Carles Marqués, benvingut, molt bon dia.
Molt bon dia, gràcies.
Avui sí que tenim un dilluns de primavera, eh?
Sí, sí, ara sí que ja ve de debò.
Bonica la passejada al Caixa Fòrum, del carrer Colón fins aquí, m'imagino.
Tota la Rambla, si la part baixa de la Rambla, fantàstica.
Un dia magnífic i una setmana al Caixa Fòrum,
també molt carregada, molt farcida de moltíssimes activitats.
Fem una breu referència al cap de setmana, perquè va passar alguna cosa, no?
Va passar alguna cosa, sí.
Vam passar tres coses alhora,
perquè vam tenir dins d'uns jocs florals
que fa el web d'activitats familiars,
exploratorragona.cat,
vam donar uns premis de fotografia
amb el Joan Aregio, de la Diputació.
Al mateix temps hi havia un taller familiar especial,
perquè es va canviar d'hora,
justament perquè coincidís en aquest acte,
per qui no podia anar o no volien anar als premis.
I després, a l'acabar tot això,
hi va haver un espectacle de titelles
del Club dels Terraconins,
és a dir, una col·laboració a tres,
a quatre, perdó,
Diputació Explora Club dels Terraconins.
I nosaltres, jo crec que aquestes coses n'hem de fer moltes.
Molt bé, i segur que se'n faran.
I aquesta setmana també es presenta molt atractiva.
De fet, la cita d'avui ja ho és i molt.
Arriba a una pel·lícula documental magnífica,
Màscaràs,
Josep Maria Pou autèntic protagonista
i darrere de les càmeres dos realitzadors,
també professors d'una gran vàlua professional.
Sí, sí, tots tres, diguéssim, són realment fabulosos.
O sigui, mira, mal m'està el dir,
però ho puc dir perquè he conegut,
si més no, dos del Pou,
no he tingut tanta ocasió.
Llàstima, llàstima per mi.
Però tant l'Elisabet com l'Esteve són molt bons
i hem decidit fer aquest pas a l'altra banda de la càmera
i realment pel que es veu,
jo no l'he pogut veure encara,
aquest documental l'explica,
el Pou deixa entrar a veure coses
d'aquelles que no havia explicat mai.
Realment no estarà molt bé.
Doncs l'Esteve Rianbau,
que com bé diu el Carles Escó,
director amb la Isabel Cabeza,
serà aquesta tarda al debat,
a partir de les set de la tarda.
A banda també és professor de comunicació
i en l'actualitat és el director de la Filmoteca de Catalunya.
A aquesta hora tenia una reunió que no podia deixar,
però fa no res,
casament tres horetes,
hem parlat amb ell
i aquest és el resultat de la conversa.
Esteve Rianbau, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Quan Josep Maria Pou interpreta el personatge
de l'obra de Welsen,
hi ha una frase que diu
«Hay que tener presente dos cosas,
el frente donde el público va a ver el efecto pretendido,
la trascienda donde se mueven los hilos».
Dona la sensació que tant tu
com l'Elisabet Cabeza
teniu molt d'interès per conèixer
la rebotiga de les obres i dels artistes.
Exactament.
I em sembla que és un interès compartit
amb molt bona part dels espectadors
dels espectacles de teatre
que tantes vegades s'han de haver preguntat
com s'ho fan.
I com s'ho fan vol dir
com s'ho arreglen els actors
per ficar-se a la pell d'un altre personatge
i fer-nos passar dues hores d'entreteniment inoblidable
i saber què és el que hi ha darrere.
I el que hi ha darrere és el que explica
màscar a la nostra pel·lícula.
Clar, algú voldria saber o preguntar
com s'ho fa Josep Maria Pou
per ser un actor tan extraordinari, no?
Sí, tan extraordinari,
però al mateix temps
per revelar la feina que comporta
arriba a ser tan extraordinari.
Molta gent es pensa
que només sortir de la televisió
i fer quatre tonteries
doncs un dia és un actor
i quan realment et fiques a la recotiga
d'algú com el Josep Maria Pou
i d'obres com aquesta que interpreta
Orson Welles
però també podríem parlar dels nois d'història
o de la cabra
o del rei Lier
o de tantes altres
doncs no és una feina fàcil
ni només compta la inspiració divina.
Hi ha un treball extraordinari,
rigorosíssim, dolorós,
intens, llarg
i això és el que nosaltres volíem mostrar
en la nostra pel·lícula.
I el que vau fer
a l'hora de fer aquesta feina al dia a dia
va ser pràcticament
acompanyar a Josep Maria Pou
per tot el que és la creació del personatge
però en el seu entorn natural.
Sí, a veure,
hi havia una circumstància excepcional
que és que jo dirigia
l'obra de teatre de Richard Franz
o segurament servidor Orson Welles
i aleshores
el tenir entre mans
aquest projecte apassionant,
aquesta possibilitat irrepetible
no només en el meu cas
de votar com a director teatral
amb un actor com el Josep Maria Pou
sinó a més fent el personatge
d'Alson Welles
va ser quan amb el Josep Cabeza
vam decidir
immortalitzar aquest moment
amb una pel·lícula en paral·lel
que el que reflecteix
és tot aquest procés
de construcció
d'aquesta obra concreta
com a exemple de...
vull dir que no és
una pel·lícula sobre l'obra
sinó que és una pel·lícula
sobre la feina
de l'actor
com es fica dintre la pell
d'un personatge.
A mi des de fora
em criden l'atenció
moltíssimes coses
perquè és un treball excel·lent
però dues coses en particular.
D'una banda,
com bé has explicat tu mateix
vas dirigir l'obra...
Vas fer l'adaptació també del text
si no vaig equivocada?
Sí, sí, sí.
L'obra és de Richard Franz.
Exacte.
És un acadèmic nord-americà
que va escriure ja fa anys
el millor assaig
sobre l'etapa teatral
de Nelson Welles
dels anys 30
i a partir d'aquí
i a partir d'aquí
hi deu una troballa
amb un estudi de gravació
que va trobar uns text de so
de Wells vell
gravant anuncis de publicitat
quan era molt gran.
Doncs va ser com se li va ocórrer
fer, escriure a ell
una obra teatral
amb Wells com a protagonista.
Ell m'ho va enviar.
A mi em va agradar molt el text.
Jo vaig pensar que l'actor
sine qua no em va fer aquest paper
en el nostre país
era Joan Maria Pou.
Li vaig proponar a la Joan Maria.
A ell també li va interessar molt
i va ser com va començar
aquesta aventura
a la qual jo
inicialment només havia d'adaptar el text
però després en un moment terminat
em van demanar
si també volia dirigir l'obra.
Vaig acceptar el repte
i ha posat-s'obligar la troca
i a més a més fent màscares
i hem de tancar-ho tot.
Clar, justament per això
el que et deia
que em cridava l'atenció
hi ha aquesta dualitat.
Josep Maria Pou interpreta
el paper de l'obra d'Orson Welles
però també s'interpreta ell mateix
en el procés de creació vectoral
i tu d'una banda
estàs dirigint una obra de teatre
que també t'obliga
entre cometes
en un sentit positiu, esclar
a posar-te darrere de la càmera.
És un procés curiós
i més no
i complex.
Sí, jo no sé
si hi ha altres processos similars
nosaltres ho teníem molt clar
dintre de la complexitat
i sobretot el que es tractava
era d'optimitzar al màxim
tota aquesta sèrie
de caramboles
i d'atzars
i de coincidències afortunades
i que això
d'alguna manera
quedés plasmat
amb aquesta doble experiència
del teatre
i del cinema
curiosament fa 15 dies
finalment vam aconseguir
un somni
que jo tenia des del principi
que és que a Girona
vam fer
el programa doble
de l'obra teatral
mitja hora de descans
i a continuació la pel·lícula.
Quin luxe, no?
Sí, sí.
Un luxe autèntic.
A veure,
aquesta és la segona pel·lícula
ja que feu
amb l'Elisabet Cabeza
hi ha tendència
en el món del cinema
sobretot
a parlar de tàndems.
Jo no sé si
a banda de ser
un tàndem
també
acadèmic
perquè tots dos
sou professors
de comunicació
també es pot parlar
d'un tàndem creatiu
entre l'Elisabet i tu?
No sé si teniu més projectes
per endavant.
No, a veure,
va ser...
Els dos tenen una raó
molt concreta
de ser.
La primera pel·lícula
de Doble Vida
el fa aquí
va ser una proposta
d'ella
a través d'una
involucració
també molt personal
perquè ella va trobar
li va arribar a les mans
una pel·lícula mater
en la qual apareixia
el seu pare
quan era un alumne
orfe d'una institució
durant la Guerra Civil
en la qual es va filmar
una pel·lícula mater
i aleshores
doncs
ell em va passar
aquest material
em va preguntar
què em semblava
i a poc a poc
doncs
ens vam anar liant
fins que vam acabar fent
la Doble Vida
del fa aquí.
En el cas de
màscara
diguéssim
el projecte
estava més a prop
doncs
meu
per la qüestió
sobre teatre
etc
però també
era absolutament
obligat
que ho dirigissin
perquè el que jo
no podia fer
justament
pel que comentaves
abans
aquesta mena
d'esquizofrènia
d'estar
dintre de l'obra
dintre de la pel·lícula
i al mateix temps
dirigint l'obra
i la pel·lícula
per mi
em resultava
inabarcable
i aleshores
qui millor
que l'Elisabet
amb qui havíem dirigit
una altra pel·lícula
compartíem
una determinada
mirada
sobre el cinema
etc
doncs
de tornar a compartir
la direcció
i això és tot
no hi ha
res més
bé però si hi ha
alguna cosa més
nosaltres encantats
vist el resultat
de moment
el que passa és que ara
del treball anterior
sóc el nou director
de la Femoteca de Catalunya
i el tema
de la creació
durant una temporada
quedarà una mica
marginat
sí però aquesta direcció
no impedeix
que aquesta tarda
estiguis aquí
a Tarragona
això
compteu
per segur
que estigui aquí
home
salvant les distàncies
es dona també
aquesta dualitat
és a dir
de mostrar
i poder
estar davant
d'un públic
per poder
donar resposta
o establir
un diàleg
amb aquell públic
que prèviament
haurí més màscar
jo m'imagino
que per tu
també és
molt interessant
se n'aprèn molt
del públic
les pel·lícules
són com les criatures
i aleshores
les criatures
te les estimes
les acompanyes
les portes allà on sigui
i sobretot
t'agrada
veure-les com creixen
les pel·lícules
creixen
justament
davant del públic
aleshores
mirar
aquesta experiència
diguéssim
no tant de presentar
la pel·lícula
que es tracta
diguéssim
més formal
més protocol·lar
i més
més en una sola direcció
en canvi
el col·loqui
el diàleg
amb l'espectador
és altament
d'un toquidor
perquè aleshores
te'n dones compte
de com la pel·lícula
arriba en el públic
escoltes interpretacions
escoltes opinions
i tot això
és molt positiu
i molt enriquidor
i et fa
a tu mateix
et fa reflexionar
sobre
no només sobre el que has fet
sinó sobre
com la gent veu
el que has fet
que és el que realment importa
i el públic
la gent
la gent
quan estableu aquest diàleg
que et descobreix
coses de la teva pròpia obra
que tu no
t'havies percatat
tothom veu la seva pel·lícula
i aleshores
cadascú
té el seu background
té els seus referents
té les seves experiències
i s'han mirat allà
amb elles
per veure el que tu has fet
la pel·lícula
també forma part
de les teves experiències
potser tot el que
volies dir
no queda prou ben expressat
i aleshores
justament per això
és molt interessant
i sobretot
per exemple
en públics internacionals
és apassionant
doncs
veure com
hi ha aquesta relació
i hem trobat
doncs això
fa aquí
una pel·lícula
sobre la guerra civil
amb un poble de Catalunya
representada a Chicago
o a Teladip
doncs
totes les reaccions
molt curioses
i molt interessants
ho deixarem aquí
que continuï la conversa
aquesta tarda
amb el públic
al Caixa Fòrum
a partir de les 7 de la tarda
volíem fer una presa
de contacte
ni que fos en breu
amb el codirector
d'aquestes màscares
l'Esteve Rianbau
juntament amb l'Elisabet Cabeza
t'agraï moltíssim
que hagis atès
la nostra trucada
moltíssimes gràcies
i molt bon dia
gràcies a vosaltres
bon dia
adeu-siau
doncs
tenia feineta
ara a la una
i no res
abans de començar el programa
amb 20 minuts abans
hem conversat amb ell
promet molt
la pel·lícula
la pel·lícula és sensacional
no us la perdeu
i el debat
evidentment
més que debat
és col·loqui
és col·loqui
el bo de debatre
la qualitat artística
de Josep Maria Pau
és impossible
no
però coses
com es crea
com es crea
el personatge
què hi ha al darrere
és a dir
home
és un grandíssim actor
i saber coses
de com ho fa
té la seva gràcia
Carles Esteu
estrenem un cicle
aquesta setmana
estrenem un cicle
que pràcticament
ocuparà tota la setmana
és tres dies
de músiques
a l'Àsia Central
això és demà
dijous
i divendres
i a les set de la tarda
com sempre
són pel·lícules
diguéssim
sobre aquests països
Uzbekistan
Kazakhstan
i les seves
i les seves músiques
recordeu que ja hem fet
algun cicle aquest
de música filmada
i sempre ha funcionat
prou bé
i això
aprofitant
diguéssim
ja es fa tota la setmana
no?
sí, sí
pel que veig totes
sí, 27
sí, sí
29 i 30
la idea és concentrar-ho
diguéssim
a veure
jo no sé com anirà
com anirà demà
però la idea és
que es vagi cridant
una sessió
una sessió a l'altra
perquè són països
que bueno
alguns potser
hem o heu visitat
però la majoria
són desconeguts
a veure
vam fer un cicle
sobre música
de l'islam
que va ser
increïble
aquest pensa més
en termes geogràfics
que en termes
diguéssim
allò
de l'islam
religiós
però
hi ha una certa coincidència
evidentment
de zona
i jo crec
que estarà molt bé
i a més
per acabar
de fer enllaçat
aquesta setmana
l'última
ja sabem
ara explicaré
que no és l'última
però la que havia
de tancar el cicle
de les dones
viatgeres
a l'Orient
amb la Cristina Murató
que al mateix temps
és la coordinadora
del cicle
doncs
Marga d'Indurain
una senyora
basco francesa
diguéssim
que va ser espí
una bona elementa
en el sentit positiu
de la paraula
una bona elementa
i això és l'última conferència
però el cicle
s'acabarà la setmana
vinent
com ho entens
això
que era el tema
dels avions
i els vols
del volcán
i a Fiala
ja ho dèiem
en dilluns
que estava prevista
la conferència
però que hi havia
la incertesa que no pogués
volar
la seva protagonista
i per tant
ho hem deixat
per la setmana