Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
De fet, aquesta setmana, aquí a les comarques meridionals,
la tonyina roja ha estat protagonista,
perquè dilluns passat els pescadors de l'Amella de Mar
van fer una manifestació per protestar per diverses coses,
i una de les coses que protestaven era per una resolució
que acabava d'aprovar al Parlament Europeu,
en la que es demanava prohibir la venda internacional de la tonyina roja.
I resulta que allà a l'Amella de Mar hi ha uns quants pescadors
que es dediquen exclusivament a la pesca d'aquest tipus de peix.
Amb quina finalitat es prohibeix la venda internacional?
No la captura, ni la venda interna, sinó la venda internacional.
Això també és un mateix que de cada clar.
Amb quina finalitat es fa fer aquesta resolució?
A veure, hi ha una discussió des de ja fa uns quants anys
sobre si aquesta és una espècie amenaçada o pràcticament extingida.
Hi ha alguns informes que assenyalen que han baixat molt
la quantitat de tonyines roges que hi ha tant en el Mediterrani
com en algunes parts de l'Atlàntic,
i per tant és una espècie amenaçada,
mentre que d'altres informes diuen que,
tot i que havien baixat molt el nombre de tonyina roja,
en els darrers anys com a conseqüència d'algunes polítiques,
per exemple, com les adoptades per la Unió Europea,
doncs s'havia aconseguit aturar aquesta baixada
i aquesta espècie no estava amenaçada.
El que va passar és que ara,
dins del marc d'un conveni internacional,
que és el conveni CITES,
que és un conveni que està dirigit a intentar protegir
totes aquelles espècies d'animals que estan amenaçades,
doncs alguns països, entre els quals es troba Mònaco,
volen que s'inclogui com a espècie amenaçada
la tonyina roja,
perquè han baixat molt la quantitat de tonyina roja que hi ha,
hi ha una demanda altíssima,
i per tant és necessari posar fi amb això.
El conveni CITES és el que estableix,
quan és, en aquest cas concret,
no que es pesqui aquest peix,
sinó simplement que es comercialitzi internacionalment,
de tal manera que es permet...
Vull dir fora de la Unió Europea.
Efectivament, en aquest cas seria fora de la Unió Europea,
és a dir, es permetria la pesca de la tonyina,
però només per consum intern, no?
De la Unió Europea.
En aquest cas de la Unió Europea.
Cadascú dins del seu marc territorial,
és a dir, si això es pesca, per exemple,
en aigües mexicanes,
on també hi ha banys de tonyines roges,
doncs això seria per consum intern mexicà,
però no es podria pescar a l'aigües mexicanes
tonyina roja per després vendre a tercers països.
Clar, una des de fora podria pensar,
home, però si encara la poden pescar
i encara la poden vendre en el marc de la Unió Europea,
doncs home, hi ha un gran mercat.
Sí, no, perquè és que, pel que tu em deies,
la tonyina roja és un producte que es consumeix
i es demana moltíssim al Japó.
Efectivament.
Per fer sushi.
I clar, de japonesos n'hi ha molts.
Efectivament, n'hi ha molts.
És un gran mercat, en aquest cas.
Si fos xina encara seria pitjor, eh,
perquè de xinesos encara n'hi ha més.
Però sí, efectivament, és un dels aliments
que s'utilitza per fer el sushi i el sashimi,
crec que es diu,
que és dos plats exquisits de la cuina japonesa,
i la tonyina roja,
dins del que és el mercat japonès,
es paga a preu d'or.
És a dir, nosaltres, a la nostra butxaca,
no podria pagar el que costa el sushi allà al Japó,
perquè aquest peix és un peix que es pesca aquí
i que al mateix dia
s'embarca en un avió
i es porta al Japó.
I al mateix dia, al matí allà,
ja es comercialitza
i els restaurants japonesos
ja l'ofereixen dins de la seva cara.
Gairebé fresc.
Efectivament, fresc.
Absolutament fresc.
Comentaves que tenen una manera de pescar,
que no és ben bé pescar,
sinó que també en la pesca no fan un procés concret.
El sistema és un sistema d'encerclament,
amb unes xarxes,
el que es fa és tancar aquestes tonyines
i durant un temps se les va alimentant dins del mar,
és a dir, queden encerclades a la ceba
perquè arribin a un tamany determinat
que sigui, diguem-ne, comercialment atractiu, no?
I que, per tant, es pugui guanyar molts diners
amb la seva venda perquè es paga a quilos.
I llavors, quan ja s'arriba a un pes determinat,
el que es fa és, literalment,
caçar aquestes tonyines, no?,
amb arpons i es carreguen
i cap al Japó, directament.
Congeladetes.
De fet, hi ha algunes vegades congelades
i algunes vegades simplement fresques amb gel
i es porten cap allà perquè siguin fresques
i no perdin la seva naturalitat.
Per tant, amb aquesta prohibició,
amb aquesta resolució del Parlament Europeu
de no comercialització internacional,
de la tonyina roja,
realment es per un gran mercat,
un mercat molt potent com és el japonès.
i ja poses un gran nom per a ells.
És a dir, la gran majoria de tonyina
que es pesca en aigües espanyoles,
que ve aquí a la zona, al Mediterrani,
per pescadors de l'Amella de Mar,
ve a Andalusia, a la zona de les Almadraves,
tota la zona de Barbate,
que allà hi ha les Almadraves,
doncs tot aquest peix, en realitat,
no va per consum interespanyol,
sinó que és peix que va directament al Japó
i, per tant, es pen un mercat importantíssim.
Per aquest motiu estan en contra.
És una resolució del Parlament?
Això ja està tot de tibaneït?
No, de fet, el Parlament Europeu
únicament el que ha fet
és demanar a la Comissió Europea,
que és qui representarà a la Unió Europea
davant de l'organisme internacional del TITES
sobre aquesta qüestió,
i als Estats membres,
els demana a tots dos,
als Estats membres i a la Comissió,
que en el si de la Conferència Internacional
on es discutirà la inclusió
de noves espècies amenaçades,
defenguin la prohibició
de la comercialització internacional
de la tonyina roja.
És a dir, que simplement el que han fet
és una sol·licitud, una petició,
no estan adoptant cap norma.
Tot i això, a veure,
clar, els pescadors d'aquí
no volen ni sentir-ne apartar,
i, per tant, que un òrgan,
una institució com el Parlament Europeu,
digui públicament que està en perill d'extinció
i que convindria prohibir la seva comercialització internacional,
ja seria un cop per ells.
Qui ha de decidir, doncs, en última instància,
si això es prohibeix, o no?
Aquest organisme internacional
amb una cimera que es portarà a terme
el mes de març,
si no recordo malament, a Doha.
I, per tant, això en què està pendent?
La realitat quina és?
Que gairebé segur
que no s'inclourà la tonyina vermella
com a espècie amenaçada.
És a dir, no,
perquè hi ha països molt poderosos
que volen continuar comercialitzant aquest producte
i entre els quals es troba Japó, com hem dit,
però no hi ha països grans
que defensin la inclusió d'aquesta espècie.
Només ara, en els darrers temps,
s'han manifestat en aquest sentit
francesos i italians,
però amb determinades condicions,
que no sigui una prohibició automàtica,
sinó que hi hagi un període transitori,
que ara es pugui comercialitzar.
Per tant, tot i el que ha dit el Parlament Europeu,
segurament, vaja, pràcticament segur,
que no s'inclourà dins del Conveni Cites,
dins de l'anexa,
on es diu que aquestes espècies estan amenaçades
i, per tant, no es poden comercialitzar internacionalment.
Per tant, l'alarma està creada,
però potser pel que dius tu no cal parlar de foc, eh?
No, però això ens demostra
que els actes de les institucions de la Unió Europea
tenen transcendència,
tenen com a mínim transcendència mediàtica.
És a dir, els pescadors s'han mogut
i han denunciat públicament
els parlamentaris catalans,
amb noms i cognoms,
que van votar a favor d'aquesta prohibició.
És a dir, han dit clarament
que el senyor Raúl Romeva
i el representant d'Esquerra Republicana de Catalunya,
que és l'Oriol Junqueras,
doncs van votar a favor de la prohibició
de la comercialització internacional
de la Tonyina Roja.
I també han dit que parlamentaris
com Ramon Tremosa, per exemple,
de Convergència i Unió,
doncs va demanar que no es prohibís.
De tota manera, sí que té un ressò mediàtic,
resolucions d'aquest tipus,
però després passa molt sovint
que no es fa casa d'aquestes resolucions.
En alguns casos sí i en altres casos no.
Depèn, depèn.
És a dir...
En tot cas, la Unió Europea diu una cosa,
però és el que dius tu.
Possiblement, com que hi ha països forts i potents
al darrere, interessats en que això no passi,
no passarà.
Clar, entre altres coses,
pensa que això no és l'opinió de la Unió Europea,
és l'opinió d'una institució de la Unió Europea.
L'opinió de la Unió Europea
la donarà en el seu moment la Comissió Europea.
i seguint uns mandats del Consell
on es troben representats els governs dels estats membres.
I, per tant, des d'aquesta perspectiva,
aquí l'únic que tenim és un joc de poder
entre diverses institucions,
uns que diuen una cosa, uns que diuen un altres,
i ja veurem al final qui guanya.
Això ens ha d'ensenyar una cosa,
almenys jo estic aprenent el lliçó,
és que quan veiem titulars tan simples
que diuen Europa prohibeix tal...
Bé, matisem-ho.
Què és Europa?
Potser no és la Unió Europea,
potser és això que dius tu,
una de les seves peces,
i això de prohibeix, bé, també...
Hem de llegir la notícia sencera,
perquè a vegades els titulars...
I no creure-la del tot, tampoc.
No, perquè a vegades els titulars
ens porten a engany,
i per tant hem d'anar sempre
amb molta cura amb els titulars.
Doncs deixem el peix,
la tonyina roja sobre la taula,
la partem,
però ara sí tractem
un dels temes que ha sortit aquí de retruc.
El tema de la Comissió Europea,
vam parlar,
hem parlat aquests dies sobre l'examen,
que passaven els candidats
que volien ser membres
d'aquesta Comissió Europea,
els comissaris.
Podríem veure, però,
per què serveix,
quines funcions desenvolupa
i com va tot?
Clar, de fet,
hem parlat de la Comissió Europea,
però és aquelles institucions
que, tot i que tothom
ha sentit parlar de la Comissió Europea,
ningú sap exactament per què serveix.
Jo els he dit comissaris,
ho he dit bé,
que són comissionats.
Sí, bé, de fet,
popularment se'ls coneix com a comissaris,
tot i que en els tractats
mai parla de la paraula comissaris,
sinó som membres de la Comissió,
utilitza la paraula
membres de la Comissió,
però popularment tothom diu comissaris,
els comissaris de tal,
el comissari de qual
i el comissari de Pasqual.
I què fan?
Què fan?
Bueno, de fet...
Després de passar aquests exàmens tan durs.
Són exàmens molt durs
que ja veuríem si passarien
molts dels càrrecs
que es nomenen per part
dels parlaments dels estats membres,
perquè ja vam parlar
que fins i tot hi va haver una comissària
que després d'aquest examen
va decidir renunciar
perquè li havien apretat moltíssim, no?
I, per tant, això és una cosa
que jo crec que és digna de mencionar
i de dir que això sí que és una cosa ben feta, no?
La comissió és una institució molt singular
dins del que és el món
de les organitzacions internacionals,
perquè és una institució
formada per persones independents
que no poden rebre instruccions de ningú,
ni dels estats, ni de les empreses,
ni de les particulars,
i que només tenen un objectiu,
que és defensar el procés de construcció europea,
defensar la Unió Europea en el seu conjunt, no?
I això no és fàcil de trobar
en el món de les organitzacions internacionals.
En el món de les organitzacions internacionals
hi ha òrgans que defenen essencialment
els interessos dels estats.
I aquests no.
Aquests són persones que un cop són nomenats
només han de pensar en el bé comú.
Per això, s'ha adonat,
m'explicaves algun cas d'algun escàndol
o actitud apunible
quan es vinculava algun dels comissaris
amb alguna empresa, no?
Quan se'ls reconeixia
o se'ls descobria algun lligam.
Efectivament, si recordes,
ja fa unes setmanes van parlar
que potser l'escàndol més gran
que ha patit la Comissió Europea
va ser el dia en què un dels comissaris,
mentre encara era comissari,
el comissari de Telecomunicacions,
va anunciar públicament,
en aquell moment es deia Bangeman,
aquest comissari,
que quan plegués com a comissari
passaria a ser conseller adjunt
a la presidència de Telefònica.
Això va ser un escàndol
perquè es posava en entredit
la independència de la institució,
es posava en entredit la seva independència.
Un senyor que, mentre està gestent un càrrec
sobre temes de telecomunicacions,
anuncia que quan plegui
treballarà en una empresa de telecomunicacions
d'un estat membre,
doncs afecta la credibilitat de la institució.
Per tant, és molt important
deixar clar que aquesta institució
treballa sempre de manera independent.
I en el tractat s'estableix
que ningú, cap membre de la Comissió Europea,
durant el seu mandat
pot desenvolupar activitats professionals
encara que no siguin remunerades.
i que un cop accepta el seu mandat
donant un temps
tampoc podran exercir
cap tipus d'activitat remunerada
en cap empresa
del sector
en què ells tenien responsabilitat.
O sigui, demana una exclusivitat important.
I fins i tot quan ha acabat de treballar
com a comissari
per evitar
que hi hagi cap tipus de sospita
sobre com actuar la Comissió.
Perquè el paper de la Comissió
és molt important.
Defensar la institució,
la Unió Europea,
com a institució?
És això el que has dit?
Clar, defensar tot el procés
de la Unió Europea.
Pensar en el bé comú,
no pensar en el bé
d'una gran empresa,
no pensar en el bé
d'un estat o d'un altre,
sinó en el bé
del projecte d'Europa
com a una unitat.
A través de què?
Com es fa això?
Doncs mira,
les funcions que ha dit
atribuïdes la Comissió Europea
són moltes
i molt variades.
Són difícilment comparables
amb les funcions
que tenen els òrgans dels Estats.
Per exemple,
la Comissió Europea
és la institució
que té en exclusiva,
tot i que hi ha
algunes petites excepcions,
el que s'anomena
el dret d'iniciativa normativa.
Això què vol dir?
Vol dir que
qualsevol norma
aprovada
per la Unió Europea
requereix
de la presentació
d'una proposta
de norma,
d'un esborrany
de norma
elaborat
per la Comissió Europea.
Per tant,
sense proposta
de la Comissió
no hi ha norma
a la Unió Europea.
Que són,
quan s'arriba
al final de tot,
amb una normativa,
són els que enceten
el procés.
efectivament.
El primer grau,
que són els que fan
el primer esborrany.
I després,
sobre aquest esborrany,
el Parlament
i el Consell
faran esmenes
i finalment
l'aprovaran.
Però qui
els demana algú
que facin aquest esborrany
o són ells
que trien?
Mira,
tenim 10 propostes
sobre la taula,
anem a treballar
amb aquesta.
A veure,
ells són els que decideixen
si es fa una proposta
o no es fa una proposta.
Però,
és cert
que els ciutadans,
a través de la iniciativa
legislativa,
que és una de les novetats
del Tractat de Lisboa,
la comissió
que prepari
una proposta
de norma
sobre un tema.
Però després,
és la comissió
la que té plena llibertat
de decidir
si ho fa
o no ho fa.
I fixa't
que quan fa aquesta proposta
ha de pensar
en el bé de tothom.
És molt important
que sigui una norma
bona per tota Europa
i que, per tant,
no estigui pensant
en els interessos
d'un col·lectiu
molt reduït,
ni d'una gran empresa,
ni d'un únic estat,
sinó en el bé comú
del projecte
d'Unió Europea.
I per fer això
és molt important
que sigui independent.
I a més a més,
hi ha una cosa
que jo crec
que també diu
molt de la Comissió Europea
i és que quan elabora
aquesta proposta
ho fa
de manera molt transparent.
Fa enquestes,
pregunta,
obre a la seva web
la possibilitat
que els ciutadans
i les ONGs
i les associacions
i les empreses
puguin fer propostes
sobre com s'hauria
de regular
una determinada matèria
i després ells
amb tot això,
amb tota aquesta informació,
amb totes aquestes propostes
ha d'elaborar
el seu esborrany de norma.
I en el seu esborrany
hi ha una cosa
que és molt curiosa.
en el seu esborrany
ha d'explicar
article per article
si hi ha gent
que està a favor,
si hi ha gent
que està en contra,
per què està a favor
d'aquell article,
per què ell ha fet aquest article
avent-hi gent en contra,
etcètera.
És molt, molt transparent.
És a dir,
ara, per exemple,
que està tan de moda aquí,
la gran discussió
sobre la llei de vagaries
que és un tema delicadíssim,
no?
Doncs,
de si l'article aquest
qui l'ha modificat,
per què s'ha fet,
s'ha fet esquenes d'una ciutat,
esquenes d'una altra,
etcètera.
Ningú sap com ha anat
el procés.
En canvi,
a la Unió Europea
tothom sap com ha anat
el procés
perquè quan es presenta
l'esborrany es diu
nosaltres proposem
aquest article,
aquesta norma,
perquè ens ho va proposar
aquest,
aquest altre,
creiem que això seria bo
per aquest motiu,
per aquest altre,
i en canvi,
som conscients
que tenim en contra
aquest i aquest altre.
És a dir,
també diu que té en contra,
perquè tothom vegi,
i sobretot el Parlament Europeu
i després el Consell,
que són els que han de fer
les esmenes
i aprovar finalment la norma,
d'on surt aquella norma?
No surt del caprici
d'uns polítics
que estan pensant
més a saber en què,
sinó que surt
d'un procés
en el qual
han treballat
moltes institucions,
molts òrgans,
moltes ONGs,
moltes associacions,
molts ciutadans,
i tothom ha dit la seva.
I després la Comissió
està obligada
a donar explicacions
a tots aquells
que han fet propostes
sobre per què ho ha posat això
i per què no ho ha posat.
Uf!
Bé,
a veure,
preguntes, preguntes.
Dius que una dels trets
característiques
i que, a més,
es vetlla molt per això
és perquè els seus membres
siguin independents.
Però tenen alguna equivalència
respecte als països?
Hi ha una representació
de cada país?
A veure,
en aquests moments
el Tractat estableix
que la Comissió Europea
estarà formada
per un nacional
de cadascun dels estats membres.
És a dir,
que l'únic requisit
a dia d'avui
és que hi hagi
27 nacionals diferents,
hi ha 27 estats,
27 nacionals diferents
a la Comissió Europea.
Però això no es fa
per representar els estats,
sinó es fa per representar
a les diverses sensibilitats
nacionals, no?
Allà.
Però ells no estan
com a representants
dels estats.
I en el procés
de designació
han participat
moltes persones diferents
i moltes institucions.
Ha participat
el propi president
de la Comissió,
els estats,
al Parlament Europeu
i els comissaris
són conscients
que el seu nomenament
no és perquè un estat
l'ha proposat
i és gràcies a ell
i li deu la vida
i el sou
de 5 anys
de feina,
sinó que allà
molta gent ha estat d'acord
en que ell fos comissari
i per tant
no li deu el càrrec
a ningú.
I per això
és que és així.
Pensa que l'examen
aquest famós
de les 3 hores,
les preguntes
que fa el Parlament Europeu
a cadascun dels comissaris
és per demostrar
que el Parlament Europeu
realment vetlla
perquè aquelles persones
siguin les més adequades
o com a mínim
no siguin inadequades.
Però sí que hi ha
una primera criba
perquè un estat
ja presenta
només un candidat
o el diguéssim.
Efectivament,
el que es fa
és que el president
de la Comissió Europea
pacta amb els estats
els noms.
El president
en un moment determinat
si un estat
li proposa un nom
podria dir
no, mira, escolta,
aquest nom que em presentes
és impresentable
i jo crec que hauríem
de buscar una altra persona.
I algunes vegades
ha transcendit
que hi ha hagut
algunes discussions
entre el president
de la Comissió Europea
i els estats
sobre alguns noms
que no acabaven
de funcionar bé
dins d'aquest llistat
i per tant
és cert
que el primer pas
el donen els estats
però després ja no.
I pensa una cosa
que d'aquí uns anys
el tractat estableix
que la composició
de la Comissió Europea
canviarà
i ja no hi haurà
un nacional
de cadascun dels estats membres
sinó
que el nombre
de comissaris
serà
l'equivalent
a dos terços
del nombre
d'estats membres.
Per tant,
si en aquests moments
tenim 27
hi haurà
18 comissaris.
18 comissaris
que ja no podran
respondre
a ser
una proposta
de cadascun dels estats membres
de tal manera
que els comissaris
ja no tindran
un país
a qui agrair
encara menys
hi haurà
aquesta correspondència.
Tota aquesta feina
que fan
la fan
en grups
de treball
perquè estaríem parlant
que els comissaris
no tenen per què ser
especialistes
de ràpid concret.
En realitat
els comissaris
són els que
s'encarreguen
de dirigir
els treballs
de preparació
per exemple
les propostes
de normes
i després
d'executar
moltes vegades
l'acció comunitària
o l'acció
de la Unió Europea.
El que sí que fa
és cert
és que els comissaris
treballen
amb direccions generals.
Hi ha direccions generals
especialitzades
i els comissaris
són els màxims
responsables polítics
d'aquestes direccions generals.
No hi ha ministeris
no hi ha comissariats
per dir d'alguna manera
sinó que hi ha direccions generals
que són fixes.
i el que es fa
és que cada vegada
que es nomenen una comissió
es diu
doncs a aquest comissari
li correspon
la màxima responsabilitat
de la direcció general
per exemple
d'ajut humanitari
de la direcció general
de medi ambient
i de la direcció general
de cooperació
al desenvolupament.
I per tant
ell és el màxim responsable
d'aquestes tres direccions generals.
I són direccions generals.
I al capdamunt
d'aquestes direccions generals
hi ha un director general
que no és una persona
de confiança del comissari
sinó que és una persona
contractada
per la seva vàlua
per la pròpia Unió Europea.
És un alt funcionari
però no és com aquí
que hi ha els secretaris d'estats
que són del mateix partit polític
o els directors generals
que són del mateix partit polític.
Aquí estaríem parlant
de professionals.
Estem parlant
de professionals
efectivament.
I l'únic que fa el comissari
és la direcció política
dels treballs
però els tècnics
tots de dalt a baix
són gent professional.
Ells representen
el primer esleó
de tota aquesta cadena
ells preparen
les propostes de normes
després això passa
segons entès
al Parlament
perquè es facin les esmenes
efectivament
hi ha el Consell
que també pot fer les esmenes
i finalment
això aprova
la norma
l'aprova
el Parlament
i el Consell conjuntament.
I ja tenim
la norma pública
al carrer
autoritzada
què passa
si algun estat
no la compleix
la comissió
també té poder
per sancionar?
Efectivament
la comissió
el que té
és poder
per verificar
i per informar-se
sobre com es compleix
el dret
de la Unió Europea
i per tant
el que pot fer
és anar demanant
als estats
vostè que esteu fent
respecte a això
a les empreses
vostè que està fent
respecte a això.
Però al fons
és que això
m'ho estàs dient
de tots els òrgans
eh?
No
No?
No, no
la comissió
és la que s'encarrega
d'avetllar
perquè es compleixi
el dret
de la Unió Europea.
Però el Parlament espia
com vam dir?
Sí, però aquí
el Parlament
què és el que fa?
No és espiar
el Parlament
el que està fent
és un control polític
sobre l'acció
que fa la comissió
i el Consell
fixa't
que aquí el que hi ha
és que
les institucions
també entre elles
diguem-ne
hi ha un joc
de poders
i contrapoders.
El Parlament
mira que la comissió
faci ben feta
la seva feina
que el Consell
faci ben feta
la seva feina
la comissió
mira que els estats
facin ben feta
la seva feina
el Parlament
també pot mirar
que els estats
facin ben feta
la seva feina
I el Consell
a qui controla?
El Consell
el que fa
essencialment
és aprovar normes
i esmenar les normes
perquè allà
estan representats
els estats membres.
Total que la comissió
és això
té un ull
ficat en els països
en els diferents
membres de la Unió Europea
per saber si realment
compleixi la normativa
en cas d'infracció
en cas d'infracció
depèn del tipus
de normes
que s'hagi infringit
en alguns casos
pot posar multes
per exemple
directament
la multa més cara
crec que també
n'hem parlat
d'això en el passat
la multa més cara
mai posada
en una empresa
a la història
al món
ha estat una multa
de la comissió
europea
a Microsoft
a Microsoft
sí, ja recordo
tot i que al final
els van dir
els maneu
és a dir
ara ja
hauran de pagar
això sí
igualment
hauran de pagar
el que passa és que ara
ja com a mínim
deixen de sumar
perquè cada dia
que incomplien
s'anava augmentant
la multa
i per tant
ara ja
diguem-ne
ja se sap
la quantitat definitiva
l'hauran de pagar
perquè a més
això ha estat validat
pel Tribunal de Justícia
de la Unió Europea
i a més a més
Microsoft
ha hagut de canviar
els seus
sistemes operatius
per complir
amb el que li deia
la Comissió Europea
per tant
la Comissió Europea
pot imposar
sancions
pot imposar
sancions
en alguns casos
i en altres casos
si no està d'acord
amb el que s'està fent
pot interposar
un recurs
davant del Tribunal
de Justícia
perquè sancioni
els estats
o fins i tot
a les empreses
per l'incompliment
del dret
de la Unió Europea
doncs
fins aquí
el monogràfic
avui sobre
la Comissió Europea
tanquem
l'AI Europa
com sempre
amb una dada
avui
una dada
més alta
del que
clar
això de la xifra
sempre és una mica relatiu
però
ser una xifra
que ens porta
terreny negatiu
doncs
encara és pitjor
80 milions
de ciutadans
de la Unió Europea
quants de ciutadans
formen part
de la Unió Europea?
Són 400 i pico
milions d'habitants
per tant
és un nombre significatiu
és un nombre molt alt
80 milions
què els passa?
Són els càlculs
que s'ha fet
des de la Unió Europea
de les persones
que viuen
amb risc
de caure en la pobresa
dins de la Unió Europea
no dels que ja
estarien
no serien
Són dels que ja hi són
i els que
hi ha el risc
que també siguin pobres
però 80 milions
són moltes persones
i dins d'aquesta situació
també de crisi econòmica
aquest nombre
es pot accentuar
I suposo que aquí
també caldria veure
les xifres territori a territori
no?
Sí, varien
és cert
però això aquest número
per què
l'he portat avui
aquí al programa?
Doncs perquè aquest any
l'any 2010
és l'any europeu
per la lluita
contra la pobresa
i l'exclusió social
i és un any
en què la Unió Europea
farà diverses campanyes
en els estats membres
per fer-nos conscients
que hi ha un risc
de pobresa
en una part de la població
que a vegades pensem
en els pobres
fora de la Unió Europea
però que també convé
actuar
perquè això
no es produeixi aquí
i per tant
convé treballar
tot el tema
de la solidaritat
la justícia social
la cohesió social
i no ens hem d'oblidar
que aquí
també hi ha pobresa
serà un dels camins
de treball
que veurem
durant tot aquest any
2010
Sí, efectivament
de fet ha destinat
no són molts diners
perquè tampoc
no es pot destinar
molts diners
amb això
des del punt de vista mediàtic
però s'han destinat
17 milions d'euros
per fer campanyes
de conscienciació
a la societat
i per fer accions concretes
N'anirem parlant
en les sessions
d'Ai Europa
que ens queden per davant
Alfons González
professor de Dret
de la URB
moltíssimes gràcies
Moltes gràcies a tu
Gràcies