Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
tindria el comandament d'aquest exèrcit.
Perquè ara, suposo que funciona així,
si es necessita enviar força humana en algun país,
cada país europeu aporta part dels seus homes,
del seu exèrcit. Funciona així.
Clar, si creem un exèrcit europeu, qui el controla?
A l'ordre de qui està?
S'haurà de crear també una estructura de comandament
que s'anomena integrat, és a dir, unes persones ja fixes
que seran els que lideraran, els que dirigiran aquest exèrcit.
I això també és una cosa una mica delicada.
De fet, ja es va intentar, en la història del procés
de construcció europea, crear un exèrcit europeu.
Després de crear-se les primeres de les comunitats,
que era la Comunitat Europea del Carboi de la Ser,
allà als anys 50, es va llançar la idea de crear
la Comunitat Europea de Defensa, que havia de gestionar
un exèrcit europeu sota el comandament d'un militar europeu.
I, per tant, es volia com dissoldre els exèrcits nacionals
que passarien a formar part d'aquest exèrcit europeu.
I va fracassar la idea. Va fracassar la idea perquè els francesos,
que van ser els mateixos que van llançar aquesta idea,
després van decidir no ratificar el tractat
que havia de crear aquest exèrcit europeu.
Per què?
Cosa curiosa.
Doncs no se sap ben bé.
És a dir, hi ha diverses llegendes urbanes.
D'una banda, perquè en aquella època el govern francès
no tenia molt de recolzament parlamentari.
Era un govern que tenia dificultats per treure endavant les lleis.
I quan va arribar l'autorització per ratificar aquest tractat,
el Parlament francès, l'Assemblea Nacional Francesa, va dir que no.
I d'una altra banda, també perquè es deia que França
estava a punt de tenir armes nuclears.
És a dir, havia desenvolupat tota la recerca necessària
per poder tenir armes nuclears.
I, per tant, als francesos ja no els interessava tenir un exèrcit europeu,
sinó que volien tenir el seu propi exèrcit amb les seves armes nuclears.
i posar-se a parlar cara a cara amb els americans
que també tenien armes nuclears.
Però, bueno, jo suposo que és una mica de tot.
Suposo que la història més recent d'Europa
tampoc hi ajuda gaire a l'hora de crear un exèrcit comú.
Clar. No, ara per ara, perquè es considera part del nucli dur
de l'essència dels estats, no?, el tenir un exèrcit.
I, per tant, ningú vol renunciar a això.
Però, tot i així, després de moltes dificultats,
de moltes discussions entre els estats membres de la Unió Europea,
es va arribar a l'acord que s'havia d'establir
una política de seguretat i de defensa europea.
I ja des de l'any 93, aquest és un acord que es va prendre l'any 93,
però que no es va començar a aplicar aquest acord fins a l'any 99.
És a dir, durant sis anys van estar discutint els estats
de com s'havia de fer això, perquè hi havia estats que no volien,
no volien, perquè consideraven que la política de seguretat i defensa
dels europeus ja les dissenyava un organisme internacional,
que era l'OTAN, i, per tant, per què ho havien de fer els europeus
en un altre lloc, si teníem ja un organisme que ja funcionava.
El que passa és que els europeistes deien, sí, sí, però és que l'OTAN
és als Estats Units, i, per tant...
És que ara això t'anava a preguntar, ara entrarem, eh, si et sembla,
en veure els punts, els diferents punts que preveu
aquesta política de seguretat de la Unió Europea.
Però, clar, moltes vegades hi comparem, no?,
la Unió Europea versus Estats Units.
Jo he sentit teories de dir, home, és que si Europa,
fins que Europa no tingui un exèrcit propi, com a Unió Europea,
estarà sempre sota la tutela dels Estats Units.
Vull dir, és una de les coses que farà que Europa no pugui tirar endavant,
tenir autonomia pròpia.
A veure, durant molt de temps, els nord-americans,
sobretot durant el període de Guerra Freda,
és a dir, quan hi havia aquest enfrontament entre el bloc comunista
i el bloc occidental,
els Estats Units es van encarregar, doncs,
de vetllar per la seguretat del continent europeu,
i va invertir molt en defensa per assegurar
que no hi hagués una invasió de la Unió Soviètica
a la resta de països de l'Europa occidental.
Clar, per tant, els europeus fins a aquest punt
estaven tutelats i estaven una mica, doncs,
sota el paraigües dels nord-americans.
I això, doncs, també limitava la capacitat dels europeus
a l'hora d'impulsar-se internacionalment,
perquè els americans diuen, escolta,
que nosaltres ens estem gastant molts diners per defensar-vos, no?
Ara, què? Diré una cosa contrària al que diem nosaltres.
Aquesta situació ja ha canviat,
perquè ara ja no hi ha una amenaça directa,
i, per tant, els europeus, diguem-ne,
ja no han de rendir comptes
davant del que li està ajudant a la seva defensa.
Però, tot i així, és cert que els nord-americans i els europeus
tenen molts lligams i molts interessos comuns
que, a vegades, també s'han de defensar,
i, per tant, tampoc no podem plantejar
que ara hem d'anar sempre per lliure,
hem de pactar coses amb ells i hem d'arribar a acords,
quan sigui possible.
Quan no, doncs, mira, cadascú a casa seva
i cadascú a defensar els seus interessos.
I sent que fa la impressió, doncs, això, no?,
que els Estats Units ja té altres interessos,
en fi, el bloc comunista, doncs, és això,
Rússia ja no és prioritat,
té altres interessos,
i fins i tot, sembla, fa l'efecte,
en una manera que el poder,
el potencial de l'exèrcit nord-americà
no és el que era.
Tu creus, per l'experiència que tens
i el que has estudiat a l'Unió Europea,
que aquest tema, el tema de crear un exèrcit europeu,
tornarà a sortir en un futur a mig termini?
Jo crec que no, perquè no és prioritari, no?
A no ser que canviï molt, també,
tot el que és el concepte de defensa.
Aquí hi ha una qüestió relacionada amb la defensa
i és que, com tu deies abans,
l'exèrcit europeu sembla que ja no és tan fiable
com un podia pensar, no?
Era una maquinària militar
que, doncs, no s'està imposant a Afganistan,
no s'està imposant a l'Iraq,
en el seu moment va tenir molts problemes, també,
a Corea.
Per tant, és a dir,
és un exèrcit que ja no és tan fiable.
Llavors, potser s'han de transformar també els exèrcits,
s'han de convertir en una altra cosa.
I la Unió Europea va per aquest camí,
és a dir, les seves forces militars
són forces pensades per una cosa diferent a la defensa, no?
És a dir, de la defensa s'encarrega cadascun dels estats,
però de fer missions al món
utilitzant recursos militars,
però no missions agressives,
no missions pensant en imposar una posició,
sinó ajudant els estats que ho demanen
o col·laborant amb Nacions Unites en operacions de pau.
Doncs, amb això, és el que està dirigint
la Unió Europea els seus esforços.
Doncs, parlem, si et sembla,
entrem amb profunditat a parlar d'aquesta política
de seguretat i defensa de la Unió Europea,
que pel que dius, bé, així en general,
vista genèricament,
ens serveix?
Doncs, mira, ens serveix...
El té mencances.
Sí, a veure, ens serveix
per el que de moment la volem utilitzar, no?
Hi ha moltes crítiques perquè es considera
que la política de seguretat
que està portant la Unió Europea
és una política erràtica, no?
És a dir, no respon ni tan sols
a defensar els interessos europeus, no?
Sinó que es fa una mica...
S'està com provant,
i es fan missions i tal,
per veure si funciona,
però sense un interès estratègic,
clar, sense saber per què ho hem d'utilitzar, això, no?
I això és una de les crítiques que s'ha fet, no?
De fet, la Unió Europea,
des que va començar a fer missions
tant civils com militars,
que és una de les característiques
de la política de seguretat de la Unió Europea.
És a dir, Estats Units fa missions militars.
L'OTAN fa missions militars, no?
Al món.
I, en canvi, la Unió Europea
fa missions, en alguns casos civils,
en uns altres militars,
i en uns altres missions
que s'anomenen cívico-militars, no?
Amb elements civils i militars.
Què distingiríem?
Què seria una missió civil?
Mira, una missió...
Vinga, comencem per la militar, que és més...
Vinga, va.
Sí.
En la militar, porta dos pistoles.
Aquí està.
És a dir, és la que utilitza l'exèrcit, no?
Els exèrcits regulars dels països.
A la civil també pots utilitzar pistoles.
El que passa és que a la civil
ja no utilitza l'exèrcit,
ja no utilitza recursos militars.
El que estàs utilitzant són recursos civils
que poden ser armats.
Per exemple, la policia.
Però llavors, quan parlem de missions humanitàries?
Les missions humanitàries
és un concepte relacionat
amb el tipus de missions
que es realitza a Nacions Unides
i són aquelles missions
destinades, sobretot,
a protegir la població civil.
Bé perquè s'ha de fer
donar-los ajut humanitari
perquè s'ha produït una guerra
o perquè s'ha produït, per exemple,
una catàstrofe natural
o perquè...
Bé, per diversos motius.
I per tant, això és humanitari, no?
És a dir...
I les missions humanitàries
poden ser tan militars com civils?
Efectivament.
Val, val, val.
Perquè tu, per fer arribar, per exemple,
ajut humanitari a la població
que es troba enmig d'un conflicte militar,
has d'utilitzar recursos militars, no?
Per exemple, en el seu moment,
a la guerra de Bosnia-Herzegovina,
a la guerra dels Balcans,
doncs va haver d'utilitzar recursos militars
per intentar fer arribar
l'ajut humanitària a la població, no?
O fins i tot per protegir camps de refugiats,
has d'utilitzar l'exèrcit.
Però a vegades,
també per una missió humanitària,
només utilitzes mitjans civils, no?
Doncs si no hi ha un problema de seguretat greu,
doncs utilitzes policia, no?
I la policia és civil, no és militar.
Tot i que pot utilitzar la força, també,
però ja no són recursos militars.
Dins de les missions civils també en trobarien altres,
com per exemple, formació,
que és el que en aquests moments està fent la Unió Europea,
de jutges iraquians, no?
És a dir, en aquests moments,
s'ha de reforçar l'estat democràtic,
o pseudo-democràtic d'irraquià,
i s'ha de reforçar les seves institucions, no?
Llavors s'ha de crear jutges,
les figures dels jutges,
però clar, qui els forma?
Llavors el que ha fet la Unió Europea
és crear una missió civil de formació de jutges,
i normalment el que es fa és enviar aquests formadors
sobre el terreny,
però com que a l'Iraq la cosa està una mica enredada,
el que es va fer és portar els jutges iraquians cap aquí.
Els formen i després es porten cap allà.
Però, per exemple, a George també es va fer
una altra missió d'assessorament jurídic
i el que es va fer és enviar jutges i experts juristes a George
per ajudar-los a modificar la llei d'enjuïdament criminal,
la que estableix els procediments penals.
Però, escolta, parles d'emissions.
En principi fa l'efecte que la Unió Europea,
quan fa aquestes emissions,
totes són, com t'ho diria,
amb bona voluntat per a finalitats pacífiques, humanitàries...
Sí, aquesta és la idea.
...que no van amb armes a disparar.
Efectivament.
És a dir, una de les notes característiques
de la política de seguretat de la Unió Europea
és que és una política de consens.
I és una política sempre que compta
o bé amb el recolzament del país
on vas a desenvolupar la teva missió,
perquè ells t'ho han demanat,
han demanat, si us plau, fer una determinada cosa,
o bé perquè Nacions Unides t'ho ha demanat.
I, per tant, el Consell de les Nacions Unides,
en tant que òrgan que s'encarrega de mantenir,
de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat internacional,
doncs et demana que realitzis una operació
en nom seu en una part del món.
Per exemple, ara a Haití,
el que seria demanat a la Unió Europea
per part de Nacions Unides és...
són policies, policies perquè s'ha de controlar
a la societat, perquè no hi hagi més atracaments,
perquè no hi hagi saquejos de comerços, etcètera.
Llavors, la Unió Europea el que ha fet és enviar,
enviarà a baixa, 300 policies.
I això forma part també de la política de seguretat
de la Unió Europea,
perquè ja està formant cossos multinacionals de policia,
el que s'anomena la força de gendarmeria europea,
de la que formen part diversos països europeus,
i allà hi ha policies de diversos països
que poden actuar en qualsevol punt del planeta
de manera ràpida.
Val, val.
Clar, t'anava a preguntar d'on surten aquests policies,
o d'on surten aquests formadors de jutges,
d'on surt tota aquesta ajuda?
Surten dels Estats.
És a dir, el que han fet els Estats
és identificar elements que es poden posar a disposició
de la Unió Europea per qualsevol missió,
tant elements civils com elements militars.
I quan la Unió Europea decideix llançar una missió,
el que fa és dir-li als Estats,
escolta, necessito ser policies,
qui me'ls pot deixar?
Llavors, doncs, els Estats diuen
jo deixo 30, jo et deixo 50, jo et deixo 20.
I no tenen cap obligació als Estats
d'aportar una quota de personal?
No.
És a voluntat.
En aquests moments és a voluntat,
la qual cosa a vegades dificulta determinades missions,
perquè a vegades no s'arriba al nombre mínim necessari
per poder desenvolupar una missió,
i cal tornar a fer una crida
i a veure com es fa i costa una mica.
És a dir, és el cost de no tenir un exercit propi,
de no tenir una policia pròpia,
per no duplicar recursos.
Que hi ha hagut mai alguna situació problemàtica,
en el sentit que s'hagi necessitat una força militar
per part de la Unió Europea,
perquè si es necessita una acció militar,
vull llamar armes,
la OTAN no va cridar a la Unió Europea,
crida estat per estat, independentment.
No s'ha forçat mai a la Unió Europea?
A fer un pas en aquest sentit?
No, la Unió Europea decideix lliurement
actuar allà on consideri oportú,
i per tant aquí sempre...
De fet, la Unió Europea,
la capacitat que té d'actuació és molt limitada,
és a dir, no són comparables a la que tingui la OTAN,
i per tant el tipus de missions
que desenvolupa la Unió Europea
són de baixa intensitat,
no són molt conflictives.
Per exemple, a la Guerra dels Balcans,
quan es va arribar a l'acord de pau
entre croats, bosniecs i servis
respecte a la guerra ja a Bosnia-Herzegovina,
els acords de Dayton,
que es van firmar als Estats Units,
hi havia d'haver una força militar
que s'encarregués de vetllar
que allà no tornés a haver-hi una guerra,
i per tant ben armada,
i que les diverses parts n'hi tinguessin por.
No es va demanar a la Unió Europea, això,
perquè la Unió Europea no tenia una força tan contundent.
Aquí es va demanar a l'OTAN,
i va ser l'OTAN la que va portar aquest exèrcit,
sobretot amb militars nord-americans.
També hi havia europeus.
Quan ja la cosa es va anar tranquil·litzant
i ja semblava que no hi havia tant de perill,
llavors hi va haver una transferència,
i aquella missió, en lloc de continuar-la l'OTAN,
la va continuar la Unió Europea,
perquè ja no necessitava, diguem-ne, tanta força,
i els americans es van anar retirant
i es van quedar allà només els europeus.
Saps què? Penso que a Europa, en relació amb tot el món,
som una mica com la Guàrdia Suïssa.
Però la Guàrdia Suïssa, sí, bueno...
En el sentit que amb aquest nivell,
bueno, és una mica light i de bon rotllo.
Efectivament, els europeus,
la resta d'estats no ens veuen com una amenaça,
sinó les forces europees es veuen com unes forces col·laboradores,
sobretot perquè són missions molt properes als ciutadans,
i que no prenen part,
sinó que van allà ajudar.
També per això la Unió Europea
eligeix el tipus de missions amb les que s'hi fica,
és a dir, les molt complicades no s'hi fica,
no s'hi fica perquè sap que podria sortir
per cames d'allà, no?,
i que tindria un cost polític molt, molt gran, no?
I perquè no té capacitat per fer-ho.
És que la Unió Europea també té moltes limitacions.
Per exemple, no té un avió
per portar a les forces,
un avió de càrrega, aquests importants, no?,
per portar les forces a un lloc ben lluny d'Europa, no?
Això només ho tenen els nord-americans,
i els russos, i els ucranians.
I si els europeus volen enviar força amb tancs, etc.,
a l'Àfrica subsahariana,
doncs han de llogar els avions.
I això costa molts diners.
Ara, per exemple, els europeus estan fabricant
un avió de transport que es diu estratègic,
d'aquests grossos,
que és l'Airbus 380,
que és molt semblant a aquest Airbus gegant
que han fet, però buit per dins,
i a més que s'aixeca la cua
per poder entrar a dins tancs, camions, etc.
Perquè no ho tenien els europeus, això.
Qui ho ha fet, això?
Això ho ha fet un consorci europeu,
que es diu EATS,
que és un consorci d'empreses aeronàtiques europees,
de les quals es troba CASA,
que és una empresa espanyola de fabricació d'avions.
I per això ho s'ha fet expressament per la Unió Europea, dius?
Bé, s'ha fet per vendre a qui vulgui comprar,
però essencialment ho compraran estats europeus.
Però estats per separat.
Clar, és a dir, és que la Unió Europea no es gasta,
és a dir, com que no té un exèrcit,
no es gasta diner amb l'exèrcit,
ho gasten els estats.
Home, clar, una explicació,
un fet visible que hem vist relativament fa poc,
va ser quan es debatia si alguns països europeus
si s'havia de donar suport als Estats Units
amb la guerra de l'Iraq, evidentment.
Clar, en aquest cas la Unió Europea va decidir
no pronunciar-se sobre el tema
i llavors va donar llibertat als estats
perquè diguessin el que ells consideressin més suportú.
Llavors hi ha estats europeus que van recolzar els Estats Units
i d'altres que no.
Això va debilitar una mica la Unió Europea
com a força de cohesió,
perquè si a l'hora de la veritat,
quan hi ha un conflicte de veritat,
els europeus no es posen d'acord i diuen
que cadascú faci el que vulgui,
doncs diuen, llavors, perquè serveix Europa.
Bueno, però no serveix per finalitat militar,
com estem dient.
No, no serveix, però això sí que podria dir que nosaltres podem estar en contra
d'una intervenció militar allà.
És a dir, no participarem directament,
però a més estarem en contra.
O estem a favor i donem diners per a l'operació.
Podríem fer això, però tampoc no ho podem fer.
El pitjor de tot és no pronunciar-se,
perquè al no pronunciar-te el que fas és donar-se una imatge
que no serveixes per a res.
Si no et poses d'acord no serveixes per a res.
I pensa que la política de sobretat i defensa
des del 99 fins aquí,
és a dir, en aquests darrers 10 anys,
ha fet ja 23 missions al món.
Que no són poques, eh?
23 missions a 4 continents diferents.
Si ha actuat a tot arreu, menys Amèrica.
El continent d'Amèrica no ha actuat mai.
Però a Europa, a Àfrica, a Àsia, a Oceania,
a tots aquests continents,
la Unió Europea ha llançat missions
tant civils com militars.
Per tant, està actuant, però de manera diferent
i no tan visible com potser l'OTAN o els Estats Units.
Que inclouríem també la participació...
No, perquè vam dir que només enviava diners, no?
En el terratrèmol d'AIT.
D'AIT, no.
Ha enviat diners i ara enviarà 300 policies.
Però això no serà una missió directament de la Unió Europea,
sinó que el que faran aquests policies
és integrar-se en una missió de Nacions Unides,
de cascos blaus.
I, per tant, no serà una missió autònoma de la Unió Europea,
sinó que el que ha fet la Unió Europea
és utilitzar recursos que té per les seves operacions
en favor de Nacions Unides.
I ja està, simplement deixar personal.
Val, treia el tema del terratrèmol d'AIT
perquè precisament l'apartat, diguem-ho així,
de la Unió Europea,
que ha estat més en voga aquests dies,
és el de l'ajut humanitari, no?
I la resposta a les crisis a tot aquest departament.
I és la notícia que ens portes avui.
Al fons, que hi ha una comissària proposada
que sembla que no va voler passar l'examen, eh?
Ha dit, no, no, jo renuncio amb aquest càrrec.
Efectivament.
Si te'n recordes, fa unes setmanes parlàvem
que les persones que havien proposat com a comissaris europeus
estaven passant un examen davant del Parlament Europeu
i els hi preguntaven durant tres hores coses de tot tipus
sobre la parcel·la que havien de governar,
sobre la seva situació econòmica,
l'experiència política.
I hi va haver una de les proposades,
que era la candidata búlgara,
que es deia rumiana Jaleva,
que a més havia de ser la comissària
de Cooperació Internacional,
Ajut Humanitari i Resposta de Crisis,
que finalment va decidir renunciar
al càrrec després de l'examen.
Perquè li van fotre tanta canya,
tanta, tanta, tanta,
que va dir que ella no seguia.
O tu ja ens vas avisar que era una persona
que ja era dubtosa,
que ja li veien...
Bueno, no se'n fiaven massa, no?
Sí, aquesta persona,
el seu marit té negocis
al seu país molt importants
i, a més a més,
ell havia estat parlamentària europea abans
i els parlamentaris han de fer
una declaració econòmica,
també, dels seus interessos econòmics,
de la seva situació econòmica,
i li van dir, en aquest examen,
que aquesta declaració
no s'assemblava gens
a la declaració que havia fet
quan havia de ser comissària, no?
I que en tan poc temps
no podia ser que hagués canviat tant
la seva situació econòmica, no?
Que aquí hi havia coses
que no estaven clares
i li van apretar tant, tant
que, al final,
abans que fins i tot
hi hagués la votació de la comissió
sobre si era una persona apta o no,
és a dir, ja no va voler
ni que la votessin,
segurament perquè veia
que la cosa no aniria bé,
va decidir renunciar al càrrec
i ara han posat una nova proposta.
Hi ha una nova proposta.
Una nova candidata
també és búlgara,
però amb aquesta,
ja ho dèiem l'Alfons abans,
l'àvem molt,
només amb el nom
és que ja diu
sí, entra,
el que convingui.
Com es diu, Alfons?
Es diu Cristalina.
Clar.
Si l'altra, diguem,
havia estat acusada
de negocis foscos,
de poca claror
a l'hora d'establir
Cristalina
en les seves declaracions.
Ha de passar l'examen també.
Ara ha de passar l'examen.
Però vaja,
suposo que si l'han proposat
en vista del precedent
ja hauran anat en compte.
Sí, perquè a més
aquesta persona
ja té molta experiència internacional,
va ser directiva
del Banc Mundial
i per tant
és una persona ja
d'experiència contrastada.
Alfons,
tanquem ràpidament la secció.
Mira, ens queda un minut just.
Amb la dada del dia,
per tant,
de percentatges avui,
81,2% de l'energia
que l'any 2005
va consumir l'estat espanyol,
un 82% de l'energia
que el 2005
què pot correspondre?
Es correspon
a que es va haver de comprar
a l'estranger.
És a dir,
nosaltres som
depenents energèticament.
No som capaços
de produir energia.
Això vol dir
que ens costa molts diners
consumir l'energia.
Però el 82%
es va haver de comprar
fora d'Espanya.
Aquesta dada
l'he portat
perquè és un tema
d'actualitat,
tot el tema
de l'energia nuclear,
els costos, etcètera.
Doncs que sapiguem
que només produïm
el 20%
de l'energia
que consumim.
i Europa
només produeix
el 50%
de l'energia
que consumeix.
S'hem enganxat
per tot arreu.
No tenim energia,
no tenim exèrcit.
No tenim res,
però bueno,
hem d'anar construint
perquè, bueno,
si Europa ens ajuda
a no ser tan dependents
energèticament,
potser ens va millor.
a fons,
com sempre ha estat un plaer.
Fins la setmana que ve,
gràcies.
Fins la propera setmana,
adeu.
gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.