Estèr Ferrer, parlem de cinema. Bona tarda.
Bona tarda.
Com estem?
A més a més, amb dues estrenes que jo personalment estava esperant.
La planificació serà, primer parlem de les estrenes comercials a Ocina les Gavarres,
després sala a vuit i mig.
Sala a vuit i mig, exacte.
I el que sorgeixi.
Exacte, però a veure.
Tangencialment sortiran moltes coses perquè les estrenes d'aquesta setmana són sucosetes, sí.
Si jo et dic que una de les estrenes és una mena de biòpic en versió molt lliure
d'un senyor que a Facebook té 1.057.534 fans.
Un milió i mig d'amics.
No, 1.057.000, no 1.500.
un milió i mig d'amics no, de gent que li agrada, o sigui d'aquells que entra i diu m'agrada, m'agrada, m'agrada, m'agrada.
Em caus bé, no?
Em caus bé, m'agrada el teu lloc, vull saber què fas, no?
Ha de ser algú molt popular, un polític?
Doncs no, doncs no, no, no, no.
Un actor?
Tampoc.
Ai, jo ja ho sé, estic tenen compte.
Digue-ho, Esther, digue-ho.
Doncs no és ningú més que Mark Zuckerberg, que resulta que és l'inventor del Facebook.
I aquesta setmana s'estrena a la red social, que és una pel·lícula que ja estàvem esperant fer a temps,
perquè, a més a més, és de David Fincher.
David Fincher, recordem-ho, va començar l'any 92 amb la tercera de la saga Alien,
després, el 95, va fer Seven, després, el 99, el Club de la Lutxa.
Ah, que et sona això, després del 2002, Habitación del Pánico.
Després, Sòdiac, i l'última, el curioso caso de Benjamin Button.
O sigui que David Fincher és un senyor...
Com a director, tot això, eh?
Sí, com a director, diríem que tot el que t'he dit és una estrena, darrere l'altra, d'èxit.
Fent, a més a més, un cinema, diríem, no precisament venut a el que seria la taquilla,
sinó un cinema personal, un cinema que fa a ell el seu estil, perquè el pot fer,
i que es permet el luxe, ja veus, a més a més, de tocar temes molt diversos.
Dintre de les claus de Hollywood, eh?
Exacte.
Vull dir, no és un revolucionari, perquè aquí estem parlant de treballar sempre amb actors de primera fila i tot,
però...
Sí, sí, sí, bueno, precisament aquí el G.S. Eisenberg, el protagonista, el que fa, el paper principal que fa de Mark Zuckerberg,
és un senyor jovenet, per cert, que va estar també al bosque i a Bienvenidos a Zombieland,
que és una pel·lícula encara més recent, que era com una bogeria de zombis, així, molt desmarxada, molt desmarxada,
però que va tenir bones, bones crítiques en general, eh?
Bé, aquest xicot, doncs mira, aquest xicot va començar a estudiar a Harvard, que és el lloc on s'ha d'anar quan vol ser famós.
Això, el protagonista, el creador de Facebook.
Això és pura realitat, eh? Això és cert. A més a més, és un noi molt jove, és una persona que neix al maig de 80 quadres,
per tant, és joveníssim, i quan ho va inventar encara més, quan es van trobar una sèrie d'amics,
que eren d'això, d'aquestes fraternitats que sembla que siguin de les pel·lícules, i no és cert,
de l'Alpha Epsilon Pi, de Harvard, i elles van trobar una sèrie de gent que van decidir de muntar com alguna cosa de tipus informàtic,
i van començar fent com una mena això, no?, de llistat de companys de la pròpia xarxa d'aquesta fraternitat.
Al poc d'haver muntat això, la universitat, d'alguna manera, els va dir que havien infringit la seguretat,
que això era publicar, doncs, dades personals de gent que estava matriculada o no, on estaven...
Bé, la cosa es va quedar aquí...
Sí, perquè tot tenia a Facebook, al començament, és veritat, tenia un caire universitari de trobar els teus companys universitaris.
De trobar això. Li van dir que havia hackejat el sistema de la universitat, tot això no era cert.
Ell sembla que es va sentir molt refusat i maltractat, i diuen, amb una biografia que es veu que no està massa contrastada,
que ell, de fet, va publicar, després, totes les dades que tenia, una mica com a rebenja, exacte, molt enfadat, no?
Després, al cap de no res, a Yahoo, hi havia com li van voler comprar a Facebook per mil milions de dòlars, quasi res.
Perquè què va passar? Que es va escampar, ell va començar com una petita cosa de comunitat tancada i es va escampar.
I, finalment, qui s'ha emportat una mica del pastís, un 1,6% de les accions, és Microsoft, del senyor Bill Gates, aquestes coses en sap molt.
Però aquest 1,6% diuen també les males llengües i també les publicacions de Forbes, perquè aquest xicot ha sortit molt,
que això val 15 milions, 15 mil, perdó, milions de dòlars.
Jo, que és quan començo a dir aquestes...
Sí, sí, em perdo, no? Em perdo.
El que sí que és cert és que el que ens parla aquesta pel·lícula és el moment concret que una sèrie de companys
d'alguna manera el van denunciar perquè diuen que ell estava contractat
per fer una part d'un treball, d'una cosa que estaven desenvolupant, que venia a ser el Facebook, però no n'hi deien així,
i llavors el van acusar d'haver robat la idea i de violació i apropiació de secrets d'empresa i tal.
Tot això va anar a judici, no es va poder aprovar res i ell en va sortir tan tranquil.
I després el que van fer els seus companys, que es diu Conec1, és associar-se a MySpace
per alguna manera fer una contraoferta del que és Facebook i ser més potents.
I ara, d'alguna manera, el que passa és que jo diria que hi ha un públic que és Facebook,
hi ha un públic que és MySpace, no?, i que depèn una mica dels gustos i també de les edats.
I que no es xoquen, jo crec que no es xoquen, que són compatibles, eh?
El que ser és que Llerric és famós, que la revista Forbes l'ha tret,
Vanity Fair també, que està entre els homes més coneguts juntament amb Steve Jobs,
amb Apple, amb tota la gent, de fet, gairebé tots gent d'informàtica.
Silicon Valley, per entendre.
Silicon Valley, exactament.
Això es diu, perdona, la pel·lícula...
Això es diu la red social, així de clar, i jo penso que és una estrena recomanadíssima.
Sí, no només per la història i pel personatge, sinó per la manera com està tractat.
Sí, sí, perquè el director és extraordinari.
I perquè tot aquell que no tingui gaire idea de les noves tecnologies
i com s'han gestat i tots aquests temes, penso que és interessant,
perquè tenen tots una mica de cosa en comú, no?,
que són gent molt jove amb grans idees,
que comencen a fer una cosa així al garatge de casa
o a l'habitació de la residència d'estudiants...
Fins i tot amb un aspecte marginal, a vegades, no?
Exacte, i que la cosa, d'alguna manera, com que internet va als passos que va
i ha anat expandint-se d'aquesta manera,
doncs acaben sent coses que tenen un èxit brutal, no?
Bé, la següent, molt diferent, molt i molt,
i a més a més, podem dir que l'hem vista a Sant Sebastià en Guany
i que és, per mi, una de les millors pel·lícles del festival
i penso jo d'aquesta tardor,
que és Pa negre d'Agustí Villaronga.
Evidentment, ja ho vam dir en el seu dia,
no va ser reconeguda amb cap premi,
només un, a la millor actriu, a Nora Naves,
però jo penso que realment és una pel·lícula
que es mereixia alguna cosa més,
perquè és un producte extraordinari.
El que no sé en aquest moment, però intueixo que serà en català
la que s'estrenarà, perquè, de fet, apareix com a Pa negre o Pa negre,
i ara hem vist que és Pa negre,
per tant, jo crec que es podrà veure en català,
esperem-ho així, perquè, a més a més,
ells han treballat un petit accent de la Catalunya central, no?
I això jo penso que és molt interessant,
perquè els actors s'hi han esforçat molt,
poder-ho sentir, veureu que té un gir de variant dialectal
molt interessant sentida en català,
i agrada encara més.
Bé, està basada, doncs, en una obra de Milita Xidor,
el mateix Pa negre,
però també en altres novel·les del propi Milita Xidor,
perquè diu a l'Agustí Villaronga que li semblava que,
tot i que Pa negre és una novel·la extraordinària,
el que passa és que és una novel·la de 400 pàgines,
perquè és com una mena d'etnografia,
és a dir, que recrea en els detalls, en els costums,
i llavors diríem que per fer una pel·lícula
i tenir una trama com a més intensa,
que és la que ha quedat al final,
perquè és una pel·lícula que no et deixa parar,
és com un thriller rural,
doncs va haver de posar-hi altres obres
com Cic Trànsit, de Gloria Swanson,
o Retrat d'un assassí d'ocells,
i veureu que els ocells tenen un paper molt important
en aquesta pel·lícula.
De què va?
Va, d'alguna manera, en un principi,
és una pel·lícula que ens enganya,
perquè d'alguna manera, al principi,
pots pensar que està parlant de la postguerra
i dels vencedors i els vençuts,
però de fet parla de la ignomínia
i, d'alguna manera, del mal que evita entre nosaltres
i que a vegades, en situacions de postguerra,
diríem que es fa encara que s'aferra més
al moll de l'os de les persones, no?
I realment, el que també podrem veure
és un extraordinari debut d'un nen increïble,
que és el protagonista,
i també del Roger Casamajor,
que en el paper de Ferriol
és un altre dels que sempre apareixen
amb el director, amb l'Agustí Villaronga.
I, a més a més, el Sergi López,
l'Alaia Marull, l'Eduard Fernández,
o sigui que els de sempre.
El Sergi López és un dolent dels fatges,
diríem que això també és un paper
que en el laberintó del fauna ja el va assajar,
i ara, d'alguna manera, li surt com a molt bé.
Vull dir, jo pràcticament no li vaig veure
diferència entre el laberint del fauna
i aquesta pel·lícula.
Aquesta pel·lícula dureta, dureta, no?
Dureta, dureta, dureta.
Pel que estic veient.
Postguerra rural a Catalunya.
Sí, sí, sí.
Ara, a mi em sap greu
perquè el tràiler, d'alguna manera,
desvetlla una primera part de la pel·lícula.
A vegades, clar, els tràilers
ha de sortir allò que pot ser més rellevant,
perquè la gent hi vagi,
però a mi em sap molt greu
perquè en el tràiler apareix l'arrencada,
el punt de partida de la primera escena,
és extraordinari.
O sigui, no mirem el tràiler, eh?
Sí, jo diria que us ho mireu.
Sí que diuen que aquest director,
pel que estic llegint en crítiques i tal,
té un poder visual.
Sí, exactament.
Però jo diria que en aquest cas
s'ha superat i moltíssim.
Ja ens va sorprendre amb el mar
o amb ara autobulquin
en la mente d'un assassí,
que era una cosa que estava feta
mig ficció, mig documental,
amb pel·lícules recuperades antigues.
Vull dir, és un director personalíssim
que de tant en tant fa d'actor també.
Jo més que res suposo que per fer algun dinaret,
perquè, clar, això de fer pel·lícules és difícil.
I ell, doncs, d'alguna manera, com dèiem el Finschner,
té la seva visió personal de les coses
i em penso que té la capacitat i la força
per mantenir-ho al marge del que potser
els productors li puguin manar, no?
Per tant, cinema personal, cinema molt de casa
i, sobretot, si podeu veure la versió en català,
no ho dubteu ni un segon, eh?
Sobretot.
Pa negra, molt recomanable.
I, a veure, atenció, perquè és una d'aquestes apostes
que fa Ocin a les Gavarres, no és habitual en cinema comercial,
jo crec, aquesta pel·lícula.
Per tant, aneu atents, perquè podria ser que durés ben poquet.
Jo penso que, bàsicament,
la conxa d'hora, la millor actriu, la Nora Naves,
ha estat una de les motivacions.
Però bé, l'altra és l'altra hija,
i tenim el Kevin Costner i la Ivana Vaquero,
i venen directament de Sitges,
estrenada aquesta setmana, eh?
La segona setmana del festival.
I què fa Kevin Costner amb una producció d'aquest tipus?
Doncs és curiós, perquè, a més a més,
el Luis Verdejo és el guionista dels recs.
O sigui, diríem que és la mà dreta de Paco Plaza i Jaume Balagueró.
I ara sembla que hi ha rumors a partir d'això
que el Paco Plaza farà rec Gènesi
i el Balagueró farà rec Apocalipsis.
O sigui, faran la preqüela i la conclusió final de rec,
que ja n'hi ha la 1 i la 2, si ho recorden.
Sí, sí, sí.
I que el guionista tornarà a ser Luis Verdejo,
que en aquest cas ha dirigit la seva primera pel·lícula.
La crítica del festival l'ha acusat de convencional,
d'haver cedit molt a John Travis,
que era el guionista de Hollywood,
i el propi John Connolly, que és l'autor del relat,
que hi ha un relat original sobre això.
I l'altre tema, diríem així, d'interès,
seria la Ivana Vaquero, que és aquella nena
que apareixia al Laberint del Fauna de 2006,
i que ara ja té 16 anys, que és guapíssima,
que és una superactriu,
i que ja té una pel·lícula en postproducció
pel 2011 amb Tim Robbins.
No t'ho perdis.
O sigui que ha fet un salt,
però jo hi la vaig veure amb unes entrevistes,
aquesta setmana, no recordo el dia exacte,
amb unes entrevistes fetes al Festival de Sitges,
i realment té una capacitat de comunicar
i on hi ha un saber fer d'actriu consagrada,
tot i que els seus pares es veu que li van al darrere
i la vigilen, no?
Encara van els pares al darrere perquè no és major d'edat.
I ella diu que haia d'estudiar,
però realment jo penso que li dona una rèplica
al senyor Kevin Costner,
que ja es pot anar preparant,
perquè tenim una actriu, a més a més,
és una noia que domina,
es veu que ha estat educada en anglès,
i aleshores domina molt bé la llengua
i és molt capaç de rodar als Estats Units.
I una mica això del Luis Verdejo
és tota aquesta història que hi ha,
aquesta moguda que hi ha
d'enfants terribles del cinema de terror,
que són gent que va créixer,
com Balagoró i Plaza,
veient pel·lícules a Sitges,
allò tancats en sessions d'aquelles que no s'acaben mai.
Friquis, friquis a Sitges.
Exacte, i el Luis Verdejo, doncs, de la colla,
i tota aquesta gent, doncs,
estan sent cridats per Hollywood, no?
Jo penso que aquí, a Catalunya,
fan pel·lícules més personals,
però, evidentment, clar,
quan Hollywood crida, i a més a més,
per una primera pel·lícula,
amb un Kevin Costner de protagonista,
doncs, no t'hi pots negar.
Bé, la història és molt típica,
un senyor divorciat que arriba a una casa nova,
a una granja aïllada,
i doncs la nena, que és la Ivana Baquero,
comença a comportar-se d'una manera estranyíssima,
i bé, és que hi ha un túmul estrany
a fora de la casa,
que sembla que exerceix un poder demoníac.
Un túmul, vols dir una muntanyeta?
Un túmul com una muntanyeta,
que potser és un enterrament,
potser és vés a saber què.
Perquè això és el thriller, no?,
el suspens, vés a saber què.
Déu-n'hi-do, això és l'otra hija.
L'otra hija, exacte.
Amb el títol vols dir que no és massa revelador?
Potser sí, potser sí.
No ho sé, però...
Tu l'has vist en tot cas,
l'amistat enganxat.
Pensa que el títol original és de New Daughter,
que és el mateix, o sigui, per tant,
o la nova filla té el mateix sentit, no?,
com de transformació,
o però és la filla, no, jo no l'he pogut veure,
però, doncs, a veure,
i vist tràilers, i més o menys del que s'ha comentat,
i penso que sí, que és una pel·lícula prou convencional,
però, clar, evidentment,
ha aixecat polsegueres Sitges per això, no?,
perquè quan ve un gran personatge com Kevin Costner,
doncs, en un festival així,
doncs, tothom s'anima molt.
A més, a més, a ell no li recordo pel·lícules de terror així.
No, no, no, no, no.
Jo crec que deu ser la primera que ha fet.
Per tant, doncs, mira.
A veure com es desenvolupa en aquest gènere.
Exacte.
Que veig coses una mica, el perdedor de Hollywood, eh?
Perquè coses que ha engegat i no li acaba de funcionar res, pebrona.
No, però ell també,
ell és un home que, a veure,
a mi personalment no m'agrada massa, no?,
però, per exemple, se les va jugar totes en Bailando con Lobos,
que va ser una mica la revelació,
la pel·lícula revelació.
I sempre intenta fer coses que et poden agradar o no,
però que vol fer coses personals.
En aquest cas no ho és, eh?
Jo crec que és una pel·lícula d'aquestes alimentícies.
Però, doncs, clar,
en un festival sempre interessa aquest petit glamour,
bé, aquest gran glamour,
perquè ell és un dels consagrats de Hollywood,
i li deu agradar a Catalunya,
perquè fa poc va venir amb el seu conjunt,
te'n recordes,
i va fer unes cues, crec que venia,
a cantar al Palau de la Música.
Ara que ho deus, sí, sí, sí, sí, sí.
Aquesta primavera passada, crec,
no més enllà, vull dir que, a més a més,
és això, no?,
és d'aquesta gent que li agrada fer coses,
això, que li agraden,
no, no,
ja tenen un estatus i s'ho poden permetre.
De tant, de tant, fan coses alimentícies.
M'agrada molt la categoria de pel·lícula alimentícia.
No, això és així, vull dir,
ja s'ha d'estar en un nivell molt consagrat
i super exitós per poder dir no
a segons quines coses, penso.
Però bé,
i ara tenim un documental
que sembla un thriller,
que podria ser una pel·lícula de Flipper.
Que demà estàs parlant de la 8 i mig, ja.
Sí.
I t'estic parlant de The Cove,
que és una pel·lícula de Luis Siohovos,
és que costa, eh, de dir,
i és un documental fet al Japó
arran d'una matança que hi va haver
de 23.000 dofins a una cala,
que per cert The Cove és cala en anglès,
a la cala Taigi de Japó.
I el que van fer és,
per això diuen que és com un thriller
i com una cosa estranya en el món del documental,
però jo, de fet,
a mi em recorda molt de Man on Wire,
que era aquell senyor que va passar
entre les dues torres bessones
a través d'una corda
i ho van gravar d'amagat.
Doncs en aquest cas és el mateix.
Van decidir de fer unes gravacions,
uns enregistraments,
una mica jugant-se-la.
Ara dones càmeres a les roques submarines.
Exacte, del que estava passant allà
per, d'alguna manera,
fer una denúncia d'aquesta situació,
de com s'estan esquilmant els dofins al Japó
i no entenc exactament
quina obsessió tenen els japonesos,
que són una gent molt equilibrada
i molt d'això de la natura,
però, mira,
doncs el dofí,
per algun motiu,
és animal de caça obligada
i, per tant,
també s'ha de dir
que no trobareu imatges macabres,
perquè, clar,
quan diem això,
la cacera indiscriminada i tot això,
pots dir,
home, a mi m'agraden els animalets,
no hi ha ni idea que em fa com a por.
No, s'ha intentat no muntar coses macabres
ni situacions molt...
Però sí que, tot i així,
acaba sent un documental de denúncia
i és curiós,
però va guanyar...
Bé, és curiós,
no perquè Sundance és el festival que pot fer això,
va guanyar el gran premi,
el millor documental
i el premi del públic l'any 2009 a Sundance.
O sigui que penso que és d'aquests documentals
de la vuit i mig,
un dels que caldrà veure
i que jo crec que pot agradar molt
fins i tot a la gent
que no és amant del documental.
És la proposta de la vuit i mig.
Tenim o per aquesta setmana no toca?
No, aquesta setmana no,
però n'hi ha cada 15 dies.
O sigui que crec que la setmana que ve
us en portaré una altra.
I bé,
això de l'òpera
ja us hi podeu anar acostumant
per això,
perquè realment
aquest principi de temporada
serà bastant trepidant.
això ve a ser cada 15 dies
màxim, màxim tres setmanes.
Doncs, Esther,
moltíssimes gràcies.
Jo et deixo marxar.
Gràcies a tu.
De cap de setmana
em quedo amb els oients
que ens facin trucades.
Sí, perquè avui tinc una mica de pressa.
Gràcies, Déu.
Adéu.