Un dimarts més saludem l'Alfons González i la seva secció a Europa.
Alfons, bona tarda.
Hola, molt bona tarda.
Jo crec que avui amb temps, eh? Avui ens ho hem agafat amb temps, amb ganes sempre,
però avui, a més, amb temps, i ho podrem fer tot, no?
A veure, ho intentarem.
Parlem cada dimarts sobre la Unió Europea, abans que siguin les 6 de la tarda,
amb diferents qüestions, bàsicament un monogràfic sobre un tema d'actualitat, relativament.
Després us ho expliquem també a format breu, una llegenda urbana i una dada.
I fa un parell de setmanes que per falta de temps no podem aclarir quina és la dada que l'Alfons ens proposa.
Que jo crec que pot ser molt curiosa.
Us ho vam preguntar la setmana passada i no vam poder donar resposta.
De fet, això és com una mena d'escala, no?
La primera setmana se'ns va quedar sense anunciar, la segona anunciem quina és la dada
i ara ja crec que hem de donar sortida, no?
Ja podem dir.
La dada que preguntàvem era quantes escombraries genera,
quants residus genera un ciutadal de la Unió Europea per any, no?
Més enllà de si es reciclen o no es reciclen?
Clar, perquè el primer objectiu no és tant reciclar,
sinó intentar generar el mínim de residus per persona.
I després, aquests residus el que s'ha de fer és reciclar adequadament, no?
Però si generem poques escombraries, també contaminem menys, no?
I per tant, la primera cosa que ens hem de mentalitzar nosaltres com a ciutadans
és que per protegir el medi ambient hem d'intentar, doncs,
no llançar a les escombraries bosses de plàstic
o aquests envasos fets amb materials no reciclables
i intentar menys paper, menys vidre, etcètera.
És a dir, que si podem anar en una escenalla a comprar al mercat
en lloc d'esperar que ens donin les bosses, doncs millor que millor.
Vols que diem ara la dada?
Sí, la podem anunciar ja.
Vinga, va, estem parlant de quina quantitat d'escombraries
generem per any i per ciutadà?
Sí, la mitjana de la Unió Europea és 517 quilos.
517 quilos.
És a dir, cada ciutadà de la Unió Europea genera 517 quilos.
Per tant, els ajuntaments, això imagina't,
cada municipi, doncs, si a Tarragona hi ha cent i poc mils habitants,
doncs multiplica aquests 100.000 habitants per 517 quilos
i això és les escombraries que el Servei Municipal
de l'Ajuntament de Tarragona ha de recollir
i ha de reciclar i ha de portar els abocadors, etcètera, etcètera.
En un any, que les comptabilitza per pes.
Per pes, efectivament.
Es fa un càlcul de la mitjana de tota la Unió Europea.
I en quina situació es troben els espanyols?
Clara, t'anava a dir per països, com ho tindríem això?
Doncs els espanyols generem una mitjana de 583 quilograms.
És a dir, una miqueta més de la mitja.
Però, si mirem en quina posició del rànquing de contaminadors
ens trobem, doncs ens trobem en una posició bastant bona,
perquè ens trobem en la posició 9, no?
9 de 27, som els 9 i, per tant, tenim molts països de la Unió Europea
que generen molts més residus que nosaltres.
Després, una altra qüestió que no sé si està en aquest estudi,
és això, si es fa el reciclatge.
Bé, això en aquest estudi ja no està.
Perquè després el tema del reciclatge també és bastant complex.
Perquè no tots els països reciclen de la mateixa manera.
I és més complicat.
I n'hi ha una normativa conjunta, eh?
No, a nivell europeu no.
Això és cadascun dels països i encara no existeix una normativa.
Hem de pensar que a nivell europeu només es regulen aquelles coses
que es consideren que a nivell nacional no es poden solucionar.
I aquesta és una cosa que es considera que a nivell nacional
es podria solucionar perfectament sense haver-hi normes a nivell europeu.
Si es veia que a nivell nacional no es pot enfrontar-se a un
amb aquest tipus de problemes, llavors és quan actua la Unió Europea.
Sempre hem de pensar en aquesta cosa de
primer que s'actuï a nivell local i després a nivell europeu.
Perquè si no, llavors Europa ho faria tot i ja no caldria
ni que existissin els estats.
Sí que la cura ecològica és un dels àmbits, no?
En què la Unió Europea més peu hi té.
Sí, té molta normativa a nivell europeu
perquè hi ha determinats àmbits de la contaminació ambiental
que és difícil de lluitar a nivell estatal.
I que afecten en cadena una més a Europa.
Per exemple, la contaminació atmosfèrica,
tota la contaminació de l'aire,
és una cosa que s'ha de lluitar a nivell europeu
perquè el que es pugui contaminar a nivell atmosfèric a Espanya
acaba afectant a portuguesos, a francesos, etc.
I si no, que els expliquin, si recordeu,
arran del... em sembla que no era un núvol tòxic,
però el núvol aquell estupendo de cendre del volcà islandès, no?
Recordeu?
Comença a Islàndia i acaba ocupant tot el territori.
El mateix que passa amb aquell núvol,
passa també amb la contaminació atmosfèrica de qualsevol tipus,
també per actes realitzats per les persones.
En aquest cas era un desastre natural,
però també hi ha desastres que provoquem nosaltres.
I aquestes xameneies que van llançant productes tòxics
ens afecten també a tots.
517 quilos d'escombraries per any i per persona
és el que generem els habitants de la Unió Europea.
Sí, el país que menys genera, això de tall de curiositat, és Polònia.
Oh, sí? No ho hauria dit mai.
519 quilos. Això també té a veure amb el nivell de desenvolupament dels països.
Clar.
Per desgràcia, el desenvolupament humà ha portat també una sèrie de pràctiques
molt poc ecològiques, no?
I allò dels productes molt envasats, no?
És a dir, quan te'n vas a un hipermercat,
que resulta que et presenten la fruita amb una safata d'un material...
Una mena de porexpà, que ja diuen que no és reciclable.
Clar, després a sobre embolicat amb un plàstic
i després et donen una bossa de plàstic.
En canvi, si un se'n va al mercat, no?,
amb una botiga de fruites, tu tens allà les teves pomes
que pots anar escollint, les pots posar a la cenalla
i no utilitzar cap tipus de bossa.
Clar, això és una pràctica que va associada als països desenvolupats.
Això d'envasar-ho tot, que tot estigui molt maco i tal,
perquè entri pels ulls, però també provoca més contaminació.
Clar. Escolta, a Polònia, el que menja,
el país que menys residus genera, i el que més...
I el que més, Irlanda, que és un país que ara està de moda.
Molt de moda està.
I que és un tema que no tractarem a la nostra inscrició,
perquè jo crec que els informatius ja parlen prou,
però és Irlanda.
Irlanda, a continuació, Xipre,
després Dinamarca i després Luxemburg.
És a dir, fixa't que són països
amb un nivell de desenvolupament bastant alt.
En el cas de Xipre, diguem-ne, aquí es barrejaria dues coses,
de desenvolupament i potser poca cultura ecològica.
Però els altres han hagut dubte
que Dinamarca o Luxemburg
són països molt civilitzats, entre cometes,
i, per tant, països que haurien d'estar més atents
a aquest tipus de coses.
És la dada que per fi hem resolt.
Entrem en el tema del dia,
que avui ens du a parlar sobre seguretat ciutadana.
La Unió Europea també té competència,
pel que fa a la seguretat ciutadana?
Sí, té competència, però, com assenyalàvem abans,
només quan l'actuació a nivell europeu
és més eficaç que la que es pugui fer a nivell nacional.
En principi, la competència en matèria
de seguretat interior, que es diu,
correspon als estats membres,
i, per tant, cadascun dels estats
és la que té la seva policia
i la que fa les seves estratègies
per garantir la seguretat dels seus ciutadans.
Sí, perquè, entre altres coses,
encara que tingués molta competència,
la Unió Europea, el que no té, és un cos policial.
No, no hi ha policia europea,
i, per tant, com que no hi ha policia europea,
l'actuació que hagi de fer la Unió Europea
en aquest àmbit,
després l'ha d'aplicar
als cossos policials
dels països membres.
I com és que parlem avui
de seguretat ciutadana?
Doncs perquè la Unió Europea
ha començat a detectar
entre els seus ciutadans
a través d'unes enquestes
que fa cada any.
Cada any fa una enquesta
que s'anomena l'Eurobaròmetre,
en què es fan moltes preguntes
als ciutadans
sobre temes relacionats
amb el procés de construcció europea,
però també amb els seus neguits.
Que és una enquesta
que hi podem accedir tots,
que està a internet,
i no ens hem d'esperar
que ens vingui un comissari europeu
a fer-nos la casa.
No, no, no.
És una enquesta
que de fet
és molt potent.
És una enquesta,
els resultats són
centenars de pàgines
on un pot veure després
què és el que pensen
els ciutadans europeus
sobre moltíssimes qüestions.
I podem, a través de la web,
fer l'enquesta.
Sí, és a dir,
a veure,
hi ha una empresa
d'aquestes de consultoria
que s'encarrega de fer això
i utilitza diversos mitjans
per preguntar, no?
Perquè també a vegades
utilitzar només l'internet
és...
no arribes a tots els serveis
de la societat
i tu el que vols
és tenir una idea representativa
de tota la societat europea
i, per tant,
s'utilitza molts mitjans
per poder saber
quina és l'opinió
dels europeus,
tenint en compte també
després del seu perfil, no?
Si són homes, dones,
si són gent gran,
gent jove...
Al vostreig,
que sigui com més ampli millor.
Clar, amb estudis,
sense estudis,
amb nivell equícit igual,
gent pobra,
vull dir,
de tot tipus
perquè interessa saber
l'opinió del conjunt
de la societat
i, per tant,
si només es fes
a través d'internet
segurament només
tindria accés
a un segment molt determinat
que és aquell
que té accés
a les noves tecnologies,
que no és tothom
a dia d'avui.
Doncs amb aquesta enquesta
una de les preguntes
que es fa és
sobre diversos àmbits,
quins és...
en quins àmbits creuen
que hauria d'actuar més
la Unió Europea
i en quins àmbits creuen
que haurien d'actuar més
els estats membres.
Són àmbits
en els que hi ha
una competència compartida,
és a dir,
que podria actuar
tant la Unió Europea
com els estats.
I el que és curiós
és que, per exemple,
en l'àmbit
en què es considera
que hauria d'actuar més
la Unió Europea,
és a dir,
en què la majoria
de la població
considera
que hi ha una actuació
de la Unió Europea
i menys dels estats,
és en l'àmbit
de la lluita
contra el terrorisme.
És a dir,
81 de cada 100 ciutadans,
és a dir,
un 81% dels ciutadans
consideren
que hi ha d'haver
una actuació
més decidida
per part de la Unió Europea,
mentre que només
el 12%
de la població
considera
que hi ha d'haver
una actuació
més decidida
per part dels estats membres,
és a dir,
més estats,
menys de la Unió.
Però, per exemple,
en la lluita
contra el crim organitzat,
també un 78%
de la població
considera
que hi ha d'haver-hi
una actuació
més decidida
de la Unió Europea
i, en canvi,
només un 15%
considera
que hi ha d'haver
més actuació estatal.
Per tant,
aquí hi ha un consens
bastant ampli
per part dels ciutadans
de la Unió Europea
que la Unió Europea
ha d'assumir un rol,
un paper més actiu
en aquest àmbit
i ajudar els estats.
I això és el que ha de fer.
Hem una mica
emmirellats,
en certa manera,
pel model americà,
potser, eh?
Segurament.
A veure,
també jo crec que els ciutadans
són conscients
que el terrorisme
és una amenaça global.
És a dir,
que, tot i que,
per exemple,
Espanya és on
hi ha un tant percent
més elevat
de gent que diu
que hauria de trobar més
la Unió Europea
i que, a més a més,
el terrorisme
és una de les principals
preocupacions
en sentit àmpli
dels seus ciutadans,
també és cert
que el terrorisme
amb aquesta última versió
és transnacional.
És a dir,
poden ser gent
que estiguin vivint
a altres països
i que es desplacin
en un país determinat
per cometre
un atemptat terrorista.
I el crim organitzat,
també tothom és conscient
que això
de les petites bandes
de delinqüents
que tenen
una part del territori,
a vegades una ciutat,
i que actuen
en aquella ciutat,
doncs això s'ha acabat.
Avui en dia
hi ha sicaris
que venen
d'altres punts
del planeta,
assassinen
i després en tornen
una altra vegada.
Amb rianer,
eh?
Amb pels barats.
De manera molt econòmica,
no?
Fins i tot
m'explicaven l'altre dia
gent dels cossos policials
que una pràctica habitual
són sicaris
que venen
d'altres països
a cometre
un assassinat,
per exemple,
i que aprofiten
que estan aquí
per fer algun atracament.
Ah, sí?
Sí.
I llavors,
diguem-ne,
guanyen diners
amb l'assassinat
que han comès
i després,
diguem-ne,
guanyen diners
amb un atracament
que poden fer
amb una entitat bancària,
etcètera.
I aquest era un fenomen
que s'havia detectat
en els últims anys,
no?
I per tant,
la delinqüència
ara ja també
és transnacional
i per tant,
davant d'aquests reptes
transnacionals
és millor que s'actuï
també a nivell europeu,
a nivell transnacional,
perquè la cooperació
entre les policies
i entre els serveis
d'intel·ligència
dels països
és clau,
és fonamental
per lluitar
contra aquestes
aquestes noves amenaces.
Per tant,
la població
a través d'aquesta
enquesta
de l'Eurobaròmetre
li ha dit a la Unió Europea
que té sensació
que hauria d'actuar
més la Unió Europea
en aquests àmbits,
no?
I què pot fer
la Unió Europea?
Doncs la Unió Europea
el que ha fet de moment
en el mes de febrer
d'aquest any
va ser aprovar
una estratègia,
no?
És a dir,
delimitar
quines són les amenaces
i quina és l'actuació
que pot fer
la Unió Europea
tenint en compte
aquestes amenaces.
I essencialment
ha identificat
cinc
grans amenaces.
amenaces internes.
Quines són
aquestes cinc?
Doncs la primera,
la criminalitat
organitzada.
La segona,
el terrorisme.
La tercera,
la cibercriminalitat.
La quarta,
la gestió
de fronteres.
I la cinquena,
la capacitat
de reacció
augmentar,
la capacitat
de reacció
davant de crisis
tan originades
per activitats humanes,
és a dir,
un accident nuclear,
per exemple,
com per desastres naturals.
I aquests són
els cinc àmbits
en els que
la Unió Europea
diu,
nosaltres,
a nivell europeu,
podem actuar
de manera eficaç
i ajudar els estats.
Quan parlem
de gestió
de fronteres,
volem dir
fronteres
externes.
Exteriors,
efectivament.
Les fronteres
interiors
s'han desfet,
i per tant
hi ha lliure circulació
de persones,
i a través
d'uns acords
que s'anomenen
acords Schengen,
que potser
els que han viatjat
a l'avió
se n'han adonat,
perquè quan tu
arribes a un aeroport
de la Unió Europea,
a vegades et trobes
un cartell
que posa
ciutadans,
Unió Europea,
Schengen,
i després posa
altres ciutadans
de la Unió Europea
i de fora de la Unió.
Llavors,
segons,
si tu vens d'un país
que té aquest acord
Schengen,
doncs vas per allà,
Espanya,
per exemple,
ha signat
l'acord Schengen,
i els que es venen
d'un altre país
que no han signat
l'acord Schengen
han d'anar a un altre lloc
on hi ha uns guardes
i et demanen
la documentació,
et poden fer
obrir la maleta,
etcètera.
En canvi,
els de l'acord Schengen
a vegades hi ha guardes,
però a vegades
simplement no hi ha ningú
i passes directament.
El que aquí
estan parlant
és de gestionar
les fronteres exteriors,
establir polítiques
perquè tots els països
s'ajudin
a evitar
que entrin
immigrants
il·legals.
Tot això existia,
vull dir,
ja hi havia
una mena d'acord
o una normativa europea
en qüestió
de seguretat comú.
Hi havia
una estratègia
de seguretat,
però una estratègia
de seguretat
internacional.
És a dir,
el que feia era
establir la política
de la Unió Europea
per fer front
a les amenaces
que venien de fora.
Val.
No?
I per tant
estàvem pensant,
per exemple,
la possibilitat
que tataqués
un altre país
o que hi hagués
un conflicte bèl·lic
amb un país
que, per exemple,
fos clau
per la Unió Europea
en temes
d'aprovicionament energètic.
És a dir,
a Irak,
per exemple,
pot ser clau
per la Unió Europea
si hi ha una guerra
perquè a Irak
proveeix també
de petroli
a molts dels països membres.
O, per exemple,
un conflicte
que pugui haver-hi a Ucrània,
en tant que d'Ucrània
arriba
part del gas
que ens ve de Rússia.
Doncs això
s'ha tractat
amb una estratègia
de seguretat europea
però a nivell internacional
i, per tant,
com ens hem de relacionar
amb els tercers països
per evitar
que els seus conflictes
acabin afectant
la nostra propria seguretat.
I aquesta estratègia,
en canvi,
el que fa és
analitzar la seguretat
però des del punt de vista
interior,
no amb les relacions
amb tercers països,
tot i que,
per fer front a vegades
amenaces interiors,
un també ha d'establir
relacions amb tercers països
de cooperació,
que és el que passa,
per exemple,
ara amb el Marroc,
que és una cosa
molt curiosa,
on pot dir,
per què Espanya
té una actitud
tan tèvia
i la Unió Europea
té una actitud
tan tèvia
davant dels esdeveniments
que hi van haver
a...
al Pobla Saharaui.
Al Pobla Saharaui,
efectivament,
al campament de l'Alewín.
Doncs això és conseqüència
dels interessos
que té la Unió Europea
a Marroc,
no?
Interessos
que, per exemple,
per a Espanya
són de tipus comercial
en tant que
moltes empreses espanyoles
tenen també
obertes fàbriques
al Marroc
i, per tant,
clar,
tenen por
a les autoritats espanyoles
que una actuació
d'Espanya
molt beligerant
contra el Marroc
pugui afectar
les seves empreses espanyoles
que estan radicades
al Marroc.
Però Espanya
és l'únic país
de la Unió Europea
que té aquests interessos?
França també.
Ah,
anava a dir
perquè no em crec jo
que cap al bé
d'Espanya
tota la Unió Europea
calli.
No,
França també.
França també.
Però també,
per exemple,
la Unió Europea
té interessos
de seguretat
molt importants
compartits
amb el Marroc
i la policia
marroquí
està col·laborant
molt intensament
sobretot
en la lluita
contra el terrorisme
internacional
amb les autoritats
de la Unió Europea.
Clar,
tenen por
les autoritats
de la Unió Europea
que una reacció
molt bel·laborant
en contra
del Marroc
pugui fer
trencar
aquest diàleg,
aquesta cooperació
de la policia
marroquí
amb les policies
de la Unió Europea.
I per tant,
també és molt important
a l'hora
de fer front
a les amenaces
internes
aquestes relacions
internacionals
i això acaba
afectant
a tot,
a tot.
La imatge
ara de la Unió Europea
en defensa dels drets humans
pot quedar molt tocada
perquè la Unió Europea
està pensant
en no afectar
la seva eficàcia
en la lluita
contra el terrorisme
internacional.
Això vol dir
que si la Unió Europea
ara es posa les piles
i fa més incidència
amb aquesta estratègia
de seguretat
vol dir que els països
ja no tindran
tant de poder
per controlar
el que passa
a casa seva?
No,
no tant,
perquè la idea
de la Unió Europea
és ajudar els països
i no tant
establir normes
sobre què és el que han de fer
sinó el de crear
instruments
de cooperació
entre els països,
no?
Per exemple,
doncs en tema
de cibercriminalitat
que és una de les coses
més actuals,
no?
Aquí la Unió Europea
el que vol és donar
a la policia,
als procuradors
i als jutges
més mitjans
per lluitar
contra la criminalitat
informàtica,
no?
Com?
Doncs establint cursos
de formació
en què es comparteixin
experiències
de diversos països
i en tot cas
proposant mesures
perquè les legislacions
dels estats
lluitin
de manera més intensa
en contra d'això
i, per exemple,
modificacions
proposant modificacions
dels codis penals
dels països,
no?
També, per exemple,
col·laborant
amb les empreses
del sector
per tal de millorar
la seguretat
en les xarxes,
en internet
i una cosa
que, per exemple,
també és molt important
és crear un centre
a nivell europeu
en què hi hagi experts
en temes
de seguretat
informàtica
perquè investiguin
sobre aquesta
cibercriminalitat
i per prevenir
aquest fenomen,
no?
Hi ha darreres preguntes,
al fons,
perquè anem esgotant
el temps.
No pot ser que llavors
hi hagi països
que, o sigui,
que entrin en conflicte,
interessos?
A veure...
Hi ha països
que es nodreixen
des de la Unió Europea
que es deuen nodrir
de, bé,
d'aquests fets,
doncs,
il·legals.
Clar,
no tant països,
en principi,
no tant països
com delinqüents,
no?
Que puguin accedir
a dades
o que puguin accedir
a les xarxes
d'informació
dels propis països,
aquelles que estan,
diguem-ne,
als informes policials,
o als de seguretat
dels propis països.
Llavors,
en principi,
això no accedeixen
als altres països,
no?
S'entén que els països
entre ells col·laboren,
sinó que són delinqüents
que volen accedir
a aquestes xarxes,
a aquestes fonts
d'informació.
En aquest cas,
de la cibercriminalitat,
potser no,
però estic pensant
en les màfies italianes.
Podria ser.
Per exemple,
que fa molt de temps
que estan establertes
i que tenen una xarxa
ja que possiblement
taca
a altres països
i que s'estén
més enllà d'Itàlia, no?
Sí,
això és veritat,
però en aquest cas,
la màfia,
en principi,
no forma part de l'Estat
i, per tant,
també són organitzacions
de crim organitzat.
Mira,
donaré un exemple
del que tu estàs assenyalant,
tot i que ens anem
una mica lluny.
És a Xina.
L'altre dia
es va fer públic
que a Xina,
durant 18 minuts,
havia desviat
tot el tràfic
de dades d'internet
als seus servidors,
a nivell mundial.
Durant 18 minuts,
ells van tenir
accés
a tot el tràfic
de dades d'internet
que es produïa al món.
Com ho van fer?
Doncs el que van fer
és enganyar
els servidors
que hi ha al món,
dient que els seus servidors
eren els que estaven
més a prop
del lloc on havia d'anar
la informació.
I van accedir
a informació
no només privada,
sinó també pública
dels estats.
Tots els correus electrònics
que s'estaven enviant
a internet.
Però que no està molt encriptat,
això,
i no està molt protegit.
Efectivament,
està molt encriptat
i llavors van dir,
bueno,
els Estats Units va dir,
però la nostra informació
està molt encriptada
i no creiem
que hagin estat capaços
de desencriptar-la
i, per tant,
saber què és el que han dit.
Però el que és veritat
és que durant 18 minuts
Xina va tenir
tot el tràfic
de dades
a través d'internet
controlat.
I aquestes dades
les tenen guardades
i les podrien analitzar.
I com s'ha sabut això?
Primer,
per què ho ha fet Xina?
I per què ho ha donat a conèixer,
sobretot?
No,
Xina no ho ha donat a conèixer.
Ho ha donat a conèixer
les grans empreses informàtiques
que van detectar
que durant 18 minuts
el tràfic anava
una mica més lent.
I van dir,
per què va més lent
el tràfic d'internet?
I era perquè
tot es desviava
cap a Xina.
I això feia
que un missatge
de correu electrònica
potser d'una punta
a l'altra del món
tarda dos segons,
tardés tres segons.
I van analitzar
per què,
i van veure...
I això no ha creat
un conflicte diplomàtic
a escala mundial
molt fort?
Obert no,
però,
diguem-ne,
segurament
les diplomàcies
de diversos països
s'hauran queixat a Xina,
però obert no.
A més,
això és una dada
que va llançar
empreses privades
d'informàtica
a nivell nord-americà,
però no el govern nord-americà
ni el govern xinès.
Tampoc els xinès
no l'han desmentit.
Però això demostra
que qualsevol
pot tenir accés
a les dades
i després l'ús
que es pugui fer
aquestes dades
poden ser
amb finalitats criminals.
I que les qüestions
de seguretat,
doncs,
bueno,
ja s'estableixen mesures,
ja hi ha protocols,
i ara aquesta estratègia
de la Unió Europea,
però que vaja,
que hi haurà conflicte.
Sí, sí, sí.
I per tant,
ara això de la cibercriminalitat
és una cosa
que interessa
tant a nivell inter
com a nivell internacional.
També l'estratègia
de seguretat europea
a nivell internacional
també parla d'això.
Segurament en tornarem
a parlar,
doncs,
des de la secció a Europa.
Ràpidament,
per acabar,
que se'ns ha esgotat
el temps al fons,
la llegenda urbana,
un titular que avui
ens torna a remetre
cap al Daily Mail,
sembla que n'havíem parlat
que els eurocrates
volen obligar
tots els sol·licitants
de feina
a utilitzar
un currículum vitae
normalitzat, no?
Sí, que tothom
a la Unió Europea
fem servir el mateix
model de currículum
i si no,
no trobarem feina.
Clar,
fins i tot
deia el diari
a la notícia
que la Brussel·les
havia advertit
als sol·licitants
de feina
que si no utilitzaven
aquest currículum
podien ser objecte
de discriminació
a l'hora de trobar feina.
Clar,
això és un plantejament
una mica...
una mica no.
molt sensacionalista
perquè en realitat
què és el que va passar?
El que va passar
és que
la Comissió Europea
va proposar
un model
de currículum vitae
a nivell europeu
perquè la gent
l'utilitzés
de manera lliure
i el que posava
de manifest
aquesta proposta
és que si la gent
l'utilitzava
de manera lliure
i s'utilitzava molt
això facilitaria
que tu poguessis
trobar feina
sobretot a altres països.
Perquè era un model estàndard.
Clar,
era un model estàndard
en què, per exemple,
també s'estandarditzaven
els graus de formació.
Clar, aquí es diu
enllicenciat
en un altre país
es diu graduat
en un altre es diu
baccalaur
en un altre es diu
no sé què
i les carreres
també són diferents.
Llavors allà
s'estabilitzen equivalències
de tal manera
que si tu després
utilitzaves aquestes equivalències
allà on tu anessis
entendríem millor
quina era la teva formació
i quina era la teva experiència
laboral prèvia.
Sí, que això existeix, eh?
La possibilitat
d'aquest currículum
normalitzat.
Sí, si tu entres
a la plana web d'Europa
de la Unió Europea
trobaràs aquest model
i el podràs omplir.
Ara, no vol dir
que t'obliguin
tal com deia el Daily Mail.
No, no, això està per facilitar
la lliure circulació
de persones
per facilitar
que tu puguis trobar feina
en un altre país.
Alfons, et donem feina
dimarts que ve, eh?
Vinga, apunto.
Sí, tornarem?
Moltes gràcies, Alfons González.
Fins demà.
Fins demà.