l'han de tallar amb una mida concreta, primer ja heu d'encarregar la mida, saber vosaltres quina mida voleu.
La tallem nosaltres.
No, no, la tallem nosaltres.
Comprem el taulor...
No, m'ho creu.
Sí, comprem el taulor a l'ample i llavors...
Ho fem tot nosaltres.
Però com talleu la fusta?
A veure, com talleu la fusta?
Doncs amb una màquina.
Amb una màquina, bueno, amb una màquina li deuen una universal de fuster.
No és una serra mecànica.
I depèn de les dimensions del tronc o del taulor, demanem ajuda a mon pare, que és fuster.
Home, a veure, així clar, ara ho entenc.
Sí, perquè a vegades depèn del tronc que sigui, necessites una serra de cinta.
Escolta, pare, no tothom té una serra de cinta que puguis agafar un tronc i tallar-la del baix.
La serra mecànica que dèiem, no?
Bueno, sí, és una altra mena de serra.
I si no, deveu anar amb una serra d'aquelles elèctriques, diguéssim, que passes la fusta?
Bueno, això més ja cap al final, ja per matar els cantos, perquè...
Clar, després s'ha de polir una miqueta.
Bueno, no cal, eh, no cal.
Us feu estelles?
Sí, i tant, i tant, i se'ns enganxen.
Sí, sí, sí.
Bé!
Tot un món, tot un món.
Tot un món, i a més a l'època de l'any que ho fas, perquè també ens ha passat que vam fer una xalaparta,
bueno, amb la que tocarem demà, precisament, que la vam fer a l'hivern,
i no tenia el grau d'humitat que havia de tenir, i quan ja va solir la sacatat total,
es va desafinar tota la xalaparta mig to.
I llavors què feu per tornar a afinar?
Doncs allà va agafar la serra o a polir.
Increïble.
Sí, sí, és així.
Les pedres ja és diferent, perquè la pedra ja són d'una falla natural,
que si tens sort, que et doni la nota, i si no, doncs, bueno, escarpa martell i una radial i all.
Quines pedres?
Portem una xalaparta de pedra en directe.
Val, sí que he dit que en teníeu dues, no?
Tres, tres.
Tres, val.
En directe en trobem tres.
Xalaparta de pedra, xalaparta de ferro i la de fusta, que en aquest cas és de cirerè, la que portarem demà.
Fusta de cirerè.
Oh, mira que noble, quina casa més xula.
Sí, sí, sí.
No serveixen però potes de taules i tot això, eh?
Quan ens jubilem podràs fer taules i...
Sí, mira, precisament d'aquell taulor que no sonava vam fer un cavallet.
Sí, sí.
I també són artistes per això, no?
Sí, home.
Anem polent.
T'ho has de fer tot tu, per tant.
Quants llistons, aquesta de fusta, quants llistons porta, per exemple?
Perquè ens hi ha una idea de les dimensions i quina llargada.
Bueno, és tota l'escala natural, de do a do, més les alteracions.
Exacte.
Amb si va mull, el fa sostingut.
I les dimensions, doncs mira, perquè et faci una idea, el do de baix deu fer, què?
Metro i mig?
Sí, el do breu deu fer un metro i mig.
Sí, metro i mig o algo més.
És la més llarga.
Sí, a partir d'aquí, a mesura que anem aguditzant l'instrument, es va fent més estigua.
Com un xilòfon.
Exacte.
Em sembla que la filosofia és la mateixa.
És la mateixa.
Bueno, no ben bé, perquè, ja et dic, hi ha vegades que un taulor que d'una nota a l'altra t'hauria de sortir igual i dos dits menys,
et surt dos dit més o quatre dits menys.
És que jo, ja, s'anar provant.
El que passa és que per estètica, els que no coneixin l'instrument a fons, doncs sí que té una estètica xilofonada, o sigui, una mica en triangle, eh?
Pot ser que hi hagi impureses perquè les dimensions de les fustes són enormes, ja ho veieu.
Clar.
Amb què la toqueu?
Bastons?
Doncs amb uns bastons que, bueno, a Euskadi li diuen maquila.
Bueno, la paraula maquila, la traducció és palo, palo, val?
I llavors, doncs, bueno, són uns pals d'uns 40 centímetres de llargada.
Que és fusta macissa, també.
Sí, és fusta macissa.
No, és fusta d'arts, d'arts blanc.
A veure, ells utilitzen molt l'acàssia, perquè també n'hi ha molta lli, ja et dic, les densitats d'allà no són les mateixes d'aquí.
Llavors aquí vam buscar que fos la que s'assemblés més a la que utilitzen allí.
També s'utilitza el Freixa o l'Iroco mateix.
Aquí sí que hem de mirar que els pals siguin d'una fusta, doncs, ben resistent, no?
Sí, sí, sí.
Perquè s'ha de fer molta força el picar, o no? O depèn de la intensitat que hi posis també d'un segon altres?
Bueno, l'instrument t'ha permet fer dinàmiques.
Llavors, hi ha moments que sí que has de picar fort, perquè o ets la part important del tema o no,
i després hi ha moments que també la pots picar de costat, no?
Vull dir que el pal també el pots utilitzar picant el tronc de costat.
I també hi ha un petit, tot i que no està escrit, i aquestes coses, tot i que ara s'ha evolucionat molt l'instrument,
que és una petita part tècnica.
Nosaltres som percussionistes, també coneixíem la tècnica de la percussió.
No cal que sigui una garrotada descomunal, perquè els instruments de percussió, en el fons,
desprenen el so que desprenen.
Per molt que piquis molt més fort, arribarà a un punt que no el desprendrà més.
Per tant, clar, ens coneixem la tècnica, havíem fet bastants viatges al País Basc,
i a les escoles, a la part, aquestes coses.
Té importància en lloc de la fusta on piqueu?
Si és més al centre o més cap a un costat?
Normalment es pica entre la distància que hi ha entre els dos cavallets.
Això també està estudiat.
Sí, però la nota és la mateixa encara que piquis fora d'aquesta distància.
La nota és la mateixa de dalt a baix a tot el toble.
La ressonància a la part central potser et millora una mica.
I com és que es toca a dues persones alhora, doncs, a tocant?
Imagineu-vos els taulons, els cavallets, els taulons al mig,
i una persona, a banda i banda, doncs, això, cadascú amb els seus pals i anar picant.
Com és que es fa a quatre mans?
Bé, les dimensions de l'instrument et donen això, no?
Però és una possibilitat o és un requisit? És indispensable?
És indispensable.
Si només ho fes una persona no sonaria...
No arribes.
No arribaries a la velocitat que voldries arribar.
És impossible.
És impossible.
No tens temps ni espai.
Ah, però no toqueu el mateix.
No, no, ell fa una cosa i una altra.
És meitat i meitat.
O sigui, nosaltres estudiem o toquem o percutim música, la meitat cadascú.
Us ha de repartir les notes.
Exacte.
Sí, sí, és així.
I tampoc...
Perquè no arribem.
O sigui, no arribem...
Jo no arribo en un espai físic, si tenim tota la xarxa part amuntada, l'altra punta hi arriba a ell.
Però clar, és curiós, perquè us ha de repartir les notes en plan de...
A veure si em sé explicar, no sé si em serveix explicar.
Quan jo...
Estem acostumats a veure grups amb dues guitarres, no?
I que els dius, en certa manera, és un repartiment.
Però, bueno, és un repartiment diferent, perquè una guitarra pot fer d'aia rítmica i l'altra de solista.
O sigui, toquen coses diferents.
Vosaltres, la mateixa partitura és...
Tu, la primera nota, jo la segona.
Jo la segona, sí.
És això?
O tu, les dues primeres, jo, les dues segones.
Tu, les dues, quinta, sexta, jo, la sèptima, octava.
I hi ha una cosa important, que és allò de dir, bueno, sis, que ho estan cap a casa i he estudiat això, jo m'estudiaré l'altre...
No, és impossible.
Ja ho hem provat i és impossible.
Jo no em puc estudiar la meva part si ell no hi és.
Clar, la meva part no té cap sentit sense la seva, perquè sona estranya, sona molt estranya.
Clar, sona a mitges.
És com qui practica algun diàleg de teatre, no?
Ah, exacte.
Si falta la rèplica, et falta...
Et falta la rèplica, sí, sí.
Per això, nosaltres pràcticament sempre tenim un assaig més en solitari respecte al grup xala.
Que hi ha partitures per xalaparca?
N'hi ha, n'hi ha, sí, sí.
Vosaltres les feu?
Nosaltres utilitzem la partitura comú, estàndard, normal.
Sí.
Ens repartim les notes, la meitat per cadascú i ja està.
Però sí, els xalaparcis del País Bàs tenen com una sèrie de cenefes,
o sigui, és com unes línies rectes que depèn de la distància, de la llargada i tal.
Nosaltres no ho utilitzem, utilitzem la partitura estàndard.
ens repartim les notes, la feina, i el ritme també.
I el ritme també, sí.
Però, vull dir, no ho utilitzem, però n'hi ha.
Sí, sí, fins i tot hi ha un software que van fer a la xalaparta escola d'Arnani,
que és per escriure xalaparta, igual que hi ha al final i al Music Time per la partitura convencional.
O sigui, a Arnani van fer el software per escriure xalaparta, informàticament.
Però clar, nosaltres venim del món de la música, era doble feina, aprendre un altre tipus d'escriptura.
Per tant, utilitzem la mateixa i tots eren músics, per tant...
Ja us en teniu a la música professionalment i ja funciona.
Tots aquests matisos, tot el que té d'especial la xalaparta, que estem descobrint,
i a mi se me fan els ulls grossos, que a la vegada dic, ostres, que fora, això que m'expliqueu.
Tot això després s'aprecia, dalt de l'escenari, per al públic que com jo no he iniciat,
que anem a veure un concert de xalaparta?
Té aquesta màgia?
Sí, perquè el bo de... no sé quin compositor ho va dir,
però el bo de la música és que no només l'has de sentir, també l'has de veure.
I el bo que té la xalaparta és que...
Que el directe, o sigui, la visualització de dues persones tocant una mateixa cosa,
ho fa molt espectacular, no?
I llavors el que dius que sí, sí que veus com ell fa la meitat i jo fa l'altra meitat,
però el conjunt és com si t'ho fes un sol, no?
Ja estàs escoltant un disc i dius, bueno, això ho fa un sol.
No, doncs el directe ho fem tots dos.
Pel tipus d'instrumentació que porteu, que veig per aquí acordeons, clar, violins, ja ho hem dit abans, no?
Té una sonoritat celta i això ho marca la xalaparta, ho marca la vostra voluntat?
I els instruments que us heu trobat, o és que la xalaparta ja ens porta cap a la música així més celta?
Jo crec que ho marca tot.
La formació està pensada cap a aquest estil, diguéssim.
Però si plantejessin fet jazz en xalaparta, podríem?
Sí, sí, per exemple, a la xalaparta festa, del qual vam ser el primer grup fora del País Basc que hi ha anat a tocar.
Molt bé.
Doncs, per exemple, per posar-te un exemple, ells a les nits, als pas musicals, posen música electrònica, per exemple,
i hi ha unes quantes xalapartes esteses pel pub i ells van fent, per exemple, o sigui que ells fan música electrònica, per exemple, i van acompanyant.
Sí, l'utilitzen per això també, sí, sí, sí, sí.
El que passa és que no és el nostre estil. Nosaltres volíem agafar la música catalana i després, gràcies als compositors,
grans compositors que tenim, la música pròpia. I adaptar aquest instrument com, bueno, pots adaptar qualsevol altre instrument.
Però venim d'aquest món, és el món que ens agrada, i fer, doncs, bueno, no és ben bé celta, sinó que potser és una mica més modern, no?
És un estil més actual.
Sí, jo he dit celta per posar una etiqueta així molt fàcil, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí. I busquem aquest caire més modern, però, eh?
Li diuen et no bit, de tot això.
Et no bit?
Et no bit, això li diuen, no ho sé.
Que seria la música així com d'arrel, però...
Exacte, exacte.
Sí, senyora.
Et no bit, m'ho apunto, perquè ens salvo per als periodistes, això de les etiquetes em salva la vida.
Sí, sí.
Et no bit.
Però pot ser que et posin diferents etiquetes, per tant...
Bé, jo ho citaré, eh? M'avan dir els xala i això d'et no bit.
Nois, doncs ens queda ja per acabar l'entrevista parlar de com serà el concert de demà.
Comenceu a les 9 a la plaça de la Font.
Feia dies que no veníeu a actuar a Tarragona, pot ser?
Feia dies...
Tot i que heu vingut molt.
Feia dies per algun petit problema temporal.
O sigui, ens ha plogut, sempre que toquem aquí.
Ah, sí?
Ens plou.
Quasi sempre.
Quasi sempre ens plou.
Per tant, esperem que el temps ens respecti i poder fer el concert amb tranquil·litat.
Vam presentar el disc coquetes.
No sé què dir-vos.
Sí, sí.
No, anem mirant, anem mirant.
El disc que presentem, o que representem, o tornem a presentar demà,
el vam presentar per les festes de Santa Tegla, no d'aquest any, de l'any anterior.
Sí.
I sota un diluvi universal.
Sí, sí.
Però el vau poder tocar.
El nostre escenari era cobert, però teníem...
Plaça del Reïda.
Sí, teníem 50 heroiques persones aguantant el diluvi universal.
Bueno, quan se van acabar hi havien 200.
Quan se van que sí.
Estic veient que per tocar-se la parte s'ha de ser una mica basco, eh?
Allò de contravento i marea.
Aigua Pachi, eh?
Bueno, l'escenari era cobert, els músics no ens mullaven, per tant, doncs...
Clar, però...
Era l'escenari de la plaça del Rei.
I aquest escenari sempre és cobert, per tant, tots els espectacles sempre es tira endavant.
Però la veritat és que, estòicament, els que van aguantar el públic, perquè va ploure molt, molt, molt.
Per tant, serà com...
Si us agafeu aquest, el concert de demà a les 9, com a realment la presentació del disc.
Sí, post-presentació del disc de Raona, clar que sí.
I a més a la plaça de la Font, eh?
A casa, és com tu, a casa, a plaça de la Font, i després, bueno, amb els pets, vaja.
És que teniu, vaja, públic assegurat.
Sí, sí, millor que millor.
Com serà, doncs, el concert? Repassareu el disc?
De l'ala a baix, el brot.
El nostre segon disc, del qual estem molt il·lusionats, perquè ens ha costat molt,
i estem molt agraïts a aquesta ciutat per l'esforç que ha fet també per nosaltres.
I representarem tot el disc sencer del brot, o sigui, tot el que puguin sentir a la plaça,
ho sentirà en el disc, i com no, com no, els temes que, a nivell grupal,
creiem que són segell d'identitat del primer disc, també, perquè no els volem deixar.
I tercer disc, per quan? Perquè, clar, aquest ja...
Aviat, aviat.
Aviat, aviat.
Sí, no?
I estem ben ells, estem ben ells.
Estem cavilant, el que passa és que és difícil a nivell de recursos, i és complicat.
Us trobeu una mica sols fent el camí de la xalaparta aquí a Catalunya, fins i tot a la resta de l'Estat?
El País Basc deveu ser la cosa rara, no? Mira, els teus catalans que viuen.
Sí, però l'acollida ha estat molt bona.
I aquí a Catalunya esteu en solitari?
amb la xalaparta. Sí, jo que sàpiga una formació com nosaltres amb la xalaparta, que jo sàpiga no existeix.
Teniu circuit també? Teniu el vostre circuit per aquí, per Catalunya, amb festivals?
Bueno, sí, sí, hem tocat al Mercat de Música que viva de Vic, hem tocat a la Fira de Manresa, hem tocat al Film PT de Vilanova i la Geltrú, a l'Auditori Barcelona, al segon festival de percussió.
Va, sí, hi ha circuit per aquest tipus.
Els festivals de percussió ens estiren bastant.
I després també vam fer un circuit molt extens, que vam entrar a la Geltrú de Barcelona i vam fer un petit espectacle d'uns 40-50 minuts,
que és bàsicament el que veureu també demà, però amb un caire interactiu, que era per infants.
I aleshores l'espectacle, si durava 40 minuts, 30 d'aquests 40 minuts podien pujar els infants a provar les xales.
I vam fer uns 30 i escaig un circuit per a escoles infants.
Sí, perquè els nens el bo que tenien és que també es posaven dins del grup, fins i tot hi tocaven una cançó que els nens tocaven la xalaparta mentre el rest del grup tocava.
Exacte, totalment interactiu.
Per tant, a Tarragona ens portareu les dues, a veure, les tres xalapartes que teniu?
Bueno, hi ha una sorpresa, que encara no s'ha vist, però bueno.
Es pot pensar alguna cosa, petiteta?
No, a la xalaparta original, la que és un sol tauló.
Portareu la xalaparta que és un sol tauló, només un?
Sí.
Val.
Una de les tres.
Juntament amb les altres, eh?
Juntament amb les altres tres, eh?
Aquesta era la sorpresa.
Bé, més o menys, sí.
Ja l'ha dit, sí.
Val.
Ara em teniu descol·locada.
Ja l'ha dit, ja l'ha dit.
La de pedra també, no?
M'heu dit una de molts taulons.
Sí.
La d'un sol tauló, la de pedra...
I la de ferro.
I la de ferro.
Que l'utilitzem per fer l'acompanyament harmònic, bàsicament, sí.
Que bé.
I quan esteu tocant una, no toqueu l'altra.
Heu de ser tots dos amb una xalaparta o no?
Clar, els dos sempre estem amb una xalaparta,
però ja t'he dit que hi ha petites col·laboracions
dels altres precursoristes del grup.
Ah, bé, que poden...
I llavors hi haurà moments, inclús, en què sonen les tres xalapartes a l'hora.
Però això vol dir que les heu de tenir totes, en aquest cas, quatre, muntades.
Sí.
O sigui, les he de tenir un escenari gran, potentet, eh?
Sí, sí.
A més, amb rodes, perquè així la podem moure per on, arreu d'on volem de l'escenari.
Clar, perquè deu pesar bastant.
Sí.
Quant pesa un bitxo d'aquests?
No ho hem calculat mai.
Jo no ho he passat mai.
I com us ho feu per traslladar-ho?
Perquè mireu, traslladar una bateria és una feinada...
Bé, no és una feinada, és feina, traslladar una bateria.
Doncs mira, igual.
O pitjor, no?
O pitjor, sí, sí.
Que n'esteu fabricant algun altre?
No t'ho puc dir.
Val.
En tot cas, no la portareu demà.
No, encara no.
Estem fent ell.
Estem fent ell.
Que entengueu la filosofia del grup, o sigui, sempre és anar fent proves i descobrint
sonoritats noves.
És, suposo, també el punt de partida dels Xala, deveu ser així com vau començar, pel
que estic veient.
Exacte, sí, sí.
I ens n'alegrem molt que un projecte tan peculiar i, en certa manera, tan avis rara,
tan estranyot, que no és fàcil de trobar un circuit, doncs que ens esteu parlant d'un
segon treball discogràfic, de que us va bé, de que heu anat tocant i de que veniu a
presentar-lo també aquí.
Demà recordeu els Xala a la plaça de la Font a partir de les 9, junt amb els Pets.
Moltíssimes gràcies, Sisko Nando.
Gràcies, gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.