Doncs, i de seguida conversarem amb el doctor Aleu,
que complirà aquest proper dilluns els seus 100 anys que havia de sabit,
però aquest divendres es farà un homenatge, un homenatge previ,
un homenatge que tindrà lloc a la sala d'actes de l'Ajuntament a partir de les 6 de la tarda,
i volem parlar d'aquest homenatge amb el permís d'Antoni Penedès,
i és responsable de la comissió, la qual durà a terme aquest homenatge al doctor Aleu.
Antoni, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Doncs mira, sí, ho farem divendres, perquè el dia 7 tindrà tota la família,
i tindrà molta moguda aquí a casa seva.
En canvi, el 4 serà una cosa oberta a tots els tarragonins,
i perquè tingui més facilitat el tarragoní de venir,
per comptes de les 6 hem decidit fer-ho a les 7 de la tarda.
Així els tarragonins que apenguen de treballar podran anar a retre un homenatge
amb una persona irrepetible com és el metge Aleu.
Què destacaries de la seva figura? Perquè ha fet moltíssimes coses, no?
Sí, home, amb mi ha fet moltes coses.
Han fet ràdio, televisió, diari, jo què sé.
Han fet un munt de coses junts, i jo li vaig prometre,
ara fa un any, que li faríem un homenatge als complius 100 anys.
I ell va dir, no hi arribaré, però mira si hi arriba.
Fins ara, com tu has pogut veure a l'arribar,
doncs m'estava explicant coses d'abans de la guerra,
de després de la guerra, de la via augusta,
dels disgustos que ha tingut durant la seva vida,
de coses que s'han trencat, d'antigues i monuments i altres restes,
que jo, francament, de la majoria de coses no podria ni en recordar-me,
però ell té una capacitat que és com un ordinador, eh?
És com un ordinador.
Doctor Aleu, què tal? Bona tarda.
Bona tarda.
Escolta, vostè va ser president de l'arqueològica, no?
Sí.
Vostè va ser un gran amant de l'arqueològia, no? De Tarraco.
De qui?
Vostè va ser un gran amant de l'arqueològia.
Sí.
Vostè m'hi va fer entrar un menj, un company.
No, ja m'agradava amb les coses d'arqueològia,
però el que m'hi va acabar de tirar,
perquè hi va ser el començament que estava jo de regir de l'Ajuntament,
que el metge Domènec, que era de Reus,
perquè era més tarragoni que molts tarragonins,
va entrar al poc de l'Alpaç de les Mons per fer un estudi.
I com que era aconsejable,
doncs, escolta, m'ha estat perquè era a la Júlia,
així els bomberos els deixaven cordes,
els deixaven escales o llums portàtils
per poder anar cap baix.
I vaig anar seguint perquè després d'això,
de l'Alpaç de les Mons,
vam anar cap a les bòvedes del circ,
primer les de les Enginyes,
després al pass de Sedassos vam anar seguint,
i ell el que va ser el que em va substituir
després com a president de l'Alpegòsica.
A veure, un moment,
però com va baixar el pou de la plaça de la Font,
expliqui, expliqui, on va anar a parar.
On va anar a parar?
Bé, això no va ser com van baixar aquí.
Va ser ja després que havíem trobat a les telecores.
Què va passar?
Perquè això que es refereix a ell és,
ja ho havíem visitat i van anunciar tot en detall,
i van veure aquell pou estar dividit en 11 pisos,
que hi ha unes voltes que estan fetes a les telecores de Mons,
i a prop d'una d'aquestes voltes a dalt estava el forat,
i donava la casualitat que aquell forat donava,
en un dels refugis que havien fet en temps de la guerra,
el pass de la Font,
que anava des del carrer del cos del vol,
quasi dels sedassos,
i feia cap a l'hospital.
Bé, vam entrar cap allà,
i vam recomanar que no fumés ningú,
ni ensengués cap bossa,
i vam dir, perquè hi havia el perill que havien fet algunes coses de gas,
que no hi hagués algunes cap fet de gas,
i llavors tingués un disgust.
Bé, vam anar caminant a poc a poc, a poc a boc,
i vam arribar un moment que va dir-ho,
hi havia una porta però que s'obria.
I sabeu que anava que aquesta porta,
el qual tots els morts,
després s'ho diuen els difunts,
un dipòsit,
un dipòsit que acabava des de l'hospital,
que fixeu-se,
si era la monja de guàrdia,
veu que els morts belluguen per allà,
i que surten de sota terra.
Sí, que ha hagut on allò, sí.
Home, d'anècdotes en deu tenir moltíssimes, no?
Anècdotes en deu tenir moltíssimes,
i moltes però les escrites, no?
Les anècdotes que ha anat visquent.
Aquesta no,
aquesta no, però si no les anècdotes,
aquesta no m'ho recorda ell,
perquè va ser un dels primers llibres
que vaig escriure,
perquè el que havia d'escriure últimament,
en detall,
era la gran de Senuja,
que hi havia molts anys que era molt.
Però en temps de la República
ja van baixar a baix,
i li van posar precisament,
amb un guix,
no?
l'alçada,
aquí, doncs,
arriba a 43 metres de fundària,
i doncs aquí,
pis 11,
aquesta baixada,
pis 10,
anar a portar tot això.
Això ja van fent
i de la República.
Mira, mira els llibres que ha fet,
mira, veus?
Una pàgina tot de llistat de llibres.
Dos i tres.
No, no.
160, 200, no?
Un munt, un munt.
200 i pico, sí.
De quin està...
No, no, no, no, no.
De quin està més content?
No, perquè a mi m'han parlat molt bé,
a mi m'han parlat molt bé
del llibre Receptes del Metgeleu.
Ah, Receptes del Metgeleu.
Receptes del Metgeleu.
Ell el va, això el va,
posar en forma,
per donar la publicitat,
perquè jo,
com que no tinc quartos,
no, perquè, escolta'm,
tot i escriben aquests llibres
que va fer fotocòpies,
m'he gastat un dineral,
que gairebé no es pot dir,
perquè la fotocòpia és molt cara,
no?
Però,
doncs no he tingut lloc de dos.
Ara,
els de Constantí,
no, jo els vaig regalar
llavors 140 pico,
després 20 més,
que arriben 200,
aquells...
Vostè va néixer a Constantí, no?
És igual,
sí,
aquestes sirenes
vostè ja està acostumat.
No, no,
és que ha obert això,
això no se sent.
Llavors se sentiria molt més.
Sí?
Quantes sirenes
vostè ha tingut de viure a la vida
en temps de la guerra i tot.
No pateixi,
vostè s'escolti'm.
En temps de la guerra,
quantes vegades va sentir la sirena
quan vostè ho hi feien presenciar,
quan afusellaven els reos?
Bé,
jo ja no la sentia,
perquè, escolta'm,
estaves molt ocupat,
i m'hi ha...
N'ha viscut de tots els colors, eh?
N'ha viscut de tots els colors,
de bones,
de dolentes, no?
Ja dic que li he passat les de caint,
no,
però,
per a mi,
aquestes coses,
hi ha vegades dius,
escolta'm,
quin és el secret,
tu que tens arribat a més d'aquest edat,
dir, mira,
haver-les passat,
però,
dolentes,
de totes maneres, no?
Que mira,
havies d'anar adaptant
en coses que no t'agradaven.
No tan sols,
això s'ha de molt polític,
escolta'm,
jo no volia ser aconsejable
de cap manera aquí a Tarragona.
I com va ser que va acabar sent regidor?
El popular,
no,
van fer servir això,
els aquí hi havia,
cal i compte,
tot això,
hi havia de l'alcalde,
l'Enric,
no li vam les tenis,
que havia sigut el que havia tingut més vots
en les anteriors relacions.
I bueno,
i se li convenia que sortís una candidatura
i van anar per a mi,
bueno,
jo dic,
escolta'm,
Enric,
jo no vull fer res,
ja he passat prou coses,
no vull fer res,
jo.
I després l'últimament diu,
escolta'm,
m'ho hauria de fer un favor?
Diu,
jo m'he compromès amb el governador,
si viu,
que avui te reabria.
Per què?
Per això,
bueno,
li diré que no.
i me'n va anar a llavors,
mi González a mà,
m'ha anar a preguntar a falla,
dic,
mira,
jo no vull fer res,
no?
Tot el que vulguin,
us ho creio això molt,
però no.
I dient,
doncs mira,
jo us diré una cosa,
també,
jo ho poteu posar en candidatura,
que és més plàstica,
com a governador.
Ara,
si sales elegido,
que és lo que jo deseo,
no tens el més remei,
jo que ser consellado.
Ara,
no quieres ser-lo,
pues marxa-te de Tarragona,
ja està.
O sigui que s'hi va haver de presentar
per la força,
com aquí.
quan ells anàvem a demanar per mi,
perquè havia mort el meu pare,
el meu soc,
a mi va dir,
em va ser això,
diu,
si no vols ser consellado,
no te voren obligar.
I el seu germà,
que estava al costat,
diu,
que vull deixar alcalde de batea,
jo.
Ara,
tu deien més sí,
com els nostres deien,
sí,
que ens costa ni pretexto alguno.
I en dient de Franco,
deien,
no estàs acostumbrat,
a les regrimes negatives.
Va ser diputat,
eh,
també.
Per ell mateix,
no?
Bueno,
van anar amb eleccions,
jo no vaig fer cap moviment,
nosaltres el vam fent,
i quan va ser l'hora dels vots,
el que van quedar per als van ser ells,
perquè l'Enric Oliver
havia sigut el que havia tret més vots
a l'anterior.
I jo vaig doblar-lo,
i llavors va quedar,
que l'autoritat quasi que era jo.
Quina cartera li va tocar?
Quina regidoria li va tocar?
Se'n recorda?
Quina regidoria?
Bueno,
llavors,
no em va tocar
ser regidor
amb l'Enric Oliver,
perquè el van treure,
i va posar al seu puesto
en Rafael Sant Romà.
No,
i a mi em va tocar de cop
aigües,
no?
Aigües i sanitat.
Perquè,
llavors,
canviaven,
cada tres anys
canviaven
la de,
part de la,
d'allò,
serien,
un terç
i després dos terços
perquè sempre hi hagués
de permanent
si algú,
companys,
perquè sapiguessin
com funcionava,
perquè,
si no,
ara venien uns de dreta,
ara venien uns d'esquerra,
així,
d'aquesta manera
donaven una continuïtat.
Bueno,
i van treure aixòs.
I la segona,
a la segona
talla
em va tocar a mi
el mateix,
aigües i sanitat
i foment,
no?
Però,
és una cosa
que vaig estar molt content
jo perquè jo,
a sortir que era
quantitat de vots,
no vaig tindre
l'armèrica a serí
i va haver-hi
que la gent de Tarragona
m'estimava,
doncs havia de correspondre.
Vostè,
era el metge
de mitja Tarragona
o pràcticament,
vaja?
Molt més,
perquè després de la guerra,
entre els monstres que es van morir,
perquè havien de morir empal·lats per malalties,
els que van assassinar,
els que van desaparèixer,
quan van anar als nacionals aquí a Tarragona,
pràcticament,
hi havia el metge Guasquio,
i encara,
perquè feia tres dies
que m'havia escapat
de Barcelona,
perquè a mi em van tindre,
a més a més de fer totes aquestes coses així,
com a pago,
vaig estar 13 mesos en Xeca,
saps?
I esclar,
no em van trobar res,
llavors havia d'anar al dematí,
a les 10 a firmar,
i a les 7 a firmar,
no?
I una de les vegades
que vaig anar cap allà,
la van tindre tres dies,
però sense ni aigua,
de manera que,
a més a més de llapar les togaries,
doncs has de enviar a bebre,
saps?
Això m'imagino,
aquesta experiència marca molt,
no?
Aquesta experiència,
viure,
en fi,
la guerra,
això marca molt,
no?
A una persona?
Molt,
molt,
molt,
perquè escolta'm,
aquest és el que ha rifat,
perquè aquí d'Aragona
era una població
que tenia 30.000 habitants
i es coneixien tothom,
i si no eren amics,
per almenys
els te saludaven,
només hasta per veure't,
no?
Però després,
com que van entrar nacionals,
de metges joves,
a més hi havia el metge guàs que jo,
i esclar,
fins i tot van repetir càrrecs,
que n'he tingut un,
perquè el metge guàs
el van fer metge
de l'hospital,
a mi,
del que era Roja,
el metge guàs
era el metge de la Falanja,
jo de les joventudes,
no?
Tot així,
d'aquesta manera,
ho van anar repartint per copar,
després ja van anar veient més gent,
però de cop,
jo,
pràcticament,
visitava el 80%
de Tarragona,
ara després,
com van vindre,
ja se'n va,
se'n va servir segure,
aquelles coses,
i van vindre més joves,
allòs ja...
Estic pensant, Antoni,
que divendres vindrà molta gent,
eh?
Esperem que estigui ple,
a rebussar,
perquè el metge,
a leu,
es mereix,
un testimoni de carinyo,
d'afecte,
no dels tarragonins,
moltíssims,
que ell va visitar,
seró,
dels fills,
dels nets,
i dels besnets,
que ell va atendre,
com has pogut veure,
quasi tot sol aquí d'Arragona,
i ell no hi mancava mai,
com li feien una trucada,
fins i tot una dona,
belleta,
que el trucava cada matinada,
que es moria,
que es moria,
i ell,
a l'últim pis,
sense ascensor,
i ell hi anava cada matinada,
fins que un dia,
ai,
que em moro,
que em moro,
i el mitgeleu,
saps que li va receptar,
una caixa de morts,
un taüt,
no?
No,
bueno,
ho exigera el senyor Penedet,
no,
era una pobra dona,
que vivia a la Pazos Sedassos,
no,
en una casa,
que tenia àtic,
però no tan sols això,
i estava de caritat,
el sobre àtic,
de manera que per anar amb ell,
hi havia una escala de fusta,
que havia de posar a la fuda dalt,
i era una esmàtica,
i la seva germana,
treballava per ella,
que estava pitjor,
però treballava per ella,
i quan li venia això,
s'ho feia a vendre bé,
perquè si es queixava una miqueta,
les que més a més,
tenia desitjus,
li havien de comprar,
cada cop no fos,
una risola de xocolata de Sotxar,
i Sotxar,
eh,
que no una altra no volia,
i una persona que no n'hi havia,
doncs,
escolti,
m'hi va preguntar,
i dic,
escolta'm,
home,
tinc una miqueta de concentració,
em va pujar llavors,
estava en una epidèmia de grip,
no,
i una epidèmia de grip,
jo,
com a metge,
només he vist dues vegades grip,
tot això que diuen ara,
de la grip A,
i de les vaques blaves,
i aquestes coses,
sobretot,
això és una miqueta de cuento,
molta cosa que una monja ho ha demostrat,
de Montserrat,
sí,
una monja que...
que diu que darrere hi ha interessos de farmacèutiques,
les empreses farmacèutiques,
eh,
que...
Sí, senyor,
que això s'ha confirmat,
això és que són constipats,
una grip,
jo n'he passat dues epidèmies,
i feia la metge,
la feia de cinc metges,
no,
i una grip,
s'acadava sense medicació,
en les farmàcies,
tot estava boint,
no es trobava res,
no ho voleu saber,
mireu,
jo me'n recordo
de la primera grip
que vaig veure,
que només tenia vuit anys,
que era l'any 18,
a Constantí,
un poble de 2.500 habitants,
el dia que va néixer el meu germà,
per això me'n recordo,
hi havia cinc morts,
en un poble,
aquí a Tarragona
hi havia trent o quaranta morts cada dia,
i a Barcelona
més de mil,
que us entradaven
amb aquelles coses
que portàvem el cervell de dam,
no,
van a posar en camions embolicats
perquè no tenien fusters
per fer,
per fer,
una cosa de por,
doncs aquí a Tarragona,
aquesta poble dona
em va quedar amb temps de la grip,
i dius,
escolta'm,
tinc una mica de concentració,
i llavors,
ja hi vaig recetar,
amb el medicament,
el palasma,
diverses receptes,
i dius,
escolta'm,
vostè no vol visitar,
no,
vostè em vol matar,
vostè?
dic, escolta'm,
jo no la vull matar,
ara,
mire,
si es mora,
doncs li farem,
li farem la plebola de fonció,
dic,
així que convé,
doncs,
ja li farem la caixa i tot,
i van anar recetant,
i després l'última recepta
vaig posar a taut,
uno,
i la feia,
potser tres mesos,
perquè va anar a gastar
amb les receptes
que jo l'havia fet,
no,
i llavors,
em va trucar
un creient,
el Mano,
que estava a la farmàcia Martínez,
que després,
deia allòs,
que era aquell que fa
cantonada
amb el cor del vol,
i va cridar,
diu, escolta'm,
diu,
que podries vindre,
perquè hi ha una recepta
que no en trobem
en cap puesto,
diu,
no ho entenem,
no sé què passa,
dic, escolta'm,
que em porta molta pressa,
diu, home meu,
ja fa un moment,
diu,
doncs,
com que hi hagi,
cap aquí dalt,
ja passa bé,
i m'haia passar,
i jo,
cas que no me l'entenia,
perquè no s'entenia gaire,
feia una lletra molt especial,
i sí,
que sí,
deia tol,
que sí,
i dic,
ai senyor Mar,
dic,
sap què diu,
ataut o no,
me cago amb ton pare,
me cago amb tu,
me cago amb aquestes coses,
que li diré,
i diu,
no dirà res.
Per què fan aquesta lletra
els metges,
s'entén,
per què ho fan això?
A mi m'ho s'entén totes,
bueno,
ara,
quan començo a escriure,
perquè jo,
com que soc sort,
i no puc estar en una conversa
amb una altra,
m'entenc escrivint,
i quasi sempre,
ho sol fer a màquina,
i després ho passo a màquina,
però,
quan començo a escriure,
ho escrip molt bé,
després vaig mirar cada vegada,
més de pressa,
més de pressa,
més de pressa,
i sembla que sigui,
que era fillet,
i si no ho passa a màquina de seguit,
moltes vegades,
si passa dos o tres dies,
ja no sé ni jo mateix
el que he posat.
Una curiositat,
és que vostè va conèixer
Antoni Gaudí,
com van estudiar Medicina a Barcelona,
no?,
i vostè va ser que va ser
escolonet a la Sagrada Família,
també,
en aquella època,
no?,
expliquem-ho allò,
com va anar?
Com va ser que va conèixer
Antoni Gaudí?
Doncs mira,
anar a Barcelona,
va anar amb la meva mare
per provar un post de dispesa,
perquè l'any,
el culte següent,
havia d'anar a estudiar a Barcelona,
i anava amb una senyora,
que era la meva amiga de la meva mare,
que era a Torrembarra,
i aquella era
la presidenta d'Acció Catòlica
de la Sagrada Família,
i tenia molta relació
amb el capellà gallic
que es deia mossèn Garcés,
i després
amb la mitja dona que tenien,
i estava molt amistat per fer això,
i aquest,
el rector va recollir quasi
el senyor Gaudí,
perquè es va anar deixant
tot,
tot,
tot per la pobresa,
i per la,
s'havia quedat com un beato,
pobra,
no?,
i allí,
amb el mateix,
amb el mateix taller,
que hi havia que donar,
pareta en pareta,
amb la badia,
doncs teníem un racó,
un nit de ferro,
i al costat,
me'n recordo una cosa sempre,
que era l'orga,
estudiar l'orga,
que havien de ser,
per les campanars
de la Sagrada Família,
allò,
cada campanar,
que hi ha un de forars
pel costat,
allò,
havia de ser l'orga,
i les campanes,
el primer que van posar,
que semblava,
sabeu,
aquests us que porten oxigen o carbònic,
així,
la campana tenia una forma d'aquesta manera,
i ficàvem pel costat,
i allò,
aquells florals havien d'estar tapats,
amb unes trapes confoses,
i tocant des de baix,
i llavors tocaven la campana,
la campana,
sense fer res,
ja tu ja senties,
buuuu,
del segon,
el que s'obria,
sortia una nota,
i ell tenia a costat,
el seu despatx tenia això,
però,
amb unes campanes,
que eren tus,
de coure,
o d'una cosa semblant com a coure,
perquè el coure és més vermellós,
que també n'hi va picant,
per anar estudiant d'aquesta manera,
i em van voler preguntar,
diu,
mira,
aquí hi ha una senyora,
que és de prop d'oblació de vostè,
diu,
mira,
s'ho trobem ara,
quatre,
que tots quatre són de Tarragona,
no?
Diu,
ah,
sí,
sí,
i em va dir,
diu,
que tens d'estudiar,
dic,
m'assembla per metge,
i jo,
doncs,
bueno,
estudia molt,
estudia força,
no facis el tonto com molts companys,
que això és un sacrifici pels pares per tornar a carrera,
a veure si fas bondat,
és l'única cosa,
perquè després,
per casualitat,
es va morir el dia de corpus,
no?
Venia del professor de corpus,
i hi havia un tren via parat que es va destrenar,
i passava ell allà,
perquè,
i així,
home,
ja no l'havia vist,
l'única vegada que el vaig veure va ser així.
Se li va dir que va néixer a Riudoms,
no?
Que a Riudoms,
dic,
va néixer,
no?
No passa a Reus.
I com?
Si va néixer a Reus o a Riudoms.
Ell va dir,
mira,
tots te'ns són de Tarragona,
però no va dir si era de cantor de Reus,
va néixer al mató de Calderero,
saps?
Ell era de Riudoms,
i diu,
que van mateixer a Sant Pere,
i mira,
va ser d'un,
d'un va quedar,
com a fill.
De tot aquest temps?
Però jo vaig escriure un llibret,
que deia,
quantes vegades va néixer Gaudí?
Li n'he de preguntar.
El primer miracle que va fer Gaudí
és que va néixer a dos llocs diferents,
però això ho volem fer Sant, ara?
No tan sols això,
és que els que són de Reus
encara li tornen d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un d'un.
Li volia preguntar,
perquè ens queda poc temps,
però li volia preguntar
que vostè,
de tot el que ha vist en aquests cent anys,
què és el que més l'ha sorprès
de tots els avenços tècnics
que hi ha hagut, no sé
clar, quan vostè va néixer, doncs moltes coses
les que tenim ara no hi eren llavors, no?
Què és el que més li ha sobtat del que ha vist, de tot el que ha vist?
Doncs mira, el que més m'ha sobtat
quasi que no es pot dir
perquè
és que
tenim sirenes, eh?
com el temps de la guerra
és que tinguin l'obligació
de donar exemple
veus a les coses que s'insulten
i s'ho diuen tot un a l'altre
i tot, i quan hi ha una cosa important
te fan sortir una cosa per un a l'altre
deixant-se a banda el que és més important
això es t'impressiona molt
mire, jo
jo vinc d'una família, el meu pare era d'una família molt republicana
com van fer a les eleccions
que va vindre perquè la república
no va vindre de manera democràtica
van fer
una selecció en municipals
i a les ciutats grans
van dominar els republicans
i que van fer, van ser saltar les corporacions
i visc la república
bueno, van vindre molt així
però
algun d'ells parlaven
i deia
escolta'm, això són els republicans
com el meu pare
això no són els republicans
doncs què són
això són
uns poques vergonyes
no uns poques vergonyes
uns poques vergonyes
i deia
perquè escolta'm
si aquests individus
guanyen les eleccions
i pujan el govern
Espanya està perduda
perquè no estan preparats
per ser ministres
són mitineros
i no faig res
però bueno
tothom va vindre
vinga
vinga
vinga
a la república
que jo quan estava
a la facultat
també tothom
vinga a la república
fora el camet
els creia
la fonció 13
però
vam rebre d'aquesta manera
i al cap de 15 dies
vaig deixar de ser republicà
per tota la vida
perquè al cap de 15 dies
vam començar
a caramà a Madrid
col·legis religiosos
Iglesias
i a Màlaga
que també
i van començar
a matar frades
alguns
i des de llavors
no he pogut ser
premis de la república
i escolta'm
a mi tant m'estim
que hi hagi un rei
com que hi hagi un president
el que vulgui
jo
el que desigaria
és que hi hagi un individu
que tingués una miqueta de cap
que fos serió
i que treballés
sobretot
per la gent més pobra
més que per la rica
doncs mira
és una bona manera
d'acabar aquesta conversa
doctor Déu
i volem felicitar
de part dels sojants
de Tarragona Ràdio
encara que faltin encara uns quants dies
però volem des d'aquí transmetre'l això
la nostra felicitació
per molts anys més
moltes gràcies
potser m'he explicat massa coses
massa tondaria
i més que en sap
més que en sap
que en fi
no tenim temps
no tenim temps ara
però en qüestió
que li agraïm molt
moltes gràcies
a vosaltres
Antoni
que vagi molt bé divendres
home
doncs
celebrarem
els 100 primers anys
no?
els 100 primers
perquè ell diu que continua això
eh
jo espero
només això vull dir
que divendres
a les 7 de la tarda
a l'Ajuntament
com més tarragonins hi hagi
més emotiu
i més bonic
i més amable
serà
l'homeratge
al metge de veu
Antoni Patenestel
moltes gràcies
gràcies a vosaltres
gràcies
gràcies