Fins demà!
Un dimarts més saludem l'Albert Miró, ens porta a la seva secció Últimes notes.
Albert, bona tarda.
Bona tarda, Núria, i bona tarda a tots els i les oients.
Ai, vinga va, que ja és dimarts, anem empenyent la setmana.
Les dues setmanetes, que la setmana passada no vam poder tenir programa,
però vaja, per ser dues setmanes, tampoc hi ha hagut gaire cosa per ser dues setmanes.
Però vaja, hem recollit tres notícies i començarem potser amb el personatge de les dues setmanes,
que és el Keith Richards.
Fins demà!
Kate Richards, has dit.
Keith Richards, el que és encara el guitarra dels Rolling Stones,
i que ha sigut protagonista per diverses coses.
La primera és que presentarà molt aviat un llibre, una autobiografia,
que explica les seves experiències dintre dels Rolling Stones,
força interessant,
i que, a més a més, hi ha hagut alguna petita autocensura,
perquè es veu que en un principi no deixava gaire bé el Mick Jagger, en alguns aspectes.
És que són dos divas, no?
Són dos divas, diferents, però dos divas.
I bé, deia que era una mica insuportable, el Mick Jagger, així directament,
però es veu que parlant amb el Mick Jagger es veu que aquesta part la va treure,
la va ometre, i s'ha autocensurat.
A més a més, també és notícia perquè ha deixat entreveure que tornaran a fer una gira els Rolling Stones,
a veure si passen per aquí a prop, i els veurem.
La última gira, com sempre, la 150.000 última gira,
que jo crec que a finals dels 60 ja deien que eren les últimes gires dels Stones,
que se separarien, però continuen al peu del canó.
I la notícia principal, que ens fa més gràcia,
i que sempre aquí aprofitem per opinar sobre les més gracioses i curioses,
doncs és en una entrevista que Keith Richards diu que ha donat consells sobre drogues al Pit Doherty.
Com prendre-les i com no prendre-les.
I és que en sap molt, això es veu.
Està bé, i Pit Doherty li farà cas, només la veu de l'experiència, no?
Esperem que sí, o no, vaja, ell sabrà.
El primer consell que diu, que li ha donat, és que quan prengui drogues que siguin bones.
De qualitat.
De qualitat.
El segon, que no barregi.
I el tercer, i el més important, potser, és que les prengui només el temps lliure.
Que mai, mentre estigui treballant, fent concerts o gravant algun disc.
El problema que jo crec que pot tenir el Pit Doherty és que jo crec que té molt temps lliure,
per tant, no sé si li pot servir.
Ai, Albert comets.
No sé si li pot servir.
Diu que aquests consells també, una mica dolent, aquí també ha estat el Keith Richards,
també li poden servir a l'AMI One House.
Així directament, ho he dit.
Suposem que de debò que no ho ha dit amb cap ànim de criticar, no?
Perquè, vaja, els olengastons no és precisament que puguin fer bandera.
Jo crec que ho ha dit a fi de bé, a fi de poder ajudar una mica dos personatges
que, en realitat, estan una mica perduts.
El que passa és que el problema de les drogues és que difícilment es deu poder arribar
amb aquest control, no?
de dir, no les prenguis, només que en un temps llibre, dius, bueno...
Segons ell mateix, ell ha arribat tan gran perquè ho ha pogut fer i ho ha pogut controlar.
Doncs bé, i després dels Rolling Stones parlarem d'un altre clàssic, potser no tant,
com és el Gene Simmons dels Keys.
Fins demà!
Bé, el Gene Simmons ha estat objecte d'uns atacs ciberterroristes,
bé, tant com ciberterroristes, però cibervàndals, podríem dir,
que han atacat dos de les pàgines web que té amb el seu nom o sota la seva responsabilitat.
i tot això ve perquè el Gene Simmons va fer unes declaracions en què deia que les discogràfiques,
les companyies discogràfiques, havien de ser més durs amb els que es descarreguen o es passen música a través de la xarxa.
Sembla que no deu ser competència a través de les discogràfiques fer això, no?
Bé, que haurien de perseguir la gent que haurien de perseguir o fer...
o fer... no, de policies no, obligar que perseguessin més, o sigui, fer més pressió de lobby,
tipus lobby, perquè les seguretats facin alguna cosa.
El problema és que jo crec que ho ha dit, o sigui, ell té dret a dir això,
i jo vaig pensar així, però el problema és que ho va dir amb uns termes una mica insultants.
Va dir que tots els que es baixaven, doncs, música d'internet, doncs eren uns niñatos
que, doncs, això, que tenien problemes per sortir de casa i coses així.
Per tant, jo crec que els atacs que ha rebut, els ciberatacs que ha rebut a les teves pàgines
van més pel to de fet, perquè la veritat és que opinar això ho opinen molts articles,
i no tots, doncs, reben atacs, però en aquest cas, diguéssim,
que es va passar amb la manera d'explicar-ho.
Els quills que són aquella banda que passarà la història per aquest tema
i per anar amb la cara pintada.
Sí, exacte, per qui no el reconegui, doncs, van sempre amb cares pintades,
i, a més a més, els Jim Simons...
Allà de blanc, no, em sembla?
Blanc i negre.
I negre.
I els Jim Simons, a més a més, treia la llengua sempre que podia,
quan veia que li anaven a fer una foto,
i és com un símbol, també, dels quills.
Funcionant encara?
Van fent, sí, han fet gires, va haver-hi una època que van estar bastant aturats,
però després van retornar seguint l'estela de molts grups, aquests veterans,
que al cap de molt temps decideixen tornar, com per exemple els Ahà,
que aquesta setmana han denunciat que potser...
Ah, sí?
Ah, no, no, no ho sabia, sí.
Acabaran a unir-se més ja, no ha funcionat els retrobaments, veu?
No ha acabat d'anar bé, és que clar, no hi ha espai per tothom, eh?
Exacte.
I Spandau Ballet ja ocupen molt d'escenari, jo crec.
I, a més a més, jo crec que les antigues disputes mai s'acaben de tancar,
i encara que vulguis oblidar coses, doncs, sempre acaben sortint.
Impagable, eh, si està fent com jo, que estic mirant alguna foto dels keys per internet,
perquè ara ja no recordava, a més dels keys hi ha com a granats, eh?
Sí.
Però enfondats amb els seus tratges...
Però clar, com que van tan maquillats, tampoc se'ls hi nota tant.
Sí, les arrugues no, però, bueno, les carnes una mica plonges ja sí,
fa molta gràcia perquè realment semblen pandes.
Exacte.
Pandes amb guitarra.
Sí.
Doncs bé, ja per acabar, tenim la primera noia protagonista,
que ja era hora, potser, és la Dido.
Què repensament?
Exacte.
Fins demà.
Alexandrista, reina de la Cannes Biert soorscostkelles!!
Fins demà!
Fins demà!
I per què? Doncs indirectament perquè un astronauta l'ha demanat.
Ai, què em diràs? Un astronauta ha demanat a dir-ho.
Exacte.
Sona estrany i la veritat ho és, de fet.
Però ho explicaré.
Es veu que el 2008 va treure un àlbum, el Safe Trip Home, en què apareix la imatge de l'espai i en el mig, com un puntet gairebé, un astronauta que estava flotant allà al mig de l'espai.
La veritat és que la foto és molt maca.
Però és la típica foto d'astronauta flotant a l'espai, que hem vist moltes vegades.
Sí, sí. Però es veu que aquesta foto és del primer astronauta que va poder sortir sense enganxe.
Sí.
I ho va fer per tracció pròpia, vaja.
És el Bruce McCannless, segon, a més a més.
Potser el seu pare era astronauta allà.
I ningú li ha demanat permís a aquest home per sortir-me a una portada.
Exacte. Llavors, ell es va reconèixer. És curiós que hagi tardat dos anys, però, en adonar-se.
Home, per l'escafàndra, no? Perquè li dic que van topar.
Potser per això. Però ha tardat dos anys en mirar-ho bé i ha vist que era ell.
I llavors l'ha demanat tant a ella com a la discogràfica i veurem com acaba tot.
Jo suposo que acabarà amb uns quants diners que li haurà de pagar la Dido amb aquest bon home, vaja.
Home, és curiós, eh?
És curiós. Tu no ho faries, això?
Si ara veigessis una portada d'un grup bastant famós i que apareixes tu al fons d'alguna multitud...
Home, sí, diria alguna cosa. Diria i m'hauria pogut demanar permís.
Perquè, clar, no és només el fotògraf.
I uns 6.000 euros, també, me'ls podria passar.
O imagina't que surts amb el...
Però imagina't que... Perquè si t'agrada Dido, potser passes.
Dius, ai, quina gràcia. No li escrius una carta?
Dito, que soc jo, gràcies. Me fa molta il·lusió, però...
Si et toca fer de portada d'un disc del David Bisbal, per diar-ho.
Què fem, Albert?
Jo crec que en aquest cas el senyor astronauta no deu tenir masses viatges,
no deu fer massa cosa i uns dinerets jo crec que li aniran bé, també.
Com sempre, després de les últimes notes, ara sí, arriba l'agenda.
Música
Música
Dimecres, 20 d'octubre, Palau Sant Jordi.
El hard rock dels californians Avenged Sevenfold.
Apolo
El danès de música electrònica tranquil·la, Trentemoller.
Dijous, 21 d'octubre, FNAC, Diagonal Mar.
Tindrem els Ojos de Brujo.
Ras Matastós.
El hardcore des de New Jersey de The Dillinger Escape Plan.
Voila Café Teatre, Manresa.
El grup de Juan Gómez, El Sobrino del Diablo.
Divendres, 22 d'octubre, Ras Matastós.
Ritman Blues dels veterans gallecs Los Suaves.
Apolo 2.
El pop amb so vuitantes de Linda Mirada.
The Loft.
L'electrònica dels barcelonins de Requesters.
Ras Matastós.
Tindrem l'electrònica de Cassiotone d'Owen Ashworth amb els seus Cassiotone For The Painful Alone.
Apolo.
Juan Perro.
Elio Gabal, Barcelona.
Tindrem el cantautor que va ser líder dels Red House Painters Blues, per tant, Marc Kozelek.
Sal Estreperlo, Badalona.
Més música de cantautor amb L'Epetit Ramon.
Salamandra, Hospitalet de Llobregat.
El grup de rock des de Còrdova és Tirpé.
Dissabte 23 d'octubre, Pavelló Olímpic de Badalona.
Aquests que sentim de fons, el concert de la setmana, jo diria, els Guns and Roses, que tornen des de fa molts anys.
Ras Matastós.
Segon concert de Los Suaves.
Factoria d'Arts, Terrassa.
Uns altres veterans del rock-pop espanyol, Los Illegales.
Apolo 2.
Els suecs de pop que vindran uns dies després a Tarragona, Club Ocho o Club Eight.
Apolo.
Los Coronas.
The Loft.
L'Electro House del berlinès, Hausmeister.
Nitza.
Tindrem amb el DJ argentí, Matías Aguayo.
Diumenge 24 d'octubre, Ras Matastós.
El hardcore dels nova llorquesos SIC o FITOL.
I així tanquem l'agenda, tot recordant-vos, com sempre, el concert, bé, que és protagonista aquesta setmana,
hem posat la música de fons, és el de Guns and Roses.
dissabte, deies, del Pabelló Olímpic de Badalona.
Entrades exaurides, ja?
Segurament, segurament.
Això sí, només amb Axel Rose.
És el que t'anava a dir.
Com a únic i integrant original de la formació.
Jo ja he sentit crítiques d'altres concerts que ha fet per aquí a prou, no?
Fas i dir al festival, però vaja, a l'Estat espanyol.
Fa poc va fer una a Londres.
Ah, aquesta no.
Fa uns dies.
M'sona això, alguna actuació?
Sí, però a l'Estat espanyol ha actuat.
I, en fi, és un festival en plasma de repàs, no?
De les cançons mítiques de Guns and Roses, però només amb Axel Rose.
Home, en principi presenta el China's Democracy, que és l'últim àlbum dels Guns and Roses,
però naturalment la base, la base, perquè seran les cançons antigues.
De música del record, música que ens porta als anys 90, no?
Exacte.
Passem a música d'última fornada.
Sí, molt actual.
I, a més a més, avui em fa molta gràcia,
perquè és un músic productor i DJ, en algunes ocasions molt comptades,
que és d'origen canari, però que viu a Barcelona.
Podríem dir que seria un corresponent al Pedro, el jugador del Barça, no?
És un canari, però molt afincat a Barcelona.
No m'havies fet mai una conferència futbolística, Albert.
Fora! Fora d'aquest estudi.
Doncs jo crec que va molt bé, perquè, a més a més, el Guincho, que és d'aquí parlem,
és un personatge que està molt orgullós d'estar treballant a Barcelona,
però no per això deixa de ser internacional.
Jo diria que ara mateix és, potser juntament amb Dorian i algun altre grup d'aquests,
un dels grups més internacionals que hi ha en aquests moments.
Potser amb la paradoxa que és més conegut a fora,
que a casa nostra, vaja.
El Guincho ha estat taloner de grups indis, com Vampire Weekend,
i per tant té un prestigi força important.
El seu primer àlbum ja va ser un èxit,
i ara presenta el seu segon, que es diu Pop Negro,
i que per mi és una mica homenatge a Catalunya,
perquè representa el Pop Negro com un pop.
A la portada apareix un pop.
Això fora de Catalunya no es pot entendre,
perquè el pop només és a Catalunya.
I per tant és un petit homenatge, jo crec, a Catalunya i al català.
Però el Guincho fa una música electrònica,
però barreja instruments ètnics i a vegades molt africans.
Per tant, és una música molt curiosa,
i que aquí us descobreixo amb el primer single d'aquest LP del Pop Negro,
el seu Bombay.
El Guincho, Albert, moltes gràcies.
Fins la setmana que ve.
Cada dimarts és una descoberta amb tu.
Exacte.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins la setmana que ve.
Fins demà!
Fins demà!