Ara són les set del vespre i tres minuts.
Ja tardes, les tardes de Tarragona Ràdio.
Ensetem la recta final de programa i després de tant, de parlar de música,
canviem totalment, bé totalment, en certa manera, d'àmbit, parlem de literatura.
No és un gran canvi, tampoc, eh?
Literatura i això vol dir que avui es presenta un llibre.
Aquesta nit, a les 8, a la llibreria La Capona,
un llibre escrit per una escriptora afincada aquí a Tarragona, la Lluísa González.
Es presenten, eh?, bastant sovint llibres a la ciutat.
Aquest ens ha cridat moltíssim l'atenció, està basat en fets reals
i, home, una mica fets d'aquells que toquen l'ànima, també.
Allà hi tenim la nostra unitat mòbil, en Pep Sunyer.
Aquí saludem ja. Pep, bona tarda.
Hola, Mòria, bona tarda. Com estàs?
Molt bé.
Amb moltes ganes que la Lluísa ens expliqui de què va el llibre
i tota la història real, verídica, que hi ha al darrere, sobretot.
Una història real, eh?
Una història que hem de situar-la en ple fananquisme,
en un poble, en un context rural.
Estem parlant d'un protagonista que es diu Eliseo Soler.
Ell, de fet, era un home, abans hem comentat,
però era un home perquè es feia una idea una mica del personatge
que cada dia escrivia poemes,
cada dia escrivia poemes i es portava a la tomba de la seva dona.
Això és el que feia dia a dia.
És a dir, que era un home amb vocació de poeta,
tot i que ell, diguéssim, de professió es dedicava a una altra cosa.
Però, en qualsevol cas, ens pot servir una mica de punt de partida
per conèixer una mica la singularitat d'aquest personatge
que és en el que està inspirat el llibre de Lluísa González.
El llibre, com deia, es diu La posada de les almes,
un lloc que també existeix, però ens ho explica tot allò, Núria,
perquè ens acompanya. Lluísa, què tal?
Molt bé, gràcies, bona tarda.
A punt de presentar el llibre, avui a les 8 del vespre,
la Capona, escolta'm, el teu quart llibre, no?
Sí, la quarta novel·la.
Encara que és la primera que es presenta aquí a Tarragona,
per això estic una mica nerviosa, una mica bastant nerviosa.
És la quarta, però, home, la tercera va anar molt bé, no?
I aquesta quarta, després de 3 anys, no?, de, diguéssim, de no publicar res,
hi ha hagut un llistó molt alt,
és a dir, t'has hagut d'autoexigir molt per aquesta quarta novel·la?
Hi ha hagut un canvi d'estil,
i això ha fet que s'han d'agrada de dir una miqueta.
Però en qualsevol que s'ha anat bé, no?
Suposo, espero que sí, que la crítica sigui que ho digui.
Parla'ns d'aquest personatge, de Delició Soler,
com el coneixes, com arriba a la teva vida aquest personatge, real?
A mi m'enamora aquest personatge amb el que acabes de dir.
em diuen que és un senyor que cada dia, després de morir la seva dona,
li escriu un poema d'amor i li porta a la seva tomba.
Amb això ja em deixa glaçada.
I això tu, és a dir, com arriba fins a tu aquesta informació?
Com coneixes les cristians d'aquest personatge?
Doncs parlant amb una companya de feina,
amb una convenció de treball a Salamanca.
Estàvem a la Posada de les Almes, que és el títol de la novel·la.
És un pub bastant singular.
I suposo que la cervesa i coses d'aquestes.
I a més, que ja era estudiant de filologia hispànica,
doncs em va comentar, sabent que jo també andava amb el tema de la poesia,
que el seu avi era poeta.
Va començar a parlar, a parlar, a parlar,
i em vaig enamorar del poeta, del poble i de tot el que envolta la novel·la.
El poble és un poble de Castelló, no?
Estem parlant de la comarca d'Alto Mijares.
Jo no he sentit de parlar mai d'aquest poble.
es diu Campos de Arenoso.
Sí, Campos és un exemple dels, no sé quants,
més de 500 o 600 pobles que hi ha sepultats sota les aigües
per culpa d'un pantà.
Perquè tu vas en aquest poble,
és a dir, tu quan et parlen del personatge,
després dius, és que vull anar al poble i vull conèixer el personatge, no?
Sí, volia conèixer l'Eliseo Soler.
Ell ja estava a Castelló vivint, era molt vellet.
i tot just al cap de setmana que jo l'anava a conèixer va morir.
O sigui, vaig arribar a conèixer-lo personalment.
Sí que vaig conèixer el pantà i el poble no, clar.
El poble està sabutat sota les aigües, no?
Això és un, diguéssim, un afegitó, no?
De complicació, vull dir, a l'hora de fer el llibre,
perquè has de parlar d'un poble que no has vist.
Efectivament, és el problema principal.
Jo quan vaig anar a veure Campos d'Arenoso,
sabent que hi havia, bueno, que era un llac artificial,
que era un pantà,
no sé què m'esperava, però me va sobtar
veure només aigua, aigua,
i no més que aigua.
I suposo que amb la novel·la
l'he tret una mica.
Avui a la presentació es presentaran
unes imatges del que era el poble,
imatges reals del poble i de la seva gent.
Un poble, ja ho deies abans, petitó,
estem parlant d'un poble de pocs habitants, no?
Cent habitants.
Tenia més ànimes, més morts que vius.
Un poble petitó, per tant,
que queda sota sota les aigües
i que la seva població, dos, viu en la tragèdia,
viu en aquest moment de deixar-ho tot, no?
És un llibre el teu
on parles molt també d'aquest sentiment, no?
De renúncia,
però que també em sorprèn
que dius que ningú plora, no?
No, perquè hi ha ràbia,
hi ha impotència,
però hi ha una història trista.
Però el que volia destacar
és que els camperos,
la gent de Campos de Arenoso,
es resignen a tot
i l'únic que demanen al govern
és que traslladi al seu cementiri
perquè n'hi ha més morts que vius.
Al final,
inunden el poble
i el cementiri es queda sota l'aigua.
El temps,
al cap de 30 i escaig o 40 anys,
els dona la raó
i les tombes surten
a la superfície,
els morts també,
els ossos, el que queda,
cranis, fèmurs,
i se'ls troben flotant a l'embassament.
Doncs això és molt dur per ells, no?
Suposo,
perquè a més aquesta gent
es troben anualment,
fan una trobada
per recordar los viejos tiempos
i en una d'aquestes trobades
es van trobar amb això,
amb les llàpides al costat
a la vora del llac.
Quan li dius a la persona
que et dona a conèixer
la figura de l'Eliceo,
quan li expliques
el que vosaltres
que desitges fer el llibre,
que diràs endavant,
què et diu ella?
Que endavant.
Que encantadíssima.
Que si se pot recuperar
no tan sols la memòria
del seu avi,
sinó la d'un poble sencer
i com a exemple
d'altres pobles,
doncs que endavant.
Perquè això que deies,
no que no és només aquest poble
concretament de Castelló,
sinó que és l'exemple
del que ha passat a molts pobles
durant el franquisme,
abans parlaves d'això,
de 500 pobles
sepultats per un govern
alier llunyà,
no?
Sota les aigües.
Sí, 500 pobles
només en una dècada,
entre els 40 i els 50.
A Espanya n'hi ha,
si no s'han fet més ara
des que ho vaig comprovar,
1.158 preses
i pobles que van ser derruïts
i la gent feta fora
que no se va arribar
a construir mai cap plantà.
Encara estan reivindicant
les indemnitzacions
i poder tornar.
li diuen víctimes
d'un pantano de papel.
Sobretot a la província
d'Oscar
hi ha com a 86 pobles.
Dona a idó.
Quin paper té
la poesia
en aquest cor llibre teu?
Perquè, home,
si el protagonista principal,
l'Eliceu,
és un poeta,
no?
O un home original,
més en el que aspira poeta,
no?
La poesia...
Suposo que jo
soc una poeta frustrada.
I ho admeto.
Durant molts anys,
gairebé 10 anys
vaig estar
amb el grup
Mediona 15
de Tarragona,
uns poetes
meravellosos.
Suposo que no estava
a la seva alçada
o que em vaig
decantar per la novel·la,
però sí que tenia
aquesta petita frustració
i per això
aquesta novel·la
que conté poemes
des de fa 10 anys
fins ara
adaptats al pensament
i a la poètica
del protagonista,
que també és un poeta.
Però no planteges,
o sí,
no sé,
planteges algun dia
treure un llibre
de poesia?
No diré que no,
però de moment,
potser quan sigui velleta
i ja no tingui el cap
per fer novel·les.
Bromes a part,
la poesia és una cosa
molt serió.
Home, sí, sí,
no,
sempre quan parlem
amb poetes
sempre diuen que es senten
una mica maltractats,
no, en general,
els poetes?
Sí,
perquè la poesia
és cosa de minories,
els poetes escriuen
per poetes
i llegeixen els poetes
i, clar,
és que no té més.
Una curiositat,
com és que sempre
en els teus llibres
surten noms i cognoms
dels personatges?
Estan molt delimitats,
no?
Sí,
és veritat
i quan
en aquesta novel·la
em plantejava
un canvi d'estil
vaig començar
posant només el nom,
el nom de Pila,
com fa tothom,
però és que no em sortia
i sort que es van quedar
amb un,
perquè hi ha alguna novel·la
que té dos cognoms
més el mal nom.
El renom, eh?
Sí,
això mateix.
Sí,
i,
bueno,
marca una mica el ritme
també,
suposo que és una qüestió
d'estil,
ja no sé si podré
canviar
en aquestes alçades.
Escolta,
en Lluïssa,
l'Eliceo no és el que porta
una mica el pes
de la novel·la,
però hi ha més personatges,
no?
Imaginen anar creant granatge
en aquesta novel·la?
Sí,
tots pateixen
igual que ell,
però,
precisament perquè
ell és
qui porta el poema
d'amor,
és qui vol
que traslladi
al cementeri,
no vol marxar.
I,
bueno,
no puc dir res més,
si no explicaré
ja tota la novel·la.
ell va ser
però qui va haver de dir
al seu poble
que quedarien
sepultats
sota les aigües,
va ser ell
qui va haver de portar
aquesta responsabilitat,
no?
Sí,
és la institució,
el poeta
a nivell cultural
i en tots els sentits
era un home
respectat
i va ser ell
a qui li van comunicar
la notícia
per circumstàncies
que tenien a veure
amb la seva feina,
no la de poeta,
i és el primer
que se n'entera
i l'últim
en marxar.
No expliquis més,
si no,
escoltem-ho,
s'acordem al final,
però hi ha més,
hi ha personatges,
un altre personatge
que també porti
una mica la batuta
a l'obra,
que estigui cantant,
cantant vull dir
que estigui potent.
Penso que tots
tenen el mateix pes,
que estan repartits.
Potser
la criada
de l'Eliseo
perquè
havia d'haver
una dona,
un personatge femení
amb una problemàtica
cultural
i
una dona lluitadora
cap i a la fi.
Suposo que sí,
que la criada,
l'ajudanta
de l'Eliseo.
Doncs
són personatges
que veurem,
podem veure
en aquesta obra,
en aquesta obra
que avui es presenta
a la llibre
i a la Capona,
La posada
de les almes,
una obra que abans
dèiem és la quarta.
Si fas una vista enrere,
Lluís,
a què diries
que ha canviat?
Home,
aquest canvi d'estil,
no?
Però,
una mica temàtica,
diries que és molt diferent
els llibres que vas fer
al començament
amb aquest que tenim
avui aquí,
entre les mans?
Sí,
tots són diferents.
El primer
està ambientat
aquí a Tarragona,
però els dos següents
estan ambientats
al poble
on va néixer
i culturalment
se'n va
criticar,
bueno,
no una crítica
positiva,
que estava imitant
una mica
els escriptors
del boom
sud-americà,
però no és tan això
com que la cultura
andalusa
sembla molt
a la sud-americana.
En aquest cas,
l'està ambientat
a Castelló,
tant la cultura,
el llenguatge,
tot és bastant,
bastant diferent.
per escriure la novel·la,
quin procés segueixes?
Quin és el punt de partida?
Coneixer la història,
decidir la història,
però a partir d'aquí què passa?
Busques informació,
viatges al lloc,
que això és molt important,
però què més passa
a partir d'aquí?
És que no es pot parlar
d'una fórmula
de fer novel·les,
bueno,
almenys jo mai no sé
respondre
a aquesta pregunta,
cadascuna té
la seva idiosincràcia,
neix d'una manera,
alguna l'he tingut
al cap dos anys,
i després,
em perdó,
l'he vomitat
en tres mesos,
aquesta,
que està inspirada
a un fet real,
doncs,
he hagut de buscar
informació,
documentació,
cadascuna té
un sistema diferent.
I deu bé també
una riquesa
pel que fa al llenguatge local,
de la zona,
també,
deu no dir el llibre,
no?
És a dir,
que es busca,
t'imagino,
com devien parlar
en aquella època
en aquest poble de Castelló.
Això és importantíssim,
és el que més miro
quan escric,
si una persona
pertany a un llibre
que ha de parlar
com la gent
on viu.
A l'anterior novel·la
utilitzava un llenguatge
de l'Espanya profunda
i molta gent
l'havia de buscar
al diccionari
per veure si existien,
perquè no sabien
paraules antigues
i de més, sí.
El buscador de guacas,
no?
L'última?
L'anterior.
Que va tenir molt d'èxit?
Entenc que sí.
Va tenir molt
de ressò mediàtic, no?
Sí,
en aquest sentit,
tots els mitjans
de comunicació
van fer una crítica
fabulosa,
no tinc cap queixa,
al contrari.
Una pregunta
que, home,
és que em veig
pràcticament
obligat a fer-la,
però a Tarragona
com veus
el món literari
de Tarragona,
de la ciutat?
Com veus també
el Sant Jordi?
Perquè tu, home,
ja fa anys que vius aquí,
a Tarragona concretament 25,
altres anys
has viscut
fora de Tarragona
de Catalunya,
però com veus
el Sant Jordi,
per exemple,
què en penses?
Sant Jordi a Tarragona
és una festa fantàstica
que no té res
que en vejar
a cap altre lloc.
Jo l'any passat
estava
a Barcelona
firmant llibres
al Corte Inglés,
per exemple,
i quan vaig tornar
a Tarragona
hi havia més moguda
potser que a Barcelona,
a Barcelona
proporcionalment,
però a Tarragona
igual,
no es pot passejar.
A més,
aprofiten aquestes dates
per treure
moltes autoedicions,
hi ha un boom
d'autors locals,
penso que és molt,
molt important
la festa Sant Jordi
aquí a Tarragona.
Hi ha un atentic boom
d'autors locals,
hi ha molta diversitat,
no d'autors aquí
a la nostra ciutat?
Hi ha moltíssims
escriptors
i molt bons
escriptors de Tarragona,
moltíssims,
molts dels quals
són amics meus,
afortunadament.
Hi ha bon rotllo,
no,
en general,
entre tots?
Sí, sí,
n'hi ha, n'hi ha.
Escolta Lluís,
amb aquesta entrevista
a la nostra
quantes n'aportes ja?
Unes quantes, no?
No ho sé,
ja no les conto,
només desitjo
que dintre d'una estoneta
acabi la presentació
a la Capona
i celebrar-ho
amb els amics
i els estimats
i continuem
fent entrevistes
no acabat, eh?
D'aquí a Sant Jordi
suposo que serà
una mica col·lapsada.
Molt bé,
doncs Lluísa González,
autora d'aquest llibre
La Posada de les Almes.
Avui es presenta
a la llibreria
La Capona
a les 8 del vespre.
Tothom hi està convidat,
no cal dir-ho, no?
Carrega Sòmetre.
Moltes gràcies
i molts d'èxit.
Moltíssimes gràcies
a vosaltres
i encantada,
ha estat un plaer.
Moltes gràcies.
Doncs Núria,
és aquest llibre
que avui es presenta
a la Capona
i com a que des d'aquí
recomanem, eh?
La Posada de les Almes,
un llibre que parla
que va ser saputat
a part de les aigües
que com ens explicava
la Lluísa
no és un cas únic,
hi van ser molts,
moltíssims
i per tant
moltíssima gent
podrà veure referències,
es podrà veure una mica reflectit
i també amb aquest personatge,
un personatge que com dèiem
a l'inici
a cada dia de la seva vida
escrivia un poema
i el portava a la tomba
de la seva dona.
Amb això crec que ja està tot dit.
Núria, fins ara.
Fins ara, Pep.
Moltíssimes gràcies.
Nosaltres seguim endavant
amb la pell gairebé de gallina,
també fascinats
per aquest personatge
que la Lluísa González
la seva novel·la.
Seguim endavant
amb el Ja Tardes,
anem tancant programa,
però no sense abans
haver parlat de cinema.