Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I, de fet, aquesta és una proposta que ja fa uns quants mesos
que està a sobre de la taula dels legisladors europeus.
Ja havia sortit la proposta de la Comissió Europea,
ara ha anat al Parlament i en parlarem, en parlarem a veure com està,
perquè, de fet, això simplement el que és és una normativa marc
i els estats després hauran d'ajustar les seves normatives estatals
al que estableix aquesta normativa europea.
Doncs mira, ja que parlàvem de la justícia de la Unió Europea,
dels tribunals de justícia europeus,
la dada del dia que ens portes avui parla d'això.
Sí, de fet, la pregunta és a veure si sabem quina consideració tenim nosaltres
com a ciutadans europeus respecte a la dificultat d'anar a tribunals
d'altres països de la Unió Europea.
Creiem que és fàcil, que és difícil,
perquè el que es pretén és que la Unió Europea funcioni pràcticament
com si fos un únic estat.
Una de les coses que hi ha en aquests únics estats
és que tu pots accedir a uns tribunals, per exemple aquí a Espanya,
a Tarragona, a Reus, a Barcelona o a Múrcia,
i te'n vas allà al jutjat i interposes una denúncia o una demanda.
Això, com ho veuen els ciutadans europeus?
Quan ho han de fer en un altre país?
Ho veuen difícil, fàcil, complicat, impossible?
Doncs s'ha fet una enquesta a nivell europeu
per veure quina percepció tenen els ciutadans europeus
respecte a la dificultat d'accedir a tribunals d'altres estats membres
i veurem al final quina és la dada.
Tu què creus? Que creuen que és difícil o fàcil?
Jo personalment et diria que és difícil,
però la veritat és que sóc injusta perquè no ho he provat mai.
Clar, de fet, l'enquesta...
Ja no sabria com posar-me, però és que no sabria com posar-me ni a casa.
Llavors, clar, deu guanyar el no saber no contestar, o què?
No, de fet, el no saber no contestar va ser una resposta bastant utilitzada,
però sí que va guanyar una enquesta.
Però hi ha la voluntat, hi ha voluntat que la Unió Europea
també sigui, a part de monetària i comercial,
doncs una voluntat jurídica unitària?
A veure, aquesta és la part potser més complicada, no?
Els sistemes jurídics són diferents a casa d'estat
i a més a més, fins i tot a Europa hi ha dos grans sistemes jurídics,
l'anglosaxó i el continental, que s'anomena, no?
Unificar això és pràcticament impossible, no es pretén això,
però sí que es pretén facilitar que qualsevol persona,
ja que hi ha lliure circulació de persones,
pugui anar a qualsevol tribunal si té un problema quan és d'un altre país.
Això sí.
Clar, si no, no funciona, és a dir, si tu saps que te'n vas a un altre país,
però a l'hora d'exercir els teus drets davant dels tribuners d'aquell país
ho tens complicat o molt difícil, potser no te'n vas a aquell altre país
i així no s'aconsegueix el que es vol aconseguir,
que és que els ciutadans es moguin lliurement
i sense pensar que hi ha masses dificultats o traves.
Doncs al final de la secció veurem quina és la impressió que tenim
sobre l'accés als jutjats en altres països de la Unió Europea.
Sí.
Notícia de la setmana?
Sí, la notícia de la setmana és una notícia que té a veure una mica amb...
És mig política europea i mig política espanyola.
Si te'n recordes, fa pocs dies el Parlament Europeu acaba de fer públic
quin és el Premi Saharoff d'aquest any.
El Premi Saharoff és un premi que dona el Parlament Europeu
a qualsevol entitat o persona que lluita en defensa dels drets humans.
Aquest any el guanyador d'aquest premi ha estat el Guillermo Farinyes,
que és un dissident cubà que s'ha fet relativament conegut
perquè ha fet diverses vagues de fam allà a Cuba
per parar atenció de la seva situació i la dels dissidents cubans
i ha estat reconegut aquesta tasca que està fent amb aquest Premi Saharoff.
Però ha estat un premi bastant polèmic.
I de fet, diaris que segueixen l'actualitat europea,
com per exemple el You Observer,
s'ha publicat un article el dia 25 d'octubre
explicant com ha anat tot això del Premi i d'on ve la polèmica.
Clar, per què hi ha polèmica?
Jo ho entenc que és un dissident del règim cubà,
però una cosa és Unió Europea, l'altra és Cuba.
La polèmica ve per dues bandes.
D'una banda que en els darrers anys,
l'any 2002, l'any 2005 i ara el 2010,
els guanyadors d'aquest Premi han estat dissidents cubans.
Per tant, en els últims vuit anys,
tres guanyadors han estat cubans
i la gent es comença a preguntar,
hi ha alguns polítics que es comencen a preguntar
què passa, que només hi ha problemes a Cuba
a nivell de defensa de drets humans.
Què hi ha darrere de tants premis del Parlament Europeu
a dissidents cubans?
I el que ha fet aquest diari, l'You Observer,
és analitzar com va anar tot el procés
per veure si realment hi ha interessos ocults
o no.
No perquè no es mereixi el Guillermo Farinyes aquest premi,
perquè de fet ha fet mèrits més que suficients
per guanyar aquest premi,
sinó analitzar quines són les circumstàncies
que han fet que torni a guanyar un cubà aquest premi.
Perquè moltes vegades aquests premis es donen,
sobretot per fer a la gent,
a donar a entendre a la gent
que hi ha un problema en un determinat país.
I, en definitiva, el Parlament Europeu es mullen això.
Es mullen.
És clar, una empresa de posicions.
De posició.
De posició.
Qui eren els altres finalistes d'enguany?
Doncs hi havia tres finalistes,
d'una banda el Guillermo Farinyes,
d'una altra banda una NG israeliana
que es deia Trencant el silenci,
que era un grup d'exsoldats israelians
que el que fan és exposar públicament
els abusos de drets humans
que fa l'exèrcit israelià.
És a dir, és gent que havia estat a l'exèrcit
i que ara, un cop fora,
denuncien que ells van participar
en abusos contra ciutadans palestins.
Aquesta és una NG
que s'ha fet relativament coneguda
també en els darrers temps
perquè ha servit una mica
per destapar aquestes fotografies
que hem vist per internet
i per la premsa
doncs de vexacions
com les que es van fer
a les persones de Bogai
però fetes per l'exèrcit israelià
contra ciutadans palestins,
dones, homes i fins i tot nens.
I aquella foto, per exemple,
d'aquella soldat israeliana
que sortia al costat d'un palestí
lligat i tal
i ella com si fos la guanyadora,
com si fos una pressa
d'una cacera, doncs aquesta persona.
Bé, doncs moltes de les denúncies
han sortit d'aquesta NG.
I després també era un dels finalistes,
un polític de l'oposició etíope
que es diu Virtukam Midexa.
No és molt conegut aquí,
però diguem-ne,
si li haguessin donat el premi
hauria servit també
per denunciar
quina situació etiopia
respecte a la democràcia.
I el The Observer,
que és una mica, com qui dius,
el que està lluitant,
bé, el que va publicar un article
analitzant tot...
Sí, ha publicat un article
explicant com ha anat tot això.
I ha arribat a alguna conclusió?
Bé, ha arribat a una conclusió
que el procés potser no és un procés
molt democràtic de donar aquest premi.
Per què?
Però com en vols altres premis també.
Sí, de fet,
sempre hi ha un consell
de persones notables
o no tan notables.
No és votació popular, eh?
No és votació popular.
No és el català de l'any.
No, sí, evidentment,
no és el català de l'any.
Però aquí el que ha passat
és que qui ho ha elegit això?
Doncs la conferència de presidents,
no?
D'a...
Els diversos grups parlamentaris
del Parlament Europeu,
tenint en compte que cadascú
representa un grup parlamentari
que té darrere un nombre
de parlamentaris.
El que hi ha hagut
és una aliança bastant curiosa
i és que en aquest cas
els vers europeus
van decidir
recolzar a la votació final
el Farinyas
a canvi
que en el llistat
dels tres finalistes
hi ha aquesta ONG israeliana.
Llavors,
el Partit Popular Europeu,
és a dir,
els partits de dretes europeus,
doncs van recolzar
aquesta ONG
perquè entrés en el llistat
i així tingués una certa visibilitat
a canvi que els vers després,
diguem-ne,
no facilitessin
que guanyés l'altre finalista, no?
És a dir,
va haver com un canvi
de cròmos
amb tota aquesta història.
Llavors, clar,
sobte que els vers,
que en principi són progressistes
i d'esquerres,
doncs,
hagin jugat
amb aquesta història
amb el Partit Popular Europeu
que no són els que s'hauria d'aliar,
no?
S'hauria en principi d'aliar més
amb partits d'esquerres
o socialistes
o potser els liberals,
no?
Però no amb el Partit Popular Europeu
i amb el grup de parlamentaris
conservadors britànics
que són els que recolzaven
el Farinyas.
i què hi ha darrere d'aquest premi?
Doncs la voluntat,
sobretot,
dels parlamentaris espanyols,
del Partit Popular,
de que guanyi
aquest tipus de candidat.
Diguem-ne,
aquesta era una proposta
dels parlamentaris
del PP espanyol.
De fet,
ahir
escoltava la notícia,
tot i que molt
fugazment,
eh,
i ho vaig pillar al vol,
potser tu ho hauràs
sentit amb més profunditat,
que Espanya havia aconseguit
que la Unió Europea
relaxés
o tornés
a comunicar-se
amb altres termes
d'una manera més relaxada
i tal
amb Cuba.
Efectivament.
Fem les relacions
no tan tenses.
Aquí hi ha una guerra
a nivell europeu
entre el PSOE
i el PP.
D'una banda,
el PSOE,
com que és qui governa Espanya,
doncs és la que representa
Espanya
en el Consell de la Unió Europea.
i el que va decidir
aquesta setmana
el Consell de la Unió Europea
és començar
a relaxar
la pressió
que s'estava exercint
sobre Cuba
amb tot el tema
de trencament
de relacions diplomàtiques,
econòmiques,
etcètera.
I ha encarregat
la senyora Aston,
que és l'alta representant
de la Unió Europea
per política exterior,
que analitzi
com es pot començar
a relaxar.
I això tenint en compte
que en els darrers mesos
el govern cubà,
el règim cubà,
ha començat a alliberar
també a presos polítics
que s'han desplançat
a viure a Espanya.
Llavors,
d'una banda tenim el Consell
que comença a relaxar això
i d'una altra banda
tenim el Parlament Europeu
on hi ha majoria
del Partit Popular
que li dona un premi
justament a l'oposició cubana.
I per tant,
la imatge que un pot tenir
de la Unió Europea
des de l'exterior
és una mica de...
A Cuba no saben
si som amics o som enemics.
Allò que fan aquesta gent.
Hi ha un desdoblament
de la Unió Europea,
és com si tingués
una doble personalitat.
D'una banda,
premia el dissident
i d'una altra banda
diuen que Cuba
es comença a portar bé
i que comencem
a relaxar una mica
la pressió sobre Cuba.
Sigui com sigui,
jo em quedo amb la impressió,
a veure si és així,
que qualsevol cosa
que...
Qualsevol relació
d'Europa amb Cuba
passa per Espanya.
O sigui,
Espanya és qui té interès
realment dins d'Europa
amb els moviments
que es facin cap a Cuba.
Efectivament,
Espanya és el motor
de les relacions
amb Cuba
de la Unió Europea.
Per tant,
la Unió Europea
fa moltes coses
a petició d'Espanya.
També a Espanya
li costa a vegades
aconseguir
el recolzament
de la resta
de membres
de la Unió Europea,
però sí que és
la que va marcar
una mica el pas.
Perquè si no,
segurament no tindria relacions
la Unió Europea
amb Cuba,
perquè els únics
realment interessats
on hi ha interessos
econòmics a Cuba
són espanyols.
Aquesta era
la notícia de la setmana,
el Premi Safarov,
que amb polèmica inclòs
ha estat en guany
atorgat pel Parlament Europeu
a Guillermo Farinyes,
aquest periodista cubà
dissident del règim.
Un tema simplement ràpid,
tenim dos minuts al fons.
La llegenda urbana,
vols que fem la llegenda urbana?
Fem la llegenda urbana,
l'apuntem.
Jo l'he anunciat,
dic Unió Europea i sexe.
Sexe, sí.
I a més,
del diari alemany,
que dius en Alemanya,
doncs hi tenen el seu diari groc,
es diu Bild.
Bild, efectivament,
és un titular del juliol del 2007
on es diu una cosa així,
i això ve arrel d'un vídeo
de 40 segons
que va publicar
la Comissió Europea
per promocionar
el programa que té
de recolzament
al cinema europeu,
un programa que es diu Mèdia.
No sé si alguna vegada
on han anat al cine
i hi ha visse vegades
que posen el suport de Mèdia.
Mèdia és un programa
que serveix per finançar
el cinema europeu.
Ells van fer un clip
en què hi havia escenes,
eren diversos clips.
De fet,
un clip representava
la tristor,
un altre representava
la felicitat,
un altre representava
l'amor
i l'altre representava
l'amistat.
I llavors el que feien
és agafar escenes
de pel·lícules
finançades
pel programa Mèdia
i fer 40 segons
amb una música de fons
en què deia
que tots junts podem.
Bé, doncs,
al de l'amor
hi havia escenes de sexe,
però clar,
què és el que va passar?
Doncs que aquest diari
el que fa és dir
el clip presenta parelles
fent l'amor
a diferents llocs,
Brussel·les utilitza
els diners dels contribuïts
per dir
a Europa li agrada el sexe.
Aquest era el titular
de la notícia.
Sensacionalista, tope, eh?
Sí, i llavors
aquesta llegenda urbana,
aquesta mitja veritat
que en realitat
és una mentida.
Ai, la dada del dia
quin a tant per cent
de ciutadans
de la Unió Europea
consideren molt difícil
accedir a la justícia
d'un altre país
que no sigui el seu
de la Unió Europea?
Difícil o molt difícil
un 56%.
Doncs encara és poc.
Sí, i de fet fàcil
només un 14%.
Els altres són
no saben, no contesten.
Tant de bo no ho hagi
d'utilitzar mai, no?
Allò és la coletilla
no saben o contesta
tant de bo
no m'hi hagi de trobar.
No m'he trobat
i espero no trobar-me mai.
Alfons González
moltíssimes gràcies
i fes la setmana que ve.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.