La tenim acabant de regirar papers, l'Ester Ferrer,
que ve preparadíssima, com sempre, les crítiques cinematogràfiques.
Esther, bona tarda.
Sí, perquè aquesta setmana, la veritat és que hi he estat dubtant molt
per on començava i fins ara encara li preguntava a la Núria,
per on començo, no?
Acostumes a fer l'ordre, dius, o per la millor o per la pitjor.
O per la pitjor, però...
O a Sant Déu o a Sant Déu.
Sí, però normalment deixo els nens pel final,
però avui hi havia com dues pel·lícules per començar,
que totes dues em semblen prou interessants
i que totes dues es guanyarien al primer lloc.
Allò seria d'un premi ex-sequo, no?
A tots dos.
Bé, doncs, mira, per antiguitat, en la feina,
començarem per Martin Scorsese i la seva Shutter Island,
que, de fet, ja estava anunciada,
i més que anunciada per tots aquells que anem sovint al cinema,
doncs segur que n'heu vist com a molts tràilers durant tot aquest temps.
Se n'ha parlat moltíssim arran també de la presentació a Berlín, no?,
a l'enginal, eh?
I, clar, i que la relació entre Leonardo DiCaprio i el director Martin Scorsese
doncs ja és una llarga relació,
que va començar amb Gangs of New York
i després ha continuat amb Infiltrados
i que, diríem, que d'alguna manera sempre ha donat
prou bons resultats.
Què tal, aquesta pel·lícula?
Perquè, per l'imaginari, que les imatges que hem vist...
És una pel·lícula força onírica,
és una pel·lícula que no és la típica pel·lícula del senyor Martin Scorsese,
perquè, diríem, que és una pel·lícula força lineal,
força, en quant a estructura, bastant normal,
però, formalment, és una pel·lícula fosca,
que vol barrejar sèrie B,
però que al mateix temps es qüestiona coses com la bogeria,
la normalitat, la identitat...
I tot això comença quan un policia
entra en una mena de psiquiàtric,
no, en un psiquiàtric per criminals perillosos
i, d'alguna manera, allò es converteix en una mena de laberint.
Que també se n'ha parlat molt, no?,
del laberint com a tema cinematogràfic,
que a vegades és més un laberint interior
i que, quan es parla de malaltia mental,
aquest referent al laberint sempre apareix, no?,
en la filmografia, perquè és aquest viatge interior
de no trobar-se, de la recerca d'un mateix,
d'això de la identitat,
de la pèrdua de la identitat
quan un està en un estat així d'alienació,
com pot ser la bogeria, no?
I aquí, doncs, Leonardo DiCaprio
interpreta un d'aquells papers de turmentat,
de personatge estrany,
de personatge que ho passa molt malament, a més a més,
perquè realment és un descens als inferns per part d'ell,
Però tot en el seu cap, tot és una qüestió d'imaginació?
No, no, no és tota proposta d'imaginació,
es juga una mica amb això, eh?
Es juga una mica que l'espectador vagi pensant
què és cert i què no és cert,
però, doncs, realment, sigui o no sigui,
si és alguna cosa que un està pensant
i ho viu com a real, doncs,
d'alguna manera, allò fa mal, no?
Per tant, a més a més, doncs,
tenim Ben Kingsley, Marc Ruffalo
i jo diria que, bé, això, per antiguitat,
doncs, podria ser la primera proposta d'aquesta setmana, però...
En tot cas, aneu amb la ment oberta, suposo,
per aquells que hagi seguit la filmografia d'Escorsese,
perquè no és típica.
Sí, no és la típica pòlica d'Escorsese.
Què li ha portat a aquest director?
És un home que és capaç de fer coses molt diverses
i que sempre va provant, vull dir que tampoc no...
I a vegades ens sorprenen amb productes
totalment fora de l'òrbita que es porta
i en sec, doncs, es tornen a posar, diríem,
una mica en l'adreçador
i són gent que va fluctuar perquè els hi ha de molt provar.
I ara el que anem és a la segona proposta,
que és una proposta d'un director prou jove,
que és tot Heinz,
que ens va sorprendre ja amb Lejos del Cielo,
o Velvet Goldmine,
i que ara ens presenta I'm Not There.
I'm Not There és una altra...
De una manera, aquestes dues pel·lícules estan lligades, no?
Perquè és un altre descens a l'ànima d'algú.
Però, en aquest cas, és el senyor Bob Dylan,
que sembla ser...
Jo, musicalment, no tinc prou coneixements per dir-ho,
però sí que tots els que són fans d'ell,
que és pel·lícula recomanable, evidentment,
saben que és un personatge que ha canviat molt d'imatge,
que ha canviat molt d'estils,
que sempre ha intentat reinventar-se, no?
I aquest I'm Not There és precisament de...
No trobo el personatge, no?
Per què?
Perquè tot Heinz agafa sis actors diferents,
entre ells la Cate Blanchett fa...
O sigui, una dona fa de Bob Dylan en un moment determinat,
i ell, d'alguna manera, la proposta que fa és de dir...
Jo he intentat resseguir qui és aquesta persona i no l'he trobat.
No l'he trobat perquè és un personatge complex,
que, a més a més, us el puc representar amb sis actors diferents
i no passa res, no?
I no perdeu el fil, d'alguna manera.
Què ve a ser o vol pretendre ser un biopic?
És un biopic molt entre cometes, eh?
Jo diria que és un biopic molt experimental,
perquè d'entrada, quan un senyor no és mort,
és difícil concloure, no?,
i fer un biopic allò acabat
i sentant càtedres sobre alguna qüestió.
Aquí del que es parla és d'aquest artista,
bàsicament, i que es podia extrapolar a molts altres artistes, no?,
d'aquest artista fugisser,
que no saps mai on el trobaràs,
que no saps mai on és,
que sempre està anant a la recerca,
que són gent que, bueno,
en sec descobreix la guitarra elèctrica
i fa tot un canvi a la seva música.
De fet, ja n'hi ha hagut altres
de reflexions sobre la figura de Bob Dylan,
però jo penso que aquesta és molt arriscada
i que val molt la pena,
perquè també tenim el Christian Bale,
això que us he dit, la Kate Blanchett,
i a mi tot Heinz,
tot i que és un director prou nou,
el poc que ha fet sempre m'ha resultat
un cinema molt, molt interessant.
Per tant, I'm Not There,
i si us trobeu vosaltres, millor,
però es veu que el Bob Dylan no el trobareu.
No ho sabem, eh?
És difícil de trobar.
No sabem, Esther,
quina percepció ha tingut Bob Dylan de la pel·lícula,
si li agrada o si no li agrada.
No, sí, sí, sí.
El Bob Dylan es veu que ha passat olímpicament de la pel·lícula,
que no ha dit ni que sí ni que no,
que va signar els drets,
perquè és una pel·lícula molt musical, evidentment,
no?
Va signar els drets perquè, doncs,
es pogués veure,
es pogués sentir la seva música,
i d'alguna manera...
Se n'ha desentès.
Aquí es va quedar i se n'ha desentès,
i deu dir, bueno, feu tots els biopics que vulgueu,
que jo al cap i a la fi...
Jo no hi soc.
Jo no hi soc, exactament, exactament.
Molt bé.
Bé, ara anem a una pel·lícula espanyola
d'un senyor que està treballant,
però que com mai, no?,
que és l'Eduard Fernández.
De fet,
la directora es ve de Docampo Feijó,
però és una pel·lícula bàsicament espanyola,
amb actors espanyols,
on també podem veure la Marisa Paredes.
Llavors,
l'Eduard Fernández
torna aquí a ser
un d'aquells personatges
estormentats i desesperats
que no se'n surten mai, saps?
Que, en aquest cas,
és un psiquiatre, a més a més,
que coneix
una cuidadora del Museu del Prado
i llavors comencen
una mena de relació
entre curativa
i amorosa
i que es perd una mica
en aquest laberint
dels amors difícils i complexes, no?
Que jo és un personatge
que últimament, ja us dic,
el veig molt
en el Duarte Fernández.
En aquest cas,
ara el podem veure també
amb Tres dies a la família,
que és el pare
de la Monín,
que és la protagonista
i també és un personatge
que l'ha deixat la dona
que amb la filla
no s'hi acaba d'entendre, no?
Vull dir que el pobre home,
Déu-n'hi-do, no?
Sempre quins paperets
li toquen, no?
És el típic home
que representa l'home
a la deriva, no?
Del món modern, no?
Que no acaba de trobar
el seu paper en el món.
Amb tota la crisi
també de l'edat
i de la identitat masculina
i totes aquestes coses
i a més a més
li van afegint
amors impossibles,
o sigui que Déu-n'hi-do.
Però a vegades passa això
amb els actors, no?
Que uns s'encasellen
amb papers dramàtics,
els altres són més
allò de papers
d'entreteniment
o de comèdia
i en el cas
de l'Eduard Fernández
doncs hi ha tocat això.
Es diu la pel·lícula?
La pel·lícula
es diu
Amores Locos.
És la proposta
de cinema espanyol
per aquesta setmana,
no sé si és l'única.
No, n'hi ha moltes més,
n'hi ha moltes més.
Mira, tenim
una mena de còpia
no massa ben acceptada
per la crítica
de Harry Potter.
Es diu
Percy Jackson
i el ladron del raio.
I llavors,
d'alguna manera,
la pel·lícula
és de Chris Columbus,
que diríem que
és un director
que té prou garanties
perquè també ha dirigit
algun Harry Potter,
però en aquest cas
està basat
en una obra,
en una obra
per adolescents
que porta el mateix nom
i que d'alguna manera
el seu escriptor
diu que era
professor d'institut
i va veure
que el Harry Potter
agradava molt
i ell així mateix
ho explica,
va decidir
que ell podia escriure
alguna cosa
que s'hi assemblés.
Faria el seu propi.
Llavors,
amb tot això,
hi barreja màgia,
hi barreja també
doncs
qüestions
de mitologia grega,
vull dir,
fa una mica més
de barreja
i potser
intentant trobar
un registre,
un palet més culte,
però d'alguna manera
no ha acabat
perquè li pesa molt
precisament
el Harry Potter
de quallar
i d'alguna manera
la crítica
només ha vist això,
un intent
d'emular
la saga
que encara estem esperant
l'última entrega.
És veritat,
encara no.
Sí,
han anat retressant,
de fet la penúltima
era una mena
d'obra
intermitja
d'aquelles
pont
que va començar
en un punt
i va acabar en un altre
i no vam veure
un final,
ens van deixar penjats
i llavors
doncs ara estem esperant-lo.
Mentrestant
arriba aquest
Percy Jackson
i el ladrón del Raio
que és un xaval
d'una edat similar
al Harry Potter,
vull dir,
amb tota una sèrie
d'històries
molt molt semblants.
Per adolescents,
per adolescents,
adolescents,
adolescents,
preadolescents,
home,
cada vegada es fan més grans
els nens,
però jo penso que
és exactament el mateix
públic que Harry Potter
i ha entrat més
en els adolescents
que en els pre,
perquè en alguns
fins i tot
els hi fa com una mica
de por Harry Potter
a segons quines edats
encara,
perquè és una mica fosca.
i llavors
els més agosarats
hi entren
i els altres
no hi entran tant.
Després tenim
una altra història
també basada
en una vida real
i per cert
molt,
molt de màtrica
que es diu
El Solista
de Joey Wright
i és una història,
a més a més,
ens sorprèn
perquè les últimes coses
que havia fet
eren orgullo,
hiperjuicio
i expiació
i aquest El Solista
és la història
d'un músic
de carrer
esquizofrènic
que tocava el xelo
i que quan tocava el xelo
doncs aquest home
es transformava
d'alguna manera
i que tota la seva
malaltia mental,
veus com a vegades
hi ha setmanes
entre això
de la recerca
de la identitat,
la malaltia mental,
que s'ajunten els temes,
s'ajunten els temes,
que hi hagi una conxorxa,
una conxorxa,
sí, astral
i aleshores
doncs passa això
que algú,
un escriptor,
un columnista
de diari
el descobreix
i llavors
doncs d'alguna manera
intenta posar aquest home
allà on li correspon,
no?
Però és això també,
aquesta història
de veure
com a vegades
la creació
es troba
en les ments
més tormentades,
no?
Que això,
de fet,
s'hi ha cedit molt.
Què hi trobem de bodes?
Mira que el Robert Downey Jr.,
just havia acabat
de fer de Sherlock Holmes,
ara ja,
que aquesta setmana
ja no el teníem
en cartellera,
ja el podeu tornar a veure
juntament amb el Jamie Fox,
que és el que fa
de músic de carrer
i ell és el personatge
que descobreix
en aquest músic,
això,
per a més a més
que viu pràcticament
en la indigència,
no?
I que és un gran valor musical.
I per acabar,
es diu,
perdona,
jo sempre recordo.
Aquesta es diu
El Solista,
així de soleta.
del Solista,
de Joel Craig,
i ja us dic,
director,
orgullo i prejuicio
i direu,
caram,
quin canvi de registre,
no?
Doncs sí.
Però jo penso
que és una pel·lícula
que també pot ser
prou interessant de veure,
tot i que la deixaria
potser en tercer lloc,
de les de la setmana.
I per acabar,
l'oferta ja
pels més petits,
abans hem parlat
dels adolescents,
ara parlem
de tornar
a la segona part
d'allò
de l'Artur
i els minimois.
Ostres!
Sí.
D'hora, d'hora de si.
Que Déu-n'hi-do, eh?
Que Déu-n'hi-do
que a mi
és una pel·lícula
que em va agradar prou.
Luke Besson va dir
jo no faré més cinema
després de la primera
i a mi em va estranyar
perquè acabar amb una pel·lícula
com aquesta,
un senyor com el Luke Besson
doncs tampoc era massa normal,
però el que ha decidit
doncs ara
és fer una segona part
d'aquesta saga.
Aquesta saga,
la primera almenys
va sortir potser
una miqueta més reixida
perquè va sorprendre molt
la combinació
de personatges reals
i una mena de 3D,
una animació
que sortia molt
de tot el que havíem vist
fins ara
perquè la pel·lícula
és francesa
i aleshores
doncs es nota
que no són els típics ninotets
eren uns ninotets
molt agraïts
que de fet
el nen
l'Àrtur
es transformava
quan entrava
al jardí del seu avi
penetrant per un forat
descobria una comunitat
d'això dels minimois
i ell també s'hi convertia.
Aquests minimois
tenen un dolent
que és el maltazar
que és una mena
de Salta Martí
molt lleig
i molt fastigós
que va contra ells
i llavors aquí
van acabar una mica
empatats
no?
l'última
no es van acabar
de carregar el dolent
i ara el que passa
és que
l'Àrtur
ha de baixar
altra vegada
en aquest submon
perquè el maltazar
aquest
doncs es vol venjar
i la pel·lícula es diu així
Ártur
i la vengança
de maltazar
per quines edats?
bàsicament
jo penso que
a partir dels 6-7 anys
fins als 10
perfecte
i sobretot
doncs els que tinguin
moltes ganes
de continuar la saga
a veure com s'acaba
i abans de marxar
com sempre
sortim del cinema comercial
i ens n'anem
a l'antiga audiència
a la plaça del Pallol
on avui aquesta nit
tindrà lloc
una de les projeccions
de la Filmoteca
de la Generalitat
que ens toca
italià
no no?
doncs sí
molt bé
dintre de la línia
de tot el cinema
que vam veure l'any passat
italià
que va ser
realment una molt bona producció
doncs
Ildivo
és una pel·lícula
de Paolo Sorrentino
que
aquesta sí que és
un biopic
diríem
tot i que
encara
encara es podria deixar
passar un temps
per fer una visió
del que ha estat
Itàlia d'aquests anys
però sobre
el Julio Andreotti
a mi em sembla
una visió
extraordinària
d'aquest personatge
perquè és un personatge
molt controvertit
un personatge
molt fosc
un personatge
que ha estat encausat
amb 50.000 coses
d'allò de
conxorxes
terribles d'estat
i que no s'ha acabat
mai de provar res
però el que sí que és cert
és que és un home
que va tenir un poder
tremendo
a l'Itàlia del seu temps
i aquesta pel·lícula
ens pot acostar
amb una visió
també molt moderna
penso jo
a vegades
amb unes metàfores
increïbles
sobre
determinades coses
com per exemple
que en sec
al mig
d'un saló
de diputats
apareix un
skater
un patí
que lliga
fa com una mena
de fuga
cap a un atemptat
terrorista
que en la capeta
el cotxe
d'un jutge
vull dir que
és una pel·lícula
que a cert punt
va seguint
una linealitat
però que té
uns matisos
molt interessants
i molt moderns
amb algunes metàfores
i alguns recursos
cinematogràfics
una extraordinària
interpretació
i per tant
jo penso que
una pel·lícula
molt i molt
recomanable
per aquesta nit
a les 9 del vespre
que total
si no aneu a la filmateca
què fareu?
No, no
escolta i si la comparem
perquè es parlava
de la trilogia
de la màfia
amb Granqueta
i
amb Gomorra
i
bé
són pel·lícules
molt diferents
jo penso que
aquesta no té cap intenció
per exemple
de ser una pel·lícula
que toqui
ni de perfil
al documental
aquí no
aquí
d'alguna manera
t'estan fent
una ficció
que a vegades
fins i tot
et porta
això que deia abans
dels recursos
a una mena
de la presentació
dels personatges
sembla un western
vull dir que no
aquí
no hi ha cap intenció
de tot això
ni molt menys
i és una pel·lícula
en una altra línia
però el que
s'hi ha aconseguit
amb aquesta trilogia
d'enguany
de cinema italià
és posar-nos
al corrent
de tots uns moments
històrics
d'Itàlia
que aquí a Espanya
per exemple
no tenim
no tenim
aquesta visió
d'un moment
tan proper
poder fer-ne
una lectura
ja
jo penso
bastant oberta
i bastant
sincera
i cada pel·lícula
una mica
en el seu estil
i el divo
aquesta nit
a l'antiga audiència
a les 9
a les 9 del vespre
doncs ja veieu
oferta cinematogràfica
per aquest cap de setmana
home
que bé farcida
potser no molt variada
en qüestió de temes
però des de diferents òptiques
dos musicals
diríem
i tres
que reflexionen
sobre la diferència
sobre la malaltia mental
sobre el laberint interior
cadascuna
des d'una mica
la seva perspectiva diferent
doncs Esther
moltes gràcies
fins la setmana
gràcies a vosaltres