Excepcionalment, ja sabeu que hem donat festa a tots els col·laboradors,
però a tots, menys a l'Esther Ferrer.
De fet, ella mateixa ens ho ha dit,
home, jo he de venir, jo he de venir, ja comencen les vacances dilluns,
perquè és que divendres és dia d'estrenes,
i a més és l'última setmana que tenim programació a la sala 8 i mig,
la sala d'Ossin a les Gavarres,
que ens programa pel·lícules de cinema independent, documentals o versió original.
Esther Ferrer, bona tarda.
Hola, bona tarda.
Al final direu que no marxo ni en lleixiu, eh?
Però a mi em va bé, eh?
Perquè jo trobaré a faltar aquest estiu.
Jo m'invento les pel·lícules, m'invento les estrenes, eh?
Quan tu no hi ets.
Ja veurem com ho fem.
Això és mentida, eh? No us ho cregueu pas.
Home, mira, aquesta setmana primer tenim altre cop Òpera,
que això és molt important,
i una notícia després, doncs, pel que seria la continuïtat,
no, pel que seria l'inici de l'estiu,
que jo també penso que és important.
I a més a més tenim l'última pel·lícula de la sala 8 i mig,
no ens aneu ara a la 8 i mig,
perquè no en trobareu a partir del juliol,
que la sala fa vacances fins a les primers de setembre.
Per on comencem?
Perquè a més, us hem de parlar d'una gran estrena dimecres.
Exactament.
Comencem per l'òpera, si et sembla.
Doncs vinga, que això té banda sonora pròpia.
Un òpera que, la veritat, a mi el títol no em sonava.
No.
A veure, és una pel·lícula de Tchaikovsky.
Es diu La dama de piques.
Per què?
És una pel·lícula sobre el joc,
sobre un home obsessionat,
això, per la passió amorosa i pel joc.
i és una obra que es va estrenar la primera vegada,
la seva primera posada en escena va ser el 7 de desembre de 1890 a Sant-Petersburg,
que a mi ja m'agradaria veure-ho per un forat com devia ser allò que devia ser espectacular.
I el Liceu, que ara és d'on es connectarà per fer la retransmissió en directe,
doncs al Liceu el primer cop que es va posar aquesta òpera va ser l'1 de desembre de 1922,
o sigui que va tardar força a arribar,
perquè segurament també el públic llavors era reticent veure òperes més contemporànies,
tot i que era una del segle anterior,
però bé, sempre l'òpera, el públic de l'òpera sempre ha sigut molt conservador,
menys en els darrers temps que sembla que hi ha algun director que està fent canvis importants.
Bé, dic això, que és una gran òpera plena de referències musicals a la música del segle XVIII,
i a més a més amb incisos de música popular i religiosa russa,
que la posada en escena del Liceu serà, com sempre, impecable,
que a més a més dura 3 hores 55, però no us espanteu.
Seran 3 entreactes, no?
Perquè hi ha 3 actes i 2 entreactes,
que sempre venen a durar un 20 minuts i l'altre 30,
que mentre mig repeteixo hi ha el cava,
hi ha la possibilitat de fer comentaris amb els altres espectadors,
i bé, doncs jo penso que és això,
que és una possibilitat d'haver un espectacle realment important,
i això sí que és cert, amb primeríssim primer pla,
perquè hi ha dies que realment el que nosaltres els hi veiem...
Les cordes vocals.
Les cordes vocals.
Un dia d'aquests algú obrirà la boca i li veurem les cordes vocals.
Exactament.
I és la darrera òpera d'aquesta temporada,
La dama de piques, això,
als cinemes Les Gavarres, a la sala 13,
el proper dijous, crec que és,
que és dia 1 d'agost.
Ai, 1 de juliol.
Perdó, 1 de juliol.
Ens ho apuntem, doncs.
Corro molt jo cap a les vacances.
Ja ho veig, ja ho veig.
L'última òpera de la temporada, eh?
L'última de la temporada.
Bé.
L'altra pel·lícula és...
Ara anem ja per la qüestió cinematogràfica,
i no és l'altra pel·lícula, sinó la primera, perdó.
És Empata de guerra,
que seria aquell símil d'empia de guerra.
Però, clar, els que estan en peu de guerra
són uns que tenen potes perquè són animals.
Qui és el protagonista de la pel·lícula?
Doncs el senyor Brendan Fraser,
que fa bastant, bastant, bastant el Ruc,
i que està casat en la pel·lícula amb Brooke Shields.
Brooke Shields?
Brooke Shields, sí, sí.
És com una reaparició d'aquelles...
Ostres.
Que dius, d'on t'ha sortit aquesta dona?
Valia la pena dir-ho, no?
Sí, no diré.
Està molt bé, està molt bé.
La veritat és que està molt bé.
Bé, què passa?
Doncs aquest és un senyor executiu
que se li encarrega, doncs,
la construcció d'una zona residencial de primera,
en una zona, doncs,
que hi ha uns boscos protegits, eh, a l'Oregon.
I què fan els animalets?
Doncs, mira, en la línia aquesta del mar Madiuc,
que encara el tenim en cartellera,
doncs, començaran a parlar,
i no solament això,
sinó que li faran la vida impossible
des del primer colom a l'últim os de la zona,
li acabaran fent la vida impossible al Brendan Fraser,
de tant manera que ell s'identificarà
amb els problemes que tenen aquestes pobres bèsties,
i suposo que deurà canviar.
Espero i desitjo, eh,
perquè si no, malament rai.
O sigui que una pel·lícula absolutament d'aquelles familiars
per passar una estona.
Ja, t'anava dir, eh,
amb animals fantàstics, no?
Muníssims.
Ah, exacte, muníssims d'aquells que parlen,
això ja ho dic.
Clar, clar, no, allò.
Aprofitant l'era digital,
doncs, s'ha de rendibilitzar.
Jo crec que els executius de Hollywood,
quan troben alguna mena d'aquestes venes, no?,
per explotar-la, doncs, no paren, no?
Bé, això és empata de guerra.
Això és empata de guerra, exactament.
Un títol força original, eh?
I la següent ja és una qüestió més sèria.
Es diu La vida privada de Pipa Lee.
És una pel·lícula que ja fa temps
que l'estem veient anunciar,
que té un repartiment de primera,
perquè tenim, fixa't,
la Robin Wright Penn,
el Ken O'Ribs,
Julianne Moore,
Alan Arkin i Winona Ryder.
O sigui que...
Ah, i la Mònica Bellucci, perdó.
O sigui que imagina't quina coralitat
de grans actrius,
quina més guapa cada una en el seu estil, no?
i està dirigida per una dona
que és Rebecca Miller.
És una pel·lícula que ve amb cert retard
perquè es va produir l'any 2008,
però bé, ara la tenim aquí
i jo penso que és una de les bones recomanacions.
La Pipa Lee, que és la Robin Wright Penn,
doncs és una senyora que aparentment
té una vida feliç,
està casada amb un senyor més gran,
d'alguna manera ho ha acceptat,
perquè aquest home exerceix com una mena
de paper de gurú, no?,
a part de ser marit.
I, a més a més,
doncs ja se'n va anar a viure
en un lloc residencial d'aquests
on un està super, super jubilat, diríem,
abans que li toqui.
Clar, ell sí que té 80 anys,
ella no.
I aleshores, aquí,
d'alguna manera,
es comença a destapar
tot un passat
que anirem veient a poc a poc
i també la possibilitat
d'una nova vida,
segurament amb un home més jove, no?
S'explica tota la vida d'ella, no?
O sigui, és una pel·lícula
basada en un personatge.
Exacte, és basada en un personatge,
però és una pel·lícula molt coral,
no ho perdem de vista, eh?
Plena de bones actrius
i, a més a més,
és una pel·lícula, diria jo,
de dones,
però, bueno,
de sentiments, no?,
d'éssers humans,
d'històries de vida,
de passats, no?,
que aquestes pel·lícules sempre tenen,
per mi almenys,
un encàni interessant, no?,
aquells personatges
que semblen una cosa
i que quan se comença a estirar d'un fil
surt tota una sèrie
d'històries anteriors,
perquè tots tenim moltes cares, de fet, no?
Per tant,
jo per mi és una de les recomanacions
d'aquesta setmana.
És dramàtica.
Sí, i tant, dramàtica al 100%,
i no massa llarga, eh?
Només 98 minuts,
que a mi, quan són d'aquestes,
ja m'agrada que durin dues hores,
però, eh?
Aquesta només us durarà una hora i mitja.
La vida privada, de Pipa Lee, eh?
O sigui que molt recomanable.
Després, per passar una bona estona,
amb un remake
d'Un funeral de muerte.
Vaja títol.
Comèdia, doncs.
Sí, una comèdia dirigida per Neil Labud,
que és un director, diríem,
de l'espectre indi de Hollywood,
no?
Dels més...
Ai, de què em sona?
Quines altres pel·lis li hem vist?
Doncs, mira,
En companyia d'hombres
va ser una de les seves primeres pel·lícules,
i a mi,
que està a les antípodes d'això,
i a mi em va semblar una pel·lícula extraordinària,
de dos homes ressentits,
que, d'alguna manera,
buscaven la venjança en les dones,
i precisament amb una noia sorda.
I em va semblar una pel·lícula d'aquelles, saps,
estripadores, no?,
d'allò que et fa mal per dins.
I m'ha sorprès molt,
perquè ara es presenta, doncs,
primer amb un remake,
que això és, evidentment,
una pel·lícula d'encàrrec,
i, a més a més, doncs, això, no?,
una farsa d'aquelles clares.
I com funciona tota aquesta història?
Doncs funciona a partir d'això,
d'un familiar que mor,
i a partir d'aquí, doncs,
van apareixent els familiars d'uns llocs i dels altres,
perquè a Amèrica comença a aparèixer gent
que ve de les contrades més llunyanes, no?,
quan hi ha coses d'aquestes,
i a partir d'aquí apareixen històries,
però així com hauria pogut agafar
un caire més dramàtic, no.
És una comèdia,
és una cosa molt desenfadada,
i és,
i vist en paraules així concises,
que penso que la defineix molt bé,
un caos mortífer, eh?
O sigui que és una pel·lícula,
per passar-s'ho bé,
amb un cert humor negre.
Dius que és un remake de quan?
Doncs,
és una pel·lícula,
jo crec que anglesa,
de 3-4 anys.
Val, del 2007,
és que n'he trobat referència,
molt bé, n'he trobat referència, sí.
Jo crec que és un,
més o menys això, eh?
Jo la vaig veure a l'anterior,
però també era una pel·lícula
absolutament delirant, eh?
Vull dir,
en aquell cas,
tampoc no era ni molt menys un drama,
sinó que era el tema del funeral.
Humor britànic, aquest.
Sí, exacte,
humor britànic,
exactament.
Jo penso que el Neil Labud,
això ho pot entomar força bé,
perquè és un director
que no és dels típics de Hollywood,
i ja et dic,
i a més a més,
en un registre molt diferent
a l'anterior,
a les pel·lícules anteriors,
que això, no?,
que és un cinema
potser una mica més compromès,
però ja està,
bé,
de tant en tant
se n'enriguin els directors,
també, no?,
perquè, si no,
pobra gent.
Bé,
la següent és,
tenies que ser tu,
d'Anna Tucker.
Ai, calla,
que aquí també tenim bandes sonores.
Espera, espera.
És que hi ha aquella cançó tan xula,
que has dit que tu i jo.
Cançó xula,
no ho sé,
però que el Matthew Gott,
que és un jove valor de Hollywood,
a mi m'ha deixat bastant al·lucinada,
físicament.
Diríem.
Sí,
diríem que hi ha xicot
i molt guapo,
eh?
És una història d'amor,
que, de fet,
s'ha explicat moltes vegades,
no?,
que,
bàsicament,
parteix d'una història,
jo li hauria posat
any obiciesto,
o 29 de febrer,
més que tenies que ser tu,
eh?
Perquè, de fet,
tot això parteix
que es veu que els irlandesos...
Es diu així en anglès,
de fet.
Lipier,
sí.
Ah, sí?
Doncs mira,
fixa't,
no ho havia vist, eh?
que a vegades ho dic,
ho busco i us ho dic.
Doncs no,
el tema és que el dia 29 de febrer,
doncs es veu que,
només aquest dia i prou,
les dones d'Irlanda
es poden demanar matrimoni
a l'home dels seus somnis.
Llavors,
hi ha la història d'una parelleta,
que ell ha de marxar per viatge a Irlanda,
viuen als Estats Units,
ell ha de marxar de viatge a Irlanda,
i què passa?
Doncs passa que,
ell es queda sola i trista,
i pensa que aquesta relació no funcionarà,
i de sobte se li acut que,
ostres,
29 de febrer,
doncs me'n vaig a Anglaterra
i li demano jo per casar-nos,
no?
I què passa?
Doncs que,
que allò de les línies aèries
i allò dels problemes del transport...
I que no arriba el dia.
I que no acaba d'arribar,
però clar,
a veure,
pel camí,
jo també trobo que trobo un entrebanc,
no?
Un entrebanc molt agradable de trobar,
i aquest entrebanc,
jo penso que al final
és qui s'emporta el gat a l'aigua,
no?
És una història molt, molt, molt vista,
també, no?
Allò d'arribar al final
a trobar el nòvio de veritat,
però llavors ja no saps
si és aquell o és l'altre el que vols.
I aquí està el dubte.
Mira,
doncs mona,
una pel·lícula mona.
Sí, una pel·lícula mona,
una pel·lícula per passar-s'ho molt bé,
que agradarà molt a les adolescents,
eh?
Perquè ara les adolescents
són com a molt maduretes
en aquestes coses, no?
Aquelles històries tan romàntiques.
I a més a més ja dic,
amb noi guapo, assegurat.
Bé,
després tenim una història
d'una directora catalana,
que jo penso que a més a més
és un dels valors importants
del cinema català,
la Laura Meñá,
que sempre fa històries molt humanes
i que en aquest cas
ha fet la direcció
i també el guió.
I que compta en Pilar Bardem,
Rosa Maria Sardà
i la Maria Barranco,
que Déu-n'hi-do,
que jo feia temps
que no la ve en cinema massa.
i la Maria Barranco,
que no se'n surt la pobra
de fer comèdies,
que l'altre dia
en una entrevista
li preguntaven,
diu, mira,
jo volia ser actriu dramàtrica,
diu, però no surt res més.
I al final,
diu, ja m'hi trobo tan bé,
diu, que ja no hi aspiro
a ser actriu dramàtica, no?
Bé,
el tema és
la sexualitat
a la tercera edat.
Com es diu la pel·li?
Es diu,
la vida empieza hoy
és precisament això,
dir-nos que el sexe
sempre és possible,
no?
I que, bé,
que a qualsevol edat
això es pot arribar
a gaudir.
L'artífex de tot això
és la Rosa Maria Sardà,
que és una senyora
que es dedica
a donar classes de sexe
amb una colla
de gent de la tercera edat,
diríem d'aquells
que tota la seva vida
van patir força repressió
en aquest camp, no?
I aleshores,
doncs els explica
trucs secrets
i maneres
de gaudir
de la seva pròpia sexualitat
i hi ha escenes xocants
i fins i tot
molta gent ha parlat
del primer
del primer destape
de la Pilar Bardem
que de fet
fa un nu
en aquesta pel·lícula
que s'ha de ser
molt valenta, no?
A certes edats
per fer aquesta cosa, no?
Doncs ella
s'atrevita a fer
el seu primer nu
amb aquesta pel·lícula.
Per tant,
la vida empieza hoy
i la vida
pot començar
sempre que nosaltres vulguem,
no?
És una mica la idea.
Després tenim
una cosa
absolutament terrorífica
i a més a més
en 3D.
Tremenda.
Torna el terror
a la 3D.
Es diu
escar 3D.
Ara ja ho diuen
així com a subtítol,
perquè tothom ho sàpiga
i ho tingui clar.
La història
ve del passat.
Sembla ser
que és una noia
que torna a casa seva
després d'haver escapat
fa 16 anys ja
d'haver sigut, diríem,
la persona
que va aconseguir
assassinar ella
en autodefensa
a un psicòpata
que es dedicava
a torturar
i assassinar
adolescents
tancant-les
al sòtan
d'una funerària.
Aquí de broma
no n'hi ha cap.
Ella es va escapar
i el va matar.
Llavors,
ella sembla que el va matar
però quan torna a casa
després de tants anys
allò de sempre,
el passat torna
i sembla que algú
està començant
a imitar
en aquest assassí
en sèrie
que va desaparèixer
ja fa anys
en mans d'ella
i que clar,
evidentment,
deu anar a parella
de totes totes.
Per tant,
terror en 3D
i terror del gros,
vull dir...
Sí, sí,
perquè estic veient,
estic a la pàgina oficial
i fa lluio, eh?
Sí,
amb tots aquells elements
típics del terror.
Primera,
que si no et cau
alguna cosa al cap
a més a més
d'aquestes contundents
mentre veus la pel·lícula
perquè amb el 3D
passa això, eh?
doncs Déu-n'hi-do, eh?
Jo penso que és pel·lícula
pels que realment
són amants del terror, eh?
Teniu-vos els que voleu provar.
Està ple de cares adolescents, eh?
Sí, sí.
Vull dir que es va de cada un públic
suposament jove, no?
Sí, sí,
bueno,
és que de fet
és el públic del terror, eh?
El terror, sí.
És així, és així.
Estan preparats
per aguantar coses fortes.
I ara,
un documental
absolutament
fora del comú,
fora del que seria
la xarxa comercial.
Però dins de cinema comercial,
encara, eh?
Exacte, perquè no estem parlant
de la sala vuit i mig
quan parlem de l'última cima,
que és un documental
de Juan Manuel Cotelo
d'aquest any,
a més a més
prou curtet,
però molt intens,
ho dic perquè és un documental
de 82 minuts,
i és la història
d'un capellà,
d'un capellà jove
que, a més a més,
doncs, evidentment,
va morir,
i que va morir
a la muntanya,
perquè ho va desitjar així,
ell sabia que havia de morir,
però que,
d'alguna manera,
és una persona
que va deixar
un record
entre les persones
que el van conèixer,
un estil de fer,
una manera
de veure la vida
i de veure la mort
diferent,
i d'aquelles
que, d'alguna manera,
doncs,
encoratgen els creients,
no?
Una pel·lícula basada
pel que estic veient
en fets reals?
Sí, sí, sí,
és que és un documental,
és un documental,
sí, sí,
ja ho he dit,
i és l'última cima,
el capellà aquest es deia Pablo,
i es veu que,
doncs, això,
que entre la gent
que el va conèixer,
va deixar empremta,
va deixar empremta
i ha generat
aquest documental
que, a mi,
em sembla molt sorprenent
i que, a més a més,
doncs,
em felicito
que coses així,
al marge
de sales específiques,
com són la vuit i mig,
d'edat, no?,
perquè dius, ostres,
ja costa el documental
i, a més a més,
amb un tema com aquest.
I fins és aquí,
d'alguna manera,
el cinema comercial
de la setmana,
però,
una avançada,
abans d'anar
a la vuit i mig,
per el que s'apropa
el proper dimecres.
Que Déu-n'hi-do, eh,
dimecres,
la que ens espera dimecres.
Dimecres, dia 30,
s'estrena la tercera part
de la saga Crepuscle,
i què se'ls ha acudit
a les Gavarres?
Doncs mira,
com fa anys van fer
amb el padrí,
que ara ho recordo jo i jo
quan se va estrenar el tercer,
doncs,
han decidit fer el mateix,
passar la saga,
complert-te la 1,
la 2 i la 3,
totes de carrerilla.
Crec que a partir
de les 5 de la tarda,
però estigueu atents
a la cartellera,
i es veu que a hores d'ara
hi ha una expectació brutal
que sembla
que hi ha hagut
un allau
de compra
d'entrades anticipades.
o sigui,
un fenomen...
Han hagut de fer-ho
també en una altra sala,
no?,
d'obrir una altra sala.
Sí, sí,
ahir ens ho comentava el Josep.
Per tant,
afanyeu-vos
si voleu anar a la marató,
sí, sí,
que això,
que exactament,
que han hagut de buscar
una sala més gran
perquè no hi cabien
a la sala
que ho havíem posat.
Això serà dimecres?
Això serà dimecres,
crec que a partir
de les 5.
Per tant,
la programació
d'aquesta setmana
va de divendres
fins a dimarts,
o sigui,
del 25 al 29,
perquè el dimecres
hi ha canvi
perquè entra
la saga Crepuscle
complerta.
Complerta, eh?
O sigui,
no hi faltarà
res de res.
Qui vulgui
s'ho podrà passar
bé
a base de mossegades,
d'homes llopi,
de tot el repertori
que surt
d'aquells adolescents
continuant preocupats.
I d'alguna manera
sembla que és
la gran batalla,
la batalla final
entre els vampirs bons,
els vampirs grans,
i els homes llopos.
On queda vella, no?
Exacte.
Vela, vela.
Però diríem
que és una mica confús,
perquè, clar,
això que hi hagi
vampirs bons,
vampirs dolents,
però, bé,
és sempre, no?,
la lluita del bé i del mal
i s'ha de reproduir
allà on sigui.
I ara sí que passem
a un títol
que es diu
Medeni Mesec,
que això és amb servi,
i que el títol
en anglès
i amb el que s'ha estrenat
és Honey Moons,
que és la pel·lícula
de la sala 8 i mig.
D'aquí és la pel·lícula
aquesta, doncs,
d'acord amb Pascal Jevich,
que costa, a vegades,
de dir aquests noms.
És una pel·lícula
rodada en tres idiomes,
servo, croat,
italià i albanès,
i ens explica
una història,
bueno,
dues històries paral·leles,
molt humanes,
precisament,
la pel·lícula
està construïda,
això,
amb un muntatge
paral·lel,
parteix de dos casaments,
de dos parelletes joves,
que uns marxen
d'Albània
i els altres
de Sèrbia
per buscar
una nova vida,
els uns perquè
el seu amor
és impossible
a l'Albània
i els altres
perquè els servis,
perquè ell,
en concret,
doncs,
és violonxolista
i vol triomfar
a la Filarmònica
de Viena.
Què passa?
Doncs que a la primera frontera
ja es troben
aquelles dificultats
que,
teòricament,
en l'Europa
sense fronteres
i l'Europa comunitària
i tot això,
doncs,
aquestes coses
no haurien de passar,
però segueixen passant
i el que ens planteja
aquesta pel·lícula
és si realment
hem aconseguit
això,
trencar aquestes fronteres
i hem aconseguit
trencar
tot aquest procés
de la postguerra
de l'Europa de l'Est,
de l'Est Jugoslàvia,
concretament,
també a Albània
i plantejar-ho això,
no?,
amb les noves generacions
que d'alguna manera
volen trencar amb tot
i començar una vida nova
i que no se'n poden sortir.
La pel·lícula és Honeymoons
i estarà, doncs,
també tota la setmana
a la vuit i mig
i això,
i recordeu que serà
l'última d'aquesta temporada,
però que la temporada propera
preparem moltíssimes,
moltíssimes sorpreses
i pel·lícules
que jo estic segura
que agradaran molt a tothom,
eh?
Això esperem,
vaja.
Déu-n'hi-do.
Esther, escolta,
moltíssimes gràcies.
Amplíssima, eh?,
la carterera que ens portaves avui.
Hem fet el que hem pogut.
Moltes gràcies
per totes aquestes setmanes de cinema.
Et desitgem molt bones vacances
i ara firmem contractes
per la temporada que ve.
Digue'm, digue'm.
Oi, quasi que sí.
Bé, és que s'hem deixat
una coseta petita,
que ara és petita,
però que anirà fent-se gran,
que és el tema
del Festival de Sant Sebastià,
que en guany intentarem
anar a cobrir-ho
i explicar tot el que puguem
des d'allà o a la tornada,
però que realment,
doncs,
és el gran festival espanyol,
és on es posen,
d'alguna manera,
tots els grans títols
que vindran durant l'any,
durant l'hivern i la tardor.
Primer,
es poden veure més o menys allà,
també es poden veure petites joies
que a vegades no s'estrenen.
Ah, petites joies
que potser faran cap
a la sala 8 i mig.
Que potser hi faran cap,
exactament,
per això hi anem.
Però ja passa també en cinema,
a vegades aquestes petites joies
pobretes no s'estrenen mai més
i el fenomen és que,
degut a això,
cada cop més,
els festivals de cinema
estan plens de gent
que no és professional del cinema
ni que tampoc treballa en mitjans,
sinó que són gent
que s'agafa una setmana de vacances
per anar a un festival.
Cada vegada aquest fenomen
es dona més.
O la veig aquí a Sant Sebastià
o no la veig enlloc.
Exactament,
perquè jo hi ha títols
que he pensat,
ostres,
quines pel·lícules
i després ni a Barcelona
ni a Madrid
ni a cap lloc d'Espanya
no s'han estrenat al país.
Doncs el Festival de Cinema
de Sant Sebastià,
tot un referent dins el sector,
serà el mes de setembre.
Nosaltres el que farem
serà enviar-hi l'Esther
i llavors a connectar amb ella
cada tarda
que ella estigui allà
perquè ens vagi passant la crònica,
ens vagi anant mentint títols.
Esther,
molt bones vacances
i fins la temporada que ve.
Igualment, Núria.
Vinga.