I durant aquesta temporada també els ja tardes us hem vingut explicant
amb les veus dels diferents protagonistes
com ha anat tot el cicle de concerts del Tarragona en viu.
D'aquí una estoneta en farem valoració amb Dani Bonillo,
un dels programadors d'aquest cicle,
un dels responsables de l'associació Trenca.
Però abans us hem d'explicar que el Tarragona en viu,
pel que fa a aquesta temporada de 2010,
s'acaba amb una cirereta jo crec que prou especial
al que ha estat tot un any de pastís,
de pastís que anaven empujant.
La cirereta final la posa demà dijous a partir de la una de la matinada
i a la sala al cau un DJ de renom internacional,
tot i que ell és de casa, és el Marc Margenit.
Marc, bon dia, bona tarda, vaja.
Hola, bona tarda.
Bona tarda, escolta, ets molt jove, és el que et xoca més,
ets molt jove i tens una trajectòria ja com a DJ i productor imparable.
Bé, a veure, imparable tampoc,
simplement ha sigut a poc a poc,
no ha sigut res que ha sigut molt sotat,
sinó que ha sigut treball de molts anys
i a poc a poc, poc a poc, una miqueta, una miqueta,
fins a poder arribar més o menys
a el que un sempre busque com a artista,
arribar als seus, les seves fites i poder-les assolir.
Ets de Lleida, Marc.
Sí, nosaltres la que harem de lata.
Estàs afincat a Lleida o no?
Jo soc n'ha escut a Barcelona, però fins i tot a Mollerussa.
Val, val, val, val.
Mollerussa ens està donant molt bones sorpreses, eh, últimament?
Sí, sí.
Mira, potser és casualitat que per una cosa o altra
sempre anem a petar Mollerussa, tu.
Estan passant coses interessants.
Sempre hi ha hagut una escena interessant.
No em diguis que vas començar punxant a la Big Ben.
No, hi he actuat algun cop, però ja vaig actuar punxant.
Com tothom ha fet, jo vaig començar,
dins de música electrònica, a pubs i raves de la zona de Lleida.
M'has de mesurar, però això ja farà,
potser, 11 anys enrere.
Però llavors veia ser superjovenet, doncs, Marc.
Tenia 15-17 anys.
Recordaré perfectament el primer lloc oficial
on vaig anar a tocar,
que em van posar unes diapositives al carrer,
un club que deia El Dipòsit,
i vam posar Marc Martínez,
i entre parentes posa el nen.
El niño.
Allà, al jovenet.
El nen, sí, sí, sí.
S'ho van fer ells tot, eh?
Tu no els hi vas dir res.
No, no, no, jo no sabia arribar,
i vaig dir, hosti, què és això?
Perquè, sí, sí, sí, coses d'anècdotes.
Això, quan tenies 15 anys, quants anys tens ara?
Ara en tinc 27.
Val.
I en tot aquest temps,
et deus haver evolucionat,
deu haver canviat bastant,
o no ho sé, pregunto,
el teu estil musical?
L'estil, vulguis o no,
més o menys, jo crec que l'he mantingut.
O sigui, he evolucionat, per exemple,
aquests últims dos anys,
doncs he treballat amb segells
bastant internacionals,
que sempre m'havia agradat publicar,
i això ha fet que pogués evolucionar,
ja sigui amb un nivell de so
i després de qualitat de so,
és a dir, millorar el so,
que estigui més equilibrat,
mescles millors, equipament,
o sigui, el poder actuar
i viatjar així et fa guanyar molta experiència.
I jo crec que l'esperit l'he mantingut,
però sí que, diguéssim,
que crec que he millorat una mica el so.
De fet, haguéssim hagut de començar per aquí.
Quin estil musical acostumes a punxar?
Mira, això és un dilema,
això és un dilema perquè estic així...
Jo faig música electrònica,
però tinc també diversos noms.
Tinc un alterego que és Sweet On Close,
que és música clàssica amb tocs electrònics.
com a Mar Margenit,
és tecno a vegades més fort
i a vegades més emotiu.
I després encara n'he fet un de nou
que es diu Divine Elements,
que és com SDAB,
SDAB electrònics.
La premissa és crear ambients
o fer ballar la gent?
Depèn del públic que et trobis.
Jo crec que la premissa sempre
és fer sentir alguna cosa,
és a dir, ja sigui emoció,
ja sigui estrès, estrès,
amb energia.
Jo crec que el més important
des de la música,
ja sigui electrònica o qualsevol estil,
el més important
és transmetre alguna cosa,
que no sigui una música buida.
I això depèn una mica
del que et trobes
quan arribes a la sala?
Això ajuda, això ajuda.
El bo, per exemple,
de fer Life Act,
que és el que faim majoritàriament
juntament amb el 17,
és que pots crear ambients,
pots fer que la gent veus
que està una mica agobiada,
per relaxar-los
o si la gent vol ballar,
vol votar,
doncs ho pots fer.
És una mica aquesta connexió.
Ja coneixes la sala al cau
i has estat mai ja?
Sí, o sigui,
actuar no he estat mai.
És que, curiosament,
a Tarragona,
a Tarragona ciutat,
no hi he actuat mai.
O sigui,
aquest any hauré estat
a Corea del Sur,
a Austràlia,
a Argentina,
o sigui,
he recorregut tot el món
i l'he recorregut,
però mai he estat
a Tarragona ciutat
i la veritat
que en tinc moltes ganes.
Clar, però això que hi ha una mica
la sensació de ja tocava,
nosaltres estem connectats
amb diferents persones
del mundillo de la nit,
a través del Facebook,
de les xarxes socials
i una mica el que corria
era ja tocava,
home,
un DJ internacional
que vinguis aquí.
És que, a part,
és quatre províncies
i les...
O sigui,
he fet Tarragona,
Tarragona hauré fet
Rodalies,
és el que et vull dir.
Sí, sí, sí.
I de tot sense,
Girona també,
i Barcelona,
suposat.
I Tarragona,
o sigui,
a respecte de Tarragona
era una cosa
que, a part,
hi tinc arrelat.
O sigui,
jo, per exemple,
soc...
La meva família
sempre ha estiuejat
a Altafulla,
que és la seva identitat.
I, clar,
jo he tingut
la meva infància a Tarragona.
i vulguis, no,
encara que el cau,
per exemple,
sigui un lloc petit
i no sigui,
potser,
un megaclub,
jo en tinc moltes ganes
i m'encanta la sala.
Ai, sí,
està bé perquè,
com que ja coneixes la sala
i la gent que hi va,
doncs ja et pots fer
una mica la idea
de per on aniran les coses.
Molt bé.
Sí, sí.
No, no, no,
estic bastant content.
Escolta, Marc,
què prefereixes?
Gravar discos,
o sigui,
la producció per enregistrar
amb aquests assegells
que dius
de nivell internacional,
doncs que ja són una garantia
que allò té difusió,
o fer les actuacions en directe?
Necessites dues coses.
És a dir,
mira,
la gràcia de fer
una producció a casa
és que estàs tu,
si estàs al teu rotllo,
estàs al teu món,
vull dir,
fas el que tu vols,
però és que després
també necessites
tindre un contacte
amb la gent
per, com diguéssim,
exposar la teva obra
i veure com reaccionen ells.
O sigui,
està molt,
o sigui,
un cop tu has publicat un tema,
la gent el compra
i el sent a casa
està molt bé,
però jo crec que un artista,
a mi o no tothom,
però en el meu cas
jo necessito veure
la gent com reacciona,
com ho viu
i inclús moltes vegades
un cop acaba la sessió
intento quedar-me una mica
i com que la gent
sempre et ve a preguntar coses,
parla amb ells
i sentir escoltar-los.
Jo crec que és molt important
que la gent,
els artistes,
hi hagi una interactuació
amb el públic.
Parlant d'aquestes sessions
en directe,
què n'opines,
i suposo que t'hi has trobat
més d'una vegada,
no?,
amb aquesta barreja
de disc jockey
i videojockey,
el fet que les imatges
s'han incorporat també
al directe.
Això és una cosa
que cada dia
tindrà més futur.
Pot ser el problema
que avui en dia
és que moltes sales
no ho tenen adaptat
o, de moment,
econòmicament
no ho poden fer.
Però jo crec que,
sens dubte,
això en pocs anys
ja serà com una cosa
quasi obligatòria.
De fet,
per aquí anava
la meva última pregunta.
Ja,
quin diries tu
que és el futur
de la música electrònica?
Cap on va?
En quin moment està ara?
Que sembla
que està vivint
un bon moment.
Es comença a entendre
que el disc jockey
també és un creador,
també és un artista,
que això fins fa quatre dies
no era així.
I cap on va?
A veure,
jo aquí hi ha hagut
un problema molt gran,
jo crec que.
I un dels problemes
més grans
ha sigut una mica
la prostitució
del disc jockey
en el sentit
àmbit comercial.
Per exemple,
parlant de David Guetta,
per exemple.
Ja ha passat a ser
d'una persona,
un disc jockey
que ningú valora
a una cosa
supermega massiu
fora de context
a la cosa
que és realment
la història
d'un disc jockey
o d'on ve.
Us fa mal
la popularitat
d'això,
de fenòmenos
com el David Guetta?
No,
no,
a mi,
o sigui,
no fa mal,
el que passa
que sí que està bé
saber
que no confonguin,
que no es pensin
que un disc jockey
o el que ha de fer
un disc jockey
és el que fa
aquest artista.
O sigui,
aquest artista
el que ha fet
és agafar música pop
i donar-li
i donar-li un nom
de DJ.
Però realment
l'escena
de dijous
que es crea
realment
des d'una
escena alternativa
i de petits
col·lectius
i coses així.
Que avui en dia
ha arribat a massa,
vull dir,
hi ha festivals
com Monegros,
Springfield,
tot això
que són massius,
però no
a tal nivell,
a tal nivell
que jo crec que és
una mica allà exagerat.
Una mica exagerat,
però bueno.
Vols dir que si la música
se'n va massa
cap a cap al pop
es desvirtua?
No, no, no.
És que clar,
vull dir,
el risc,
el risc,
per exemple,
que té David Guetta
és zero.
Saps el que et vull dir?
En una sessió,
si vols una sessió
de David Guetta
t'he ficat
els 10 temes
que ha publicat
i ja està.
Això no és,
això no és connexió
amb el públic.
Jo crec que el que he de fer
és anar allà,
observar
i poder interactuar
amb la gent
i ficar sessiós,
arriscar una mica més.
Saps el que et vull dir?
realment,
agafar el top 10
dels hits
de l'any
i posar-los a cada sessió
no és a fer
un disc jockey.
És com fer un playlist
i tocar en directe.
Per això jo crec
que s'ha prospitut una mica
perquè sembla
que fer un disc jockey
i així
aixecar les mans,
ser guai
i nenes guapes
i cares guapes
i això no és.
Hi ha aquest punt
de creació
que dius tu,
de tenir
la sensibilitat
i el contacte
amb el públic
que et fa
girar cap a un costat
o cap a l'altre.
Exacte.
La gràcia de tot
està en les bases
i en saber jugar amb elles?
En tenir una bona col·lecció
de bases?
Clar,
més que res
tindre una bona col·lecció
de música.
A vegades
no és tan la tècnica
sinó tindre
i conèixer
molta música.
molta música.
O sigui,
realment,
les cançons,
per exemple,
demà faré un 17
de 3 hores.
La gràcia
és tindre
molt coneixement musical,
saber connectar
amb la gent
i segons
com veig la gent
o segons
com veig l'ambient,
saber triar
les cançons
adequades
per explicar
el que tu vols fer.
Amb què punxes,
Marc?
Això no t'he preguntat,
vinil,
digital?
Amb CDs,
amb CDs.
No porto ordinador
ni res
perquè m'agrada
conservar
el que seria
l'antiga escola,
però sí que és
amb CDs.
Tres CDs,
la mesclador
i ja està.
Si et faig triar
la cançó
de la teva vida,
sigui que la puguis
utilitzar o no
per les teves sessions,
encara que no...
No es podria...
Te'n podria dir dos.
Vale,
bo ja és molt,
molt bé.
Sí,
però no són de música electrònica
ni una ni l'altra.
Cap problema,
digues,
digues,
ja és curiositat, això.
Una et diria
El Perfect Day
de l'Hurrid
i l'altra seria
Iron Gesturing
de Johan Sebastian Bach.
Ostres!
Sí, sí,
una mica pupurri,
però...
Molt bé.
Escolta,
doncs,
per acabar l'entrevista,
l'Hurrid,
evidentment,
te la poso.
Ah, sí?
Ara te la posaré
per acabar.
Sí,
també és un dels meus temes preferits.
I tant.
T'acaba l'any
i seria genial.
Ara,
clar,
aquesta no és apta
per barrejar,
no és apta
per sessions,
no?
Bueno,
mira...
O a vegades
per tancar la sessió
quan dius
ben cap a marxeu cap a casa.
Sí, mira,
això no t'enganyaré.
Una compilació,
un podcast
que vam fer fa un any
per dir
el millor del 2009,
van demanar
quina cançó vas triar,
quina cançó has tingut
la millor del 2009?
I dir,
mira,
jo l'Hurrid
anava de l'Hurrid
i la vam posar
per tancar
dins d'una sessió
de 200 hores
de música electrònica
i vam posar
l'última cançó
de l'Hurrid.
I vaig dir,
molt bé.
Clar que sí,
clar que sí.
Doncs Marc,
escolta,
ha estat un plaer
a conversar amb tu
i veure això,
que la gent
que us dediqueu
a la música,
també la música de DJ
a produir aquest tipus
de música,
sou totalment accessibles.
Estem parlant
del Marc Margenit
que a nivell internacional
està fent estralls.
El tenim demà
a la sala Alcau
a partir de la una
de la matinada.
Una cirereta
molt especial
d'aurada
per tancar el pastís
del que han estat
el cicle de concerts
del Tarragona en viu.
Marc,
moltíssimes gràcies.
Molta sort.
Sento el soroll
però estic a l'aeroport
i és una mica a caos.
Així t'hem de dir,
bon viatge,
molt bon viatge.
Molt bé, guapo,
una abraçada.
Adéu, adéu.