És l'argument amb què sempre tanquem el Ja Tardes, el programa,
però el que passa moltes vegades és que també a les 7 ens agrada estar en contacte
amb l'actualitat, amb el que passa, justament en aquestes hores del vespre.
És per això que tornem ara mateix a establir connexió amb la nostra unitat mòbil
des de l'Ajuntament, des de la plaça de la Font.
Allà hi tenim a Òscar Abrí, a Pep Sunyer, molt pendents d'aquesta compareixença
que han realitzat els membres, els voluntaris de la Unitat Canina de Salvament
i Rescat de Protecció Civil, que han marxat quatre dies a Haití
a ajudar en tasques humanitàries i que tot just avui han tornat
i ara expliquen la seva experiència davant de la ciutadania,
dels mitjans de comunicació també.
Pep Sunyer, bona tarda.
Hola, Núria, bona tarda.
Ara sí que s'ha acabat ja pel que deies, la compareixença, el torn de preguntes.
S'ha acabat la roda de premsa, sí, han acabat la roda de premsa
i han explicat tota aquesta vivència d'aquests darrers dies a Haití
i ara podem parlar en directe amb en Javier Núria,
que tot i que poca estona, perquè ell ha de marxar cap a fora de la nostra demarcació
i hauria de marxar ràpid, però vaja, podem parlar en càrrega 6 minuts amb ell
perquè ens resumeixi una mica el que han explicat aquí, que és el que hem viscut,
una situació, doncs, francament difícil, dramàtica,
ells ho han viscut en primera persona i ara són aquí per explicar-nos-ho.
Javier Núria, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Digues, arribeu allà, arribeu a Haití i què us trobeu?
Bé, el que ens trobem, o sigui, nosaltres realment no vam arribar a entrar fins a Haití,
ens vam quedar en un lloc que es diu Himani, on hi ha un hospital mèdic
al qual està ple de gent haitiana, molts, molt, molt ferits,
un panorama d'esolador, falta de mitjans, falta d'infraestructura, falta d'organització
i realment, doncs, unes imatges dures que no se m'oblidaran mai.
Vosaltres, en principi, aneu amb els gossos a ajudar, a rescatar, però no podeu fer aquesta feina
perquè, entre altres coses, perquè només hi ha dues màquines en tot el país, no?
Exacte, o sigui, nosaltres com a unitat que som, el que fem és que reben amb gossos especialitzats en detecció de gent viva
i en aquest cas, després de buscar informació de la zona d'impacte i de més,
ens van dir que en tot el país només hi havia dues màquines per treure possibles víctimes,
és a dir, per moure estructures col·lapsades.
Arrel d'això, que nosaltres portàvem un metge especialitzat en traumatologia
i que feia moltíssima falta aquest metge a l'hospital que hi havia allà,
vam prendre la decisió, tot el grup, de quedar-nos, en aquest cas, a l'hospital
i fer tasques des del tema logístic fins al metge que portàvem, amb els infermers,
quedar-se allà i ajudar a la població in situ que hi havia allà, no?
Una doctora, la Maite, que us preniem de les mans, literalment.
Sí, sí, una de les coses que van passar, principalment, en aquest cas, allà,
era el tema que penseu que un hospital improvisat, 200 o 250 ferits,
politraumatismes variats, és a dir, això vol dir que una persona
podria ser que tingués trencada la cama i els dos braços, fractures obertes,
com és lògic, cada un pensa amb el seu familiar
i la intentaven agafar i portar-la d'un pacient a l'altre.
Llavors, arrel d'això, el que s'hi van fer va ser intentar parlar amb gent que havia allà
i prendre asures tan dràstiques com que ella estigués a l'hospital aquest
treballant amb dos militars armats al costat d'ella a les 24 hores del dia.
El tema de seguretat també és un dels hàndicons que es van pedir entre el país,
perquè companys d'altres ONGs que ja conegíeu, d'Argèlia o del Marroc,
us explicaven que la situació era francament difícil, no?,
en aquest tema de seguretat.
Sí, bé, nosaltres, la informació nostra no era d'ells,
sinó que era de gent del país que havien estat a dintre, de rescatistes,
i que nosaltres ens deien que el tema dintre era força complicat,
principalment depèn de quines zones tenies assignades,
hi havia un risc alt.
Nosaltres el que tenim clar és que podem assumir uns riscos,
però com que podíem ajudar amb altres tasques,
vam prendre la decisió d'agafar i quedar-nos allí.
Ens explicaven que havien tirotejat fins i tot convois, no?
Sí, exacte, perquè el que nosaltres sabem,
jo no és informació contrastada que tinc,
encara que m'han dit que aquí també s'havia dit,
companys del Buf, Bomberos Unidos y Fronteras,
amb una escola, ens han dit que havien estat tirotejats allà.
Sí podem contrastar que, per exemple,
dos cotxes que van sortir d'un convoy havien estat tirotejats
i hi havia hagut una perforació d'un pulmó per arma blanca.
Vull dir, això sí que ho tenim constatat d'allà baix.
Els familiars, imagino, de les víctimes,
de supervivents, devien buscar-se la vida com podien, no?
Sí, una de les coses que ens va passar allí
també va ser que quan vam portar menjar
pels que eren els metges que estaven amb els hospitals,
penseu que la mitja era que per cada malalt familiar,
si de més, en podien haver com a dos o tres,
si arribava l'aigua i el menjar amb conta gotes.
Llavors, una de les coses que ens feia por,
i teníem que aprendre igual,
que quan van pujant altros menjar fins a l'hospital,
escoltar sempre va ser l'exèrcit,
perquè la gent intentava, com és lògic,
agafar el menjar aquest, no?
Doncs, bueno, el risc era a la lliure també.
Vau trobar companys que pràcticament no dormien,
és a dir, que estaven tot el dia, allò, a matents.
Sí, sí, sí.
A nosaltres, jo vaig estar parant amb un metge
i aquest home me'l vaig trobar dormint en un banc,
que vam estar doncs amb ell xerrant una estona
i em deia que dormia aquell banc un parell d'hores
i portava un torn de feina de 48 hores.
El metge que jo porto feia torns de cada 14 i 15 hores diàries.
I nosaltres, a més a més, és allò que estàs,
quan tens una estona, dorms,
mal dorms, millor dit,
però sempre pendent perquè quan et truquen per un tema
et fan un truc per l'altre, no?
Llavors, la veritat és que han sigut uns dies
molt, molt, molt intensos de molta feina allí,
molts nervis i molt d'estrès.
Ja hi havia per anar acabant, eh?
Però quan decidiu, quan heu de marxar,
com és aquesta situació?
Com ho viuen els companys que es queden allà?
Bé, nosaltres allà, doncs, com et deia,
vam tindre, doncs,
podríem dir que hem fet germans allí,
principalment tot el que era la coordinació d'allí.
un noi que es deia Marcos,
que és el que coordinava, doncs, tot aquest tema,
que aquests dies, doncs, havíem estat amb ell
col·laborant en el tratament.
Jo me'n recordo que, doncs,
hem abraçat fa unes hores
i li caien les llàgrimes, no?
Llavors, bé, són situacions complexes
que costa una miqueta d'agafar
i, bé, assimilar-ho
i que realment ho neixen llaços,
doncs, jo crec que de per vida hi ha, no?
Has dit abans que la situació pot empitjorar,
és a dir, que ara està malament
però que pot anar pitjor encara.
Sí, nosaltres, per el que sabem,
el tema és que va entrar en tot el que s'ajuda
però entra tot molt, molt lent
en compte de gotes.
Llavors, jo crec que qualsevol persona
que es posi al seu lloc,
si no arriba a menjar,
tens família, que la tens viva,
que la tens allà,
i ves que passen dos dies o tres dies,
quatre dies, que no tens menjar ni aigua,
penso que allò és com un caldo de cultiu
que possiblement arribi a un punt
que allò agafi i exploti, no?
El tema està realment complicat en aquest país.
També molta moda que una mica
la comunitat internacional se n'oblidi?
Jo espero que no,
jo és una crida que feia abans,
parlant d'uns, doncs amb els teus companys, no?
Vull dir, que ara ha sigut tot molt recent,
ha hagut una rèplica fa qüestió de 24 hores,
el tema està amb que encara que passin ara 15 dies
o passi un mes,
la situació al país continuarà, doncs,
sent crítica.
Jo faig una crida des d'aquí
perquè realment tothom es volqui
amb el que es pugui.
Si és a m'enviar diners, diners,
si és a m'enviar menjar, medicaments,
amb el que es pugui, no?
Jo penso que sí que s'han de tenir els presents
ara i dintre de molts mesos.
Aquí hem vist,
Xavi, els dos gossos que portàveu,
com se diuen, per cert?
Bueno, en portàvem quatre,
el que passa que dos han marxat a Òscar allà,
però tenim el BIMAC,
tenim el NIC,
tenim el...
BIMAC, el NIC,
ara, espera't un moment...
Les quatre, les quatre,
les quatre,
els noms,
però baixa,
el Jaro i el Trosk i l'altre.
Com han viscut ells, els gossos?
Clar, perquè si no podien actuar,
no podien...
Bueno, ells jo crec que ho han viscut
d'una forma que no es pensaven ni molt menys,
que ha sigut en jornades molt llargues,
no de treball,
sinó d'estar tancats dintre les caixes
on ells viatgen, no?
Els gossos aquestos,
normalment són gossos
que el que fem és que arribem directament a la zona
i treballen durant moltes hores amb tors
i com que nosaltres hem fet altres tasques,
la veritat és que han estat moltíssimes hores
tancats al transportí.
Destacar també que els pobres
ho han portat el millor possible
i que, bueno,
que s'han comportat com el que són,
quasi, quasi, quasi com autèntiques persones
i que entenien això, no?
No tothom pot fer el que feu vosaltres,
no tothom forma part d'aquesta unitat,
però què diries amb els terrenyons
que ens escolten ara mateix?
Què podem fer ells per ajudar IT?
Bueno, jo, per el que sé,
el que passa ja et dic,
hem arribat a Barcelona fa qüestió d'hores,
a Tarragona fa res
i una miqueta no sé
tot el que s'ha parlat i de més,
jo sé per el que m'han dit
que s'estan fent campanyes i de més.
Jo crec que l'única cosa que es pot fer
és realment volcar-nos,
volcar-nos i assegurar
que tot el que es faci
arribi directament a la gent que està allà,
tant amb el que sigui,
doncs, si són diners,
com amb menjar,
que abans dèiem,
medicaments i de més.
Jo crec que en aquests dies
s'aniran organitzant coses
i espero que tothom es volqui
per donar un cop de mà a aquesta gent.
Molt bé, Javier, Núria, gràcies.
I, home, és un exemple per nosaltres
i també per, suposo,
que a tothom que ens escolta.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Doncs, Núria, paraules de Javier Noriega,
és el cap de l'unitat.
Han explicat més coses aquí, eh?
En fi, han explicat,
tot com ha anat aquests dies,
que hem estat allà a IT,
que ha sigut difícil,
abans ja podríem escoltar
també algun dels fragments
de la intervenció en directe.
que ara ja, doncs bé,
queda això, doncs,
el dia de després, no?,
que ja continua tot, doncs,
prou fumut
i que encara, com deia el Javier,
doncs, pot anar pitjor la cosa,
per tant, no es pot abaixar la guàrdia
i tothom, doncs, que pugui,
d'alguna manera,
aquí també s'ha parlat,
han explicat en la compareixença,
quan han intervingut,
especialment Sandra Coloma
i també, doncs, Carles Castelló,
han recordat, doncs,
que hi ha diferents campanyes
engegades a la ciutat
i no que es farà,
ho han parlat aquí, ho han dit,
aquesta que es farà aquest proper dissabte,
aquest festival solidari
en benefici d'Aiti,
que es farà al local de la Colla Jove,
dels Chiques de Tarragona,
per tant, hem dit que el proper dia,
30 de gener,
també s'organitzarà una altra
iniciativa així solidària per Aiti,
que es farà concretament al Tinglado.
També s'ha recordat
que hi ha diferents projectes de cooperació,
una per la Pau,
perquè en aquest cas, en total,
sumen 42.000 euros,
42.000,
doncs, volem dir que ha portat l'Ajuntament
entre aquest projecte de cooperació
que es fa portar, doncs,
entre altres coses,
aigua potable allà a Aiti
i també, doncs,
a través del Fons Català de Cooperació
també formen part, doncs,
d'aquesta dotació
per aportar, també,
recursos a Aiti.
És una mica, Núria,
el que podem explicar des d'aquí,
la Unitat Canina, doncs,
han vingut avui aquí,
amb els dos dels quatre gossos
amb els quals van viatjar a Aiti,
eren sis els membres que van fer-ho
i han vingut desacompanyats
de tots els companys.
Hi ha hagut una quincent de membres
de Protecció Civil,
no tots, òbviament,
eren de la Unitat Canina,
però així d'altres voluntaris
i han fet, doncs,
aquesta compareixença
parlant d'aquesta situació
Gràcies per acostar-nos
a aquesta informació, Pep Sunyer,
i també a l'Òscar Abri,
que ens ha assistit
tècnicament parlant.
Una abraçada i fins ara, Pep.
Fins ara.