Gràcies.
Flors de gos, fulles noves i cançons, la ciutat és un tresor per...
Doncs si ho heu encertat, encara que els primers composos musicals podien no semblar-ho, la veu és inconfusible,
és Gerard Quintana amb el seu darrer quart ja treball discogràfic de tarrat en tarrat.
Gerard Quintana, bona tarda.
Bona tarda.
Diferent, eh?
Que rius, que rius.
És diferent, això, eh?
Sí, sí, sí, sí.
I a més, aquest primer tema és força diferent.
Hi ha qui em diu, què fas, què has fet, has passat a l'electrònica?
No, el que he fet ha sigut una mica canviar el protagonista del treball.
Si en els meus anteriors treballs el protagonista era jo i com sentia les coses i com em ressonaven a dins,
en aquest treball el protagonista és la protagonista i és la ciutat.
He decidit...
Barcelona concretament o...?
Mirant fora, sí, en aquest sentit he agafat una ciutat així tipus en la que passo molt de temps des de fa molts anys.
Després de cantar a l'Empordà i a Girona, al boig de la ciutat i al carrer dels Torrats i de cantar a les illes també amb les claus de salt,
doncs he decidit cantar en aquesta ciutat d'acollida i observar.
És un disc, això, on jo soc l'observador, cronista, explico, soc l'ull que mira i la veu que explica, no?
Però no parlo de les meves coses, parlo de les coses de les que formo part i que m'envolten.
Que l'has fet des dels Terrats, on sí, t'imagina, vaja, dalt del Terrat d'un edifici a Barcelona, no?
Has segut amb la teva copeta i tal i n'anar composant.
Encara em veus així, em veus d'una manera propera, podria haver semblat que estava fent l'Spiderman o el Batman pels Terrats, no?
Home, ara que ho dius, també et quadra.
No, no, però no, no, perquè la imatge de Terrat en Terrat, o sigui, els Terrats són la part més alta de la ciutat des de la qual tens perspectiva,
pots veure diverses coses a la vegada, no? Pots tenir una visió més global de les coses.
I també el Terrat no deixa de ser la part més alta de les persones, no?
Aquest cap on t'hi passen tantes coses.
Això a Mallorca i a les Illes s'utilitza molt, aquesta expressió per dir que tens el Terrat.
imposat amb el meu plat, bé, com diuen també els castellans, allò d'estàs bien o mal de la Zotea.
I amb tot aquest imaginari que crea aquest referent i aquests Terrats, jo per mi el Terrat va ser el primer lloc de llibertat,
quan a casa no em deixaven sortir al carrer perquè era massa petit i al carrer i passen cotxes,
em deixaven pujar al Terrat de tant en tant.
I al Terrat...
I a Barcelona encara hi ha Terrats, que hi ha ciutats que ja s'ha perdut això.
Sí, és cert.
O hi ha el Terrat aquell d'estendre la roba i de deixar els aires acondicionats,
ja ni d'estendre la roba.
És una llàstima.
Sí, però Barcelona és com Terragona una ciutat mediterrània
i aleshores el Terrat és un tresor.
El Terrat és, almenys durant una bona temporada de l'any,
tenim un clima prou adient com perquè sigui, doncs això, no?,
una mica aquest espai de llibertat on ens empapem de sol
i on passem estones fent allò que ens agrada.
Gerard, quina Barcelona t'has trobat?
Perquè no sé quina relació tenies a Barcelona,
sabem que durant temps has estat a Eivissa, que hi tens una mica les arrels allà.
Barcelona és un lloc de pas i d'acollida
i t'adones i acaba sent una constant.
Pots anar canviant el teu lloc, però a Barcelona sempre hi passes per una cosa o una altra.
I te l'has trobat diferent de com la recordaves?
També em sembla que a la primera etapa de música també vas estar allà, no?
I clar, et tornes d'una manera diferent.
Sí, no, i allà vaig estar també estudiant periodisme,
després estudiant teatre, després mig treballant,
després començant a fer música, evidentment,
i arribant amb el sopa i amb tota una etapa musical.
I bé, són diversos moments, la ciutat és canviant.
Jo, de fet, em vaig fixar en la ciutat
perquè estava buscant les claus de la crisi, no?
d'allò que semblava que primer...
Uns anunciaven, alguns negaven i després ha acabat sent una evidència.
I uns diuen que està aquí per quedar-s'hi força temps,
uns altres diuen que està aquí fins que canviem les coses
i els altres diuen que no, que és com una mica un refredat de l'economia, no?
Aleshores, buscant això,
vaig acabar captivat i abduït per la ciutat.
Els llocs passen molt, això.
A més, anem tots tan ocupats amb el nostre
que acabem, penso jo, recordant el lloc
més que vivint el lloc, no?
Els espais acaben sent els espais del nostre viatge emocional, no?
Aquell carrer on vam viure i vam compartir durant uns anys la nostra vida amb una persona.
aquell bar on vaig conèixer aquell músic per primera vegada amb el qual he passat tants discos,
tantes cançons i tanta part de la vida.
Aquella cantonada on vaig dir adeu per última vegada a aquella persona.
Tot això ho has recordat en el disc? Notarem aquest punt de la història personal?
Tot això és el que segurament per mi era la ciutat i que quan he sortit a observar
m'he adonat que en aquell bar on vaig conèixer aquella persona ja no hi ha un bar.
Tot i que jo recordava que hi havia un bar, ara hi ha una botiga dels xinos, on tot es sent, no?
I en aquell altre lloc on hi havia aquella relació emblemàtica amb aquell espai,
doncs potser ara hi ha una altra cosa.
I aquell barber que estava a punt de tancar, doncs ara aquella barberia està plena de vida
i és una barberia paquistaní, on hi ha gent que ve d'un lloc on encara la gent s'afeita a les barberies,
encara ens reuneix i xerra, com aquí passava fa temps, fins que vam acabar tots tenint una maquineta elèctrica
o una super 5 fulles que t'afeita a més d'ensumar-la, no?
Clar, són contrastos, no? I la ciutat té això, i això és el que m'ha captivat, no?
Clar, perquè de terrat en terrat, dius, la ciutat, no? És el tema central, és la protagonista, Barcelona concretament.
Què seria? Un disc de paisatges urbans, d'edificis, de racons, o més de gent? O de tot?
Jo crec que les dues coses van implícites. Segurament el paisatge és més concret,
segurament hi ha gent que pot dir, aquesta no és la Barcelona que jo visc i soc d'aquí.
Evidentment hi ha tantes barcelones com persones hi viuen, a Barcelona.
Jo m'he centrat en aquest barri, on hi passo molt temps.
El Raval, estem parlant.
Sí, el Raval, el Gòtic, aquest centre, que s'ha transformat d'una manera important.
molta gent que ha vingut a altres llocs del món on la vida al carrer és molt poderosa
i han traslladat aquesta presència en aquest centre de Barcelona,
que al mateix temps és el lloc que el turista, que el visitant, va a buscar i ocupa també, no?
D'alguna forma es creen uns contrastos molt bèsties.
I aquesta és la Barcelona, diguéssim, de postal, com va dir el Cisa fa anys,
tot i que la seva postal era molt diferent i m'agrada veure com això, com la realitat és tan viva, no?
I hem captat això i de vegades recorrent aquest espai, aquest paisatge
i de vegades centrant el focus en alguns dels personatges que poden ocupar aquesta ciutat, no?
De sobte, jo quan començava a fer el disc i anava passejant per la ciutat amb una gravadora digital
captant els sons, molts d'ells són presents aquí, com aquest inici a la plaça Sant Jaume
amb el toc de gralles i a punt de començar a enfilar els castells.
Tot això està gravat allà, igual que en el segon tema hi ha una mena de manifestació
i també és la plaça Sant Jaume, com que hi soc molt a prop i passo per allà sovint.
Sempre passen coses allà.
Una manifestació de treballadors de la Vanguardia, el que passa que, esclar, no és la Nissan ni és la Seat,
per tant, eren poquets, eren 50.
I tot això ha acabat sent present en el disc.
I també quan arribava a casa a la nit i me n'adonava de volcana ordinador,
de tot el que havia sonat durant aquell dia en aquells recorreguts,
o en aquelles estones mortes, me n'adonava que segurament els sons protagonistes,
la música que més lloc ocupava, no era el que jo m'imaginava
o el que podia representar Barcelona per molta gent,
sinó que, per exemple, eren els ritmes llatins,
que sonaven amb un cotxe que passava amb la música tota pastilla
o amb un tio que entrava al metro amb el mòbil com si fos un superradiocasset d'aquells d'abans,
però bé, amb distorsió digital, evidentment,
amb una batxata o altra, amb una cúmbia, una parada del mercat, el que fos.
Tot això hi era present.
I al final hi ha una mena de reggaeton, fins i tot en el disc, també.
Era una mica aquest fet radical que em donava llibertat
de deixar-me a mi de costat
i de fer protagonista de la ciutat i els seus sons.
I la ciutat d'aquell moment, sense prejudicis,
no la que a mi m'agradaria o la que a algú li agradaria o la que ens hem imaginat
o la que recordem, sinó així.
Quant de temps has estat, doncs, per preparar el disc?
Des que se't va acudir la idea vas anar amb la gravadora, això, a enregistrar?
Un any i mig, força tossut i, diguéssim,
en alguns moments obsessionat fins i tot.
Vull dir que n'ha sigut un any i mig, allò.
Que dius, doncs avui m'hi poso, avui no.
No, no, era, fixa't que en el procés només de canviar l'objectiu,
de canviar la ciutat per la crisi, ja vaig tenir els meus mesos d'estira i arronsa, no?
Fins que, finalment, amb la complicitat d'un bon amic, l'Albert Pla...
Ara entrarem, ara entrarem en el tema de l'Albert Pla,
perquè ell és el culpable, en certa manera,
a veure, que Gerard Quintana tregui un disc més que pensat,
més que mastegat i madurat,
no ens sorprèn que hagis triat un tema urbà,
i a més, en Barcelona, tampoc, en la crisi, tema d'actualitat.
Tot això no sorprèn.
Potser el que xoca més és aquesta nova sonoritat,
que dius, tant hi ha una espècie de reggaeton,
com ara barregem això, música electrònica,
ara una rumba, que també s'associa molt a la ciutat, de moment encara.
L'Albert Pla hi té molt a veure amb aquesta sonoritat nova, no?
Com se't va acudir?
A més, és la primera experiència de l'Albert Pla com a productor, em sembla.
Ets el Conillet d'Indies.
Bé, sí, jo soc el Conillet d'Indies, i ell també, en certa manera, en aquest cas.
Sí, perquè tu no deus ser fàcil de dirigir, no, Gerard?
Perquè si tens les coses clares de com vols que soni...
No, soc un pesat, sí.
Devia ser una estira i arronsa important.
Això em passa fins i tot amb el tema de la gràfica i les portades,
pobres dissenyadors que no trobem ni si,
perquè ho tinc tan clar que clar que...
bé, que res.
algun dia ho explicaran tot.
I què amb l'Albert, doncs? Et va venir, t'ho va proposar, va ser tu?
És que amb l'Albert hi ha bona amistat de fa anys.
Jo havia col·laborat amb algun disc seu, com l'Anem al llit,
Cançons de morir de droga,
i ell també a les claus de sal, per exemple,
hem fet coses.
Hi ha amistat per sobre de la música,
des de fa molts anys.
Aleshores, res, em va trucar un dia
i ell baixava cap a Barcelona,
quedem per dinar,
i vam quedar per dinar, vam estar xerrant,
vaig explicar el que estava fent,
vaig explicar que tenia hores i hores i hores de gravacions urbanes,
que tenia un munt de temes,
que això, la crisi, la ciutat,
tot aquell garbuig d'idees,
i em va dir, diu,
doncs jo aquest estiu tindré molt de temps,
estaré per casa,
per què no vens i ho fem a casa?
li va agradar molt aquesta idea,
el primer que em va demanar van ser els arxius
que jo havia gravat pels carrers,
aquest arxiu de sons inments,
i res, em vaig anar cap allà
i ens va anar passant el temps
i la seva companya ja...
Ja t'hauria dubtat.
...de tant en tant em deia,
l'Albert haurà d'acabar,
que té més feina,
i l'Albert deia,
doncs, si cal,
ens estem un any aquí fent això,
i jo li deia,
tranquil,
l'Albert,
l'Albert és un tio molt entregat,
molt passional,
i al mateix temps
és més enllà de la imatge
que té la gent d'ell,
que a vegades em diuen
però és així aquest tio,
no?
A la vida normal,
no?
A la intimitat.
És un gran treballador.
l'Albert,
més enllà del que sembli,
és una persona que creu en la feina
i dedica moltes hores
i passa moltes hores
fins que dona una idea per bona
i generalment,
quan treu un disc,
el té maduradíssim.
Aleshores,
em vaig trobar un còmplice genial.
Un productor,
generalment,
molt sovint,
té un cert temor
a trencar
els esquemes,
no?
A dir,
no sé,
jo no vull ser
l'artífex
d'aquesta transformació
o de fer una cosa
tan diferent
del que la gent espera de tu
o aquest tipus de coses,
no?
Aleshores,
l'Albert,
en aquest sentit,
va ser molt còmplice.
va ser una persona
a més d'aquelles
que quan tens tres idees
sobre la taula
estàs pensant
quina d'elles utilitzes,
arriba ell
i la normal
la descarta,
la arriscada
o radical
també la descarta
i es queda
i es queda
amb la impossible,
no?
I això encara
produeix que les coses
vagin una mica més enllà.
De fet,
també,
a part de treballar-lo
a casa seva
i de fer la mescla
allà
i acabar les gravacions
i tot plegat
i crear aquest ordre
i acabar de crear
aquest disc,
hi ha hagut
molta gent
del seu equip
i amb aquell treball
que ha participat
en aquest disc,
o Judit Ferrés
o Diego Cortés
o David
Sainte-Buruaga,
etcètera,
etcètera.
I al final
ha sigut
un treball
sobretot divertit.
En un moment
donat,
un dels primers dies,
el primer que em va dir
l'Albert diu
saps què?
Que fora la tristesa,
no?
Perquè la crisi,
la ciutat,
també té aquest component,
no?
Hi havia moltes cançons
i n'hi havia algunes
que tocaven
aquest aspecte
més dolorós
o més cruda
de l'existència
i ens vam decidir
per divertir-nos,
per mirar tot això
sense deixar de ser crítics
o sense deixar de dir res
del que vèiem,
però sense aquella gravetat,
no?
Que t'hi sents còmode
amb el disc,
que al final
et veus defensant-lo
en directe,
l'has portat als escenaris,
ja?
Sí,
hem passat per Barcelona,
per Girona,
els auditoris
de les respectives ciutats,
vam anar al País Basc,
a Durango també,
he estat a Madrid,
al Circo de Belles Artes,
i he estat a Palma,
de Mallorca,
hem fet força coses
i he estat a Palma,
i he estat a la seva
i es defensa bé en directe,
dona molt de joc.
T'ho dic perquè...
La veritat és que
és un disc divertit
de tocar en directe
i crec que és un disc divertit
de sentir en directe.
T'ho dic també,
en certa manera,
perquè no és només un canvi
de perspectiva i tal,
jo crec que tu,
a nivell,
t'has suposat també un canvi
interior de la teva concepció
com a músic,
he llegit en aquesta entrevista
que t'han fet a la revista
Enderroc,
per cert,
el número 170,
em sembla que és el que correspon
a aquest mes,
al mes de desembre,
perdoneu,
entrevisten el Gerard Quintana,
està en portada,
a l'Enderroc,
i he llegit que deia,
l'Albert Pla,
el que va fer és matar-me el personatge,
o sigui,
canviar-te,
potser,
l'estereotip que tu mateix,
que tots t'havíem
imposat com a públic,
però que tu mateix
ja tenies de tu com a músic.
Bé,
sí,
sí,
el que tens clar
és que,
tal com funcionem els humans,
ordenem les coses
i els posem etiquetes
i les posem en un lloc,
no?
Jo encara,
perdó,
jo encara avui aquí
passejant per Tarragona,
m'he trobat molta gent
que diuen
ei,
mira el de sopa,
no?
I m'encanta,
perquè vol dir que
que allò,
més que ser un moment
absolutament
passatger i efímer,
més enllà
de la dissolució
de l'agrup,
encara segueix viu,
no?
Per tant,
és una alegria
i un orgull
haver format part
d'una història
que va més enllà
del seu temps.
Però,
clar,
ets més coses,
no?
Aleshores,
moltes vegades,
aquestes altres coses
que ets,
com que no són
en la imatge
que té la gent,
no les treus.
Deia el Chateaubriand,
un escriptor francès,
que a la tragèdia
de l'home,
més o menys,
era no adonar-se
que la vida
conté moltes vides.
Clar,
jo podria ser
el Gerard del Sopa
i seguir fent
aquell repertori
deu anys després
de la dissolució
de la banda
i,
doncs,
no sé,
ocupar amb el temps
l'espai
de la nostàlgia
i tot això.
No havíem fet bromes
de vegades
amb grups
com els Pets
o els mateixos
l'exembruster,
no?
De dir,
quan siguem...
Vivim del cuento.
No,
quan siguem grans
anirem a fer,
doncs això,
casals d'avis,
no?
Saps?
Bueno,
aquella cosa.
I la veritat
és que
tinc
inquietud
o ganes
d'explorar
sempre
allò que no he fet
una miqueta.
Aleshores,
sé que és
agosarat
voler-se sortir
de la casella,
però
si
la vida
és un viatge,
com diuen
tants poetes,
no?
La eterna metàfora,
prefereixo
que no sigui
un viatge
d'aquells
que feia
l'Ibertren
quan érem petits,
que érem
un petit circuit
circular,
no?
i sempre
l'estació
era la mateixa.
Prefereixo
que sigui
un viatge
que potser
també doni
la volta,
però que passi
per molts llocs,
no?
I al final
és això.
Penso
que l'important,
ara que ja fa
pràcticament
25 anys
que estic
amb això
de la música
sense adonar-te,
va passant el temps
i dius
si és mitja vida,
no?
Al final
el que és important
és mantenir
la flama encesa,
no?
L'envoltori
pot anar canviant,
però l'essència
ja ha de ser,
i perquè estigui encesa
te l'has de creure
i t'ha de motivar.
Suposo que no hi hauria res més trist
que tenir èxit
o que la gent
respongués
a una cosa
que no t'acabes de creure,
però que has fet
perquè penses
que pot interessar
la gent.
Penso que la música
és un llenguatge
emocional
que t'impedeix
a vegades
ser fred
i mental
i separar les coses.
És tot plegat,
és la vida.
Aleshores,
si no ets sincer
amb la pròpia vida
malament,
i en aquest cas
jo tenia ganes
de fer aquest treball
i he trobat
el millor còmplice
amb l'Albert
i sí,
hi ha un canvi
en el personatge,
segurament,
però aquest també soc jo,
jo també ric
i també faig broses.
El Gerard Quintana
no el podeu veure,
però vaja,
físicament està igual
que sempre,
vull dir,
no és que...
Tu també,
no és que...
Ui,
ui,
ets molt amable,
no és que hagi canviat
un personatge
per un altre,
és que ets tu,
sempre ets tu.
Sí, sí,
no m'he posat ara,
no m'he canviat
el color del cabell,
ni m'he tenit les canes,
ni res,
ni porto
un vestit de faralaes,
no?
I què t'han dit?
Què t'han dit?
Quina recepció
n'has tingut
dels amics,
del públic,
de la crítica?
Sorpresa,
i sorpresa positiva.
Fixa't que,
per exemple,
en l'anterior treball,
Treu Banya,
és un disc,
segurament,
dels que més temps
i més música conté,
no?
Dels que he fet,
un disc
amb molta feina
al damunt.
Per mi va ser
un disc
essencial,
vaig aprendre
moltíssimes coses
d'aquell disc.
però,
diguéssim que,
el ressò
que ha tingut
aquest treball
és molt superior
a l'anterior,
tot i,
ja et dic,
que aquestes coses
són tan aleatòries
perquè s'escapen a tu,
no?
Aleshores,
potser el fet
de la sorpresa
ha fet mostrar
més atenció
a la part de la gent
i després
més curiositat
i hem fet
que busquéssim
més enllà
de la primera
escoltada
i, no sé,
és un disc
que suposo que pot oferir
moltes coses
i que ha despertat
aquest interès.
Bones crítiques,
tant als concerts
com del disc
i bé,
i la gent
marxa més contenta
que quan ha entrat
als teatres,
vull dir que,
i els auditoris,
això és bon senyal.
Esperem que
aquí a Tarragona
es produeixi
la mateixa química.
N'estic segur
i tinc ganes
aquí al públic
que hi ha una receptivitat
i ara fa temps,
jo crec que com a mínim
dos anys
que no venim per aquí.
Bé, clar,
és que això,
recordem-ho,
ets aquest dissabte,
dia 6,
és dissabte,
oi?
Sí, sí.
El dia 6
estàs al Teatre Metropol,
que a més és un disc
que et permet anar
per teatres,
que això és molt xulo.
Sí, sí, sí.
Bueno, ja fa temps
que pots fer-ho, això.
Sí, sí,
però segurament
més enllà del concert
més proper al cantautor
que em permetia
anar per teatres
d'aquests anteriors discos,
aquest és un disc
que em permet
anar per teatres
també perquè
hi ha una proposta escènica,
hi ha un joc
a l'escenari
i bé, és a dir,
segurament també
es pot traslladar
a altres espais
i espais oberts,
però ara per ara
estem treballant
d'aquesta forma
que tots aquests concerts
que ja hem anat fent
ens ha portat
moltes satisfaccions
i alegries.
Avancen's alguna coseta
d'aquesta part escènica,
com serà el concert
que veurem dissabte al Metropol?
Que ningú s'esperi
un musical
ni que ningú s'esperi
que farem
una obra teatral
amb una dramaturgia
i amb un argument.
No,
mostrarem el disc,
mostrarem les cançons,
però sí que jugant
i jugant
amb la imaginació
i jugant
amb la complicitat
del públic.
D'entrada
començarem trencant
l'equietud
del teatre
i la quarta paret
de l'escenari.
Intentarem
sorprendre el públic
i intentarem
que aquesta sorpresa
continuï
durant tot el concert
mantenint
la mateixa tensió.
Segurament,
en el fons,
el que hi ha
és un joc
que a mi em permet
anar una miqueta
més enllà
de la figura
del cantant,
cantant de rock
o del cantant
o com ni vulguis dir
i també utilitzar
més els recursos
que em són propis.
Però bé,
durant
14 anys
bàsicament
vaig estar
no,
13,
perdona,
vaig estar fent teatre
també
i vaig estar fent teatre
a l'Institut del Teatre de Barcelona
i tot això.
El que passa és que
el roquer es va menjar
l'aprenent d'actor,
no?
I ara em sento
prou lliure
com per jugar
a incorporar
i a teatralitzar
segons quines coses.
El concert té
diversos moments,
té una primera part
també centrada
en el disc
en la qual
ens introduïm
una mica
en el tipus d'engranatge
que planteja el disc
i després
hi ha un,
hi ha diguéssim
una segona part
dins del concert
en la qual
bé,
em poso
les orelles de burro
per explicar-ho
d'alguna manera
i jugo
a teatralitzar
d'una altra forma
segurament més
des de
des de la meva vessant
de
no sé
de comunicador
d'intentar explicar
les coses
des de
i el món
des del seu lloc
insòlit
però
però
de vegades
més cert
que el que
que el que
que podem
captar
des d'aquest
munt,
aquesta muntanya
d'informació
que ens arriba
dia a dia
o aquesta és la sensació
que tinc jo
i després
doncs hi ha
un surfi
de festa
vull dir que
jo crec
que la gent
s'ho passarà bé
i espero que
tinguin ganes
i curiositat
per venir
i res
això
que
satisfà fer un concert
aquí
a Tarragona
en un lloc
com el
Metropol
que a més
està en el seu
centenari
i en una ciutat
doncs
això
que té tanta
tant
tant
tant
tant d'encant
tant d'allò
ara
tants terrats
teniu molts terrats
i teniu
teniu
moltes pedres
i teniu
molts records
i teniu
no sé
vas
pujés per una escala
i et trobes
una reproducció
d'un bust
romà
que es van trobar
sota aquella d'allò
vull dir que no sé
és un lloc
Tarragona
que té
la seva personalitat
segurament
si el proper disc
segueix la idea
que tinc
de ciutat en ciutat
Tarragona
podria ser
podria ser
un bon lloc
per venir
a fer
un dels salts
sí
després del
de terrat
en terrat
penso que
un proper treball
es podria dir així
de ciutat en ciutat
i em permetria
mostrar
no només
una realitat
concreta
i petita
com era aquest centre
de Barcelona
sinó ara
en aquest cas
obrir l'objectiu
i mostrar
un calidoscopi
de realitats
si has de passar
amb la temporada
de Tarragona
molts tarragonins
t'obrirem les portes
de casa
perquè no hagis de pagar
el teu
doncs va
va
tothom que tingui
terrats
m'ho apunto
et faig un truc
Gerard Quintana
ha estat un plaer
com sempre
ens has demanat
per acabar
la crosta
la cançó
el tall número 9
sé que té una història
al darrere
també
explica'ns
sí
la crosta
és una cançó
d'aquelles
que et sorgeix
de tot on menys
t'esperaries
d'unes declaracions
polítiques
en aquest cas
d'una metàfora
referint-se
en certa manera
també als mitjans
de comunicació
catalans
de la ràdio
televisió pública
i d'un llibre
que escriu un diputat
que es deia
a l'aïda crosta
i que parlava
de la necessitat
d'arrencar
la crosta
nacionalista
deia
que estava donant
una imatge
de país
que no era real
la crosta
com a part
de la ferida
diguéssim
sí
quan també es plantejava
per exemple
que les notícies
del temps
a la televisió
catalana
per exemple
pública
no mostressin
el mapa
dels països catalans
sinó només
de Catalunya
segons deia
aquesta visió
d'aquest llibre
etc
un diputat
que es diu
Joan Ferran
del Partit Socialista
a mi això
em va despertar
perquè com tu
molt bé deies
la crosta
és
la meva àvia
la Quimeta
sempre que em veia
arrencar-me una crosta
em fotia un clatellot
i em deia
no veus que es torna
a obrir la ferida
on el millor dels casos
em plantejava
et quedarà marca
per sempre
vaig començar
a veure una metàfora
i vaig pensar
si hi ha crosta
nacionalista
segons el diputat
socialista
vol dir que hi ha
alguna ferida
curiosament
en aquell moment
s'estava tirant endavant
intentant
mirant de tirar endavant
la llei
de memòria històrica
que era com una mena
de segona transició
tot allò que havia fet
por a la primera
per no despertar
els fantasmes
del soroll
de sabres
i de la dictadura
doncs es va deixar
potser per més endavant
i ha sigut
un fracàs
ha estat un fracàs
fins i tot
mirar d'enterrar
els morts
al seu lloc
i treure'ls de les conetes
aleshores vaig pensar
evidentment
la idea de la meva àvia
és completament aplicable
mentre hi hagi ferida
i no escuriva ferida
caldrà
que hi hagi crosta
la crosta cau sola
quan la ferida ja està feta
exacte
molt
sabidoria popular
eh
la de la teva àvia
això no tinc cap mèrit
és cosa de la Quimeta
Gerard Quintana
escolta
moltíssima sort
ens n'alegrem
que tornis a treure un disc
té el valor
com diem sempre
de la gent
que ja ho teniu tot fet
que podríeu estar
en certa manera
vivint del cuento
o repetint-vos
a vosaltres mateixos
i cada disc
és un pas més enllà
i és una reflexió
al darrere
i un creixement personal
i això es nota
després en quan sona
Gerard gràcies
Vinga, gràcies
fins dissabte
Mira el cel
escolta el vent
ens diu
que és el moment
que el temps
es faci
temps
que el fem present
que ja no calgui
espantar
la gent
per seguir
creient
mira els ulls
de cada vida
que no has tingut
i a tants rossels
s'alcen
com un mur
tants innocents
que ara
estan
tancats
dins dels seus caps
les mans
amb l'aire
la vida esclata
no
no
que no et falti
la força
ja saps
el que costa
Joan
la ferida
molt sostre
no et saltis
la crosta
la lloguda
Hem viscut a esquena el passat,
hem oblidat sense perdonar.
Cada butxí que encara no ha pagat,
és un cop més baix,
les mans en l'aire, la vida es plata.
No, que no et falti la força.
Ja saps el que costa, Joan,
la ferida del sostre.
No et saltis la crosta.
No, que la vida és ben nostra.
No et saltis la crosta, Joan,
que no et falti la força
per trobar la resposta.
Despertarem els mous,
enterrarem els plors i els mops,
allunyarem la por,
trobarem un lloc al món,
les mans en l'aire.
No, que no et falti la força.
Ja saps el que costa, Joan,
que no et falti la força.
Ja saps el que costa, Joan,
la ferida vol sostre.
No et saltis la crosta.
No, que la vida és ben nostra.
No et saltis la crosta, Joan,
que la vida és ben nostra.
No et saltis la crosta, Joan,
que no et falti la força
per trobar la resposta.
que no et saltis la crosta.
No.
Fins demà!