Pep Sunyer, bona tarda.
Hola, Núria, bona tarda, què tal?
La inauguració oficialment és a les 8 del vespre,
el que passa és que ara a les 5 hi havia convocada
una mena de roda de premsa, no?,
per presentar l'exposició als mitjans de comunicació.
Doncs sí, estan en aquests moments fent la presentació
a l'interior d'aquesta sala d'exposicions
de Caixa Tarragona, aquí al carrer Ginni Anglès,
i de fet ara estan parlant els fills d'Agustí Centelles,
l'Octavi Centelles i en Sergi Centelles,
estan parlant ara, li estan fent preguntes
als companys dels mitjans de comunicació,
els estan preguntant sobre el fet que van vendre
el llegat del seu pare al Ministeri de Cultura,
del govern espanyol, i si hi ha alguna possibilitat
d'arribar a algun acord amb la Generalitat,
recordem-nos que va haver aquesta mena de pica baralla
entre les dues parts, i que no va haver-hi un acord possible,
i finalment el llegat de Centelles anirà a Salamanca,
a fer aquest acord amb el Ministeri de Cultura.
Ara els estan preguntant, nosaltres no hi ha tan bon punt
quan s'acabi la roda de premsa, tenim previst
parlar amb ells també, també s'hi preguntarem,
que ningú pateixi, que també intentarem parlar amb ells,
amb Octavi Centelles i Sergi Centelles,
o almenys amb algun dels dos, perquè avui també s'ha conegut
que ells ofereixen vendre a l'Ajuntament,
en aquest cas de Barcelona, a part del llegat del seu pare,
per una exposició, també s'hi ho hem demanat,
per això és una notícia fresca d'avui.
Però baix, en qualsevol cas, el que avui ens ha portat aquí
és parlar d'aquesta mostra,
el camp de concentració d'Abram,
en 1939, una mostra que,
per la seva singularitat, és totalment
importantíssima,
és una mostra inedita, no n'hi ha cap altra,
amb tantes imatges d'un mateix camp de concentració.
Ell, Agustí Centelles, va estar arreglós
al camp de concentració d'Abram,
aquest camp està a França, de fet,
molt a prop de Carcasson,
i al temps que hi va ser, va poder fotografiar
el seu entorn més immediat,
és a dir, els seus amics, amb els que va fer
també el camp de concentració, però, a més a més,
també, com que sabia que aquelles imatges no es publicarien,
i recordem que era fotoperiodista,
doncs va anar amb la tranquil·litat, amb calma,
també fotografiant una mica el que era el dia a dia,
del camp de concentració.
Per això també hi ha moltes imatges inèdites
de com era la vida a l'interior d'un camp de concentració,
que no s'havíem vist fins al moment.
Estem parlant, per les dades que ens donen,
de 600 imatges, se n'ha fet una selecció,
però, vaja, parlaríem d'això,
un gran arxiu fotogràfic.
Sí, sí, però, a part de les imatges,
també hi ha documents.
Mira, per exemple, jo l'estic veient aquí en una vitrina,
doncs, el que era, doncs,
el document, el carnet de la Federació Internacional
de Jornalistes, de Periodistes,
doncs, que l'acreditava com a tal,
perquè ell també va exercir a França,
un cop va poder sortir del camp de concentració,
va exercir com a fotoperiodista,
i després també, doncs,
a col·laborant diferents mitjans de comunicació,
com ara la Vanguardia,
doncs, també per aquí es poden veure alguns exemplars.
Vull dir que també, a banda de les imatges,
hi ha documents també propis d'ell,
doncs, que una mica il·lustren en aquesta època, no?
I, a banda d'això, també, doncs,
intercalda entre les fotografies,
hi ha part d'un diari
que ell va fer, doncs, en el curs del temps que l'està,
doncs, al camp de concentració.
Aquí, per exemple, davant hem tingut Núria,
que és el dia 5 d'abril,
estem parlant del 39, recordem-ho, el 1939,
i aquí, doncs, mira,
t'ho agiré perquè et facis una idea del que explica, no?
Diu, això ho diu ella, eh?
Agustí Centelles diu,
he adoptat un sistema per combatre els polls.
Diu, la roba que porto durant el dia,
la coloco la nit a dins d'una caixa,
l'endemà, abans de posar-me-la novament,
la repasso i faig de butxí.
Per primera vegada, des que soc a França,
he dormit despullat, amb pijama.
Les sortides de nit no són tan continuades.
A la roba interior només trobo quatre polls.
A les pantalons nets d'ahir, tres.
Això ja va bé.
El lloc on hi va, on hi ha la comuna,
l'humorisme espanyol,
li ha tret un mal nom,
perquè és l'únic lloc on deixen
que es pugui fer la busca i captura d'aquests paràsits.
En diuen els piejódromo.
Doncs, al piejódromo sembla que hi hagi concurs de despiajadores.
Això era un relat una mica del dia a dia, no?
És a dir, que convivien no només amb els polls,
sinó també amb malalties que eren,
la sarna, per exemple, també estava a l'ordre del dia.
Aquí, en l'altre fragment d'aquest diari,
del dia 6 de març,
diu que la sarna i els polls estan a l'ordre del dia
en tot el camp de mesures per combatre'ls.
Per part de les autoritats franceses no n'hi ha cap.
Tothom arrasca aquests animalets,
reprodueixen ràpidament, afegeix.
Com aquestes, moltes.
Núria, de referències al que era el dia a dia d'aquest camp de concentració,
referències escrites en aquest diari,
però també recolzades en imatges
que també són força sorprenents,
perquè ens mostren això al dia a dia d'aquest camp de concentració.
És un camp de concentració, almenys aquest,
el de Bram,
el de Bram,
pel que volíem passar a unes 15.000 persones.
Estem parlant de moltíssima gent
que estava confinada en un camp
que es va construir pràcticament en 20 dies
i que, home,
en aquell temps,
els francesos, diguéssim,
no van veure en gaire bons sols
que tanta gent arrasca les fronteres
i s'ubiqués per allà al seu territori.
És per això justament que van fer aquest camp de concentració
on van estar recloses aquestes persones.
Alguns eren aproximadament la meitat competents,
però també hi havia ciutadans
i, en fi,
persones de tot rang i culturals
que travessaven la frontera fugint de la Guerra Civil.
Et sembla que escoltem, Núria,
perquè hem pogut parlar abans de la roda de premsa
amb la Teresa Ferrer.
Ella és una de les dues comissàries de la mostra,
ajuntament amb Manuel Guerrero.
Ells també són els que han editat,
ella, la Teresa Ferrer,
és professora de menys amens de l'URB,
però ells dues han editat un llibre
que porta el mateix nom que l'exposició,
Agustí Centella és el camp de concentració de Bram, 1939,
i també recullen,
doncs, hi fan una mica de fil conductor
aquestes imatges,
algunes de les imatges
i també aquests testimonis
a través d'aquest dietari
que ell mateix va escriure al camp de concentració.
Sembla que escoltem la conversa amb Teresa Ferrer
i després te'l comentem?
Sí, sí, tant.
Doncs vinga.
Podem parlar amb la comissària de la mostra,
Teresa Ferrer, que tal, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Ajuntament amb Manuel Guerrero, també,
que anés a un coautor del llibre
que recull part del que avui veiem aquí,
no, en aquesta exposició?
Bé, és el catàleg que vam fer,
però que amb la intenció
que anés més enllà d'un catàleg d'una exposició,
i el Manel i jo som els editors,
després també hi ha articles nostres,
i vam contactar amb un historiador francès,
que és el Denis Peixansky,
que havia treballat molt el tema de camps francesos,
i amb un filòsof de la imatge francès,
que és el Didi Huberman,
que és un dels filòsofs més interessants
que hi ha actualment per a parlar d'imatge.
Estem parlant de camp de concentració, no?
Això queda clar, no?
Sí, jo crec que sí,
perquè, a veure,
les autoritats franceses parlen de camps de refugiats,
però també en molta de la seva documentació
apareix el terme camp de concentració.
En el moment en què un refugiat republicà
que arribava a un camp d'aquest
no podia sortir,
fins i tot dins del mateix camp
no podia circular lliurement d'un sector a l'altre,
excepte que en un dels sectors
ha estès el seu pare o el seu germà,
no poden parlar de camp de refugiats.
I tota la normativa i legislació
que hi ha al voltant dels camps
és militar i policial,
perquè les autoritats franceses
estaven molt preocupades per la seguretat.
Llavors, per a nosaltres és un camp de concentració,
igual que també per a les persones
que van passar per allí i van estar detingudes,
sempre han parlat amb el terme camp de concentració.
El que ens ocupa, el de Bram,
que està a prop de Carcassonne,
i van passar, crec que són 15.000 persones, no?
Sí, era la mida ideal.
Ja va haver algun moment
en què va haver un pic que hi havia més gent,
després es va anar buidant progressivament.
I sí, és un dels camps més grans.
quan parlem de camps hem de distingir entre els primers,
que és argelès, barcares, que era la platja, sense res,
i aquest ja té unes barraques de fusta,
ja té tota una sèrie d'instal·lacions,
i precisament les autoritats franceses
el van construir com a camp model.
El van construir en 20 dies, no?
O sigui, el van construir a Corre Cuita.
Sí, el van construir en 20 dies
i quan van arribar els primers detinguts
encara estaven acabant allò de fer.
Quina va ser l'experiència del fotoperidista
que avui ens ocupa, Agustí Centelles,
en aquest camp de concentració?
Ell hi va ser reclòs també, no?
Però després, quan va sortir,
va poder seguir la seva feina allà mateix, a França, no?
Avant de tornar cap aquí.
Sí, ell va estar des de l'1 de març
fins al 13 de setembre detingut a Bram.
Prèviament havia estat tot el mes de febrer argelès
i llavors ell el que fa quan està a Bram
va ser sobreviure a través de la imatge,
fer fotografies del camp,
documentant la vida quotidiana dels detinguts,
escriure un diari personal
i hi ha un moment en què França entra en guerra
el dia 2 de setembre, Segona Guerra Mundial
i llavors els refugiats republicans
van a cobrir els llocs de treball
dels joves francesos mobilitzats.
Hi ha un fotògraf a Carcassona,
un estudi, que el fill ha anat a la guerra
i va al camp a buscar un fotògraf professional
i aquesta és l'oportunitat que té Centelles
de sortir del camp i de ser llogat
perquè hem de pensar que aquests refugiats
tenien una situació que com a ciutadans
no estaven reconeguts com a ciutadans.
Llavors, si sorties i treballaves
i tornaven a reclamar des del camp,
havies de tornar al camp
o si el teu cap estava descontent
et podia tornar a enviar al camp.
i ell aconsegueix sortir,
entra a treballar a un negoci de retrats
com a fotògraf
i estarà a Carcassona fins al 1944
quan torna clandestinament a Barcelona.
I torna, però les imatges no,
perquè les imatges hi preferit deixar-les
amb unes gaufes d'uns parents coneguts
que havia conegut allà, no?
Sí, ell quan ha de tornar decideix que a tot l'arxiu
que ell ja s'havia endut
després de la caiguda de Barcelona
on hi ha totes les seves imatges de república i guerra,
ara s'han afegit aquestes fotos que ha fet Abraham,
aquests negatius.
Llavors, ell decideix, abans de tornar,
deixar-ho a les golfes de la casa
on ell vivia a despesa,
que eren uns francesos, la família de Geil,
i ho va deixar allí
i fins l'any 76,
quan va morir Franco, no va tornar a buscar-ho.
Això ho expliquen aquestes memòries
que veiem per aquí exposades?
Explica aquestes experiències personals, no?
Imagino-ho.
A veure, l'exposició el que fa és
d'una manera mostrar el seu testimoni
en text i imatge
des de l'1 de març fins al 13 de setembre.
Què passa a Abraham?
Llavors, els fragments del diari que hi ha
són fragments que parlen de la vida
que afectava a tothom que estigués allí,
de com està organitzat el camp,
quins eren els seus problemes,
no tant la seva vida privada.
I les imatges també.
Hi ha imatges de la vida general,
no tant de la seva colla o dels seus amics.
I tota la resta de reflexions més personals
es poden trobar al seu diari que està editat.
I per acabar una redaconsideració,
però per què diries que,
o diries tu, per exemple,
que Centelles ha estat més maltractat
que altres fotoperiodistes,
com Capa, per exemple?
O sigui que no s'ha reconegut prou la seva trajectòria?
Jo no crec que Centelles hagués estat maltractat.
Jo crec que vivim en un lloc on no hi ha tradició fotogràfica,
que hi ha hagut un arxiu molt important,
44 anys amagat perquè hi havia una dictadura,
i que costa molt de recuperar la memòria de molta gent com Centelles.
Teresa, moltes gràcies i que vagi molt bé. Gràcies.
A tu.
De la comissària,
paraules de la comissària de l'exposició,
que hem pogut conversar amb ella fa una estona,
i ara ens acompanya un dels dos fills de l'Agustí Centelles,
és l'Octavi Centelles.
Octavi, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Com estem?
Doncs molt contents.
A Tarragona, ensenyant l'obra del pare.
Molt bé.
Una obra que ara ens explicava la comissària, la Teresa,
que ha estat durant molts anys en unes gaufes a Carcasson,
no? Vull dir que és molt important que es pugui recuperar,
que es pugui ensenyar a difondre.
Sí, el gros de l'exposició ha sigut retrobat i retriat
del que va venir de Carcasson.
Però el meu pare només tenia dues carpetes on hi havia bram.
vam descobrir bram a la pila del greix, diguéssim,
el que ell encara no havia separat i que no havia acabat de documentar.
I la Teresa, que és una bèstia parda,
n'ha tret un partit fabulós, ha sabut triar les imatges,
buscar-les i tal, i estem molt contents del comissariat
perquè deixa entreveure el verdader bram.
Nosaltres, no sé si vosaltres sabeu, tenim una exposició paral·lela
que va anar al Gé de Pomp i que després va anar al sud de França
i allò era el bram francès.
Vull dir, allà els espanyols tocaven la guitarra,
cantaven, feien toros,
i aquí els espanyols es treuen els pollos,
passen gana, fred i cal unitats.
És molt representativa aquesta exposició.
Nosaltres n'estem molt contents d'ella.
De fet, els francesos parlaven de camp de reclusió
i aquí es parla de camp de concentració, no?
Aquella és important el matís.
Bé, ells sempre l'han batejat com a camp de refugiat.
Els refugiats, per això, entraven i sortien
a qualsevol camp de refugiats del món.
Aquí era un camp de concentració.
Hi havia baionetes, filferrades, senegalesos,
i no sortia qui volia, sinó qui podia,
i amb feina, i amb una situació molt precària
i molt mal vist per ser espanyol.
Eres una mica com un expresidiari, perquè ens entenguéssim.
Llavors, als francesos no els va quedar més remei que collinsa,
perquè necessitàvem mà d'obra barata.
La seva mà d'obra se'n va anar al front per la Segona Guerra Mundial
i van tirar dels camps de concentració, entre cometes, de refugiat,
i així va ser com va sortir el meu pare.
El meu pare es mereixia una altra final,
se li havia promès i, a més, se li devia la sortida del camp,
se li havia promès a Mèxic o Colòmbia,
se li havia dit infinitat de vegades que sortiria,
i moltes i moltes i moltes de matins amb la maleta feta i a la porta
esperant que l'anessin a buscar, perquè ja li havien dit,
i en lloc d'anar-lo a buscar un cotxe, arribava una carta que deia
ho sento, Agustí, han canviat Fulano, hem de negociar-ho a París altre cop,
els del SERE han dit no sé què,
i això va ser la vida de l'Agustí Centelles al camp,
fins que va haver de sortir per mitjans propis.
Com va sortir, però va tenir la precaució de deixar molts negatius a Carcassó,
amb unes golfes, i tornar al cap dels anys.
Bé, això no va ser ben bé el moment de sortir del camp,
sinó el moment de sortir de França.
O sigui, el meu pare va estar cinc anys a França
i va estar involucrat dintre de la resistència francesa,
va falsificar papers pels partisans,
fins que la Gestapo va agafar amb un dels elements que formava part de l'equip.
Sabien que en 48 hores els agafarien a tots,
i els van dir que s'havia de desmuntar el laboratori i sortir per cames.
Amb el Maquis va tornar a Espanya, passant pel Pirineu,
cap a Andorra, amb els peus congelats,
en perill que els agafés la Guàrdia Civil.
Va haver-hi un...
El camión els va parar a la Guàrdia Civil
i no se sap si estava untat o estava sec,
però no els va veure quan va aixecar la lona,
ni n'hi havia nou.
Va continuar fins a Barcelona
i de Barcelona va passar-se a Reus,
on va estar tres anys de la seva vida fent de forner,
a casa del meu padrí,
que era ex de la Guàrdia de Franco,
i que al meu pare li havia salvat la pell amb anterioritat
al començament de la Guerra Civil
i que li va retornar a Mascreix en aquests anys d'estar amagat.
Tampoc estava amagat, estava visible però desconegut,
o sigui, no estava oficialment actiu.
I quan va quedar la meva mare embarassada de mi,
va decidir que això no es podia prorrogar
i que havia de tornar a agafar la càmera fotogràfica
i se'n va anar a Barcelona.
El meu padrí va pactar l'entrega,
va buscar padrins, va saber què i tal,
i en lloc d'un consell de guerra en pena de mort,
li van sortir 15 dies,
i la presentació in equànum de cada vegada
que en Franco anava a Barcelona,
es tenia que presentar a comissaria i adormir allà.
Avui podem veure aquí imatges del seu parc,
que va retornar, però imagino que el llegat és molt gran.
Aquí n'hi ha unes quantes, però deu ser considerable.
De pas universal, de pas leica, 24x36,
dieu-li com vulgueu, n'hi ha unes 12.000.
Després hi ha unes 800 plaques de vidre,
que és tot anterior,
que és quan ell treballava amb la comtesa Nettel,
i que són d'esport,
o sigui, no són de guerra,
a imatge de guerra tot va ser a través de la leica.
i d'això hi ha documentat uns 9.000 dels 12.000.
I ara, que ha anat el paquet a Salamanca,
s'està ja, es comença aquesta setmana,
altra vegada a informatitzar-ho tot,
o sigui, es torna a escanejar de nou,
a alta resolució,
i tenim la promesa que abans de dos anys estarà a la xarxa.
Es podrà consultar via internet, eh?
Això mateix, sí, sí.
M'imagino que la voluntat de la família
és que arribi al màxim nombre de gent possible, no?, tot plegat.
Sí, nosaltres només ens hem basat en la difusió
i el reconeixement del nom del pare.
Vull dir, han fet moltes exposicions
i totes les han fet Gràcia y Amore
fins a Santa Mònica, concretament.
Aquesta és una exposició que no és Gràcia y Amore
perquè en aquest moment l'Agustí Centelles ja té un caché
i ja porta recorreguts molts quilòmetres mundialment.
Estem molt contents perquè això representa,
no sé si ho hauria de dir,
però hi ha tres exposicions als Estats Units,
a Nueva York, abans que s'acabi l'any.
Primavera l'any que ve a Buenos Aires, Puerto Rico,
vull dir, hem arribat al que nosaltres volíem arribar,
o sigui que sigui conegut.
I a més, una al MoMA,
que el MoMA és l'Everest de la fotografia, efectivament.
I un acord recent amb l'Ajuntament de Barcelona també,
per poder instal·lar una exposició permanent, no?
Doncs estem no amb contactes, sinó amb converses,
però no hi ha res encara fixament.
Vull dir, ens ha fet una proposta del Castell de Montjuïc,
que a nosaltres en principi no ens agrada
perquè és que al final el Centelles
semblarà com el detergent democràtic, no?
O sigui, ens n'anem a Salamanca
i netegem l'arxiu i el transformem
en l'arxiu democràtic de la memòria històrica.
I després ens n'anem a Montjuïc
a netejar el Fosada de Santa Helena
perquè ens sembla un lloc que ja no ens crida,
no ens és especialment simpàtic.
Ens agradaria una cosa més cultural.
estem una mica decebuts pel que ens ha...
el Manac ens ha respost,
perquè si o sigui podem arribar al Muma
i no podem arribar al Manac,
em sembla que t'estic...
Ai, perdó, Manac.
Al Magma, em sembla que t'estic explicant
una mica altres fons del tema.
Hi ha bona maró?
És a dir, hi ha mar de fons
amb la Generalitat de Catalunya?
Hi ha tranquil·litat i no fa vent
i suposem que les aigues quedaran planes
i la sorra al seu lloc.
Per cert, la càmera laica que feia servir el seu pare
encara existeix, no?
És a dir, jo diré que l'he vist amb alguna imatge, fins i tot.
Sí, però no és original, eh?
L'original se la va vendre per poder halar
i després va comprar un aparell idèntic
al que havia fet servir,
però és comprat a Barcelona a postguerra
o, millor dit, els anys 70.
Octaví Centelles, moltes gràcies.
Un plaer parlar amb vostè i, en fi, per molts anys.
Gràcies.
A vosaltres, gràcies.
Doncs, Núria, és l'exposició d'Agustí Centelles
que podeu veure aquí a Caixa de Tarragona.
Home, absolutament recomanable, eh?
Vull dir que, a part de que ens explicava
el fill del fotoperiodista, Centelles,
doncs bé, també hem de fer així el que ha dit abans
la comissària de l'exposició
i és d'aquelles mostres que,
abans ho diem, insistim, no?
El que convé venir a veure-les amb temps,
sense presses,
perquè hi ha propes 600 imatges,
hi ha també, doncs, a part d'aquests manuscrits,
aquest dietari que feia ell, doncs,
el mateix camp de concentració
i, doncs, tot plegat, doncs, convé venir amb temps,
amb tranquil·litat
i anar païnt de mica en mica, doncs,
tot aquest fragment d'història, doncs,
que està aquí penjada en aquestes parets
d'aquesta Tarragona,
però que és una història, doncs,
que és relativament recent
i que, com deia abans el comissari,
doncs bé, ens ha de fer pensar molt
a nosaltres, els que vivim avui,
en aquest temps, per cent,
amb aquests dies que vam passar, doncs,
no fa pas tant gaire
i que, com deia recordar.