Mentre esperem poder contactar amb De Callaos,
que és la proposta musical que teníem pendent per avui
i que, de fet, us la fem directament a la proposta,
encara que no puguem parlar amb ells.
És molt recomanable el concert aquesta nit a les 10 a la bequeria.
Doncs mira, avancem l'entrevista que teníem pendent
per una miqueta més tard.
Parlem ara no de música, sinó de teatre
i d'una persona, jo crec, molt estimada a casa nostra
perquè és del territori i torna a casa per representar, a més,
l'obra amb la que es va posar per primera vegada, un nas de pallasso.
I és que estem parlant de la pallassa de casa, tarragonina, Pepa Plana.
Pepa, bona tarda.
Bona tarda.
Escolta, et fa il·lusió, a nosaltres ens fa com a gràcia que vinguis de nou aquí.
Sí, home, i a mi també.
La veritat és que tornar a Tarragona,
sigui l'espai que sigui perquè ja he actuat en diferents llocs.
He de dir que el Metropol és com uns regals perquè m'agrada molt,
però també per Santa Tegla vaig actuar aquí a la Muralla o no sé com es diu aquí dalt.
Bé, tant se val.
I per Santa Tegla d'enguany no de l'any passat.
I ara l'altró no, que feia temps que teníem moltes ganes de poder-hi anar perquè és una sala.
Que s'obrin sales sempre és una alegria i aquestes sales petites que el públic gairebé respira amb l'actor.
D'aquest cas amb la Pallassa em venia molt de gust actuari.
Però, esclar, una mica els meus espectacles són més grans i la Penélope, que és l'última que he fet,
no ens hi cabia.
No és que faci espectacles molt grans, però els elements de escenografia i així no hi caben.
És que la Trona és molt petita, Pepa.
Sí, no hi ha mai, em fa molta il·lusió.
Però llavors va sortir l'oportunitat de recuperar el de pe a pa, que no l'he deixat mai de fer,
però que ara fa rato que no el faig.
Bé, de fet, el vaig fer fa mig any a la carta del Circa del Tortell, allà a Sant Esteu, per l'altortera.
Però, bé, i també és un petit homenatge als Joan Busquets.
No abans si estem, Pepa.
Anem a poc a poc, que això és molt important.
Se me'n vas, el tipus, molt de xerrar.
Això és molt important, a veure, per una banda és això.
T'hem anat veient a Tarragona, no has deixat mai d'actuar per aquí.
I, de fet, fa poc jo vaig veure al diari que presentaves les desenals de Valls, pot ser, de la Candela.
Sí, espectacle nou, que estem assajats com a posseïtri,
per primera vegada faig un trio amb el Monti i el Nan Valentí s'estrena a les Candeles de Valls.
Molt bé.
I després, també, com que és una coproducció també amb el CAER de Reus,
es farà el Bertina, doncs, el 4-5 i el 6 de febrer.
Va, això encara ja en parlarem.
El 4 de Valls, sí.
Però jo he de dir que soc tarragonina de naixement, així que ho posa oficialment.
Sí, com és que vas néixer aquí?
Perquè, bueno, de fet s'identifica amb Valls perquè has viscut allà on veu.
Jo soc de Valls, vull dir que ningú se m'enfadi de res, perquè la veritat és que jo soc bellenca.
Ah, passa que vas néixer aquí, ets bellenca d'escola de Tarragona.
Perquè, com tota la gent de la meva generació, fins i tot el meu xiquet, que té 28 anys,
som tarragonins perquè no hi havia hospital.
Llavors veníem a néixer a Tarragona, però...
Ja està, ja està.
No cal que et justifiquis les arrels, eh?
Tenim moltes ganes de veure't.
I he viscut a Tarragona, mare de Déu, per sort, hi havia l'escola de teatre.
L'Aimat, el Josep Ixart, que jo la reivindico sempre que puc,
perquè molts dels tarragonins que ara fem teatre,
o de la gent que vam passar per l'escola Josep Ixart,
no faríem teatre, sinó que s'havien pogut passar per aquella escola.
No queda el primer pas abans d'anar a l'Institut del Teatre.
I fa molta malícia que aquí a Tarragona no hi hagi uns estudis de teatre
com a pas previ al professional.
Ara ja no hi és això, xiqueta.
No, però per això ho vull dir.
Jo faig com la banya.
Te vas reivindicant.
Que les nau, doncs jo reivindico l'escola de teatre a Tarragona.
Escolta, i com és que ara tornes amb aquest espectacle,
que em consta que és el primer en què et vas posar el nas vermell?
De pe a pa.
Com és que les ha ressuscitat?
El de pe a pa, de fet, va ser una aventura fantàstica.
No hi havia res per perdre.
Va ser com una voluntat de dir
tinc ganes de ser pallassa, tinc ganes de fer això.
Me canso ja profundament de ser actriu.
i amb en Joan Bosquets vam crear aquesta aventura, no?, aquest vi.
I per com dir, recordo que em deien, però Pepa, això que tu vols fer, no?, dona, pallassa, sola, per adults,
però això no té circuit, això no ho podràs vendre enlloc, això.
Però, bueno, doncs s'haurà d'inventar, no?, el circuit.
Com és que estaves cansada de fer d'actriu convencional?
Que et tocaven papers molt, molt de pura.
Sí, de fet, diguéssim, tenia companyia pròpia, que era pretèrit perfecte aquí,
que va ser una aventura de gairebé 10 anys, just acabar l'institut,
i és com que, uf, es troba de ser d'actriu amb un personatge, amb un text que t'ha escrit un altre.
De fet, es va creuar amb molta força el pallasso, no?,
i vaig dir, és que m'interessava molt més aquest camí,
em provoca, no?, aquesta aventura de posar-me el nas i explicar el món des del meu punt de vista.
És com una mena de, no sé, com els místics, i així que em deuen dir una revelació, no?,
que, sí, una revelació en forma d'allòs de pallasso que et diu, no vull fer més d'actriu o el meu camí,
i t'asseguro que era així, perquè no tenia res per perdre, però si no, no m'anava bé, diguéssim,
que el primer espectacle que va ser el de Peapa no pitava, m'era igual, n'ha faria un altre,
o sigui, tenia com molt clar que et volia petullar per ser pallasso.
Per ser pallasso, i a més, amb el primer et vas arrencar, doncs, amb una vessant, com deies tu, no?, per adults,
i com a molt vinculada a la poesia, vull dir, estèticament molt, molt a l'al·lada.
I molt cabaret, i molt gamberra, i molt marcada.
Això sí que m'ho han dit que és molt gamberra, sí.
Bueno, molt gamberra, és cabaret, en el fons és directament així, no és per nens.
És a dir, això ho teníem clar, i com per soprar allà això, hi ha aquests tons picantons,
però que sóc pallasso, que ningú es pensi que hi ha tant de bo, no?
Perquè es queda en un estadi molt naïf, molt pallasso simple.
Però sí que hi ha aquest punt pervers de posar-me això, jugar amb la poesia i donar el meu punt de vista.
I parles amb una patata, no?
Sí, això és una poesia surrealista del Felip Sopold, que era per provocar als burgesos,
posar això de Paris de l'època, el Felip Sopold, i és una conversa amb una patata,
i s'escandalitzava als burgesos, aleshores, i el curiós és que cent anys,
bueno, vuitant anys després, doncs encara hi hagi algun espectador que es creuix.
I què fas, Pep? Agafes fragments de poemes d'aquí i d'allà i els poses en escena?
Comença amb la poesia amb La Vaca Cega, de Joan Maragall, la mítica,
bueno, que tots ens han taladrat de petit, a més que és preciosa, La Vaca Cega,
i em qüestió, no?, doncs per què La Vaca Cega i així.
De fet, és un recital de poesies, l'excusa d'aquest espectacle, el de Pe a Pa,
és jo vinc aquí a fer un recital de poemes, però com que sóc pallasso,
doncs fracaso o no, bueno, a cada poema em passen coses.
Llavors hi ha la poesia visual, una poesia visual,
després hi ha una poesia eròtica, que és cançons infantils
amb el doble sentit, hi ha la poesia legendària xinesa amb xinès,
perquè quan em poso un nas parlo perfectament al xino.
Ja passa, ja passa, sí.
La poesia surrealista, que és la de la patata,
la poesia dramàtica, que és la fedra del recint,
per acabar amb la poesia de la meva vida,
que és, de fet, el que jo tenia ganes d'explicar des del començament,
la meva vida, que és molt cruel.
Clar, i de retru, que ens diu aquesta mena de sinòpsi
que heu posat en el fulletó, no?, parlant de l'obra.
Diu, tot això demostra, totes aquestes poesies de diferents tons,
demostra el cruel que pot arribar a ser l'existència de les persones.
Però, escolta, això al final és un to molt agra.
O no?
No, no, que em falleixo, no, perquè és el que hi ha,
el que passa és que a mi em passa de tot.
Jo explico, doncs que tot el que és que la meva vida és molt cruel.
I en el fons el que dic és que jo només,
que això ho vam triar amb el Joan, me'n recordo perfectament, no?,
que ell estava cap a rata que va amb un tango.
Jo, doncs que amb un tango, tio, no?, i el va guanyar ell.
I ho acabes resumint un tango que dius
jo no vull una altra cosa que fer un bon record alguna vegada, no?
És com que pensis en mi, no?, que tenen recordis en mi.
I en el fons els pallassos i les pallasses,
no fem una altra cosa que posar un mirall davant de l'espectador.
I sí, i ens mostrem ridículs, patètics i fracassem,
però en el fons estem dient, eh, que tu també fracasses, tu també.
Però com que ho fem riure, no?,
i és com que en el fons és això, com dient, bueno,
aviam, aviam, aquí què ens està passant.
És una mica l'encant del perdedor també, no?,
el carisme del perdedor.
Sí, i suposo que per això també et commou i així,
perquè et toca, perquè allò, no?,
que tots ens han passat coses i hem fracassat
i tenim els nostres moments patètics i ens fa tantíssima vergonya mostrar-ho.
I quan el pallasso, sense cap mena de pudor,
es mostra així davant del món,
es converteix en un ser ensenyable.
Allò que dius, el que està libre de plumes,
que tira la primera lentejuela, no?
Escolta, i amb quin regustet marxarem de l'espectacle?
Amb un somriure als llavis?
Sí, no, no, les de P.A.F.A.
és de riure molt,
és d'això, de, bueno, tampoc...
Sí, hi ha moments que dius,
ai, quina pell de gallina amb coses,
però sobretot és...
És de riure.
Sí, sí, sí, no vull fer una altra cosa que això, no?
Que en moments sí que penses, uf, però no.
El de P.A.F.A. és molt gamberro i molt agraït
i se me'n va molt, olla, se me'n va molt...
I que dius, fa 12 anys que ho vam fer tot, 13.
Heu canviat moltes coses?
No, heu canviat res absolutament.
No, res.
Ni el vestuari ni res, o sigui, me'n va tot bé.
Molt bé, felicitats, nena, felicitats.
Això ja és notícia.
No heu de invertir en vestuari, no.
No, és...
De fet, quan feia 10 anys, o sigui, el vam recuperar
i com que no s'ha deixat mai de fer,
ha anat evolucionant amb mi.
No en soc conscient, jo, de canviar les coses,
però evidentment que han canviat, no?
El que sí que ha canviat.
I m'he adonat que han canviat el ritme de...
Sí, que abans...
Ah, doncs 14 anys, 13, 14 anys menys,
més energia i més...
Ah, i donava tres tombs i tal.
I ara me n'he adonat que fer-ne mig
arribo a la mateixa intensitat,
em canso menys i és molt més eficaç, no?
Com que l'ofici també...
Com que no cal fer...
Ah!
En 20 anys, en 30, sí que tens més energia
i aprens que amb els anys el que vas tenint és més pes,
respires millor, tens més ofici i, bueno...
Molt bé, molt bé.
Escolta, clar, es nota l'ofici.
Sí, i et diuen que fins als 50 anys,
així, un no comença a ser un bon pallasso, no?
Vinga, encara em queda un rato per aprendre.
Ja hi vaig, ja hi vaig,
però encara em queda un trosset per aprendre.
Escolta, el que sí que ha canviat, malauradament,
és que ja no tenim el Joan Busquets amb nosaltres, no?,
que va morir fa uns mesos
i ell va estar des del començament
involucrat en la direcció d'aquest espectacle.
Jo, la veritat és que em falta, em falta molt.
És com que no...
Uf, que ara estem assajant l'espectacle, no?
Avui, en sec, me trobo escrivint, no?,
a la llibreta, hosti,
Joan, tu què faries?
Vull dir, que hi és, no?
Hi ha moments que sembla que baixi
i que el trobo a faltar moltíssim, molt.
Serveix una mica d'homenatge, doncs,
també tota aquesta represa del de Pepa.
Sí, sens dubte, hi haurà aquesta part
que jo sabré, no?,
que uf, que és incontestable,
que estic assumint d'alguna manera la pèrdua
i tots els que hem estat a prop
i no tan a prop,
és que és com una persona que ens falta,
que ens falta i que és una marranada.
De fet, no, no, bueno, doncs, no sé.
Assumir-ho i, i, doncs, d'alguna forma, és clar,
els que fem aquest art, efímer, no?,
que fem teatre, dansa, o, bueno, pallasso,
un que pinta, doncs, deixa el quadro,
un que fa música, deixa...
Doncs la nostra obra és efímera
i, d'alguna manera, doncs,
fent els espectacles que el Joan m'ha dirigit,
és com reproduir un altre, un cop més, la seva obra, no?,
i que la gent la vegi, és com un petit homenatge
que li puc fer.
Clar, perquè l'empremta, l'empremta deu quedar...
Perquè, sí, el Joan hi és,
quan veus el de pe a pa, hi és, hi és,
o sigui, i amb la Julieta,
no, amb la Penélope, també,
gent que coneix i tal,
diu, uau, està tenyit, no?, de Joan Busquet.
Bueno.
Doncs, Pep, ens queda preguntar-te simplement,
mira, un detallet de l'obra,
un vers d'una poema,
o un moment de l'obra
que per tu sigui especial,
que serveixi com de ganxo
per tots aquells oients que ara ens escolten
i que vindran divendres o dissabte a la trono.
Que diguin, mira, això és el que va dir la Pepa per la ràdio.
Ah, com perquè vinguin?
Sí, que quan vinguin ho distingeixin, no sé.
Doncs, no, no, però abans de dir això,
he de dir que hi estan les entrades exaurides.
Ah, però m'han dit que hi ha una altra representació.
Sí, sí, aviam,
si també fem lleno total
i llavors hauré de tornar a venir.
Dissabte a la tarda, no?
Em fa molta il·lusió que ja,
si és que la sala és petita i així,
però que, home, doncs això,
que ja s'hagi obert una sessió més el dissabte.
Dissabte a la tarda una altra sessió,
però feu via, perquè, clar,
hi ha llista d'espera,
hi ha... de la sessió aquesta extra,
jo crec que la meitat de la sala ja està coberta.
Sí.
Així que feu via.
Doncs això, Pepa,
no és una frase, un vers.
Us diria, m'ho invento,
que, aviam,
no, que aquest espectacle es va estrenar fa 12 o 13 anys
i que, bé, de fet,
qui el va veure és l'oportunitat
com de recuperar-ho,
no, de tornar-se a sorprendre
o veure que han passat aquests anys
i l'espectacle com ha evolucionat.
I el que en aquell moment no ho va veure,
doncs ja tarda,
perquè és que si no el veu
no tindrà conversa d'aquí uns anys.
Tu no vas veure el de fer a pa?
És com, no sé,
anirà amb els seus àmics a sopar
i serà horrorós,
no tindrà tema de conversa.
Faltarà alguna cosa,
perquè això és l'esdeveniment que ha passat a Tarragona
més important del segle.
I no sé quantes vegades més el faré aquest espectacle,
però, evidentment, com que em van sortint de nous
el de Peapà,
jo ha quedat cada cop més enrere,
tot i que he fet mare meva per tot Catalunya,
va fer vuit mesos de temporada a la Montaner.
Però, bueno, és un espectacle
que, ai, s'ha faltat poquetes vegades
que és un regal poder-lo fer a Tarragona.
Divendres i dissabte,
en representació a les 9 del vespre,
també dissabte a la tarda,
però no hi porteu els nens,
perquè això sí que hem d'avisar
que de Peapà, encara que hi hagi la pallassa,
Pepa Plana, doncs això,
implicada,
no és un espectacle per criatures, eh?
No.
Però a vegades dius,
clown, pallassa, vinga.
No, no sempre.
Si no, ja ho veureu.
Bueno, proveu.
Porteu-los, porteu-los, ja.
Pepa, escolta, moltíssimes gràcies, eh?
Tenim moltes ganes de veure't
i, en fi, benvinguda de nou.
Moltes gràcies a valtros.
Una abraçada.
I jo hi seré.
Clar, nosaltres també.
Una abraçada, guapa.
Adéu, adéu.