Comença, com que de divendres,
és l'espai que dediquem àmpliament a parlar de les estrenes cinematogràfiques
amb l'Esther Ferrer.
Esther, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Què tal?
Doncs moltes estrenes aquesta setmana.
Moltes, gràcies.
Hi ha més a més festival i a més a més vuit i mig, o sigui que...
Anem per feina.
Exacte, anem per feina.
Mira, la primera es diu Stone i és una pel·lícula,
és el mateix títol, l'original,
que podrem veure uns intèrprets de primera,
com són Robert De Niro o l'Edward Norton,
que realment diríem que al marge que la pel·lícula
pugui ser més o menys interessant,
sempre són d'aquella gent que compra en pantalla
i que agrada veure actuar.
Puc ser més interessant el repartiment que no és la pel·lícula.
Exacte, el repartiment, sí.
Què, la pel·lícula?
Doncs la pel·lícula no aporta massa, diríem,
és una pel·lícula de les típiques pel·lícules de presons.
És la història d'un senyor que s'ha de jubilar,
que és el Robert De Niro,
que poc abans de jubilar-se,
aquesta gent de la presó,
doncs, ha d'entrar en contacte,
en aquest cas amb l'Edward Norton,
perquè és un pres que està allà
per un encobriment d'un assassinat dels seus avis.
Bé, i a partir d'aquí el que es comença
és allò, doncs, les confidències,
les històries creuades,
i finalment, diríem, una mica de sorpresa,
allò que la persona acaba descobrint en l'altre,
la gent, en el presoner,
acaba descobrint coses que eren més o menys insospitades, diríem.
Per tant, estaria també en una mica de línia
del que podria ser un thriller, no?
A més a més, comptem, comptem amb un guionista de primera,
perquè va ser el mateix que va fer,
que és l'Agnus McLachan,
va fer el guió de Junebun,
que és una pel·lícula que va ser superpremiada,
de cinema independent.
Per tant, diríem que tenim davant una proposta
força interessant per aquest cap de setmana
dins del que seria el cinema americà.
Això era Stone.
Això és Stone i, d'alguna manera,
hi ha com a blocs de pel·lícules.
Això és el bloc americà.
Sí.
La segona de bloc americà
és una pel·lícula de Todd Williams,
que és una segona entrega
d'una pel·lícula que ja vam veure l'any passat,
que és Paranormal Activity,
en aquest cas, Paranormal Activity 2.
Era la història d'una parella, si ho recordes,
que es compraven una casa nova,
pobrets, i només estrenar-la,
allò que a la nit passen coses rars.
quan te'n vas a dormir,
ells posen una càmera
i aquesta càmera comencen a registrar també
coses molt, molt estranyes.
I a partir d'aquí el terror està servit.
De fet, els que ja l'han vist des dels Estats Units
diuen que és millor, i això no passa massa,
la seqüela.
De fet, potser no cal córrer molt,
perquè la primera va tenir molt males crítiques, no?
Jo recordo que, uf, no deixaven per terra.
Possiblement sigui per això, eh?
Però jo penso que, a més a més,
també hi ha el tema que la persona
que dirigeix la pel·lícula,
en principi havia de ser el mateix director
que el que ha dirigit Show 3,
que és Kevin Greuther,
però no, van anar a buscar un senyor molt diferent,
que no és del món del terror,
que és tot Williams,
que va dirigir una pel·lícula interessantíssima,
que és Una mujer difícil,
el The Dora in the Floor.
Per tant, diríem que hi ha un director inusual
darrere d'una pel·lícula de terror de sèrie B.
I això sempre ens pot portar alguna sorpresa.
Per tant, a la gent que li ha deut terror,
jo tampoc la descartaria.
Para Normal Activity 2.
Dos.
Ara ja tenim la pel·lícula espanyola,
de director novell.
Sí, canviem de bloc.
Sí, exacte.
Que és una pel·lícula, jo penso,
que a alguns els pot sorprendre la història,
però que són històries absolutament reals,
del que van viure algunes dones republicanes,
tancades a presons o tancades amb convents,
i que els hi segrestaven els fills que els hi robaven.
Una mica allò que ha passat també a l'Argentina,
potser amb un altre estil.
Però jo penso que el que més frapa
és que les que exercien aquesta pressió,
a vegades, eren comunitats de monges,
que tenien aquestes dones en règim, diríem,
de tancament,
i que els hi prenien els fills de les mans
quan naixien.
Per donar-los a altres famílies.
Exacte.
La pel·lícula és Estrelles que alcançar,
i allò per la recuperació de la memòria històrica,
jo penso que és una història que, de fet,
s'ha explicat ja així oralment, no?
Vull dir, quan s'ha estat fent aquests anys
la recuperació de la memòria històrica,
doncs han hagut una sèrie de persones encara vives, no?,
que han explicat aquestes històries.
Jo recordo un 30 minuts extraordinari, també,
que ara no me'n recordo el títol,
però, de fet, aquestes coses han passat
i és bo que la gent les conegui
i que les puguem recordar,
si més no, per allò que diem, no?,
que no torni a passar mai més.
Una història molt, prou diferent de Pa Negra...
De Miquel Rueda, sí, sí.
Com per no fer la comparativa, ho dic perquè, clar,
fa demà comparar.
No, no té res a veure perquè Pa Negra
és una pel·lícula que el que té és l'ambientació
en l'època de la postguerra
i diríem que una mica la feblesa moral d'aquells anys
per, una mica, per danys col·laterals, no?
Després d'haver passat un trauma com una guerra civil.
Però, en aquest cas, diríem que és, en el moment,
veritables barbaritats que es cometien de tot tipus,
no solament amb els presos,
sinó també amb les dones,
que potser simplement eren dones d'un pres republicà
i no massa més, no?
Una estrella que alcançar, la proposta canceta,
aquesta paca que ha fet l'Esther de Cinema Espanyol.
i ve la segona, del Pac Espanyol,
amb un director que és la segona pel·lícula que fa,
crec que sí que és la segona,
Pau Freixas,
però té darrere un guionista i una obra literària
ja de provar de solvència,
que és l'Albert Espinosa,
que ja ens ha fet pel·lícules com
Planta Quarta,
He tovido en 65 minutos,
que també, a més a més,
ha escrit moltíssims llibres
sobre la seva història personal
i la seva lluita amb el cança.
Recordem que és un xicot que,
des de ben petit,
per això va escriure Quarta Planta,
estava ja a Oncologia,
va perdre una cama...
Llavors, torna una mica a la pel·lícula,
el terreny aquest,
que li agrada a l'Albert Espinosa,
que ha fet el guió,
juntament amb el director,
en Pau Freixas,
que és el territori de la infància.
De la infància i d'aquelles coses
tan tendres i d'aquelles coses,
d'aquella manca total de malícia,
que quan ets adult
sembla absolutament impossible.
Llavors, la pel·lícula
és un flashback
d'un jove publicista
que, en un moment determinat
de la seva vida,
es troba amb una noia
que diríem que fa una vida
molt diferent a la d'ell,
que és una vida contra el rellotge,
i conec amb ella
amb certa facilitat
i després el que descobreixen
és que ells eren
part d'una d'aquelles colletes
d'estiu,
d'una colla
que s'ho va passar molt bé
en els temps
en què eren,
podíem dir,
uns altres,
perquè realment,
a vegades,
la gent canvia tant
que sí,
que sembla que no és el mateix.
Que no es poden reconeixer després.
I dic, doncs,
també que la pel·lícula
és premi del públic
del darrer Festival de Màlaga,
per tant,
és una pel·lícula
que ja ve
referendada en un premi.
El Festival de Màlaga
és aquell que passa,
diríem,
tot el cinema espanyol,
fa com una panoràmica
del cinema espanyol
i sempre és un bon referent.
I també,
com a referents,
diríem,
externs,
potser el Cuenta Conmigo
de Rob Reiner,
l'Standbyme,
que és una pel·lícula
que també parla d'això,
no?,
d'una colla d'amics
i de les coses que feien
i després,
una mica,
les vides
com agafen camins diferents.
No hem dit el títol.
Sí,
perdona.
Ai,
héroes.
A vegades
expliquem tant les pel·lícules,
no?
Sí,
que ens oblidem del títol.
Això és,
héroes,
una proposta
tendra,
mona,
Sí, sí,
molt a la línia Albert Espinosa.
Però digna,
Sí,
però digna,
exacte,
que s'hi pot anar
amb els fills tranquil·lament
i, bueno,
i es pot tenir una bona conversa
després, no?,
que és pel que serveix
al cinema.
Jo penso també
per poder parlar
després quan se surt
tranquil·lament,
tenir converses.
I ara ve
una pel·lículeta
que és un remake,
jo diria,
gairebé fil per randa
d'una pel·lícula
gairebé ja de culta
que a mi em va agradar molt
que és
Déja-me entrar,
eh?
L'original
era una pel·lícula sueca
del Thomas Alfredson
i era una història
de vampirs
adolescents,
però no res
de cap ruscles, eh?
Totalment allunyat.
Res a veure,
res a veure,
ni en camí el diente,
tampoc,
que no ens porti confusió.
Era una pel·lícula
molt i molt seriosa,
molt i molt ben feta
i, a més a més,
amb un pressupost molt baix
i, de fet,
aquesta,
l'únic que ha fet
és canviar una mica
el context, no?
i, en lloc de ser
una pel·lícula
que passa a Suècia
amb un fred terrible
i amb unes panoràmiques
de neu importants,
aquí això passa
al desert de Nou Mèxic
en els anys 80
i en l'època
de Reagan.
I si alguna cosa
ens fa pensar
que el producte
pot tenir un interès,
tot i que sigui un remake
i a vegades,
doncs,
dius,
bueno,
això ja ho he vist,
és que el director
és Matt Rips,
que és el director
de Monstruoso,
una altra pel·lícula
de terror
que, d'alguna manera,
podríem dir
que ja s'havia fet
moltes vegades,
que és una bèstia
que acaba amb tot Nova York,
la típica pel·lícula
d'animal.
Catastrofista,
d'animal,
bèstia, sí.
Però,
que els seus protagonistes
el que fan
és estar gravant
tota l'estona
càmera en mà,
càmera digital,
domèstica,
el que passa.
I diries,
això també ho he vist,
doncs,
Matt Rips
va aconseguir
en aquesta Monstruoso
una pel·lícula
de terror
molt especial.
Per tant,
penso que potser aquí
també ha tingut
el seu punt de vista
diferent
i ens pot aportar
alguna cosa nova.
dir també
que aquesta pel·lícula
no solament
és una història
de vampirs,
és una història
que de fet
del que parles
de la solitud,
dels nens,
allò que ara
està tan de moda,
que pateixen bullying,
que a vegades
quan un se sent molt sol
acaba fent amistat
amb gent també
molt especial
i molt diferent.
I aquesta és la història
de l'amistat
entre un nen
i una nena,
tenen 12 anys,
que un pateix això,
pateix la solitud
i l'amargor
de no voler,
de no ser acceptat
i l'altre,
de fet,
ja no és acceptada
d'entrada
una persona que viu al marge
perquè és una vampira,
però és molt recomanable.
Si no vau veure la primera,
doncs encara més
i el títol és el mateix.
I si vam veure la primera,
fins i tot
es pot veure per veure-la.
Sí, se li pot donar
una oportunitat,
jo penso que sí.
Deja'm entrar.
Deja'm entrar.
I ara cinema francès,
és que tenim una panoràmica.
És que Déu-n'hi-do,
anem farcidets,
aquesta setmana tenim de tot.
Aquí tenim
Lo seductor,
és una pel·lícula
de Pascal Chaumell
que ja feia dies
que estava anunciada
allò amb grans cartells,
perquè aquests seductors
doncs sí,
són dos personatges guapots,
diríem,
que són Vanessa Paradis
i Roman Duris,
que són dos actors francesos,
que jo suposo
que a partir d'aquesta pel·lícula
els coneixereu.
I és la història
de dos germans
que es dediquen
a desfer parelles
i que tenen
un percentatge d'encert
del 100%.
Són els xafarrotlles,
els que posen la parella
no t'interessa,
els llogues.
A tu t'agrada algú,
Núria?
Dius, vinga, va,
que s'hi posin.
I llavors s'hi posen
i sempre
separen la parella.
Ara bé,
tenen un codi moral,
dins de ser així,
diríem,
de fer una feina
una mica especial.
El codi moral és,
evidentment,
no m'enamoro
en cap dels treballs,
perquè això és feina.
I dos,
només separarem parelles
que no siguin,
o que estiguin
en perill d'estabilitat.
Jo diria que primer
hauran de fer un diagnòstic,
no?
Però, bé,
això és molt dir.
El que és cert
és que a partir d'una feina
que se'ls hi encomana,
doncs aquesta parella
acaben pervertint
el seu codi moral
i complicant-se
bastant la vida.
Això es veu
que en el guionista
se li va acudir,
que és l'Aurenci Tun,
se li va acudir
perquè,
d'alguna manera,
a nivell familiar
li va passar
alguna cosa similar,
no?
I li va fer gràcia
de fer aquest guió
i el van posar.
Per tant,
és una comèdia divertida,
una comèdia ratos,
estones àcida,
que ens pot fer passar
una bona estona,
los seductores.
Amb el toc,
com diem sempre,
del cinema francès.
Ara anem cap als nens,
i ja comencem
a anar cap al final.
Cap als nens
tenim la pel·lícula
en 3D de la setmana,
que és una història
d'animalets,
d'animalets,
d'unes òlives
que estan,
bueno,
que tenen,
és com una família
real,
diria,
que hi ha un germà bo,
un germà dolent,
un germà,
doncs,
que vol lluitar
al costat del pare,
el germà que té
enveja de l'altre,
és una mica,
una cosa,
com una mena de tragèdia
aixecxperiana,
no?
Però amb òlives,
amb mussols.
Però amb mussols,
amb òlives,
com ni vulgueu dir,
i és una pel·lícula
del sac Snyder,
que és un director
que està molt acostumat
a fer pel·lícules així,
per canalla,
i que han tingut èxit,
i es diu
Gajol,
la leyenda de los guardianes.
Evidentment,
i com sempre,
nosaltres, clar,
la veurem
en versió traduïda
a l'espanyol,
i ens,
bueno,
no podrem escoltar
les veus d'Ellen Mirren,
Sam Neill,
Geoffrey Rush,
que sempre,
és això,
vull dir,
els americans,
realment,
amb els doblatges
de lo que és digital,
o dibuixos animats,
s'illueixen molt,
lloguen primeres figures,
vull dir,
que el que no es gasten,
potser,
doncs,
és amb les persones tal qual,
s'ho gasten després
amb els actors
del doblatge
que déu-n'hi-do.
Per tant,
aquesta és la proposta,
La Leyenda de los Guardianes,
de cinema familiar,
diríem,
ja,
d'edats més baixes,
i per això,
per veure-la en 3D,
perquè recordeu que
les Gavarres,
doncs,
seguim això,
tenint tres,
crec,
projectors de 3D,
que no sempre van tots,
però vull dir que
és un cinema
equipat amb 3D.
Sí, sí.
I passem ara
a la sala 8 i mig.
La 8 i mig
aquesta setmana
es proposa un títol
incisiu.
Sí,
Canino,
incisius,
molars,
allò que dèiem.
De mossegada.
De mossegada,
però no vampírica,
no us equivoqueu.
Bé,
la pel·lícula,
el dítol original,
que és exactament el mateix,
Canino,
Quino Dontas,
i en català
hauríem de dir
Ullals,
és una història
realment
surrealista.
És una pel·lícula
premiada
a l'últim festival
de cants
al
Sertan
Regert,
que és una secció,
diríem això,
per determinades
formes de veure
la realitat,
i també
va anar a Sitges
i és una pel·lícula
que d'alguna manera
va sorprendre molt,
a Sitges l'any passat,
aquesta edició,
sinó l'anterior.
El director és
Giorgio Eslantinos
i la història
és una història
d'una família
que viu enclaustrada
dintre d'un xalet de luxe,
però que els fills
no han sortit mai
dels murs d'aquesta casa.
D'alguna manera
han estat sempre tancats
i la visió
de la realitat
del que és
el món exterior
la tenen
a través del pare
que exerceix
una autoritat
absoluta
i monolítica.
Per tant,
és d'alguna manera
una metàfora
sobre els llocs,
sobre els governs
totalitaris
i sobre les dictadures,
però aplicada,
diríem,
en una casa.
El que passa
és que té
un sentit de l'humor
jo diria
altament corrosiu
perquè pots veure
coses molt al·lucinants
com que el pare
els diu
que un gat
és un animal
salvatge
que els pot fer mal
i llavors
veus el germà gran
amb unes estisores
intentant matar el gat
i coses
absolutament al·lucinants
però que d'alguna manera
són aquelles situacions
que ens fan posar
a donar-li la volta
a determinades situacions.
Penso que és
un llenguatge
molt radical
però que és una pel·lícula
que permet després
una reflexió
en profunditat.
en aquesta casa
també així com a detall
diríem que sí que hi entra
una persona de l'exterior
però és una senyora
que va a fer
a satisfer
les necessitats sexuals
del fill gran
que al pare
li sembla
que ja li toca
i d'alguna manera
és perquè en aquesta casa
per això es diu
Canino
els drets
dels fills
no s'assoleixen
en funció dels anys
que tens
sinó de quantes surten
els diferents ullals.
si tens un ull al dalt
pots fer tal cosa
després pots fer
tal altra.
Ah, que curiosa.
Escolta, quines sensacions
deix aquesta pel·lícula
que en principi
l'argument podria
semblar molt dur.
Jo diria que deixa
d'entrada desconcertat
perquè
hi ha unes situacions
humorístiques
d'una corrosió
vull dir
és d'aquell sentit
de l'humor negre
que a vegades
hi ha persones
que el poden molestar
però que realment
les persones
que tenen un sentit
de l'humor allò
important
doncs agraeixen molt
perquè diria
que és molt difícil
l'humor negre
l'humor corrosiu
l'humor
diria jo
destroyer
i que ajuda a entrar
en un tema
d'aquests
que podria ser
molt dur
exacte
i pots entrar
en determinats temes
per una via indirecta
que d'una forma
diríem
directa
i evident
doncs
potser
no seria
ni visualment
acceptable
i en canvi
d'aquesta manera
sí
jo penso que aquest
George Oslantinos
és un senyor
que haurem de tenir present
llàstima
que el cinema grec
no es veu massa
per les nostres contrades
però realment
fins i tot
els amants
de Frank Sinatra
dir que
poden tenir
el seu lloc
perquè el pare
entre altres coses
que ja hem explicat
una altra cosa
que fa
és fer unes traduccions
lliures
de les cançons
de Frank Sinatra
que excèntric
tot plegat
tot plegat
és molt excèntric
però d'alguna manera
el que fa
és reflexionar
això
sobre certs models
educatius
monolítics
i sense possibilitat
que les persones
tinguin un pensament lliure
el pare
el pare
pensa per tota la família
doncs això és Carina
la proposta d'aquesta setmana
per la vuit i mig
en grec
que escolta
una pel·lícula en grec
profes de grec
que sempre esqueixen
que són minoritaris
dic profes de grec
perquè a part dels professors
de grec
no se m'acut
gaire més gent
que pugui
dominar el grec
però diríem
que l'important
d'aquesta pel·lícula
a part d'això
de sentir grec
que no en sentim massa
és en sigui
l'argument
i la posada en escena
que és extraordinària
i també he dit
que el dissabte
23
demà
comença la Seminci
el festival
de Valladolid
que en la seva
55a edició
li donarà
un premi
a Antonio Banderas
per la seva
carrera cinematogràfica
i li donaran
doncs
l'Imanol Àries
i el Juan Diego
que diríem
que són dos
dos personatges
molt potents
de l'escena espanyola
i del cinema
i en aquest festival
a part d'una secció
oficial extraordinària
que jo no entenc
com Valladolid
pot encarar
un festival
tan potent
realment
perquè és una ciutat
mitjana
hi ha moltes propostes
espanyoles
Ithia Arbollaín
presenta també
a la Llúvia
amb Lluís Tosà
Gael García Bernal
Lluís Tosà
està a tot arreu
sí, sí, últimament
s'ha de reconèixer
la Mosquitera
d'Agustí Vila
que és una producció
també de Lluís Minyarra
que últimament
està tenint
moltíssims èxits
com a productor
nosaltres passarem
a la vuit i mig
la propera setmana
la seva pel·lícula
Family Strip
en aquest cas
com a director
després hi ha
una pel·lícula
d'Avas Quiero Stami
aquest no és espanyol
però no he pogut
deixar-lo de dir
perquè m'ha sorprès
moltíssim
moltíssim
que es diu
Copy Conform
evidentment la crítica
està
excitadíssima
davant de la possibilitat
de veure Quiero Stami
a Valladolid
perquè és un director
difícil
no és un director
de masses
però diríem
que és un dels personatges
més reputats
de la innovació
cinematogràfica
d'aquests moments
Avas Quiero Stami
Vides Pequelles
una altra pel·lícula
d'Enrique Gabriel
i per tant
jo diria que
molt interessant
sobretot
he deixat una mica de banda
la Mosquitera
aquesta d'Agustí Vila
té un repartiment
extraordinari
i ja ha estat
recorneguda
és una pel·lícula
on hi podrem veure
l'Emma Suárez
l'Eduard Fernández
i la Geraldine Chaplin
que és una senyora
que també sempre està així
com molt
senyora que fa com a Calfred
sempre té una cosa
bé
doncs
tot són propostes
que jo penso
que de seguida
les podrem veure aquí
en els nostres cinemes
però que doncs
mira
la gent de Valladolid
ja tindrà
aquests 10 dies
per poder fer un repàs
en molt bon cinema
em sembla
i ja parlarem també
de quina és després
dels premis
com s'han repartit
i què passarà
ja ho comentarem
uau
intensa sessió
avui de cinema
amb l'Està Ferrer
normalment és intensa
però és que avui
entra la quantitat d'estrenes
i aquest puntet final
de Valladolid
sí però és que
quan hi ha un festival
jo penso que s'ha de dir
perquè realment
ja ho havíem dit
en altres moments
els festivals
ara fan una funció
això
cara als cinèfils
molt important
en el sentit que
hi ha gent
que li agrada molt
d'anar a veure
com està el panorama
i que a vegades
doncs es queda una mica curt
anant a les sales comercials
i als festivals
doncs es pot
i de fet
aquí a Valladolid
tenen moltíssims passes
per cada pel·lícula
per tant
jo no hi he anat mai
en aquest festival
però diria
que deu ser fàcil
accedir-hi
i poder veure-ho tot
sense massa complicació
Esther Ferrer
moltíssimes gràcies
gràcies a tu